La recepcionista m’avisa que en Pancracius vol parlar amb mi però el meu telèfon sempre comunica. Ja m’imagino que voldrà dir-me alguna cosa sobre els exemplars d’HéroesFlacos que li vaig dur el dia de Sant Jordi i, tot i que no tinc massa ganes de trucar-li, ho faig perquè se suposa que som amics i, a més, algun dia vull convertir-lo en protagonista d’una novel.la. En Pancracius és llibreter i moltes altres coses, però la seva principal característica és que, a pesar d’estar deprimit quasi sempre, és capaç de riure’s d’ell mateix.
- Què hi ha, Pancracius?
- Vaig vendre’t una novel.la!
- De debò? Ets un fenomen! Com ho has aconseguit? Qui ha estat?
Resulta que ha estat un paio que el dia 23 tenia una paradeta amb llibres (escrits per ell, a més) al centre cultural i crec recordar que vam xerrar una estona i va assabentar-se que treballo en un setmanari on de tant en tant publico ressenyes literàries i, és clar, no cal ser massa llest per deduir que m’ha comprat la novel.la per impulsar-me a fer-li una ressenya, sense saber que quasi no tinc temps per llegir i menys encara per escriure, per no parlar de la meva tendència recent –apresa, potser, d’alguns malèvols crítics catalans que alguna vegada m’han ressenyat un llibre– a sincerar-me fins arribar a la crueltat quan alguna obra no acaba de fer-me el pes.
- Quant val? –em pregunta en Pancracius.
- El llibre?
- Sí, és clar, el llibre.
- Jo què sé! No cal que li cobris res. L’hi pots regalar.
- Ni en broma! A més, ja li he cobrat...
- Quant?
- Quinze euros.
- Doncs per què m’ho preguntes?
- No sé, suposo que per quedar-me la resta si em deies una xifra més baixa...
- Queda’t-ho tot, Pancracius. El fet que algun incaut pugui llegir-se la meva última novel.la ja m’omple de satisfacció, no espero res...
- Ja se l’ha llegit –m’interromp.
- Ah sí? I què li ha semblat?
- Diu que està molt bé. Que va de dos escriptors fracassats que volen fer una obra mestra i...
- Ja sé de què va, Pancracius. Escolta, hauré de penjar, que tinc molta feina.
- Llàstima. A veure quan podem quedar.
- Un dia d’aquests passo a veure’t a la llibreria. Com va tot? –pregunto per inèrcia, sense cap necessitat.
- Pitjor que mai. Un desastre absolut. La meva ex continua putejant-me, les nenes m’odien i la meva mare no acaba de morir-se. Per postres, el negoci va fatal, la Xesca ha tornat a abandonar-me i aquest matí he atropellat un gatet en sortir de casa.
- Hòstia noi! Em sap greu. Intenta animar-te –afegeixo estúpidament.
- Gràcies. Fins aviat –s’acomiada a la fi.
- Gràcies a tu, Pancracius.
Sempre em passa el mateix. Sempre que parlo amb ell arribo a la conclusió que tot és relatiu, que per malament que em puguin anar les coses (no és el cas, ara mateix) en Pancracius m’ajudarà a veure-ho tot amb més perspectiva. La pregunta del dia (no sé per què m’entesto a fer preguntes, ara): teniu algun Pancracius particular, vosaltres?
Quan estem enamorats, a molts ens agrada pensar que sempre estimarem l’altra persona, que sempre ens estimarà i estarem junts “fins que la mort ens separi”. Però hi ha gent que, fins i tot en plena efervescència amorosa i passional, acostuma a recórrer a frases tan categòriques com:
- Tot s’acaba
- L’amor no és etern
- Avui t’estimo, però demà vés a saber
- Som mortals i dinàmics. Com vols que et prometi amor etern?
Quan ahir vaig anar a córrer amb un company de gimnàs (l’anomenarem Sam) no em pensava que parléssim de res, però el ritme va ser prou suportable com per xerrar tota l’estona. En Sam ve d’un país llunyà i no hi ha cap possibilitat (crec) que em llegeixi en català, però precisament per això, per si de cas, l’anomeno Sam. Està feliçment casat i em parlava amb molta il.lusió de la seva dona, dels temps que porten separats, dels seus plans de futur... Fins que se’m va ocórrer fer-li una pregunta:
- Deu ser dur, no, estar separats tant de temps?
- Sí, es fa molt dur. I llarg. Però l’estimo tant que tot es suporta.
Perfecte, vaig pensar. En Sam era dels meus. Tampoc no concebia la possibilitat de viure sense la seva estimada!
Animat per aquest pensament, li vaig preguntar:
- I com viviu el dia a dia? Us truqueu sovint?
- Sí, em truca cada dia.
