Comencen a sentir-se rumors, intencionats o no, d'escissió (com a exemple, vegeu aquest post d'avui mateix del Manel Bargalló). La que ens faltava, canalla, fins a aquí podíem arribar!
De debò, no m'ho vull creure, no em vull creure que ningú, a aquestes alçades es pugui plantejar seriosament una tal cosa. Per descomptat, cal esperar (i respectar!) que alguns o algunes militants, segons com acabi la cosa el dia 14, no se sentin individualment representats per la direcció o la línia política que decideixin els 4000 militants inscrits al congrés i es pensin seriosament si toquen el dos o no. Ara, d'això a que algú estigui realment planejant, de manera organitzada, picar sola en grup... n'hi ha un bon tros, no?
Els que portem molts anys a les trinxeres tot això ja ho hem viscut vàries vegades i mai, però mai, cap escissió ha servit per a que l'independentisme d'esquerres avanci. És cert, i ho penso i ho he dit sovint, que partits i organitzacions polítiques són irrellevants per ells mateixos, que la seva única utilitat és la de ser l'eina adient per tal de fer anar endavant els projectes, que sí que són rellevants. Ara bé, pensem-nos-ho bé: quina utilitat tindria avui fragmentar encara més l'espai? Jo penso que cap ni una, si més no ara per ara: qui sap què pot arribar a passar d'aquí a un temps?
De debò que no, no m'ho vull creure: que ni el partit, ni l'independentisme d'esquerres, ni el país es mereixerien això. I que, què voleu que us digui, que ja n'hi ha prou de fer bestieses!
Aquest mot, posat de moda darrerament, segons el Diccionari de la Llengua Catalana significa "manca d'afecció" i, al seu torn, si hi busquem "afecció", en la seva tercera accepció ens indica: "3 1 f. [LC] Inclinació tendra, zelosa." De manera que, lingüísticament parlant, podem concloure que "desafecció" vol dir "manca d'inclinació tendra, zelosa".
A mi, la veritat, cada cop que sento aquesta paraula, usada últimament de manera eufemística per referir-se a l'augment, ni que sigui pel cansament que ens provoca l'estat amb les contínues marranades que ens fa, de l'independentisme (socialment si més no), cada cop que la sento, doncs, em fa venir memòria dels temps del franquisme: recordeu allò dels desafectos al régimen? D'una altra banda, com que jo mai he sentit cap inclinació tendra o zelosa cap al bonic país veí que ens ocupa des de fa 301 anys, tampoc m'hi he sentit reflectit quan aquest mot ha estat usat pel president Montilla i altres.
A què ve tot això?, us deveu preguntar... i no m'estranya, perquè me n'adono que si, em descuido, m'hi faig un embolic de ca l'ample! Doncs tot això ve a tomb de les eleccions a President i Secretari General d'ERC que tindran lloc el dissabte entrant, dia 7 de juny. Hi he donat voltes i més voltes, i més voltes encara i no hi ha manera: que no hi ha ningú a qui pugui votar!? És que els que no em sembleu continuïstes, em sembleu retrògrads i, si no, de poca confiança. Totes aquestes setmanes que us sento i llegeixo als mitjans m'heu produït més cansament i basarda que mai. El vostre capteniment públic m'ha semblat tan poc respectuós amb els i les militants que porten anys i panys fent feina als barris, viles i ciutats del país que finalment sóc jo qui us he perdut el respecte a vosaltes, estimats candidats i candidata. A uns més que a uns altres, certament, però a tots plegats.
No ho sé, potser és que a alguns us conec massa i a d'altres massa poc, potser és que tots teniu raó i, a l'hora, cap de vosaltres la té, però aquesta vegada no penso donar allò que en diuen un vot de confiança a ningú. És per això, benvolguts i benvolguda, que, avui i aquí, declaro la meva desafecció a vosaltres: a tots 8, sense excepcions. I és que em teniu ben bé fins el gorro, redéu!
P.D.: de tota manera, no perdeu l'esperança, eh?, que us queda fins dissabte per convèncer-me a mi i, em fa l'efecte, a uns quants més que estan com jo si fa no fa...
