L'episodi del Conseller Llena i el debat sobre les incompatibilitats i si, la seva condició d'alcalde, primer, i de regidor després va influir en la tramitació urbanística que a hores d'ara està en boca de tothom, amaga, en realitat, un altre debat. Tothom té la pressumpció d'inocència, i el Conseller també, però és evident que, com a mínim, el Conseller no ha estat curós en la seva actuació. Si l'afer arriba als tribunals ja seran aquests els que dictaminaran si hi ha responsabilitats legals, però em sembla que les responsabilitats polítiques són ben clares. Si això hi afegim, a més, que l'actual alcaldessa treballa com a advocada a l'empresa explotadora de Baquèira-Beret, les peces del trencaclosques encara apareixen més barrejades que mai.

Ara bé, què és el que jo li retrec al Conseller Llena ? Li retrec que el seu model de desenvolupament del Pirineu es construeixi en base al totxo. I que com a alcalde, regidor, diputat, factòtum de l'Alt Àneu, no hagi fet res per canviar-ho, al contrari, s'hagi abocat amb totes les seves forces a promoure-ho. Ja sé que aquesta no es una posició exclusiva d'aquest alcalde ni del seu grup polític, sinó que obeeix a una determinada cultura dominant al nostre país que percep el territori com alguna cosa ilimitada. I una cultura política i econòmica en que, si poses algun interrogant sobre el model de creixement, automàticament ets titllat d'ecologista radical o bé  - si a més ets de Barcelona - veus com la teva opinió és menystinguda amb arguments tan sòlids tipus " ets un ecologista de cap de setmana". Perquè mai ningú no és qualificat d'urbanitzador radical i si, en canvi, existeix el concepte esmentat abans d'ecologisme radical ?  Què és més radical - en el sentit d'extrem - , construir 349 habitatges en un nucli de població de 45 habitants o oposar-s'hi ? Jo, la resposta, la tinc clara.

El debat del desenvolupament no és simple. No es resol amb eslògans o proclames. I cal saber combinar el creixement econòmic i la necessària protecció de l'entorn natural i el paisatge. La voracitat del diner però, sempre està a l'aguait de les febleses i contradiccions del sistema. Entre l'ecologisme possibilista i l'urbanisme radical, allò que assegura la durabilitat del creixement econòmic i un entorn de qualitat, és el primer, no pas el segon.

Com és que el President Montilla mostra més comprensió i respecte per les paraules i el to del Sr. Bolaños que no pas el que va demostrar pel Conseller Puigcercós per l'afer de la bandera ? Com és que el President Montilla no ha renyat públicament - ni tan sols això !, ja no parlem de cessar-lo - el Sr. Bolaños per la seva actitud i en canvi es va permetre el luxe d'humiliar públicament el Conseller Puigcercós ?

I d'altra banda, què dirà, ara d'això, el President Montilla, quan els tribunals n'han dit això altre ? I d'això, que en dirà res ?

Llegeixo a l'e-notícies:

La Comissió d'Urbanisme de Lleida, depenent del Govern de la Generalitat, ha donat llum verda al pla impulsat per l'empresa Baqueira-Beret per a construir 379 habitatges en el poble de Sorpe, que té només 45 veïns censats, tot i que molts d'aquest no resideixen a la localitat, segons una informació publicada a El País. La Generalitat considera aquest projecte de "creixement moderat". La construcció d'aquest habitatges, que permetrà l'ampliació de les pistes a zona protegida, va ser iniciat per l'actual conseller d'Agricultura, Joaquim Llena, en la seva etapa com alcalde d'Alt Àneu.

L'única ocasió en que he parlat amb Llena va ser  al seu establiment de restauració una vegada que, amb altres companys, vaig voler portar l'aleshores Conseller de Medi Ambient, Felip Puig a fer una excursió pels Clots de Rialba per tal que conegués de primera mà la bellesa dels espais verges per on es pretenia ampliar l'estació d'esquí i així, evitar el que semblava ja imminent. La tempesta de neu va impedir-nos-ho i vàrem anar a saludar l'alcalde. Des del primer moment vaig veure que Llena es mirava la muntanya no com un espai a preservar i protegir, sinó com un espai a explotar econòmicament.

Vet aquí: els discursos grandiloqüents, les paraules emfàticament pronunciades... tot passa. I què en queda ? Quedaran els 379 habitages a Sorpe que estaran ocupats quinze dies l'any. Sort que ells eren els de debò !

