El delegat de Presidència i Relacions Ciutadanes de l'Ajuntament de Barcelona, Ignasi Cardelús, ens obsequia unes declaracions a eldebat  , perfectament aclaridores de quin és el sentit que el govern municipal vol donar al castell de Montjuïc. Cardelús, que té rang de regidor, afirma, tot satisfet entre altres perles, que al castell hi haurà un espai per la memòria històrica "contextualitzat i sense apassionaments". Quan un alt càrrrec del PSC diu això, el que està dient és que passaran de puntetes sobre la història de Barcelona i de Catalunya que pugui tenir un mínim sentit nacional. En política si les coses no es fan amb passió, deixen de ser política i passen a ser burocràcia. La passió no està renyida amb l'equanimitat. El PSC, en aquest sentit, ha estat incapaç de comprendre el valor simbòlic del castell i s'ha dedicat a banalitzar-ne la història o a plegar-se davant d'aquells que sí que han captat el valor simbòlic que el castell té per a l'exèrcit espanyol, i com a prova, llegiu el pròleg que l'exregidor Ferran Mascarell fa al llibre de Manel Risques i Martí Marín, "Montjuïc: Menòries en conflicte".

Però el que és més sucós de les declaracions del responsable municipal és quan els historiadors Risques i Martín insinuen que caldria que el consistori eliminés el nom del carrer del Duc de la Victòria que està dedicat al General Espartero - aquell que manifestà que Barcelona havia de ser bombardejada de tant en tant -, Cardelús ho descarta perquè no acabaríem mai. El regidor es pregunta:"Què hauríem de fer amb el carrer de Roger de Llúria o el dels Almogàvers ?"

Això Cardelús ho deu dir, contextualitzant i sense apassionaments,no ? Per aquesta mateixa raó, la Diagonal encara es diria Avda. Generalisimo Franco i la Gran Via de les Corts Catalanes, José Antonio Primo de Rivera.  Aquests són els mateixos que - això si, sense apassionaments - volen posar les quatre columnes de Puig i Cadafalch de costat, els mateixos que volen que al Born es parli de l'evolució de l'urbanisme i dels mercats a les ciutats i no del 1714, els mateixos que no tenen cap mena d'escrúpol a l'hora de minimitzar la presència del català al Grec, els mateixos que opten perquè Barcelona sigui la segona capital d'Espanya i no la capital de Catalunya, els mateixos que callen quan Espanya ofega financerament Catalunya, que callen amb el dèficit d'infraestructures, etc.

En fi,...

Tinc la sensació que tot el procés precongressual i el congrés d'ERC, més que resoldre els problemes interns, els ha accentuat. Té  lògica política, i fins i tot sentit democràtic esmerçar recursos i energies en fer més grans els problemes interns ? Els procediments - en aquest cas les primàries - són bons o dolents en funció del resultat final. Si bé és cert que el fi no justifica els mitjans, menys ho és encara que els mitjans justifiquin el fi. I he vist massa intents d'elevar el procediment a la categoria d'objectiu polític.

(Continua)

La darrera nit al peu del Haramukh, fou molt penosa; no hi valien les tasses de tè, ni el whisky calent per reconfortar-nos, ni ens treia de l'ensopiment l'amable conversa dels Sharma, ni la parla quasi familiar d'en Madrazo. La primera claror del dia ens trobà a tots desperts, esllaguits i opresos; al tracar-se de pujar al cim més alt, sols en Whitenack i en Recolons formaren entre els blancs i un parell de guies s'oferiren a acompanyar-los tan enllà com poguessin; els Sharma amb uns quants criats, davallaren cap a terres més baixes, i jo em vaig quedar a pintar, sol,..amb els policies i el ramat de portadors arraulits damunt la neu, esperant que el sol portés un xic de tebior.
El dia, entre aquella munió desconeguda, a més de tres mil metres d'alçada i amb els espectacles que desfilaven davant els meus ulls, passà ràpidament. L'eixida del sol daurà aquelles solituds, fent sorgir a alçàries increïbles, pic i més pics, en interminable enfilall; de les valls baixes de l'Himàlaia en pujava blavosa la boira lleugera de la nit, en columnes gegantines begudes pel cel d'un blau com mai més penso veure'n cap de més pur. De tant en tant, de la munió de coolies s'aixecava una remor de baralles, ofegades per l'amenaça xisclada pels policies, i amb aquesta distracció i un grapat de tasses de tè, arribaren els dos atrevits companys, quals guies porucs els havien abandonat ben a la vora del campament. De pressa i corrent s'arreplegà tot, els portadors carregaren els sacs, paners i caixes i quasi corrent baixàrem fins a la primera conca sense neu. La tornada, un cop reunits amb els Sharma, fou semblant a l'anada, sense el delit del desconegut que ens impulsava amunt durant els primers dies de l'excursió; com al pujar, en els poblets, havíem de recórrer al dret de requisició i ben bé amb la força, per fer-nos vendre gallines, ous o llegums; aquella gent no volia saber res amb els europeus, i només se sotmet per la persuació de la violència.

