Si alguna cosa ha dinamitat la crisi finacera en la que estem sotmesos és l'existència de models econòmics  alternatius en el que tradicionalment es coneix com dreta i esquerra en les democràcies parlamentàries. Les receptes, a grans trets,  són les mateixes en l'administració republicana americana que en la laborista britànica o la socialcristiana alemanya. No serà doncs, en base a l'existència de models financers - i per tant també de models econòmics - que podrem continuar dividint confortablement els espais polítics. Probablement la divisió passarà més per les actituds que per les ideologies, per les paraules que per les idees, per la capacitat de ser sensibles als nous valors de les societats que per les receptes a aplicar.

El model ultraliberal ha fracassat. L'autorregulació integral del mercat és ara ja, una mera hipòtesi teòrica superada per la realitat. Algú pot dir - amb raó - que precisament la situació actual no és res més que un ajustament del mercat , però quan un sistema s'autorregula posant en risc la supervivència del propi sistema és que aquest no funciona. El fracàs del model ultraliberal és només comparable al fracàs del model socialista : tota la vida propugnant un canvi en el model capitalista, i en el moment en que aquest canvi no només és possible sinó necessari, les respostes que s'ofereixen ni són alternatives, ni són eficaces. 

Els models econòmics i socials no són més que eines - i conseqüències -  de moments, situacions i circumstàncies determinades. La revolució industrial fou la base de l'aparició del capitalisme i del marxisme, com la revolució agrícola i l'existència d'excedents havia estat la base, centenars d'anys abans, del desenvolupament del comerç. Potser el que estem presenciant ara és el naixement d'alguna cosa nova, d'un nou ordre internacional que no sabem encara com serà ni com s'organitzarà, però que serà la resposta a la revolució de la globalització.

O potser, senzillament, d'aquí a poques setmanes o mesos, la calma tornarà i podrem continuar vivint en una espècie de pròrroga permanent que ens permetrà continuar preocupats pel que és urgent i oblidar, de nou, allò que és important.

M'estic llegint "Abans del sis d'octubre"d'Amadeu Hurtado. El recomano vivament a tothom que encara cregui en la independència de jutges i magistrats que han de dictaminar sobre l'Estatut de Catalunya. Hurtado explica amb tots els ets i uts els moviments polítics que hi havia entorn als magistrats del Tribunal de Garanties Constitucionals que havien de pronunciar-se sobre la Llei de Contractes de Conreu. Soldats de toga i estat major al servei d'una causa que no era ni la de la justícia ni la de Catalunya. Llegiu-lo: minuciós en el relat, autocrític amb la política catalana, lúcid - i també ingènuu - amb la situació política.

Per cert, avui he començat una col·laboració de periodicitat mensual amb Tribuna.cat.

No fa ni cinc minuts que ha acabat l'entrevista que Sergio Vila-San-Juan ha fet a Paul Auster al Saló de Cent, organitzada pel Consorci de Biblioteques de Barcelona. Centenars de lectors l'hem escoltat amatents i altres molts no han pogut entrar a l'Ajuntament. Auster ha dit que el fascina i l'obsessiona la història d'Amèrica, i que no es cansa de parlar mai del seu país, perquè els EUA són, sobretot, una idea. Res no  uneix als nord-americans més que una idea: producte d'un genocidi, barreja de pobles diferents, de milions d'emigrats d'Europa... gent que d'una idea en va fer un país.

Vet aquí el repte de les societats i les nacions en el món global: saber trobar una idea de país i construir-la.

La violència latent que hi ha a la societat de tant en tant emergeix brutalment. L'episodi viscut als carrers de Barcelona i a l'Estadi Olímpic Lluís Companys ens recorda la fragilitat dels fils que aguanten la convivència i ens avisa del que pot passar si no som capaços de reaccionar contra aquells que, per frustració, fanatisme, inconsciència o maldat no trobem altra manera de divertir-se o d'afirmar-se que no sigui amenaçant, ofenent o danyant a l'altri.

És per això que la societat - les famílies, l'escola, la policia, els jutges, els mitjans de comunicació - han de tenir pautes per saber com cal reaccionar davant de provocacions d'aquestes carcaterístiques. No podem demanar que els espectadors dels equips de futbol es comportin com uns herois davant uns vàndals, però tampoc podem permetre que la policia es comporti com uns mers espectadors. 

Recordo, fa uns anys, que un nen de tretze anys va morir a les grades del Camp de Sarrià per l'impacte d'una bengala. La memòria és curta i els titulars fugissers, però aquests dies no puc deixar de pensar com deu haver reaccionat la família d'aquest noi al veure que malgrat el seu dolor, el seu sacrifici, la història s'hagués pogut tornar a repetir.

Aquest bloc ha estat gairebé un mes sense actualitzar. Ara em proposo tornar-hi. O anar-hi tornant. Hi ha temporades en que escriure es fa feixuc. Altres, et deleixes per dir la teva. Escriure un bloc és també un estat d'ànim. T'exigeix un temps, és cert; però sobretot un estat d'ànim. I també una disciplina. Cap obligació però una disciplina.

