Les obres del TAV es carreguen el transport públic de proximitat del Baix Lobregat i del Garraf després d'haver provocat incomptables problemes i trasbalsos deguts a una mala planificació i d'haver batut records quant a accidents laborals i, a sobre, la senyora ministra de foment del govern espanyol insisteix a dir que el tren aquest funcionarà abans d'acabar l'any... però aquí no plega ningú!
El senyor ministre de cultura del gover espanyol (de fet, tot el gvern espanyol) es passa pel folre testicular la llei que l'obligar al retorn immediat de tots els papers que foren robats pels feixistes i que segueixen segrestats a Salamanca... però aquí no plega ningú!
La senyora vicepresidenta del govern espanyol (de fet, tot el govern espanyol) es fa l'orni i incompleix la solemne promesa d'anul·lar el judici sumaríssim al President Companys (a veure, que tampoc ens hauria d'estranyar, a aquestes alçades, que aquesta gent incompleixi les promeses, siguin solemnes o no), que fou assassinat pels feixistes pel simple fet de ser el nostre President... però aquí no plega ningú!
Ah, això sí! S'omplen la boca parlant de la gran democràcia que diuen que representen... redéu!
Anit vàrem tenir l'oportunitat d'assistir, a l'ATRIUM de Viladecans, a l'estrena absoluta a l'estat de l'obra teatral Tirant lo Blanc, basada en la novel·la de Joanot Martorell, amb dramatúrgia i direcció a càrrec de Calixt Bieito. No patiu, però, que no és la meva intenció parlar-vos de l'obra. Els qui ja coneixeu la trajectòria de Bieito ja us en podeu fer una idea clara i, els que no... tal vegada millor que llegiu les crítiques als diaris, que jo potser seria massa àcid, sobretot pel que fa a la música composada per Carles Santos.
En entrar al vestíbul del teatre, vàrem trobar-nos amb el nostre alcalde i anterior regidor de cultura, Jaume Bosch [bloc], i l'actual regidora del ram, Montse Mirabent. Intercanviades les salutacions de rigor i ja aposentats als nostres seients (van començar mitja hora tard!), em venia a la memòria que, a coses d'aquests, anys enrere hi anàvem a l'Ateneu Santboià, sense haver de desplaçar-nos al poble veí: recordo, molt especialment, la memorable preestrena de La Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom.
I, esclar, a redòs d'aquests records, em venien al cap altres reflexions: quina vergonya haver deixat perdre entre tots l'Ateneu Santboià i, més encara, haver estat incapaços d'haver-lo recuperat al cap de tants anys... quina vergonya que a Sant Boi no hi hagi cap teatre amb capacitat i equipament suficients com per a poder representar espectacles d'aquest format... quina vergona que hi hagi d'haver gent de Sant Boi abonada a la programació de Viladecans perquè a la nostra Vila ni tan sols podem pensar en fer res semblant... I pensava també si els nostres representants institucionals a l'estrena d'ahir devien patir el mateix sentiment de vergonya...
I recordava finalment que, fa poc més d'un any, un 26 de setembre, d'això de l'ATRIUM ja n'escrivia en una versió anterior del meu bloc i que, dissortadament, podria acabar aquest post de la mateixa manera que començava aquell: "Cada cop que hi vaig, penso el mateix: a Sant Boi ja hem fet tard!"
Després d'haver estat "enfeinat" tot el cap de setmana amb el Mundial de Rugby i l'inici de la lliga de Divisió d'Honor a l'Estadi Baldiri Aleu on debutava la U. E. Santboiana, i on, a més, hi va haver la primera actuació pública de la nova Associació Santboiana Pro Seleccions Esportives Catalanes, m'adono que faig un pèl tard per a fer una crònica de la presentació del llibre Nació.cat que va tenir lloc el divendres passat. Més encara quan el propi autor, en Saül Gordillo, n'ha fet un post excel·lent, com sempre, que podeu llegir aquí.
També n'ha parlat, entre d'altres, Josep M. Comas [aquí]
S'ha endegat una campanya internacional de blocaires per tal de denunciar la situació a Birmània [notícia]. Participar en la campanya és tan simple com apuntar-se en un llistat a la pàgina web Free Burma! i publicar un post amb el títol i la imatge de la campanya. A hores d'ara, ja hi ha adherits al voltant dels 14.500 blocaires de tot el món. Us convido, a tots i totes els que teniu bloc, a participar-hi.
En una altre ordre de coses, recordeu que avui es fa la presentació del llibre Nació.cat de Saül Gordillo, tal com us anunciava en aquest post.
