Ahir a la tarda, vaig estar mirant el partit de futbol de la segona divisió entre el R. Saragossa i la Reial Societat, dos exprimeres de luxe. M'ho vaig passar molt bé durant la segona meitat ja que els donostiarres varen fer una magnífica remuntada i varen aconseguir el definitiu empat a 2. M'entristeix veure la Reial a segona ja que sempre m'ha estat un equip molt simpàtic. Mentre gaudia del seu bon joc al camp, em va venir en ment els dos campionats de lliga que va guanyar entre 1981 i 1983. Llavors jo acabava d'entrar a l'institut de Tortosa i era un entusiasta "futbolero" (he estat poc futbolista, malauradament). Recordo l'alineació campiona, en un moment en què encara només alineaven jugadors euskalduns: Arconada, Celayeta, Górriz, Kortabarría, Olaizola, Zamora, Diego, Periko Alonso, Satrústegui, Idígoras i López Ufarte. D'aquest equip destacava el porter, Luis M. Arconada, el més famós de la dècada dels 1980 a la lliga estatal, que va donar-me una gran alegria  a la final de l'Eurocopa de seleccions, la qual jugaren Espanya i França, ja que  li va passar un gol per baix dels braços. Ho sento pels catalans septentrionals, però quan juga la roja vull que pergui sempre (sóc molt conscient que l'estat francès és  jacobí i ocupa cinc comarques catalanes). Malgrat aquesta badada que ens féu contents a molts bascos i catalans, era un grandíssim porter cobdiciat pels millors equips durant anys. També destacava el migcampista Zamora, i la portentosa davantera amb el xicotet López Ufarte i un 9 de tots els temps com Satrústegui (bigoti inclòs). Anys després el Barça es nodriria de jugadors donostiarres molt estimats a casa nostra: José M. Bakero, Txiki Beguiristain i López Rekarte. Llavors jugaven al vell estadi d'Atotxa. Ara els temps han canviat i la Reial Societat ha patit de debò en les darreres temporades fins que han caigut al pou de la segona divisió. Els desitjo la màxima sort per a la temporada, que aconsegueixin el retorn a primera sense gaires sofriments. Els afeccionats blaugranes sabem que El Sadar de Pamplona (ara reconvertit en Regne de Navarra per tal de traure les connotacions basques de l'Osasuna i espanyolitzar-lo) i Anoeta són els dos estadis on millor és rebut el Barça, a causa de la germanor existent entre les afeccions respectives. No amago que també tinc una gran simpatia per l'Athletic de Bilbao (té mèrit que continuïn jugant només amb bascos), alhora que els groguets de Vila-real també m'han robat el cor. Força Nàstic, igualment!

PD. A la foto, un retxut Maradona acompanya l'intrèpid López Ufarte, un extrem que feia tornar boig  les defenses.

El periodista vilanobí Xavier Garcia, afincat des de fa uns anys a Horta de Sant Joan (Terra Alta), em va incloure el passat mes d'agost a la secció "Homenots del sud" que publica  diàriament al rotatiu El Punt. Garcia ja ha editat anteriorment diversos llibres amb aquest nom, en què homenatjava nombrosos personatges de la vida cultural, artística, sindical i política de les Terres de l'Ebre i del Camp de Tarragona. No cal dir que personalment va ser molt emocionant llegir la seua crònica sobre la meua persona, en la qual, per cert, em deixa per dalt dels núvols, cosa que fa un xic de vergonya però tostemps és  d'agrair. Sens dubte, és un extens article que conservaré i recordaré sempre. Aquesta és la crònica que va realitzar, sota la capçalera "Emigdi Subirats, Crític (permanent) de guàrdia", que fa referència a una secció de la web www.llibresebrencs.org en la qual acostumo a penjar nombroses crítiques literàries:
"Creador, promotor i exportador de cultura ebrenca a tota la comunitat nacional catalana, ha tret de l'oblit l'escriptor i polític jesusenc Joan Cid i Mulet. A hores d'ara ja no sabria quin Emigdi agafar: si el crític de guàrdia, el poeta, el biògraf, l'historiador de la premsa de l'Ebre, el professor d'idiomes, el traductor, el radiofonista, l'home dels blocs i de tota la xarxa o l'apassionat polític i cultural dels Països Catalans. La meva actitud és agafar tots aquests emigdis, sacsejar-los dintre d'una bombonera i que en surti el que Déu vulgui.
Aquest noi (Campredó, 1967) s'ha rebel·lat, darrerament, com un remenador cultural, patriòtic i hidrològic d'una envergadura cada cop més consistent. Les vegades que l'he vist, en aquests últims tres o quatre anys, que és el temps que fa que ens coneixem, sempre l'he trobat dret, fent tres o quatre coses a la vegada (com a mínim) i deixant sentir la seva veu arreu i en tot moment, per més que al costat tingués alguna patum política (socialista i tortosina, per més senyes) i que li fessin mal les orelles quan ell parla. I és que el rococó verbal no està fet per aquest xic de l'horta de Campredó, que ha vist passar canals i sèquies i que sap el nom de cada cosa que es planta, creix i fruita al seu voltant. El vaig conèixer - i no pas per casualitat, tractant-se d'un premi literari a Jesús (Baix Ebre) - en un sopar en què es lliuraven els corresponents guardons, un dels quals, potser aquella mateixa nit, havia aconseguit. En efecte, va ser el 2004 i 2005, amb el seu treball biogràfic sobre Joan Cid i Mulet (el centenari del qual coordinà l'any passat) i sobre "La Renaixença del català literari a l'Ebre", ple de dades, dates i bon sentit historiogràfic. Altres vegades me l'he trobat en concilis semblants: a Amposta i a la Barraca del Delta, en reunions de lletraferits; pels carrers i l'Ajuntament de Jesús, parlamentant sobre Cid i Mulet (republicà i, per tant, exiliat a Mèxic, com tants), inaugurant fires literàries en el seu honor; organitzant seminaris sobre literatures d'exili (Cid, Bladé) i, de forma silenciosa i persistent, revisant a l'Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l'Ebre i als antics Reials Col·legis tortosins (sota l'atenta mirada del seu director, Albert Curto) la paperassa periodística dels segles XIX i XX per documentar adequadament tots els seus treballs.
Ell, amb el centenari de Cid i Mulet (Jesús, 1907 - Ciutat de Mèxic, 1982) i jo amb el d'Artur Bladé Desumvila (Benissanet 1907 - Barcelona 1995) - escriptors republicans, homes units pel mateix riu i tots dos exiliats a Mèxic - vam fer parlar una mica aquestes dues veus perifèriques, allunyades de la centralitat catalana - massa barcelonificada - i, potser gràcies a aquest allunyament, unes veus tan catalanes, tan genuïnes i tan fidels a la terra i al seu esperit.
La darrera vegada que l'he vist en moviment - i quin moviment davant el micròfon! - va ser, també a Amposta, llegint el Manifest de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, el mes de maig passat. amb tot el que passava, no va poder estar-se - i va fer santament - de manifestar prèviament a títol particular la immensa decepció que li suposava que un dels partits del govern - justament l'independentista, la causa política per la qual treballa - hagués donat des de la cúpula dirigent, ni que fos en veu baixa, l'assentiment per a fer la famosa "canonada" d'aigua que havia de proveir Barcelona a causa de la "sequera". Al cap de pocs dies plovia a bots i barrals, i la "canonada", de moment, és al magatzem, i és allà esperant que hi tornem.
De manera que aquest home sempre està de guàrdia (a diferència de les farmàcies, que ho estan un dia a la setmana), sempre en "actitud de servei", comdèiem els anys del voluntarisme cultural i polític, gratuït en temps i recompenses, que Emigdi perpetua amb el mateix esperit en l'actualitat. És a dir, no ha volgut ni ha tingut necessitat de caure en la burocratització, en el seguidisme polític i en el subvencionisme assistencial per fer una carrera de les seves devocions. Això l'honora, això és un exemple per a tots i, sobretot, una lliçó de maneres per a molts que s'ofeguen massa aviat.