Sovint - amics coneixedors que aquest ja fa gairebé quatre anys que aguanta - em demanen opinió sobre si fer o no fer un bloc, i jo els dic que allò més important del bloc no és el que dius sinó el que no dius. Entendre que un bloc no és un diari íntim, personal, sinó la capçalera del teu propi mitjà de comunicació. I, és clar, no pots pretendre que allò que escrius no tindrà cap mena de trascendència ni tampoc implicar - excessivament - el lector en les teves dèries. I això explica, en part, els períodes de silencis.

Les vacances serveixen - teòricament - no per deixar de mirar sinó per elevar la mirada. Per veure el bosc més enllà dels arbres més propers que ens l'amaguen. I hom ja no sap si  és més real l'arbre amb el que conviu tot l'any o el bosc que albira durant quinze dies. I aquests quinze dies, des de la distància a la immediatesa,  he vist la política catalana com l'exercici racional - benintencionat i voluntarista - de canalitzar la impotència nacional.

Si és cert el que diu La Vanguardia, crec que el que ha fet el Barça és tot un gest. Un gest contra el menyspreu envers el català que Air Berlin va demostrar. La política i la història d'un país no es poden fer només a base de gestos, però cal que, de tant en tant, algú en faci un per recordar-nos a tots plegats que si volem ser respectats, la nostra primera obligació és fer-nos respectar.

Ahir vaig tenir l'ocasió d'interpel·lar a l'alcalde sobre el cost del seu blog. Tot i que ell no es va dignar a respondre'm - causa perplexitat que el President de la Generalitat o el del  govern espanyol hagin de respondre preguntes personalment i l'alcalde de Barcelona, no - es va reconèixer el cost que fa uns dies vàrem denunciar. Concretament se'ns va dir que que fins ara - juny ?, juliol ? - porten gastats, aquest 2008, 150.000 euros.

Us recomano que llegiu la carta oberta que en Quim Torra ha adreçat a uns quants signants del Manifiesto.

Divendres, vàrem presentar la proposta de CIU per ubicar la Biblioteca Central Urbana a la Plaça Catalunya - a l'actual edifici del Banc d'Espanya - i no al costat de l'estació de França tal com ara està previst. Creiem que hi ha raons i arguments més que suficients per defensar-ho. He penjat el vídeo de la roda de premsa així com un text explicatiu. Pel que sabem, la proposta ha agradat al sector.

La resposta de l'Ajuntament ? Previsible i burocràtica. "Ja no s'hi és a temps, no hi podem fer res, el Banc d'Espanya no voldrà marxar,... "

La primera obligació dels que ens dediquem a la política professionalment - encara que no ens agradi dir-ho així és evident que els que vivim d'això som professionals de la política - és intentar fer la nostra feina bé, no cometre errors i no caure en les provocacions dels adversaris. Quan es comet un error o es cau en una trampa - que sempre pot passar- , el que has de fer és rectificar o sortir-ne com més aviat millor. La gran injustícia d'aquesta feina és  que un segons o uns minuts desafortunats de poques persones poden, a ulls dels atònits espectadors, qüestionar la feina feta en un cap de setmana per milers de militants.

Si algú de vosaltres té interès en presentar-se com a Director de BTV, ara en té l'oportunitat. Sembla com si des de l'Ajuntament no se'n vulgui fer massa difusió, però per això serveixen els blogs, per fer circular la informació.

Tenia, des de feia dies, un deure moral amb mi mateix que era fer-me ressò de la situació en que es troba en Marc Belzunces per un cas - si em permeteu dir-ho així - d'insubmissió electoral. Com us podeu imaginar, jo he optat per participar del sistema i treballar des de dintre per canviar-lo i no cometré l'error que va fer una companya meva de consistori que va declarar-se antisistema. Parteixo doncs, que les lleis s'han de complir, i que el sistema democràtic que tenim és, avui per avui, el millor que entre tots hem estat capaços de construir.  Evidentment en això - i no és la primera vegada que ho dic - tots nosaltres arrosseguem contradiccions, i la nostra feina és intentar conviure-hi. Però hi ha alguna cosa en el cas del Marc Belzunces que fa que, malgrat no estar d'acord amb la seva decisió de no presentar-se a complir el que la llei entèn com a deure cívic, fa que no la consideri punible. Potser perquè poso els valors de la llibertat i la sinceritat com un dels principals valors a protegir i a defensar, i quan una decisió d'aquestes caracterítiques no és fruit de la mandra, el passotisme sinó de la reflexió i de les conviccions crec que cal valorar-ho. Altres, potser, exhibirien certificats mèdics o mil-i-una excuses per poder-se'n anar de cap de setmana.

Alguns companys m'han retret que no informi en directe o , almenys, de forma puntual sobre el Congrés de CDC. Lamento si he decebut a algú, però és una actitud conscient. Crec que els blogs, com d'altres instruments de comunicació - poden jugar un doble rol: el d'informar i el d'opinar. El primer exigeix rapidesa i immediatesa, el segon, reflexió i perspectiva. Em comprometo, una vegada acabat el Congrés a fer-ne la meva valoració política, i intentaré - si puc - resumir els milers de pàgines resultants de les ponències en una espècie de decàleg que, a la força, serà reduccionista. Crec que els debats de les idees de fons d'un partit no es poden retransmetre com si fos un esdeveniment esportiu o una confrontació dialèctica parlamentària, sinó que ens exigeixen uns ritmes i un tempo més pausat.