Als anys 1960 van continuar apareixent nombrosos autors, nascuts a la postguerra, que mostraven un  ideari catalanista que s'apartava de la rigidesa ideològica del règim totalment. Molts d'aquests escriptors continuen en actiu i aportant estudis i obres  importants a la literatura catalana.
Ramon Miravall és un prolífic historiador natural de Roquetes (Baix Ebre) que també es va destapar a finals dels anys 1960 amb Tortosa i els tortosins, una obra amb la qual analitzava la idiosincràsia de la ciutadania tortosina. Ha realitzar una gran quantitat d'estudis històrics i hapublicat un centenar de llibres. Va ser el director dels Serveis territorials de cultura a TE des de 1982-2001.
Ha realitzat alguns estudis històrics de rellevància en llengua catalana i ha tingut importants càrrecs en l'àmbit periodístic, el periodista jesusenc Daniel Arasa, el qual també ha escrit polèmics llibres sobre temàtica religiosa i de moralitat. Mentre que Josep Bayerri és un veterà periodista i arquitecte, fundador d'Ebre-informes, el primer setmanari bilingüe i esquerrà després de la dictadura, i autor de diverses obres concernents a la història de les Terres de l'Ebre. El veterà polític Josep Subirats i Piñana ha publicat igualment nombrosos llibres de memòries sobre el període de la II República a Tortosa i sobre la repressió dels primers anys de la postguerra.
També a Amposta va sorgir un nucli de literats important al voltant del Casino ampostí, que varen editar la revista "Amposta, circular de información", enla qual escrivia Josep Ferré Royo, conegut com a Pep Soquet, que va realitzar una notable carrera com a "script" al costat del cinematògraf tortosí Rafel J. Sàlvia. També ha publicat diversos llibres de poemes (el darrer el 2008) i ha estrenat nombroses obres teatrals. Les seues germanes Consol i Estrella també han publicat diversos reculls narratius i participat en obres dramàtiques. Quant a ampostins també hem de fer esment de Màrius López, catedràtic de llengua i autor de nombrosos estudis històrics i sobre l'obra del novel·lista Sebastià Juan Arbó. L'ampostina Mari Chordà, pintora i editora, ha tingut també una excel·lent trajectòria en l'àmbit de la poesia.
La Carme Meix (1937) és filla de Gandesa i va ser professora de català a l'ensenyament secundari. És una de les grans novel·listes catalanes actuals, que ha aconseguit ser guardonada en importants premis narratius com el Vila d'Ascó. Ha publicat novel·les excel·lents com "La dansada", "Paisatge amb boira", "El crit de l'esparver" o "Collita de foc". Se la considera  una de les revelacions de la novel·lística catalana dels darrers anys.

  La porta de l'església de Sant Joan Baptista de Campredó és estèticament  esplèndida,  una obra d'art que cal reivindicar com a un dels actius més bells de la població. En un poble com el nostre, que estem treballant molt a fons envers la dignificació del patrimoni històric medieval, hem de saber valorar adequadament el fet que comptem amb una joia arquitectònica que justament el 2009 complirà el 25è aniversari de la seua construcció. Està dividida en tres parts, que representen la història del terme, la història religiosa de la regió ebrenca i el sant patró. L'artista gironí Fita va fer una gran obra ja que va tenir cura de tots els detalls i ens permet fer un emotiu viatge a través de la història. Va fer una tria de fets històrics que són cabdals en el nostre passat. Recorda figures com Mn. Frederic Casanova, bisbes de la diòcesi, rectors de la parròquia... però també personatges de la història com Ramon Berenguer IV, i ens recorda el nostre passat romà i templer.
Recentment, a instàncies del rector Víctor Cardona, s'ha portat a terme la neteja i adequació  d'aquesta important obra arquitectònica. S'han millorat els  estocats en certes zones, a la vegada que també calia una reintegració pictòrica dels voltants de la porta, imitant el ciment armat. S'ha protegit la façana amb un fixador-consolidant anomenat F4 DE TKROM, per tal d'evitar la degradació posterior del ciment armat. Quant a les portes, s'ha fet la necessària neteja i un tractament anticarcoma i l' envernissat.
Una porta que recorda la història, que retrata els nostres arrels i que és una joia arquitectònica.  

En aquest darrer post d'aquesta secció voldria parlar del futur polític dels moviments catalanistes en altres territoris catalanòfons com la ciutat de l'Alguer, la regió del Carxe o el principat d'Andorra, ja que tenim el mateix interès i la mateixa motivació per qualsevol indret de la nació catalana, tot i que són uns territoris molt particulars en els quals és difícil l'actuació política catalanista. Quant a l'Alguer, el país català de Sardenya,  hi ha tot un seguit d'intel·lectuals i literats que mantenen viva la flama de la catalanitat. També l'ex-sindic Carles Secchi ha participat en nombroses ocasions en congressos catalanistes i a la Universitat Catalana d'Estiu. Malgrat la dificultat de la separació geogràfica, es publiquen diverses revistes d'interès i s'articulen grups culturals importants com Obra cultural de l'Alguer o l'Associació Maria Montessori, que compten amb interessants projectes d'ensenyament del català. També se sent la veu de cantants que permeten veure amb optimisme el futur de la nostra llengua. El treball polític és més complicat, tot i que hi ha un interessant procés de recuperació de la identitat sarda i la demanda de drets autonòmics per a l'illa.
El seguit de pobles pedanis que conformen el Carxe pertanyen a la comunitat autònoma de Múrcia, que no disposa ni tan sols d'una llei de llengües que protegeixi els altres parlars de la regió, ja que només la llengua castellana és oficial. Aquest seria el primer camí per poder conservar la identitat lingüística i cultural de la regió més desconeguda i aïllada per a la resta de ciutadans dels Països Catalans
El Principat d'Andorra és independent, un país que  permet que el català s'incorpori a l'ONU i que ens pot obrir les portes de molts organismes internacionals. La cooperació entre Andorra i la resta de governs autonòmics dels Països Catalans és essencial quant a la difusió exterior de la nostra cultura. La participació andorrana a l'Institut Ramon Llull és essencial.
He de donar per acabat aquest cicle d'articles sobre el nostre futur nacional. Voldria destacar fets com la plataforma de càrrecs electes Decidim.cat, que és una mena de front patriòtic que apel·la pel dret a decidir com a base de futur de la nació catalana, i que aplega membres de CiU, ERC i ICV. Aquest és el camí a seguir. Veiem amb il·lusió aquesta proposta, la implantació de grups com Soberania i progrés, la plataforma pel dret a decidir o el Centre d'estudis de López Tena, que al marge de sigles polítiques puguin continuar avançant amb l'ideari nacional català. La força que estan adquirint les candidatures de les CUP, veritable marc de treball de l'independentisme extraparlamentari;  el gir catalanista d'ICV amb  importants càrrecs que aposten pel sobiranisme; l'expansió d'ERC arreu del país; la consolidació del PSM (i d'altres formacions nacionalistes de les illes), el Bloc Nacionalista Valencià o Unitat Catalana...
... Tothom és vàl·lid en la lluita envers l'alliberament nacional. Si hi hagués una aposta ferma per la unitat catalanista, per l'independentisme, podríem tenir un equip de Champions que ens aproparia  la independència nacional dels Països Catalans.

