fferrer |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 12:30h
Essent ben poc tele-addictes, si temps enrere, a ca nostra, haguessin instal·lat un aparell d’aquells que registra el canal de televisió que estàs sintonitzant i el temps que ho fas, indubtablement la major part del poc temps dedicat a veure la televisió, hagués estat per a TV3 en primer terme, i pel canal franco-alemany ARTE (que també rebem a casa) en segon lloc.
Va construir la seva primera guitarra amb una capsa de puros, després va "prosperar" i se'n va poder comprar una de veritat i amb ella actuar als tuguris obrers (Honky Tonks) i al 1935 va enregistrar en disc una composició seva "Baby please don't go"que seria absolutamente representativa del blues del Delta del Mississipi. Aquí en teniu l'enregistrament original.
Duia la mateixa barba de sempre, això sí molt més descuidada que abans, feia molts d’anys que no el veia, però ell el va reconèixer immediatament, especialment per aquella barba tan personal, aquella barba tan personal que l’ajudava a tornar-se impersonal, inexpressiu i fred quan la situació ho “requeria”. I varen ser tantes i tantes les vegades que la situació ho va requerir!
A més del blues, més conegut, que neix al delta Mississipi, també, a principis del segle XX, sorgeix simultàniament un altra tipus de blues al Piedmont, una regió del sud-est americà, menys segregacionista que la del Mississipi i que comprén Virgínia, Carolina de Nord i del Sud, Geòrgia i part d'Atlanta.
Aquest blues, al contrari del Mississipi, permet influències blanques de ragtime, folk i inclús country i es caracteritza bàsicament per la forma de tocar la guitarra utilizant el dit gros per tocar els baixos i les tres cordes agudes per interpretar la melodia.
Un dels pares de l'estil, possiblement el referent més antic i que tindrà més transcedència, és Blind Arthur Blake.
Era al carrer esperant que la seva companya sortís del bany, havia estat un vespre esplèndid, ... havien sopat aviat per poder anar al concert, després van poder aparcar just davant del teatre. Els músics, aquell vespre, estaven especialment inspiratsi el concert va ser magnífic. Tot havia sortit perfecte i ell i la seva companya sortien del teatre relaxats, contents i proveïts de la serenor que els hi proporcionaren les dues hores de tranquil·litat i goig musical.
No hi havia cap dubte, aquella dona estava interessada amb ell. Probablement molt i molt interessada. No havien intercanviat cap paraula, però no feia falta, les mirades, els gestos,... els símbols, com a ell li agradava sintetitzar, eren inequívocs.
De nom real Babe Kyro Lemon Turner, va néixer a 1907 a Texas i tocava la guitarra d'una manera sorprenent al món del blues, la recolzava sobre els genolls i feia els slides, com si fos una guitarra hawaiana, de forma horitzontal.
Havia arribat a la feina com sempre, atrafegat i una mica adormit, Va treure la tarja de marcar l’entrada i la va posar al terminal del control de presència, la maquineta va fer “clang” i ell es va dirigir cap a la porta d’accés a les oficines. De reüll, però, va observar que en Joan, l’ordenança de la porta, l’havia estat resseguint amb la mirada amb un interès exagerat, potser i tot, fora mida, i això li va semblar una mica estrany, perquè, si no recordava malament, ell havia dit “Bon dia” a l’entrar i en Joan l’havia contestat, i per tant, per això no podia ser. De totes maneres caminant ja havia arribat a la porta del seu despatx i no va voler donar més voltes a la qüestió i per tancar el tema va pensar: “A vegades, tots tenim unes actituds ben estranyes i no cal demanar-se res, és així i punt, qüestió tancada”.
Havia estat granger, peó, metal·lùrgic i contrabandista d’alcohol sense massa sort, però al 1934 va arribar la seva oportunitat, va enregistrar “Milk cow blues” i tot va canviar. El que era una vella afició per tocar la guitarra slide i cantar es va transformar en el seu ofici. Aquí en podeu escoltar l’enregistrament original responsable.
Els déus majors se n'anàven a meditar i tornàven reconfortats, i potser, savis, per mostrar nous camins. Els déus petits, els déus proscrits, se n'anàven a meditar, potser borratxos i, a una cruïlla de carreteres pactàven amb el diable, i tornàven amb la música del futur
En un mateix dia n’havia viscut dues de la mateixa senalla: quan va dur a la signatura del nou dirigent “socialista” (que les darreres eleccions de gaire bé fa un any, havien dut a l’olimp de l’administració pública de les Illes), una carta dirigida a una altra administració pública de l’arxipèlag, el nou dirigent “socialista” va arrabassar la part de la seva signatura de la resta del contingut del document, i va dir “yo esto no lo firmo, que lo firme otro” perquè l’escrit estava redactat en català i això el disgustava, i molt, i a continuació va afegir “yo lo tengo muy claro, a mi me ampara la constitución “.
El va telefonar desesperada, malgrat que no eren allò que se’n diu amics de l’ànima, però en un parell d’ocasions li havia comentat que parlar amb ell la tranquil·litzava molt, perquè li deia: “tu ets dolç i saps escoltar” i aquell dia, ella necessitava a qualcú que l’escoltés i l’asserenés, per això el va telefonar.
Havia començat l’entrevista com habitualment feia totes les altres: saludava a l’interlocutor amb “Bon dia” tranquil·litzador, que acompanyava d’un lleuger somriure per inspirar confiança a l’entrevistat i a continuació el convidava a seure amb un gest lent i cerimoniós amb efectes calmants de provada eficàcia.
Però en aquesta ocasió la resposta obtinguda va diferir clarament de totes les que havia escoltat:”Oh bon dia, bon dia, potser ho serà per vostè però per a mi, gens ni mica, he dormit malament i tinc un mal de cap que no hi ha qui l’aguanti, o sigui que ja ho veu això de bon dia”.
Recoman, especialment als dirigents polítics de l'ex-Unitat per les Illes, que ja han començat a perdre els papers (i les properes eleccions), la lectura acurada, de l'article
Confés que no vaig veure el debat d’ahir entre ZP i Rajoy i això que a Mallorca almanco 5 o 6 cadenes ho televisaven. Que jo recordi TV1, la Sexta, Canal 9,Popular TV, IB3 i crec també que la Cuatro, i el primer fet que em va cridar l’atenció és que la nostra inefable IB3 no va enfosquir el senyal de les altres TV com fa amb els partits de futbol, o de bàsquet que televisen per TV3 o Canal 9, o com fa amb les bones pel·lícules de la televisió valenciana, i sempre amb l’argument d’augmentar l’ audiència d’IB3 (i ja que hi som fotre als televidents de les illes). Però no, aquesta vegada no, aquesta vegada no hi va haver censura, el sr. Martorell (director d’IB3) va fer parts i quarts i prou, i alerta que l’emissió ve de Madrid.