Mala peça al teler aquesta setmana: coses de la feina! Aquests dies no tinc temps de gairebé bé res, amb les ganes que tenia de parlar de tot això de calar foc a les fotos del cap dels Borbons i que si monarquia amunt, monarquia avall.
Gràcies al mestre Partal que m'evita la feina: poca cosa podria jo afegir al que escriu avui amb el títol Estabilitat? De què, moreno! i que, si voleu llegir i us ho recomano ferventment, només cal que seguiu l'enllaç:
L'acte, organitzat per la Xarxa Santboiana, amb la col·laboració d'altres associacions i entitats de la Vila, tindrà lloc a Cal Ninyo, al carrer Major, a les 8 del vespre.
En acabar la presentació, l'autor signarà exemplars del llibre i hi haurà un petit xeflis.
Mai em deixa de sorprendre, capa cop que viatjo a Escòcia, de quina manera tan desinhibida fan gala de la seva scottishness, la seva condició d'escocesos. En tot Edimburg a penes vàrem veure un parell d'Union Jack, la bandera de la Gran Bretanya: tota la ciutat era plena i farcida de saltires, les banderes blaves amb la creu blanca de Sant Andreu. Cada quatre cantonades trobes un músic de carrer: la majoria són gaiters tocant música escocesa amb les seves gaites. Per no enraonar de l'espectacle de la gent els dies de festa: una munió d'homes vestint el tradicional kilt amb els colors del tartan de la seva família o del seu clan. "Quina enveja!", deia un dels nostres acompanyants tot aclarint que, a casa nostra, és impensable tal demostració pública de catalanitat sense ser, per exemple, Sant Jordi o l'11 de setembre. Allí no tenen aquests problemes, en deuen tenir d'altres però no pas aquest: són escocesos i no altra cosa i ho demostren a cada moment.
El partit de rugby? Bé, gràcies! A banda de la ja esperada pallissa que els All Blacks varen clavar als escocesos, viure un partit com aquest, l'ambient als voltants de l'estadi de Murrayfield abans i després i l'ambient dins l'estadi durant el matx és una cosa que qualsevol amant d'aquest esport hauria de poder viure almenys una vegada. L'experiència bé es val el viatge, ja us ho ben dic! Aquí us deixo com a record l'himne escocès cantat en un camp de rugby.
Demà és el dia: demà marxem cap a Edimburg, la capital d'Escòcia, a veure un partit del Campionat Mundial de Rugby. Diumenge al migdia, al mític estadi de Murrayfield, presenciarem (sota la pluja, em temo) un gran partit del Grup C: Escòcia contra Nova Zelanda, els All Blacks. Tenint en compte com està la classificació, sembla clar que ambdós equips no han de tenir problemes per tal de passar a la següent fase però ja diuen que en això de l'esport i en altres coses mai es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat! Pel que sabem, altra gent de Sant Boi viatja també per a assistir al mateix partit, de manera que no serem els únics santboians i santboianes presents a l'estadi: ja us ho explicarem a la tornada...
El nou rebuig (i en van...) dels parlament espanyol a les Seleccions Esportives catalanes materialitzat ahir mateix [notícia] va palesar un altre cop que PSOE i PP, incapaços d'arribar a acords en qüestions importants per al funcionament de l'estat, com ara el Consejo General del Poder Judicial, no dubten gens ni mica a agafar-se del bracet per tal de demostrar que són allò que són, espanyols , i posar pegues, traves i entrebancs a tot aquell que no vol ser el que són ells. Ep, que no se'm malinterpreti: ja està bé que defensin la seva identitat i a ningú estranya, em penso, que vagin plegats en aquests assumptes. Són d'altres els que no van plegats ni agafats del bracet. Perquè, a veure, en el fons, de què estem parlant quan toquem el tema de les Seleccions?
Em primer lloc, parlem de drets, en general, i del dret de decidir en particular. Del dret de les nacions a decidir si volen o no volen tenir seleccions pròpies participant en competicions oficials. Del dret d'unes entitats privades (no s'ha d'oblidar) com són les federacions esportives a decidir si volen o no volen participar en competicions oficials internacionals. Del dret d'unes persones, els i les esportistes, de trencar amb el segrest laboral que suposa l'actual normativa que els obliga a participar amb Espanya si són convocats, de poder decidir amb quina selecció volen competir i, finalment, que l'exercici d'aquest dret no els comporti cap mena de sanció.
I també parlem d'ajupits, de 21 ajupits per ser exactes: els 21 diputats i diputades del PSC al Congreso ajupits davant del seu amo i senyor el PSOE, que ahir van votar en contra de dues iniciatives parlamentàries sobre la qüestió de les Seleccions esportives. Ajupits davant d'un país que va recollir mig milió de signatures que ignoren de manera sistemàtica un cop han arribat al bonic país veí que ens ocupa des de fa tres segles. Ajupits i retent acatament a aquells que només són demòcrates de la "seva" democràcia i defensors de les "seves" llibertats, que ignoren i neguen una vegada i una altra la democràcia i i les llibertats dels altres pobles. Els espanyols van plegats i agafats del bracet... i nosaltres?
