Em disposo a escriure quatre pinzellades sobre el català a L'Alguer. Ho faig només en base a l'experiència viscuda, sense tenir en compte cap tipus de base empírica ni documentada. Potser és una irresponsabilitat, però també trobo interessant poder aportar quelcom sobre el què he palpat, tot fruit dels dies viscuts allà, i prou. És clar que la llengua catalana és un dels alicients pels quals visitar aquesta ciutat, i qui hi va, està atent per veure si realment s'hi parla o no. Nosaltres, també.
La primera sensació va ser que el català no el parla ni déu. Després que el català s'hi parla poc. Per últim, sense acabar-ho de notar del tot, la impressió va canviar. M'explicaré.
Com a simples turistes, ens passejavem majoritàriament per zones turístiques. Evidentment allà, igual que passa al Principat (podem podem observar-ho als passejos marítims de molts municipis de la costa), de català se n'hi parla poc. Ara bé, a la que interaccionàvem amb persones que regenten establiments (quioscos, bars, restaurants, botigues) podíem sentir la nostra llengua. (segueix...)
Aquesta última setmana l'hem passat a L'Alguer. Amb tants dies (mai havia estat tants dies lluny de casa...) són moltes les coses que voldria comentar. Aquella terra, la relació amb la nostra, les coses curioses, les anècdotes, els pobles, la gent, la llengua, les construccions, les platges, les cales...
També m'ha servit per adonar-me que sóc un pèl 'actualitat-addicte', ja que havia d'estar al corrent del què estava passant aquí i al món igualment. S'ha de dir que m'hi ha ajudat l'Abel (beneficiant a Telefónica), i El País (diari que trobàvem per allà). És molt curiós observar que la diferència de la perspectiva de les coses, mirant-les des d'aquí o des d'allà; la forma de valorar-les, de seguir-les. De fet, això ja ho sabíem... És que n'han passat moltes de coses, la riera (fotos); els jocs (comentari del Guillem), l'accident de Madrid, el finançament català...
Així que deixo per següents entrades d'aquest bloc moltes de les coses que voldria exposar, i que faré per temes. D'aquesta forma podré renovar i deixar-me anar una miqueta més, sense fer entrades gaire llargues.
Les vacances es poden aprofitar per a fer moltes coses. Una que m'encanta és conèixer el país on vivim (la Colla Gegantera, val a dir-ho, ens ha ajudat sovint a fer-ho). Aquests dies he tingut la sort de recórrer diversos indrets. Un, ahir mateix, quan vem anar a la Cerdanya a fer una caminadeta. Casualitats de la vida, ens van portar a coronar la punta de la TOSSA PLANA DE LLES (2916m), el segon cim més alt de la comarca, darrera del Carlit (6 metres més). També, vem poder veure els ESTANYS DE SETUT, un paisatge fantàstic.
Descobrir racons del país és una satisfacció. Fer-ho amb bona companyia, un plaer. (hi ha més...)
** Per mirar un recull de les millors fotos (algunes de gran valor..) podeu clicar aquí.
Esperit olímpic, esperit olímpic, esperit olímpic... Ja fa massa anys que sota aquesta expressió se'ns volen amagar massa coses. Massa interessos.
He de reconèixer que sóc dels que al 1992, amb només set anyets, em vaig emocionar amb els Jocs de Barcelona, la cerimònia d'inauguració, l'encesa del paveter, la cloenda, l'Amics per sempre... Es van 'currar' una gran campanya de publicitat per fer-nos vibrar a tots plegats (o a la majoria). Recordant-ho, però, em fa bastant fàstig.
He de reconèixer, també, que és en aquestes cites que més o menys miro esports que no segueixo ni de casualitat, però que en un moment determinat és distret observar-los.
Així les coses, amb aquesta tàctica ens tenen a tots captivats, i quan algú alça la veu reclamant alguna legítima aspiració, doncs llavors estàs barrejant política amb l'esperit olímpic. Ai las! Ja hi tornem a ser! (hi ha més...)
Majoritàriament són dies de vacances, de moltes coses parades, de negocis en stand by, de negociacions que s'han d'esperar al setembre...