Aquests dies a Tortosa ha tornat a ser notícia de premsa la retirada de les plaques commemoratives de la visita  del dictador Franco a la ciutat el 1966, que estaven col·locades al costat del riu just davant del monument a la Batalla de l'Ebre. Aquest monument d'estètica franquista (lleig com ell mateix!) va ser construït per homenatjar "los caídos por Dios y por España". Aquest fet és innegable, com ho és la seua connotació franquista. La secció local d'ICV ha treballat a fons el tema de la reconversió del monument franquista en un monument per la pau, una proposta seriosa i a estudiar. Malgrat que jo sóc  partidari de l'enderrocament, considero la proposta  ecosocialista com assenyada i perfectament viable. El franquisme sociològic impera arreu, per la qual cosa no s'esborren les petjades d'un règim que va assassinar fins als seus darrers dies, i que va intentar fer un genocidi cultural als Països Catalans. Sobre aquest tema s'ha escrit molta tinta i sembla insolucionable. Només cal veure com el govern municipal tortosí (amb el vot en contra de CiU i l'abstenció d'ERC) va rebutjar el canvi de nom del barri conegut com a 13 de gener, nom que commemora  l'entrada de les tropes feixistes a la ciutat i altres pobles del territori el 1939.
El poeta  Roc Llop i Convalia (Miravet 1908- París 1997), el centenari del naixement del qual celebrem enguany, va dedicar un extensíssim poema al General Franco (com diu Lluís Llach, que en guerra descansi). Per la curiositat que suposa el poema d'aquest mestre i literat anarquista, he cregut oportú afegir unes estrofes per al coneixement ciutadà. Roc Llop, la biografia del qual he publicat conjuntament amb Josep M. Sàez (regidor de cultura de Miravet) va donar mostres de compromís antifranquista tota la seua vida. El poema, que supera els tres-cents versos, comença de manera trepidant:

Franco, botxí de les Espanyes,
ets la vergonya del món.
Passaràs a la història com un botxí
i res més.
Tinc vergonya de dedicar-te un poema.
No te'l mereixes,
però no puc callar davant del teu CRIM.
Jo també tinc dret a la paraula,
i a anatematitzar-te irat.
Si algú me la nega,
jo me'n prenc el dret.
Les llibertats i els drets es prenen
i s'aconsegueixen: Lluitant!
Es van a buscar als baguls,
on els tenen empresonats,
mutilats i escarnits els tirans.
Aquest bagul,
era per a tu la Caixa de Pandora.
Sembrador de malvestats,
vas obrir-lo per a desfermar tots els mals,
sobre la malhaurada Ibèria.
Després,
vas tancar-lo de nou - amb clau i forrellat -,
fermant-hi dins, com avar,
els drets i llibertats
que vas robar, TRAIDOR, al poble.
Et vas ar armar d'un jou i d'unes fletxes
(símbols dels teus fatxes)
i et vas fer inquisidor.
els vas robar com un lladregot de camins
els drets del poble.
No amb trabucs, no s'estilen ara.
Ho vares fer amb les modernes armes,
dels teus companys de Mort.

PD. La imatge és del castell de Miravet, una joia de l'arquitectura templera a les nostres terres.

Durant els primers mesos de l'any va veure la llum la meua traducció del llibre "On Murder considered as one of the fine arts" (L'assassinat considerat com una de les belles arts) de l'escriptor anglès del segle XIX Thomas de Quincey (Manchester 1785- Edinburg 1859). Personalment va ser una fita important, ja que era la meua primera traducció d'un text literari. La jove editorial Aeditors em va encarregar la traducció d'aquest tractat filosòfic que analitza les ambigüitats de la lògica i la moral, mitjançant la crítica als grans assassinats que s'han comès al llarg del temps.
M'ha sorprès agradablement comprovar que per les mateixes dates va aparèixer  igualment una segona traducció d'aquesta mateixa obra per part d'Albert Mestres. No vàrem coincidir amb aquest conegut  traductor i dramaturg quant a donar-li el mateix nom. Ell va considerar adient traduir-lo com  "L'assassinat entès com una de les belles arts", que va ser editat per Publicacions de la Universitat de València. No cal dir que em serà molt interessant la seua lectura, per comprovar les diferències de criteris que tots dos hem pogut seguir a l'hora d'adaptar el text a la llengua catalana.  
De moment, recomano la lectura d'aquest tractat filosòfic, que és tot un clàssic per terres britàniques. Comprovareu com un club londinenc excèntric, la Societat de cavallers, s'endinsa en tota mena de xerrades per debatre quins assassinats han estat comesos d'una manera més brillant, seguint la màxima que l'assassinat és detestable però "si mates, mata bé", dóna mostres del teu talent fent les coses ben fetes:
"La gent comença a comprovar que hi ha alguna cosa més que contribueix a cometre un bell assassinat que l'actuació d'un parell de capsigranys que maten o moren, un ganivet, una bossa i un carreró fosc. El disseny, cavallers, la disposició del grup, la llum i l'ombra, la poesia, el sentiment, es jutgen ara indispensables per a fets d'aquesta natura. Mr. Williams ha exaltat en tots nosaltres l'ideal de l'assassinat i, per a mi particularment, per tant, s'ha incrementat considerablement la dificultat de la meva tasca. Com Èsquil i Milton en poesia, com Miquel Àngel en pintura, ell ha portat el seu art a un punt colossal d'excel·lència i, tal com observa Mr. Wordsworth, en certa manera ha creat el gust en la forma com se n'ha de gaudir. Els entesos haurien d'esbossar la història d'aquest art i examinar els seus principis des d'una perspectiva crítica, els quals han d'aportar judicis molt distints dels que constitueixen els Jutjats del Comtat de sa Majestat".
Àlex Ferrer, l'editor d'Aeditors, ja m'ha encomanat una altra traducció de l'anglès al català. Es tracta de "L'ànima de l'home sota el socialisme" de l'escriptor irlandès Òscar Wilde, un dels meus mites literaris.

El poeta flixanco i amic, Albert Guiu, va dedicar un bell poema  a aquest bloc, el qual òbviament agraeixo moltíssim. El va incloure com a comentari al post anterior "Poema Un poc més lliure". Personalment he reivindicat la qualitat poètica de Guiu en nombroses ocasions. Dos dels seus poemaris, De la mà de la meua filla i Els Versos de la prostituta, desprenen tota mena de sentiments, emmarcats dintre d'una poesia de caire social carregada de lirisme. No cal dir que a molts autors ebrencs actuals ens uneix una gran germanor, que ens porta a seguir-nos els uns als altres. Albert Guiu acostuma a enviar-nos al correu personal poemes sobre tota mena de temes, que ens aporten una mica de lírica a la nostra quotidianeïtat. El poema en qüestió és el que segueix:

El bloc d'Emigdi

La llibertat del dir és deslligar neguits,
el trot del pensament transcorre
per un prat on naixen els teus mots,
les profunditats de l'esperit
parlen l'idioma català
en armes alçades contra l'opressió,
nuat de falsedats i tòpics
sols dius allò que et crida el cor
i escriuen les mans,
 subdites guerreres de la ment.
Cor, pensament, mans... per un país lliure
escrites a l'ombra clara de l'Ebre
i que donen vida a un bloc
ple de sentit i sentiment.

