És catalanista tot aquell que fa política a Catalunya i vol ser-ne ? És catalanisme tot allò que fan en política, el catalans ? Aquesta sembla ser la tesi del PSC.  I la tesi que va fer servir ERC per pactar el primer i el segon tripartit. De les declaracions dels dirigents del PSC les últimes hores dedueixo que aquesta serà la lletra de la música dels socialistes catalans els propers anys: fer-se seva l'etiqueta del catalanisme. Fer de la necessitat, virtut - fer veure que el vot del PSC és, íntegrament, catalanista - li pot anar bé a Montilla per presentar-se a les eleccions al Parlament, però no deixa de ser una ficció política. I intueixo que ERC, que ha afavorit com ningú  que el PSC agafés aquesta pàtina, comença a veure que enlloc de substituir electoralment al PSC, el PSC els pot acabar fagocitant. Com li va passar a Euzkadiko Ezkerra.

Diu el diccionari que el catalanisme és l'afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes. Malament però, quan la confusió és tal que per saber qui i què conforma un moviment polític cal recórrer al diccionari.

Des de fa mesos es parla de la crisi del catalanisme.  De la desorientació que han provocat, en bona part de la gent que creu en un futur propi per Catalunya, un seguit de decisions difícils d'entendre i encara més difícils d'explicar. Des de la gènesi del primer i segon tripartit, fins a tot el que va envoltar el debat de l'Estatut, el catalanisme popular - és a dir, aquell que sent, exerceix i vota el poble - ha vist com el marc en el que s'havia mogut fins ara ha canviat. I, pel que sembla, no ha canviat cap a bé. Creure's que aquesta desorientació, aquesta crisi, no passaria una factura electoral és desconèixer la realitat del país. A qui la passaria era la pregunta del milió. Fa quatre anys la va passar a CIU. Ara, a ERC. La coherència, a curt termini pot incomodar, però a llarg termini és garantia de solvència. I, entre les forces catalanistes,  l'electorat ha castigat la itinerància estratègica.

El que és més greu de tot plegat és que ningú no sembla recollir la desafecció envers Espanya que se suposa que hi ha entre cada vegada més catalans. O partim d'una hipòtesi falsa - la de la desafecció - o els desafectes - a més dels que han votat CIU i ERC - són els que s'han abstingut. I un país no es construeix a base d'inhibicions - encara que estiguin justificades i revestides d'un intel·lectualisme sincer o fatuu - ni tampoc del vot en blanc. Un país es construeix implicant-s'hi, mullant-s'hi, participant-hi.

Catalunya necessita mobilitzar totes les seves energies. Ningú no pot permetre's el luxe de mirar-s'ho de lluny amb displicència.

El concepte de societat distinta aplicat a Catalunya explica el conjunt de caracteristíques de la societat catalana que la fan diferent de les societats que l'envolten, principalment l'espanyola. Un dels elements que la conformen, entre molts d'altres,  és que Catalunya té un sistema de partits propi. 

És evident, que en aquestes eleccions, la pressió bipartidista vol carregar-se aquest sistema de partits.  L'altre dia, Carme Chacón, crec que era en un míting a Reus, deia " Que CIU, ERC o IC tinguin un diputat més no té cap mena d'importància, el que és important és saber quants dipiutats tindrà Rajoy i quants Zapatero". Però el que Carme Chacón venia a dir és:  Posem Catalunya al servei de les ideologies i no les ideologies al servei de Catalunya. Catalunya al servei d'Espanya.

Això de "la niña de Rajoy" i ara l'altra amb " yo soy la niña de Felipe" explica fins a quin punt el llenguatge polític ha caigut en una simplificació conceptual. No poso en dubte que en segons quines franges d'electorat aquest tipus d'imatges poden resultar efectives, però, francament, ho trobo decebedor.  Ara bé, el que per a mi resulta més preocupant de tot això, és que Catalunya assumeix, gairebé sense matisos, l'imaginari i les referències espanyoles. El catalanisme - i ho sento pels entusiastes de les decisions estratègiques d'ERC que sé que això no els agradarà - s'ha quedat sense instruments - públics o privats - de creació d'un marc de referència propi. I  en una societat democràtica, qui guanya les batalles no són els exèrcits sinó els mitjans de comunicació i l'univers que ells ajuden a construir.