- I no us envieu correus electrònics?
- També, també.
Els seus ulls brillaven d’una manera estranya. No vaig gosar preguntar-li res més, però no va caldre.
- Saps què passa? –va preguntar mentre esbufegava.
- Què?
- Pateixo molt. Em fa patir el que pugui fer mentre jo sóc a milers de quilòmetres.
No hi havia dubte, en Sam era dels meus!
- És normal, però has de confiar en ella –vaig dir.- Cal tenir paciència, pero ja veuràs que valdrà la pena –vaig afegir encara.
- No sé, no sé...
(No sé? Com podia tenir dubtes si era dels meus?)
- És que les temptacions són molt fortes, saps?
- Potser sí, però has de confiar en ella.
-El problema no és ella... sóc jo.
- Tu?
- Sí. Em sento sol.
Estava a punt de dir-li que era normal, que si estimes algú és normal trobar-lo a faltar a totes hores i bla, bla, bla, però va tallar-me per anunciar:
- He conegut altres dones a través d’una pàgina d’Internet. Així em mantinc distret i nopenso tant en la meva.
- Però i ella?, has pensat en ella? –vaig exclamar, perplex.
- Tots els dies. No t’he dit que l’estimo?
- I com pots anar amb altres dones?
- No se n’assabentarà pas, no pateixis –va dir, convençut.
Vam continuar corrent una estona en silenci i després vam parlar d’afers més banals. Però jo no podia deixar de pensar que el cas d’en Sam no deu ser cap excepció, que fins i tot molts dels que semblen embogir per amor són capaços d’actuar de forma incoherent. De quin grup formeu part, vosaltres?
En Gomis (li direm Gomis) és jubilat i dedica el seu temps lliure a qüestions quasi intrascendents. Viu en una ciutat de més de cent mil habitants i avui no té cotxe, perquè encara és al taller a l'espera del dictamen del pèrit després de la patacada que va rebre un mes enrere i que, per sort, no va tenir cap conseqüència greu per al seu estat físic. En Gomis intenta enllestir un treball per a l'associació de jubilats, però l'ordinador va molt lent i es penja cada dos per tres. El seu fill és informàtic, però està massa ocupat per ajudar-lo.
Després d'esmorzar, metòdic com sempre, en Gomis mira l'agenda. El més urgent és trucar a Hisenda per consultar una dada i acabar la declaració de la renda. Un altre tema pendent és resoldre un problema amb unes quotes de comunitat d'un altre pis. Té apuntats un parell de telèfons. Al primer es fa un fart de parlar amb un ordinador sense cap resultat. Sembla que sí, però sempre acaba sent que no. Ja ho provaré més tard, decideix emprenyat. Al segon telèfon, passa d'una veu a l'altra durant ben bé cinc minuts fins que, finalment, contacta amb la persona que sembla que pot aclarir-li els seus dubtes. Li diu "un segon" però ha d'esperar-se set ó vuit minuts més fins que l'escolta. Parla més d'un quart d'hora i l'interlocutor sembla molt interessat. Fins que, en acabar, li diu que ell no pot ajudar-lo, que millor que vagi als jutjats.
En Gomis intenta consolar-se amb la seva dona. Explicant-li les seves penes, no penseu que va més enllà. Ella li respon que no cridi tant, que despertarà la nena que encara dorm. També li demana que tanqui la porta.
Decideix posar-se el xandall, les vambes i la gorra, que fa sol. Agafa la màquina fotogràfica (digital, és clar) i li diu a la dona: "Me'n vaig". "A on?", pregunta ella. "Al carrer, a emborratxar-me", afirma amb la intenció de provocar el seu interès. "Que et vagi bé", respon ella. No és tan greu. Sap que només beu cervesa sense alcohol i, si de cas, vi amb gasosa als dinars. A més, el bar de la cantonada està tancat. No tenia prou clients. El carrer és molt brut, amb papers, llaunes i ampolles pertot arreu. Sort que les papereres son a prop, però la majoria buides, lamenta en Gomis. Mentre es distreu amb les parets plenes de pintades, camina cap a l'estació i observa que han trencat una tanca metàl.lica per creuar a l'altre costat de la via. A la barrera artificial que van fer per separar-la dels polígons només queda un arbre, mig mort, dels cent i escaig que van plantar.
L'estació sembla més neta, però és pura aparença. El terra és tacat de greix i fa pudor a fregits i pixats. Els grafits han desaparegut, per poc temps, pensa en Gomis. No sap ben bé per què, però està una mica deprimit. Sort que una veueta interior li diu: "I tu quins problemes tens, comparat amb els milions de persones que avui no poden ni menjar?".