"Esta casa es una ruina", era el nom d'un famós programa televisiu d'humor que s'impartia en la llengua dels veïns de ponent. En català es pot construir una frase ben semblant que esdevé el veritable espill de tot allò que està passant en l'àmbit polític: "Aquest estatut és un autèntic frau"! Als catalans i a les catalanes, els partits polítics majoritaris ens fan anar de vergonya en vergonya, perdent un llençol a cada bugada, si volem continuar esmentant frases fetes i proverbis nostrats.
Ja va nàixer ben tocat, a despit de les altes expectatives que havia creat. Va ser una mena de part amb cessària forçada, que uns altres varen triar dia, hora i condicions. El metge no entenia (ni volia entendre) la llengua del pacient i, llavors, aquell suposat estatut de màxims, aprovat pel Parlament de Catalunya al setembre de 2006, va quedar en absolutament no-res amb el "cepillao" que li va donar Alfonso  Guerra (no va amagar les seus intencions, era amo i senyor), amb les males arts pròpies d'un polític colonialista. Malauradament, Artur Mas va córrer a obeir l'entramat empresarial autòcton (ho és?) i les classes adinerades  que demanaven que s'acabés tot l'enrenou mediàtic ja que els perjudicava econòmicament a ells, amb la qual cosa va fer un pèssim servei al país.
I es va acabar de la pitjor manera! Es va endegar tota la maquinària corrosiva (mai millor dit), mitjançant els seus diaris de partit i tertulians també de carnet en programes radiofònics amb gran audiència, que no donaren cap mena d'alternativa al NO a aquest estatut de tisora, en el referèndum per la seua aprovació. Ridiculitzaren la postura dels defensors del NO, fins a extrems veritablement incomprensibles en una anomenada democràcia, fins i tot suposats sobiranistes. Un seguit de periodistes varen demostrar una nul·la professionalitat, i una gran submissió al partit que els col·loca a les tertúlies. L'inefable Francesc Marc Álvaro capitanejava la ridiculització dels partidaris del NO, parlant d'independentisme intel·ligent (que ell suposadament representa, no necessita iaia!) davant de l'independentisme imbècil!!! Tots i totes seguien la consigna del qui paga, mana. 
Se'n van sortir a mitges, ja que la societat catalana va demostrar una gran indiferència quant al referèndum d'aprovació de l'estatut tisorat, que podria haver portat el nom del bell poble ebrenc de Miravet. És ben notori que el va aprovar una ben minsa majoria, amb una ridícula participació. A més, s'havia fet tot tan malament que no se'l va creure absolutament ningú, ni els seus suposats defensors.  
Davant d'aquest veritable desori, ens hem passat mesos parlant de la més que provable nova tisorada del Tribunal Constitucional de les Espanyes, però no ha calgut l'acció  d'aquests il·lustres senyors triats pel PSOE i pel PP, gran democràcia! El  govern "amigo" ha incomplert voluntàriament la llei que ells varen aprovar, el marc legal que ens havia de regir. Ara ens hauríem de preguntar, però: per què l'havien de complir? Si poden raspatllar-lo impúnement, ja que la majoria de catalans i de catalanes demostren ser de sucre, com dèiem en els nostres jocs infantils. No tenen cap obligació de complir amb la seua llei, ja que compten amb polítics regionals del "sí wana", i periodistes al seu servei, que els fan tota la feina bruta. Res no els importa que els i les catalans/es s'impliquin cada cop menys en política. Ben al contrari, ja els va bé,  la molèstia  seria que s'hi impliquessin. Aquells que avalaren l'estatut de la Moncloa els varen donar llicència perquè tot això passés.
És veritablement patètic comprovar com aquells que buiden la caixa, la controlen totalment, i encara es permeten parlar del concepte de solidaritat territorial, i no se'ls fiquen les galtes roges. L'anomenada via catalana de fer política ha fracassat estrepitosament. Els i les independentistes ens hem passat anys i panys, apart de barallant-nos entre nosaltres (quina epidèmia!), enganyant-nos sobre el fet  que l'autonomisme estava esgotat, un missatge que no ens crèiem ni nosaltres. Ara, però, la situació política ha deteriorat tant que  no és que estigui esgotat, sinó que no té cap mena de joc possible. Es troba en un atzucac, que ha cabat la mateixa classe política catalana en el seu conjunt. Els i les nostres dirigents estan totalment a expenses de la política espanyola, conseqüència directa de la seua submissió.
Només ens faltava que Saura (quin altre moixó!) anés per lliure i volgués emular l'il·lustre Mas quant a genuflexió. Senyors/es polítics/ques catalans/es, els queda encara una mica de dignitat? Estatut, quin frau!

PD. Acudit sense gràcia: "Si guanya ZP, guanya Catalunya".
PD2. Mentida legal: "Apoyaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya".

El proper divendres 19 de setembre endegarem la tercera temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques d'Antena Caro  Roquetes (96.0 fm), que dirigeixo conjuntament amb el director de l'emissora Paco Tafalla, el qual es pot escoltar posteriorment a través de la web www.antenacaro.com. Durant la temporada passada aquest espai literari es va consolidar plenament quant a format, i també quant al bon nivell de seguiment que vàrem aconseguir. Ens vàrem sentir molt satisfets de la qualitat que vàrem oferir, gràcies a la presència com a convidats d'escriptors que conreen tota mena de gèneres,  alguns dels quals de  primeríssima fila:  Joan-Elies Adell, Sam Abrams, Saül Gordillo, Luca Scala, Jesús M. Tibau, Joan Pinyol, Francesca Aliern, Miquel Àngel Pradilla, Jordi Ginebra, Marta Pessarrodona, Josep Igual,  Emili Rosales, etc. Precisament, va ser molt encertat obrir el programa a autors d'arreu del país, amb la idea que la literatura no ha de crear mai fronteres. Es varen   dedicar espais a l'àmbit de la traducció, els treballs de recerca del batxillerat, l'entramat blocaire, el món de l'edició, homenatges a autors històrics i, òbviament, a difondre la literatura escrita a les comarques centrals dels Països Catalans, que es troben en un moment dolcíssim pel que respecta a la creació literària i a la qualitat dels seus autors.
Enguany també hem pensat en diverses novetats per tal de continuar eixamplant la teranyina literària de les nostres terres. Comptarem amb una  secció dedicada als potcasts, un nou gènere poètic que ens permet internet, amb la participació de l'amic blocaire i editor  Jaume Llambrich (www.elbasar.cat). També inclourem un apartat juvenil, amb el qual donarem veu a joves creadors que participaran amb la lectura de la seua pròpia obra.
Ja podem avançar que el primer convidat de la temporada serà d'autèntic luxe, el veterà poeta tortosí Gerard Vergés, en motiu de l'acte de reconeixement que rebrà a Tortosa durant el mes de setembre. En propers programes homenatjarem Artur Quintana, un il·lustre estudiós barceloní de la literatura escrita a la Franja de Ponent (professor de la Universitat de Heidelberg). Convidarem  els ampostins Rafel Duran i Maria Josep Margalef, el poeta tortosí Andreu Subirats, i el jove escriptor d'Aldover Valer Gisbert (sempre ens agrada donar veu als més joves, més encara amb la publicació de la seua primera novel·la de ciència-ficció, El Vigilant d'Horitzons).  Al mes de novembre dedicarem un programa al poeta anglès William Owen, coincidint amb el 90è aniversari del seu tràgic traspàs durant la 1a Guerra Mundial quan tenia només 25 anys. La Mercè Rodoreda també rebrà un segon homenatge per part de Lletres Ebrenques, en l'any del centenari del seu naixement, a l'igual que el poeta miravetà Roc Llop i Convalia.
Tot aquest seguit d'autors  ha de nodrir un programa literari que pretén difondre les nostres lletres nostrades i les d'arreu del país. Esperem continuar amb la fidelitat d'oients que facin bandera d'un programa literari.

L'Associació Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa va presentar a finals del mes de  juliol un important document sota el títol de “Pacte pel patrimoni històric de Tortosa”, amb la intenció d’aconseguir el necessari consens sociopolític quant  a la conservació, restauració i  divulgació del valuós patrimoni històric de la ciutat del Baix Ebre.  Ens hem de felicitar d'aquesta ferma aposta  de l'entitat que presideix l'amic Jordi Jordan, així com fer-nos pròpies les seues reivindicacions. Les muralles de Tortosa, i sobretot el nucli antic en conjunt, han sofert una deixadesa històrica que ha portat al deteriorat estat actual. El patrimoni històric tortosí, que compta amb un notable  valor arquitectònic i una gran bellesa estètica, no ha estat considerat com una prioritat per cap dels governs municipals. De vegades aquestes constatacions poden ser considerades com a crítica demagògica i sense fonament, però una passejada pel nucli antic de Tortosa o una mirada a l'entramat emmurallat esdevé un veritable espill de la negligència amb què s'ha tractat l'important llegat patrimonial dertosenc.

 Amics dels Castells, molt encertadament, intenta conscienciar la ciutadania del municipi de la necessitat d'apostar  per un pacte pel patrimoni que permeti accelerar els projectes de restauració dels elements patrimonials més importants. L'entitat, que ja compta amb 13 anys d'activitat, està tirant endavant una campanya de recollida de signatures per donar suport a  aquesta iniciativa, i presentar el document al consistori tortosí i al govern de la Generalitat de Catalunya. També reivindica la potenciació de la participació ciutadana en el seguiment del PINCAT, la redacció  del Pla Director de les Muralles (que sembla estancat des de fa molt temps), o la creació d’un Pla de Dinamització Turística.
El document es resumeix en deu punts essencials quant  a la recuperació i potenciació del  patrimoni de la ciutat:
1.Creació de la Regidoria de Patrimoni Històric al Consistori tortosí.
2.Adquisició per part de les administracions del castell de Tenasses a Remolins.
3.Aposta per l'especialització del turisme cultural a Tortosa amb la creació d’una tarifa única i l’adequació dels diferents monuments a visitar.
4.Impuls al Pla Director de les Muralles i inici de la seua execució.
5. El PINCAT: una oportunitat per la recuperació del patrimoni històric i la promoció de l’habitatge.
6.Dotar d'una utilitat immediata a les  Avançades de Sant Joan, així com la finalització de la seua restauració.
7. Creació d'una brigada municipal que vetlli pel bon estat del conjunt de les muralles i castells de Tortosa.
8.Adquisició del Col•legi de Sant Josep per part de les administracions per evitar la degradació.
9.Planificació i inici d'obres a l'històric Call jueu de Remolins.
10.Contractació d'un arqueòleg municipal i potenciació de l'estudi de la història local.
Des de l'Associació Soldevila demanaríem que s'inclogués igualment la potenciació de la marca Campredó Templer, que ens permeti continuar divulgant la importància del patrimoni campredonenc, ara que ja està en vies de finalització el procés de restauració dels edificis templers: torre de Font de Quinto i  Casa del Prat.
Personalment considero primordial la creació de la regidoria del patrimoni històric, possible si hi ha una voluntat política amb la  remodelació del cartipàs municipal, així com la contractació de l'arqueòleg municipal, figura clau en molts de municipis catalans quant als projectes de restauració patrimonial. 
Quant a Campredó, cas que finalment esdevingui Entitat Municipal Descentralitzada, també creuríem necessària la implantació d'una regidoria del patrimoni medieval local, per tal de dinamitzar les potencialitats dels nostres edificis templers i resta de patrimoni prehistòric. 
Quant al pacte pel patrimoni que proposa Amics dels Castells, esperem que les administracions pertinents no li facin un cas omís, ja que seria la constatació que res no ha canviat en la mentalitat i quefers dels nostres polítics quant a sensibilització patrimonial.

Un poc més lliure

Xavier Deulonder ens ofereix en aquest  llibre "Història de l'MDT, una organització independentista radical durant els anys 80 i 90" la seua visió  particular  de l'MDT, el Moviment de Defensa de la Terra: el procés de gestació, l'ideari polític i estratègic, el seu model organitzatiu, i les seues greus problemàtiques internes. El vaig adquirir aquest darrer mes d'agost  a la tradicional parada de llibres que posa a la venda la llibreria Catalana de Perpinyà en el marc de  la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent. Em vaig posar a llegir-lo d'immediat, atès que, com ja   he escrit en reiterades ocasions, el meu pas per aquesta organització durant els meus anys de joventut ha marcat profundament tot el meu espectre ideològic. La lectura d'aquest llibre em va aportar sensacions ben diverses.
Primerament, m'és fàcil de constatar moltes de  les errades comeses pels principals dirigents, que varen impedir la consolidació definitiva d'un projecte polític engrescador que hagués pogut alterar l'orde polític actual, basat exclusivament en l'acceptació de l'orde establert i la submissió total a la política espanyola. L'MDT hauria pogut ser el partit independentista de finals del segle XX i principis del segle XXI, però tot se'n va anar en orris amb l'escissió de 1987, la qual  vaig viure de ple.  Les rivalitats i animadversions personals varen impedir la continuïtat del projecte, en un moment d'auge de l'independentisme que el capitalitzava plenament l'MDT i la Crida a la solidaritat. L'autor del llibre fa un seguit de crítiques contundents al model organitzatiu, a la manca de cultura política de molts dels militans a causa de la seua joventut, i al mimetisme que seguien del moviment d'alliberament basc. En general, ens deixa una imatge de total immaduresa de la militància, així com del fet que llauràvem  una utopia impossible que esdevenia una total pèrdua de temps. 
He de dir que considero totalment erroni aquest darrer enfocament. Deulonder també realitza tot un seguit de judicis parcials, que no són propis de llibres que per la temàtica necessitaren  d'una investigació acurada. Queda ben palés que bona part de la informació sobre les problemàtiques internes l'ha  rebuda per part del sector enemistat amb el PSAN, que queda retratat com el veritable dolent de la pel·lícula. A la vegada, fa una anàlisi ben simplista de la proposta de Josep Guia, ideòleg del PSAN, d'anomenar Catalunya al conjunt dels Països Catalans. Aquesta proposta mereixeria un altre tipus de comentari per part d'un suposat analista de la política catalana, i més en un llibre d'aquestes característiques. Accepto, però, la crítica que fa al fet que l'exaltació de la lluita armada que es feia des dels sectors propers al PSAN era ben il·lògica i fora de lloc, malgrat que en aquell moment personalment no ho entenia així. En canvi, és veritablement erroni situar el comunisme com a l'ideari base de la militància, amb la qual cosa quedava retratat com  un moviment d'extrema esquerra. Cap dels militants que varen passar per l'MDT a les Terres de l'Ebre tenia en ment la implantació d'un règim comunista. Els afiliats i simpatitzants se sentien atrets únicament per l'ideari independentista. Aquest fet es repetiria a la major part de les comarques del país, malgrat que hi haguessin alguns documents interns on es denunciés el model polític capitalista. L'ideari de l'MDT no era ni molt menys el d'un partit d'extrema esquerra, espai que ja ocupaven tota una amalgama de sigles, entre els quals l'MCC (Moviment Comunista) i la LCR (Lliga Comunista Revolucionària).
L'autor passa igualment per alt la implantació de l'MDT a moltes de les comarques del país, la qual cosa era un aspecte interessant aleshores i ha estat políticament remarcable posteriorment. Com a exemple, a les Terres de l'Ebre la militància de l'MDT ha nodrit altres partits catalans, ja que destacats militants estan ocupant càrrecs d'importància en l'àmbit polític actual: Lluís Salvadó (Delegat del govern a TE), Paco Gas (alcalde de Roquetes), Ester Martí (exalcaldessa de La Galera, que ho tornarà a ser properament), Sisco Ollé (regidor de cultura de Roquetes), Marc March (regidor de cultura de Santa Bàrbara), Carles Pasqual (Delegat de Governació de la Generalitat a TE), també podríem fer esment d'alguns exregidors, agents culturals o sindicalistes com Joan Montesó, un dels líders d'Unió de Pagesos. 
El retrat que deixa el llibre de la formació i de la seua lluita independentista durant la dècada de 1980 no és gens amable. L'autor també passa per alt un fet molt important: molts exmilitants d'arreu dels Països Catalans confessem que ens sentim orfes políticament des que fracassà el projecte de l'MDT, ja que és on més a gust ens hem sentit ja que podíem difondre lliurement el missatge independentista sense embuts. Sortosament, les CUP ocupen l'espai independentista extraparlamentari i en les darreres eleccions municipals aconseguiren uns resultats engrescadors en algunes importants poblacions del país. Aquest projecte també va sortir a redós de l'MDT.
Sí que estic d'acord amb Deulonder, però, en la constatació que fa que des dels moviments independentistes es considera l'organització pròpia com a "l'independentisme vertader", i aquesta concepció malauradament porta a rivalitats i enemistats eternes amb els partits ideològicament més propers, la qual cosa passa també en l'actualitat i impossibilita una possible unitat d'acció independentista. Sembla que ningú de l'àmbit independentista no vol aprendre de les errades estratègiques del passat.
Amb la lectura del llibre vaig poder recordar amb tristesa totes les baralles internes, que em portaren en ment alguns noms que havia oblidat. Recordo perfectament tot l'entramat del grup de L'Havana Club (l'Assemblea de ciutat vella) i la seua suposada vinculació a la Unión de Lucha marxista-leninista (extrema esquerra espanyola), amb alguns personatges que més que patriotes semblaven una cosa que no vull escriure.

Va de Bloc - Emigdi Subirats i Sebastià

La Janet Recasens http://rondallesdelavoradelfoc.blogspot.com , una barcelonina enamorada de les Terres de l'Ebre i seguidora d'aquest bloc, m'ha dedicat un post d'elogi que realment li agraeixo ja que tenir seguidors tan fidels encoratja de debò. El text és el següent:

Vull iniciar aquesta secció de “Va de Blocs” parlant del de l’Emigdi Subirats. Cap al 2004 vaig començar a escoltar per Internet l’emissora municipal de Roquetes, “Antena Caro”. M’agrada perquè em manté amb una certa actualitat d’allò que es cou per terres ebrenques i a més a més, puc escoltar la seva parla sobretot amb les entrevistes a diverses persones del territori.El que ja no recordo és el dia que vaig descobrir un espai dintre del programa “A Micro obert” que es titulava “Lletres ebrenques” i que presentava l’Emigdi Subirats. M’hi vaig enganxar. En aquells moments no sabia qui era l’Emigdi, però la seva intervenció a “Lletres ebrenques” tenia aquell gust que tenen les coses ben fetes, ben treballades i, com ja he dit abans, em vaig enganxar al programa. Gràcies a la feina que ha anat fent l’Emigdi vaig saber que al meu país havia existit un home com el Joan Cid i Mulet ¿Com és que un home així va quedar tan oblidat durant la que jo anomeno segona Renaixença catalana als anys vuitanta? Visito el seu bloc molt sovint perquè és un bloc que m’il·lustra. Parla de literatura, del seu poble Campredó, de la seva família, de respecte a les persones, de política, del país, de la llengua, i de moltes més coses. El veig com un home lluitador, reivindicatiu i molt respectuós amb tothom. L’Emigdi vingué a Barcelona per participar en un homenatge conjunt a l’Artur Bladé i a Joan Cid que es feia a l’Ateneu.Vaig escoltar atentament tot allò que s’explicà a la taula i, en acabar, l’Emigdi llegí poèticament la cançó de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, “De la Terra de l’Ebre, (D.O.)”, una lectura fantàstica que em posà la pell de gallina.

Des del passat 27 d'agost i fins al proper 5 de setembre es pot visitar a l'església Sant Joan Baptista de Campredó (Baix Ebre) l'exposició "Jacobus in Domus Templi", que està organitzada per la Regidoria de Turisme de Tortosa amb  la col·laboració de l'Associació Cultural Soldevila. És una exposició itinerant que han elaborat  conjuntament els municipis que formen part del Domus Templi (Montsó, Alcanyís, Tortosa, Morella, etc.), tots ells vinculats als antics dominis templers a la nostra regió geogràfica. Ens situa davant de la trajectòria vital del rei Jaume I, en el 800 aniversari del seu naixement, així com, òbviament,  la seua estreta  vinculació amb l'Orde del Temple, veritablement clau per a la futura expansió de la històrica Corona d'Aragó al llarg de la segona meitat del segle XIII. 
Els membres de Soldevila  volem agrair  l'interès que ha demostrat el regidor de turisme tortosí, el republicà Ricard Forés, per portar aquesta interessant exposició al nostre poble. Per a nosaltres comptar amb aquesta exposició suposa una fita  molt important per poder continuar reivindicant la marca Campredó Templer, tal com el mateix regidor va explicitar durant el seu parlament. Durant aquest mateix acte de presentació vàrem comptar amb la presència de l'arqueòloga ampostina Cinta Montañés, que va destacar la figura del rei Jaume per a la consolidació medieval de la Corona d'Aragó, i també la vinculació de Campredó al món templer. També hem d'agrair la bona predisposició del rector Víctor Cardona, que va cedir encantat l'església per poder ubicar aquesta exposició, amb la qual cosa continua mostrant-se com un motor cultural campredonenc.
“Jacobus in Domus Templi” s'articula en vuit plafons que conformen un octagon per detallar els principals passatges de la vida del Bon rei  Jaume I, i compta amb el complement de dos projeccions sobre els murs de la sala (imatges de celebracions festives del vuitè centenari, fotografies medievals i textos relacionats). Al perímetre exterior se'ns informa sobre el rei guerrer i la seua relació amb l'Orde del Temple, mentre que a l'interior ens aporten  pinzellades sobre la vida cultural de l'època. L'exposició ha estat ideada per apropar l'experiència vital del rei conqueridor. La seua forma de pensar es reflecteix amb claredat mitjançant l'única crònica medieval dictada per un rei, el Llibre dels Feyts.  Podem trobar l'estreta vinculació del monarca amb el territori: l'educació al castell de Montsó, sota la tutela del mestre Guillem de Mont-Rodó, que determinarà el seu caràcter guerrer i la seua intensa fe cristiana. Els templers varen acompanyar el rei en totes les seues campanyes i reberen a canvi privilegis i territoris.  La coronació del nen rei a Lleida, la conquesta de Peníscola i la seua relació amb les comandes  de Miravet i de Tortosa, son alguns vèrtexs d'aquest octàgon al qual, a la recreació de miniatures i d'obres artístiques contemporànies s'uneixen projeccions de representacions i fragments de textos extrets de la crònica reial. 
Per acabar, voldríem recordar que comptem amb un bloc amb el nom Campredó Templer, www.campredotempler.blogspot.com, el qual ens serveix per difondre el patrimoni medieval (torre de Font de Quinto, Casa del Prat, ermita de Solicrú) que tenim a la població i també les activitats del Grup de Recerca Històrica.
Durant els darrers mesos s'han realitzat un seguit d'activitats molt variades per difondre el fet templer a Campredó: elaboració d'uns plafons informatius (exposició permanent a l'esmentada església), diverses conferències per part dels Drs. Joan Fuguet, Laureà Pagaroles i Antoni Virgili, visites guiades al patrimoni templer, obertura de l'esmentat bloc, etc.
Val a dir que les obres de restauració de la Torre de Font de Quinto i de la Casa del Prat, que ha tirat endavant el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, estan gairebé enllestides. Aquesta és la millor notícia per afrontar nous reptes pel que respecta a la dignificació del patrimoni templer campredonenc.  

