Vídeo de la interpretació d'una versió de Russian Roulette durant un concert de Pascal Comelade i els seus músics al Teatre Bartrina.  

Toca ser-hi. Demà, divendres, a L'Auditori en un concert de Mishima que promet ser molt especial. Dissabte, si la pluja ho permet, al passeig de la Boca de la Mina de Reus per intentar evitar que ens el pavimentin i li furtin la seva fesomia de sempre. Més tard, a gaudir de la màgia del circ amb el Trapezi després d'haver-me perdut l'espectacle inaugural d'ahir, que diuen que va recuperar el nivell dels muntatges dels primers anys. Diumenge la cita és a Amposta, al costat de la bona gent de les Terres de l'Ebre a qui els seus teòrics aliats del tripartit se'ls han rifat de mala manera treient-se de la màniga un transvasament que a qui sobretot beneficia és als que s'enriqueixen encimentant el territori. Arrodonir la jornada amb un arròs en alguna població de l'entorn del riu que volen saquejar serà una bona rúbrica a un cap de setmana amb l'agenda atapeïda.

Al nostre país tenim certa tendència a reconèixer alguns personatges que dubtosament ho mereixen mentre marginem alguns genis, condemnat-los a l'ostracisme. Això també passa sovint a escala global. En l'àmbit de les arts plàstiques sobren els exemples sobre tal pràctica. Avui, però, la notícia que una obra de Lucian Freud s'hagi convertit en la d'un artista viu per la qual s'han pagat més diners de la història demostra que a vegades sí que es fa justícia. En concret la casa de subhastes Christie's ha venut una pintura d'oli de l'artista per gairebé 34 milions de dòlars, uns 22 milions d'euros. Es tracta de l'obra Benefits Supervisor Sleeping, el nu d'una dona grassa que apareix en la foto i que data del 1995.

Parlant de genis Santi Santamaria s'ha ben retratat atacant de la manera com ho ha fet a Ferran Adrià i el seu concepte de cuina. Santamaria pot ser un bon cuiner però és ben clar que dista molt de la categoria de geni i d'artista total que sí té Ferran Adrià. El més penós és que es negui a acceptar-ho i opti per la rabieta. Llastimós.

Avui un grup de solidaris amb el Franki s'han enfilat a una grua de les obres de la Sagrada Família per denunciar-ne l'empresonament i publicitar la manifestació d'aquest dissabte a Barcelona per exigir la seva llibertat. Des d'aquest bloc i el web d'Alerta Solidària podeu estar al dia de qualsevol novetat sobre el cas.

Des d'avui Reus disposa d'un nou mitjà de comunicació i això és motiu d'enhorabona. Desitjar des d'aquí una llarga vida a www.reusdigital.cat i molt d'encert en la tasca de relatar amb rigor i professionalitat, en aquest cas des de la xarxa, tot el que passa a la ciutat i a la seva àrea d'influència. Coneixent alguns dels promotors del projecte estic convençut que l'aventura serà exitosa. Endavant les atxes i bona feina!   

En l'entrevista de dijous passat a TV3 el president Montilla va dir que d'aquí a un temps ja no es parlarà del problema de l'aigua perquè estarà resolt de la mateixa manera que avui dia ja ningú parla de rodalies entenent que ja es tracta d'un problema solucionat. Ja que els seus assessors i col·laboradors el tenen tan mal informat (segurament no viatgen mai en tren) convé fer-li saber al Molt Honorable que els trens, en aquest país, continuen sense anar bé, ni els de rodalies ni els de mitjà recorregut. El que passa, segurament, és que la gent ja s'ha afartat de protestar i s'ha acabat resignant a una situació que per més temps que passa sembla que ningú és capaç de normalitzar. Els horaris rarament es compleixen i alguns dies, segons en quina hora, els viatgers han d'anar embotits com sardines, dempeus o asseguts al terra. Si vol comprovar com es viatja amb els trens del país el president Montilla podria provar d'anar qualsevol diumenge a les cinc de la tarda de Reus a Barcelona. L'estampa d'ahir era tercermundista. I aquest és només un exemple, el que conec en primera persona, però pel que em diuen n'hi ha molts més. Que algú li faci saber al president que els trens continuen sense funcionar com cal. Quan es desconeix un fet tan palpable com aquest és que es viu desconnectat de la realitat. I per governar bé és indispensable, en primer lloc, saber què passa al país.   

Voler traslladar la festa de Sant Jordi del Mercadal a la plaça de la Llibertat és un dels disbarats més bàrbars que he sentit en els últims temps. Per no parlar del desterrament de les entitats al Pallol que tindrà lloc enguany sense cap diàleg previ amb els col·lectius implicats i sense establir cap mena de distinció entre les entitats de caire cultural i amb un fort arrelament a la ciutat respecte la resta. Amb tals propostes es constata que hi ha algú que no entén res de res. L'atmosfera i la màgia que es respira al Mercadal durant el 23 d'abril és intransferible a cap altre indret.

El Salvador Palomar en parla a la seva columna d'avui a El Punt: L'aranya mata Sant Jordi. El bloc de Carrutxa també hi fa referència i anuncia que l'entitat, aquest 2008, no muntarà parada.

Prepotència ecosocialista. Els membres de la direcció d'ICV i especialment els seus dos consellers al Govern són d'un perfil molt baix. Això ja ho havíem notat fa temps. En les últimes setmanes, però, amb la mala gestió de la sequera (si és que de la successió de despropòsits que ha protagonitzat se'n pot dir així) Francesc Baltasar s'ha superat a si mateix. La seva m'ha recordat l'actitud xulesca de Joan Boada arran de la detenció de Núria Pòrtulas. El to que Baltasar va utilitzar ahir contra els dirigents de la formació a les Terres de l'Ebre diu molt del tarannà d'aquesta gent que mai havia de fer transvasaments i ara es creu fins i tot amb més potestat en matèria de semàntica que l'Institut d'Estudis Catalans. 

Pla de Foment de la Lectura. El Pla presentat ahir pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per aconseguir incrementar l'hàbit lector de la població em sembla ambiciós i s'hi aboquen suficients recursos com perquè els resultats siguin apreciables ben aviat. Com va dir ahir el conseller Tresserras quan el punt de partida és molt baix el tram de millora és molt ampli. Per això no ha de ser gaire difícil millorar els penosos indicadors de lectura del país. Caldrà també que l'administració no es quedi sola estirant del carro en una qüestió, la de l'accés de la majoria de la ciutadania al coneixement i a la cultura, que és fonamental per al progrés nacional i social. Una de les mesures anunciades és la de regalar subscripcions a diaris o revistes als joves que compleixin 18 anys. S'hi destinaran tres milions d'euros anuals. El cas és però que les subscripcions que pagarà el Govern seran indistintament per a mitjans tant en català com en castellà. Tenint en compte la desproporció abismal pel que fa a la lectura en català i en castellà em pregunto si amb una acció com aquesta no podem acabar, paradoxalment, guanyant lectors però potser a la vegada propiciant a fer encara més desproporcionada la desproporció.  

Les dues ànimes del PSC. Antoni Castells ha manifestat que no seria al PSC si no hi existís la síntesi de la famoses dues ànimes que conviuen en el partit i ha defensat una vegada més la necessitat de tenir veu pròpia al Congrés de Madrid. En el si del PSC hi continua viva la tradició representada en el seu moment per Maragall i que ara poden encarnar el mateix Castells, Montserrat Tura, Raimon Obiols o Quim Nadal, entre altres. Però el cert és que aquest sector cada cop hi pinta menys al carrer Nicaragua. Des del búnquer en el que viuen instal·lats els de l'altra ànima tenen el control absolut de la situació. Res se'ls escapa. El Marz Arza en l'apunt PSC, el triomf de la mediocritat descriu molt bé com la petitesa dels Montilla, Corbacho, Zaragoza, Chacón i companyia s'ha imposat a la il·lustració. I quan això passa és que les coses no van bé. El que segurament és inviable és que un partit tingui dues ànimes. Poden compartir un mateix projecte polític gent molt diversa, amb accents, posicionaments i visions estratègiques plurals, però intentar fer compatibles dues ànimes és senzillament una temeritat, per més que això permeti sumar, almenys fins ara, vots de sectors de població que en un escenari més clar votarien opcions diferenciades. Un partit, com una persona, només pot tenir una ànima. Mentre que uns ja han imposat la seva els altres, els que es neguen a acceptar-ho i continuen al partit malgrat no compartir-ho, contribueixen a confondre més encara una societat, la catalana, ja confusa per naturalesa.  

Raúl. El jugador madridista ha expressat que vol que la Champions la guanyi un equip espanyol. Potser no recorda que el seu equip ja va ser eliminat. I és que quan entre els quatre semifinalistes no hi ha cap equip espanyol desitjar que un club espanyol guanyi el títol és com voler la lluna en un cove.

