A la Costera, a la marieta (Coccinella variabilis) se li diu gallineta cega. Però també és el nom d’aqueix joc infantil tan conegut, les característiques del qual no referiré perquè arreu es juga idènticament. Tanmateix, existeixen variants pel que fa al recitat que fan els jugadors. Heus ací el de Xàtiva:

–Gallineta cega, què se t’ha perdut?

–Una agulla i un canut.

–Busca-la per terra.

–No la trobe.

–Busca-la pel terrat.

–No que se'm menjarà el gat.

–Pos busca qui t’ha pegat!

Això era un família que havia caigut en tal desgràcia que no tenien ni per a donar de menjar als fills. Estaven tan desesperats que l’home li va dir a la dona que per a evitar que es moriren de fam seria capaç de desafiar el dimoni, i vet ací que el dimoni se li va aparèixer. L’home li va preguntar si ell tenia poder per a fer qualsevol cosa o n’hi havia cap que no estiguera al seu abast. El dimoni li va dir que ell tenia poder suficient per a fer tot el que un home li poguera demanar. Llavors l’home li va dir que ell no s’ho creia i el va desafiar. El dimoni va acceptar el desafiament, i l’aposta no era altra que si guanyava l’home el dimoni el faria ric, i si guanyava el dimoni l’home li lliuraria la seua ànima i se n’aniria amb ell cap a l’Infern. Així que tots dos van estar d’acord, l’home va demanar al dimoni un cadira de reixeta. El dimoni, tot i estranyat, li la va donar. Llavors l’home s’hi va seure, i tan punt hi va haver ajocat el cul es va tirar un pet i li va reballar el repte:

–Endevina per quin forat ha eixit!

I el dimoni va haver de fer-lo ric. 

Això diuen que era un llaurador que només feia bledes: sembrava, collia i venia bledes; durant tot l’any. I no solament això: cada dia menjava bledes: un plat o dos plats a caramull. I així un any i un altre any i un altre més… Estava de menjar bledes de reglotava.

–Que avorrides que tinc les bledes! –remugava– Que avorrides les tinc!

Però un any en va fer per dalt lo cap, de bledes, i es pagaren a preu d’or. O siga que aquell any el llaurador de les bledes va fer dinerets. I va decidir celebrar-ho com calia.

–Me’n vaig a València i allí en un restaurant d’eixos pegaré una fartà que cauré de tos!

Així és que un dia es va posar les espadenyes de mudar, es va ficar els patxaqüens en la faixa i cap a l’estació de trens que se’n va anar.

Arriba a València i tria un restaurant. Un de repica’m el colze, amb taules vestides i cambrers d’uniforme. El llaurador pren cadira. Se li acosta el cambrer i li pregunta, untós:

–¿El caballero desea consultar nuestra carta de especialidades?

I el llaurador que respon com les granotes:

–Ja ho crec!

I el cambrer li dóna la carta.

Val a dir que el llaurador tot i ser home de pocs estudis, una miqueta en sabia, de lletra. I va llegir el paperet. Ara bé, com que estava escrit en castellà poca cosa piscava del que allí se li oferia. Però una paraula li cridar l’atenció; li sonava bonica, apropiada per denominar un menjar exquisit:

–Acelgas… Xe, acelgas… Això deu ser plat de canonges i senyorets, d’ací en alça!

I demana la presència del cambrer.

–¿Ya ha decidido el señor qué plato desea? –li pregunta el cambrer.

–Ja ho crec! –respon el llaurador com les granotes– Acelgas!

I això que li posen en taula: un plat de bledes!

L’home que es veu al davant aquell plàtera de verd, que tan avorrit tenia, va esclafir en renecs i malediccions.

–Cague’n Déu i en l’hòstia puta, i vindre a València a menjar bledes, recollons, tan avorrides que les tinc, cague’n les putes de l’infern, i quin cas com un cabàs!

Però a continuació s’hi resigna:

–Uei què li farem: si ho hem demanat, ho haurem de pagar, i amb lo que costen de guanyar… Mos les menjarem!

