No, el vot útil anti-PP no ho explica tot. Si abans de començar ja es donava per descomptada la pèrdua d’un parell d’escons d’ERC (no oblidem les especials circumstàncies que envoltaven les eleccions a Espanya el març de 2004), aquest vot útil no pot explicar, només per ell sol, l’autèntica debacle soferta el diumenge. Certament, en casos com aquest, mai hi ha una única raó sinó que n’hi acostumen a haver-n’hi un munt i, sovint, entrellaçades. Semblaria, però, a primer cop d’ull, que n’hi ha dues que destacarien per damunt de les altres.
Primerament, l’abstencionisme habitual que es dóna en aquestes eleccions entre l’independentisme d’esquerra. Malgrat que, finalment, molta gent que no acostuma a fer-ho, va anar a votar (a contracor, sí, però va anar-hi), molts d’altres no ho van fer. Sense la motivació extraordinària que hi va haver quatre anys enrere (el linxament a Carod, els atemptats de Madrid,...) i sense rebre cap altre estímul addicional, que ja són molts mesos de bona gestió institucional però també d’oblit constant a molta de la gent que els va portar a les institucions, aquests sectors van fer el que havien fet sempre a les espanyoles: quedar-se a casa.
Segonament, la pluja fina ha mullat en sentit contrari a l’esperat. Si bé és cert que el fet que ERC governi a la Generalitat ha fet que el PSC, si més no a Catalunya, tingui una cara més nacional que mai (ep!, que no estic dient que s’hagin fer nacionalistes de cop i volta, eh?), amb posicionaments del president Montilla que ningú hagués cregut possibles mesos enrere, també és cert que, justament per això, s’ha creat la coartada perfecte per tal que aquell votant d’ERC que acostuma a canviar el vot al PSC a les eleccions a Espanya (que n’hi ha i no pocs), aquest votant, doncs, hagi tingut menys escrúpols o remordiments que mai per no votar ERC. No hi fa res la bona gestió, que a ben segur, s’està fent a les diferents àrees on hi governa ERC (des de la Generalitat fins als ajuntaments més petits). A primer cop d’ull semblaria que ERC ha acostat tant el PSC a les seves posicions que potser algú, més d’un i més de dos, ha estat incapaç de distingir-los ara per ara.
Caldrà analitzar amb calma i més fredor, doncs, com és possible que en el moment històric en què l’independentisme està més ben situat socialment que mai, ERC hagi estat incapaç de recollir-ne els fruits. Segurament, aquest politica d’encefalograma pla, aquest no fer soroll, no sigui la millor de les maneres per engrescar aquest sector social cada dia més ample al carrer però que no es reflecteix electoralment. I és que no n’hi ha prou amb quatre proclames a pocs mesos de la contesa electoral, això ja no serveix. Vaja, em sembla a mi. I és que, en contra de la dita popular, el nostre mal sí que vol soroll. I un soroll constant, a més, que ha estat justament quan hi havia soroll que ERC ha fet els grans avenços dels darrers anys. Ahir el Secretari General, en Joan Puigcercós, va anunciar que deixava el Govern per dedicar-se al partit. Indiferentment que alguns penséssim que mai no hauria d’haver estat al Govern, una de les preguntes del milió és si aquesta no és ja, a hores d’ara, una actitud tardana, si encara s’hi serà a temps.
Ah, i al juny, el congrés, però d’això ja en parlarem en una altra ocasió... Tot i que, tanmateix, deixeu dir que no m’ha agradat gens la ràpida reacció (massa ràpida pel meu gust) de l’Uriel Beltran, cap visible del corrent intern Esquerra Independentista, que ha fet la sensació que estava esperant l’ensopegada per treure’n profit. Com he dit més amunt, el debat cal fer-lo amb calma i fredor, no sigui que tots plegats prenguem més mal encara.
No volia tornar a escriure fins després de les eleccions perquè qualsevol altre tema sembla, aquests dies, prou insubstancial. Les circumstàncies, però, manen més sovint del que no voldríem.
ETA, tot apunta si més no a ells, ha tornat ha matar i s'han suspès la majoria d'actes de campanya (vegeu la notícia a VilaWeb i a directe!cat). Aquesta setmana, que deu ser la setmana de les coincidències, en una altra anotació [aquí] i parlant d'una altra cosa, dèiem que "(...) no hi ha ideal, cap ni un, que valgui mínimament el que costa una vida." I ara, així en calent, no se m'acut de dir una altra cosa que no sigui aquest Imbècils! que he posat de títol a aquest post. O potser sí que se m'acuden altres coses, però potser la diria massa grossa i tot...
