Al 1933 en una de les múltiples baralles en que Charlie Patton es veia involucrat als tuguris on tocava, cantava i bevia molt d'alcohol, un dels seus contrincants, amb un ganivet, li va provocar una profunda ferida al coll , que va arribar fins a la gola i que li va fer canviar la veu. Per això en el gruix dels seus enregistraments realitzats al 1934 (any també de la seva mort) hi ha una davallada de la qualitat de la veu respecte als seus primers enregistraments de 1929, però es manté invariable la seva capacitat de transmetre ritme i sentiment dels habitants més desposseïts de tot del Delta del Mississipi.
Perquè en Charlie Patton havia treballat als camps del Delta des de que era un infant i en sabia abastament del que era fer feina, pràcticament com un esclau a canvi de pràcticament res. Per això des de 1910 s'havia dedicat a tocar i cantar blues, un blues absolutament representatiu de la vida, la mort, les tristeses i les alegries de les terres del Delta del Mississipi.
Podem escoltar "Moon goin down", un dels seus temes d'abans de "l'accident" de 1933
L’harmònica, aquest petit instrument musical, considerat per molts gaire bé una jugueta per a infants, ràpidament va ocupar el seu lloc entre taules de planxar que servien de bateria, guitarres fetes amb caixes de "puros", i contrabaixos construïts amb pals d’escombra i poals, els instruments que utilitzaven els primers músics negres de blues per crear, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, la música de la qual derivaria bona part de tota la música lleugera del futur: el jazz, el rock i totes les seves múltiples variacions.
William Lee Conley, nascut a 1893 i conegut musicalment com a Big Bill Broonzy, va ser un dels disset fill d’una parella de negres nats esclaus. De ben petit va decidir cercar alternatives al seu futur al camp i va aprendre a tocar el violí i el banjo. Aquests coneixements musicals els aplicava a festes socials de la seva comunitat desprès del seu treball de camperol. Desprès va aprendre a tocar la guitarra i a 1926 enregistrava el seu primer disc, i ja a 1928 obtenia el seu primer èxit “Big Bill Blues”. A partir d’aquí va gaudir d’una popularitat més o menys estable fins a finals dels anys quaranta en que el blues semblava entrar en decadència als USA i per això, a 1951 va decidir emigrar a França on va ser presentat amb èxit com “el darrer bluesman viu” i des d’on va estendre la seva fama per Europa amb temes com “Hey, hey” o "Key to the highway" que podem escoltar a continuació.
Va néixer al Delta del Mississipi i com la majoria dels negres de la regió es mal guanyava la vida treballant al camp, però també com molts d'altres companys en les mateixes condicions, els diumenges anava a l'esglesia i cantava músiques religioses.
Quan va arribar a la trentena d'anys va decidir que mal viure per mal viure ho podia intentar fent alguna cosa que li agradava com era fer música i va partir cap a Chicago. Allà, sense feina ni recursos cantava al carrer i es mantenia amb les monedes que li donaven els passejants. Un d'ells, en Lester Melrose, productor de la RCA, el va escoltar i no li va donar cap moneda però li va proposar enregistrar per la discogràfica i entre 1942 i 1946 en Big Boy Crudup va enregistrar temes tan transcendents pel món del blues i, posteriorment pel món del rock, com: "My baby left me", "Rock me mama " o " That's all right".
Efectivament en Sonny Boy Williamson va morir a 1948, però sorprenentment l'emissora de ràdio que setmanalment difonia les seves actuacions en directe, ho va continuar fent, sense interrupcions, durant molt de temps després de la seva mort. I és que un impostor, un suplantador, en Rice Miller amb el nom de Sonny Boy Williamson actuava cada setmana a l'emissora, fent-se passar per l'original i després ja es va fer passar per ell als teatres, als concerts, etc... L'engany i la confusió varen ser tan grans que actualment encara s'editen discos recopilatoris en que toca un Sonny Boy Williamson i totes les imatges i fotografies del CD corresponen a l'altre.
En qualsevol cas, l'impostor, el suplantador, era un tan extraordinari harmonicista que en la meva opinió i en la de molts altres, va arribar a superar musicalment al suplantat.
A 1948 en John Lee Williamson moria assassinat per un marit gelós. Va ser el final més tràgic a un dels molts episodis compromesos d'en John Lee amb les dones dels altres. En John Lee Williamson, el genuí, l'autèntic, el primer Sonny Boy Williamson (i no per això el millor Sonny Boy Williamson) a més de femeller va ser el primer harmonicista conegut que va innovar profundament la utilització de l'harmònica en el món del blues, de tal manera que va assenyalar les línies bàsiques de com tocar-la fins a l'actualitat.
Al 1937 va aconseguir el seu primer èxit amb "Good morning little school girl"
Va construir la seva primera guitarra amb una capsa de puros, després va "prosperar" i se'n va poder comprar una de veritat i amb ella actuar als tuguris obrers (Honky Tonks) i al 1935 va enregistrar en disc una composició seva "Baby please don't go"que seria absolutamente representativa del blues del Delta del Mississipi. Aquí en teniu l'enregistrament original.
A més del blues, més conegut, que neix al delta Mississipi, també, a principis del segle XX, sorgeix simultàniament un altra tipus de blues al Piedmont, una regió del sud-est americà, menys segregacionista que la del Mississipi i que comprén Virgínia, Carolina de Nord i del Sud, Geòrgia i part d'Atlanta.
Aquest blues, al contrari del Mississipi, permet influències blanques de ragtime, folk i inclús country i es caracteritza bàsicament per la forma de tocar la guitarra utilizant el dit gros per tocar els baixos i les tres cordes agudes per interpretar la melodia.
Un dels pares de l'estil, possiblement el referent més antic i que tindrà més transcedència, és Blind Arthur Blake.
De nom real Babe Kyro Lemon Turner, va néixer a 1907 a Texas i tocava la guitarra d'una manera sorprenent al món del blues, la recolzava sobre els genolls i feia els slides, com si fos una guitarra hawaiana, de forma horitzontal.
Havia estat granger, peó, metal·lùrgic i contrabandista d’alcohol sense massa sort, però al 1934 va arribar la seva oportunitat, va enregistrar “Milk cow blues” i tot va canviar. El que era una vella afició per tocar la guitarra slide i cantar es va transformar en el seu ofici. Aquí en podeu escoltar l’enregistrament original responsable.
Els déus majors se n'anàven a meditar i tornàven reconfortats, i potser, savis, per mostrar nous camins. Els déus petits, els déus proscrits, se n'anàven a meditar, potser borratxos i, a una cruïlla de carreteres pactàven amb el diable, i tornàven amb la música del futur
