La violència latent que hi ha a la societat de tant en tant emergeix brutalment. L'episodi viscut als carrers de Barcelona i a l'Estadi Olímpic Lluís Companys ens recorda la fragilitat dels fils que aguanten la convivència i ens avisa del que pot passar si no som capaços de reaccionar contra aquells que, per frustració, fanatisme, inconsciència o maldat no trobem altra manera de divertir-se o d'afirmar-se que no sigui amenaçant, ofenent o danyant a l'altri.

És per això que la societat - les famílies, l'escola, la policia, els jutges, els mitjans de comunicació - han de tenir pautes per saber com cal reaccionar davant de provocacions d'aquestes carcaterístiques. No podem demanar que els espectadors dels equips de futbol es comportin com uns herois davant uns vàndals, però tampoc podem permetre que la policia es comporti com uns mers espectadors. 

Recordo, fa uns anys, que un nen de tretze anys va morir a les grades del Camp de Sarrià per l'impacte d'una bengala. La memòria és curta i els titulars fugissers, però aquests dies no puc deixar de pensar com deu haver reaccionat la família d'aquest noi al veure que malgrat el seu dolor, el seu sacrifici, la història s'hagués pogut tornar a repetir.

Aquest bloc ha estat gairebé un mes sense actualitzar. Ara em proposo tornar-hi. O anar-hi tornant. Hi ha temporades en que escriure es fa feixuc. Altres, et deleixes per dir la teva. Escriure un bloc és també un estat d'ànim. T'exigeix un temps, és cert; però sobretot un estat d'ànim. I també una disciplina. Cap obligació però una disciplina.

Sovint - amics coneixedors que aquest ja fa gairebé quatre anys que aguanta - em demanen opinió sobre si fer o no fer un bloc, i jo els dic que allò més important del bloc no és el que dius sinó el que no dius. Entendre que un bloc no és un diari íntim, personal, sinó la capçalera del teu propi mitjà de comunicació. I, és clar, no pots pretendre que allò que escrius no tindrà cap mena de trascendència ni tampoc implicar - excessivament - el lector en les teves dèries. I això explica, en part, els períodes de silencis.

Les vacances serveixen - teòricament - no per deixar de mirar sinó per elevar la mirada. Per veure el bosc més enllà dels arbres més propers que ens l'amaguen. I hom ja no sap si  és més real l'arbre amb el que conviu tot l'any o el bosc que albira durant quinze dies. I aquests quinze dies, des de la distància a la immediatesa,  he vist la política catalana com l'exercici racional - benintencionat i voluntarista - de canalitzar la impotència nacional.

Si és cert el que diu La Vanguardia, crec que el que ha fet el Barça és tot un gest. Un gest contra el menyspreu envers el català que Air Berlin va demostrar. La política i la història d'un país no es poden fer només a base de gestos, però cal que, de tant en tant, algú en faci un per recordar-nos a tots plegats que si volem ser respectats, la nostra primera obligació és fer-nos respectar.

Ahir vaig tenir l'ocasió d'interpel·lar a l'alcalde sobre el cost del seu blog. Tot i que ell no es va dignar a respondre'm - causa perplexitat que el President de la Generalitat o el del  govern espanyol hagin de respondre preguntes personalment i l'alcalde de Barcelona, no - es va reconèixer el cost que fa uns dies vàrem denunciar. Concretament se'ns va dir que que fins ara - juny ?, juliol ? - porten gastats, aquest 2008, 150.000 euros.

Us recomano que llegiu la carta oberta que en Quim Torra ha adreçat a uns quants signants del Manifiesto.

Divendres, vàrem presentar la proposta de CIU per ubicar la Biblioteca Central Urbana a la Plaça Catalunya - a l'actual edifici del Banc d'Espanya - i no al costat de l'estació de França tal com ara està previst. Creiem que hi ha raons i arguments més que suficients per defensar-ho. He penjat el vídeo de la roda de premsa així com un text explicatiu. Pel que sabem, la proposta ha agradat al sector.

La resposta de l'Ajuntament ? Previsible i burocràtica. "Ja no s'hi és a temps, no hi podem fer res, el Banc d'Espanya no voldrà marxar,... "

La primera obligació dels que ens dediquem a la política professionalment - encara que no ens agradi dir-ho així és evident que els que vivim d'això som professionals de la política - és intentar fer la nostra feina bé, no cometre errors i no caure en les provocacions dels adversaris. Quan es comet un error o es cau en una trampa - que sempre pot passar- , el que has de fer és rectificar o sortir-ne com més aviat millor. La gran injustícia d'aquesta feina és  que un segons o uns minuts desafortunats de poques persones poden, a ulls dels atònits espectadors, qüestionar la feina feta en un cap de setmana per milers de militants.

Si algú de vosaltres té interès en presentar-se com a Director de BTV, ara en té l'oportunitat. Sembla com si des de l'Ajuntament no se'n vulgui fer massa difusió, però per això serveixen els blogs, per fer circular la informació.