Torna a casa penedit, disposat a valorar el que té. L'ordinador ja funciona, la nena s'ha despertat i la dona li pregunta si vol menjar algun cosa. Coneix la seva debilitat pel pernil o el formatge a mig matí. Torna a ser feliç, quasi tot li surt bé. Potser avui mateix el trucaran del taller...
Ho he posat entre cometes per aclarir immediatament que la frase no és meva i que ni hi estic d'acord ni subscriuria una afirmació tan genèrica, injusta i estúpida. Però sí que tinc ganes d'explicar una anècdota que vaig viure mesos enrere al gimnàs de Madrid que freqüentava en aquella època.
Acabem d'entrenar al gimnàs amb en Rubens i ens dirigim als vestidors amb la intenció de dutxar-nos abans de tornar a la feina. És migdia i tan sols hi ha dos paios més. Xerren sobre les seves respectives feines, relacionades amb la pastisseria industrial. Apassionant, penso. Però nosaltres estem tan esgotats que no tenim ganes de parlar de res i ells criden tan fort que és impossible no sentir-los. Parlen d'algunes particularitats de la feina, dels companys, dels viatges... Per alguna raó que se m'escapa, senten la necessitat d'esgargamellar-se cada cop més, de manera que puc sentir-los a pesar de trobar-me sota la dutxa.
En el precís instant en què m'ensabono els cabells, un d'ells diu (en castellà, però prefereixo traduir-ho):
- Encara que sembli mentida, on tinc molts bons clients és al País Basc. - Ah sí? -respon l'altre.- I saps on els agraden molt els dolços? A Catalunya. - Potser sí... -replica el primer .-però Catalunya és plena de fills de puta -afegeix.
En Rubens, que s'està dutxant al meu costat, obre uns ulls com taronges, i més encara en veure´m sortir de la dutxa ben xop i amb el cap encara ensabonat. No porto ulleres, però no em calen per comprovar que l'escena promet. S'ha fet un silenci tens, que es tensa encara més quan, sense tovallola ni res, deixant-ho tot ben moll, m'apropo a l'individu que ha deixat anar la frase que dóna títol a aquest post. Té una panxa gegantina i no deu passar del metre setanta, però estic tan emprenyat que crec que li diria alguna cosa encara que fos una rèplica de Shaquille O'Neal, el poderós pívot de 2,16 i 150 quilos. Quan ja em resulta difícil allargar més el silenci li dic:
-Podries repetir el que has dit?
Sembla acollonit. Juraria que tremola, però quasi no veig res.
- Què? No, no... Jo no... - El que acabes de dir, no sé què dels catalans. És que jo sóc català, saps? - No. no... Jo no... -Tu no què? -Perdona, perdona! En cap moment he volgut insultar-te. -No ? I als meus compatriotes tampoc? -pregunto, crescut i amb la clara intenció de provocar-lo. -No, no... Tampoc. -I per què has dit que el meu país és ple de fills de puta? -No, no... De debò que no volia dir-ho. -No? -No, són coses que es diuen, però de debò que no. -Tranquil. No passa res. Només volia aclarir-ho -li dic, perquè ja no sé com posar fi a la situació i acabo d'adonar-me que, com no podia ser d'una altra manera, encara estic despullat i amb el cap ensabonat, en una posició ben galdosa. -Val, val, perdona, de debò que ho sento -diu ell.
En Rubens, que ja està mig vestit, manté els ulls oberts de bat a bat mentre torno a la dutxa per treure'm el sabó. El silenci, sepulcral, es manté fins que acabo d'eixugar-me i comprovo que aquells dos ja no hi són.
-Em pensava que el mataries -diu en Rubens. -Per què? Perquè sóc un fill de puta més?
Riem com bojos una bona estona mentre escarnim aquell paio. Però ara que en Rubens no hi és he de confessar-vos que em pregunto com hauria actuat si, en lloc de ser una baldufa camacurta, hagués estat un Shaquille O'Neal.
De vegades, sense cap necessitat de mirar-me al mirall, em pregunto qui sóc. Potser res més que un home de cabell escàs que escriu un bloc pel simple plaer d’escriure, comunicar-se, provocar algun somriure o alguna ganyota de fàstic o indiferència. Tot és massa fràgil. Tot pot diluir-se i perdre’s en el no-res. Però el fet de ser insignificant i estar exposat a rebre cops que em deixin gelat, petrificat o directament em converteixin en cendra, no m’impedeix obrir-me pas, o intentar-ho, encara que sospiti que no arribaré enlloc o, com a molt, a un país de fum on les muntanyes són tan costerudes com l’amor.
Un bloc creat per Joan Vidal Ruggiero amb historietes, música, pel·licules, vídeos, fotos, comentaris intel·ligents, articles d'opinió, enquestes, gags, humor, sexe i molt més!