Aquesta tarda m'he escapat de la feina per arribar-me a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull on fins dijous tenen lloc les ja XIV Jornades de Comunicació Blanquerna. El reclam era el Joaquim Maria Puyal, que hi oferia una xerrada amb l'enunciat de Normalizació i divulgació: el llenguatge del futbol als mèdia. Hi ha persones de les qui ja coneixes el discurs, que per molt interessant que aquest sigui, sempre el reiteren de manera que escoltats una vegada poca cosa més t'aporten. Aquest no és el cas del mestre Puyal. Evidentment es manté coherent a uns principis inalterables però escoltar les seves reflexions sobre comunicació sempre resulta enriquidor. I és que el Puyal no és només un comunicador (segurament el millor que ha donat aquest país en l'època contemporània i, per tant, el millor de l'època dels mitjans de masses) sinó que també és des de fa molts anys un investigador de la comunicació en el seu sentit més ampli, condició que li permet estructurar un discurs elaborat, farcit d'exemples, amb el qual més que proferir sentències incontestables com fan alguns quan ocupen una determinada posició de privilegi prefereix interpel·lar els interlocutors deixant preguntes a l'aire, tot incentivant així la reflexió de cadascú.

El fons del seu missatge d'avui s'ha fonamentat en tres eixos. Inicialment ha contrastat la situació actual de la llengua catalana amb la del final del franquisme en què paradoxalment el català estava legalment arraconat de les esferes oficials però en canvi moltíssima gent parlava en català i tenia molt clar que volia que el català esdevingués la llengua vehicular del país. Puyal, i no només ell, creu que ara que el català està normalitzat o en vies de normalització en molts àmbits hi ha molta gent del país que no té el català com a llengua pròpia i que pensen que no hauria de tenir un paper més rellevant. És per això que va alertar, davant un auditori format per joves estudiants de la facultat, del delicat pronòstic de futur de la nostra llengua si no aconseguim revertir aquesta situació.

Sobre el model de llengua dels mitjans Puyal és partidari de la fidelitat a la norma que fixa l'acadèmia sempre entenent la llengua com un organisme viu, en mutació, i que es nodreix constantment de noves incorporacions. Així mateix creu que per adreçar-se al gran públic cal adoptar un grau de formalitat a cavall entre el català més literari o acadèmic i el més col·loquial. Sigui com sigui considera que cal que tot parlant professional, com és el cas dels comunicadors, sigui molt competent i rigorós lingüísticament parlant. Discrepa dels que diuen que com que al carrer o a la política es parla com es parla els mitjans s'han d'expressar de la mateixa manera. En aquest sentit apel·la a la responsabilitat social dels mitjans per apujar el llistó dels ciutadans.

Puyal també s'ha referit a la trivialització de molts productes de ràdio i televisió advertint de com la frivolitat ha anat guanyant terreny fins a límits altament preocupants. Reivindica la necessitat d'un gir cap a l'interès per sobre de l'entreteniment sense més. Precisament en el transcurs de la xerrada Puyal ha aconsellat, com també feia aquest matí des d'aquest bloc, l'article de Miquel de Palol a l'AVUI i que entre moltes altres idees interessants deixava anar, en referència a la proliferació de l'humor en els mitjans: "La conyeta s'ha tornat la religió dels nostres temps: fa uns anys no podies fer una llufa que un bisbe no la beneís; ara no la pots fer sense la d'un pallasso tranquil·litzador que se'n foti. Ara bé, ¿és humor de debò, aquest condiment imprescindible?". Tal com estan les coses, Puyal, en la línia d'aquell manifest sobre l'amenaça que tenalla al periodista que va divulgar quan el Col·legi de Periodistes el va reconèixer el novembre del 2006 amb el guardó Ofici de Periodista (podeu consultar-lo en aquest apunt sobre l'acte), ha esperonat els professionals i futurs professionals a no permetre que uns altres facin la feina per ells. El periodista, ara més que mai, s'ha de comprometre a fer d'intermediari amb la societat per explicar-li amb honestedat, rigor i de la millor manera possible uns fets. "Els ciutadans han de veure el periodista com un avalador creïble del que explica, com un certificador", diu Puyal. Per això ens alerta dels poders polítics i econòmics, dels mateixos propietaris dels mitjans i dels gabinets de comunicació que cada cop més intenten col·locar als mitjans notícies elaborades per ells mateixos sense pràcticament intervenció dels periodistes, que ve a ser el mateix que aconseguir publicar publicitat sense pagar.

