Ho escrivia ahir Xavier Bru de Sala a la seva columna del suplement 'Culturas/s' de 'La Vanguardia': "Sobre el tema estrella del conseller Tresserras, la reforma de la televisión pública, hay que ver cómo se las apañan los partidos y sus fieles enviados para levantar las resistentes palancas de TV3. Si no fuera por la pericia de Albert Sáez, daría la batalla del inmovilismo ganada por los sempiternos dirigentes de la casa. Cuando sepamos quiénes se van, no quiénes entran, sino los que se van, o mejor dicho cuantos se van, podremos predecir si hay reforma o TV3 es un dique".

Divendres passat la gala del Català de l'Any que organitzen El Periódico i TVC (dos mitjans que cada dia presenten més afinitats) es va convertir en un exercici de cinisme i hipocresia en tota regla. Els apunyaladors de Maragall s'hi van reunir per homenatjar-lo. I el mateix Montilla li lliurava el guardó. Després d'allò hem encadenat (ahir i avui) les presentacions de dos llibres sobre el breu període o no tant ("mil dies són pocs però es poden fer molt llargs") en què Maragall va exercir la presidència de la Generalitat. Per un costat Josep Maria Vallès ha escrit Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. I Jordi Mercader és l'autor de Mil dies amb PM (La Magrana). Relaten la història d'un desencís, del que hauria pogut ser i no va poder ser per les múltiples resistències amb les quals va topar el projecte de Maragall. La història del triomf del pragmatisme, de la realpolitik, contra la grandesa i l'ambició. Es va imposar el mecanisme de poder que tan bé descriu Édouard Balladur a Maquiavel en democràcia per sobre de la il·lusió i els canvis profunds que Maragall plantejava. Sempre he pensat que si el projecte de canvi s'hagués imposat, com havia de ser, el 1999 en comptes del 2003, les coses segurament haurien anat d'una altra manera. El cas és que tot allò no va ser possible i el país en paga ara les conseqüències, perquè com diu Vallès l'agenda de Maragall continua vigent i, és més, cada dia és més urgent tirar-la endavant.

A la Casa del Llibre del passeig de Gràcia ahir no s'hi cabia. Maragall, que ha viscut en la pròpia pell com pocs la solitud del poder, és àmpliament estimat. La seva bonhomia atrau gent molt diversa. A l'acte d'ahir hi havia persones de l'entorn immediat de Maragall i maragallistes dispersos però ningú amb responsabilitats en l'actual govern. Ramon García Bragado, Ferran Mascarell, Germà Bel i Manuel Royes, per part del PSC, i Josep Maria Balcells i Toni Comín, de Ciutadans pel Canvi, eren algunes de les cares conegudes entre la nombrosa concurrència. Si algunes de les absències ja no sobten sí que va fer-ho la presència de David Madí. Feia molta calor i el públic es feia un lloc com podia entre els prestatges de llibres. L'editorial hauria hagut de preveure que el reclam de Maragall deixaria petita La Casa del Llibre i haver elegit un emplaçamet més idoni. Sigui com sigui un servidor no es pot queixar ja que va aconseguir, tal com estava la situació, un lloc privilegiat. Mentre la cosa no començava vaig sentir Jordi Coca i Xavier Febrés mantenint una conversa ja típica i tòpica entre escriptors. Posaven a parir els diaris i editorials. Que si no saben fer portades, que si jo vaig escriure bé el teu nom però al diari me'l van van canviar...