I així, amb més resignació que ganes, anava embotint-se el llaurador el plat de bledes del bolet. Mentrestant, al veí de la taula del costat li acabaven de servir un plat ben ample amb dues xulles grosses de llomello, un parell d’ous caiguts i un grapat de creïlles fregides. El llaurador que ho veu, de poc que no boça les bledes. Els ulls se li anaven darrere del plat veí mentre ell feia esforços per empassar-se aquell maleït plat de bledes. En això que el veí deixa el plat net, alça el braç per reclamar l’atenció del cambrer i crida:

–¡Repito!

Diu això de repito i al cap d’un moment li serveixen un altre plat idèntic de llomello, ous caiguts i creïlles. El llaurador ho fila i se li encèn la llumeneta: «Recollons, que a això tan bo li diuen repito!» I no s’ho pensa dues vegades: amolla la forqueta, arrima el plat de bledes, busca el cambrer, alça el braç i crida:

–Repito! I a caramull!

I res va ser la perolà de bledes que li abocaren…

Parlem i parlem i sovint no som conscients de les afirmacions que aventurem sense avaluar-ne les conseqüències, o dels judicis de valor que expressem com si foren provades lleis científiques. La llengua no té os, ja ho diuen, i no fa peresa moure-la sense voler arrestar-la. A alguns els agrada tant, que s’hi enrossinen i xarren com fetge en brases, fins deixar-nos el cap com un bombo, marejats com un all-i-oli o atalbats com un sol de migdia. N’hi ha qui fa de boca cul, per més que l’hagen advertit reiteradament que parlar bé no costa una merda. Però, independentment de l’enrossinament amb què fem servir la llengua, hem de vigilar si fem afirmacions vehements, no fóra cas que tot seguit ens ho retragueren: no direm d’aquesta aigua no beurem, per tèrbola que passe; perquè per on parles, passes. I anem alerta amb els qui se les pinten a l’oli i bafanegen de tot sense mesura; cal fer-los la raó ben feta: Qui tinga cul i mamelles, que no conte meravelles! En qualsevol cas, però, hem de saber admetre que preguntar no és ofendre. Tanmateix: a preguntadors, mentides.

La nostra tradició màgica diu que les bruixes i els dimonis tenen la capacitat de transformar-se en animals per poder bacinejar tot el que passa al seu voltant. Així, la gent sospita de gats desconeguts que tot d’un se n’entren dins de casa, i de porquets i cabridets que roden aparentment sense amo.

Ma mare solia explicar-me el cas d’un home que venia de nit cap a Xàtiva pel camí de Sant Antoni i es va trobar un porquet que semblava perdut. L’home va agrair la bona sort que havia tingut, es va carregar el porquet a l’esquena i va camallar ràpid cap a la ciutat, per si de cas encara apareixia un amo i li reclamava la propietat de l’animal. Vet ací, però, que com més anava anant, més pes sentia l’home sobre les espatles, i més pes i més pes… En això que va girar tot d’una el cap i es va topetar amb una cara monstruosa i enorme que el mirava fit a fit. Com va poder, l’home es va desembarassar de la bèstia i va fugir cames em valguen.

Evidentment, l’home s'havia carregat a coll un dimoni. I va salvar la vida de varetes.

Fotografia: Ermita i camí de Sant Antoni en una fotografia del primer terç del segle XX, extret de llibre Xàtiva. Records d’una època (1900-1935), publicat per la Impremta Marbau.

Aquests dies de llevantada, m’ha vingut a la memòria una sentència valenciana adient a aquest oratge convuls i traïdorenc: No et fies i guaita si de nit s’afaita. Aquestes nits, després d’estar tot el dia plovent, tot d’una el cel es fa ras com un ull de peix. I la sentència ens adverteix que no hem de pensar que escampia, sinó que cal estar a la mira, a la guaita, ja que potser aviat el cel tornarà a atapeir-se de núvols. De més a més, permet recuperar un mot que pràcticament ha desaparegut del llenguate quotidià valencià: guaitar. Tot i que encara és possible d’escoltar l’expressió estar a la guaita.