Marga Estorach és una de les 7 alpinistes ebrenques, pertanyents a la Unió Excursionista de Catalunya, que a principis de 2009 intentaran conquerir   el cim de  l’Aconcagua pel vessant argentí dels  Andes, el qual té   6.962 metres d'alçada i   és el cim més alt del continent americà. Poden fer història ja que és la primera expedició exclusivament femenina, que porta com a nom "Dones de l’Ebre a l’Aconcagua - Gener de 2009". Les noies són naturals de pobles com  Santa Bàrbara, l’Ampolla, Campredó, Roquetes  i la ciutat de Tortosa . Tal com ens informa el bloc de la Plana ràdio: "El pressupost total de l’expedició està xifrat amb 37.000 euros. La data de sortida està prevista el 17 de gener, on l’expedició sortirà direcció Mendoza (Argentina) i si la meteorologia ho permet intentaran l'atac al cim al final de gener o començament de febrer. La tornada està prevista per al 13 de febrer, i tal com comenten les protagonistes, el temps podria ser el principal inconvenient. A Catalunya només existeixen dos precedents d’aquest tipus: l’expedició al Shisha Pangma de 2001 i la de Dones a l’Everest del 2004".
No cal dir que a Campredó és tot un esdeveniment la participació d'una campredonenca en aquesta aventura esportiva. Marga va ser alumna meua durant uns anys a l'Acadèmia Nessie School d'Amposta, en la qual li impartia classes d'anglès d'alt nivell. Treballa a Amposta.  Ha estudiat biologia i ha realitzat un interessant projecte d'adequació dels Argilers del terme de Campredó,  i ha treballat la idea de crear un Centre d'interpretació dels Argilers.
Estarem atents a les notícies que acompanyin l'expedició, de ben segur.

 Arreu de les nostres comarques varen sortir a partir dels anys 1950 importants homenots de lletres que varen conrear a un molt bon nivell la llengua de la terra, malgrat haver estat educats durant el règim dictatorial franquista. El grup de Gèminis (que vàrem analitzar en el post anterior) havia servit com a il·luminació en la foscor en què estaven instaurades les nostres lletres. Farem cinc cèntims dels literats més destacats que els trobem escampats des del Maestrat a la Ribera d'Ebre.
Alfred Giner Sorolla va nàixer el 1919 a Vinaròs (el Sènia). Va estudiar química i farmàcia. La seua passió per les lletres va portar-lo  a publicar el llibre Dol duen les flames (1972), amb pròleg de Joan Fuster (català de Sueca en majúscules). Va doctorar-se  en Bioquímica a la Universitat de Cornell (Nova York).  La magnitud de les seues recerques el porten prompte a ser considerat un expert en el camp de prevenció del càncer. Va escriure un nou llibre de poemes Amunt i avall (1980), i Un nou gènesi (1983), prologat per Joan Oró, on explica les seues idees sobre ciència. Posteriorment, escriu nombrosos articles de recerca que publica a revistes especialitzades, així com a la revista El Temps. Molts d’ells han estat aplegats als llibres Els fets dels temps (1997) i Estils i teories. Reflexions d’un científic sobre art (1997). Va organitzar congressos sobre la llengua catalana als Estats Units.
Alfred Ayza, del veí poble de Peníscola, va realitzar una extraordinària carrera com a catedràtic de llengua anglesa.  Va ser cap del Servei d'Ensenyaments en valencià de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana i membre del Ple de la JQCV de la Generalitat Valenciana, 1995-1996, i Cap de l'Àrea de Política Lingüística de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana. També, vicepresident de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, 1996-2003. És autor de diverses publicacions, com ara El món mariner de Peníscola,  Ordenances Municipals de 1701, Ajuntament de Peníscola,  Peñíscola, Guía Histórica, Turística y Monumental,  "La pesca a València en el segle XV", revista Espill, 1984; ; Suport a l'Ensenyament en Valencià, Manuel Sanchis Guarner, unitat didàctica, Suport a l'Ensenyament en Valencià, Ausiàs March, poeta i cavaller, unitat didàctica,; Tractament de Textos a l'Aula, Materials didàctics, , director del projecte, 1996.
D'Ascó (Ribera d'Ebre) era natural Carmel Biarnés, un d'aquells homenots de muntanya que va dedicar hores i hores a la recerca històrica i que professava un gran amor a la llengua catalana. Va publicar obres com: Moros i moriscos a la ribera d'Ebre (1972), El Beat Pere Sans i Jorda d'Ascó (1980), Els moriscos a Catalunya (1981), Guia d'Ascó (1983), Guia de la Ribera d'Ebre (1984), El meu riu, l'Ebre, pàgines viscudes (1985), La implantació de l'ordre del Temple a la Ribera d'Ebre (1986), La Navegació fluvial per l'Ebre (1987), La creu de la mitja lluna (1992).
Lluís Perpinyà, fill de Móra la Nova, va ser un entusiasta literat que va publicar diverses monografies sobre temes comarcals. Com a narrador, és autor de "El milicià Borràs", "El senyor Borràs", Àgata" i "Albert", que va editar durant la dècada de 1970 i principis de 1980.
Artur Cot era el cronista oficial de Móra d'Ebre. Va publicar diversos estudis com "Móra i l'Ebre a través de la història" (1983) i "Els Montagut de Móra d'Ebre" (1993).
Hem de destacar d'una manera molt especial la figura de  Desideri Lombarte Arrufat era fill de Pena-roja de Tastavins (el Matarranya). Va ser un dels grans escriptors en català de les comarques de la Franja. Literat autodidacta, va realitzar una extraordinària feina quant a la recuperació de vocabulari de la seua comarca, estudis històrics i la publicació de nombroses d'obres poètiques (Ataüllar el món des del molinar, Miracles de la mare de Déu de la Font, etc.) que l'han convertit en tot un emblema de les nostres lletres.

PD. La foto és del científic i escriptor vinarossenc Alfred Giner i Sorolla.