En el seu Mail Obert d’avui, Ni escolte la COPE ni em fa cap por que guanye el PP, que podeu llegir sencer aquí, el mestre Partal escriu: “Que els del PP són més descarats i desacomplexats? Ho són, sí, i tant com ho són. Però això és, només això, prou argument per a donar un xec en blanc a un polític com Zapatero? A mi no m'ho sembla. I encara menys si aquesta opció del xec en blanc a canvi un argument tan poc democràtic i intel·ligent com és la por, comporta que els nostres partits perden de vista tot i especialment el futur del país.”
Això m’ha recordat que, fa justament un any, en aquest bloc [vegeu post], escrivíem: “És clar que el PP està fent bo el PSOE, tampoc cal ser gaire entès en la matèria per adonar-se'n, oi? Ara, d'aquí a que nosaltres haguem de salvar a les properes eleccions espanyoles el senyor ZP, el mentider compulsiu que ha estafat una vegada i una altra les esperances que molt catalans i catalanes "progres" havien posat en ell i el seu partit, entre una cosa i l'altra doncs, hi va un abisme (…) Catalunya haurà de salvar ZP amb els seus vots com reclamava sibil·linament la Carme Chacón no fa gaire? Potser sí, atesa la quantitat de ciutadans i ciutadanes d'aquest país que, no sent-ho, pensen com a espanyols. Per a nosaltres, però, no han de valer ja aquests paranys. Ras i curt, el remei únic és la independència.”
Això ho dèiem ja, recordem-ho, justament el dia 6 de març del 2007! I al cap d’aquests dotze mesos, només puc dir que res no ha canviat i que subscric, paraula per paraula, tot el contingut d’aquell post, que ni un punt ni una coma no hi mudaria. El més trist... que en any res no hagi canviat!
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Anit, anant pel carrer, vaig veure uns cartells on, sota un lema que diu més o menys alguna cosa com ara Polítics, feu-nos un favor..., es veu la foto d’una persona posant-se a la boca el canó d’una pistola, com si s’anés a suïcidar. Suposo que, a aquestes alçades, ja és sabut que aquesta mena de democràcia que diuen que disfrutem i que, uns quants anys enrere, haguérem qualificat de “democràcia burgesa”, no és gens del meu grat. I és que la democràcia, jo, sempre l’he entesa d’una altra manera.
Però vaja, no és això del que volia parlar. Perquè el que em sembla abominable és, malgrat el que jo opini d’aquesta democràcia, que es desitgi o es demani a algú que es llevi la vida. Que, segurament, els qui han pensat, fet i distribuït el cartell en qüestió, segurament dic, en altres àmbits es defineixen com a pacifistes i, més segur encara, s’han manifestat, com hem fet molts d’altres, en contra de la guerra de l’Iraq i en contra de totes les guerres hagudes i per haver.
Als polítics els podem demanar i exigir moltes coses: que siguin honestos i no es deixin corrompre, que no menteixin ni enganyin, que serveixin els interessos del país i no els del seu partit o els seus particulars,... però, què es tirin un tret a la boca? Quina justificació pot tenir tal cosa? A ben segur que ens posaríem d’acord en que el sistema aquest és un fàstic i que és manifestament millorable. Fins i tot ens posaríem d’acord en què aquest sistema cal fer-lo miques per tal de, entre tots, bastir-ne un de molt millor. I tan que ens hi posaríem d’acord i que arribaríem a un punt de trobada. On no m’hi trobaran, mai de la vida, és en la justificació de la violència, de cap mena de violència. Perquè no hi ha ideal, cap ni un, que valgui mínimament el que costa una vida. Encara que sigui un vida llevada per pròpia mà.
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
"Les forces de seguretat d'Israel van bombardejar ahir la franja de Gaza i Cisjordània i van provocar la mort de divuit palestins, entre els quals quatre nens i un nadó."