L’any 1911, Pedro Sucias, prevere nascut a Énguera, va publicar al periòdic El Heraldo de Játiva l’article Has quedat com Camot. En aquest article, Sucias ens dóna notícia d’aquest personatge que forma part de l’imaginari popular valencià. Al blog Cucarella, ja hi vaig donar notícia: Els habitants de l’idioma: Camot. Ara publique ací l’article sencer de Pedro Sucias, que he traduït al català. [continua]

Tal com me’l contaren el conte.

Sent Eduardo Saplana President de la Generalitat Valenciana va anar a Canals a inaugurar alguna cosa. Anava la comitiva saludant pel mig del carrer, s’hi acosta un home i diu:

–Jo vull contar-li un “xiste” al president.

Diuen que de primeres Saplana va dubtar, però va decidir de fer-se el “campetxano”:

–Dejad que lo cuente, dejadle.

Llavors li amolla el canalí:

–En què s’assembla vosté a una merda?

Saplana i la seua comitiva es queden blancs com una paret.

I l’home remata el “xiste”:

–En que a vostè li diuen Saplana i la merda, si la xafen, s’aplana.

PS. M’imagine que aquest sussoït deu ser d’aquells que el conten en milanta pobles diferents. Ma se non è vero, è ben trovato.

A rogles: De manera no uniforme; a clapes.

La família de món pare foren emigrants de Múrcia. Arribaren al País Valencià a darreries de l’any 1928, tot just acabat de nàixer mon pare. El meu avi Gabino havia fet de barrener a les mines de Cartagena, però tant ell com la meua àvia Maria eren originaris d’un poble vora la frontera valenciana, Sucina. Primer de tot, arribaren a Alcoi, on el meu avi va treballar en la construcció de la carretera. Al cap de poc, pujaren fins a Millares i després feren cap a Novetlè, on s’hi establiren. Acabada la guerra, l’avi va ser represaliat per haver pertangut a la CNT i el confinaren al camp de concentració que construïa el pantà del Generalísimo. En tornar, va treballar de sereno a Novetlè. Deien que tenia una veu molt potent, que arribava a sentir-se pels pobles de la contornada. L’avi va morir l’any 51, de resultes d’una injecció de penicilina. Atès que vaig conèixer l’àvia, Maria, que va morir centenària a Xàtiva, sé que el seu parlar no era el típic murcià. La llengua de l’àvia estava entreverada de valencianismes. I no sé quins serien producte dels molts anys viscuts entre Novetlè i Xàtiva i quins eren originaris del dialecte panotxo, que devia, o deu encara parlar-se a la seua Sucina natal. Així, el parlar de l’avi devia ser un castellà ben curiós d'escoltar. Amb tot, la seua manera de parlar-lo li ha permès perviure en la memòria de la gent, si més no en la dels qui el conegueren. I aneu a saber si hi perviurà més i tot. Així, la gent de certa edat de Novetlè, quan li pregunten quin temps fa, sol respondre, sorneguera: “A roglos, com el tio Gabino”.

L'amiga Elena de la Pobla del Duc (la Vall d'Albaida) m'explica l'origen d'aquesta curiosa expressió, encara ben viva al seu poble, i que s'usa quan algú vol desentendre's d'algun afer. Com si diguérem: Ja s'apanyaran! Segons Elena, la frase la va dir algú de la Pobla (potser m'ha dit el nom i l'he oblidat) a l'acabament de la guerra d'Espanya. Ja es comentava al poble que les tropes nacionals (espanyoles, franquistes) eren a prop, i l'autor de la frase, que se'ns dubte mai no devia haver-se allargat gaire lluny del seu terme, va pensar que ja n'havia fet prou, de resistència, que es desentenia de tot i que se n'anava ben lluny del poble per a posar-se a estalvi. Ni més ni menys que a Xàtiva! I per expressar que estava ben fart de tot va amollar la frase: Me'n vaig a Xàtiva i que es toque els collons Espanya!

