Només ens isolem,
només creixem en les petites coses:
en aquell mocador que portem sempre
plegat amb molta cura a la butxaca,
en la cançó que hem recordat de sobte,
en un llibre que havíem oblidat,
en el gest repetit tantes vegades
o en l'objecte més íntim
que ningú no podria estimar
com l'estimem nosaltres.
Es tracta, ben mirat, d'una constant
evasió cap a nosaltres mateixos,
cap a la part més íntima i més pura
de nosaltres mateixos,
que esdevé al capdavall
--i ens sorprenem a tothora en constatar-ho--
el que més ens apropa al jo profund
que viu dins de nosaltres
i sobretot allò que més intensament
ens encoratja a viure.
             Miquel Martí i Pol, Quinze poemes,

L'estiu, les vacances, comencen a ser un record. Ara, tot passa molt ràpidament: en pocs dies sembla que ja hem viscut el que abans ho fèiem amb setmanes. Per això recordar hauria de ser un exercici diari. El faig, de tant en tant, sense convertir-ho en una pràctica habitual. Ara mateix, en passar les fotos de la màquina a l'arxiu de l'ordinador, n'he triat una (la que veieu). Han sorgit els records: nits de xarrar ran de la piscina, entre cervesa i cervesa. "Alegria", com la d'Antònia Font.

Manuel Forcano ha publicat un nou llibre de poesia: Llei d'estrangeria. Es tracta d'un llibre sobre el desig i la passió. I sobre l'amor. Els poemes --sovint breus-- tenen una senzillesa (aparentment, si més no) que descol·loca. Una situació domèstica, posem per cas els pinyols que resten en el plat del començal o el fum que ix de la boca d'un vianant, és prou per a bastir un poema amb molta força.  "Glop"

Camines pels carrers de nit
per cercar-te en algú altre.
Passa un home fumant al teu costat.
T'arriba el seu fum de la boca.
En fas un glop.

Hi ha tantes maneres de besar. 

Com que l'estiu el faré neoruaral, i sense cobertura de mòbil, tampoc no tindré internet. Deixaré, així, l'escriptura del blog fins a setembre. Bon estiu!!

El periòdic Público, cada diumenge, va acompanyat d'un llibre sobre pintors. El diumenge passat en va eixir un sobre Matisse. L'autor de La dansa és un dels meus pintors predilectes. El llibre m'ha refrescat molts aspectes de la vida de l'artista i també qüestions de poètica, alguns dels seus motius ... com ara la dansa. Molt bé. Hi ha una cosa en Matisse que m'agrada molt: la seua pintura és reconfortant. És complaent. Va pintar, el 1906, "La joia de viure", dos anys abans que Picasso pintàs: "Les senyoretes del carrer d'Avinyó". I el 1910 La dansa. Mentre Picassó feia lletgisme, Matisse pintava quadres rememorant la fase edènica de la humanitat. El món del primer evoca la part mecànica i estrident, i lletja, de l'home, com una màscara de tribu indígena; el segon, en canvi, es llençava a l'aventura de recordar el paradís, la pruïja joiosa. (n'hi ha més)  

El cap de setmana m'ha permés llegir dos articles de Joan Garí no sols diria que bons, sinó excel·lents.  Un és a El Temps, i parla de dos autors japonesos: Tanizaki i Kawabata i sengles obres eròtiques.  Garí ens informa que "els dos autors japonesos van fornir vesprades de plaer mentre la primavera, tot al voltat, obrava els seus efectes". A través de paràgrafs sintètics, ens acosta, amb sensualitat i amb agudesa, a l'obra de cada autor. La seua crítica literària és sempre molt bona, plena d'espurnes enginyoses, d'observacions perspicaces, de metàfores punyents ...
  L'altre article ha aparegut a Público, el diumenge: "Notas sobre el anticatalanismo".  Després d'exposar, amb síntesi, com la història de la dreta espanyola ha fet substancial un discurs anticatalanista (també antigaleguista, i antibasquista), hi analitza l'estat actual del partit de Rajoy amb la disjuntiva: continuar en el mateix camí o bé acceptar la realitat pluricultural espanyola, marcada per l'existència de quatre llengües i quatre cultures.  (n'hi ha més)     