Aquesta notícia, que podeu llegir aquí, en sentir-la ahir al TN nit em va trasbalsar d'allò més. Quan sento o llegeixo coses així, de debò que tant me fa qui té la raó o qui no la té en un conflicte armat. Si voleu, això podem discutir-ho en una altra ocasió. Però si ja és blasmable la violència exercida indiscriminadament, ho és més encara si qui l'exerceix és un Estat, que hauria de poder fer servir altres mitjans per a defensar-se, i més blasmable és encara que les conseqüències d'aquesta violència indiscriminada tingui com a resultat la mort de civils, de nens, d'un nadó i tot! I apa!, anar alimentant l'espiral de violència.
És prou clar que l'Estat d'Israel esgrimirà l'excusa que aquests bombardeigs són la seva resposta a l'agressió que suposa el llançament de míssils des dels territoris controlats pels grups palestins més enfrontats a aquest estat. Potser fins i tot, arribaran a amollar alguna tímida disculpa... però ja he dit que, aquestes raons ara no m'interessen. Gens ni mica. Perquè, en quina ment perversa pot caber que la resposta pugui comportar la mort de nens? De nens que eren al carrer jugant!
Ull per ull i dent per dent? Quina mena de déu pot ser aquest, si és que n'existeix cap de déu, que ofereix a la pobra humanitat idees com aquesta? Si és que no cal, carai, no cal, que el punyeter gènere humà ja se les empesca tot sol, ben sol, per dur a terme bestieses i monstruositats de tota mena.
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Cap opció no sembla bona, malgrat que les darreres setmanes la del vot en blanc ha trobat un parell d’apòstols, en Barrera i en Maragall que, no sempre amb els mateixos raonaments, en van fent la prèdica. L’abstenció no se m’apareix, en aquest cas, i donada la situació del moment, com una alternativa gaire pràctica per tal de fer cap toc d’atenció ja que s’hi barregen, com dèiem en un post anterior, massa posicionaments diferents. El vol nul, en canvi, podria semblar una millor manera de demostrar aquest càstig que es mereixen els partits catalans pel seu capteniment durant la darrera legislatura. De tota manera, al meu entendre, una qüestió s’ha d’imposar, aquest cop si més no, per damunt de qualsevol altra: qui mereix més vot de càstig és l’Estat Espanyol, i hem de mirar de palesar-lo sense perjudicar-nos més encara del que la nostra pròpia gent ha fet aquests anys darrers.
Què fem, doncs? Vagi per endavant que cadascú ha de fer allò que més adequat trobi de fer en consciència. El plantejament que em faig jo a nivell personal és el de, excepcionalment, anar a vota a unes eleccions que no són les nostres, per a un parlament que no és el nostre, d’un país que no és el nostre. Perquè, de debò, l’única manera de demostrar el vot de càstig a l’Estat Espanyol és que surtin com més diputats i diputades no depenents del nostre veí millor. Que els diputats i diputades capaços de posar entrebancs a les decisions agressores del nostre ocupant siguin els suficients com per obligar-los a acotar (ostres!, ni que sigui una mica) el cap. I, per descomptat, tampoc se m’acudiria votar cap opció política que pugui ni tan sols arribar a pensar en negociar a Madrid allò que no ha aconseguit, per dues vegades consecutives, a casa nostra, aquells que també van anar a la Moncloa a mercadejar amb l’estatutet. Una única opció, per tant, però que quedi clar que aquest és el darrer cop, l’última oportunitat...
D’altra banda, com demostrar aquest enuig que tenim també amb els nostres? Jo proposo que fem un vot nul per la independència al Senado. Com? Doncs, per exemple, escrivint-hi just aquest mot, INDEPENDÈNCIA, a les paperetes. Primerament, per fer veure de manera clara quin és el respecte que ens mereix aquesta cambra legislativa que no serveix per a gaire res, és a dir cap respecte. I segonament, com deia més amunt, per fer veure als nostres que aquesta és la darrera oportunitat, que ja no els en donarem una altra, que aquesta legislatura a venir ha de ser aquella en la que la nostra nació comenci a acomiadar-se de l’estat ocupant, a desenganxar els ullals del vampir de la nostra jugular. Que ha de ser ara ja, ben aviat i no d’aquí a dècades de pluja fina, que es comenci a albirar la fi del túnel. Que sàpiguen els nostres, mitjançant aquest vot nul, que ja n’estem farts de tanta pèrdua de temps inútil que no ens permet d’avançar. I punt! I final?