La presentació va anar a càrrec d'Arturo San Agustín i Jordi Juan i la veritat és qui ni un ni l'altre van aportar res de substancial, a banda de donar-nos noves mostres del seu baix nivell en tots els sentits. Cosa més greu en el cas del segon per les responsabilitats que ocupa en un dels diaris líders del país. El Molt Honorable va aprofitar per demanar a Jordi Juan a veure si publiquen d'una vegada un article seu, que deu fer dies que va lliurar, sobre Ferrer i Guàrdia i un article que en el seu moment es va censuar a Joan Maragall. Acte seguit Jordi Mercader va relatar el per què del llibre. Va explicar que la idea va sorgir el dia que Maragall es va reunir amb els barons del PSOE a Madrid la nit abans de fer un important discurs al Senat i en tornar de la vetllada, de tot menys agradable, va comentar als seus col·laboradors que "uns no ens entenen i els altres no ens volen". Maragall va tancar l'acte sense entrar en detalls dels dies viscuts al Govern però sí que va reiterar les seves apostes de futur. Va mostrar-se partidari de desenvolupar l'Estatut i de guanyar autogovern a partir d'iniciatives unitàries sobre les quals va dir que aviat tindrem notícia. Diu que Joan Rigol està preparant coses al respecte. Potser del que es cou se'n va parlar en el dinar que Pujol, Maragall, Barrera i Rigol van mantenir després del funeral de Cassià Maria Just. I insisteix en què cal mirar a Europa. Mig irònicament va anunciar que si finalment no es pot fer del Partit Català d'Europa (de moment els de Ciutadans pel Canvi sembla que no estan per la labor) optarà per militar en el Partit Demòcrata Europeu italià. De fet, Maragall, que el dia 6 rebrà a Sarajevo el títol de ciutadà d'honor, s'aturarà de retorn a Itàlia per participar en un acte electoral d'aquesta formació.

Els llibres de Vallès i Mercader i les memòries que Maragall prepara amb Xavier Febrés ens permeten conèixer les interioritats d'un període altament complex i en què gairebé cada setmana teníem sorpreses. Allò important és saber entendre per què les coses van anar com van anar i extreure'n lliçons. El president Maragall, en un moment en què el país necessita com mai fórmules imaginatives, valentes i decidides que ens treguin de l'atzucac en el qual ens trobem, continua pensant en majúscules, malgrat les seves circumstàncies, que per cert encara amb una enteresa i sentit de l'humor exemplars. Es coincideixi o no amb les propostes que formula s'ha de reconèixer la seva talla, que sobretot contrasta amb la de la classe política de vol gallinaci que avui ens governa, i tots plegats hauríem de fer cas de les seves principals receptes per afrontar el futur amb garanties: unitat d'acció, ambició, imaginació i Europa. Ens cal alta volada, anar més enllà del que és previsible, sortir-nos del guió. Necessitem maragallades.   

El rum-rum de fa setmanes que col·loca Rosa Cullell a la direcció general de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA) cobra més força en la fase final del procés de selecció. Segons publica avui 'La Vanguardia' Cullell ha estat citada ja per la setmana que ve pel Consell de Govern de la CCMA perquè detalli el seu projecte. A ningú se li escapa que Cullell és la primera opció per bé que després de l'anàlisi dels 26 currículums presentats hagin transcendit els noms dels altres finalistes: el conseller delegat de TMB, Constantí Serrallonga; el director de tecnologia de la CCMA, Pere Vila; Melcior Soler, periodista que va treballar a TV3 i després va ser conseller d'Audiovisual Sport i director gerent de Gestsport, i el conegut Ramon Colom, actual president de la productora Sagrera, conductor de 'Millennium' al 33, i, entre altres coses, exdirector de TVE. Davant la circulació de travesses i la notícia que CiU no veu amb bons ulls el nom de Cullell el Consell de Govern de la CCMA ha emès un comunicat en el qual explica que "se segueix amb normalitat el procés de selecció dels candidats per proveir la plaça de director general d'acord amb els requisits establerts per la Llei. A hores d'ara, el ple del Consell té previst examinar els candidats la pròxima setmana i fins aquest moment no descarta cap persona i està valorant amb indepedència i criteri professional tots els aspirants". Així mateix demana respecte per la seva feina i que no es doni cap credibilitat a les informacions que puguin filtrar-se des d'instàncies externes al propi Consell. El seu president, Albert Sáez, té previst donar explicacions sobre el procés al Parlament divendres que ve. La resolució del culebrot és qüestió de pocs dies. Després, al director o directora, li pertocarà proposar al Consell de Govern els noms dels directors de TVC i Catalunya Ràdio.

