Ahir vaig tenir la sort d'anar al concert que Carlos Núñez i l'Orquestra Nacional  de Cambra d'Andorra van fer al Teatre Auditori de Sant Cugat. Segueixo Núñez des d'abans del seu primer disc i, amb la d'ahir, és la tercera actuació en directe que presencio. Núñez domina fins al virtuosisme tot tipus de flautes, gaites, ocarines. La seva excel·lència acadèmica i la solidesa de l'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra amb Gerard Claret al capdavant, feren que el d'ahir fos un concert brillant.

Dimarts passat, a la Comissió de Cultura, Educació i Benestar social de l'Ajuntament de Barcelona se'ns va comunicar que el govern municipal ( ERC+IC+PSC) havia decidit restituir el monument de les Quatre Columnes a Montjuïc. Ara bé, no al mig de l'espai, sinó en un dels laterals, davant del Pavelló Mies van der Rohe o davant del Pavelló d'Itàlia. És a dir, que no es noti gaire, no fos cas que això de les quatre columnes - representació de les quatre barres - tingués una presència massa evident a la ciutat.

Les columnes han d'anar al mig: per simbolisme, per monumentalitat i per història. Cal recordar que Primo de Rivera les fa enderrocar precisament per això, pel seu valor simbòlic. "Oh, és que tindrà un impacte molt gran", diuen. És clar que sí, per això es van col·locar on es van col·locar. Que no ha tingut un gran impacte la Torre de Collserola ? o la Torre Agbar ? O la placa fotovoltaica ?

Si es posen en un lateral, el monument perdrà tota perspectiva i tota la força simbòlica... coses del postnacionalisme.

Només una cosa positiva: difícilment abans de les eleccions municipals es farà res que sigui irreversible. Una raó més pel canvi a la ciutat.

Avui, amb un sopar amb més de 1200 persones donem el tret de sortida a la precampanya de les eleccions municipals a Barcelona. Falten 100 dies. 100 dies per fer possible el canvi. 100 dies per obrir les finestres de l'Ajuntament de Barcelona. Unes finestres que fa gairebé trenta anys que obren i tanquen els mateixos.

El canvi pel canvi no és un argument polític suficient. Ho sé, i altres vegades ho he escrit en aquest blog. Ara bé, a Barcelona, el canvi és més necessari que mai. Massa inèrcies, massa prepotència, massa clientelisme... i sobretot, una diagnosi de la ciutat errònia i una manca de capacitat, de flexibilitat, de voluntat d'adaptar-se a la realitat sempre canviant d'una ciutat. El govern municipal de Barcelona s'ha quedat ancorat al 1992 i repeteix mimèticament les fòrmules que aleshores varen funcionar però que ara són profundament conservadores.

A Barcelona, aquells que volen que res canviï  ja saben qui és el seu candidat: Hereu. El PSC és el partit de l'establishment barceloní, i ERC i IC la seva coartada ideològica. Aquells que volen que Barcelona s'espolsi la caspa que  comença a fer-se visible només tenen una opció: l'opció del canvi, l'opció de Xavier Trias.

Ho entès bé, això que ha explicat el TN, de que el Conseller de Cultura, Sr. Tresseres ha anat a pidolar a Madrid que el Ministeri creï un Consorci amb la Generalitat per donar subvencions per adequar sales de música com La Paloma ? No m'ho puc creure, no m'ho vull creure !

Quina gran visió de país ! Quin respecte a l'Estatut ! Quin concepte d'autogovern !

El Ministeri de Cultura espanyol s'acaba d'incorporar al MACBA,  a través de la seva titular, Sra. Carmen Calvo, convidada a fer-ho pel nostre govern,. Però no havíem quedat a l'Estatut que això de la Cultura era competència exclusiva del Govern de la Generalitat ? És clar que sí el govern espanyol presideix el govern de la Generalitat, perquè no hauria de ser present al Patronat del MACBA ?

Ostres, ara no sé si això és patriotisme cultural o pluja fina !

Si el patriotisme social és no recórrer una Llei de Dependència obertament envaïdora de competències, com deu ser el sucursalisme social ?