Més enllà del fons del seu discurs, que sens dubte és el més transcendent, escoltar el Puyal sobre el món de la comunicació és molt més que això. No tan sols exerceix el magisteri amb el que diu sinó també mitjançant la manera com ho diu. Per això resulta molt pedagògic fixar-se en els múltiples recursos que desplega durant les seves exposicions. Ens ensenya que a més de dominar la llengua i la matèria de la qual es parla és primordial tenir també un domini de la siutació, de l'escena. Així, per exemple, el Puyal a mitja conferència sabia quants havien abandonat la sala i quants hi havien entrat des de l'inici, estava al corrent dels que li feien fotos i segurament tampoc li han passat desapercebuts els lladrucs dels gossos de la plaça Joan Coromines. Fa ús de la gestualitat per dotar d'intencionalitat determinats aspectes del discurs, quan percep o intueix que el nivell d'atenció dels oients pot decaure il·lustra el que explica amb imitacions o amb llistats d'exemples, alterna canvis de ritme i d'entonació. El mestre no es prodiga gaire o gens en actes socials però avui ha demostrat un cop més que prepara a consciència les seves intervencions amb la voluntat que els seus missatges esdevinguin el màxim de profitosos per als receptors. Fidel al principi segons el qual la millor improvisació és la que es prepara Puyal sap i ens ensenya que per comunicar bé cal dominar els variats i complexos factors i elements que intervenen en tot procés comunicatiu.

No he entrat en l'aparat de la xerrada sobre el llenguatge específic del futbol i els esports i sobre com cada llengua adapta el lèxic d'origens foranis. El tema donaria per un altre post i potser per més hi tot. En tot cas, almenys per avui, dono l'apunt per acabat. Simplement tancar-lo amb l'observació que em sembla que el país no es pot permetre el luxe de prescindir de personalitats com el Puyal per liderar, per exemple, la redefinició del servei públic que presten la ràdio i la televisió nacionals en un moment, en què amb una nova llei i una realitat molt diferent a la de fa 25 anys, es feia necessària. Una redefinició que calia confiar en els que estan més preparats, en els que més excel·leixen. Així ens va.

L'exdirector de TVC i actual columnista de l'AVUI, Joan Oliver, ha deixat de publicar el seu article diari a la pàgina 2 del rotatiu perquè ha estat hospitalitzat d'urgència, segons explica el cap d'Opinió del diari, David Caminada, qui des d'avui assumeix provisionalment la seva columna. Les Engrunes de l'Oliver s'han convertit ara en el Trietari de David Caminada. Esperem que l'articulista titular recuperi aviat el seu espai. 

Per cert, recomano la lectura de l'article 'Quo vadis' TV3? que Miquel de Palol publica a l'AVUI. Només un tast: "¿SÓN L'OM I EN COLOM -ACUDITS LINGÜÍSTICS al marge- l'excepció d'aquesta ignorància sistemàtica d'escriptors i artistes en llengua catalana a la televisió pública? ¿Ningú els ha fet saber que l'idioma -i quina entitat té un idioma sense els seus creadors?- és el vaixell insígnia d'un poble, i encara més, en el cas del poble català, d'un sense Estat propi ni recursos naturals que li permetin imposar-se de forma indiscutible en algun terreny?"

Església Plural ha organitzat a Barcelona un homenatge a Lluís Maria Xirinacs que tindrà lloc demà dissabte a l'Orfeó Gracienc (Astúries, 83). Hi intervindran, entre altres Josep Torrens, Lluís Busquets i Manuel Garcia. Tancarà l'acte un recital de Jaume Arnella. Trobareu el programa complet en el document adjunt.  

Vicky Cristina Barcelona, la famosa pel·lícula que Woody Allen va rodar a la capital catalana l'any passat, es projectarà als cinemes del país doblada al català i en versió original en anglès, segons va anunciar ahir Jaume Roures durant una entrevista a RAC1. Això que hauria de ser normal esdevé notícia perquè és públic i notori que les produccions doblades al català arriben en comptagotes als cinemes, on el predomini del castellà és aclaparador, escandalós fins i tot. Les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura són molt contundents i aclaridores. Si tothom que viu i treballa a Catalunya com a mínim entén el català, o així hauria de ser, no té cap justificació que es passin pel·lícules en castellà als cinemes del país quan han estat rodades en altres llengües. Tampoc és normal que tinguem un nivell tan baix d’anglès, però en tot cas aquest és un altre debat, no menor, perquè tot i que es comencen a prendre mesures per resoldre aquest dèficit ens hi hem posat massa tard i la poca competència en la llengua franca del segle XXI ens resta competitivitat de manera alarmant en el món global.