Avui hem pogut llegir com les gasten els responsables de comunicació del President Montilla: amenacen als periodistes que no escriuen al seu dictat amb "joder-los". No crec que diguessin "fotre'ls". No. Diuen "joder-los". És curiós: els socialistes controlen més que mai tots els ressorts del poder i això, lluny de fer-los sentir forts i asserenar-los, els descentra i els altera de tal manera que acaben deixant traslluir la seva autèntica manera d'entendre la política. Per un servidor, que des de fa anys els acostuma a tractar i sap com actuen fins i tot amb els seus, això no és cap sorpresa. Però m'envaïa una certa impotència quan veia que això no era percebut per la societat i els mitjans de comunicació. Ara, sortosament, comença a canviar la percepció externa de tot plegat..

Un altre episodi del mateix estil l'hem viscut aquest matí, davant la Sagrada Família. Hi havia convocat un acte de commemoració del 125 aniversari de la primera pedra del temple i del centenari de La Santa Espina. Cal dir que, a més, s'hi afegia la qüestió del pas o no del traçat del TGV pel centre de la ciutat i el risc que això suposaria pels habitatges i per l'obra de Gaudí. Molta gent, un acte amarat de civisme, legítima expressió de la ciutadana. Doncs bé: de sobte arriba l'alcalde envoltat de la seva guàrdia de corps: a més del lògic dispositiu de seguretat, una corrua de persones - molts d'ells càrrecs de confiança municipals i membres del PSC - s'han obert pas a base d'empentes fins a ocupar l'entorn de l'alcalde i intentar evitar - de forma bastant patètica, cal dir-ho - les protestes d'alguns ciutadans que cometien el gravíssim delicte ( ! ) d'expressar amb cartells la seva opinió sobre el traçat del TGV.

L'entorn de l'Alcalde ho ha impedit. Com si manifestar-se no fos un dret democràtic. No ho deien però estic segur que ho pensaven: la calle és nuestra i ningú no té dret a posar-ho en dubte. Mentre, milions i milions d'euros públics es destinen a lloar la ciutat i l'alcalde: la guia de Barcelona, la guia Passejar per Barcelona, la guia dels autobusos...amb tirades de milers d'exemplars repartides pels diaris de la ciutat que tampoc deuen fer fàstics als diners municipals que els hi entren, d'altra banda. Sort que la seva professionalitat i independència està fora de tot dubte, perquè si no, podríem arribar a pensar que el que pretén l'Ajuntament és condicionar-los.

Estic llegint el llibre de Patrícia Gabancho que té com a títol el mateix que encapçala aquest post. Tot i que no l'he acabat i, per tant, no sé les conclusions a les que arribarà, d'entrada he de dir que em sembla un llibre valent, desacomplexat i que fuig dels espais comuns d'autocomplaença o de justificacions vergonyants en les que sovint caiem els catalans a l'hora de parlar de la nostra cultura.

El continuaré llegint amb atenció i amb el convenciment que la millor manera de saber els remeis que cal aplicar és encertar la diagnosi. Recordo un anunci molt impactant sobre la malaltia del càncer que deia: "Només hi ha una cosa pitjor que saber que tens càncer: no saber-ho". Doncs amb la cultura - salvant les distàncies - passa el mateix:"Només hi ha una cosa pitjor que saber que la teva cultura està en perill: no saber-ho" O no voler-ho saber. O no voler-ho veure. O no voler creure-t'ho.

He vist un parell de vegades el programa Tons, del C33 i m'ha semblat una petita joia. De la sàvia combinació de poesia i música presentada de forma atractiva i sense estridències en resulta un programa magnífic. Les noves versions de poemes musicats per cantautors dónen un resultat brillant ( Cantautores, hauríem de dir, ja que els dos programes que he vist que em sembla  que eren Txell Sust cantant Rosselló-Pòrcel musicat per Maria del Mar Bonet i Laura Guiteras cantant Espriu musicat per Marina Rossell ). Si hi ha mitjans, talent i ganes i no hi ha cap mena de complex provincià que et porti a menystenir el que és propi i idolatrar el que és de fora, la cultura catalana pot resultar tant atractiva i moderna com qualsevol altra. Mentre ens domini la tonteria que amaga el seu provincianisme amb grandiloqüents proclames de cosmopolitisme, seguirem reservant una posició subsidiària a la cultura catalana.

Ahir  - per fi! -  vaig assistir a la inauguració del Museu de la Música. Un espai ben resolt, amb una col·lecció interessant i que completa les instal·lacions de l'Auditori i que conforma juntament amb el Teatre Nacional i el futur Centre del Disseny un pol d'atracció cultural. Probablement el nou consistori haura de fer un esforç per pensar com es pot vincular aquest pol amb el centre històric de la ciutat. L'eix del carrer Casp és probablement, un dels punts a treballar.