Ja tenim el setembre aquí i, amb ell, la tornada a la normalitat laboral. He tingut un estiu realment intensíssim, ja que he estat realitzant la traducció a diversos idiomes de la web de turisme de la Diputació de Tarragona a les Terres de l'Ebre, la qual cosa ha estat una feinada immensa, que ha requerit la màxima concentració i interès. Entre les feines literàries de l'estiu també ha estat la realització de la Guia de Lectura de l'amic escriptor Jesús M. Tibau, que he realitzat conjuntament amb la meua dona, Araceli, i que m'ha obert un estudi literari molt interessant, al qual espero donar-li continuïtat amb l'anàlisi d'altres escriptors i escriptores.
Malgrat la feina, també he tingut temps per a l'oci durant els mesos estivals. Hem passat una setmana de vacances a la Catalunya del Nord i a la Costa Brava, amb l'Araceli i els xiquets. Vam poder gaudir d'uns dies a la bellíssima Villafranca de Conflent, envoltats de muralles i presidits per l'impressionant Fort Libèria. Vàrem poder viure, encara que fos de passada, l'ambient extraordinari de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Comflent, a la qual feia uns quants anys que no hi acudíem (cinc, concretament).
També he pogut realitzar algunes lectures, que comentaré properament. Recomano a tothom la novel·la Neopàtria, d'Hèctor Bofill, per la gran capacitat narrativa de l'escriptor i per moltes de les anàlisis ideològiques que hi inclou.
La tardor es presenta carregada de projectes literaris i culturals, que aniré explicant en posts posteriors, com tinc per costum de fer. Durant les properes setmanes m'he de dedicar a difondre el meu darrer llibre: "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", que presentàrem a Miravet a finals de juliol, treball guanyador del XIII premi d'assaig Artur Bladé i Desumvila. D'aquí un parell de setmanes tornarem a posar en marxa el programa radiofònic Lletres Ebrenques, d'Antena Caro Roquetes, per la qual cosa ja m'he de posar en contacte amb tot un seguit de literats ebrencs i d'arreu dels Països Catalans. L'any passat vàrem consolidar el programa en comptar amb la presència de grans escriptors com: Joan Pinyol, Marta Pessarrodona, Luca Scala, Josep Sebastià Cid, Emili Rosales, Genís Sinca, Joan-Elies Adell, Sam Abrams, etc.
Avui torno a la feina blocaire, carregat de piles, i amb l'ideari intacte. M'agrada explicar coses personals i familiars, la meua quotidianeïtat, perquè m'interessa transmetre una visió global de mi mateix. Ja he dit en altres ocasions, i parafrejant l'amic i eurodiputat Raül Romeva, el bloc per a mi no és una cosa més, sinó una mena de compromís diari que em permet expressar les meues inquietuds i la meua visió personal de les coses.
No cal dir que prompte continuaré escrivint les meues reflexions sobre la situació actual de la política catalana,  la qual, com tots aquells que em seguiu o em coneixeu, em deprimeix veritablement. També parlaré del Barça, una de les meues altres passions, encara que avui no sigui el millor dia.

 
El 24 d'agost de 1833 es va publicar al diari barceloní "El Vapor" la famosa  "Oda a la pàtria" de Bonaventura Carles Aribau. Històricament s'ha considerat la publicació d'aquest poema com el tret de sortida de la Renaixença, moviment cultural que havia de porta al resorgiment literari de la nostra llengua. Tot i que, darrerament, s'apunta cap a la restauració dels Jocs Florals a Barcelona i València el 1859, com l'exponent veritable del futur renaixement literari del català. Tal com anunciava en el post anterior, he cregut oportú redactar aquest curt text per commemorar aquesta simbòlica data de la literatura catalana. L'Oda a la pàtria és un dels poemes que em vaig aprendre de memòria quan era un estudiant de Batxillerat, la qual vaig recitar públicament quan vaig impartir la conferència sobre la República catalana, a instàncies de la Federació ebrenca d'ERC, a Sant Carles de la Ràpita al mes d'abril.

Oda a la pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Durant els darrers mesos he portat una intensa activitat blocaire, amb gairebé una mitjana de dos posts diaris. Ja he escrit en altres ocasions que per a mi el bloc  no és una cosa més, sinó el meu compromís permanent amb el lector, cosa que requereix molta dedicació i moltes ganes.  Em serveix per parlar de tot allò que m'interessa, la qual cosa em permet donar una idea global de la meua persona: la família (els quefers dels meus xiquets), Campredó (activitats culturals i reivindicatives que organitzem al meu poble), el patrimoni medieval campredonenc (unes torres estimades), la llengua catalana (aquesta maltractada i incompresa parla), els Països Catalans (la meua terra), les polèmiques polítiques entre els partits de l'esquerra nacional (la meua creu), el Barça (el meu club de sempre), la literatura ebrenca i catalana (la meua veritable passió), els meus llibres (el meu goig), les meues activitats culturals (la meua motivació), etc.
Aquest agost faré una necessària aturada blocaire, ja que vull dedicar molt temps als  meus xiquets, Rosa i Guillem. Enguany no estic de vacances precisament, ja que he d'enllestir alguns projectes importants. Estic realitzant, conjuntament amb la meua germana,  la traducció a diferents idiomes de la web de turisme de la Diputació de Tarragona a les Terres de l'Ebre, que és una autèntica feinada. També estic redactant, conjuntament amb la meua dona, Araceli Aguiló, la Guia de Lectura de l'escriptor Jesús M. Tibau, per a la Institució de les Lletres Catalanes. Em fa moltíssima il·lusió poder treballar colze a colze amb l'Araceli en un tema literari i, a més, tractant-se del company Tibau, un dels noms clau de les nostres lletres territorials actual. He de realitzar també un curt guió per a un video que s'ha d'estrenar durant les festes majors d'Amposta.  He de combinar aquesta tasca literària amb les activitats que vull realitzar acompanyat dels meus fills. M'agrada estar al seu costat mentre fan una hora de deures escolars, i després passar una estona magnífica amb ells a la piscina familiar. Vivim al nucli de Font de Quinto (a Campredó), una zona aïllada i tranquil·la, ideal per als estius, i vull tterure'n el màxim profit aquest mes al seu costat.
Enguany encara no tinc reservat cap viatge, tot i que probablement  passarem uns dies a la Catalunya del Nord i a la zona de Carcassona. L'any passat vàrem anar a Croàcia, país que recomano a tothom ja que l'estada és força econòmica i gaudeix d'una gastronomia excel·lent.
El 23 d'agost trencaré voluntàriament aquesta parada blocaire, ja que penjaré un post dedicat al 175è aniversari de la publicació de l'Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, poema que històricament s'ha apuntat com a iniciador de la Renaixença. Tornaré a l'activitat blocaire normalitzada l'1 de setembre. Entre les seccions de posts que he deixat inacabades estan Poetes de capçalera i Catalans que n'exerceixen. També voldria reactivar la secció dedicada a Campredonencs, en la qual vaig incloure 25 persones ja desaparegudes i ara voldria fer-ne el mateix nombre amb ciutadans actuals del poble.
Per acabar voldria fer dos comentaris sobre dos temes. Voldria expressar tota la meua solidaritat amb Lluís Sunyer, militant independentista de l'Alternativa Baix Gaià, que està sofrint un linxament mediàtic a causa d'uns comentaris sobre les balances fiscals i el poble d'Extremadura. Lluís no s'ho mereix, per la seua integritat personal i política. També voldria donar el comiat a Oleguer Pressas, al qual desitjo tot el millor en la seua nova estada a l'Ajax d'Amsterdam. Lluís i Oleguer, endavant les atxes (crit ebrenc)!!! 
Que tingueu totes i tots un magnífic mes d'agost i aneu molt en compte amb la carretera!!!