 

Roures ha dit que la versió del film doblada al castellà es comercialitzarà només a la resta de l’Estat espanyol preguntant-se en veu alta per què s’hauria de passar en les sales d’aquí havent-se doblat al català. La seva argumentació és de lògica pura però ja se sap que en aquest país ens regim per esquemes que si destaquen per alguna cosa no és precisament pel sentit comú. Que una productora potent com Mediapro, que també produirà les pròximes tres pel·lícules de Woody Allen, faci aquest pas per trencar inèrcies absurdes però difícils de revertir és molt més transcendent del que pot semblar a primera vista. Vicky Cristina Barcelona genera molta expectació, la gent vol conèixer com el director novaiorquès ha retratat la ciutat i de ben segur que serà un èxit de taquilla. Quan es demostri que distribuir només pel·lícules doblades al català al costat de les produccions en versió original no fa perdre públic alguns es quedaran sense justificacions.

 

Les majors al·leguen que l’alt cost del doblatge de les pel·lícules per un mercat petit com el català no és rendible. Però fins i tot rebent ajudes públiques de l’administració catalana per doblar les pel·lícules continuen distribuint-ne poques còpies, que a sobre de vegades es projecten en cinemes petits, allunyats dels centres d’activitat lúdica més concorreguts o en horaris intempestius. Si el cost del doblatge és car (cosa que caldria estudiar si és certa) no ho deuen ser tant les subtitulacions. Per això també ens hem de preguntar per què les versions originals són gairebé sempre subtitulades al castellà en comptes del català.

 

També cal tenir en compte que per integrar els nouvinguts d’orígens diversos seria altament pedagògic que les pel·lícules més comercials només es poguessin veure en la llengua pròpia del país. Triar és difícil perquè l’oferta en català és molt minsa, sovint insignificant, però encara que fos del 50% contra el 50% els que no dominen el català optarien majoritàriament pel castellà, el més còmode és no esforçar-se si no en tens necessitat. El català és una llengua en inferioritat en molts àmbits però especialment en el sector lúdic. I com que la societat d’avui és cada cop mes ociosa i els joves són els principals consumidors d’oci i cultura és vital adoptar mesures per corregir urgentment la desproporció d’oferta en aquest àmbit. En el cas del cinema el problema és molt greu per no parlar del que passa per exemple amb els videojocs. I la millor manera d’actuar per canviar les coses és des de la normalitat En aquest sentit el gest anunciat per Roures és important i obre una via a explotar.

 

Evidentment no cal caure en extremismes com el de fer doblar al català produccions rodades en castellà, idioma que aquí tothom entén i parla perfectament (sense oblidar, però, la particular situació de la Catalunya Nord) però sí que resultaria enormement positiu que les pel·lícules rodades en altres llengües es programin en versió original subtitulada al català en aquells cines que en programen i només doblades al català en les sales més comercials. Entre la valentia d’empresaris com Roures i accions com les que l’ICIC ha anunciat per potenciar les produccions del país la trista realitat d’ara pot començar a modificar-se. Si parlo de valentia és perquè ahir mateix ja eren molts els mitjans espanyols que tractaven la notícia de manera totalment tendenciosa i acusatòria. També perquè el més fàcil per a un empresari a qui li van bé les coses és acomodar-se a la situació vigent. Ara bé, haurem d’estar alerta per comprovar si Mediapro fa el mateix amb totes les seves produccions a partir d’ara. En cas contrari hauríem de pensar que potser només es tracta d’una contrapartida política pels diners que la Generalitat va abocar a la pel·lícula en qüestió. I seria desitjable que no fos així.

Ho escrivia ahir Xavier Bru de Sala a la seva columna del suplement 'Culturas/s' de 'La Vanguardia': "Sobre el tema estrella del conseller Tresserras, la reforma de la televisión pública, hay que ver cómo se las apañan los partidos y sus fieles enviados para levantar las resistentes palancas de TV3. Si no fuera por la pericia de Albert Sáez, daría la batalla del inmovilismo ganada por los sempiternos dirigentes de la casa. Cuando sepamos quiénes se van, no quiénes entran, sino los que se van, o mejor dicho cuantos se van, podremos predecir si hay reforma o TV3 es un dique".