(Continua de l'anotació anterior)

El sistema empleat per a fer caminar aquella gent no podia ser més brutal; quan es cansaven o remugaven, els policies desfeien una curta tralla, i sens pietat, la feien brunzir sobre la pell de bronze d'aquelles pobres humanitats de càrrega, caigudes al nivell de bèsties de càrrega; l'espectacle intolerable per a nosaltres, fins ens féu dubtar de seguir l'excursió, i obtinguèrem alguna suavitat, en detriment de la disciplina; més de tant en quant al voltar d'algun precipici, sentíem petar les tralles i la columna de miserables s'acostava al trot, el nostre grup d'homes de l'oest, oberts a la sensibilitat: Cada nit es plantaven les tendes de campanya, un foc nodrit ens treia el fred del cos, i els portadors trobaven un xic de descans al ras, en un grup amoltonat, tancat a cada punta per un policia; l'un d'aquest feia guàrdia i així s'evitaven les desercions d'aquella gent de dissort, requisicionada per l'autoritat medieval dels nostres amics de Srinagar; un estipendi de vint cèntims diaris els pagava les fadigues, i així nosaltres anàvem pujant i travessant pobles i poblets, cada vegada més petits, més aïllats, més miserables. Els boscos, de primer bonics i tallats pels camps de cultiu s'anaven tornant més impenetrables, grandiosos i ombrius; el fred creixia amb l'alçada, i les fregues d'un enèrgic massatge mantenien el vigor necessari per resistir la mica de panteig de les alçàries; els precipicis semblaven tallades produïdes per cataclismes fabulosos, i el pas dels cavalls, cada volta més difícil, sense que el perill fes minvar els arriscats exercicis eqüestres dels nostres dos joves companys; amb esglai, més d'una vegada salvaren d'estimbar-se a en Mariano o a en Sharma petit, les vigoroses mans dels guies o dels fidels policies, que deturaven les reculades de les bèsties enfurismades; allunyant-nos de les planes, acabàrem per no poder seguir a cavall, i la neu eterna vestí la terra ja despullada d'arbres, de tot refugi confortable. ( Continuarà )

( Continua de l'anotació d'ahir )

Mentre es feien les compres de les provisions, la contracta de coolies o camàlics, de tendes de campanya, armes, abrics, llits i l'escolta imprescindible, sobretot en temps no gaire tranquils cap a les fronteres, fèrem l'excursió a Gulmarg, a 2590 metres d'alt, lloc frec, poètic com tots els de les vores de Srinagar, anomenat l'ombra de les roses. Quina conversa tan seguida tinguèrem amb en Madrazo ! Havia vingut a pintar a Caixemira i havia de tornar a Paris dintre poc; el seu parentiu amb el nostre Fortuny, del qui és cosí germà, ens lligava encara més que la nacionalitat, apropant-nos la comunitat d'aspiracions i el coneixement d'un sens fi de coses familiars a tots dos.

