"Canviarem el món", proclama Barack Obama en saber-se guanyador. El flamant president nord-americà (1,85, jove, negre, fotogènic i carregat de màgia) assegura que "no podem permetre'ns quatre anys més de la filosofia que ens ha dut a aquest caos". Ja ha fet història, no hi ha dubte: en acabar amb un passat racista s'ha convertit en un símbol per a milions de persones que semblaven condemnades a la marginació perpètua.
Ara bé... canviar el món? Per molt ambiciosos que siguin els seus objectius, el demòcrata potser té aspiracions massa elevades, difícils de dur a la pràctica. Escoltem un moment a José Saramago: "El món continua dividit entre rics i pobres i aquest és l'únic problema real".
Patètica, inútil... Potser m'estic passant? No, crec que no. A la seva novel·la La immortalitat, Milan Kundera es pregunta: "Quina importància té que els millors no siguin els més fotogènics?". En aquesta obra, publicada ja fa més de vint anys, l'escriptor txec descriu i satiritza un nou tipus d'home sotmès a la tirania de la imatge, que dóna més importància a l'aparença superficial de les coses que a l'autèntica i profunda realitat.
giusepe |
divendres, 31 d'octubre de 2008 | 09:26h
Estàs massa acostumat als colors de la tardor. Quan balles sense música t'espantes en fer-se la llum. El que tu busques no és la realitat, sinó el que aquesta, vagament, et recorda. És possible que el cec sigui un mirall.
La boira de l'oblit et domina. Les pulsions de la memòria jo no ordenen el teu caos. Arrossegues massa pes sobre una esquena de fusta.
Et podreixes, estàs mig sord i sovint delires com un gat boig. El gest i la veu et serveixen de ben poc: no escriure seria el més assenyat. Però de vegades, en mig del silenci, continues llegint els contes de Borges.
Josep Pla, per a molts el prosista més important de la llengua catalana juntament amb Ramon Llull, pensava que "per arribar a escriure alguna cosa que tingui un cert sentit, cal haver escrit moltíssim. Escriure moltíssim no és cap sacrifici, més aviat és un plaer –sobretot si hom té alguna cosa a dir, per poca cosa que hom digui. La literatura no tindria cap sentit si no fos pel plaer que produeix escriure. No crec que hi hagi res més eficaç contra el tedi".
Bé, jo puc dir que m'ho he passat força bé escrivint això que segueix, que no és necessàriament divertit i porta com a títol Un tros d'utopia:
El cor et crida, bramant, perquè vagis a la terra promesa. Omple la maleta: ara viuràs, per fi sabran qui ets. Un tros d'utopia t'espera. No tinguis por de caure. Només et cal el DNI, un grapat d'euros i alguna adreça escrita a la mà. Veus signes d'optimisme a l'horitzó, a l'ànima, al cap i al cor. Llàstima que els teus somnis estiguin fent la migdiada.
Llarg i humit alè que permet que cremi la pedra, que es transformi en destral o matxet, en banyes furioses que em recorden que la nit no és meva, que ni el millor dels rapsodes podria encomanar-te el que sento per tu. Passió satisfeta només a mitges, conscient que després dels orgasmes ve la buidor, la certesa que amb prou feines sé insinuar una mirada que pretén ser indiferent quan en realitat em sento morir. Pensaments clandestins que em duen al límit del precipici, en un vertigen negre cobert de runes i d'espasmes que ho donarien tot per un petó dolç.
Nena trista o deessa de la calma. M'és igual. Fuma, fuma tranquil·la, que el tren és ben a prop de l'estació del fàstic, de la fredor d'una mirada més blava que mai. Ets parenta del vent gelat, de fets tràgics que em marcaran el destí entre les corbes del teu cos.
Un bloc creat per Joan Vidal Ruggiero amb historietes, música, pel·licules, vídeos, fotos, comentaris intel·ligents, articles d'opinió, enquestes, gags, humor, sexe i molt més!