Em comenta l’amic Lluís Seguí com recula el mot tatxell en l’ofici de l’obra. Per als profans en el lèxic de la construcció, el tatxell (mot que no recull cap de diccionari) és una rajola plana, sense forat, d’aproximadament 1 cm o més de grossària, rectangular i roja. S’ha usat molt per pavimentar terrasses i espais a l’aire lliure. Per designar tatxell s’estèn la forma castellana rasilla. Per voler posar ací una imatge, he demanat al google que em buscara imatges de rasilla, i resulta que, en general, per als espanyols és una rajola del 3 (amb forat).

Ja posats en el lèxic del món de la construcció, tot recordant els temps en què vaig treballar de lluidor de barreja o barrejador (barreja: arena garbellada i ciment), li comente a Lluís que els diccionaris no recullen l’accepció lluir, i només admeten arrebossar.

Arrebossar:

(DCVB): Cobrir una paret amb guix, morter o ciment, i allisar-la tapant els clots i falles.

(DIEC2) Cobrir amb una capa de morter, calç, ciment o guix (el parament d’una paret, d’un mur).

Els espanyols en diuen, tant si el material és barreja com si és algeps, enlucir. Hem pensat que potser per això els nostres lexicòlegs han pres lluir com un castellanisme. En qualsevol cas, en l’ofici d’obrer d’aquesta banda catalanoparlant, arrebossar i lluir són tasques diferents. Així, si parlem d’un paret vella, després de picar-la per traure-li el material vell, es reompli i s’anivella, tasca aquesta que denominem arrebossar. Després es mestreja. Mestrejar: establiment previ de reglades o mestres que asseguren la regularitat del pla. I finalment es llueix la paret. Si la paret es nova, es llueix directament.

I una última aportació: l’eina de la fotografia és una catalana. S’usa per traure el material de la caldereta.

Això era un de Xàtiva que tenia un fill que no era massa llarg. L’home va pensar que la millor manera d’espavilar-lo era que tinguera un negoci propi, i un dia de Fira, dia d’agost calorós, li va donar cent duros perquè començara a establir-se pel seu compte. El xicon, pensa lo que pensa, aparella el matxo i se’n va a Gandia, que està a vora cinquanta quilòmetres de Xàtiva. Allà arriba a llotja de peix i es gasta tot el que li havia donat son pare en sardineta fresca. La carrega en el matxo i se’n torna cap a Xàtiva. Quan hi arriba, la sardineta fresca se li havia fet pudenta de la calor. Son pare que veu el desastre, tira el barret al foc:

–Si naixes més burro rebentes! En quin cap cap comprar sardineta fresca en ple més d’agost! Vés-te’n a sant Agustí i demana perdó a Déu Nostre Senyor per ser tan burro!

I en dir això li fot un tave al cap que li’l deixa de gaidó.

I així que se’n va cap a l’església de sant Agustí, sense poder posar el cap dret de l’hòstia que li havia arreat son pare.

En això que entra a l’església i a l’esquerra hi havia un santocristo ben gran. El xicon que veu el Jesús cruscificat, amb el cap també de gaidó, li pregunta afligit:

–Tu també fores comerciant de sardineta fresca?

Nota: Quan algú passa amb el cotxe molt embalat, se sol fer aquest comentari: “Eixe porta sardineta fresca!”.

A l’acabament de la guerra, la mort i la fam governaven Xàtiva. El Formigo i la seua família malvivien en les coves que hi havia just darrere de l’ermita de les Santes, a la falda del castell. Tenia sis o set de família, i passaven més fam que una niuada de xeus sense mareta. El Formigo va prendre una determinació per mirar de traure’ls a una vora: parlar amb l’alcalde. Així que se’n va baixar fins l’ajuntament, que en aquell temps estava en el convent dels agustins, i va esperar la primera autoritat, que solia acudir-hi abillat de vint-i-un botons de gala falangista.

El Formigo el va empomar en el moment que entrava, i li va exposar el seu destret: Que mire, senyor alcalde, que jo voldria demanar-li un favor, que he pensat que vostè em podria clavar a treballar en l’ajuntament, perquè aixina jo podria dur un jornalet a casa i la meua família i jo no passaríem gana… Diuen que l’alcalde se’l va mirar com als fesols de careta i, tot aspre com un dàtil de rabosa, li va esguitar: Jo de faena no te’n pense donar; això podríem fer: donar faena a tots els morts de gana com tu. Si passes fam, vés i roba!

