Fa temps que no parlo de cinema, i això que dies enrere vaig estar a punt de fer-ho a propòsit de Vicky Cristina Barcelona, la decebedora pel·lícula de Woody Allen, una presa de pèl que només es pot entendre si partim del supòsit que el de vegades genial director novaiorquès ni sap ni vol saber què és Catalunya i només treballa –i ben fet que fa– per diners. Com a mínim, sempre que vaig a veure l'últim film d'Allen, el film de cada any, vull dir, tinc l'esperança de detectar-hi algun element que em faci pensar que es tracta potser no d'una obra mestra però sí d'una bona pel·lícula.
No és el cas, per descomptat, del director de qui vull parlar avui, José Luis Garci, ni de la seva darrera aportació al cinema hispànic, Sangre de Mayo, una grandiloqüent producció finançada al cent per cent (quinze milions d'euros) per la Comunitat de Madrid. Dolenta, dolenta, dolenta, ho dic de debò. Des del principi –quan els caríssims decorats construïts per a l'ocasió competeixen en patetisme amb una narració innecessària i absurda amb la veu del propi Garci– fins al final, que per si no t'ha quedat prou cara de babau et remata amb imatges del Madrid actual: gratacels, el Bernabéu, el metro, la T4 de Barajas... en un tribut descarat a la presidenta madrilenya que, a més, emfasitza de forma desmesurada l'exaltació del nacionalisme espanyol. El principal problema, però, és que la pel·lícula no funciona de cap de les maneres. I no és pas a causa dels nombrosos errors històrics (situar els francesos a Madrid abans d'hora o parlar dels anglesos com aliats quan en succeir els fets narrats encara no ho eren) ni per culpa dels actors (notable, per exemple, Quim Gutiérrez en el paper de Gabriel Araceli), sinó d'una ambició fora de mida, d'un excés de personatges i situacions que no acaben de desenvolupar-se perquè, increïblement (el film dura dues hores i mitja), falta temps per aprofundir en el relat del que vol ser la gran pel·lícula del bicentenari del 2 de maig de 1808. Tot resulta massa obvi, massa forçat, com la càrrega de l'exèrcit francès contra el poble madrileny o, encara més, els afusellaments que va retratar Goya, unes situacions que en mans d'un director més competent haurien pogut ser cinematogràficament memorables.
Estic acostumat a fer aquest camí amb cotxe i normalment, si no tinc una pressa excessiva, acostumo a trigar entre set i vuit hores. Ahir, però, n'hi vaig invertir nou i mitja. Primer, quan amb prou feines acabava de sortir, una trucada del meu amic i editor José Luis Esparcia (collita del 56) em va entretenir -bones notícies- ben bé tres quarts d'hora en una gasolinera quan encara no havia entrat a l'eix transversal. I després, una concatenació de circumstàncies adverses que seria molt llarg detallar però resumiré amb dues paraules: obres i camions a l'A-2. Res insòlit, ja ho sé, però és que ahir tot semblava dissenyat per martiritzar els que, com jo, volíem arribar a Madrid amb cotxe i en un temps raonable. Les obres d'asfaltatge són necessàries i, quan ja les han enllestit, s'agraeixen d'allò més, però és que cada quinze o vint quilòmetres et feien circular per un sol carril amb les aglomeracions conseqüents. Agafes el ritme de creuer (ben poca cosa i ben legal, uns cent vint per hora) i vinga, atura't una altra vegada, i una altra, i una altra. Que ja hi hauria d'estar acostumat? Sí, sí, és veritat, però aquí intervé el segon factor, que ahir va adquirir dimensions insospitades: els camions (dir camioners potser seria més precís, però vaja) que avancen altres camions amb una lentitud exasperant, fent una maniobra que de ben segur els permet guanyar temps però que durant aquella estona -pot allargar-se tranquil·lament, sense exagerar, dos o tres minuts- manté ocupats i inutilitzats per a qualsevol altre vehicle els dos carrils de la via. I no és que em passés dues o tres vegades, que seria l'habitual, sinó set o vuit. I és clar, tens temps per fer-te unes quantes preguntes. Què passa pel cap del camioner que avança, per exemple, en plena pujada, quan s'adona que més que avançar el que fa és anar en paral·lel amb l'altre camió?, què passa pel cap del camioner avançat, o més ben dit del que intenten avançar sense èxit o amb una progressió tan poc convincent que les desenes de cotxes que s'agrupen a la cua del darrere, o millor dit els seus conductors, han de preguntar-se per força què collons estan fent aquells dos? Potser és que quan un camioner ha decidit avançar, per molt que tots els factors objectius donin a entendre que no ha elegit el millor moment ni la millor víctima, ja es tracta d'avançar a qualsevol preu, quasi com un psicòpata, sense importar-li fotre una bona estona els que vénen al darrere?, potser és que quan un camioner que du un camió especialment lent i pesat és avançat per un altre camió una mica més ràpid experimenta un atac d'orgull tan fort que ha de fer tot el que estigui en les seves mans per evitar que l'avancin o com a mínim dificultar tot el possible la maniobra? Suposo que són preguntes sense resposta, que l'únic que importa és la llei de la carretera i que, si condueixes un Peugeot 206, poca cosa pots fer a part d'acotar el cap davant els gegants de l'asfalt.