Però l'agost és i ha de ser un mes amb molt de moviment. Malgrat els prejudicis que el vuitè mes de l'any té, són dies que es poden aprofitar i s'aprofiten per a moltes coses. Així el setembre sempre serà molt més profitós... S'ha de tenir en compte que molta gent també treballa -està clar que perquè molts puguin fer vacances, n'hi ha uns altres que no en fan-.
La foto que avui penjo transmet moviment. Frescor. Simpatia. Futur. Quatre mots que lliguen perfectament amb el mes d'agost.
1 d'agost... És una data que gairebé tothom associa a vacances. Carreteres plenes, aeroport amb molt moviment, platges atepeïdes, etc.
El temps fet aquest any, però, ha volgut que la sega (cosetxa, com en mal diem per aquí..) s'hagi allargat, i molt. Normalment per aquestes dates tothom ja té l'ordi i el blat a lloc, i les bales fetes i a cobert. Enguany, doncs, no ha estat així i les màquines encara rutllen a tot trap. Les màquines no entenen l'1 d'agost com a cap treva. Encara que, val a dir-ho, ja comencen a veure el final de la campanya.
Una campanya que anys enrere es vivia de manera molt i molt diferent que en l'actualitat. Això és gràcies (o culpa) dels avenços tecnològics. Si algú en té experiències, pot escriure-les aquí.
A la foto, podeu veure com dues màquines cosetxen aquest migdia el Camp Gran del Soler (és el camp que va acollir l'únic -em sembla- campionat del món que s'ha organitzat a Prats de Lluçanès, el d'Enduro el 1992). Ara, tocarà embalar la palla.
Per cert, un servidor fa col·lecció de postals!! ;) Parlant de vacances i tot plegat, si algú em vol donar una alegria, deixo la meva adreça que és bastant fàcil de recordar:
Isaac Peraire Soler Mas Soler de n'Hug 08513 Prats de Lluçanès
Els que em coneixen sabran que la frase que encapçala aquest post l'he repetida sovint (en alguna ocasió ja l'he apuntada, aquí també). El meu "idil·li" amb aquesta expressió ve de lluny. Era caminant pel Carrer de Sants (Barcelona), un dia anant a veure els companys que s'estaven en un carrer adjacent, vaig veure un cartell reivindicatiu que la reproduïa. Va ser una troballa que em va satisfer, perquè formava l'excel·lent conjunt de paraules que definien -i defineixen- perfectament els meus pensaments i ideals entorn aquest tema.
"LA PRESÓ NO ÉS LA SOLUCIÓ, ÉS PART DEL PROBLEMA"
Ara bé, no em va estalviar reflexions i debats (nois, us en recordeu??), i segueix no sent fàcil. És un tema molt complicat, complex... i fins i tot obscur.
I... algú es deu haver preguntat... per què carai en parlo avui? Doncs perquè he llegit i escoltat vàries notícies sobre presos i problemàtiques entorn a ells i les seves penes aquests últims dies, i també perquè em ve de gust escriure'n, i saber què en penseu. (hi ha més...)
L'expressió que encapçala aquest post la vaig sentir d'un acampat ahir a la nit... i veritablement no podia haver estat més encertada! L'Acampada Jove 2008 ha acabat passada per aigua. En 13 edicions crec que no havia passat mai, però va ser una altra manera de viure aquest certamen.
Tal i com havia escrit, el divendres al migdia arribava a Sant Celoni, un municipi que vaig visitar per primera vegada 'per culpa' de l'Acampada i que només hi torno pel mateix motiu.
A partir de llavors, al cap se t'hi fa un parèntesis. Un parèntesis que enguany va ser interromput pel Consell Nacional d'Esquerra dissabte al matí, a l'Ateneu de Sant Celoni, i on vaig assistir mig adormit (perquè no reconèixer-ho).
Co-responsabilitzant-nos de l'espai socialisme, hem treballat altra vegada amb l'Anna Peña, a qui he de reconèixer la seva tasca i amb qui és un plaer treballar a prop. Gràcies Anna! El què més m'agrada de l'Acampada és el contacte amb la militància de la resta del país, el treball colze a colze, l'ajuda uns als altres, la cooperació, l'intercanvi d'opinions, d'experiències, el conèixer gent nova... (gràcies a tots!!!!!!!!!!) També conèixer i ajudar els acampats i assistents; gent de tota mena, de totes les procedències, de diverses edats; gent simpàtica, gent que no ho és tant, floretes i elogis, i alguns insults i descrèdits que tampoc mai en falten. Però, si finalment, veus que tot plegat va funcionant més o menys bé, doncs ja és el màxim que es pot demanar. (hi ha més...)