S'explica que un dels moments dialècticament més recordats del parlamentarisme anglès fou quan un dels diputats, per evidenciar la buidor insubstancial de les propostes que havia fet el ministre de torn, va assenyalar que el Ministre havia arribat al Parlament a bord d'un taxi buit. " Un taxi buit ha arribat a la porta del Parlament i d'ell n'han baixat el Ministre i les seves propostes" . No sé si anava exactament així o al revés - ho vaig llegir fa temps en un llibre que ara no tinc a les mans ( em comprometo a buscar-ho i a penjar l'anècdota amb noms i cognoms dels protagonistes) - però la imatge em serveix per fer el balanç dels 100 dies de govern Montilla : Un minibus buit va arribar a la plaça de Sant Jaume i d'ell en baixaren el govern i les seves idees.

Sovint es diu que el tacticisme senyoreja per la política catalana. I és cert. Poques coses s'han fet prescindint del tacticisme. Per què ? Possiblement perquè el tacticisme és l'arma dels febles, dels supervivents. Potser perquè, des de fa dècades, allò que fa rodar la roda del catalanisme no és altra cosa que el tacticisme que és tant com dir l'adaptabilitat, la supervivència quotidiana.  Com aquells animals que es mimetitzen en l'entorn i troben en aquesta virtut un espai de confortabilitat i de supervivència, la política catalana ha jugat sempre - de forma majoritària - a acceptar les regles d'un joc que li imposaven uns altres. I ho ha fet, no possiblement per gust sinó per necessitat.  Prat de la Riba pensa en la Catalunya gran, però a l'acceptar la Mancomunitat ho fa per tacticisme, per possibilisme immediat, per sobreviure. Macià, igual. Sospira per la Catalunya políticament lliure, econòmicament pròspera, socialment justa, espiritualment gloriosa, però accepta fer marxa enrera en la proclamació de la República Catalana per tacticisme, per possibilisme, per sobreviure. Una tàctica al servei d'una estratègia.

Què ens passa, ara ? Potser el que ens passa és que els nostres governants han fet del tacticisme, de la jugada a curt, la seva raó de ser. No hi ha res més enllà. Cap ultima ratio que ho justifiqui. Cap ambició. Cap estratègia. O pitjor, han confós - no involuntàriament - la tàctica amb l'estratègia. Han elevat els moviments tàctics a la categoria d'estratègia. Ho han dit ben clar: Catalunya ha entrat en una fase postnacional.

Pujol feia servir la imatge d'una bicicleta per explicar que Catalunya necessita constantment pedalar perquè, si no ho fa , la bicicleta s'atura i, a l'aturar-se, es tomba. Montilla ha decidit continuar pedalant però que la bicicleta ja no ha d'avançar més, no ha d'anar enlloc. I com que la bicicleta que s'imagina Montilla és una bicicleta estàtica, creu que la bicicleta no caurà. Doncs sí, caurà. Perquè el que Montilla no sap és que la força transformadora de Catalunya, allò que ha canalitzat i ha alimentat la immensa energia i potència creadora que ha tingut el país ha estat l'ambició nacional, el catalanisme.

Montilla, al despullar la política catalana de l'eix nacional, ha agafat de la tàctica tots els seus defectes i ha prescindit de totes les seves virtuts.

Conec a en Lluís Recoder gairebé des de sempre. Des de sempre vull dir, no des de la infància, però sí des dels setze o disset anys meus que eren els vint-i-pocs seus. Ahir vaig anar a l'acte de presentació de la seva candidatura a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. L'Auditori, ple de gom a gom.  L'escenari, sobri i modern. El discurs, impecable. En Lluís és un home que transmet serenitat, fermesa i coratge. Un home de principis i valors, poc amic de les estridències i eficacíssim en la feina. Humil, treballador, accessible, educat, amb una dedicació total a les causes en les que creu. El seu fou un discurs que podríem qualificar de catalanisme cívic, de patriotisme social, ... tant s'hi val: un discurs modern pel món local del nostre país. Un discurs que ha traduït en fets: a final d'aquest mandat un 8,5% de la població del municipi viurà en pisos de protecció oficial municipals, ha lluitat com pocs per defensar Collserola de l'especulació urbanística i ha dota la ciutat d'una riquíssima vida cultural. Tot això amb un urbanisme de qualitat, la implantació de nous serveis i equipaments i una política de zones verdes exemplar.