Tenia, des de feia dies, un deure moral amb mi mateix que era fer-me ressò de la situació en que es troba en Marc Belzunces per un cas - si em permeteu dir-ho així - d'insubmissió electoral. Com us podeu imaginar, jo he optat per participar del sistema i treballar des de dintre per canviar-lo i no cometré l'error que va fer una companya meva de consistori que va declarar-se antisistema. Parteixo doncs, que les lleis s'han de complir, i que el sistema democràtic que tenim és, avui per avui, el millor que entre tots hem estat capaços de construir.  Evidentment en això - i no és la primera vegada que ho dic - tots nosaltres arrosseguem contradiccions, i la nostra feina és intentar conviure-hi. Però hi ha alguna cosa en el cas del Marc Belzunces que fa que, malgrat no estar d'acord amb la seva decisió de no presentar-se a complir el que la llei entèn com a deure cívic, fa que no la consideri punible. Potser perquè poso els valors de la llibertat i la sinceritat com un dels principals valors a protegir i a defensar, i quan una decisió d'aquestes caracterítiques no és fruit de la mandra, el passotisme sinó de la reflexió i de les conviccions crec que cal valorar-ho. Altres, potser, exhibirien certificats mèdics o mil-i-una excuses per poder-se'n anar de cap de setmana.

Alguns companys m'han retret que no informi en directe o , almenys, de forma puntual sobre el Congrés de CDC. Lamento si he decebut a algú, però és una actitud conscient. Crec que els blogs, com d'altres instruments de comunicació - poden jugar un doble rol: el d'informar i el d'opinar. El primer exigeix rapidesa i immediatesa, el segon, reflexió i perspectiva. Em comprometo, una vegada acabat el Congrés a fer-ne la meva valoració política, i intentaré - si puc - resumir els milers de pàgines resultants de les ponències en una espècie de decàleg que, a la força, serà reduccionista. Crec que els debats de les idees de fons d'un partit no es poden retransmetre com si fos un esdeveniment esportiu o una confrontació dialèctica parlamentària, sinó que ens exigeixen uns ritmes i un tempo més pausat.

Com a conseqüència de la nostra feina d'oposició municipal, hem pogut saber que el blog amb que l'alcalde Jordi Hereu es posa en contacte amb els ciutadans té un cost anual per aquests de 262.000 euros.  El “Servei de manteniment de continguts i dinamització del ‘Blog Barcelona’”, figura en un contracte  entre l’empresa municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB),  i la productora audiovisual Lavinia TC  que hem pogut conèixer en el periòde d'anàlisi de comptes. Fins ara hem conegut el contracte corresponent als darrers sis mesos de l'any 2007 per un import de 131.000 euros, però hem estat informats de la seva continuïtat el 2008.
 
La gràcia i l'esperit dels blog és la comunicació directa i personal amb qui s’hi connecta, si al final tot es redueix a una campanya més de màrqueting polític deixa de tenir sentit, i si a més s’externalitza la seva elaboració, vol dir que no hi ha un horitzó de sinceritat en el seu plantejament.

L'Ajuntament de Barcelona fa temps que ha perdut la mesura de les coses

Ara fa uns dies hi va haver un cert debat polític i mediàtic entorn d'un videojoc - The Wheelman, crec que es deia - en el que la ciutat de Barcelona és l'escenari d'un munt d'actes violents i vandàlics comesos pels seus protagonistes. Se sentiren diverses posicions, des  de mirar d'evitar que el videojoc arribés al mercat fins a una altra situada a l'altre extrem en en sentit de dir que això és un joc, és ficció i no cal confondre-la amb la realitat i que, per tant, des dels poders públics no s'hi ha de fer res. He de dir que no tinc clara quina és la posició que caldria mantenir més enllà de l'apel·lació a la responsabilitat i a una correcte senyalització dels continguts per tal que ningú adquireixi el joc sense saber què s'hi trobarà. Ara bé, cal que ens preguntem, té límits legals, la ficció ?

Recordo que ara fa uns anys, als Estats Units es va acabar retirant del mercat un videojoc que consistia en que un personatge que representava un cowboy violava una noia índia i, com més vegades ho feia,  més punts tenia. No sé si es va retirar per pressions del mercat o per imperatiu legal, però es va retirar. La pregunta però que ens hauríem de fer en relació al joc de Barcelona és sí qualsevol argument de ficció és assumible.

És a dir, si enlloc d'assassinats de polícies, robatoris, explosions a la Plaça Catalunya o conduir a 200 km/h per la Diagonal, el joc plantegés, per exemple, les activitats d'un pederasta recorrent els centres escolars de la la ciutat, ho assumiríem ? Seguiríem dient que és ficció, només ?  O si el joc consistís en estavellar avions plens de passatgers als edificis emblemàtics de la ciutat ? Diríem que és de mal gust, només ? Potser sí, però crec sincerament que en un cas així les veus crítiques haurien estat superiors.

Però aleshores, torna a aparèixer la pregunta, té límits legals, la ficció ? Depèn de la qualificació moral que tots i cadascun de nosaltres donem als delictes que es cometen al joc ?   O de la freqüència amb que ens acostumem a veure segons quins tipus de delictes en la ficció ?

Com he dit abans, no sé quina és la posició que des dels poders públics s'ha de tenir respecte aquesta qüestió, però en una societat que es mou sota la dictadura de la imatge fragmentada, episòdica i fàcilment manipulable més que no pas sota els dictats de la reflexió, la cultura i l'experiència crec que, com a mínim hi hauríem de pensar.

Llegint l'article del President Montilla ahir a La Vanguardia he vist quina era la primera línia vermella - roja, per ser exactes - que el PSC traspassava sense que aquells que diuen defensar-les s'inmutessin.