A partir del post que esteu llegint en aquest moment, aquest bloc tanca per acampada.
I és que avui ja m'he endinsat gairebé plenament a l'Acampada Jove, que comença demà a Sant Celoni. La pista d'atletisme, el camp de futbol, l'institut, els camps... tot a punt per acollir concerts, xerrades, actes, tendes, i jovent! Però abans d'anar cap allà, viuré una altra acampada, amb els nois i noies del Cívicus!
Així que... el Bloc estarà de vacances i jo... d'acampades! xDD
El dissabte i diumenge dies 19 i 20 de juliol Bruce Springsteen torna a visitar Barcelona. El 17 de maig del 2003 vaig tenir l'oportunitat de veure'l i viure'l a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona. El regal dels 18 anys va permetre'm estar en aquell innoblidable concert, amb el Noguera i l'Aina, poques setmanes després de tenir el carnet de conduir.
Ara, torna a la capital del nostre país i ho fa per partida doble. Vaig al gra. Em fa especial il·lusió tornar anar-hi, i tinc entrada pel dia 19. Però per qüestions que no venen al cas, em va millor anar-hi el diumenge, dia 20. Si sabeu algú que me la pugui canviar, que es posi en contacte amb mi!! Mitjançant el bloc, correu electrònic (isaacperaire@prats.mesvilaweb.cat) o el què pugui!! Gràcies.
* Potser aquest és un post una mica interessat, però... bé, m'ha vingut de gust provar-ho per aquesta via, també. Disculpeu si ho trobeu fora de lloc.
Enmig d'aquesta onada de calor, per mi ja massa llarga, però que fa que tot plegat es miri des d'una altra perspectiva, coses de la vida m'han portat a una apassionant i interessant experiència que té lloc a la ciutat de Vic. No cal donar-ne gaire més explicació. Només cal visitar el següent bloc per observar què carai deu ser això!
En fi, m'ocupa bastant temps del meu temps, però em satisfà, com la gran majoria de coses que faig, per això les faig. Ara podriem entrar a parlar de les coses que fem, per què les fem, etc. Ho deixarem per un altre dia...
Sota el mateix lema que encapçala aquest post, les JERC d'Osona, el Ripollès i el Lluçanès reivindicàvem la llibertat sexual de les persones, dissabte passat, coincidint amb la commemoració del dia de l'Alliberament Gai, Lesbià, Transsexual i Bisexual.
Cada cop ens és una mica més familiar veure una parella homosexual (dos homes o dues dones) pel carrer (mica en mica) però malgrat això encara no hi estem del tot (o gens) acostumats. I si en veiem una, és molt probable que s'emporti un comentari de caràcter homòfob.
Sota el meu entendre, a les grans ciutats aquest fet està una mica més superat -malgrat encara existir-hi discriminació- però en els pobles on tots ens coneixem, la cosa es complica. No ho sé, perquè tampoc tinc constància de l'orientació sexual de cadascú (ni m'interessa, amb perdó), però estic convençut que alguns -potser més dels que ens pensem- l'amaguen. I això no és tolerable. Tots i cadascun de nosaltres hem de poder expressar-nos TAL COM SOM.
Hem de treballar perquè tothom pugui expressar-se tal i com és, estimi a qui estimi, li agradi qui li agradi. Sense haver de demanar permís per estimar.
No recordo exactament si ben bé per aquest ordre -i segur que m'en deixo-, però fa un temps va ser l'apagada de llum de Barcelona, l'agressió xenòfoba al tren, vam tenir el gran boom dels problemes de rodalies -afavorit pels esvorancs del TGV-, eleccions al Congreso, Fidel Castro i la seva retirada, vam empalmar amb l'espectacle de la sequera -tot el que el va envoltar- i la seva superació, i ara estem immersos amb la vaga de transportistes. I tots -o molts- anem de cul entorn aquests 'booms' mediàtics encara que ens puguin afectar molt, bastant, força, una mica, poc o gens.