El pare dominic Francesc Mulet (Sant Mateu del Maestrat 1624- València 1675) va ser un escriptor satíric  i un  predicador potent, que va assolir durant la seua vida al País Valencià una fama semblant a la del tortosí Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona" al Principat de Catalunya, per la qual cosa va rebre el sobrenom de "El Quevedo valencià".  Era un poeta dotat amb un agut enginy que va conrear la poesia satírica de tema escatològic i barroer. Després d'estudiar a la Universitat d'Oriola (Baix Segura), va esdevenir  catedràtic de la Universitat de València, on va gaudir d'un gran prestigi. 
És autor del famós Tractat del pet, així com se li han atribuït almenys dues comèdies satírico-eròtiques: Los amors de Melissenda i La infanta Tellina i el rei Matarot. La seua fama va perdurar en la memòria de la gent fins a ben entrat el segle XIX. Justament el 1876, el poeta de la Renaixença Cosntantí Llombart, d'ideologia lliberal,  va intentar la recuperació de l'obra de Mulet, basant-se en manuscrits molt corruptes i de poc crèdit, editant un volum amb el títol: Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Frances Mulet, frare profés dominico. Durant aquests anys també tirà  endavant la revista de caire satíric "El pare Mulet i bou sòlt ", la qual ha estat reeditada amb edició facsímil per les llibreries París-València.
És un autor veritablement clau de la literatura escrita a les comarques centrals dels Països Catalans, que ens cal reivindicar i recuperar. He cregut interessant incloure en aquest post alguns paràgrafs del poeta Constantí Llombart del pròleg introductori a l'esmentada  edició de les Obres festives (hem conservat l'ortografia original): "Per lo mes d'abril de l'any de 1624, y en la vila de Sant Matheu, vingué á la llum de la vida Francesch, lo fill de Baly Mulet i Montserrada Querol, per los qu'en la edat de la infantesa fon dedicat á les faenes del camp....Graduat de mestre en arts en la universitat literària de Valencia, obtingué per oposició, en maig de 1651, la cátedra de arts de vesprés.... A primers de la Quaresma de 1656, havent jubilat los nobles jurats en la cátedra de matafísica moral al P.M.F. Acaci March, se presentá á ferne oposicions á ella lo Pare lector Francesch Mulet, y va, ab grandisim lluiment, obtíndrela. Després, deixant procura pera la presa de posesió de la cátedra que tenia guanyada, prengué camí pera roma, ahon tenia determinat sostindrer conlusions en lo capitol general per la provincia d'Aragó...Morí lo pare Mulet en Valencia, a 26 de setembre de l'any 1675...Moltes son, en veritat, les composicions mes o manco lliures, que, com a tots los poetes populars, se li han atribuït al P. Mulet, pero de totes elles, únicament habem admitit pera formar la present col·lecció, aquelles que, no solamnets per ser desde antich conceptuades com a lletjítimes filles de sa malicciosa musa, concepte en que persones lletrades abunden encara, estabem en lo cas d'aceptarne...".

Durant els dies 14, 15 i 16 de juliol es va celebrar a l'EMD de Jesús (Baix Ebre) el curs d'estiu de la UETE-URV, "La Renaixença camí del sud". Ja vaig anar informant aquí al bloc sobre les ponències que havíem d'impartir  en diferents posts durant els dies esmentats. La idea essencial requeia en tractar el desenvolupament del fenomen de la Renaixença en alguns territoris catalanoparlants  allunyats de l'àrea d'influència de Barcelona. Volíem analitzar llavors la feina realitzada per  tot un seguit d'autors que no acostumen a sortir als manuals de literatura catalana del batxillerat, però que varen realitzar  una notable tasca envers la normalització literària i la dignificació de la llengua catalana. Els dos ponents que em varen acompanyar van ser el Dr. Magí Sunyer (catedràtic de literatura del Departament de Filologia catalana de  la Universitat Rovira i Virgili) i Òscar Pérez (tècnic de normalització lingüística de l'Ajuntament de Sagunt).
Quant a les meues ponències, vaig voler remarcar  que el reviscolament del conreu  literari del català no va ser cosa d'un dia, sinó  que va durar moltes dècades i que en alguns territoris, a causa dels condicionaments històrics, fins i tot encara estan en procés de recuperació (sinònim de renaixença). Quant a les Terres de l'Ebre, calia  òbviament destacar la figura de Francesc Mestre i Noé, gran catalanista i home de cultura, així com lel prestigi social que varen assolir tot un seguit de capellans intel·lectuals i catalanistes: Joan Baptista Manyà, Rafel Escuder i Tomas Bellpuig. Un altre literat a recordar és  Josep Felip Vergez, prestigiós periodista i poeta, malgrat que va passar bona part de la seua vida entre Cuba i Madrid. També vàrem tractar  la influència social que tingueren els primers setmanaris en català al territori, La Veu de Tortosa (1899-1903)  i La Veu de la Comarca (1903-1909), els quals promocionaren adequadament tres importants esdeveniments del catalanisme sociopolític: les candidatures de Solidaritat Catalana (un veritable front polític català entre 1905 i 1909), el 1r Congrés internacional de la llengua catalana (celebrat a Barcelona el 1906) i la redacció del diccionari català-valencià-balear (que tirava endavant el capellà manaroquí Mossèn Antoni M. Alcover). D'altra banda, em va fer molta il·lusió dedicar una ponència al grup de La Palmavera, que va reunir un interessant grup de literats algueresos el 1906: Antoni Ciuffo (Ramon Clavellet), Joan Palomba, Joan Pais, Carmen Dore, Joan di Giorgio, etc., que varen entusiasmar-se amb el passat de la seua ciutat i reivindicaven la seua incorporació al món cultural català. Varen agafar el relleu de la feina que havien començat anys abans el reusenc Eduard Toda (cònsol a Sardenya i descobridor de l'Alguer per a la catalanitat) i el poeta autòcton Josep Frank.
L'amic Òscar Pérez  va voler defensar la idea  que la Renaixença al País Valencià no va ser un fracàs, tal com han anat afirmant la majoria d'analistes al llarg del temps (entre els quals, els prestigiosos Sànchez Guarner i Joan Fuster). Va centrar la seua anàlisi també en els posicionaments ideològics que separaven els dos grans autors valencians d'aquest període: Teodor Llorente (conservador) i Constantí Llombart (lliberal). S'havia de recrear forçosament en la figura del poeta i intel·lectual Mn Joaquim Garcia Girona. Fill de Benassal (Alt Maestrat), seguidor entusiasta de Verdaguer, va ser l'autor de "Seidia", el gran poema èpic  de la reconquesta valenciana, que el rector benassalenc havia creat amb la intenció explícita que les terres del Maestrat tinguessin el seu petit Canigó. Finalment, va voler destacar que la renaixença valenciana havia estat molt més que dos noms solts, ja que incloïa literats interessants com:  Wenceslao Querol, Escalante, Roig Cirera, etc.
El Dr. Magí Sunyer va mostrar-se com un gran coneixedor d'aquest període i ens va fer unes aportacions veritablement interessants. Primerament, va qüestionar  la data d'inici de la Renaixença. Recordem que històricament s'ha situat en data del 23 d'agost de 1833, quan Bonaventura Carles Aribau va publicar la seua famosa "Oda a la pàtria" a les pàgines del diari "El Vapor" de Barcelona. El Dr. Sunyer féu esment de nous estudis que apunten el 1859, any de la restauració dels Jocs Florals tant a Barcelona com a València, com al moment veritablement clau per al reviscolament del conreu literari del català, malgrat que anteriorment ja havia despuntat  un autor importantíssim, Joaquim Rubió i Ors (lo Gayter del Llobregat). Va destacar igualment que el Camp de Tarragona va gaudir d'autors d'autèntica primera línia, que el converteixen en un territori veritablement clau de les lletres catalanes. Destaca la figura de Narcís Oller, natural de Valls (Alt Camp) que fou el més gran novel·lista català del segle XIX, el també novel·lista tarragoní Josep Pin i Soler, el crític literari Josep Yxart, i l'historiador reusenc Antoni de Bofarull. A tots aquests noms il·lustres, fins i tot podríem afegir el d'Àngel Guimerà, un dels escriptors mítics de la Renaixença que va criar-se al Vendrell (Baix Penedès), tot i que no entrava dintre de l'àmbit d'estudi del curs. 
Hem de fer una valoració molt positiva del desenvolupament del curs, ja que sorgiren un bon nombre de temes de discussió interessantíssims. Agraïm a l'EMD de Jesús  la seua habitual receptivitat en l'organització d'aquesta mena d'actes. Gràcies a la seua bona disposició hem pogut realitzar aquest segon curs literari, que ha deixat oberta una línia de literatura per als cursos de la UETE, que endegàrem l'any passat amb el curs "Literatura ebrenca de l'exili". 
Vàrem comptar amb l'assistència de dotze alumnes. No és un nombre per tirar les campanes al vol, que demostra que no hi ha un interès extraordinari en temes literaris i culturals. És una llàstima que aquests cursos no siguin atractius per a estudiants de filologia catalana, professionals de l'ensenyament del català o escriptors de les nostres comarques.

