Si, ja ho sé, l'èxit se'l van emportar els seus compatriotes The Smiths, però el somriure me'l posen els Housemartins. El carisma de Morrisey va esfondrar l'èxit que podrien haver tingut Housemartins. Amb aspecte de bons nois, clenxinats, ben vestits van desenvolupar una música vitalista, amb una barreja de pop, soul, gospel i doo wop que de tan encaramelat semblava que aprofondís en els sentits més tendres de qualsevol. Una banda que va generar el llegat de produïr mítics temes dels anys 80 com 'Happy hour', 'Five get over excited', 'Me and the farmer', 'Sheep' o 'We're not deep'. En aquest grupet s'hi havia afegit el conegut Norman Cook, actualment conegut com a Dj Fatboy Slim i Paul Heaton i Dave Hemingway de The beautiful south. Van enregistrar 2 àlbums d'estudi: 'London 0 Hull 4' i 'The People Who Grinned Themselves To Death'. Aquesta agradable sonoritat no em va arribar per casualitat, sinó per l'escolta que sovintejava
entreveure per una escletxa que es formava en una
habitació de casa. Gràcies!
Aquestes fotografies em porten molts records, molts moments que vaig copsar amb una màquina i que mai més he oblidat, perquè signifiquen tota una vivència d'un grup de gent, els Bugies. Aquesta setmana és especial, nostàlgica i entranyable. Ja fa més de 15 anys de la primera formació dels Bugies, un grup de Sant Pere de Ribes que es va alçar a ritmes jamaicans i urbans al darrera del castell, prop de Can Zidro, al mític local d'assaig dels "aixolls". Bugies, significa una història de joventut, un camí musical entranyable, un sentiment. Van desenvolupar ritmes que s'encaraven als anys 70 i 80, provinents de llocs tan diferents com Anglaterra i Jamaica tals com l'Streetpunk, l'oi!, l'ska i el reggae.
Aquest estiu han decidit tornar-se a ajuntar per a fer un concert a l'ermita de Sant Pau, el pròxim dissabte 19 de Juliol, on amenitzaran la festa els dj's Impresentables, les projeccions de vídeos a l'estil del videojoqueiBurgui i moltes ganes de passar-ho bé i de recordar la banda que va triomfar a la Comarca del Garraf.
Sembla que es pugui fer tot en aquest món! Doncs si, això és el que criden esparverats els seguidors d'AC/DC i els redactors de la revista Total Guitar. Celin Dion, coneguda cantant de 'Titanic', ha agafat en els seus espectacles una cançó prou coneguda per l'afició dels Australians AC/DC "You shook me all night long" i la representa davant dels seus concerts a Las Vegas.
La titllen d'estar fent un "sacrilegi", jutgeu vosaltres mateixos. Per cert, a tots els seguidors d'AC/DC, el 2008 anuncien un nou treball, espero que sigui veritat i es compleixin les expectatives, ja que seguim esperant des del 2000, amb l'Stiff Upper Lip.
Ahir, escoltant un programa de ràdio, vaig trobar curiós e interessantíssim un treball discogràfic d'uns nois de Tarragona que es diuen Pupille, del segell Bcore de Barcelona. Aquests fa molts anys que estan tocant i els havia escoltat en alguna ocasió fa molts anys i em van deixar esmaperdut, estorat, vaja...sorprès!. Quina gent! Em recorden a uns Radiohead, Madee, Mogwai o Explosions in the sky, però totalment instrumentals, i alhora amb un acompanyament de post-punk de la mida dels mítics Fugazi. S'auto-denominen irónicament uns privilegiats i rics, ja que la fama i la popularitat els ha folrat de diners degut a les seves vendes millonàries. Fa gràcia, però potser a partir d'aquí se'ls hi obra alguna porta alhora de reconèixer els seus treballs, al bloc ja els hi ha deixat una petita escletxa, espero que serveixi.
Sempre m'he quedat impactat per aquest nois de ZEIDUN. Ells conformen un grup que fa molts anys que còrren per la península, concretament Sant Celoni és el seu poble natal. Des del seu primer treball "001" on vaig tenir el primer contacte amb la banda, l'escolta es fa irresistible, insaciable, genial, maravellós i després va caure l'"Split",un disccompartit amb Maple(alguns dels membres militen a Lek Mun), una meravellosa composició de sons que provenen de les tendències del punk emocional i el heavy, on transformen el so a talls més pop, fràgils i sensacionals. L'experimental "La Nauseé", el defineix com una mena d'evolució surrealista del punk, com un poema d'avantguarda, com un cal·ligrama, on els sons dibuixen la lletra amb la seva intensitat.