P.P.D.: o, potser, alguns es podrien (ens podríem...) decantar per votar aquells qui més poden tocar allò que no sona ja sigui en clau interna... o externa!
La següent reflexió ve a tomb d’un altre comentari que féu el Jaume Puig durant la tertúlia posterior a les intervencions dels ponents de la II Trobada de Blocaires Santboians. No recordo exactament les paraules, però venia a dir que ja fa dies que li ronda pel cap (digueu-me paranoic!, exclamava) què passaria amb tota la informació que uns i altres anem penjant a la xarxa dia a dia si algú que en tingui les claus tanqués la xarxa i ens deixés a les fosques, virtualment parlant, esclar.
Si us he de ser sincer, no és una cosa en la qual, abans de sentir-lo enraonar a ell, hi hagués pensat: què passaria si algun dia internet, intencionadament o accidental, se’n va a can pistraus? Ostres, doncs, no ho sé... De fet, ni tan sols estic segur (reconec els meus limitats coneixements en aquesta matèria) que això que tant preocupa en Jaume Puig sigui una cosa que pugui succeir en algun moment: algú té les claus de la xarxa i podria tancar-la? Ja me n’imagino el daltabaix... Home, reconec també que, de primeres, és una cosa que em provoca una certa hilaritat i em fa venir un somriure però, si hi penses només una mica... Carai, jo no sóc tan disciplinat com l’amic Eloi, que té el costum de guardar-se una còpia de tot el que penja a internet! Què se’n faria de tot el que escrit? I les fotos que ja no guardo ni en CD perquè les penjo totes al picasa? Què se’n faria de... En fi, em sembla que no vull ni pensar-hi, no fos cas que m’ataqués també aquesta paranoia.
A rebuf d’aquesta intervenció, però, es suscità un viu debat amb opinions diverses i per a tots els gustos i colors. Especialment interessant fou un comentari d’algú (perdoneu, però ara no recordo qui) que, donant-li una mica la volta a l’argumentació, ens deia que la seva preocupació era una altra: la gran quantitat d’informació que hi ha a internet, la dificultat cada cop més gran per tal de destriar el gra de la palla. Em deia també que l’amoïnava relativament que, tots plegats, acabem morint d’èxit i ho reblava amb la següent afirmació: quan vaig obrir el meu bloc l’any passat, tenia el doble de visites que no pas ara que n’hi ha tants a Xarxa Santboiana. Bé, a mi això em sembla que no ens ha de preocupar ni poc ni massa: la novetat és sempre interessant, oi?, però amb el temps la gent va fent la seva selecció natural (com ara les audiències televisives) i, a la fi, entres només allí on t’agrada com escriuen, o com opinen, o perquè és conegut o coneguda teva, o per la raó que sigui.
Bé, hi ha més coses i reflexions que tinc a fer sobre totes aquestes qüestions, però em permetreu que, ara, en faci una pausa: ja portem massa dies parlant del mateix i, com sabeu, mai m’ha agradat que el bloc esdevingui monotemàtic. Us prometo que les pròximes setmanes enraonarem d’altres temes.
Mencionava la Lourdes Escardívol durant la seva intervenció a la II Trobada de Blocaires Santboians una qüestió que, ben segur, ens ha fet pensat a tots els blocaires en algun moment: és el tema dels comentaris que ens deixen als nostres blocs la gent que utilitza pseudònims o bé directament s’amaga en l’anonimat. D’això, de l’anonimat a la xarxa se n’ha parlat ja abastament en altres moments i altres fòrums però no deixa de ser una qüestió interessant de debatre.
Vagi per endavant que una de les coses que més m’ha agradat sempre d’internet és la llibertat (o, si més no, la sensació de tenir-la) per a fer el que vulguis i que, aquest fer el que vulguis, estigui completament a les teves mans, sense més limitació que les teves capacitats tècniques, el que t’ofereixi el servidor que uses o el temps que tinguis per a dedicar-t’hi, posem per cas. Ep!, que amb això tampoc vull dir que tot s’hi valgui, eh? Violència, pornografia infantil... tot això ha de ser bandejat d’internet i, faltaria més, de tota la societat. Vaja, que suposo que ja ens entenem amb el que volia dir més amunt.