A la tornada, després d'unes quantes visistes als jardins hermosíssims dels voltants de Srinagar, plens d'ombra, de brolladors i de palauets, tots sota la supervisió d'en Sharma gran, començà la seriosa tasca d'emprendre la marxa cap el pic nevat d'Haramukh; anávem davant, el germà petit d'en Sharma, el nostre amic fresc arribat de Londres de parella amb en Mariano Recolons, tots dos grans genets, un xic inquietants fent saltar i brincar els vigorosas poneys tibetans galantment facilitats per en Sharma gran; seguíem en Madrazo i jo, fent discursos d'art pràctic a la vista de les grandiositats del paisatge; seguia un nou criat, que era de confiança per una pesseta diària, i després un estol de quaranta infeliços, doblegant-se sota el feix de la càrrega, espectacle nou i dolorós per a nosaltres europeus sentimentals; portaven les provisions per més de quinze dies, els llits, la vaixella, les mantes, les maletes, els pals, les cordes, aigües minerals, algunes begudes més alcohòliques, i ademés tot el que necessitaven per la llur miserable subsistència... i darrere, els vigilaven i els feien caminar quatre policies indígenes, néts, alts i superbs, sota del tubà vermell; insígnia de l'autoritat, i el pit creuat d'una banda com la dels nostres regidors. ( Continuarà)

La primera expedició catalana a l'Himàlaia de la que els darrers dies he anat donant pistes fou protagonitzada, entre d'altres,  per Oleguer Junyent i Mariano Recolons i relatada en el llibre del primer, "Roda al món i torna al Born". Aniré penjant, en dies successius, fragments de la seva narració.

Al tornar a Islamabad, baixàrem el riu tota la caravana de barques, ara l'una darrere de l'altra, com anant de front i lligades quan l'amplada de les vores ho permetia; al ser a Srinagar, ens esperava la sorpresa més gran de tot el viatge, els germans Sharmas, als que les llurs relacions occidentals i la posició preeminent en el país els hi adjudica una influència excepcional, ens digueren a l'arribar que a la ciutat hi havia arribat un pintor espanyol; la primera contesta nostra fou un no pot ser, un xic massa cru; es refermà la informació i fins tornà un emissari amb la contesta de que l'arribat era el meu mestre; la mort del mai prou plorat Soler i Rovirosa i la impossibilitat moral de que en Vilomara es mogués de Barcelona, em feren creure que es tractava d'un impostor, fins que la impaciència ens féu aclarir personalment la veritat, trobant-nos amb el jove Frederic Madrazo, fill d'en Raimon, que havia sigut mestre del meu germà ( q.e.p.d); circumstància que els primers ambaixadors havien trastocat, tal i com sol succeir en qüestions d'ambaixades o de traduccions. La presentació, ràpida i coral, ens convertí en dos amics, establint-se el primer assaig de solidaritat amb la més coral, agardable i ferma sinceritat i un èxit decisiu; amb els Sharmas, Mr R.C. Whitenack, jove americà de Boston, la ciutat més avançada en cultura dels Estats Units, Director del Banc de Baroda, un parell de Ministres del rajah, en Madrazo, en Mariano i jo, s'arreglaren tots els importants preparatius d'una excursió a un dels pics accessibles de l'Himàlaia.

Gairebé sense voler he topat amb la notícia del que podria ser la primera expedició catalana a l'Himàlaia, ara fa cent anys. És tracta d'un intent d'ascensió al cim del Haramukh, de més de 5000 metres d'alçada, que tingué lloc al voltant de 1908. Miraré d'ampliar la informació i penjar-la al blog.

Si tot va com sembla indicar que anirà, dimarts el decret de la sequera serà derogat i divendres vinent el Consell de Ministres certificarà el final de la interconnexió. És a dir, continuarem confiant - almenys per uns anys més - en l'efecte Moreneta. El que no sabem és si a l'hora que s'acosti la temporada turística, el Conseller del ram demanarà a la Moreneta, precisament, que no plogui, que faci sol. I que si efectivament, acaba fent un bon sol i hi ha risc d'incendis forestals tornarem a recòrrer a la Moreneta perquè plogui. I potser, a finals d'estiu - cap allà el pont de l'onze de setembre, hom li tornarà a demanar que faci sol, però no gaires dies seguits, no fos cas que ens quedéssim sense rovellons.

En fi, no sé si és bo sotmetre a la Moreneta a un estrès com aquest i potser val més la pena que introduïm racionalitat i sentit comú al debat i cerquem d'una vegada solucions estructurals.

Magnífica l'animació que el cercle d'Estudis Sobiranistes té penjada a la seva web. Poseu els altaveus !