 Com que enguany ha plogut tant, la camamilla (Enric Valor escriu camamil·la) té un vigor inusitat. Les mates semblen arbusts, més que no plantes. I amb les seues flors, d'un groc exultant, resulten cridaneres. Aquest cap de setmana, passejar pel camp ha estat ben agradable. Tret de hui, diumenge, la resta de dies no ha fet massa calor. La terra estava fresca, les plantes exultants, l'airet deliciós... Quin narcòtic! Alguna estona de lectura, alguna cerveseta, xarrades amb amics i ja: cap de setmana volat! Sense notícies, ni emissaris de la faena, ni cap conversa d'aquelles, com diu la cançó de Raimon: "el que tu dius ja ho diu el diari", la desconnexió està garantida.  El cap de setmana és només per recordar-nos que el pa es pot fer de farina. De tant elemental, ho oblidem. De tant senzill, ho rebutgem.     

Comence a escriure un text sobre Estellés. Vull destacar, entre els recursos expressius del poeta, aquells que s'arrengleren en els sobreentesos, en els múltiples sentits o tenen efectes polivalents; aqueix dir i no dir, insinuar, fer pensar que... Al·lusions com: "Tu ja m'entens" del Raimon, proliferen en l'obra del poeta.  Comence l'arreplega de fragments, faig anotacions, un mapa d'idees...i em pose a escriure.
       "El tu ja m'entens" té raons contextuals: la falta de llibertat, la censura. Hi havia una mena de llenguatge críptic en la poesia de l'època. Però també en el cas del poeta valencià--i aquí és on vull anar a parar-- forma part d'una poètica que entronca amb l'inefable dels romàntics o la "cançó gris" que defensava Verlaine. És millor dir des de la discreció: apuntar i suggerir que enunciar i afirmar; té més rendiment poètic la insinuació que les proclames. I com a mostra ací teniu el primer poema d'Estat d'excepció (1991)        (n'hi ha més)

Tan bon punt vaig veure aquest quadre, em va capturar. Mireu-lo amb atenció. És de G.L. Rubliev i el va pintar el 1935. Es titula: "Retrat de Stalin" i és a la Galeria Tretyakov de Moscou. Per a mi és un exponent de l'ambivalència. En aquest sentit, em va fer pensar en "la Gioconda", un quadre ple de misteri i que permet una sèrie de mirades diferents atés la seua imatge ambigua (riu? plora? home? dona?). També aquest quadre suscita dubtes. Què vol dir-nos el pintor del líder soviètic que va implantar el terror en la URSS?

Per un costat, Stalin llig el periòdic amb un rostre seriós, i sembla que ens mira a nosaltres més que no al periòdic. La mirada pot parèixer enèrgica, vigilant, però el quadre té un fons amable que es deprén del color marronós i del silló, que amb la seua forma ovalada resulta càlid. Altres elements, com ara el gos als peus, la informalitat de les cames, ens transmeten una sensació directa i paternal. Un Stalin humanitzat, així? Però també el quadre permet una lectura irònica. No hi trobeu un rostre sorneguer? Tot i la disposició dels elements del quadre, que fan proper la figura del dictador, darrere la seua mirada, no hi hi ha un punt d'amenaça? No és fals, i aparent, el paternalisme? No s'hi amaga, a pesar de tot, un ésser perillós? No hi ha alguna engruna de burla en el quadre?  (n'hi ha més)

Passa el temps i segueix sorprenent-me la saviesa de George Steiner, des que el vaig descobrir: ara farà vint anys. Per què no hauré tingut professors com ell? De Steiner em semblen admirables moltes coses: el seu coneixement enciclopèdic, les seues interpretacions literàries (Antígona) o històriques (la Shoah). M'agrada la forma d'entendre la literatura des de la transversalitat del coneixement. Ço és no filologitzant-la, ni convertint-la en un joc erudit, sinó en un coneixement aplicat i amb efectes concrets. Un coneixement lligat a l'experiència.
   M'acabe de llegir: Els llibres que no he escrit, (editorial Arcàdia) recentment publicat. Començà agradant-me el títol: això de "llibres que no he escrit" em va suggerir moltes coses. De vegades és més bonic imaginar-te un llibre que escriure'l, pròpiament.  (n'hi ha més)