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Primerament, cal tenir en compte que, segons la LOREG (Ley Orgànica de Régimen Electoral General), el vot en blanc és un vot vàlid i, per tant, computable. Recordem també que, a l’estat espanyol, la circumscripció electoral és la provincia i que, per a entrar en el còmput per veure si obtenen representació, les candidatures han d’assolir, pel cap baix, el 3% dels vots vàlids. És així que un gran nombre de vots en blanc dificultaria, efectivament, que partits minoritaris obtinguin representació parlamentària. En cap cas, però, un gran nombre de vots en blanc voldria dir que augmenta les possibilitats de la candidatura majoritària, és a dir, que el vot blanc no s’afegeix a cap llista, sinó que aquestes tindrien tants diputats com els correspongués a tenor de l’escrutini obtingut. Admetré, aixó sí, que un traspàs significatiu d’antics electors d’una llista concreta cap al vot en blanc sí que podria afectar a aquesta candidatura ja que li significaria que ha perdut vots vàlids. Ara bé, ¿no és això també el que passa quan un elector vota una llista diferent a la que havia votat a l’anterior contesa electoral?
El vot nul
Com el seu nom indica, ja no estem enraronant d’un vot vàlid. Es tracta, esclar, d’anul·lar la papereta indiferentment de com ho fem: guixant-la, estripant-la, enganxant-hi un adhesiu... tant se val, qualsevol mètode és adequat. Tanmateix, són escrutinis que es comptabilitzen. Ara bé, el problema rau en que es confonen els vots nuls per errors del votant amb el que en pordríem dir vots nuls “polítics”, és a dir emesos a partir d’una posició, opinió o argumentació determinada. D’habitual, aquest vot nul “polític” hauria d’anar precedit d’una campanya explicativa del perquè s’opta per a aquesta posició.
L’abstenció
Més confusió encara: el qui s’absté ho fa per mandra, perquè està emprenyat com una mona, perquè està malalt, perquè és de viatge i no ha previst el vot per correu.. o bé es tracta d’una abstenció “activa” de l’estil de la que es propugna des de diversos sectors del llibertarisme? En el cas de les eleccions espanyoles podríem afegir-hi altres possibilitats: no voto perquè si ho faig pels meus de sempre serà el mateix que votar pel PP? Oel mateix que votar pel PSOE? I encara: i si m’abstinc perquè considero que Espanya no és el meu país i que, per tant, què hi faig jo votant a les eleccions d’un país que no és el meu? Algú doncs, pot pensar que hi ha massa barrija-barreja en tot plegat, altres poden pensar que aquesta és precisament la gràcia d’abstenir-se.
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Ara sí que piquem ferro fred! Si cap dels partits espanyols amb possibilitats de governar ens fa el pes com si diguéssim... Si tothom té clar que les elecciones espanyoles NO són les nostres eleccions... Vol dir que votar els partits catalans és el mateix que votar els partits espanyols? En el supòsit que ni PP ni PSOE, cap dels dos, no tingui majoria, ¿ajudaran els vots dels diputats i diputades catalans (d’aquells que es reclamen d’obediència catalana) a fer que el Sr. Pizarro sigui superminsitre d’economia? O, per contra, aquests diputats i diputades... ¿ajudaran per activa o per passiva (votant a favor o abstenint-se), dom dèiem al post anterior, a fer que el Sr. Bono sigui presidente del congreso? Quin dilema, oi?
Ens diuen que, mal que ens pesi, és a Madrid on es couen les castanyes i que, justament per això, cal ser-hi i que quants més n’hi hagi, millor que millor. El simple reconeixement d’aquesta realitat diu ben poc a favor d’aquest país nostre tan i tan maltractat al cap de segles d’ocupació. És la mentalitat del serf de l’edat mitjana o de l’esclau de la plantació d’Alabama: com que les coses són així i sempre han estat així... Concedeixo que els primers que estem dividits som nosaltres mateixos i que, ben segur que sí, d’això se n’aprofita l’enemic. Però, la veritat sigui dita, el cert és que totes les provatures que s’han anat fent han estat fallides i que qualsevol pacte, acord o similar amb els governs espanyols ha acabat sempre, més o menys, de la mateixa manera: amb vencedors i vençuts. I ja sabem qui és qui guanya sempre, veritat? A veure... deixem-ne uns quants de banda, per raons diverses: el PSC i el PP d’aquí perquè, parlant d’eleccions espanyoles, ja hem dit el que havíem de dir en parlar del PSOE i del PP d’allà, i ICV també perquè considero que no són ni car ni peix, només uns bons venedors (sí, sí, bons venedors, això noe es pot negar) de fum... de fum verd, per descomptat! Ah, bé, quedarien els Siudadanus però em fa mandra parlar-ne...
CiU té el corazón partío, vol i dol, té l’arma de donar suport a uns o altres però aixó posa nerviós el seu votant de tota la vida. Ara bé, si opta per bloquejar el pacte amb el PP, d’una manera o altra, no té tants problemes aquí, però li resta força a Madrid en veure reduïdes sensiblement les seves opcions.
ERC i, de moment, no en faré més comentaris, ens fa propostes contradictòries. Per exemple, que la data límit per al concert ecoòmic ve a ser cap a l’any 2020. Però, a veure, a veure, que no havíem quedat que mitja dotzena d’anys abans, el 2014 per tal de ser exactes, ja haurem anat a votar la independència? Sóc jo que no ho he entès bé? O són ells que no ens ho expliquen bé? Quins dubtes, renoi!
I, ben net, a ambdós els passa pel cap la mateixa cosa: si ha del ser el ZP ja sap tothom com va la cosa perquè uns i altres han estat enganyats i maltractats en un moment o altre de la legislatura que s’esgota. No deixen de ser els d’aquí, però. I, tanmateix, potser la majoria de nosaltres pot pensar que es mereixen un càstig o un correctiu. Així que, anar a Espanya o no anar-hi? Votar a les eleccions espanyoles o no fer-ho? Amb quines condicions cal fer-ho? Quines alternatives tenim aquells i aquelles que ens considerem part de l’independentisme d’esquerres si no vuguéssim votar cap opció concreta?
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
A ningú se li escapa que, al llarg de la legislatura que ara acaba, el PP ha continuat incansable el seu viatge des d’un miratge de centredreta cap a una clarificadora dreta dura que frega ja l’extrema dreta. Això, evidentment en el vessant social, perquè, en el vessant nacional, podríem dir que ja s’han tret la màscara de manera definitiva i, com a mostra, l’astracanada final quan posen per escrit al seu programa el que han pensat tota la vida sobre la immersió lingüística en el nostre sistema educatiu, a primària principalment. L’eclosíó dels Siudadanus a casa nostra i d’altre mogudes com la impulsada per Rosa Díez i companyia no deuen ser alienes a aquest enduriment de les seves postures. El dubte és, potser, si tot això els ha empès o si, simplement, només els ha ajudat a treure’s la disfressa i a desinhibir-se.
Si el PP és el algodón no engaña, el PSOE és el paradigma de del qui comprova contínuament d’on bufa el vent per a posar-s’hi bé. ZP va començar la legislatura com a bambi però ben aviat el cérvol es va fer gran, li van créixer les banyes i se li van enganxar en algun esbarzer. He parlat ja infinitat de vegades dels enganys i les paraules incomplertes de l’home del tarannà i no tornaré ara a fer-ne una relació, que ja cansa la cosa. Tanmateix, tinguem-ho ben present, eh? En una segona fase, darrerament, han passat directament de l’engany a la humiliació: o sinó, ¿com interpretar la promesa d’inversions multimilionàries per a Cercanías a Madrid després de tots aquests mesos de desgavell desastrós a Catalunya?El gran problema és que només hi ha dues opcions: que governin els uns o que governin els altres. Si uns ens l’embeinen amb vaselina, els altres fan servir grava sense polir. Però, certament, ens l’embeinen uns i altres. I què faran els partits de casa nostra? Ajudar o permetre que governin els anti-gairebé-tot del PP? O bé ajudar o permetre que governin aquells que porten la candidatura del Sr. Bono a presidente del congreso com un dels vaixells insígnia? Mala peça tenim al teler, la veritat.