(S)avis. TV3 va programar ahir al vespre, amb motiu de la mort de Josep Benet, l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li fa uns mesos per a la sèrie (S)avis que la productora Bat a Bat, del Grup Cultura 03, ha enregistrat per a TVC i que consta de tretze capítols dedicats a personatges que són entrevistats cadascun per un periodista diferent. Entre els interviuats, a més de Benet, hi ha per exemple Fabià Estapé, Neus Català (que per molt valor que pugui tenir el seu testimoni trobo molt aventurat elevar-la a la categoria de sàvia) i Jordi Sabater Pi. Entre els entrevistadors Josep Cuní, Xavier Graset i Ramon Pellicer. Això d'interviuats, gairebé en desús, ve a tomb perquè aquests dies he fet una immersió als convulsos anys trenta gràcies a la lectura dels treballs d'Irene Polo recollits a La fascinació del periodisme, un compendi d'obligada lectura per endinsar-se en l'efervescència d'aquells temps, en la pràctica periodística de l'època i, en especial, en la de la pionera de la professió al nostre país que malauradament va exercir massa poc temps. El cas és que aleshores no es feien entrevistes sinó intervius.

El nou programa, que suposem que aviat entrarà oficialment a la graella de TV3 després de la imprevista estrena oficiosa d'ahir, té la particularitat que els personatges són entrevistats en tres localitzacions diferents i pel que sembla les converses s'amaniran amb vídeos i intervencions de persones del carrer o amb vincles amb els protagonistes. Recursos que imagino que intenten dinamitzar les entrevistes i fer-les més digeribles tot adaptant-les, per imperatiu d'audiència, al format televisiu dominant. Crec que és un gran error. Entenc que el ritme i el format han de ser els més àgils possibles com exigeix el mitjà. Però em nego a acceptar que una entrevista a un personatge de relleu, amb coses interessants a dir que van molt més enllà de l'estricta actualitat, no sigui capaç d'atraure el públic sense artificis sobrers. Prescindir de tot el que és prescindible, que distreu, és la manera de donar el màxim relleu als continguts del missatge. Cal que l'espectador se centri en allò important. Per això no podem trencar el discurs de l'entrevistat desviant l'atenció del receptor cap a altres coses. Si calen aquests recursos per aconseguir audiències deu ser que els entrevistats no tenen suficient profunditat per connectar amb la gent o que el públic no està preparat. Si és això segon vol dir que tenim un problema social i cultural greu i que la televisió, amb el seu enorme potencial, té ara més que mai l'obligació de desenvolupar una funció formativa, que serveixi per culturalitzar la població i elevar el seu llistó, motivant-la a aprofundir en el coneixement i a exercitar la seva capacitat crítica. Sé que trobar la fórmula per fer de la televisió una eina pedagògica no és fàcil. El mateix Bernard Pivot, que va convertir l'espai de literatura Apostrophes en un fenomen mediàtic a França, reconeix que ara seria més difícil repetir l'èxit. S'haurà d'esprémer la imaginació al màxim i córrer el risc d'equivocar-se però no ens podem resignar a concebre tot programa partint de la idea que l'audiència no respon a segons quins productes.

Mònica Terribas, en l'entrevista amb Benet, en algun moment es va veure superada pel personatge i va perdre el fil del que explicava, com per exemple quan l'historiador i referent del catalanisme polític i cultural qualificava de barbaritat el mal anomenat Memorial Democràtic impulsat pel Govern. I totalment tendenciosos van ser els comentaris de Terribas quan Benet, que proposava un estat associat a Espanya, va dir que si això no era acceptat no quedava altra via que la separació amistosa. "Vol dir que això és possible per les bones?", va qüestionar Terribas, per acte seguit recordar la Guerra dels Balcans. Si la Terribas, que és la Terribas, ja no va estar a l'alçada m'esgarrifo de pensar en les entrevistes que poden haver perpetrat els altres conductors de l'espai.

Obama, un somni americà. Aquest és el títol del documental, per dir-ne d'alguna manera, que el 30 minuts va emetre diumenge passat. No vull estendre'm en comentar-lo  però qualsevol teleespectador amb un mínim de criteri va poder constatar que es tractava de pura propaganda, d'una biografia construïda a mida del personatge. Tots els testimonis que hi apareixien parlaven meravelles d'un Obama que la veritat és que té un perfil molt baix. Sort que aquí no votem als Estats Units, del contrari la Junta Electoral i el CAC haurien d'haver-se pronunciat sobre el que presentat com un documental era un simple espot de llarga durada. 