 Avui 1 de desembre el  periodista tortosí Carles Sánchez i Pastor compleix 100 anys. Dissabte passat va rebre un merescut homenatge per part del Col·legi de periodistes ebrencs, l'ajuntament de Tortosa i el Departament de Benestar Social de la Generalitat. L'any passat, en el dia del seu aniversari, quan complia 99 anys, vàrem compartir un dinar que ens oferia el periodista Conrad Duran als col·laboradors de la revista gratuïta "L'Estel".
He fet un seguiment atent de  la trajectòria literària i periodística d'aquest veterà home de lletres, ja que ha tingut un paper important dintre del meu àmbit d'estudi: la renaixença del català literari a les comarques centrals dels Països Catalans a principis del segle XX. De ben jovenet, als anys 1920 va ser el pioner quant a cròniques futbolístiques que publicava al rotatiu dretà "Heraldo de Tortosa". Ens trobem en un moment històric en què a la ciutat de Tortosa hi havia una incipient afecció al futbol amb l'existència de diversos clubs, entre els quals els que comptaven amb més seguidors eren l'Ateneu i l'Ibèric. El 1927 va passar a formar part del grup de Vida Tortosina (1927-37), un col·lectiu catalanista que va tirar endavant una revista durant 10 anys i que va  endegar tota mena d'empreses catalanistes. L'activitat literària del jove Carles Sánchez passava per la publicació de poemes, la traducció del francès al català de nombroses poesies i  la crítica literària d'importants obres de la literatura francesa del moment. També va ser l'instigador de la campanya per obrir la primera Biblioteca popular  i de la celebració de la diada del llibre a la ciutat, en un moment polític de dictadura de Primo de Ribera. Als anys 1930, va militar  Acció Catalana Republicana, el partit dels intel·lectuals catalanistes, fent pinya amb  Josep M. Brull i Solares, Joan Cid i Mulet, Frederic Mayor Domingo (pare de Mayor Zaragoza) i Ramon Miravall i Conesa. Tiraven endavant una revista de qualitat, també Edicions Vida Tortosina, el grup Palestra (formació del jovent envers l'ideari catalanista), l'organització d'un Aplec de Foment de la sardana el 1934,  diversos moviments excursionistes i lligues comarcals de futbol. També varen impulsar el Centre republicà catalanista, que presidia Joan Angelats. Eren probablement el grup més actiu culturalment del moment, malgrat que no els acompanyaven els resultats electorals en una Tortosa dividida entre bauistes i marcel·linistes, la dreta i l'esquerra.
Sánchez Pastor, des de la seua residència a Barcelona, continuava escrivint cròniques futbolístiques sobre el Barça per a Vida Tortosina. El lligam del futbol amb els intel·lectuals catalanistes ebrencs és força gran: Roc llop va jugar amb el Nàstic, Joan Cid va escriure la història del futbol mexicà, etc. La derrota republicana a la Guerra civil va portar-lo directe a l'exili, on va viure a Perpinya al costat de l'intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet al carrer de l'Ange. Va poder tornar a Barcelona el 1941, on va establir-se. A partir dels anys 1960 va reemprendre la relació epistolar amb l'esmentat Joan Cid i Mulet, exiliat a Mèxic. Comptem amb bona part d'aquest didàctic epistolari que vàrem catalogar l'any passat, en motiu del centenari del naixement de l'escriptor jesusenc. Ja mort el dictador, ha continuat col·laborant amb publicacions a la població on residia, Cervelló de Llobregat, i amb "La Veu del Baix Ebre", "L'Estel" i "El Punt" vora l'Ebre, fins als nostres dies en què encara podem llegir els seus articles a l'Estel, que no han perdut la força reivindicativa de la catalanitat. No ha perdut el seu entusiasme per la catalanitat, ni el seu anhel envers  la independència de la nació catalana. 
Durant l'acte d'homenatge va tenir un record molt emotiu per companys assassinats pel franquisme i pel nazisme, règims que varen intentar acabar amb la catalanitat. Bladé, Cid, Llop varen sofrir l'exili exterior, com bé recorda l'intel·lectual tortosí Manel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre, aquells que varen quedar-se varen haver de sofrir un dur exili interior, ja que el franquisme va intentar forçar un genocidi lingüístic i cultural, i diverses generacions de ciutadans i ciutadanes varen haver de viure baix la influència d'una cultura i llengua forastera que es veien forçats a usar. 
Feliç centenari, periodista Carles Sánchez i Pastor, veterà catalanista que ha estat fidel a la terra durant tota la seua vida. El darrer supervivent del grup de Vida Tortosina, el setmanari catalanista més significatiu de la història de Tortosa.

PD. La foto és del bloc de la Marfanta.

Hi ha tot un seguit de pobles arreu de Catalunya que han demanat la seua constitució com a Entitat Municipal Descentralitzada, entre els quals es troba Campredó (Baix Ebre). Com ja hem dit en reiterades ocasions, a Campredó se'ns va negar per decret el dret a ser municipi després de 14 anys de procés de segregació (cosa d'influències i endolls dels partits polítics poderosos). Des de fa més d'un any, hem endegat amb il·lusió un altre procés per gaudir d'una mica més de descentralització municipal que el que tenim en el nostre estatus actual com a pedania del municipi de Tortosa.
Malauradament, aquest procés no sembla portar el ritme que seria convenient per poder tenir l'aprovació necessària del Departament de Governació de la Generalitat durant aquesta legislatura. Des del Grup de suport a ERC voldríem expressar el nostre neguit ja que ens sembla que les persones responsables del govern municipal haurien de posar més interès en fer avançar el procés administratiu de constitució de l'EMD. Es van reunir a principis del mes de novembre tots els membres de la Comissió constituent de l'EMD, després de mesos sense haver-se vist les cares, la qual cosa no creiem que sigui comprensible ni un bon exemple precisament. Durant la reunió no es va aportar gaire cosa nova, així com  no hem tingut notícies posteriors que ens faci veure  que s'ha canviat el pas de tortuga que s'està portant en l'actualitat.  
D'altres poblacions com la Serra d'Almos, pertanyent al municipi de Tivissa (Ribera d'Ebre), estan fent els deures com els millors aplicats de la classe. Estan molt ben assessorats per d'altres EMDs catalanes ja constituïdes i porten el pas que cal per anar avançant adequadament. Ben al contrari del camí que encapçala el govern tortosí. Encara queda molta legislatura, però no ens podem permetre el luxe de continuar estancats com en els darrers mesos. No voldríem escoltar excuses de darrera hora si no s'ha arribat a temps per a l'aprovació, ni veure com es tiren els plats al cap els dirigents de les diverses institucions: si ha estat culpa del govern municipal, dirien uns; no que ha estat de la Generalitat, els altres. Senzillament, ara, a hores d'ara, el procés està força en via morta, la qual cosa no és positiva  ni ens ajuda a veure el camí envers una solució definitiva. Tampoc no ajuda el fet que increïblement des de l'oposició, el PSOE, encara no s'hagi definit quant al terme de Campredó, l'històric... No entenem en què s'han de definir...
Realment, no ens podem sentir gens satisfets de com s'han portat les coses fins ara. Volíem fer pública aquesta queixa pel neguit que ens suposa l'estat actual de les coses, i demanaríem a l'alcalde tortosí Ferran Bel que definitivament s'ho prengués seriosament i accelerés els tràmits. En cas contrari, ell mateix haurà forçat un fracàs col·lectiu, del qual en sortirem perjudicats i perjudicades els campredonencs i les campredonenques.

Grup de suport a ERC de Campredó

Pd. A la foto, Ferran Bel, alcalde de Tortosa.

Al gener de 1905, el setmanari catalanista i republicà "El Faro", d'Amposta, publicava un article per enlairar la torre de la Carrova que incloïa unes frases colpidores sobre la torre de Font de Quinto: "Devant per devant n'hi há un'altra, al altre costat de riu, empero aquesta té la construcció més modesta y's troba en un estat de conservació tan deficient, que amenassa desaparéxer s'hi fa rés pera evitarlo" (hem conservat la grafia original).  Ha hagut de passar més d'un segle per tal que es fes "alguna cosa" per evitar la degradació dels monuments templers campredonencs que aquest article de principis del segle XX denunciava. I aquesta "alguna cosa" ha estat un projecte de restauració acurat que ha tirat endavant el Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, que ha comptat amb el suport del govern municipal, amb uns tècnics que han realitzat una feina extraordinària, i amb uns constructors i els seus ajudants que s'han esmerat moltíssim en l'obra que portaven a terme.
La reivindicació del nostre patrimoni templer ha estat una causa col·lectiva de la ciutadania campredonenca. En pocs temes podríem trobar tanta unanimitat ni tants sentiments compartits. La torre de Font de Quinto ha estat històricament lloc d'aplec ciutadà en jornades com el dijous "jarder" o el divendres sant (dia de les farigoles popularment parlant). Realment emociona sentir les converses al voltant de la torre, on tothom explica les seues vivències i es mostra orgullós d'aquell indret que sentim col·lectivament tan nostre. Molts i moltes ciutadans/es no deixen d'expressar la seua emoció en veure gairebé conclosa l'anhelada restauració.
A finals dels anys 1980, des de la revista Soldevila vàrem endegar una campanya de reivindicació del nostre patrimoni templer. Era un moment en què personalment treballava al departament d'arqueologia de la Generalitat, era estudiant d'història a la UNED, i em vaig envoltar de persones que compartien aquesta passió pel nostre patrimoni, entre els quals Pere Izquierdo (anterior director del museu arqueològic de Catalunya), l'arqueòloga Cinta Montañés, l'historiador Hilari Muñoz, i la Dra. Margarida Genera. A Soldevila, vàrem publicar dossiers que demostraven la importància històrica dels nostres monuments, en un moment en què va descobrir-se la làpida funerària romana Júlia Nymphidia al nostre terme, la primera fora del nucli habitat de Tortosa. El 1993, el Grup Local de Pessebristes també va realitzar una notòria tasca de dignificació del patrimoni amb l'elaboració dels primers pessebres monumentals dedicats a aquestes construccions templeres, i amb l'edició d'uns llibrets informatius molt didàctics a partir de 1997. També durant aquests anys des del govern de la pedania, amb l'alcalde Joan Sanahuja,  es van endegar els contactes amb l'antiga propietària dels terrenys de les torres, que habitava a l'Aragó, per tal d'adquirir els edificis i els terrenys circumdants. Els tràmits van ser costosos i no va ser fins al 2000 que els edificis templers van passar a ser propietat municipal, amb el mandat a Campredó d'Eduard Gas. Novament des de Soldevila, vàrem realitzar una intensa activitat reivindicativa amb la presentació de nombrosos dossiers al Consell Assessor de Campredó que demanaven un procés de restauració per evitar que continués la degradació. No vàrem comptar amb la col·laboració municipal, malauradament. Vàrem instaurar la diada del patrimoni l'1 de Maig, a la qual li vàrem donar continuïtat durant uns anys. També va publicar-se el llibre "Campredó orígens i actualitat", el qual vaig coordinar, en el qual hi ha diversos capítols dedicats al patrimoni templer local, que porten les signatures d'historiadors com Joan Vianney Arbeloa o Josep Eixarch, i de la professora Neus Arasa. El 2001 la família Garcia-Ballester, propietària de la finca del Mas de la Missa, va restaurar l'ermita de Solicrú. Malgrat ser de propietat privada, s'hi pot accedir lliurement, i ajuda a configurar un conjunt arquitectònic de primer ordre amb les altres dos torres.

Artur Bladé, Joan Cid o Roc Llop varen sofrir un llarg exili exterior durant tots els malaurats anys del franquisme. Aquells que varen quedar-se al país varen haver de sofrir un igualment dolorós exili interior, que va marcar profundament la seua obra. S'escrivia amb la llengua que es podia i amb els continguts que deixava la censura. La desnaturalització literària i cultural era total.  A Tortosa, la primera fita literària de la dura postguerra va sorgir el 1952 amb l'aparició de la revista Gèminis (1952-63). Va ser una publicació de notable qualitat, amb aportacions remarcables d'intel·lectuals catalans i estatals. Van aconseguir publicar la primera esquela en català el 1957, en qualsevol publicació del país, amb la mort del poeta Carles Riba. Els veritable "alma mater" eren Jesús Massip i Gerard Vergés, mentre que també hi varen col·laborar Zoraida Burgos, Manel Pérez i Bonfill i Ricard Salvat. L'any 2002, per commemorar el cinquantè aniversari d'aquesta revista va organitzar-se un cicle de conferències al Centre del comerç que va publicitar el nom de la Generació de 1952, durant el qual es va constatar que tots aquests veterans escriptors sortosament continuen publicant.
Gerard Vergés i Príncep (1931) és un dels grans poetes de la literatura catalana actual. Amb "L'ombra rogenca de la lloba" va guanyar el premi Carles riba de 1981, i és un dels poemaris millors de la literatura catalana dels darrers 25 anys. Amb "Tretze biografies imperfectes" va aconseguir el premi Josep Pla de 1885. Han seguit altres poemaris com "Long play per una ànima trista"(1986), i "La insostenible lleugeresa del vers"(2002). Ha traduït al català tots els sonets de Shakespeare. Al setembre de 2008 va rebre un emotiu i merescut homenatge a la seua ciutat natal. És un autèntic emblema de les nostres lletres
Jesús Massip és historiador i el director honorari de l'arxiu històric de Tortosa. Ha realitzat nombrosos estudis entre els quals sobre el llibre dels costums de Tortosa. També ha publicat poesia.
Manel Pérez i Bonfill va ser catedràtic de literatura castellana, tot i que la seua gran passió és la literatura catalana. Ha publicat diversos reculls de contes ("Amb algunes branques d'olivera", "Fràgils") i poesia. Ha dirigit nombroses obres teatrals al llarg de la seua vida. És un dels grans intel·lectuals tortosins del segle XX.
Zoraida Burgos és la poetessa per excel·lència de Tortosa. Sap ser lírica en tot moment i ha publicat nombrosos reculls poètics que li han donat un gran prestigi. També ha conreat la literatura infantil.
Ricard Salvat ha realitzat una notable carrera com a dramaturg a Barcelona des de fa molts anys, que l'ha convertit en un dels dramaturgs catalans més prestigiosos en l'actualitat. La seua darrera obra ha estat la teatralització de la novel·la "Mirall trencat" de Mercè Rodoreda, en l'any del centenari del seu naixement.
El cercle de Gèminis va comptar amb col·laboracions importants d'intel·lectuals tortosins com els pintors Frederic Mauri o Jaume Rocamora, i va aconseguir revolucionar la ciutat.

PD. La imatge és de Gerard Vergés, veterà poeta tortosí.

El blocaire Jordi Roig, de Lo portal de Remolins http://loportalderemolins.blogspot.com/, ha endegat una campanya al facebook amb la formació d'un grup que demana l'enderrocament del monument feixista que hi ha al bell mig del riu a la ciutat de  Tortosa. Ja són més de 600 persones les qui s'han adherit, per tal que el  monument a la vergonya deixi de ser una imatge del panorama urbà tortosí. Entre les persones conegudes que s'han apuntat a la campanya estan: Gerard Quintana, excantant del  grup Sopa de Cabra, molt actiu al Facebook. També s'hi han adherit l'actriu tortosina Belén Fabra (protagonista de Diari d'una nimfòmana), el músic Sergi Molina (del grup Quico el Célio), el ballarí Roberto Olivan, els escriptors: Yànnick Garcia, Estrella Ramon, Joan Pinyol i  Ignasi Revès, i els periodistes Santi Valldepèrez, Gemma Lleixà, Oriol Gracià, Gustau Moreno, Javi Buera. Quant a polítics, hi trobem la plana major d'ERC a l'Ebre, amb el delegat del govern a TE, Lluís Salvadó, i directors de delegacions com Carles Pasqual, Jesús Auré, Adam Tomàs, i el president a la Ribera d'Ebre Josep M. Sàez. També la diputada del PSOE  i alcaldessa d'Ulldecona, Núria Ventura.  Dilluns el grup municipal d'ERC a Tortosa ha presentat una moció per demanar l'enderroc d'aquest lleig monument, que va construir el franquisme per a enlairar el règim. Esperem que la campanya del facebook continuï sent un èxit i convidem tothom a adherir-s'hi.

PD. La foto és de Jordi Roig, blocaire i membre de l'executiva d'ERC a Tortosa.

A la Catalunya del Nord (les comarques del Roselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i l'Alta Cerdanya) es trobava  el  nucli fort de l'independentisme català durant els anys del franquisme ja que  hi residien milers d'exiliats que no podien tornar a l'estat espanyol per temor a les represàlies i, fins i tot, a perdre la vida en mans d'un règim criminal. Gairebé tots els partits es varen estructurar al voltant de la ciutat de Perpinyà, que esdevenia el veritable símbol de les llibertats. Durant els anys 1980, els i les militants dels diversos grups independentistes i d'altres persones nord-catalanes vinculades a moviments culturals varen aconseguir tirar endavant dos projectes interessantíssims com són les escoles Bressola i Arrels, que recentment han aconseguit ampliar amb l'obertura d'un centre d'ensenyament secundari. També varen instaurar Ràdio Arrels, l'emissora en català per excel·lència de la zona, que ha emès durant els darrers vint anys i que ha estat tota una fita per a la cultura catalana a les comarques septentrionals. S'ha aconseguit avenços culturals importants, a partir de la feina que ha realitzat durant els darrers 40 anys  la Universitat catalana d'Estiu de Prada de Comflent (amb nombrosos intel·lectuals i activistes rossellonesos), i moltes associacions culturals i grups folclòrics. També hi  ha contribuït el sorgiments  de literats d'alt nivell en l'àmbit de la poesia i de la prosa, com Joan-Lluís Lluís (al qual vàrem tenir al programa radiofònic "Lletres Ebrenques" al mes d'octubre) i Joan-Daniel Beszonoff.
Quant a l'àmbit polític, els partits catalans del sud com ERC i CDC compten amb la seua secció regional des de fa uns anys. Malgrat que no són els grups més actius, la seua implantació al nord és important quant a referent envers la construcció nacional, ja que totes les formacions nacionalistes haurien de tenir un abast de Països Catalans. També hi ha membres de Maulets i històricament  del PSAN, l'MDT i d'altres grups extraparlamentaris. El partit nord-català catalanista més important és  Unitat Catalana, que compta amb alguns regidors en municipis importants del territori. Hi ha diversos alcaldes catalanistes que han encapçalat sigles autòctones, i d'altres que s'han incorporat en candidatures de partits  d'abast estatal francès. La situació social de la llengua és complicada ja que la presència del francès ha arraconat totalment el català, i és força complicat tirar endavant un missatge catalanista políticament en un estat fortament jacobí. La tasca de diputats com Daniel Mach, també alcalde d'un poble del Rosselló, que va aconseguir que l'Assemblea francesa acceptés l'existència d'altres llengües a França cal tenir-la ben present, ja que es tracta d'un avenç simbòlicament important. 
Personalment sempre sóc partidari de tirar endavant candidatures pròpies i catalanistes, però cada territori dels Països Catalans té la seua pròpia conjuntura i en alguns llocs cal ser molt pragmàtic per poder anar avançant molt a poc a poc quant al nostre reconeixement cultural i nacional.
El consell amable per a la gent de les comarques septentrionals: continueu la vostra lluita resistent davant del jacobinisme francès. No caigueu en rivalitats personals estèrils (com a tot arreu). Que continuï la lluita per la normalització del català arreu, que s'estan aconseguint fites molt positives.

L'1 d'abril de 1939 el general Franco pronunciava la cèlebre frase: "la guerra ha terminado". Milers d'homes i de dones varen haver d'emprendre el dur camí de l'exili, entre els quals nombrosos escriptors i escriptores, l'obra de la majoria dels i de les quals es mantindrà fidel a la llengua catalana i estarà fortament marcada per l'enyor a la terra i a la gent que havien deixat enrera. Quant als autors ebrencs d'interès varen concentrar-se en dos estats en particular: Mèxic i França. Al país asteca es trobava la flor i la nata de la literatura catalana: Pere Calders, Domènec Guansé, Josep Carner, Avel·lí Artís Gener "Tísner", Avel·lí Artís Balaguer, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca,  etc. Cal destacar l'important paper que varen jugar Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), Joan Cid i Mulet (Jesús) i Àlvar Pasqual i Leone (Vinaròs).
Bladé va irrompre amb força en els ambients literaris catalans amb la seua prosa sòbria i exquisida, gràcies a la qual va convertir-se en el gran cronista de la ribera de l'Ebre. Amb "Benissanet" (escrit des de l'enyor i l'amor al seu poble natal) va emportarse els Jocs Florals de l'exili de 1950. Va sorprendre tots els crítics literaris amb  una gran obra per a la literatura nacional. La seua obra, rica en descripcions i detalls, és una petita joia de la prosa catalana. Va ser un autor prolífic, que va conrear els gèneres més diversos: poesia, història, costumisme, biografia. Destacarem el cicle conegut com "Viure a Tarragona" o d'altres com "Gent de la Ribera d'Ebre" o "L'edat d'or" (llibres necessaris per conèixer la idiosincràsia de la nostra terra). També, biografies de grans personatges de la cultura catalana com Antoni Rovira i Virgili,  Francesc Pujols i el mestre Pompeu Fabra, els quals havia conegut personalment i l'havien influenciat notablement en la seua carrera literària i intel·lectual. El 2007 va commemorar-se  el centenari del seu naixement, amb tota mena d'activitats i actes d'homenatge que han recuperat la seua figura i l'han reivindicat com un dels grans memorialistes catalans, al costat de Josep Pla o Gaziel (molt més fidel a la terra que aquests dos, precisament).
Sobre Joan Cid i Mulet ja n'hem parlat en un post anterior, per la feina literària que va realitzar durant els anys de la II República. Va tenir igualment un paper molt destacar a l'Orfeó Català de Mèxic com a secretari de l'Institut Català de Cultura. Va publicar la novel·la "Destins" (1947), una mena de relat autobiogràfic sobre la tragèdia de la guerra civil, i l'assaig "Literatura catalana" (1946), en el qual donava mostra dels seus alts coneixements literaris. Va realitzar una excel·lent tasca com a historiador futbolístic i va publicar "El libro de oro del fútbol mexicano" (4 volums). També va tenir molt de ressò el seu llibre "Méjico en un himno" (1954), en commemoració del centenari de l'himne nacional mexicà. Ell i Bladé també varen participar en les revistes més importants de l'exili: "Pont blau", "La nostra revista", "La nova revista". L'EMD de Jesús va organitzar el centenari del seu naixement, nodrit d'actes literaris ben diversos.
Pasqual Leone era fill de Vinaròs (el Sènia) i militant d'Izquierda Republicana, el partit d'Azaña. Va conrear la llengua catalana més esporàdicament, però va estar lligat tothora als moviments catalanistes i a l'Orfeó.
Quant als que varen romandre a l'estat francès, destaquen Roc Llop i Convalia (Miravet) i  Trinitari Fabregat (Alcanar). Llop va ser un intrèpid home de lletres durant tota la seua vida. En qualitat de mestre va escriure tractats pedagògics, també infinitat de poemes, i va dirigir les revistes "Terra Lliure" i "Hispània" de caire anarquista. Va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de París de 1965 i un accèssit als d'Amsterdam de 1974 amb "Contes negres vora el Danubi", tot una retrat del sofriment als camps de concentració nazis, dels quals n'era un supervivent. Va publicar el recull poètic "Poemes de llum i de tenebra", una altra mostra que la seua obra és tota una reflexió sobre la barbàrie nazi. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i se li ha posat el seu nom al col·legi de Miravet.
El canareu Trinitari Fabregat va publicar la novel·la "Jardins Ignorats" (1963), basada en la seua població natal, i algun recull de poemes. La biblioteca municipal d'Alcanar porta el seu nom. La seua novel·la ha estat traduïda al castellà per l'escriptor local Tomàs Camacho. 
Eels escriptors ebrencs varen deixar una notable petjada a les lletres catalanes de l'exili i varen demostrar una gran passió per la llengua catalana.

Pd. La foto és d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907- Barcelona 1995), el gran memorialista de la llengua catalana.

Dissabte 29 de novembre, a les 8.00 de la tarda, la secció local d'ERC de Móra la nova (Ribera d'Ebre) organitzarà al seu local (carrer de Sant Domènec) la presentació del  llibre "Roc Llop  i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", del qual en sóc coautor amb Josep M. Sàez (regidor de cultura de Miravet), la qual anirà a càrrec del novel·lista local Miquel Esteve.
És la tercera presentació que tenim del llibre a la comarca riberenca, després de les de Miravet al juliol i Flix a l'octubre. Esperem poder tenir-ne d'altres a la resta de les Terres de l'Ebre, per tal de poder continuar difonent  la vida i obra d'un gran amant de les lletres com va ser Roc Llop i Convalia, un dels grans retratistes de la barbàrie nazi a la literatura catalana, que no ha tingut molts de narradors en aquest àmbit.
Curiosament, el literat que ens presentarà el llibre, l'amic Miquel Esteve, acaba de publicar una novel·la basada en la 2a Guerra Mundial, amb un bordell berlinès com a centre d'espionatge nazi, "Heydrich i les noies del saló Kitty".

 Històries del Paradís és un recull didàctic  de narracions curtes, de lectura força entretinguda, que acaba de publicar  Xavi Sarrià, el cantant d'Obrint pas, el qual ha estat una de les  novetats estrella de tardor de Bromera edicions, una editorial  afincada a Alzira (Ribera Alta) que està realitzant una extraordinària feina quant a la promoció dels i de les autors/es en llengua catalana a les comarques meridionals dels Països Catalans.
Ens trobem davant d'un conjunt de contes guiats per un fil conductor veritablement essencial: el sentiment envers uns ideals. El sentiment és precisament allò  que posa l'autor en cadascuna de les paraules per tal d'atreure el i la lector/a i establir una reflexió acurada sobre un tema en particular que té relació directa amb problemes socials o humanitaris, o amb la mateixa identitat individual. Els i les  protagonistes imaginaris/àries són part d'un món que adquireix vida plena i es destapa amb tot un seguit de situacions exemplificants que forcen una atenta estona de lectura durant  la qual no et vols  perdre ni un sol detall. Bona part d'aquests/es  protagonistes tenen un  denominador comú:  la lluita pel seu propi reconeixement personal davant  d'injustícies socials duradores i condicionaments polítics que redueixen la llibertat de l'individu. Alguns d'aquests personatges  es veuen abocats/des a profunds desequilibris personals, fruit d'una incomprensió manifesta dintre d'un món que sembla que no els pertany i que, massa sovint, els supera. El narrador, la veu solidària de l'escriptor, és tothora present i es manifesta amb un aire deliberat de denúncia, però amb unes pinzellades narratives que apunten cap a l'esperança.
El cantant valencià, llicenciat en Filologia catalana per la UV,  fa palesa la seua preocupació pel món real mitjançant uns contes alliçonadors que són un crit a la solidaritat i a fer despertar les consciències davant de problemàtiques que no haurien de ser alienes a la societat. Hi ha implícita la veu rebel d'un narrador de la vida que no s'agenolla davant de les injustícies històriques i que vol esbrinar la mica de llum que pot eixir d'un pou de foscor.
Sarrià ha organitzat el recull mitjançant reflexions temàtiques que porten el nom de por, guerra, solidaritat, orgull, fam, calfred, oasi, alliberament, il·lusió, silenci o llàgrimes. Repeteixo que el sentiment que fa de fil conductor les va lligant història rera història, deixant el lector i la lectora ben conscient que hi ha un missatge explícit a comunicar en totes elles. I el missatge que el noi de Benimaclet ens presenta és el de la lluita innata per aconseguir allò que un  vol, a despit de les penúries del viure (en alguns casos). La lluita de l'individu per conèixer-se, amb preguntes infinites a un mateix sobre quins passos cal seguir, la qual cosa no sempre és senzilla i pot acabar en tragèdia. 
El cap de setmana del 16 al 18 de gener, l'associació Soldevila li organitzarem un seguit de presentacions a les Terres de l'Ebre (Roquetes, Amposta, Campredó, Jesús i Tortosa), amb la qual cosa col·laborarem a difondre un recull que com es resumeix a la mateixa contraportada: "ens proposa un viatge pel nostre planeta a través d'un mosaic ple de vida, on la realitat més crua s'entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots".
Xavi Sarrià s'estrena literàriament amb contes socials que no et deixen indiferent, ja que ens transporten des de l'Iraq a les barcasses enmig de l'oceà, passant pels trets enmig d'un passadís d'un institut finlandès. Benvingut a les lletres catalanes, al paradís d'eixa llengua que es conrea de les Corberes al Segura i del Cinca "amb la barca del temps, amb el vent de llevant" a les torres medievals de l'Alguer! 

Cecile i el Delta

 Aquesta nit, a les 23.30, el Canal 33 emetrà el documental "Cecile i el Delta" del periodista campredonenc Oriol Gracià, que ha realitzat a través del programa Taller.doc. Amb les seues pròpies paraules: "El treball, de 20 minuts de durada, està protagonitzat per la Cecile, una noia francesa de 26 anys que va arribar al Delta de l'Ebre per participar en un voluntariat ambiental. S'hi havia de quedar 6 mesos, però el paisatge canviant i el caràcter popular de la gent de l'Ebre la van captivar tant que s'hi ha acabat instal·lant. Amb el temps ha esdevingut una defensora aferrissada dels valors ambientals d'aquest espai natural del sud de Catalunya. El camp de treball juvenil que va dirigir durant el mes d'agost ens va servir d'excusa per conèixer la passió que sent per aquesta terra on es confon l'aigua del riu i de la mar. El documental es tornarà a emetre el dijous a les 03.20 de la matinada. També el podreu visionar al servei de vídeo del web de Televisió de Catalunya".

Oriol Gracià té només 25 anys, però porta una destacada trajectòria en l'àmbit dels documentals i també en el periodístic, amb la seua participació en destacades revistes catalanes com Descobrir Catalunya. Va ser un dels pioners blocaires ebrencs i el podeu llegir a través del bloc Lo Gaiter de l'Ebre (http://oriol-gracia.blogspot.com/). Vam col·laborar colze a colze en la primera edició del Curt redó, el festival documental de Campredó, al qual li hem de donar un bon impuls el 2009. Personalment em congratulo de l'emisió avui per la cadena catalana del documental de l'amic Oriol, al qual li desitjo de tot cor molts èxits en l'àmbit de l'àudiovisual i del periodisme. El xaval s'ho val!!!

PD. Les Fotos són del bloc "Lo gaiter de l'Ebre".

 

Divendres la nit TV3 emetrà la pel·lícula "Salvador", que narra la vida del lluitador anarquista català Salvador Puig Antich, una de les darreres víctimes del franquisme. El general Franco va instaurar un règim dictatorial (1939-75) amb totes les de la llei, malgrat que, increïblement, sovint se'ns el vengui com una mena de dictablana que hem de recordar com un simple accident de la història. Durant anys va haver un intent de genocidi contra la nostra cultura, es va matar molta gent "legalment" i molts altres es van veure allunyats de la terra per raons polítiques. Aquells que varen quedar-se, com bé recorda el veterà intel·lectual tortosí Manel Pérez i Bonfill, varen haver de sofrir un llarg exili interior, ja que la censura prohibia qualsevol llibertat d'expressió i el treball polític havia de ser clandestí (si no militaves al partit únic).
No puc entendre que hi hagi un extens franquisme sociològic que impedeixi que es treguin els símbols franquistes que encara romanen als nostres pobles i ciutats. Probablement, el monument franquista més controvertit és el que es troba al bell mig de l'Ebre a la ciutat de Tortosa, el qual va ser inaugurat al juny de 1966 pel  dictador. L'ideari del monument es resumeix en dos frases: "A los caídos por Dios i por España" ("als caiguts per Déu i per Espanya") i "A los combatientes que hallaron gloria en la batalla del Ebro" (als combatents que varen trobar la glòria a la batalla de l'Ebre). L'àliga feixista presideix aquest lleig monument que simbolitza l'obra d'un règim dictatorial que va voler anihilar la catalanitat. El règim franquista no va tenir res de positiu, atès que no hi ha absolutament res que pugui ser salvable en una dictadura militar. Milers de catalans i de catalanes, inclosos molts ebrencs i moltes ebrenques, varen haver de sofrir un llarguíssim exili, privats/des de la terra on havien nascut i lluny de familiars i amics/gues. He realitzat nombrosos estudis sobre escriptors ebrencs que varen haver de viure lluny de casa i varen basar la seua obra en l'enyor, però són molts més els ciutadans i les ciutadanes de peu que no varen poder gaudir de la terra per la instauració d'aquest règim que impedia qualsevol llibertat. A les fulles de "La Voz del Bajo Ebro", l'únic setmanari dels anys 1960 a la ciutat de Tortosa, hi ha escrites les cròniques de la inauguració del monument, en les quals es pot comprovar quina era la intencionalitat dels "constructors", i on quedava clar que hi havia bons i dolents, i que s'honorava els "bons".
És autènticament inconcebible que aquest monument continuï en peu després de 33 anys de la mort al llit del dictador. L'intel·lectual catalanista Joan Cid i Mulet va escriure una carta a un nebot on deixava constància que  "han passat a la història les llargues vacances del silenci", en assabentar-se a Mèxic del traspàs d'aquell home baix i lleig que havia tirat en orris tantes il·lusions que s'havien format amb el govern democràtic de la República. Aquell silenci que denunciava Cid forma part implícita d'un règim que construïa pantans i paradors per vanagloriar-se, i que impedia el lliure pensament de tothom.
ICV va ser el primer partit a proposar un canvi de look (i sobretot de significat) al monument, i adaptar-lo com a un monument per la pau. Han treballat la idea a fons i fa molt temps que varen fer una proposta amb cara i ulls. Jo sóc partidari del trasllat a un museu d'aquest lleig monument feixista, però sé valorar òbviament la proposta dels ecosocialistes tortosins. Primerament, per l'amistat que m'uneix amb alguns dels dirigents d'ICV locals, i també pel fet que sé que la seua intenció és traure tota simbologia franquista i han buscat un camí intermedi per solucionar aquesta vergonya col·lectiva que és el monument.
El grup municipal d'ERC, aquesta setmana, ha presentat una moció a l'ajuntament per tal que la Conselleria d'interior de la Generalitat es faci càrrec de desmuntar el monument i fer una passarel·la de vianants al seu lloc. La notícia ha tingut molt de ressò a la premsa. Ha estat  portada del setmanari "Mes Ebre", mentre que molts lectors i moltes lectores han pogut seguir un seguit d'articles a La Marfanta (www.lamarfanta.blogspot.com), el bloc informatiu per excel·lència de les Terres de l'Ebre. El debat torna a estar damunt de la taula i amb força. Sembla que el soci majoritari al govern municipal tortosí, CiU, no està per la labor, i amb aquesta actitud fan un trist favor al catalanisme polític. No ho puc entendre! Malgrat que es parli de tacticisme i de pragmatisme, de vots prestats del PP, realment no puc entendre que els partits catalanistes no puguin afrontar que és convenient per a la democràcia que desaparegui el monument de la vergonya. Aquesta mena de símbols no romandrien en peu ni a Itàlia ni a Alemanya, països que han sofert dictadures feixistes durant el segle XX.
El company blocaire Jordi Roig, membre de l'executiva local d'ERC, ha endegat una campanya al facebook, a la qual m'he adherit, per recollir adhesions per a l'enderrocament del monument a la Batalla de l'Ebre. 
 A Tortosa, roman encara el nom del barri del "13 de gener" (dia de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat). També ICV va presentar una moció al gener de 2008 per tal de canviar-li el nom, la qual cosa no va ser acceptada per l'equip de govern, amb el vot en contra de CiU i l'abstenció sorprenent d'ERC, la qual cosa jo vaig criticar en el seu moment ja que em dolia. Ara els republicans han rectificat, de la qual cosa me n'alegro com a català, i encara són a temps de rectificar quant al canvi de nom del 13 de gener. Hem de tenir present també  que un dels instituts porta el nom de Joaquín Bau, alcalde durant la dictadura de Primo de Ribera i membre del Consell d'estat i del Consell del regne del règim franquista, la qual cosa és també incomprensible en un centre d'ensenyament públic.
La història no pot esborrar-se. El franquisme va existir i l'hem d'estudiar als llibres pertinents. Però no cal recordar les petjades d'aquest règim a la via pública, ni mantenir la seua propaganda intacta.

Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902-Barcelona 1984) és el novel·lista per excel·lència de les Terres de l'Ebre. Va ser un gran retratista de la nostra terra, a la qual va donar nom amb la seua segona novel·la i la qual va descobrir davant de les editorials catalanes i dels i de les lectors/es en la nostra llengua de les primeres dècades del segle XX. Es va criar a Amposta i va tenir accès a la nodrida biblioteca de la poderosa família Carballo, per a la qual treballaven els seus pares, que comptava amb nombrosos llibres en francès ja que hi tenien ascendència. Va començar a escriure amb una edat molt jove per als rotatius ampostins que estaven en l'òrbita del totpoderós alcalde de la ciutat, el conservador Joan Palau. Va marxar a Barcelona amb una carta de recomanació de l'escultor local Innocenci Soriano-Montagut. Portava sota el braç dos manuscrits que varen entusiasmar Joan Puig i Ferrater, l'influent editor de Proa i prestigiós novel·lista. D'aquesta manera es van publicar "L'inútil combat" (1931) i "Terres de l'Ebre" (1932), dos novel·les que introduirien els corrents existencialistes a la literatura catalana. Encara publicaria dos novel·les més en català abans del conflicte bèl·lic: "Notes d'un estudiant que va morir boig"  (1934),  la qual ha tingut canvis de nom en dos ocasions per dir-se Hores negres i Hores blanques,  i Camins de nit (1935). Durant aquests anys va gaudir d'una bona fama a la capital catalana. Escrivia a revistes prestigioses com "Mirador" i dirigia l'Associació del teatre de la Generalitat.
Acabada la guerra, va formar part del grup d'intel·lectuals catalans que varen constituir la revista "Destino", que intentaven donar una mica de llum en època de foscor. Va publicar el 1947 una de les seues grans obres, "Tino Costa". Després va escriure en llengua castellana, la qual cosa s'hi va veure forçat i va confessar en diverses entrevistes que mai no hauria fet si no hagués estat per les circumstàncies. Ell era escriptor professional i vivia de la columna que tenia a un famós rotatiu barceloní. Va guanyar el prestigiós premi Nadal amb "Sobre las piedras grises", va publicar el cicle picaresc del Martín de Caretas, l'autobiografia "Los ombres de la tierra i del mar", i les biografies de Cervantes i de Pío Baroja. En català, va publicar una excel·lent biografia de Jacint Verdaguer. Als anys 1960 va retornar a la llengua del poble amb "L'Espera" (1967) i anys després amb "La Masia". També va traduir nombroses obres a la llengua catalana de diferents idiomes.
Sebastià Juan Arbó és, indubtablement, un dels grans baluards de les lletres ebrenques i la seua obra és una joia de la literatura catalana.