Quan algú endega un bloc personal ho fa, en el fons, per tal de respondre a una necessitat personal de comunicar els seus pensaments, opinions, sentiments i tot, o bé per fer conèixer la seva faceta professional o artística, les seves inquietuds socials o polítiques, fins i tot hi ha gent que ha obert un bloc com a forma de teràpia... les raons poden arribar a ser innumerables. Però, en respondre a aquesta necessitat i posar en marxa un bloc, també fas una altra cosa: t’exposes en públic. I la gent que vulgui pot deixar-te comentaris: opinions, demandes, agraïments, desacords, a vegades t’afalaguen, a vegades et maltracten, sovint són educats, d’altres cops són uns maleducats que poden arribar a l’insult...
És un risc que assumeixes en la mesura que tu vols perquè, certament, i en funció del que t’ofereixi el servidor que allotja el teu bloc, tens opcions per triar. Pots permetre que la gent et deixi comentaris o no permetre-ho. Si ho permets, pots tenir l’opció que no siguin anònims, que no es publiquin fins que tu no els hagis vist i els validis com a administrador del bloc, sempre tens la possiblitat d’esborrar un comentari... Cadascú fa el que li sembla més convenient però els que ho tenim tot ben obert som, per descomptat, els que estem més exposats. Personalment, si bé és cert que no tinc per costum de respondre els comentaris que em deixen (de fet, també comento ben poc a altres blocs), mai m’ha passat pel cap d’esborrar-ne cap, tot i que recordo que, un parell de cops, veient com anaven pujant de to alguns “comentaristes” que aprofitaven el meu bloc com a fòrum de debat (i quasi d’insult), sí que vaig amenaçar de fer-ho.
Ara bé, si tothom sap que jo (i com jo, la immensa majoria de blocaires) sóc l’autor del bloc perquè mai me n’he amagat i no cap a la meva manera de pensar per què la gent s’amaga darrera de l’anonimat o de pseudònims per deixar comentaris als nostres posts. Imagino que no hi deu haver una única raó: el alguns casos pot ser vergonya o fins i tot pudor, en d’altres simple covardia (ep!, i que n’hi ha un fum, de covards), en algun cas pot arribar a ser directament ganes de fer mal. Em consta que hi ha qui opina que aquestes opcions, especialment l’anonimat, no haurien de ser permeses a internet: no hi estic gens d’acord, jo. I, per això, seguiré admetent, si no ho fan amb un llenguatge barroer o insultant, comentaris de vergonyosos, pudorosos, i, sobretot, malintencionats i covards que s’amaguen darrere la pantalla del seu ordinador: malgrat tot, seguireu sent benvinguts a ca meva. Que, si volem llibertat, n’hem d’assumir els riscos.
Arran de com va anar la II Trobada de Blocaires Santboians, tot recordant el perfil dels assistents em venien al cap tota una sèrie de reflexions que, de mica en mica, m’agradaria de compartir amb tots vosaltres.
Vaig començar a donar-li voltes a tot plegat, en constatar la mitjana d’edat dels qui van venir a la Trobada: jo diria que el més jove no tenia menys de 35 anys. Ens consta que, a Xarxa Santboiana, hi ha blocs enllaçats de gent molt més jove que tot això, els seus blocs són dels més actius i, tanmateix, no acostumen a participar en aquests actes presencials. Quan nosaltres ens els platengem, aquests actes, ho fem des de la perspectiva de “desvirtualitzar-nos”, de conèixer-nos les cares, de compartir les nostres experiències a la xarxa de tu a tu... però això als més joves no els interessa. No crec, però, que aquest desinterès pels actes presencials tingui a veure amb el tòpic aquell que sosté que els joves d’avui dia passen de tot i totes aquestes coses: si així fos, si passessin de tot, suposo que no escriurien als seus blocs i no penjarien les seves fotos al fotolog, per exemple. Jo diria, a risc d’equivocar-me, que la història va per una altra banda: tenen tan interioritzada la xarxa i les possibilitats que els ofereix, porten tants anys treballant amb internet, ho troben tan natural, que no senten aquesta necessitat de desvirtualitzar-se perquè ja enraonen, ja es veuen, ja comparteixen experiències per internet. Necessitat que, potser, sí que tenen (tenim) aquells a qui totes aquestes tecnologies ens han arribat ja a l’edat adulta i, a diferència d’ells, sí que ens sembla natural que ens trobem i coneixem en persona.