Si la pluja fina lingüística és augmentar el nombre d'hores en castellà a l'escola i eliminar vint hores setmanals de català a TVE2, com deu ser un aiguat lingüístic?

I si al final de tot, la Pàtria, a més de la llengua i una actitud cívica, fos també un paisatge ?

Avui, acompanyat de dos responsables de l'Àrea d'Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, he anat a fer el camí del Mas de la Mata a Mata-redona. Ara acabo de tornar. No cal dir que l'hem fet a peu. Fa dies vaig escriure aquesta anotació en la que expressava els meus dubtes sobre la necessitat d'obrir i de transformar un corriol en una pista al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt. Volia conèixer de primera mà - és a dir, amb els meus propis ulls - l'actuació feta per tal de poder jutjar millor la intervenció.  En els debats que hem tingut en el si de la Comissió d'Espais Naturals de la Diputació - a la que pertanyo en nom de CIU - més d'una vegada he exposat que estava convençut que havíem de trobar alternatives en la prevenció i lluita contra els incendis forestals que no passessin per obrir pistes en terrenys relativament verges. I ho continuo creient. Entenc que qui té la responsabilitat de vetllar per la prevenció dels riscos del foc prengui les mesures que li semblin més adients, però em resisteixo a creure que no hi hagués altres opcions que haver obert la pista.  No sé què es fa en altres indrets amb una climatologia semblant a la nostra quan hi ha una massa forestal de 5000 hectàrees sense cap camí que la creuï. No sé com s'hi enfronten els bombers ni tampoc quina de les dues dites cal aplicar: si estem davant d'un "és pitjor el remei que la malatia" o d'un " és millor prevenir que curar". L'únic que sé és que si jo fos bomber no m'agradaria trobar-me atacant el foc enmig d'una pista sense sortida, si vaig d'excursió no m'agrada trobar-me una pista allà on hi havia un corriol i si fos el responsable polític que ha de vetllar per conciliar dos interessos aparentment contradictoris com és el de la preservació d'un espai natural el més verge possible i el d'obrir una pista per disminuir - que no evitar - el risc que un foc pugui cremar 5000 hectàrees... probablement hauria optat per la preservació íntegra de l'espai i aplicar altres mesures de prevenció.

Tot i que algunes de les mesures per minimitzar l'impacte encara no s'han fet ( l'adeqüació d'alguns talussos, la sembra als marges de la pista) i l'evident i indissimulable agressió que el camí ha significat per l'entorn, vull creure que aviat la pròpia autogeneració de la vegetació n'afavorirà la integració al paisatge. He de dir que, en línies generals, la intervenció que s'ha fet ha estat feta prou acuradament. Pel que m'asseguren i reasseguren els responsables, aquest és un camí que estarà permanentment tancat al pas de vehicles motoritzats. No és doncs, una qüestió sobre com s'ha fet la pista, sinó sobre el perquè s'ha fet i si convenia o no fer-la i, el més important, si hi havien o no alternatives.

D'altra banda, els responsables del Parc m'informen que ben aviat tenen previst enderrocar una casa que fou construïda com a segona residència a la dècada dels setanta, així com desmantellar la línia elèctrica que li porta el corrent i també deconstruir tot el sistema de captació d'aigua que s'havia construït.

Valorar els pros i els contres de les coses, escoltar opinions tècniques, emocionals, paisagístiques, de seguretat, ... prendre decisions, qui diu que governar és fàcil ?

Pujol va partiditzar el moviment, és a dir, li va donar organització, mentalitat de govern i lideratges. Mas ha de movimentalitzar el partit : ha de donar musculatura a l'organització,  capacitat d'interpretar cap on va el país i sumar nova gent i nous valors al projecte.

En una conferència a ESADE l'any 1976, Pujol va dir que havíem de passar del "fer país"  al "fer política". De fet, el que es féu fou una síntesi: "fer política per fer país" . Avui s'imposa una altra síntesi: "fer país per tornar a fer política". I no em refereixo a l'ocupació de la societat civil per part de CDC, sinó a que si no es fa país ja no hi haurà política nacional possible a fer.  Si el Govern de la Generalitat no defensa el català a l'escola caldrà que el tornin a defensar els mestres, els pares i mares, els estudiants,... CDC ha de ser una branca més - la política - d'un arbre que necessitem amb moltes fulles.