PD. Foto de Bonaventura Carles Aribau, autor de l'Oda a la pàtria el 1833, que històricament s'ha considerat que va donar el toc de sortida a la Renaixença.

Diumenge 10 d'agost tindrà lloc la 3a Trobada d'autors de les comarques centrals dels Països Catalans a la localitat de Fondespala (Matarranya). L'organitza el llibreter de Vall-de-roures (Matarranya), Octavi Serret, un extraordinari i dinàmic agent literari i cultural que tira endavant el blog Serret llibres, en el qual qualsevol autor pot penjar tota mena de creació literària. A la Llibreria Serret tots els autors i totes les autores d'aquestes contrades hem trobat un autèntic aixopluc per a la difusió dels nostres llibres i les nostres activitats.
L'edició d'aquest any està dedicada a "El paisatge ebrenc en la creació artística".  Com a gran novetat d'enguany ha estat l'edició del recull de contes "El riu que parla", que publica l'editorial Aeditors de El Perelló (Baix Ebre), i que compta amb la participació d'una trentena de narradors de les nostres terres, entre els quals: Paquita Aliern (Xerta), Vicent Sanz (Traiguera), Valer Gisbert (Aldover), Jesús M. Tibau (Cornudella), Josep Igual (Benicarló), Josep Gironès (La Fatarella), Andreu Subirats (Tortosa), Albert Guiu (Flix), Sílvia Favà (Tortosa), Maria Josep Margalef (Amposta), Emigdi Subirats (Campredó), Susanna Antolín (Beseit), Lluís Rajadell (Vall-de-roures), Silvestre Hernàndez (Vall-de-roures), Laura Mur (Flix), Teresa Bertran (Amposta), Regina Bladé (Móra la Nova), Rafel Duran (Amposta), Jaume Buera (Amposta), i uns quants més. També hi participen alguns escriptors de la resta de comarques catalanes com Ignasi Revès (Lleida) i Joan Pinyol (Capellades).
Quant al meu  conte, Un hereu de l'Ebre, tracta d'una història ben habitual entre les famílies adinerades de la segona meitat del segle XX arreu del país: el fill que fuig de casa per alliberar-se dels estereotips familiars que han convertit la seua vida en una autèntica presó que impedeixen el seu creixement personal.
Al matí podrem signar llibres a l'esmentada llibreria de l'amic Octavi. Després hi haurà un dinar literari a Fondespala i una activitat artística "Bugada de lletres". A la tarda serà el torn de les comunicacions sobre autors del territori. Artur Quintana analitzarà l'obra de Desideri Lombarte, Neus i Teresa Pallarès tractaran sobre Jesús Moncada, i Pere Poy sobre Artur Bladé i Desumvila. També podrem escoltar el conjunt Havaneres de Morella, i visitar les exposicions sobre els tres mítics autors esmentats.
De ben segur que tornarà a ser una altra gran jornada literària de primer nivell, que ens permetrà gaudir de bona conversa entre els escriptors i escriptores i d'aprofundir la nostra col·laboració. També hi haurà la presentació de l'obra guanyadora del premi de narrativa Guillem Nicolau, que atorga la Diputació d'Aragó a un treball escrit en català per un autor nascut o vinculat a la Franja de ponent. 

Divendres 1 d'agost, a les 19.30 hores, tindrà lloc al Casal Cultural de Miravet (Ribera d'Ebre) la presentació del llibre "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", que va ser l'obra guanyadora del XIII Premi d'Assaig Artur Bladé i Desumvila de 2007, que atorga el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre.  Aquest treball biogràfic el vam realitzar conjuntament amb Josep Maria Sáez, regidor de cultura de Miravet. Es tracta d'un estudi sobre la vida i l'obra de Roc Llop (Miravet 1908- París 1997), que sortosament ha pogut sortir publicat durant l'any en què se celebra el centenari del seu naixement. Malauradament Roc Llop és un personatge força desconegut a les nostres terres, ja que va haver de viure un llarguíssim exili i la seua relació amb el territori va ser ben escassa.
Era mestre d'escola i es va dedicar al camp de les lletres tota la seua vida, així com va redactar nombrosos estudis pedagògics. Militant de la CNT, es va encarregar de la direcció de totes les publicacions que el sindicat anarquista va tenir a l'estat francès durant les dècades de domini del règim feixista. Com a poeta, va ser el guanyador dels Jocs Florals de París de 1965. El 1974 li van concedir un accèssit als Jocs Florals d'Amsterdam, amb diversos contes sobre la vida al camp de concentració nazis, on ell havia estat presoner durant 3 anys. Es tracta de narracions autobiogràfiques de la vida al camp d'extermini de Güsen, les quals no han estat malauradament publicades. És una autèntica llàstima ja que la literatura catalana no disposa de gaires testimonis escrits sobre la barbàrie nazi.   Va conrear literàriament el català, el castellà i el francès, així com gèneres literaris ben diversos: poesia, assaig, teatre, conte...
El dia de la presentació d'un llibre propi és esperat amb anhel per part de  qualsevol escriptor. Encara no l'he tingut a les mans, per la qual cosa em moro de ganes de veure'l i de rellegir-lo. De ben segur que li trobaré mancances, però un llibre personal és com un fill que has d'acceptar de totes totes. Recuperar la figura de Roc Llop i Convalia és tot un repte personal, i he tingut la gran sort de comptar amb la col·laboració de Josep M. Sàez, que s'ha entusiasmat per donar a conèixer aquest interessat literat nascut al seu poble de residència.
El llibre ha estat editat pel CERE (Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre), l'any del 25è aniversari de la seua fundació, i ha comptat amb el suport editorial de Cossetània Edicions de Valls. És una de les novetats literàries ebrenques d'aquest estiu, que esperem que tingui una bona rebuda.