Una reflexió porta a l’altra i penses: si això fos com et sembla, ens podríem plantejar el fer també trobades virtuals, utilitzant noves tecnologies i aplicacions com ara el Skype, el Twitter, el Qik i tantes altres. Però, mira tu, aquí topem amb altres problemes: ¿hi ha espais públics a Sant Boi que estiguin preparats per a fer una cosa així? ¿Quants Casals de Barri, per exemple, disposen de wi-fi? ¿A quants hi ha una banda d’internet amb prou capacitat per suportar el tràfic que una activitat així generaria? ¿Seria possible fer a Sant Boi una trobada de l’estil que es va fer a Granollers arran de la Catosfera 2008? ¿Amb desenes i desenes d'internautes connectats a l'hora al wi-fi, emetent les xerrades en directe per la xarxa, actualitzant els seus blocs i/o webs en temps real?
Dissortadament, la resposta, ara per ara, és que no, que a Sant Boi no seria possible fer una cosa així... Ara tampoc es tracta, entenguem-nos, d’embogir i arreglar les coses en tres setmanes, però sí que em semblaria adequat que, de la mateixa manera que, per exemple, hi ha un Pla de Biblioteques, també caldria tenir una mena de Pla de d'infrastructures per a TIC’s. Si els blocs santboians comencen a ser referents en alguns sectors de la xarxa, es podria començar projectant a Sant Boi un centre que també sigui referent en noves tecnologies, un autèntic node territorial. La resta, si tenim clar on volem anar a parar, arribarà de mica en mica. Haurem de parlar-ne, em sembla a mi... i no hauríem de trigar gaire que, si l'arròs es cova, en noves tecnologies allò que avui és nou, demà ja és vell!
Com ja us anunciàvem, dissabte passat tingué lloc la II Trobada de Blocaires Santboians a Cal Ninyo., organitzada per Xarxa Santboiana amb la col·laboració del Consell del Barri Centre. L'assistència, menor de l'esperada possiblement per la coincidència amb altres actes (potser caldrà plantejar-se de fer les Trobades en altres dates), participà de manera activa en la tertúlia que hi hagués després de les intervencions de les ponents. I, per descomptat, el xeflis fou un èxit.
Xarxa Santboiana torna a la càrrega. Després de l'èxit de la tertúlia "Blocs i Política" celebrada el passat dia 16, ara convoca la comunitat blocaire de Sant Boi a la II Trobada de Blocaires Santboians que es farà el proper dissabte dia 24, a les 12 del migdia, a Cal Ninyo, com ja és costum (notícia a VilaWeb Sant Boi).
En aquesta edició, a banda de presentar públicament l'agregador comarcal Baix Llobregat Blocs, hi haurà una petita xerrada sobre el tema "Memòria Històrica i Noves Tecnologies" que anirà a càrrec de les blocaires santboianes Herminia Mesas [bloc col·lectiu] i Lourdes Escardívol [bloc] i [bloc].
En acabar, hi haurà un pica-pica per a tothom (no podia ser d'altra manera, oi?) i es posaran a la venda les samarretes que s'han editat per a l'ocasió. Amb 161 blocs agregats, Xarxa Santboiana ha tingut els darrers mesos un creixement espectacular, per la qual cosa si espera una nodrida assistència. Ens hi veiem!
... i fàstic i vergonya i tot en algun moment!!! Això i més és el que em produïu des de fa dies, estimats candidats (i candidata) a dirigir ERC. Em semblava, així ho tenia entès, que havíem quedat que el debat previ a les eleccions internes del proper 7 de juny i a la jornada congressual de la setmana següent havia de restar circumscrit al terreny de les idees. Però no, ja veig que no. Ara toca llençar-se rocs pel cap (encara sort que, de moment, només són rocs verbals). Doncs voleu sabeu què?
