D'entre les múltiples pel·lícules de Kenji Mizoguchi que s'han publicat els darrers mesos, El amor de la actriz Sumako (Filmax, 1947) és una de les més interessants. Magnífic drama ple de passió pels sentiments i l'art, no deixa de banda les conseqüències de lliurar-se a l'amor i donar l'esquena a altres responsabilitats.
Fa un parell de dies comentavem la carta adreçada al director d'El país, signada per aproximadament un centenar de persones vinculades al món del cinema (ara ja més de dues-centes de tot tipus, des de professionals acreditats a aficionats), en què es qüestionava durament l'estil de Carlos Boyero a l'hora de redactar les cròniques de festivals, com a punta de llança de la cobertura que aquesta publicació fa del cinema considerat "arriscat". En l'anterior entrada a aquest bloc ens mostravem sobtats per la reacció d'un altre crític, Oti Rodríguez Marchante, qui es proposava defensar al seu colega menyspreant als signants de la carta. En la primera declaració pública que li coneixem sobre aquest tema, a una xerrada virtual amb els lectors d'El país, Boyero ha seguit aquesta línia: ha assegurant que els cineastes Víctor Erice ("el juglar de los membrillos") o José Luis Guerín només li desperten "menyspreu". Mal estil i, desgraciadament, un nul espai per a l'autocrítica.
Una carta adreçada al director del diari El País ha generat unes quantes batusses dialèctiques en el món del cinema estatal. Amb signants com Víctor Erice (autor d'El espíritu de la colmena), José Luís Guerín (autor d'En construcción) o els crítics Álvaro Arroba, Àngel Quintana o Miguel Marías, als quals s'han anat afegint nous noms com els d'Albert Serra (Honor de cavalleria), l'escrit es fa ressó de la indignació que ens certs cercles cinèfils desperten les cròniques de festivals realitzades per Carlos Boyero. S'acusa a Boyero de prejudicis contra determinades tendències cinematogràfiques, un estil insultant i una dubtosa professionalitat. Una de les anècdotes que dónen lloc a la carta és com Boyero, cronista per El país del Festival de Venecia, s'enorgullia d'haver abandonat a mitja projecció la sala en què es projectava el darrer film de Kiarostami, abandonant d'aquesta manera les seves obligacions professionals.
Trucades al mòbil premonitòries de la mort, cintes de vídeo assassines... Tota mena d'objectes de la quotidianitat semblen capaços de introduïr els personatges de les ficcions en el món dels esperits. En el cas de Ghost train (Warner-Amazing!, 2006), una moderadament eficaç cinta de terror que ha arribat al mercat de lloger, localitzar objectes perduts a una estació de tren pot suposar una condemna a mort per part d'un fantasma decidit a recuperar les seves possessions.
Ni que sigui per edat, a Kyoshi Kurosawa li pertoca defensar un cinema de terror d'enfocament més madur que el del seu compatriota Hideo Nakata (Dark Water, Ringu), o el d'un Takashi Shimizu (La maldición, Seres extraños) gairebé vint anys més jove. Malgrat ser un dels directors més interessants del cinema fantàstic recent, la seva obra romania pràcticament inèdita al país. Ara, un any després d'arribar Pulse, s'edita el petit clàssic Cure i el seu darrer film estrenat comercialment, Retribution (Filmax, 2006), un conte de fantasmes que exploten les pulsions més violentes de l'individu.
La de l'escriptor i cineasta Gonzalo Suárez és una de les trajectòries més inclassificables del cinema espanyol modern. Defensor durant anys d'una mena de personal pop avantguardista tintat per un peculiar sentit del humor, l'asturià de l'Escola de Barcelona va filmar una de les seves obres més marcianes, Reina zanahoria (Filmax, 1977), als inicis de la transició.
Després de guanyar diversos premis Oscar amb Crash, el guionista i director Paul Haggis signa una altra mirada pretesament crítica a la societat americana, En el valle de Elah (DeAPlaneta, 2008), en aquesta ocasió amb la guerra d'Iraq al rerefons. Tommy Lee Jones i Charlize Theron en són els protagonistes.