Llegeixo a l'Avui, d'avui que el Conseller Tresseras anirà a Madrid a intentar desbloquejar diversos temes amb el Ministre de Cultura, entre els quals s'hi troba el fet del que es respectin les competencies exclusives en cultura i que la Generalitat pugui decidir on han d'anar les inversions en cultura que l'estat fa a Catalunya. Magnífic. Llàstima que dimarts d'aquesta setmana, el Grup Municipal de CIU s'hagi quedat sol - sí, sí, sol - oposant-se a l'entrada del Ministeri de Cultural al Consorci del MACBA. Tots - els previsibles PP i PSC i els cada vegada més previsibles IC i ERC - hi han votat a favor.

Més enllà de les grans declaracions d'intencions i de les polítiques de gran volada, és a les trinxeres quotidianes on s'han de defensar les competències del Govern i del país. I avui, la cultura a Catalunya és més dependent del que era dilluns. Això sí, anunciem referèndums com si tota l'altra feina ja fos feta. S'ha de creure el Govern espanyol que tenim competències exclusives en cultura si som nosaltres els que pidolem ajuda i acceptem que el Ministeri de Cultura sigui en una institució catalana en la que fins ara no hi era ?  Com volem que ens respectin els altres si som incapaços de respectar-nos nosaltres mateixos ?

Vaig tenir la sort de visitar la Fira d'Art Contemporani, Swab, que, per segona vegada,  s'ha celebrat del 15 al 18 de maig a les Drassanes de la ciutat de Barcelona. He de dir que em va sorprendre gratament . En primer lloc per la vitalitat que tenen moltes joves galeries del nostre país i també per la capacitat d'atracció de galeries estrangeres que té una fira d'aquestes característiques. Quan sovint es parla de la mala posició de Barcelona en el món de les fires d'art contemporani - sobretot quan es compara amb la vitalitat de Madrid i el seu ARCO - , sovint s'oblida que iniciatives com Swab - sorgides de la passió, la professionalitat i la capacitat d'arriscar temps i diners d'un barceloní , Joaquín Díez Cascón - si tinguessin un xic més de suport institucional - i no parlo, principalment de diners sinó de capacitat de fer companyia - per part de les institucions i els seus representants, el panorama de les fires d'art contemporani a la ciutat milloraria ostensiblement.

En qualsevol cas, saludo la capacitat d'iniciativa, d'organització, en definitiva, la capacitat de complicar-te la vida per fer alguna cosa amb la que creus que l'organitzador d'aquesta fira ha demostrat.

La notícia - que avui he pogut llegir -  de la manipulació dels mecanismes de mesura dels nivells de radioactivitat a la central nuclear d'Ascó és sorprenent. I considero que molt greu. I, sincerament, m'estranya el poc ressò que ha tingut en els mitjans de comunicació. La credibilitat de la seguretat nuclear és el principi bàsic sobre el que s'ha de fomentar aquesta opció energètica. I si això falla, falla tot.

I davant d'aquest fets, he trobat a faltar la veu del govern del meu país. On és el Conseller responsable de la política energètica ( Castells ) ? On és el Conseller responsable de la seguretat  ( Saura )? On és el Conseller responsable de la indústria ( Huguet) ? On és la Consellera responsable de la salut pública ( Geli ) ? On és el President del país ?

El problema del Govern de la Generalitat és que va amb el pas canviat des de l'inici de la legislatura: quan ells hi arriben, el país ja en torna.

No conec en Francesc Argemí, Franki, ni tampoc com varen anar els fets concrets que ara l'han portat a la presó. Però em sembla una solemne injustícia que una persona pugui passar una temporada de la seva vida empresonada per intentar despenjar una bandera. Saben els jutges que l'han condemnat el valor de la llibertat ?  Les lleis són les lleis, però aquest, el de la protecció penal que es dona a la bandera espanyola - i també el de la prohibició de l'ús del català a les institucions de l'estat - em semblen les mostres quotidianes i més evidents de que la dependència no és administrativa sinó nacional i política. I que certes lleis vigents són la institucionalització d'una humiliació històrica que Espanya s'obstina en anar actualitzant. Els símbols són els símbols, i si com a conseqüència d'aquest procés hi ha hagut un símbol que n'ha sortit ofès o ultratjat, aquest no és altre que el de la llibertat d'expressió i el de la nostra dignitat col·lectiva. És per això que avui, amb en Francesc Argemí a la presó hi ha també empresonada una part de la llibertat i de la dignitat del nostre país.