Que ja no em queda a penes ni una engruna del respecte (poc o molt) que us havia pogut tenir. Si vosaltres no en teniu per la militància, què voleu? A veure si ens entenem: vosaltres no sou res, però res de res, sense nosaltres, els i les militants, tots, des dels que penquen cada dia pel partit fins els que es limiten a pagar la quota i prou. ERC som nosaltres i vosaltres hauríeu de ser la nostra cara pública i poca cosa més. Però, hores d'ara, la nostra cara pública ens avergonyeix. Farts i tips de vosaltres, la temptació es d'enviar-vos a pastar fang i, qui sap, potser ni anar a votar (o votar en blanc) el dia 7. Però no ho farem perquè sempre queda l'esperança de poder canviar alguna cosa, l'esperança que l'endemà sigui gestionat amb més seny i amb més respecte del que esteu mostrant aquests dies. Vet-ho aquí, a la fi anirem a votar perquè som assenyats, qui ho havia de dir, oi?
Ara bé, no ens ho poseu fàcil, gens fàcil: uns heu muntat un "aparell" que asfixia la discrepància, d'altres heu anat de viatge a l'altra banda dels Pirineus sense que ho sabés el partit (ep!, que no critico que s'hi anés, eh?, sinó que no s'hagués comunicat: allò que dèiem del respecte...), uns més us heu comportat com autèntics rapinyaires la nit mateixa de les darreres eleccions i uns altres més sembleu sortits d'una novel·la del Pío Baroja ambientada a l'època dels carlins. I, al vostre voltant, al de tots vosaltres en major o menor mesura, hi ha uns estols d'oportunistes i grimpadors que fan autèntica feredat. Què hem de fer, doncs? Sí, i tant, sempre queda l'alternativa de votar gent de diferents candidatures per a cadascun dels càrrecs però automàticament ens esfereeix el dubte de si sereu capaços de gestionar un resultat que ens proporcionés un President dels uns i un Secretari General dels altres...
Sempre he pensat, i ho he dit i portat a la pràctica, que els "líders" no són l'important d'un projecte, que l'important és el projecte en ell mateix. Ara ens obligareu a fer una tria que no farà content ningú. Doncs bé, haurem de fer-ho, i ho farem. Començaré a pensar seriosament a qui aniré a votar perquè, per ara, només tinc clar qui NO votaré...
P.D.: per cert... d'on surten els calés per omplir pavellons, palaus i tot això?
Una seixentena de persones al moment de més afluència, entre les que destacaven uns quants regidors i regidores de l'ajuntament mudats ja per assistir al pregó de la Festa Major, van assistir ahir al vespre a la tertúlia Blocs i Política que organitzà exitosament Xarxa Santboiana.
L'acte, introduït pel company Josep M. Comas [bloc] explicant els naixement del nostre germà gran, Baix Llobregat Blocs, agregador de blocs de la nostra comarca, del qual en Josep M. féu una magistral presentació, incloent estadístiques diverses, comptà amb la presència de tots els ponents anunciats [aquí]: Marc Vidal [bloc], que presentà i moderà l'acte introduïnt interessants elements de debat i discussió, Dolors Camats d'ICV [bloc], Carme Porta d'ERC [bloc], Carles Campuzano de CDC [bloc], Lourdes Muñoz del PSC [bloc] i el ja amic Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies [bloc], que només arribar a casa ja va penjar un post referent a l'acte, que podeu veure [aquí].
Seria excessiu repoduir aquí les intervencions dels diferents tertulians que concidiren clarament en què els blocs, les xarxes, les web 2.0 i, en general, l'internet han de servir per acostar la política a la societat. Per aconseguir-ho, però, no n'hi ha prou amb actes com el d'ahir sinó que tots plegats, però l'administració al capdavant, he de posar els mitjans per tal que la fractura digital sigui menor cada dia. Properament, al canal de youtube de Xarxa Santboiana, hi podreu trobar videos amb els resums de totes les intervencions. La tertúlia d'ahir, cal dir-ho, no hagués pogut ser sense la participació i l'ajut dels altres companys de Xarxa Santboiana, la Núria Egea [bloc] i el Sergi Turiella [bloc].
I ara... a seguir disfrutant de la Festa Major!
