A primer cop d'ull pot semblar difícil trobar el vincle entre una viola, David Carabén (Mishima), tres violins, Björk, "L'oda a Francesc Pujols" d'en Roger Mas, un acordió, la Silvia Pérez (Las Migas), un contrabaix, en Yacine Belahcene (ex-Cheb Balowsky i ara Nour), la Santa Rita, l'Apolo 2, la música clàssica de ritme pop,...
Ja fa unes setmanes que el folk gira en directe arreu del Principat. És per la nova edició del Circuit Folc, que porta bona música a diferents indrets del territori. El cap de cartell d'enguany és el gran home; Pep Gimeno 'Botifarra'. Una bona tria per encapçalar el programa: la seva és una proposta que recupera les cançons de la comarca de la Costera, i ho fa amb dignitat, gràcia i molta, molta qualitat. Ell és un home que ha aconseguit tasques miraculoses...
(Tot i que tampoc ens oblidem dels altres músics que participen del circuit, com els rumbers Ai Ai Ai, els mataronins La Coixinera, els exitosos Manel o les propostes del Nou Romancer, Ton Rulló i La Pegebanda, Violina Folk o Tazzuf.... Però avui és el dia de Pep Gimeno 'el Morcilla')
[El Xavi ja pot estar de baixa, que jo segueixo robant-li fotografies...]
Un dels temes que acaben suscitan més polèmica en l'àmbit musical català, és el de les noves bandes. Com sortir-se'n? Com fer-se un lloc? Com sonar? Com aparèixer als mitjans? Com atrapar al públic? I entre les respostes –també polèmiques– hi ha una bona opció –per no dir la millor–, que un bon dia de ja fa uns quants anys, es va batejar com a Sona 9.
Dimarts vinent, es celebra una nova final del concurs. Recordo perfectament les darreres edicions; quan Miquel Abras, Marc Cartes i La Boina es repartien els tres premis en les seves categories –quan encara n'hi havien–, l'emoció amb que les Xazzar recollien el fruit de la feina feta, i el gamberrisme amb que The Gruixut's van pregonar el tuixonisme fa un any. Pel camí, grans semifinalistes i finalistes, que demostren la gran i bona qualitat de la producció musical en català. Des dels Rosa-Luxemburg fins a Manel, passant per la Bikimel i la Clara Andrés. Tots ells, amb discos al carrer, i es que no només guanya el que s'endu el premi del concurs. Pensar amb Sona 9 és fer-ho amb els Rauxa, L'Atelier, el ((j)), els Sapo, els Ix!, les Macedònia, L'Ana és un Koala, els Amics de les Arts, la gentada dels Anímic, els Vitruvi,
Però ara toca centrar-se en l'edició d'enguany, i el fet que grups com els Surfing Sirles no hagin arribat a la final, és senyal de que d'altres coses igual de bones s'estan fent sentir. Enguany han passat a la gran cita tres propostes ben diferents: El Nota, Espart i Projecte Bu. A més, la festa final –dimarts vinent a les 21h.– també hi actuaran els grans The Gruixut's i el grandíssim Marc Parrot. Encara no tens entrades per la final? Es pot saber a què esperes?
Avui anirem volant a dir adéu al clavell morenet, ens despedirem del lladre de la cançó i treurem el mocador blanc al veure com marxa aquella locomotora que ens havia de portar fins al nostre destí, la felicitat. Ja fa dos anys del part del disc Clavell morenet (K. Indústria Cultural, 2006), el primer de La Troba Kung-Fú... aquell projecte que engegava Joan Garriga, líder de Dusminguet, ben acompanyat de grans músics, tots reunits sota un nom estrany i filosofies aparentment llunyanes, que en el fons, només –com si fos tan fàcil– volien portar-nos la nova rumba catalana. El primer directe que alguns vam poder gaudir, va ser el que van oferir de fi de festa als Premis Enderrock (juraria que el 2006), i la veritat es que la gresca va engegar-se als camerinos i es va escapar fins a l'escenari i al públic a una velocitat més ràpida que la llum.
Des d'aleshores ha estat un dels grups més ballats, s'han convertit en caps de cartell de festivals, i en un emblema d'aquesta música que proposa un mestissatge cultural llunyà del buenrollito habitual i sovint fotocopiat.
