Tinc el bloc abandonat, Deixat. Avui tornem de vacances. Dies de no fer res. Matins de llibre i platja a les antenes de pals, tardes d'hamaca i interrupcions per les pica baralles del meu fill amb el seus amiguets. A la nit una mica de tot: concerts, cinema, amics, res. Disposar de cangur és una gran cosa, amb la G – la meva dona- hem recuperat una llibertat oblidada. Hem anat a Vilabertran a sentir la Juliane Banse, aquest any ha cantat lieds de Brahms, prefereixo Schubert però ens ho hem passat bé. El dia de l'eclipsi de lluna vam anar a l'Escala a sentir la Lídia Pujol i en Miquel Gil l'eclecticisme ens domina ja veieu. Un altre dia vam sopar amb amics i al final vam parlar deu minuts de política. Ningú no hi veu sortida, la decepció plana i tenim la sensació que el país se'ns escola. De joves, a finals dels setanta, ens agradava provocar dient que nosaltres el que volíem era ser francesos. Ara amb l'alè dels espanyol al clatell sona a sarcasme. Al final, vam acabar la nit amb gintonics al Mas Sorrer mirant les colles de joves.

Primer al voltant d'un projecte generen il·lusions i obtenen un èxit, les olimpíades. Després per generar il·lusions s'inventen un projecte, el Fòrum. I ara, generen il·lusions del no-res. Ale Hop! les patates braves!!!!

Tinc sensació de que em perdó alguna cosa....Tot el que em passa pel cap no pot ser veritat.

Jo em creia contemporani dels meus conciutadans..

M'agrada passar sol algun diumenge. Avui la G ha agafat el nostre fill i se n'ha anat a dinar a casa la seva mare. A mi m'excusara amb qualsevol fotesa i així passaré un dia sense veure ningú. Durant la setmana tothom espera de mi que sigui una mena de màquina de donar respostes instantànies i els caps de setmana en família tampoc deixen massa temps per estar amb un mateix. Aquests diumenges vagarejo per casa, llegeixo, no faig res.... Però al final sempre queda alguna resta.

Avui. Uns versos de Carles Miralles

T'adones que el prefaci
del llibre que llegies
du data de quan ella
hav¡a fet vint anys.
Mires l'albercoquer
del patí del veí,
les mans que li treien
- No sents la tramuntana?
la brusa i t'estremeixes
- quin fred i és primavera.

.....

I una música.

Quatour pour la fin du temps. Messiae. Al vídeo sona l'octau moviment.

Els tatuatges em semblem missatges que s'envia un mateix a aquell que serà d'aquí uns anys. Semblen fets per obligar-te a fidelitats impossibles. Com t'has de sentir llegint el nom d'algú gravat a la teva pell vint anys després de no veure'l o rellegir, cada cop que et dutxes, una sentencia filosòfica que ara ja no significa res però que no volies oblidar i que tenia que ser la teva guia. Avui he vist una noia amb un ninot de dibuixos animats tatuat a l'espatlla. Què es deu voler dir?

Aquest cap de setmana hem celebrat els cinquanta anys d'una amiga, dels que érem a la festa potser una bona dotzena els conec des que tenia disset o divuit anys. Fa vertigen pensar com hem canviat. Sort que no portem tatuatges que ens obliguin a res i així amb els anys hem intentat ser més amables, lleugers, frívols, bons i divertits, a valorar més la llibertat que la igualtat. M'ha semblat que tots plegats ens hem tornat més nacionalistes.

Fa dies que no escric al bloc. Ara estic a casa, el meu fill s'ha adormit al sofà, està nerviós perquè ha començat a rebre regals d'aniversari. No podia estar-se al seu llit La G també dorm a l'altra punta del sofà. Passejo per blocs diversos espigolant d'un i altre i al cd sonen les variacions Goldberg que mai no cansen.

A la tele veig les imatges de la torxa olímpica passant d'amagat per San Francisco. Serien còmiques si no fos pel Tibet i pels milers de persones que executen cada any a la Xina. Podeu veure les dades a la web de AI Fan basarda.

A mi amb les olimpíades em produeixen la mateixa sensació d'absurditat i crueltat que les piràmides o les catedrals. Sempre em pregunto com devien patir els obrers per pujar les pedres al cap de munt dels monuments, com els devien amenaçar o enredar. ¿No hi havia cap necessitat més important que aixecar temples o tombes tan colossals? Tots aquests sentiments crec que em venen d'un vers de Brecht que no recordo.

Les olimpíades les fan els milers d'atletes que hi participen, i els centenars de milers que s'ha quedat a les portes de participar-hi després de sacrificis i esforços sense fi ni compte. De tots ells, vint potser trenta en trauran alguna cosa, la resta res o com a molt un honor de quincalla. Importa a algú que es corrin cent metres en onze segons o en un mica menys de deu. De fet sense un cronometre ningú aprecia la diferència entre onze segons i deu i aquesta diferència inapreciable marca, segon diuen, la distància entre el glòria i el no-res. Tot plegat una enganyifa de la mida d'un piràmide.

Si ens donessin a escollir qui ha d'anar a les olimpíades crec que tornaríem a triar a Chikiliquatre. És una qüestió de seny.