Afegit dilluns 19 de maig: [aquí] hi trobareu unes fotos fetes pel Sergi...
El proper dilluns dia 18, a les 8 del vespre a Cal Ninyo, el santboià Amadeu Alemany presentarà el seu primer llibre El poble dels bojos. Xarxa Santboiana col·labora en la presentació d'aquest llibre on, a partir del seu subtítol Contes del Sant Boi de tots els temps, l'Amadeu fa un recorregut per la història imaginària de la nostra Vila. Així doncs, no hi falteu, que la cosa pinta d'allò més interessant!
Xarxa Santboiana, l'agregador de blocs de Sant Boi que, des de fa uns mesos, funciona com a secció estable d'Òmnium Cultural, segueix en la seva línia per tal que allò que és virtual a internet sigui també quelcom visible a la vida real i, per això, torna a convocar tots els santboians i santboianes a un acte presencial.
En aquest cas, es tracta de la tertúlia "Blocs i Política" que tindrà lloc al teatre del Cal Ninyo el proper divendres 16 de maig, a les 8 del vespre. A la tertúlia, que serà presentada i moderada per Marc Vidal, promotor de les Jornades de la Catosfera 2008 que tingueren lloc el passat mes de gener a Granollers i en les que Xarxa Santboiana hi intervingué exitosament com a ponent en una de les taules de debat, hi participaran els següents polítics i polítiques dels principals partits del país que comparteixen en comú el fet de ser blocaires:
Podríem parlar de moltes coses, com ara la sentència del tribunal constitucional (de la seva constitució, esclar!) que, d'aquí a no res acabarà de passar el ribot a l'estatutet, o d'una de les més grans injustícies esportives (o digues-li directament robatori esportiu) que he vist mai i que tingué lloc ahir a l'Estadi Baldiri Aleu, a Sant Boi, o de... però ves, no em ve de gust. I és que, com que seré uns dies fora, ara tinc allò que en podríem dir síndrome pre-viatge. Així que... ens veiem la setmana entrant!
Sí, gent, això ja s'acaba... Encara queden els Juvenils que estan en plena fase final de la competició i han de jugar la segona volta de les semi-finals del campionat espanyol:
- La sentència del Tribunal Suprem sobre la qüestió de la propietat de l'Ateneu Santboià que ha fallat contra els interessos dels socis de l'Ateneu.
- La temporada horrorosa del Barça: tants diners invertits, per a què? Algú hauria de donar la cara més del que ho ha fet fins ara.
- L'erràtica actuació dels dirigents d'ERC quant al tema de l'aigua: sense entrar a valorar qui té raó i qui no, jo diria que no s'hi val a tenir diferents discursos segons l'auditori.
- La també horrorosa temporada de la Santboiana: si no hi ha més diners, em fa l'efecte que patirem uns quants anys.
- El retorn físic i mediàtic de l'Àngel Colom que, després de destrossar-ho tot, ara s'ofereix a arreglar-ho.
- La desaparició, diuen, del batxillerat nocturn: això sí que és donar facilitats per a que la gent que treballa pugui estudiar.
Ja tocava una victòria. Tantes batalles, tan poques victòries... que quan n'assolim una té un gran valor. En aquest cas, ha vingut de part de la Federació Catalana de Bitlles, reconeguda en el seu moment com a membre de ple dret de la Federació Internacional, reconeixement que havia estat recorregut per la seva homòloga espanyola davant del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport (TAS). La Federació Espanyola argumentava en el recurs que aquest reconeixement era contrari a les lleis de l'Estat Espanyol. El TAS, tanmateix, ha determinat que, sobre la legislació estatal, han de prevaldre les normes pròpies de la Federació Internacional i, per tant, ho ha desestimat. Pot semblar, ja ho entenc, que aquesta victòria és petita per les pròpies dimensions de l'esport afectat. Tanmateix, no és pas així: la victòria no prové tant de la desestimació de la federació espanyola, com pel fet que aquesta sentència suposa un precedent jurídic històric ja que obre la porta al reconeixement internacional de moltes altres federacions esportives catalanes.
Per a més informació:
Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes [aquí]
Sant Boi Pro Seleccions Esportives Catalanes [aquí]