Aquest últim però, pel fet de ser l'últim, és el que ens ocupa ara. I m'agradaria fer una pregunta als lectors d'aquest bloc. Us afecta (o us ha afectat) la vaga de transportistes? De quina manera?
Si en teniu ganes, animeu-vos a respondre. D'aquesta forma, podrem conèixer i debatre diverses opinions i experiències. Gràcies per avançat!!!
Cinc anys després de que la nostra generació anéssim a Selectivitat (uff quant de temps ja!!!!), demà -com cada any- tornen estar convocats milers d'estudiants a fer-la. Ja llavors, semblava que el model 'selectivitat' s'acabava, i que érem dels últims que la fèien. Aquest anys, diuen el mateix. Ja veurem què passa.
Recordo perfectament aquelles dates. Després d'un curs molt potent, molt atepeït, molt actiu, molt dens... (el record del 2n de Batxillerat és aquest: examens, treball de recerca i feina) tocava anar A tres dies d'examens. Tocava anar a selectivitat, una mena de monstre que des del primer dia que entres a 1r de Batxillerat te'n parlen. "Si no estudies, no aprovaràs la Selectivitat", ens dèien. (segueix...)
Em disposo a escriure quatre pinzellades sobre el català a L'Alguer. Ho faig només en base a l'experiència viscuda, sense tenir en compte cap tipus de base empírica ni documentada. Potser és una irresponsabilitat, però també trobo interessant poder aportar quelcom sobre el què he palpat, tot fruit dels dies viscuts allà, i prou. És clar que la llengua catalana és un dels alicients pels quals visitar aquesta ciutat, i qui hi va, està atent per veure si realment s'hi parla o no. Nosaltres, també.
Aquesta última setmana l'hem passat a L'Alguer. Amb tants dies (mai havia estat tants dies lluny de casa...) són moltes les coses que voldria comentar. Aquella terra, la relació amb la nostra, les coses curioses, les anècdotes, els pobles, la gent, la llengua, les construccions, les platges, les cales...
Esperit olímpic, esperit olímpic, esperit olímpic... Ja fa massa anys que sota aquesta expressió se'ns volen amagar massa coses. Massa interessos. 
1 d'agost... És una data que gairebé tothom associa a vacances. Carreteres plenes, aeroport amb molt moviment, platges atepeïdes, etc. 
Els que em coneixen sabran que la frase que encapçala aquest post l'he repetida sovint (en alguna ocasió ja l'he apuntada, aquí també). El meu "idil·li" amb aquesta expressió ve de lluny. Era caminant pel Carrer de Sants (Barcelona), un dia anant a veure els companys que s'estaven en un carrer adjacent, vaig veure un cartell reivindicatiu que la reproduïa. Va ser una troballa que em va satisfer, perquè formava l'excel·lent conjunt de paraules que definien -i defineixen- perfectament els meus pensaments i ideals entorn aquest tema. 
L'expressió que encapçala aquest post la vaig sentir d'un acampat ahir a la nit... i veritablement no podia haver estat més encertada! L'
El dissabte i diumenge dies 19 i 20 de juliol Bruce Springsteen torna a visitar Barcelona. El 17 de maig del 2003 vaig tenir l'oportunitat de veure'l i viure'l a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona. El regal dels 18 anys va permetre'm estar en aquell innoblidable concert, amb el Noguera i l'Aina, poques setmanes després de tenir el carnet de conduir. 
No recordo exactament si ben bé per aquest ordre -i segur que m'en deixo-, però fa un temps va ser l'apagada de llum de Barcelona, l'agressió xenòfoba al tren, vam tenir el gran boom dels problemes de rodalies -afavorit pels esvorancs del TGV-, eleccions al Congreso, Fidel Castro i la seva retirada, vam empalmar amb l'espectacle de la sequera -tot el que el va envoltar- i la seva superació, i ara estem immersos amb la vaga de transportistes. I tots -o molts- anem de cul entorn aquests 'booms' mediàtics encara que ens puguin afectar molt, bastant, força, una mica, poc o gens.
Cinc anys després de que la nostra generació anéssim a Selectivitat (uff quant de temps ja!!!!), demà -com cada any- tornen estar convocats milers d'estudiants a fer-la. Ja llavors, semblava que el model 'selectivitat' s'acabava, i que érem dels últims que la fèien. Aquest anys, diuen el mateix. Ja veurem què passa. 