Conec en Jordi Colomer (Banyoles, 1964) des de fa uns vint anys, quan vam coincidir fent la mili a les antigues casernes de Girona. Des de llavors ens hem trobat unes quantes vegades, crec que sempre o quasi sempre a Banyoles, les últimes al Club Natació, i quasi sempre hem xerrat una mica, però no tenia ni la més remota idea que escrivís poesia. Per això, el dimarts em vaig endur una gran sorpresa en veure al diari que havia presentat a Girona el poemari L'estany utòpic, guardonat amb el Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes. Sense pensar-m'ho dues vegades, ahir vaig anar a comprar-lo a la Llibreria 22 i me'l vaig llegir d'una tirada, meravellat de la capacitat d'aquest físic per crear poemes carregats de bellesa i sentit. Ara no és moment de fer-ne cap ressenya literària, però sí que vull felicitar-lo de tot cor. Per cert, quan li vaig comentar a en Guillem Terribas -responsable de la 22 i de moltes altres coses relacionades amb la vida cultural gironina- que no sabia que en Jordi escrivís poesia em va respondre que fins fa poc ni el mateix Jordi ho sabia, que si es va presentar al premi va ser mig per casualitat i empès per persones que havien llegit la seva obra i creien en la seva qualitat. Suposo que no li farà res que, per donar fe del que acabo de dir, reprodueixi aquí el poema que tanca el llibre, Retorn: Si és tot i només immensitat/la que em separa de tu, cel blavós/desitjo als mil àtoms que ara em retenen/la més certa i blanca llum, i res més./Fora bo que ens tornéssim a trobar.
Per cert, ara que faig memòria recordo que a la mili, quan em passava tot el sant dia escrivint-li cartes a la nòvia (encara no teníem internet), en Jordi va ajudar-me en més d'una ocasió a polir uns textos carregats d'entusiasme que amb la seva col.laboració van adquirir la dignitat necessària per ajudar-me a seduir-la.
No és cap desig, encara que vinga, sí!, també és un desig per a tothom que em llegeixi. Però de fet em refereixo a la meva manera de començar el mes i, més concretament, el dia. M'he llevat a tres quarts de vuit sense cap necessitat que sonés el despertador i, després de fer-me un suc de taronja amb cinc taronges prou sucoses, he decidit canviar la Devesa per la Vall de Sant Daniel. Bona elecció. Carrer de la Força, Catedral i Sant Pere de Galligants de seguida queden enrere i m'endinso a la vall. Poc trànsit i la sensació que potser sí que sóc en un poble, com resen alguns cartells. Passat el monestir i el cementiri, agafo el camí de terra cap a la Font del Ferro. Passo de llarg per tirar cap amunt i ben aviat travesso per sota el pont de la variant, just a l'alçada d'aquelles dues columnes tan horribles que se situen al final dels túnels quan vas cap a Banyoles. El bosc mediterrani fa pujada, molta pujada, de manera que decideixo que en lloc de fer trenta-un minuts d'anada i vint-i-nou de tornada com tenia previst (la meva idea és acabar sempre una mica més fort del que he començat), opto per arribar als trenta-tres per fer-ne només vint-i-set de tornada, podríem dir que de baixada. Arribo a Can Lliure i després a Can Miravent o un nom per l'estil i, quasi sense adonar-me'n, el cronòmetre marca 33'. Començo la baixada sense ser conscient que la inclinació és brutal. Si no vaig amb compte, sortiré volant sense ultralleuger. Moltes pedres empipadores, però les sensacions són bones i el ritme, força adequat. Arribo a la Força en 25', me n'han sobrat dos. La dona de la neteja està acabant de fregar l'escala i, per no espatllar-li la feina, opto per fer els estiraments i abdominals davant la Pabordia, exposat a la mirada dels pocs vianants que baixen per la Mare de Déu de la Pera.