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Després d’uns dies amb algun petit problema amb la connexió a internet, començo avui una sèrie d’anotacions sobre les properes eleccions al parlament espanyol. No em ve gaire de gust parlar-ne però penso que ho he de fer tot i que no voldria que la cosa s’allargués gaire més enllà del 4 o 5 posts, que tampoc no es tracta d’escriure cap assaig per fascicles ni un fulletó com aquells que es van fer tan populars a inicis del segle passat. La meva intenció és la de fer un repàs als partits espanyols majoritaris (PSOE i PP, per tant), veure què representen, electoralment parlant, les opcions del vot en blanc, el vot nul i l’abstenció, la situació de l’independentisme d’esquerres i, potser, una reflexió final molt personal. No tinc clar, a hores d’ara, si les anotacions las faré seguides o si, per contra, entremig hi penjaré altres posts. Calma però, que tot ho farem. Per descomptat que, només faltaria, tot allò que aquí s’escrigui representarà únicament i exclusiva la meva opinió: subjectiva, esbiaixada i, si voleu, en aquest cas i atenent al tema que ens ocuparà, fins i tot sectària. Cap problema per part meva, doncs.
Un parell d’advertències, però, sí que m’agradaria fer-les.En primer lloc, un cop hagi acabat aquesta sèrie ja no enraonaré més del tema fins que no hagi passat la jornada electoral, si bé no descarto opinar sobre algun assumpte, esdeveniment o opinió molt concrets que succeeixin durant aquets dies. Segonament, com ja sabeu, no tinc per costum de respondre els comentaris que, molt amablement, de vegades em deixeu al bloc. No canviaré ara de manera de fer. Però l’experiència m’ha fet veure que, en èpoques electorals com aquesta, els ànims s’encrespen i, a voltes, ens escalfem i ens passem de frenada. Espero i desitjo, doncs, que tots els comentaris que vulgueu deixar siguin respectuosos amb la resta de la gent i que no hi hagi comentaris excessivament fora de to. En cas contrari, sapigueu que usaré l’opció que tinc, com a editor del bloc, d’esborrar aquells comentaris que em semblin inconvenients en el sentit que apunto més amunt. Queda clar, oi? Gràcies doncs... i som-hi!
Ui, per cert! Que jo també estic pel 100% de l'Ateneu! Seguiu aquest enllaç i ja veureu de què va la cosa...
Que diu el Sr. José Bono que, quan sigui Presidente del Congreso (i que dic jo que abans el n’hauran d’escollir, no?), no hi deixarà parlar català (ni basc, ni gallec...) perquè no és legal, és a dir que la llei no ho permet. A ben segur que, si només es tenen en compte els arguments jurídics, raó no n’hi deu faltar i ell, des del seu càrrec futurible, diu que haurà de fer complir la llei. D’acord, admetem-ho. El que m’agradaria saber, tanmateix, és què en pensa aquest ínclit no-nacionalista espanyol de les lleis que el govern del seu partit no fa complir: els papers de Salamanca que falta retornar, el desplegament de l’estatutet (deixant de banda que fou malvenut pels uns i cepillado pel altres)... és que ens aquests casos no cal fer-la complir, la llei? És que només la fem complir quan ens convé i no quan no ens convé?
Un altre aspecte que estaria bé que es tingués en compte és el de la legimititat, ja que no sempre que es va contra la llei s’està fent una cosa il·legítima. Perquè, esclar, quan ens manifestàvem al carrer o ens reuníem per tal de fer política uns quants anys enrere, bé que anàvem contra les lleis franquistes, oi que sí? Emperò, en cap moment pensàvem que el que fèiem no fos perfectament legítim. I, encara avui, jo personalment segueixo pensant que no complir una llei, si és injusta, és ben legítim. Tota la resta de falòrnies que ens expliquen des del bonic país que ens ocupa des de fa més de 300 anys són falsedats i cap altra cosa més que falsedats.
Dissabte a la tarda: els de Xarxa Santboiana participem, representats pel Josep M. Comas [bloc] en una de les ponències de la Catosfera, la trobada de blocaires que té lloc a Granollers (podeu veure els vídeos de les diferents taules aquí). Participem en una taula rodona de xarxes i associacions de blocaires. Els i les assistents que omplen la sala s'entusiasmen amb les diferents experiències que expliquen els representants de les diferents xarxes de blocaires que són a la taula. D'allí mateix en surt la possibilitat que es munti una xarxa territorial al Penedès i, dels contactes amb els altres ponents, la possibilitat que se celebri a Sant Boi, la propera tardor, la 1a. Trobada Nacional de Xarxes Blocaires. N'anirem parlant a mida que la cosa vagi avançant.