La biografia de Martí de Riquer. "Això no interessarà ningú". Aquestes diuen que van ser les primeres paraules de Martí de Riquer quan Cristina Gatell i Glòria Soler van entossudir-se a escriure la biografia de tan il·lustre homenot. Les dues autores del treball que va rebre el Premi Gaziel han dedicat cinc anys al projecte i el fet que siguin les mateixes historiadores que van escriure Records de quasi un segle, resseguint la trajectòria i el pensament d'un altre savi amb majúscules com l'admirat Miquel Batllori és ja tota una garantia. Recordo que la seva lectura em va resultar d'enorme ajut en el moment de documentar-me per entrevistar el pare Batllori al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès, on amb només 23 anys vaig tenir l'honor de conèixer-lo i compartir-hi dues hores de conversa. Martí de Riquer, però, s'equivocava en el vaticini. Perquè la seva biografia interessa i molt per més que un dels llibreters de la Documenta de Barcelona, on vaig comprar-me'n un exemplar la setmana passada, també se sorprengués que tal obra tingués sortida. Quan la llegeixi se li esvairan els dubtes. Jo ja hi estic enganxat. 

Els 24-M s'estan convertint en jornades d'alta càrrega emotiva. Si el del 2007 vaig tenir el privilegi de gaudir del comiat del Llach a Verges avui he tingut el goig de compartir una celebració molt especial amb una de les persones que més estimo. La meva germana ha reunit amics i família en una festa singular i exemplar per als que s'entesten a oposar laïcitat i religiositat per explicitar que ha decidit reforçar més encara el projecte en comú amb la persona amb qui traça camí des de ja fa temps. Els que hi hem assistit ens sentim còmplices d'una història d'amor que encara una nova etapa de major compromís, amb tot el que això que implica. Desitjo que la vida us regali aventures i ensenyances, que les vicissituds de tot llarg trajecte no estronquin mai la felicitat que transmeteu.

Avui fa un any d'aquell vespre màgic i memorable a Verges. Va ser el dissabte 24 de març del 2007 quan Amor particular va cobrar més sentit que mai, especialment allò de "passaran els anys i vindrà l'adéu...". T'has sabut, però, acostumar a la nostra absència? Nosaltres, no.

Xavier Rubert de Ventós, un dels més clars exemples d'independentista no nacionalista, publica un article per entregues a l'AVUI amb el títol de Tot serà bonic i feliç. Hi podeu accedir des d'aquests enllaços: 1a part, 2a part i 3a part.

El seu discurs, d'una lògica implacable, aporta novetats i matisos al discurs tradicional del catalanisme i tot i que no és l'únic possible és bo tenir-lo present. El catalanisme ha de tenir un objectiu clar i compartit. Per fer-lo tangible cal, però, sumar veus polièdriques que enriqueixin un discurs que peca de reduccionista, que massa sovint s'enclaustra en tòpics que no li permeten anar més enllà. Sense negar la raó de determinats arguments, que no tenim perquè abandonar, ens cal complementar-los i ampliar-los amb noves idees i conceptes ajustats a una realitat canviant que ens obliga a innovar, a no encarcarar-nos. Guanyarem la llibertat a partir de la batalla de les idees. I és en la construcció del discurs on primer hem d'excel·lir i afinar.   

El sotrac del 9-M reclama calma i lucidesa per part de tothom, especialment en el si d'Esquerra, que va rebre un correctiu de la ciutadania sense pal·liatius. Que la conseqüència del toc d'atenció dels seus votants hagi precipitat la lluita interna pel poder per sobre d'un procés d'autocrítica que permeti una afinada lectura del missatge enviat per l'electorat republicà no fa presagiar res de bo. És en moments com aquest que calen estadistes. És l'hora dels consensos i l'entesa, no de les confrontacions. La nova fórmula que ha de servir per reorientar i redreçar el rumb del catalanisme requereix temps i només arribarà des d'una continuada i serena circulació d'idees que permeti donar forma a un projecte unitari que superi un període presidit per rivalitats estèrils i la manca d'un full de ruta clar. 

En aquest context adquireixen ple sentit les quatre propostes que Vicent Partal plantejava molt encertadament aquest matí en aquest mail obert. Tota acció política s'hauria de guiar per aquestes coordenades a partir de les quals dibuixar un nou escenari que encomani il·lusió i regeneri les esperances de futur d'un país que ha d'aspirar a la condició natural de tota nació, que no ha de copiar els millors models sinó que ha d'esdevenir el model a seguir. Catalunya no pot posar límits a la seves ambicions de llibertat i desenvolupament. Només un projecte de màxims ens pot treure de l'actual atzucac.

José Zaragoza i companyia han demostrat en els últims anys una eficàcia espectacular i incontestable. Quan perden estrepitosament, com en el cas de les últimes eleccions a la Generalitat, aconsegueixen governar sense problemes. I quan guanyen ho fan amb una rotunditat que espanta, com en el cas d'ahir. Segurament que els estrategues del PSC són els que millor connecten amb el gruix d'una societat malalta que vota contra si mateixa perquè són els que millor coneixen el comportament de la massa a la qual adrecen els seus missatges. Han fet campanya únicament contra el PP i això dóna rèdits, ha quedat demostrat, però al preu de la simplificació dels discursos i de la renúncia a la política a favor del màrqueting. La política és, ha de ser, pedagogia, ha de servir per elevar el nivell de la ciutadania. Però sembla ser que a alguns ja els va bé que la massa continuï sent massa i en gran mesura ignorant i fins i tot en molts casos semianalfabeta. Hi ha qui prefereix una gran quantitat de votants a qui untar amb xecs i prestacions que no el seu progrés. La democràcia només serà digne de tal nom quan la massa esdevingui poble. Sense el subjecte que la justifica no hi ha democràcia. L’actual sistema és antagònic al poder de decisió dels ciutadans, que en el model vigent i caduc de partits i llistes tancades només poden decidir realment en referèndums sobre preguntes concretes. En la resta de conteses deleguen en uns senyors que tot i que poden ser molts honestos acaben actuant, gairebé sense excepcions, condicionats per una trama d’interessos de poder de la que no poden escapar. Fent de la por al PP la causa principal de la seva campanya el PSC, que ha propiciat amb els seus excel·lents resultats el triomf de Zapatero al conjunt de l'Estat espanyol, ha evitat que l'electorat català avalués en les eleccions d'ahir la nefasta gestió del govern del PSOE a Catalunya en àmbits molt diversos, alguns dels quals han afectat el benestar diari de centenars de milers de persones, els que es desplacen amb trens de Renfe, per exemple, per no entrar en qüestions més de fons com la retallada de l'Estatut. 

El PSC ja va fer secretari general del PSOE a José Luis Rodríguez Zapatero. Ara ha estat gràcies als vots al PSC que el PSOE ha guanyat les eleccions espanyoles. Els socialistes catalans, reforçats, tenen ara potser l'última oportunitat de demostrar que són capaços de fer complir els compromisos de Zapatero amb Catalunya, cosa que fins ara no han aconseguit, més aviat han estat estafats o s’han deixat estafar una vegada i una altra per l’home de la cella arquejada, el somriure als llavis i el tarannà exquisit. La prova de foc serà el que passi amb el desplegament de l'Estatut. Coneixent a Zapatero i que darrere de l’aparença de bambi s’hi amaga el llop segurament que intentarà que el Constitucional avali l'Estatut per, salvada aquesta dificultat que podria generar tensions, aplicar-lo amb comptagotes i anar dilatant el procés de transferències que preveu el text. Intueixo que es buscarà un mandat plàcid, sense soroll, en què faci la sensació que no passa res mentre es va consumant de mica en mica l'assimilació a Espanya d'allò que en diuen nacionalitats històriques. La consulta que Ibarretxe farà al poble basc el 25 d’octubre pot ser l’únic maldecap important en la governació de l’estat. En això Zapatero trobarà en Rajoy o en qui sigui aleshores el cap de l’oposició un gran aliat (aquell que ara tan han criminalitzat) per repetir el cop de porta al pla Ibarretxe aprovat pel Parlament basc.

