Arriba, crec, el moment d'obrir un parèntesi (d'estiu) en aquest bloc. M'espera el blanc d'uns fulls i de la pantalla de l'ordinador portàtil que em vaig comprar l'altre dia. L'objectiu no és cap altre que acabar d'una vegada els contes que tinc entre mans, trobar la millor manera d'enfocar i escriure unes històries que ja fa mesos que em ballen (o bullen) entre el llenguatge i el pensament. Ja puc veure l'oceà blanquinós que intentaré creuar amb paraules potser inútils però ara mateix necessàries. Com tots els oceans, és immens i quan m'hi acosto em sento minúscul, microscòpic, com un ocell que ha perdut l'orientació en ple vol. Això sí, lluitaré per arribar al meu destí.
Tots tenim una història particular que, per senzilla que sigui en aparença, segur que conté algun canvi irracional, algun viratge insòlit, més d'un dubte. Tots, he dit? Potser és massa categòric. Segur que hi ha algú, possiblement milions de persones, que només es regeixen pel seny i les línies rectes, que sempre estan convençudes de fer el que cal fer...
Començo de nou.
Si ja has superat els quaranta anys, és fàcil que en algun moment t'hagis posat reflexiu i hagis acabat preguntant-te què has fet de la teva vida. Resulta difícil parlar d'això sense adoptar un to pseudofilosòfic fronterer amb el ridícul o amb el to alliçonador d'un llibre d'autoajuda, però no m'importa. Avui em sento més enllà de l'irrisori i puc fer-me aquesta pregunta. Fins i tot em puc permetre una resposta encara més tòpica, que certifica que estic definitivament desvagat: el temps se'n va; la vida o, siguem clars, els moments de plaer (qualsevol forma de plaer) s'escapen sense remei i seria bo que aprofitéssim al màxim el temps que ens queda.
Afers de tot tipus m'impedeixen escriure al bloc amb la freqüència i dedicació que m'agradaria, potser perquè cada cop estic més convençut que l'únic que tenim és el present, aquest precís instant. I el cas és que ara mateix sento la necessitat d'escriure que aquest cel tan blau, el sol tebi, l'aire suau que m'acaricia la pell... totes aquestes sensacions fan que em senti instal.lat en una terra plàcida que ignora els maldecaps. És com una onada de felicitat que, ben mirat, no crec que sigui provocada per res concret o explicable. Recordo haver-la sentit altres vegades: a Praga, a la vora d'un Moldova ple d'ànecs i garces; a París, en tornar amb la Inés a unes golfes amb xemeneia després de passejar pels carrers nevats, o també corrent tot sol per camins de terra de les Gavarres. És una felicitat que no ve del pensament, sinó de més endins, com un esclat còsmic que em confirma que sóc aigua i foc, arbre i núvol, terra i ocell.
Tard o d'hora et vindrà a veure. Independentment de qui siguis, l'últim sapastre o l'home més poderós del planeta, et preguntarà:
- Ja has acabat aquella feina?
En l'hipotètic i dubtós cas que tinguis ganes de morir-te, respondràs que sí tot i saber que ni l'has acabat ni l'acabaries d'aquí a l'eternitat.
Si vols viure una miqueta més, diràs que no i li demanaràs una pròrroga. Llavors ell et dira:
- Mai no en tens prou, eh!
Potser te la concedirà o potser no. Si ho fa et donarà un termini de dos o tres mesos, qui sap si d'un any.
Tant se val. Quan torni a visitar-te no importarà que siguis l'últim sapastre o l'home més poderós del planeta, perquè quan et pregunti si ja has acabat li diràs que no per allargar una mica més la vida, encara que de fet és molt probable que sigui la resposta correcta. En tot cas, independentment dels afers que tinguis entre mans, no saps de quina feina t'està parlant ni goses preguntar-li i, ben mirat, sigui quina sigui no té cap importància, perquè sospites que la certesa d'haver acabat una feina no implica haver-la acabat.
- I ara què hem de fer? -et preguntarà ell.
I, llevat que hagis trobat alguna raó per morir ara mateix, hauràs d'acabar donant-me la raó quan dic que ser l'últim sapastre o l'home més poderós del planeta no té la més mínima importància si et visita el missatger de la mort. I és força probable que intentis mostrar-li la teva millor carona i, sense cap sentit del ridícul, deixis anar una cosa així com:
