Apple Computer, la companyia de la poma, compleix avui 30 anys. Un temps dedicat a fabricar maquinari d'alta qualitat i , probablement, el millor sistema operatiu del món. Per a celebrar l'aniversari la revista Wired li dedica un especial amb imatges dels productes fabricats per Apple fins ara. La publicació maquera Faq-Mac també li dedica un especial amb uns vídeos realitzats per a l'ocasió per Daniel Mantel. En el primer vídeo ens mostra els primers 20 anys de l'empresa i en el segon vídeo, la trajectòria dels darrers 10 anys d'Apple.
Vicent Partal també li dedica un especial en el seu bloc i ens conta la seva experiència amb els Macs
Font: On Anar.net
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
[31.03.2006]
-Per un moment, des de fa ja algunes setmanes, diguem-ne que m'he despenjat de... les notícies d'actualitat. Les notícies, vull dir, que tenen un ressò així polític, social, més que res polític, perquè la veritat és que ja no sé ben bé quines coses són les que li ressonen a la societat, així en general, que és molt generalitzar. Això de d'ETA, que si ja no deixaran de matar, què bé, és curiós, la notícia no és que algú mata, sinó que diu que no matarà més, quin món aquest. O les histrionades polítiques de Rajoy i les seues titelles aznarianes. Fets, d'altra banda, que es repeteix cada dia o que tan se val, carnaval. Així, mire la premsa, en paper o electrònica, i vaig directe al que podríem dir la Cultura, que si més et convida a presenciar moments -musicals, teatrals, cinematogràfics, literaris...- plaents, sublimacions de l'horror que és viure en el món salvatge del capitalisme més salvatge encara.
És clar que la notícia continua ací, i la realitat del terrorisme -no dic ara de l' l'islamista integrista o del d'ETA, dic del polític tal qual- és la que és. Per bé que passem el full on hi ha la notícia que dic. Tant se val, carnaval, torne a dir. La meua lectura no modificarà aquesta realitat tremenda, ni en aquestes hores em canviarà res de res a mi mateix, no més enllà del que em puga esdevenir en eixir al carrer. Sí, una mica cínic -de l'Escola de Diògenes- em trobe hui. Com la vida mateixa.
Conferència: La Bressola: 30 anys d'escola catalana
Conferència a càrrec de Miquel Mayol, President i fundador de la Bressola, i de Joan Pere Le Bihan, Director General de l'Escola Bressola (http://www.bressola.org).
Dia: 31 de març del 2006 a les 18 hores.
Lloc: Mediateca de Prada de Conflent (Catalunya Nord), carrer de l'Hospici.
Els amos del món es volen apoderar de les terres altes d'Islandia. Saving Iceland ens explicarà la seva lluita contra empreses que volen construir 10 preses inundant un dels boscos més salvatges d'Europa. Parlarem del que podem fer a Catalunya per parar Impregilo y ALCOA, propietàries de 14 refineries d'alumini a l'Estat. Us convidem també a tots/es a participar en un camp d'acció directa aquest estiu a Islandia. Veurem els documentals "The Reindeer Will Just Fly Somewhere Else" i "World of Solitude".
Dissabte 01-04-06 a les 19:00
Lloc: Seu del Club d'amics de la UNESCO (Alcoi)
C/Cid nº12 (baixos)
Organitza: Ateneu Cultural "EL PANICAL"
C/ Forn del Vidre, 4
03801 Alcoi
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Desdejuni amb pacències", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[21.03.2006]
-Desdejune timonet amb pacències, que em recomana l'amable fornera Georgina, bonic nom de ressonàncies jordianes, és clar, des d'un lloc proper als meus insomnis de cada nit. Les pacències són aquestes pastetes en forma de... mamelletes, així els deia ma mare, supose que per un excés de maternalisme, com totes les mares, o algunes.
I dic d'aquest digestiu i gustós desdejuni perquè la nit d'anit fou una mala, dura, nit, enganxat per una vegada, des de temps era temps, com vaig estar a la tele.
-Zapejava i em vaig trobar amb el llunyà, oblidat gairebé, Canal 9. Un espantós telefilm sobre las tribulacions d'una pretendent a Miss No Sé Què. Ai quina pena, pobreta dona.
-¿Per què actors i actrius, a la tele, actuen tan malament, de manera tan espantosa?, és la meua pregunta de la setmana. Al teatre queden molt millor, com són de d'artistes; sense regidors, directors generals, castings demencials per enmig. I encara així és la temptació de cadascuna i cadascun. De ben joves, quan encara no saben ni recitar de mala manera un Ibsen, ja volen ser la xicona de la porta del costat a una telesèrie de veïnatges amorosos; de més grans, volen canviar la joiosa rutina de la representació teatral per l'angoixa tediosa de la gravació en plató interpretant a la mare o el pare de la fill i el fill passotes. Quatre acudits mal filats, o llàgrimes de moco. I a eixir a/per la tele.
-I el que cas és que hi veig cares conegudes, que se'm fan irreconeixibles a la petita pantalleta. És tot el contrari de la dinàmica professional nord-americana. A Hollywood, i a New York, actors i actrius en decadència acaben fent televisió. O quan entre a la televisió és que comença la seua decadència. Pel que veig ací, la televisió pot ser... l'inici del camí... en lloc.
-Tornem al teatre, ok?
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Carnestoltes", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[09.03.2006]
Vaig estar, per primera vegada en ma vida, ¡quina quantitat de coses estic fent per primera volta en aquesta segona vida meua!, era a la casa-estudi d'un artista plàstic, el Carnavalartis duia per nom la festa. L'ambient, bé, m'esperava un altre estil, més Brasil, o Venècia. De tota manera..., ho contaré a la meua manera.
Oh, quin ambient!. Sí, tot el món ballava... música hause, d'aquesta que sona en les discoteques pijes per a les posh-women maduretes. Jo, que sóc un inútil per a la pijeria musical, només sé ballar rock & roll, mambo, samba.., em vaig embolicar amb una xicona, dialèctica. Amb els meus acudits de sempre, iguals que jo mateix, vells i roïns. Acabat el repertori, la xica em pegà una bona rebolcada, dialèctica. Agilitat de cap, fluïdesa oral, ingeni i gràcia. Així doncs, em vaig passar tota la nit amb ella, o quasi. De miracle. Vaig ensenyar-me una bona lliçó, i noves facècies, iguales que la xica, atrevides i boniques.
També em vaig entretenir mirant els vestits, les disfresses diverses. Una xicona em digué que anava disfressada de pija, autèntica; em va agradar més sense el vestit, vull dir, sense la disfressa. Una altra anava d'escriptora, realista, bé que en realitat mai no ha publicat res de res, això em digué. Pur Balzac, a qui digué que coneixia d'oïdes, que en aquestes nits tots i totes ens coneixem. Un altre, un xic, anava de Príncep de les Tenebres, no res de semblant a Christopher Lee, ni tampoc a Bela Lugosi. Un fotògraf de premsa gratuïta estigué fent fotos tot el temps; a mi, amb el meu doble, o triple, travestiment, açò és, de pallasso (disfressat) i de Sèneca (així em batejà una senyoreta, bé que jo em pensava que anava disfressat de Penèlope). I de mi mateix. Un amic meu, se'm despitava, perquè igual anava de Sacerdot Satànic que de Spiderman. Hi havia dues xiques de polis, i dos xics de xiques.
I és que sempre, ¿o només en Carnestoltes?, ens disfressem d'allò altre.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"L'art de l'alleujament", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[01.03.2006]
-Un artista danès ha estat empresonat per haver realitzat una obra d'art. Una obra, diguem-ne, conceptual, o matèrica, orgànica. Açò és, convocà els mitjans de comunicació, públic espectador; es va prendre dues cerveses, es pujà damunt un tonell, es va traure el que ell anomena el pinzell de la naturalesa humana... i va orinar contra un mur.
-Dos veïns de la zona on el danès, l'artista, va realitzar aquesta obra d'art -així la qualificà ell, i ell és l'artista-, dos pensionistes per cert, el van denunciar. I l'artista ara "purga" el delicte en presó.
-Sense comentaris.
-No diré que estiga d'allò més bé pixar en el carrer, per allò de la salut pública -els cotxes, amb els tubs d'escapament, ¿no atempten contra la nostra salut públicament?-, o també per allò de l'estètica, perquè potser fa lleig, bé que els carrers de qualsevol ciutat no són un model de pulcritud ni de neta estètica, i tampoc no diré més d'aquest tema per si de cas la regidora barcelonina se n'assabenta i em denuncia per apologia de la lliure pixera.
-Sí que diré el que digué aquell, un fotut de la pròstata, igual que jo mateix, que féu: "Quin alleujament".
"Premi a la Coherència", article d'opinió de Pau Alabajos.
És cert, em vaig sentir desconcertat per la súbita capacitat de lideratge que va demostrar Joan Ignasi Pla: ¿com és possible que un polític que havia destacat per ser un absolut zero a l'esquerra des que assumira el càrrec de secretari general del PSPV-PSOE (no negaré que és una tasca complicada no semblar un ninot de falla a través dels ulls capciosos d'una ràdio i una televisió públiques gestionades per la dreta egocèntrica del PP, un partit que sap perfectament com jugar les cartes del monopoli informatiu) prenguera de sobte les regnes de l'oposició i es desmarcara d'un pacte estatutari que ens convertia als valencians en ciutadans de segona? ¿Quins factors van propiciar que, en qüestió de mesos, el dirigent dels socialistes passara d'encaixar-li la mà a Francesc Camps en aquella fotografia patètica, que immortalitzava un acord de mínims i reeditava la subhasta de dignitats que vàrem patir durant la transició (modèlica) dels anys setanta i vuitanta, a assumir públicament les esmenes d'Esquerra Unida sobre la unitat de la llengua i la barrera electoral del 3%? ¿Com s'explica el "gir pancatalanista del PSPV" (paraules textuals de Vicent Juan que obrien els informatius de Canal 9 d'aquella jornada kafkiana) que trencava una aliança monocromàtica entre els dos partits majoritaris? Recorde amb nitidesa la crispació que es respirava en la roda de premsa del portaveu del Consell, Esteban González Pons, cada vegada més còmode amb el seu rol de dòberman de rostre afable i oratòria immaculada, que invocava una vegada més el fantasma de l'imperialisme català. És evident que la demagògia i els complexos d'inferioritat mai passaran de moda.
Malauradament, en Moncloa tenien uns altres plans per a l'Estatut valencià. Després de les profundes erosions que experimentà el govern de Rodríguez Zapatero mentre va perllongar-se el tira-i-afluixa amb els partits catalans per qüestions de finançament i concepte de nació, l'executiva socialista a Madrid necessitava una treva, una bombolla d'oxigen que els permetera reestructurar la seua imatge pública de centre-esquerra, necessitaven omplir-se la boca de consens i tarannà una altra vegada. El PSOE sap que hipotecar l'Estatut valencià significa estalviar-se una gran quantitat de dards enverinats dels inquisidors Zaplana, Acebes i Rajoy. Significa també, per una altra banda, sacrificar la candidatura de Joan Ignasi Pla per a les eleccions autonòmiques de 2007 i, amb tota probabilitat, resignar-se a quatre anys més de majoria absoluta dels populars (o populistes) al Palau de Benicarló. La balança mana: pesa més l'operació de maquillatge que una carta magna de prestigi per als valencians. Pesen més els interessos del partit en la capital de l'Estat que els interessos dels valencians progressistes als que, en teoria, representen. Pesa més aferrar-se al poder que lluitar per la cultura i la democràcia del nostre poble. És una autèntica llàstima: ¿quina mena de credibilitat pot tindre el comité nacional (nacional?) del PSPV davant dels nostres ulls? ¿Tenim veu, existim al Congrés dels Diputats? Madrid ordena i a Blanqueries acatxen les orelles. Joan Ignasi Pla és el delegat d'una sucursal política subjugada a les decisions del carrer Ferraz, una mera franquícia d'un partit que va perdre la fe en el seu projecte de futur fa moltes legislatures. ¿Com esperen els dirigents socialistes que els partits minoritaris els cedisquen la clau del govern autonòmic? ¿Com a premi a la coherència?
Utilitzar l'Estatut valencià com a moneda de canvi no pareix una actitud pròpia d'un partit que es diu progressista i que porta les sigles "PV" com a marca d'identitat. Vendre la llengua al millor postor, a banda de jugar amb els sentiments de molta gent, significa que els socialistes no entenen, ni de bon tros, el nostre patrimoni cultural com un assumpte de prioritats. Una barrera electoral antidemocràtica del 5%, que deixa al voltant de dos-cents mil ciutadans sense representació a les Corts, tampoc no és cosa de broma. ¿De quina manera pretenen obtindre de nou la confiança dels valencians? ¿Com pensen netejar la imatge d'inestabilitat i feblesa que s'han guanyat a còpia d'incongruències i oportunitats perdudes com aquesta? És evident que entre les files socialistes n'hi ha militants i polítics que desitgen per als seus fills un país més digne, un país més orgullós de si mateix. ¿Què senten aquestes persones quan el secretari general del seu partit hui diu blanc i demà diu negre? ¿Què senten quan la cúpula juga al parxís amb qüestions tan cabdals com les que acabem d'esmentar? ¿Per què no s'escolten les veus crítiques?
Si el Partit Socialista té la intenció de capitanejar l'oposició política en el País Valencià, haurà de replantejar-se algunes actituds que no l'estan beneficiant gens ni miqueta de cara a la cursa electoral de 2007: un partit que es presenta com a "alternativa de canvi" (una expressió que va usar Ciprià Císcar durant la ponència de l'Estatut en el Congrés dels Diputats) haurà d'encarnar una sensibilitat diferent i diferenciada de la del Partit Popular. El PSPV haurà de demostrar, per tant, a la societat valenciana que disposa d'un programa sòlid, amb garanties de futur. Haurà de mantindre's ferm, inflexible davant l'extorsió sistemàtica de la dreta. Haurà d'evidenciar també que no improvisa amb les qüestions rellevants, que no avança a la deriva, que es mostra reticent a signar pactes de "no-bel·ligerància". Haurà d'aspirar a alguna cosa més que guanyar unes eleccions autonòmiques i arrapar-se a les butaques de Presidència. Tot això no es pot aconseguir sense la figura visible d'un secretari general carismàtic, conseqüent amb els seus principis, símbol de la cohesió interna del partit, amb suficient marge de maniobra i capacitat indiscutible de lideratge.
Acabe amb un vers paradigmàtic de Vicent Andrés Estellés, del llibre de poemes Coral romput (1957):
entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.
Aquest és l'article publicat, aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"El color de la vida", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[22.02.2006]
-Veig a un cartell que han posat pels murs de la ciutat, supose que a València ciutat i a uns altres llocs també, que, sota la imatge d'una xiqueta, diu: Cuando se jubile será minoria.
No sé si prendre-m'ho com una advertència, més aviat una amenaça... o com un bon auguri. ¿Serà una minoria blanca en un món de color? Bé, ¿per què no? Sempre hem volgut, els blanquets occidentals, tenir color bru; anàvem a la platja a fer-se morens, ara mateix tota la pijeria s'aplica raigs UVA i cremes per donar-se color. Això està bé, que la vida tinga color.
-A una galeria d'Art, hi entra una dona diguem-ne que de classe mitjana-alta, d'alguna pasta, vull dir. Pregunta si hi ha quadres de cacera, que li vol regalar un al marit, caçador ell. Ella mateixa diu que ja sap que ara mateix no n'hi ha molts, d'aquest gènere en altres temps molt abundat i molt adquirit per tal de posar-lo a la sala menjador o a sobre el sofà de la sala d'estar. Perquè ara està mal mirat això de la cacera, diu la dona; això de maltractar animals, matar-los, així és. La dona, que d'altra banda traspua tendresa, en la mirada, en el somriure, pel fet també que està evidentment embarassada -bé que "no massa", vull dir, que el seu ventre no és molt exagerat, per contra com són els de les dones diguem-ne no tant benestants, no sé per què-, la dona aquesta... em pregunte, jo, si a aquesta dona... li agrada que maten animals, això a que el seu marit sembla tan afeccionat.
-Fa uns dies, a la zona de la moguda de Cutat d'Alcoi, un xicon va disparar una pistola contra un altre, així, sembla que sense cap motiu aparent, si és que pot haver motiu suficient per disparar contra algú. I tot seguit se n'anà, caminant tranquil·lament, o això aparentava, en diuen, pistola en mà. No sé si entendre-ho com una anècdota sense més, o com una mena de representació del sentit d'una part de la ideologia que ara mateix circula al món: matar animals, insinuar que cal matar els qui són d'un color diferent al blanc, disparar contra un altre pel simple fet de posseir un pistola...
Encara tinc algunes llàgrimes mig assecant-se per la cara després de llegir les cròniques -en especial la de Vicent- de la manifestació d'ahir a Barcelona. Llàgrimes d'emoció, d'enveja i de ràbia. D'emoció perquè per un moment m'he sentit al bell mig de la manifestació i he recordat la gran manifestació per l'Estatut a València el 1977. D'enveja per veure la capacitat de resposta, el sentiment, la força del poble català. De ràbia perquè probablement mai es produirà una manifestació com aquesta a València, al país Valencià. Ja ho va cantar el poeta: "qui perd els orígens perd la identitat". És curiós, tinc la sensació de ser un exiliat, d'estar fora de casa, d'una casa a la que voldria tornar i quedar-me. És més curiós pel fet que sempre he viscut ací, a València, i que -segurament- jo hauria de ser i sentir-me espanyol, ja que ho són els meus orígens (la meua mare era andalussa i el meu pare és castellà) i la meua llengua materna és el castellà.
Però, malgrat tot això, jo també sóc català!
Aquest és l'article publicat, aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Una de morro i més encara", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[15.02.2006]
A propòsit, que ho fan a propòsit per tal de fotre la marrana, l'inefable, incommensurable, play-boy Zaplana ha comentat alguna cosa de ser un demòcrata. Ai!!! Això, insinua l'element aquest, en comparació, en oposició -la no gens lleial oposició pepera- a Zapatero. I el paio aquest es queda així de fresquet, amb la mateixa cara, dura, de sempre.
-Per cert, fa uns dies comentava, jo, amb un artista que fa obres conceptuals i algunes relacionades amb la Terra, el Medi ambient, l'espai geogràfic, que qui és de veres, ho ha sigut des dels seus bons temps de play-boy a Benidorm, tot un land-art artist és aquest mateix, el Zaplana. Ha fet, amb l'ajut del seu pppartit, una vertadera obra artística amb la costa valenciana. De les més cotitzades en el mercat. Diners són amors i no bones raons.
-Per ací on jo visc, Alcoi, es començà a respirar aire pre-electoral. Vull dir, l'Ajuntament, pepero, apanya el mobiliari públic i s'afanya a començar obres al carrer. Bé per això del mobiliari; com més còmode i bonic, millor per als ciutadans, siguen de la tendència política que siguen, jo mateix. Les obres públiques? Un infern més als carrers, i fins la primavera electoral de l'any vinent!
Acabe de llegir amb tristesa que ha mort Simó Aguilar i Castelló, un gran lluitador pel català i la nostra cultura i un incansable dinamitzador i agitador cultural a la ciutat de València. Va lluitar per la democratització de las falles des dels anys 70, quan aquestes eren un del majors focus del blaverisme i mai ha deixat de treballar pel País Valencià. Fa molts anys que no l'havia vist, però, sempre el recorde afònic, gairebé sense veu, de tant de cridar consignes a les manifestacions i amb la senyera onejant a la teulada de la seua casa del Camí de Montcada. Adeu, Simó! Imatges del comiat
Aquest és l'article publicat, aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Tallar-se la llengua", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[08.02.2006]
Doncs... estigué per ací, Ciutat d'Alcoi, el carismàtic (?) líder del PSOE valencià. Es va reunir amb diversos col·lectius socials, entre ells el de la Cultura, tot per recollir inquietuds i idees (!) per quan arriben al Poder, al 2007, la tropa local de Zapatero. Això diuen, il·lusos, més que il·lusionats, como són ara els sociates. I el del Pla 2007 no es va tallar la llengua, què va, tot el contrari. Parlà d'açò i d'allò altre; d'una autovia que el poble alcoià, i de les comarques dels voltants, reivindica des de ni se sap quan; d'inversions en assumptes culturals; la barrera del 5%, la llengua, faltaria més! ¿La llengua valenciana? Bé, el fet és que en la parlà acostumem a dir "valencià", i això està bé, per què no, perquè es tracta de la parla i ens entenem així. Diem "escrit en valencià", "parla valencià". És una manera de parlar, bé que sabem que ens referim a la llengua valenciana, variant de la catalana, romànica, del llatí, etc. Ah, però... al moment de signar això de l'estatut amb la dreta cavernícola en el Poder, la llengua, una manera de parlar, es converteix en idioma. ??? Em pregunte què diran en la càtedra de llengües romàniques de Minessota quan voran que hi ha un nou idioma. L'idioma valencià!!! Ara més que no mai el PSPV ha clavat la pota. I la llengua.
"Zapatero, el PSC i l'entusiasme" és el títol de l'interessant article que Josep Maria Terricabras publica avui, 6 de febrer del 2006, i del qual recomane la seua lectura.
Podeu llegir-lo ací: Bloc de J.M. Terricabras
Encara tinc algunes llàgrimes mig assecant-se per la cara després de llegir les cròniques -en especial 
Acabe de llegir amb tristesa que 