giusepe |
dimarts, 30 de setembre de 2008 | 10:59h
Avui parlo de la marató perquè des de fa un temps m'hi he aficionat i em fixo molt més que abans en els registres. La primera que vaig córrer -fa cinc mesos a Madrid- la vaig completar en quatre hores, un minut i quaranta-cinc segons, a una mitjana de deu quilòmetres i mig per hora. Els tres dies següents em costava caminar i tenia enormes dificultats per pujar i baixar escales. L'altre dia a Berlin, l'atleta etíop Haile Gebrselassie va batre el seu propi rècord amb unes increïbles dues hores, tres minuts i cinquanta-vuit segons, a una mitjana de més de vint per hora. Va arribar a la meta amb un somriure d'orella a orella i sense símptomes d'esgotament. Del 35 al 40 (una distància que jo, completament exhaust, vaig recórrer en més de mitja hora) va seguir un ritme de dos minuts i cinquanta-quatre segons per quilòmetre, que sumen catorze minuts i mig. En fi, que més o menys va el doble de ràpid que jo. És cert que deu pesar uns trenta quilos menys i que és el corredor de llarga distància més gran de tots els temps, per sobre fins i tot de Bikila o Zatopek, però m'agrada comparar-m'hi per relativitzar les meves fites i, alhora, ser conscient que, per modestes que siguin, són meves i, per tant, tenen tota la importància que jo els vulgui donar. El març vinent, per exemple, faré la marató de Barcelona i el meu principal objectiu, ara que ja sé que sóc capaç de sobreviure als 42 quilòmetres i 195 metres, és baixar de les quatre hores. Però del que volia parlar en realitat és de la possibilitat que algun dia algú completi la distància en menys de dues hores. Gebrselassie ja té 35 anys i sembla difícil que millori gaire més la seva marca, però el kenyà Wanjiru, de només 21 anys, ja té el rècord mundial de mitja marató (58 minuts i 33 segons; la meva millor marca, per qui vulgui comparar, és d'una hora i trenta-sis minuts) i sembla que en un futur pot tenir moltes opcions de desbancar l'etíop. Veurem algun dia una marató en menys de dues hores? Sembla quasi impossible, però caldrà seguir l'evolució de Wanjiru o de qualsevol altre atleta africà (en aquesta especialitat són els reis indiscutibles) per comprovar fins on arriba la capacitat de l'ésser humà per superar els seus límits. Perquè una cosa són els cent metres, on el marge de millora dels 9.69 del jamaicà Usain Bolt és força reduït (per cert, la meva marca són onze segons justos) i una altra molt diferent la marató, on per lògica hi ha més opcions d'esgarrapar segons al cronòmetre. I això que estem parlant de córrer més de 42 quilòmetres a una mitjana de dos minuts i cinquanta-sis segons el quilòmetre. Us animo a provar-ho. Un dia, després d'escalfar tota l'estona que considereu necessària, correu un quilòmetre, només un, tan ràpid com us sigui possible. Ja em direu si podeu fer-ho en tres minuts i, si en sou capaços, en quin estat quedeu. És bo conèixer els límits de l'ésser humà, però encara és més interessant conèixer els nostres propis límits.
Un bloc creat per Joan Vidal Ruggiero amb historietes, música, pel·licules, vídeos, fotos, comentaris intel·ligents, articles d'opinió, enquestes, gags, humor, sexe i molt més!