La patologia de la societat catalana que denota la victòria del PSC, a diferència d'altres ocasions, no m'ha decebut ni m'ha irritat. Al contrari, avui em sento profundament optimista. Vist el panorama no ens queda altre remei que treballar i molt per teixir una nova i definitiva eina al servei d’aquest poble. Em referiré al cas de cada partit d’obediència catalana en altres posts però inevitablement els mals resultats de CiU i especialment d'ERC i ICV, així com un abstencionisme cinc punts per sobre que la mitjana estatal, obren un nou i necessari cicle pel catalanisme polític. Una nova etapa d’èxit que ha de servir per definir una línia estratègica que sense ambigüitats i amb la màxima ambició i vocació de majoria ha d’apuntar clarament a la independència.  Es tracta de bastir un nou projecte, de dibuixar un full de ruta que engresqui i il·lusioni, que doni forma d’expressió política a l’esperit del 18-F i l’1-D. El màxim nivell de bipolarització en clau espanyola s’ha produït just quan més catalans i catalanes es defineixen independentistes en les enquestes d’opinió. Alguna cosa falla i cal reflexió, seriositat i molta generositat per part de tothom. I sobretot construir en positiu, sense confrontacions ni sense excloure a ningú; sumant, sumant i sumant. No podem caure en el pessimisme ni el derrotisme. L’optimisme, la tenacitat i la determinació ens faran lliures. Posem ja fil a l’agulla, sense pressa però sense pausa.

 

El 9-M no és una derrota; és un senyal diví de la urgència d’una catarsi, l’estímul catalitzador de la grandesa que ens cal per guanyar la batalla. Ho necessitàvem.  

El jorn dels miserables del Llach és el primer que m'ha vingut al cap quan he vist un Palau Sant Jordi ple de gom a gom que ovacionava a Chacón, Montilla, Zapatero i fins i tot a Felipe, un home que tothom sap que quan era president el govern espanyol cometia crims d'estat. Les persones que avui eren al Sant Jordi se suposa que viuen en aquest país però no s'han assabentat que el govern de Zapatero va prometre que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i el que va fer va ser passar-lo pel ribot, com bé va definir Alfonso Guerra. Sembla ser que tampoc deuen desplaçar-se amb tren i, per tant, no han estat afectats per la mala gestió de Renfe a Catalunya durant el mandat de Zapatero. I tampoc deuen tenir constàcia de l'apunyalment  de Zapatero al que era el nostre president, Pasqual Maragall. O no ho sabien o són uns cínics.

Ja fa dies que les noves tecnologies han deixat obsolets alguns aspectes de la llei electoral. En les últimes conteses electorals, mentre que les ràdios i televisions s'havien d'esperar fins a les vuit del vespre per fer públics els sondejos a partir de les enquestes a les portes dels col·legis durant la jornada, molts blocs ja els publicaven a partir de les sis de la tarda. Avui El Periódico ha fet un pas més enllà i ha burlat la prohibició de publicar sondejos durant els cinc dies anteriors al de la votació. La fórmula per la qual ha optat no necessitava gaire imaginació. La llei prohibeix la publicació de sondejos a l'Estat espanyol però no a l'exterior, de manera que com que el Grupo Zeta edita també El Periòdic d'Andorra, és a través de la web d'aquest mitjà des la qual publica les dades de nous sondejos que encarrega, a les quals es pot accedir sense problema. El Periódico dedica una editorial a la qüestió així com una portada monotemàtica d'aquestes que tan agraden a Rafael Nadal. El Periòdic d'Andorra publicarà cada dia un sondeig fins dissabte. El Periódico compara la legislació amb la d'altres països on es permet la publicació d'enquestes electorals sense cap limitació.

Acabo aquesta entrada recomanant el mail obert d'avui de Vicent Partal, altre cop brillant: Ni escolte la COPE ni em fa gens de por que guanye el PP. Qui actua més condicionat pel PP és qui vota només pensant en evitar que guanyi. Ja paguem molt car que moltíssima gent votés a favor d'un Estatut retallat només per no votar el mateix que el PP i sense pensar en si ens era una eina útil per al futur o no.    