Avui tanquen temporalment la paradeta després de dos anys a ritme de ventilador. Ja ens sembla bé que s'aturin, i encara ens sembla millor quan sabem que és per començar a couren una de nova. Els trobadors d'aquest nou món, surten a buscar noves troballes. Doncs fantàstic!
L'argument fàcil i repetit (sovint, no sempre, amb raó) es que a Barcelona es / ens mirem molt el melic, que es / ens creiem el centre dels Països Catalans i que els mitjans de comunicació fomentem aquest centralisme. Tot i que segurament toca estar-hi d'acord, crec que hi ha petites realitats que es salven d'aquesta generalització. Nosaltres cobrim festivals d'arreu de Catalunya, sovint ens desplassem als estudis dels grups -sempre que el temps i espai ho permeten- perquè no hagin de venir fins a Barcelona i mirem de parlar d'arreu del territori. Vaja, que mirem la realitat fora de can pixapins.
I hi ha d'altres realitats (des) centralitzades...Un dels bons exemples de (des)centralització és el Correllengua, que es passeja per aquí i per allà demostrant que arreu arriba la llengua. Els estudis de gravació també estan repartits pel territori –des dels mítics MusicLan a Avinyonet de Puigventós fins a la més nova Casa Murada, al Penedès fins als KAY de Manresa–. I hi ha grups que també s'apliquen el cuento, bandes com El Belda i els Badabadoc, que aquest vespre presentaran el seu quart EP a Vic (Osona). Un disc amb dues cançons, una de les quals, em té el cor robat...
[Si avui Rockviu celebra les seves 200.000 visites al seu bloc, servidora s'enorgulleix de poder celebrar les seves humils 20.000, assolides durant la bonica jornada d'ahir després de poc més de sis mesos d'existència. Gracis! -que dirien aquells-]
Ha estat un cap de setmana mogut. També musicalment. Hem tingut folk –ja us n'heu assabentat de la nova edició del Circuit Folc?–, una mica de cançó d'autor i una recta final a la nord-americana. I encara ens hem perdut d'altres cites interessats –com Paul Weller el divendres–. Qui diu que no hi ha coses a fer?
Tal com deia, entre el moviment, hem anat fins a Cardedeu per veure (bona) cançó d'autor. Una gran població amb molts joves d'aquells que diríem 'amb empenta' –que no significa que vagin donant empentes–. A principis d'any, des d'en fa quatre, l'Associació Cultural l'Esquellot (aquí) organitza el cicle Tastautors, que com el seu nom indica, són petits tastets de cançó d'autor. Encara no ha arribat el cicle, però estan encenent els fogons del que serà la cinquena edició –Tastautors '09–, on, per suposat, tornarem a posar els peus. Però el passat dissabte van començar a oferir tastets. Va ser amb el directe de Pau Alabajos (com sempre ben acompanyat de na Laura Navarro i el seu violí) presentant Teoria del caos (Cambra Records, 2008). Ja l'havíem sentit (aquí i aquí ho vau llegir), però no de forma completa. Tal com indicaven les espectatives, aquest jove va agafant rodatge damunt del tamboret i surfejant damunt les cordes de la guitarra. Ens agraden les seves lletres i com les embolcalla. En resum, que va ser una nit per tornar a posar-se la jaqueta i (re)descobrir la bona ratafia.
Coses noves i fresques en el format del nostre segle: càpsules petites, que entren per la vista i per l'oïda, no donen temps a l'avorriment de l'espectador i estan carregades d'inputs. Vaja, com els ciutadans d'aquest nou segle, fomentant el garrulisme. Ja no ens concentrem, ja no parem atenció i tenim la paraula avorriment a la punta de la llengua. Sort que amb aquestes premises tan bàsiques es poden fer petites perles, com aquesta. És el videoclip de La Brigada, una cirereta seguint la línia de la seva tendresa...
I uns altres que s'apunten al carro tecnològic són els vendrellencs Lax'n'Busto. Mentres el seu disc s'acaba de coure a la fàbrica, s'han llençat amb els instruments a la piscina per anar ensenyant com sonarà el nou treball. No, no és cap metàfora; s'han llençat amb els instruments a la piscina. Aquí teniu el clip, "Fish in the water" i una mica de Rodoreda...