Avui la feina em martiritza déu-n'hi-do però no em puc resistir a fer una petita trapelleria tot aprofitant un video que un meu conegut m'ha enviat per correu-e:
Veten el partit de costellada que havia de fer la selecció de futbol el mes entrant...
No toquen ni un punt ni una coma quant als recursos que es destinen a les "comunidades autónomas" per a atendre la immigració...
ZP, el mentider compulsiu, s'amaga darrera el BNG (per a això serveix el Pacte de Barcelona?) per no comparèixer a donar explicacions sobre el merder de les infrastructures...
El Rajoy inicia una guerra de les banderes (espanyoles, of course!) i el ZP s'hi apunta cames ajudeu-me...
Representa que, a partir d'ahir mateix, ja no hi havia d'haver problemes a Rodalies de RENFE...
Catalunya exigeix el traspàs d'aquestes Rodalies i el ZP diu que qui s'hi vulgui apuntar cap problema...
La reforma del reglament del "Congreso" per a poder-hi parlar en català segueix més bloquejada que mai...
Au va, home! No volen que marxem, però tampoc no ens volen. Vaja, no ens volen tal com volem ser, no volen que decidim sobre les nostes coses, la nostra vida. Això del "Basta Ya" s'hauria de muntar a casa nostra, però diferent: "Ja N'hi Ha Prou". Però és d'Espanya que ja n'hi ha prou! Cal posar-s'hi d'immediat: separem-nos-en!
Dimarts entrant, 11 de setembre, la Diada de Catalunya (em resisteixo encara a posar-hi l'adjectiu Nacional ja que la meva nació va més enllà d'allò que en diuen la Catalunya estricta). Quan arriben aquests dies, ja sabeu que a Sant Boi se'ns gira feina: fins passada la Diada, no tornaré a escriure. Per tant, per anar fent ambient, aquí us deixo l'estelada i l'himne. Ep!, i us espero l'11 a 2/4 de 12 del migdia a la plaça de l'Ajuntament.
Ells que vagin desautoritzant i prohibint: el partit de futbol de la selecció de Catalunya amb la dels EUA s'ha de jugar tant sí com no. La secretària general de l'esport, Anna Pruna, així ho ha dit en una entrevista a RAC1: a veure si aquesta fermesa és de caràcter durador i s'estén a altres àmbits de la nostra vida política i social, cívica en definitiva. I a veure si, com reclamava ahir el president del Barça, Jan Laporta, la nostra classe política deixa d'amagar-se i es posa les piles d'una vegada per totes: no deien que per fer "estat" s'ha de ser al govern? Au, vinga doncs: ara toca demostrar que tenen raó!
El President de la Federació Catalana de Futbol se'n va a parlar amb els americans a veure què fan i ja està bé que hi vagi però, mentrestant, la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes ha endegat una campanya d'enviament massiu de correus electrònics al president de la RFEF, amb un text molt curós i educat, massa curós i educat pel meu gust: el cos em demanava incloure-hi un "a fer la mà!" com a dedicatòria especial al senyor aquest i a la "Real" federació que presideix. Però no ho he fet: finalment he decidit, un cop a la vida, ser políticament correcte i enviar el correu-e tal com està redactat, sense modificar-lo.
Un nou èxit de Xarxa Santboiana: hem aconseguit ser inclosos dins dels "200 noms de la catosfera". Arran de la publicació del llibre Nació.cat de Saül Gordillo, periodista director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) i blocaire de referència, Òmnium Cultural promogué el concurs "Els 200 noms de la catosfera" amb l'objectiu d'establir els 200 llocs (pàgines web, blocs, xarxes...) més populars entre els internautes catalans. Finalment, Xarxa Santboiana hi ha estat inclosa i l'article que dóna comptes del resultat del concurs a la web d'ÒC diu: "Xarxa Santboiana és una xarxa implantada amb molta força a la ciutat de Sant Boi, amb la incorporació de persones i institucions que tenen una presència significativa a nivell social, educatiu, cultural i polític tant a la ciutat de Sant Boi com a la comarca del Baix Llobregat."
En aquesta relació dels 200 llocs més populars a la xarxa, hi ha inclòs també el bloc Capturas, del santboià Dani Carrillo.
Un cop més, l'enhorabona a tots i totes les blocaires santboians: entre tots estem fent possible aquest èxit!