El Formigo se’n va tornar cap a les coves amb les cordes al coll i capcatxo. Però allí va pensar lo que va pensar i, lleuger, se’n va baixar de nou a la ciutat. Va enfilar recte com un fus cap a l’escala del mercat per gros, on la gent sense faena solia acudir per llogar-se a jornal. Allà, com si fóra el cap de colla més decidit, va llogar collidors i arrier, i tot d’una hòmens i bèsties i s’encaminaren en tirereta cap a un tarongerar propietat de l’alcalde.

Va coincidir que va passar per allà un guarda de terme, va veure la gent treballant i els va saludar com si res. La casualitat també va voler que el guarda, en tornar a la ciutat, topetara amb l’alcalde, i no va poder estar-se de fer-li un comentari: Xe, senyor alcalde, enguany si que ha venut enjornet la taronja; a bon preu que li la pagaran… L’alcalde es va estranyar del comentari del guarda: Què dius tu que jo he venut enjornet la taronja si encara no he fet tracte amb ningú… El guarda que planta les orelles: Xe, si he vist el Formigo i tota la colla que hui en el bancal li la collien! L’Alcalde que ho sent s’encèn com un lluquet i li falta l’aire per demanar la intervenció de la guàrdia civil. I allà que arriben tots en un bufit: guarda de terme, alcalde i civileros, i encara empomen el Formigo i la seua colla que repelaven un dels bancals. En veure’s descobert, el Formigo va fer un pas avant i es va declarar únic responsable del tuacte.

Després de predre’ls declaració, deixaren en llibertat collidors i arrier i al Formigo l’aviaren de cap al calabòs. Dies després va comparèixer davant el jutge, i el Formigo li va argumentar: Mire, senyor jutge, en ma casa la meua família i jo passem més fam que Garró i jo, com a home honrat que sóc, vaig anar a demanar faena al senyor alcalde per poder-los alimentar, però el senyor alcalde no me’n va voler donar i em va dir que anara a robar. I jo, senyor jutge, vaig pensar que ja que era ell qui m’ho havia dit, a quin altre podia jo robar-li amb més justícia.

I el jutge va considerar que el Formigo tenia raó i el va deixar lliure.

Tornar amb les cordes al coll. Aquesta expressió, ja pràcticament en desús, l’havia sentida en algunes ocasions, sempre per significar el fracàs d’alguna mampresa. Com no canvie l’oratge no ens cundirà l’estall i tornarem a casa amb les cordes al coll, és, més o menys reconstruïda, la frase que vaig sentir a Blomac, tocant a Carcassona, en boca uns veremadors de Xàtiva que collien a estall, quan comentaven que feia dies que plovia sense treva i no podien acudir a les vinyes. Se’n va anar a Suïssa, i se’n va tornar amb les cordes al coll. En una altra ocasió, va ser el meu sogre, Pasqual Llopis, qui va usar la frase, a propòsit d’un negoci fracassat d’un parent seu que havia de menar una peada (grup d’animals d’ungla: rucs, haques, cavalls…) cap a Navarra. Llavors em va explicar d’origen d’aquesta expressió.

Antigament, hi havia el costum de prendre en cura bestiar jove per criar-lo, i al cap d’un temps –normalment un any– tornar-lo al propietari ja adult. Per exemple, un bou. El tracte s’emparaulava durant una fira. El propietari i qui prenia l’encàrrec acordaven una quantitat per la cura i manteniment de l’animal, que havia de retornar al propietari la fira següent. Se’n podien demanar diverses bestretes durant l’any, fins exhaurir la quantitat acordada. Es considerava que era millor no demanar-ne cap, o les mínimes possibles. Qui això aconseguia feia a la fi un bon tracte, alhora que mostrava bones qualitats administratives. Els qui no havien sabut fer-ho així, la fira següent, després de lliurar l’animal ja criat al seu propietari, se’n tornaven cap a casa sense diners, perquè ja els havien emprat tots, i amb les cordes amb què havien dut l’animal fins a la fira al coll.