Una de les coses que fan ràbia quan intentes fer del periodisme cultural un exercici de comunicació amb els lectors és que preparis textos, els escriguis, i després no te'ls publiquin per motius editorials. Perquè sense lectors, els textos es buiden de significat. Darrerament em va passar amb aquestes quatre ressenyes, que van caure per un replantejament de la publicació, i que ara poso a l'abast dels lectors d'aquest bloc. D'una d'elles ja en vam parlar (és el cas de Feast); de les altres, no. Curiosament, malgrat les seves diferents procedències i estils, totes tres provoquen certa frustració: atractius punts de partida, interessants situacions, que no acaben de donar com a resultats grans pel·lícules. Però aquells que no siguin cercadors d'obres mestres i canòniques podran gaudir-les com allò que són: estimulants obres imperfectes. I amb algun positiu efecte col·lateral, com despertar un legítim interès per les novel·les de l'autor de The Tenants, Bernard Malamud, gràcies a aquesta atmosfèrica (i molt abstracta) reconstrucció del veritable underground de la NY dels anys setanta.
Un terrorista d'extrema esquerra es cansa de sobte d'una vida de milicia i activisme violent, i decideix tornar a casa des de la selva sudamericana on havia passat els darrers temps. Òbviament el retorn no serà fàcil: té temes pendents amb la justícia, i la reputació de ser un criminal. Però farà tot el que calgui per aconseguir una bona posició social, aquella que va rebutjar temps enrere amb una joventut de rebelió.
Es reedita en DVD Sympathy for Mr. Vengeance (Manga Films, 2002), primera entrega d'una trilogia sobre venjances filmada pel cineasta de la República de Corea Park Chan-wook. No és gens habitual que la part intermitja d'una trilogia sigui la més popular, però en aquesta ocasió va ser així: la posterior Oldboy es va endur més elogis, en part per la seva atractiva premisa argumental. Aquest film va passar més desapercebut encara que, per a uns quants crítics i aficionats, és el millor de la saga. Potser qui signa aquestes línies s'afegiria a aquest corrent d'opinió.
El mític director japonès va aigualir l'entusiasme per la cultura de l'esforç a El hijo único (Filmax, 1936) una obra que s'escapa d'algunes constants del seu cinema: resulta més melodràmatica que dramàtica, i menys continguda del que va ser habitual en ell. Era la seva primera ficció sonora, i el seu penúltim film de preguerra.
D'entre la fornada de cineastes asiàtics que van projectar-se als festivals internacionals durant els anys 80, el taiwanès Hou Hsiao-hsien ha estat un dels que han fabricat una filmografia més consistent i interessat. Malgrat això, al nostre país només s'havien editat d'ell dos títols recents en DVD, Millennium mambo i Tiempos de amor, juventud y libertad, quedant exclosa tota la seva obra precedent. Així que és una molt bona noticia l'edició de dos títols que filmà a la dècada dels noranta: Hombres buenos, mujeres buenas (Filmax, 1995) i Adiós sur, adiós (Filmax, 1996).
La febre pel cinema de terror oriental que assolà Hollywood anys enrere no ha desaparegut, però sí s'ha apaivagat. Passada la moda, resta el seguiment quotidià dels cinemes asiàtics materialitzat en un degoteig de remakes. Un dels últims en arribar és The eye (DeAPlaneta, 2008), nova versió del film dels germans Pang amb protagonisme per a Jessica Alba (Els quatre fantàstics, Sin city).
Des de fa unes setmanes el DVD d'Arroz amargo (Impulso, 1948) està disponible a qualsevol tenda, després d'haver estat una temporada en venda exclusiva a Fnac. Aquesta fita comercial del cinema italià de postguerra es presenta en molt notables condicions d'imatge. El film combinà alguna pinzellada neorealista amb certa vocació d'espectacle popular i de masses, apostant fort per explotar la sensualitat de Silvana Mangano. Al cap i a la fi, el productor era Dino de Laurentiis, qui sempre ha buscat impacte comercial pels seus films malgrat produïr obres de Fellini, Rossellini i fins i tot Bergman...
Aquells que no puguin esperar a l'edició de lloguer de El territorio de la bestia poden calmar l'impaciència amb una altra pel·lícula australiana de cocodrils menjadors d'excursionistes. Black water (Warner-Amazing!, 2007) és una modesta sèrie B, dirigida, produïda, fotografiada i guionitzada per un parell de joves cineastes que no es compliquen la vida: idees simples, aprofitament de les localitzacions i exposició concisa dels fets. Alguns efectismes força contraproduents enterboleixen la recepció d'una cinta completament innecesària però, en termes generals, efectiva.