Jaume Renyer feia referència ahir en sel seu bloc al suport de Josep Benet a la llista de CiU a les eleccions del 9-M, un posicionament que segurament no s’hauria produït sense l’actual deriva de l’esquerra nacional. Menysprear el posicionament de Benet per part d'alguns dels que ara representen el seu espai polític natural és preocupant i diu molt del culte injustificat a la joventut que predomina en la societat d'avui, que no té en compte els seus savis, la veu de l’experiència, a la qual tota comunitat civilitzada no només escolta amb respecte sinó que en valora i n'assumeix els consells. Josep Benet, com Paco Candel, durant la campanya del referèndum es va pronunciar públicament pel no a l’Estatut retallat, com no podia ser d’altra manera, en una demostració que el seu compromís amb el país no era una cosa del passat. Es va constatar que la seva visió de futur és molt més ampla que la de la majoria de polítics en actiu. Que ara Benet demani el vot per a CiU i Heribert Barrera aposti per l’abstenció o el vot en blanc o nul hauria de fer reflexionar a més d’un que es creu més llest que els que han dedicat tota una vida al servei del país. Només des de la neciesa i un sentit de modernitat mal entès i superguai es pot fer cas omís als vells de la tribu. Tampoc es pot menystenir la particular consigna de vot de Maragall.

 

El millor de la reflexió de Jaume Renyer és el diàleg que estableix amb Carme-Laura Gil i que esdevé una lliçó per al catalanisme polític en un context en què massa sovint el partidisme preval per sobre dels interessos nacionals. “L’article t’enalteix”, li diu l'exconsellera d'Ensenyament de l'últim govern de Pujol, “tens el meu respecte des de fa molt temps, avui s’ha enfortit”. I el d’Esquerra li respon que per sobre d’altres consideracions allò primordial és el respecte entre patriotes, per més diferències que es mantinguin de projecte polític i d'estratègia. El respecte entre patriotes és el primer pas imprescindible per fer possible algun dia no molt llunyà la necessària unitat d'acció de tots els que volem que la nostra pàtria sigui lliure. Comencem, doncs, per aquí: pel respecte. 

Tancat el termini per presentar currículums Jaume Ferrús i Rosa Cullell sembla ser que ara mateix són els més ben posicionats per convertir-se en nou director o directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). S'ha de tenir present, però, que sovint en processos de selecció com aquest es fan corre noms interessadament per intentar tapar altres candidats també amb opcions. Ferrús, a diferència de Cullell, és un gran coneixedor del sector audiovisual així com de les interioritats de l'empresa pública, atès que va ser director de TVC durant set anys, a més d'haver participat en la seva concepció i fundació. Posteriorment va ingressar a Mediapro, on va tornar després de dirigir Canal Satélite Digital. També va formar part del consell d'administració de Techfoundries SA. Caldrà està atents als moviments dels pròxims dies.

Quantes més bombes han de caure sobre Palestina? Quanta més sang ha de vessar perquè la comunitat internacional faci alguna cosa per aturar la massacre?

On vas amb les banderes i avions

i tot el cercle de canons

que apunten al meu poble.

On vas amb la vergonya per galó

i en el fusell hi dus la por

que apuntes al meu poble.

On vas quan ja l'infant no vol jugar 

perquè el carrer vessa de sang

i ets tu que l'omples.

On vas quan ja l'infant no pot mirar

ni el blau del mar ni aquest cel clar

i ets tu qui el robes...

Quaderns Crema sempre ha estat original en el disseny de les portades dels seus llibres, ha marcat un estil propi. Ara s'ha afegit a la fal·lera de les grans editorials catalanes per les col·leccions de butxaca i llança la seva, que es nodrirà d'obres clàssiques i contemporànies del seu extens fons. Té la seva gràcia això d'una col·lecció de butxaca de Quaderns Crema ja que els seus llibres ja són de per si de format petit. Les cobertes de la nova col·lecció, com podeu veure a la imatge, presenten la peculiaritat, com a tret distintiu i identificador, que per llegir-les s'ha de col·locar el llibre en horitzonal atès que el text està escrit en vertical.