Sé que ambdues paraules - partiditzar i movimentalitzar - són inventades i , a més, horribles, però no n'he trobat de millors. Ho sento.

1.- "Si un jugador de l'equip contrari es desmarca molt bé, el que has de fer és no marcar-lo" Johan Cruyff

Això és el que fa ERC amb el PSC. Han decidit fer veure que no el veuen, pensant-se, així que no els deixarà en evidència. El jugador de l'equip contrari es diu, per exemple, Ernest Maragall i la pilota, Decret de la tercera hora. Com que sabem que si el marquem no podrem amb ell, dissimulem com si la cosa no anés per nosaltres.

Això és el que fa el Govern de la Generalitat amb el Govern Zapatero. El jugador de l'equip contrari es diu Caldera i la pilota Llei de Dependència. Xiulem. Mirem cap a l'altra banda. No el marquem i així no es desmarcarà.

Magnífic. Dialècticament impecable, però futbolísticament i política suïcida.

2.- "Si tu tens la pilota, si tens més possessió, el contrari no la té, i per tant és més difícil que et faci un gol" Johan Cruyff.

Això és el que fa el PSC amb ERC. Ho ha fet des del primer dia amb el repartiment de responsabilitats i pressupost governamental. I ho fa cada dia marcant l'agenda política del Govern. Montilla i el PSC està fent un rondo enorme amb ERC que ja s'ha resignat a anar darrere la pilota i no tocar-la mai. De fet, ERC es va cansar la darrera legislatura i en aquesta, hom té la sensació que ni corren.

No serà que el que passa és que juguen tots en el mateix equip ?

Perplexitat. Això és el que sento mirant el que està passant amb el Govern de Catalunya. Avui en tenim dos exemples: la llei de dependència i la tercera hora de castellà a l'escola. Primer em pensava que ERC s'empassava gripaus, ara començo a sospitar que per ells, aquestes coses no constitueixen un gripau, sinó que ho fan des del convenciment. Com es pot haver donat suport a una llei de dependència que fins i tot el menys avesat en qüestions constitucionals podia veure que envaïa les competències del Parlament i el Govern de Catalunya ? O no es varen llegir la llei, o se la varen llegir i no la varen entendre, o no varen tenir el coratge polític - que sí van tenir CIU i el PNB - d'oposar-s'hi malgrat que pogués semblar, en un primer moment, políticament incorrecte o , el que és pitjor, la varen llegir, la varen entendre i la varen trobar bé. Quin estrany procés de reflexió política els va portar a prendre una decisió així ? L'única explicació convincent que se m'acut és que ho van fer conscients del que feien i des del convenciment. Ho van fer perquè ja els està bé el què es fa, independentment de qui ho fa. Qui ha tingut una posició més independentista respecte aquesta qüestió, CIU o ERC ? On queden els discursos grandiloqüents ?

Pel que fa a la tercera hora, la situació encara és pitjor: per emmascarar l'oposició al Decret Zapatero - d'altra banda, arrencada com si fos un queixal del seny - es diu: la tercera hora ja la incorporem nosaltres en exercici de les competències que ens són pròpies. Si la decisió hagués estat desvinculada de la iniciativa del govern central, podries estar-hi o no d'acord, però en tot cas hauria estat una decisió sobirana del Govern de Catalunya. Ara, és la torna a la presentació del recurs. Què en pensaria l'enyorat Ferrer i Gironès, d'això ?