I l'univers i l'imaginari que els PSC i els seus instruments mediàtics han construït és l'espanyol. Ens hi resignarem ?

Una batalla pot perdre's. Forma part de la pròpia essència de les coses. El que no pots fer és rendir-te. Hi ha moltes formes de rendir-te. Una, fent veure que la cosa no va per tu i, per tant, no presentar-te al camp de batalla. Una altra, sent més exigent amb els altres que el que ets amb tu mateix i, per tant, considerar que cap dels capitans mereix la teva confiança. Una tercera, encara, consisteix en deixar-te portar pel camí que et marca l'adversari i caure, de quatre grapes, en l'emboscada bipartidista que t'han preparat els altres.

Però hi ha batalles que, encara que a risc de perdre-les, cal lliurar-les.  I el 9 de març hi ha un camp de batalla marcat. Cal ser-hi.

" Amb República o sense República, Espanya és Espanya. Sense llibertat, Catalunya no és Catalunya. Amb República o sense República els espanyols empren llur llengua i segueixen llur bandera, una bandera que no és sempre la mateixa però que és sempre la llur. Sense llibertat, Catalunya ha de sofrir la disminució civil de la seva llengua i els catalans han d’amagar llur bandera. El règim d´Espanya pot mudar. Les reivindicacions essencials de Catalunya són immutables, davant de la República, com davant de la Monarquia o de qualsevol altre règim."

"L’interès de Catalunya pot coincidir a un moment donat, amb l’existència a Espanya d´un determinat règim. Però l’interès permanent de Catalunya exigeix que, a tot moment, els homes que la representen puguin obrar amb la màxima independència".

Eugeni Xammar, 1950

1.- Si tu no hi vas, ells ( el PP i el PSOE ) hi continuen anant tots.
2.- Si tu votes en blanc, ells (PP i PSOE ) voten en rojigualdo.
3.- Si tu t'abstens, ningú no et reconeixerà el teu gest per Catalunya. Tindrà la mateixa consideració que el d'aquell que està de viatge,  que el d'aquell que, senzillament, passa de Catalunya.
4.- Si tu votes en blanc, en un acte conscient, honest i fins i tot coherent, ningú no recollirà el teu gest sinó que seran els partits majoritaris ( PP i PSOE ) els que se'n beneficiaran.
5.- Si tu votes en blanc o t'abstens i els partits nacionalistes perden pes a Catalunya, ningú no sumarà el teu vot o el teu no-vot a aquells que creuen que Catalunya és la seva prioritat política.

En democràcia, hi ha vegades que has de votar per un projecte il·lusionant, per un programa de govern. Però altres vegades has de votar per donar testimoni del que ets. Per dignitat. Per existir.

No acabo d'entendre els atacs que ERC llença al PSC ni tampoc els retrets que el PSC fa a ERC en aquestes eleccions. Governen junts a Catalunya, han donat suport gairebé fins el final a Zapatero, i a més, al Senat es presenten junts !!! No és només que es presentin junts, és que - almenys a la circumscripció de Barcelona - ERC no presenta cap candidat al Senat.   Dels tres candidats de l'Entesa Catalana de Progrés per Barcelona, dos són del PSC ( Maite Arqué i Isidre Molas)  i un d'Iniciativa ( Jordi Guilot ). On és ERC ? Votaran els dirigents d'ERC - amb Ridao al front - els candidats del PSC i d'IC ? Aquest tipus d'operacions - el renunciar als teus candidats en benefici d'uns altres - només tenen sentit en situacions excepcionals en que, bé els candidats són independents i persones de reconegut pes social, bé el programa amb el que et presentes s'ho val. És a dir, crec que hauria tingut sentit, per exemple, articular una candidatura al Senat al voltant del concepte del dret a decidir, però no acabo de veure les bondats d'un suport d'ERC als candidats del PSC i IC a canvi de res.

I els votants d'ERC, saben que al Senat per Barcelona votaran PSC ?

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i 
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.