Diumenge al matí: ens diuen que hi ha sardanes a la Plaça de Mercat Vell i ens hi acostem. Són quarts d'una ja i, per tant, esperem veure-hi genteta. La nostra sorpresa és que gairebé són més els de la cobla que els sardanistes. No ens hi quedem per allò que en diuen "vegonya d'altri". Algú es pregunta en veu alta: Qui ho sabia? Algú n'ha vist propaganda enlloc? Ningú de nosaltres en sabia res abans, ningú de nosaltres n'ha vist propaganda enlloc. I, esclar, acte seguit un altre comentari: Després algú es queixarà de la manca d'assistència però si no es publiciten els actes degudament... així ens va tot plegat!
Apa doncs! Tornem-hi! Un altre cop eleccions a la volta de la cantonada! El mentider compulsiu, el gran venedor de motos, el que tot promet i res compleix, l'enganya-ciutadans-de-catalunya, ZP, antic Bambi i actual Pinotxo (per no moure'ns dels films de Disney), convoca els ciutadans espanyols a les urnes el proper 9 de març. Gran dubte: si són eleccions espanyoles, hi hauríem d'anar a votar els catalans i les catalanes? Potser... no, potser no, a ben segur que en parlarem més endavant.
Sí, més endavant en parlarem però, amb tot, em faig el fer propòsit de no parlar-ne a cada post. Si és que els nostres polítics no m'hi forcen, esclar! La idea, si fan bondat, és escriure com a molt un parell de posts cap a l'inici de la campanya i un parell més cap al final. Com a molt, repeteixo. I és que, entre d'altres coses, tampoc no voldria traslladar-vos la mandra que em fan tots plegats, sempre explicant, PSOE i PP (i algun altre també), les mateixes falsedats i mitges veritats. Ah, això sí, falsedats i mitges veritats plenament constitucionals... de la seva constitució, ben cert!
I, si al final decidim d'anar a votar, una única paraula hauríem de buscar a la propaganda electoral que, ben aviat, omplirà les nostres bústies i, de retruc, els contenidors blaus per al paper. Ah, sí, és veritat, quin és aquest mot?
El juliol del 2006, en una etapa anterior d'aquest bloc, hostatjat en un altre servidor, publicava un post on us feia cinc cèntims d'un llibre que acabava de llegir, el Tractat d'Ateologia del filòsof francès Michel Onfray [més o menys, aquí]. No fa gaire, en Matthew Tree [web] ha publicat La vida després de Déu, a l'editorial Ara Llibres [web].
Ambdós llibres, des de punts de partides diferents, amb diferents punts d'arribada i diferents estils també, desmunten les fal·làcies que les religions monoteistes ens han estat encolomant des de fa segles. Si no els heu llegit encara, feu-ho... sobretot ara que els integrismes religiosos diversos ataquen de nou.
Davant el fanatisme religiós, una recomanació per a tothom: racionalitat, racionalitat i racionalitat!
Murphy era un paio que va exposar una llei curiosa, assenyada, aquella que ve a dir que si qualsevol cosa por anar malament, segur que anirà malament. Com altres lleis i teories, un cop posada negra sobre blanc, ens sembla més aviat de sentit comú i, en sentir-la, sovint exclamem: "Doncs tampoc calia escarrassar-s'hi gaire per dir això... si és que ho sap tothom!" I sí, esclar que ho sap tothom però el mèrit recau en el primer que ho escriu... Tot això ve a tomb del que us explicava en el post anterior: la feina, la salut, problemes amb la connexió a Internet... tot s'ha ajuntat!
Ara sembla que tot va anant una mica més bé i que tot es va posant, de mica en mica, a lloc. Tot i això, aquests dies m'han permès adonar-me d'una cosa: el desfici aquell que tenia per actualitzar el bloc cada dia a poder ser és una cosa sense cap ni peus. Vaig començar amb el bloc perquè m'ho passava bé escrivint de tot una mica i, empès per les circumstàncies i el calendari electoral, el bloc va arribar a esdevenir quasibé monotemàtic. I, la veritat, no era aquesta la meva intenció en començar l'aventura blocaire ja fa gairebé any i mig. Ni de bon tros!
De manera que, com diria aquell, aprofitaré l'avinentesa per reordenar idees i reencaminar el bloc cap allí on era al principi i d'on no hagués volgut que se'n bellugués: un lloc on qualsevol tema hi tingui cabuda. Deixeu-me, doncs, si sou tan amables, uns dies més, fins començar l'any nou si fa no fa, per repensar-lo una mica més i ens retrobem l'any entrant: total, falten quatre dies...