Amb la visió dels líders, expressa una preocupació: Sant Cugat, la ciutat més jove dels país, ha viscut una explosió demogràfica molt important, i es pregunta... tots els nens i nenes que ara van als parcs amb cotxets, acompanyats dels seus pares i mares,...què faran, d'aquí quinze anys, quan siguin adolescents ? En què ha de pensar la ciutat ? Què els hi pot oferir ara la ciutat ? Com poden preveure's i evitar-se els conflictes ? I amb la intuïció dels líders, dibuixa una resposta:  una bona educació, suport a la feina de les famílies i enfortir el teixit social.

Com diu el seu eslògan , alcalde 100% !

Ahir vaig tenir la sort d'anar al concert que Carlos Núñez i l'Orquestra Nacional  de Cambra d'Andorra van fer al Teatre Auditori de Sant Cugat. Segueixo Núñez des d'abans del seu primer disc i, amb la d'ahir, és la tercera actuació en directe que presencio. Núñez domina fins al virtuosisme tot tipus de flautes, gaites, ocarines. La seva excel·lència acadèmica i la solidesa de l'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra amb Gerard Claret al capdavant, feren que el d'ahir fos un concert brillant.

Dimarts passat, a la Comissió de Cultura, Educació i Benestar social de l'Ajuntament de Barcelona se'ns va comunicar que el govern municipal ( ERC+IC+PSC) havia decidit restituir el monument de les Quatre Columnes a Montjuïc. Ara bé, no al mig de l'espai, sinó en un dels laterals, davant del Pavelló Mies van der Rohe o davant del Pavelló d'Itàlia. És a dir, que no es noti gaire, no fos cas que això de les quatre columnes - representació de les quatre barres - tingués una presència massa evident a la ciutat.

Les columnes han d'anar al mig: per simbolisme, per monumentalitat i per història. Cal recordar que Primo de Rivera les fa enderrocar precisament per això, pel seu valor simbòlic. "Oh, és que tindrà un impacte molt gran", diuen. És clar que sí, per això es van col·locar on es van col·locar. Que no ha tingut un gran impacte la Torre de Collserola ? o la Torre Agbar ? O la placa fotovoltaica ?

Si es posen en un lateral, el monument perdrà tota perspectiva i tota la força simbòlica... coses del postnacionalisme.

Només una cosa positiva: difícilment abans de les eleccions municipals es farà res que sigui irreversible. Una raó més pel canvi a la ciutat.

Avui, amb un sopar amb més de 1200 persones donem el tret de sortida a la precampanya de les eleccions municipals a Barcelona. Falten 100 dies. 100 dies per fer possible el canvi. 100 dies per obrir les finestres de l'Ajuntament de Barcelona. Unes finestres que fa gairebé trenta anys que obren i tanquen els mateixos.

El canvi pel canvi no és un argument polític suficient. Ho sé, i altres vegades ho he escrit en aquest blog. Ara bé, a Barcelona, el canvi és més necessari que mai. Massa inèrcies, massa prepotència, massa clientelisme... i sobretot, una diagnosi de la ciutat errònia i una manca de capacitat, de flexibilitat, de voluntat d'adaptar-se a la realitat sempre canviant d'una ciutat. El govern municipal de Barcelona s'ha quedat ancorat al 1992 i repeteix mimèticament les fòrmules que aleshores varen funcionar però que ara són profundament conservadores.

A Barcelona, aquells que volen que res canviï  ja saben qui és el seu candidat: Hereu. El PSC és el partit de l'establishment barceloní, i ERC i IC la seva coartada ideològica. Aquells que volen que Barcelona s'espolsi la caspa que  comença a fer-se visible només tenen una opció: l'opció del canvi, l'opció de Xavier Trias.

Ho entès bé, això que ha explicat el TN, de que el Conseller de Cultura, Sr. Tresseres ha anat a pidolar a Madrid que el Ministeri creï un Consorci amb la Generalitat per donar subvencions per adequar sales de música com La Paloma ? No m'ho puc creure, no m'ho vull creure !

Quina gran visió de país ! Quin respecte a l'Estatut ! Quin concepte d'autogovern !

El Ministeri de Cultura espanyol s'acaba d'incorporar al MACBA,  a través de la seva titular, Sra. Carmen Calvo, convidada a fer-ho pel nostre govern,. Però no havíem quedat a l'Estatut que això de la Cultura era competència exclusiva del Govern de la Generalitat ? És clar que sí el govern espanyol presideix el govern de la Generalitat, perquè no hauria de ser present al Patronat del MACBA ?

Ostres, ara no sé si això és patriotisme cultural o pluja fina !