Durant un temps vaig creure que el pacte natural que calia a Catalunya era el pacte de CIU amb ERC ( i de fet, emocionalment encara ho crec ), però ara veig que ERC està absolutament lliurada a l'exercici burocràtic del poder i que això ho fa des d'una posició de poca solidesa ideològica i nacional sorprenent. I és per això que quan sovint se'ns diu que com pot ser que a CDC hi hagi persones independentistes, la resposta és sempre la mateixa: la construcció d'un país no es pot fer des de la frivolitat sinó que cal fer-la des de la solidesa intel·lectual, el rigor tècnic i el coratge polític. No vull ser injust. Crec que el moviment social independentista és molt més madur  que els dirigents del partit que se'n proclama. I també crec que l'independentisme sociològic no entén com el discurs independentista, una idea tant il·lusionant com la de construir un país amb tots els ets i uts pot estar només en mans d'unes persones que esgoten el seu discurs en les proclames i el gest estèril. En aquest sentit crec que a CDC hem de ser capaços de visualitzar externament el que ja és una realitat interna: que molts dels seus militants, simpatitzants i votants tenen com a nord, com a horitzó, coronar la construcció del país amb la mateixa teulada amb que el coronen la majoria de les nacions del món.

Ara farà 100 anys, el 14 d'abril de 1907,  fou la data triada per fer públic el que s'ha conegut posteriorment com "Programa del Tívoli", el naixement del moviment de la Solidaritat Catalana. Els nostres besavis van saber, en un moment important de la història del nostre país, dotar-se d'un instrument polític amb vocació unitària que posava els interessos col·lectius del país per davant dels legítims interesos de partit. La historia de Solidaritat Catalana és prou coneguda, i és evident que el moment i les circumstàncies polítiques de la Catalunya de fa un segle no eren comparables amb l'actual. En alguns aspectes eren pitjors, en d'altres, millors.

Sí que pot ser comparable però, la resposta, l'actitud d'aquells nacionalistes catalans de primers de segle passat. El Programa del Tívoli fou una resposta de dignitat i unitària davant el menyspreu i l'hostilitat - recordem la llei de jusridiccions - del govern espanyol.

Seríem capaços ara, els nacionalistes catalans de formular un Nou Programa del Tívoli ? Fa uns dies parlava de les quatre coses essencials que cal fer. No seria aquesta, una magnífica excusa per posar-nos d'acord en un nou programa per Catalunya ? Un programa - projecte - que superi la immediatesa de la conjuntura. Malauradament no crec que ni a CIU ni a ERC estiguem ara massa per la feina . Les eleccions municipals són a tocar, i les ferides massa tendres. Potser els sense nom que deia en Cardús fa uns dies, els estupefactes dels que avui parla en Sanchís a l'Avui o els desconcertats dels que en Partal es feia ressò ens hi podrien ajudar.

Penjo algunes de les afirmacions fetes en l'acte del Tívoli ara fa cent anys. Solidaritat Catalana no va ser concebuda com un tercer partit sinó com un punt de trobada de partits i agrupacions diverses. I em sembla que és això el que caldria fer ara. Tant de bo tinguéssim la clarividència dels nostres besavis !

Diu l'últim paragraf del Programa del Tívoli:

Enllà d'aquest clos concretament acledat, fora d'aquests punts de suprema convergència de l'opinió de Catalunya, quedaran partits i agrupacions en absoluta llibertat, per a defensar cadascun, en lluita noble contra tots els altres, la integritat de llur respectiu programa.

Recordo que un dels primers premis com a articulista  que Francesc-Marc Àlvaro va aconseguir fou per un article crec que publicat a Serra d'Or que portava com a títol, "La revolució de la tolerància". D'això, és clar, ja en fa una colla d'anys. Suposo que aquesta, la de la tolerància, és una revolució que cal fer permanentment. Sempre hi ha un totalitarisme a la cantonada que espera moments de debilitat col·lectiva per imposar-nos una visió única de les coses i sobre les coses.

Ara, se m'acut, que potser la revolució pendent que cal fer és la de les obvietats. La revolució de les obvietats. Sé que té molt poca èpica, sé que és molt poc comercial, però quan veiem que avui és el relativisme i la immediatesa el que massa sovint domina el discurs polític,  potser caldrà tornar a conquerir i a posar a l'agenda política allò que ja fa temps que donem per fet. Potser avui, el que és autènticament revolucionari és lluitar pel que és obvi. Lluitar pel dret a existir. Així d'obvi, així d'utòpic.