Sí, sóc el típic prototip de pixapina / camaca que va dient que és de poble. L'estàndard que utilitza aquella expressió de 'al meu poble', com si l'hagués comprat –posi'm tres quilos de patates, quatre de prèssecs i un poble, siusplau–. A més, he viscut tota la vida a la ciutat comtal, i la realitat es que no visc a cap barri - guai - alternatiu - que - mola - molt - i - es - fa - l'independent, visc enmig de la tranquil·litat de l'Eixample, barri al que no li fa vergonya dir que és de Barcelona però tampoc li cal fer-se el modern, perquè no ho és gaire, ni ganes. Però bé, a mi també em surt una bena especial, que em fa dir què sóc calafina –de Calaf–. Si més no, d'allà és d'on venen les meves arrels, i només per això ja m'hi sento. I aquest cap de setmana hi arriba l'alegria, perquè és festa major!
(Val a dir que hi ha d'altres èpoques d'alegria a Calaf, entre les que cal destacar el Festival de Música Tradicional, a finals de juny)
Com quan vas fent anys i segueixes dient que en tens 19. Com quan una amiga t'explica que de petita la van haver d'enganxar pel braç perquè anava a llençar-se daltabaix de la finestra pensant que sabia com volar. Com quan creies en troncs què cagaven nines. Com quan els somnis no eren angoixants o simplement no els recordaves.
Ha arribat el moment de deixar-se de punyetes. Ja no cola fer veure què ets com Peter Pan. Ficció i realitat, quotidianitat i aventura, viure o fer veure que vius. Res, que menys imaginar i més actuar. Perquè ja hem passat la frontera de l'1 de setembre, comença el curs i el moment de decisió. Les piles estan com feia temps que no estaven, i amb el somriure, la revolta... (personal)
Seguint amb la faceta propagandística del bloc, avui toca parlar de Figueres. Tranquils, no farem una oda al Museu Dalí, i menys ara que encara deu viure aquella temporada alta carregada de turistes que no permeten gaudir-lo. A més, tenim una excusa millor, una excusa acústica*.
* acústica, segons el diccionari de l'Enciclopedia on-line, és un adjectiu referent a tot allò relatiu o pertanyent al sentit o l'òrgan de l'oïda, a la ciència dels sons. [Per cert, caldria fer un post sobre els recursos periodístics recurrents, com ara el de buscar una paraula al diccionari, creure'ns déu, i aprofitar l'avinentesa per mirar de ser originals -sense ser-ho-]
Bé, al que anàvem, que l'Acústica és un festival que arriba quan molts comencen la rutina i és la recepta perfecta per endolcir el retorn. Avui engega el festival, però la claca enderrockaire no ens hi deixarem caure fins el cap de setmana, preparats per trinxar la ciutat. Què hi anem a veure?
Hi ha diferents categories de persones. També hi ha diferents maneres de definir-les. Però hi ha paraules concretes que claven perfectament el perfil de certs individus. Aquest vincle sobrenatural es dóna entre el nom de Juan Irache i la seva faceta d'antitot. Sí, ell és un antitot: incomformista per excel·lència, anti això, anti allò, i anti el més enllà. Al seu rollo. Al seu aire. Però sempre en moviment. Ell és un català d'arrels aragoneses, un personatge inquiet que va fent la seva en el món audiovisual. Un antitot que fa de la rebel·lió petites obres.
La seva última perla està al forn, té la mida justa de farina, llevadura, aigua i sal, i ben aviat es convertirà en un curtmetratge rodó (esperem, vaja!). Pels no entesos –com servidora– només puc dir que això de gravar en format cinematogràfic enganxa a la gent d'aquest món. I sobre el que està apunt de sortir també es pot avançar que es basa en el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. I pinta bé, tan bé com això...
[Ulleres de pasta] Un nom molt-modern per una realitat poc-moderna; la dels miops. Sí, és molt-modern dur ulleres de pasta. No, no mola liar-la per culpa de les ulleres. Perquè si dueu ulleres m'entendreu....
M'han reenviat el típic correu en cadena. Concretament un que corre per lesespanyes (paraula que la gent poruga com jo escrivim en minúscula i sense espais, i pronunciem ràpid i en veu baixa). El text només diu 'Y luego dicen que hay catalanofobia...'. Òbviament no m'he pogut resistir ni tres segons a llegir-lo, i menys quan he vist que el qui signava el text original era Salvador Sostres (val a dir que es tracta d'un home al que crec que algú li hauria de parar els peus). Avui, però, he disfrutat fent aquesta lectura del 'Llir entre cars'. Sobretot, quan he vist que se'l reenvien indignats pel país veí, sense saber que l'ofici i benefici d'en Sostres és precisament aquest, el de provocar. Repte aconseguit doncs!
En contrapartida al fast food, ja fa temps que l'slow food està fent de les seves. Sí, és una estratègia marketiniana com una altra, però darrera s'hi amaga una teòrica manera de veure i viure la vida. El moviment slow també ha arribat al món del periodisme. No, no té a veure amb una manera de fer mandrosa, sinó de re-tornar al treball ben fet. Menys rapidesa i més qualitat. I semblarà estrany, però qui ho explica és Ben Hammersley, el reporter multimedia per excelència. No sabeu qui és aquest senyor?
Quan vaig rebre el correu electrònic amb els següents links, vaig pensar que seria una-altra-típica-cadena-per-fer-perdre-el-temps-al-personal. Sort que tenia un bon dia -o temps per perdre- i vaig anar clickant.
Amigues i amics disposats a que us canvïi la vida: aquests vídeos són SENSACIONALS! Aprendreu a pelar un ou dur en menys de 10 segons, lligar-vos les sabates amb mil·lèssimes de segon, pelar una patata bullida a una velocitat que ni la llum, fer callar un nadó sense violència, refrescar llaunes amb pocs segons, obrir ampolles quan us hagueu quedat sense obridors, treureus la samarreta (no és un video pornogràfic, és pràctic) o, el més estiuenc de tot: fer un fantàstic sorbet amb menys d'un minut!
Realment increïble! Sota el lema 'Save 4 days of your life', aconseguireu guanyar quatre dies de la vostra preuada vida si feu cas a les instruccions i agafeu aquests nous hàbits.
Es diu Alerta Torà. És obra d'en Dan Ortínez. Els mitjans convencionals no en van fer ressó. Sort del 'oh, gran youtube' i del boca-orella. Si teniu una estona no us el deixeu perdre...
(És el documental sobre els pesos de Torà. Segur que algú us n'ha parlat)
Avui ens transformarem en persones Molt-modernes. Tranquils, només serà durant una petita estona, demà ja tornarem a l'estat Poc-modern habitual. Però avui és indispensable que ens aturem i reflexionem sobre la darrera tendència: els quadres de Vichy!