Anar a un acte d'homenatge a un personatge (ja sigui músic, pintor, escriptor, filòsof o carnisser) és perillós. Sí, no m'he equivocat a l'utilitzar aquest adjectiu. És perillós per diversos factors, però el que més em preocupa, és que tens molts números de sentir com la gent es posa a la boca –en nom de l'homenatjat– totes les seves consignes, sovint, sense el coneixement de causa necessari. Tothom s'apunta al carro de l'homenatge per cobrir la quota de pantalla, tothom afirma que va conèixer l'heroï, tothom es creu amb el dret d'opinar... i sí, això fa que es converteixi en una cita perillosa. Ahir, es van mantenir bastant les formes al Palau, en l'homenatge a Xirinacs. Tot i això, m'agradaria saber quants dels que èrem allà –a la pantalla fent comentaris, als cinemes d'arreu de Catalunya, drets en un Palau a petar, damunt i davall de l'escenari– teníem prou coneixement del tema i podríem dir si aquest hagués estat –o no– l'homenatge que ell volia. Jo no ho sé. Seguint amb la línia perillosa podria aprofitar l'avinentesa, per dir que el bloc li ret homenatge perquè ell era un home poc-modern en els temps que corren, o inventar qualsevol vincle que podria colar perfectament, però no caurem en l'error. No tenim prous coneixements, només algunes pinzellades, i no cal embolicar la troca. Va ser una cita emotiva i digne, i ens quedem amb això, i el cap ben alt. Bé, vaig a parlar de música, que és el que realment volia...
[li he tornat a robar una fotografia a la Roser Ortiz]
Després d'un cap de setmana mogudet, quan tot indicava que ja no quedava res per celebrar, va arribar la cirereta indispensable en qualsevol pastís per tal de rematar-ho tot: l'aniversari de l'Heliogàbal (per què s'utilitza l'expressió de la cirereta si a la majoria de mortals aquestes fruites confitades de pastisseria no ens agraden gens ni mica?). Bé, al que anàvem, que aquest racó tan modern de Gràcia acaba de fer 13 anys. Ahir diumenge a la nit, van celebrar la corresponent festa d'aniversari, en el marc del nou trimestre de poesia del bar. La cita –batejada com "Declamant'n'roll"– sumava poesia i música; els atrevits pujaven a l'escenari per recitar - interpretar - versionar la seva peculiar adaptació d'un tema. Una cosa que també respira l'aire d'aquelles per-versions...
Així se'ns van obrir els ulls al descobrir el veritable significat de temes en d'altres llengües. Vaja, que el Love is not in the air... o això vam deduir quan, esmaparduts, ens vam trobant cantant l'estribillu del tema, que traduït al català, es converteix en "L'amor és un peix" –versió que ben aviat veurem en els directes dels fantastiquíssims Els nens eutròfics [d'en Pedrals]–. Entre les interpretacions de la nit, Martí Sales (escriptor, poeta i cantant dels Surfing Sirles) va decantar-se per versionar als Homes Ç. Tenim, en exclusiva, l'adaptació poc-moderna del tema. Però si la vols llegir –i veure el corresponent videoclip kitsch–, hauràs de clickar aquí...
[gran fotografia extreta del senyor google, que fa honor al títol del post d'avui. Espectacular, oi?]
Feia dies que no anava de concert. M'estava preocupant. Tot i que aquest descans també ha servit per (re)descobrir la festa, i sorprendrem escoltant els Manelen un bon bar a altes hores de la nit. Però a la meva sang ja no corria per les venes (exageracions poc-modernes, vaja). Ahir, en estat de fora de servei, i després de perdrem el recital d'El Pèsol (el seu espai), ens en vam anar fins al Harlem Jazz Club a veure els Caracola (aquesta és la seva web); rumba catalana, jove, fresca, digne. Un grup que ara està preparant el seu primer treball –l'estant enregistrant a La Fourni de La Garriga–, on s'hi podran trobar temes de tots els ritmes ballables que volgueu ballar. Curiositats? Apart de que el cantant es digui Morén i Alegret de cognoms (no, aquest no és un cromo sol·licitat), també podem dir que el disc inclourà una bonica versió de "Catalluna", el tema de la Dharma. Una nova visió de la cançó, amb el ritme rumber i lletra –sí, li han fet una lletra–: "i és on neixen els somnis / on creix la passió / on s'amaga el misteri / esperonant les emocions". Entre d'altres cançons –totes carregades d'optimisme i esperit de superació–, destaca el seu particular himne al pa amb tomàquet (allioli ben sucat). Set persones enxovades damunt l'escenari, convidats i ganes de gresca.
Un directe dins del marc del MPB; MPquèeee? Aquí més.