Que del Segre res. Estaques? Quines estaques? Va! Algú que no ha paït la campanya electoral. Transvasament no. On vas a parar! Transferència puntual i no estructural. La Ministra Narbona diu que no. No és es referia al Segre i si ho feia és que no s'ho ha mirat prou bé. No puc creure que sigui una opinió fonamentada. Si jo ja li ho vaig explicar. Una punxada. Treure aigua dels regants de l'Ebre? No, impossible. La Ministra Narbona diu que si. Hom diu que la venen, que en sobre. Una canonada de catorze o de quaranta-cinc kilòmetres que quinze, que quaranta-cinc hectòmetres cúbics. En tren. Vam dir que ja en parlaríem després de les eleccions. Emergència nacional. Bé no tan, ens hi hem de posar.
Avui el president Zapatero diu que "Hay otras soluciones mejores, más rápidas, más útiles, modernas, y son las que pondremos en marcha".
Si us plau! Quines? A mi tan de suspens em fa venir taquicàrdia.

Aquest cap de setmana tinc un pla. La G se'n va a Roma amb unes companyes de feina i jo em quedo amb el nostre fill l'M  un nen de sis anys. Ell sempre em corregeix i diu que són quasi set. Té pressa per créixer. Per ell va! El pla consisteix a convidar a dinar en J que pateix, ara mateix, una aguda crisi econòmica fruit d'un fracàs professional . -Esta fotudot!

Aquesta anècdota és certa i atès que disposem de tecnologia per obtenir aigua dolça la meva pregunta és: Qui no ha fet la seva feina per arribar a aquest punt? Estem segurs que és licit demanar qualsevol cosa als ciutadans sense explicar totes les alternatives disponibles? Segurament la meva mare estaria a disposada a pagar una mica més per l'aigua i poder-se estalviar el transvasament dutxa eixida.

Crec que massa sovint, potser sempre, les governs fan allò que els és més fàcil. Per exemple, ens creen mala consciència si no reciclem però els supermercats segueixen regalant bosses de plàstic. Creen un sofisticat sistema per controlar la velocitat dels cotxes a les carreters però permeten vendre cotxes que van a velocitats absurdes. Sigui dit de passada que reciclar i conduir amb prudència em semblen dos comportament lloables i que jo practico per descomptat.

La reunió s'allarga massa i ja em torna a fer mal l'esquena. Un ultra titulat escassament format repeteix tòpics i ens explica allò que és vàlid per a tot. Ve a dir que farem les coses bé i planificades, això si després d'una anàlisi acurada. Això, es clar, s'aplica al problema que tractem, a com cuinar un plat de macarrons o a la preparació d'unes vacances. Qui redimonis ha contractat aquest consultor! Foteu-lo escales avall. Ja! No li pagueu els honoraris.... és el rei que es passeja nu dels contes infantils.

Saber fer una cosa ha ser alguna cosa més que ser treballador, estar dotat d'un mínim sentit comú i disposar d'habilitats comunicatives. Ningú intentaria curar un malalt només a base de sentit comú i xarrameca. Per què doncs la gent creu que ho pot fer quan parla de sistemes d'informació, d'organització, de comunicació, de disseny gràfic i de tantes i tantes disciplines orfes de no se què.

Cada cop hi ha més llangardaixos prenen el sol.

Com que a casa ja no hi cabem, de tant en tant celebrem una razzia de llibres, una purga. Fem una tria i decidim quins llibres hem de donar. Tenim un contacte en una organització caritativa i allà ens els accepten. Així que, a part de fer lloc a l'estudi i a la llibreria del passadís, fem un una B.O., una bona obra.

Avui fem razzia i li ha tocat el rebre a una vella enciclopèdia. La G se la va comprar quan va començar a treballar com a professora d'institut per si necessitava alguna dada extravagant. Ara amb això d'internet ja no la fa servir. Al moment de llençar-la dubte. Li reca. I si un dia no hi ha internet? Ja és veu llegint l'enciclopèdia amb un llum d'oli en un escenari post nuclear o després d'una catàstrofe climàtica. Si això arriba necessitarem un Kalashnikov no una enciclopèdia -li dic. Aixeca les espatlles i deixa anar un “amb mi no hi comptis, so sabria com posar-m'hi” i posa l'enciclopèdia a la pila de llibres per donar.

Avui soparem ous ferrats, sobrassada i com és dissabte obrirem una ampolla de vi. Esperem que això d'Internet vagi per llarg.

Llegeixo en Robert de Ventós a l'Avui. M'agrada el que diu i l'entenc encara que el meu anhel d'independència te arrels més sentimentals que el que ell descriu. De fet sóc català perquè què hauria de ser si no De totes maneres ressalta una cosa que és ara més certa que mai, Catalunya està en competència econòmica amb Madrid, no som complementaris. Ara, la globalització fa que això sigui així. Hi ha una cosa que crec important i m'ha semblat no veure en els seus articles. L'avantatge de voler la independència, de reclamar-la, sense cap complexa. Si l'opció de l'independentisme fos reclamada d'una manera clara, de manera inqüestionable per tots aquells que a les enquestes diuen que la volen Espanya segur ens miraria amb altres ulls i nosaltres també ens veuríem d'una altra manera. A partir d'aquí tot va de baixada. I molt abans de la independència disposaríem de recursos per competir com a país en un món global. Crec que la gran barrera és aquesta. La barrera no ens la posen els aspectes formals si no nosaltres. Que som porucs, mesells i encara ens fa por aquell que diu ser l'amo i no l'és. O ens en sortim o preparem els nostres fills per ser emigrants de talent a qualsevol lloc del nord.