Després de l'episodi del " me llamo Josep-Lluís " m'ha vingut al cap una situació semblant que visqué Jordi Pujol  en un dels primers debats televisius. Deuria ser cap a l'any 1977 - jo aleshores tenia 12 o 13 anys i per tant no ho puc precisar amb exactitud - i se celebrava un debat - suposo - entre els caps de llista per Barcelona a TVE. El debat, del que només recordo que hi participaven en Jordi Pujol i en Laureano López-Rodó es feia - por supuesto - en espanyol. En un moment determinat en López-Rodó, exministre franquista i candidat d'Alianza Popular es dirigí a Jordi Pujol dient-li Jorge. Pujol, com ara ha fet Carod, el tallà i li digué, més o menys: "Jordi, me llamo Jordi". Seria bo buscar als arxius de TVE aquest episodi i penjar-lo al YouTube.

Trenta anys després, part de la societat espanyola continua negant-nos el nom, que és tant com negar-nos qui som. Que és tant com negar-nos que som. És per això que actituds com la de Pujol fa trenta anys i la de Carod ara, continuen sent necessàries.

Demà, per sisè - o setè ? - any consecutiu, tornaré a la Fira de Frankfurt. No hi aniré amb cap delegació oficial sinó - com he fet sempre -  en un viatge estrictament privat. Hi aniré amb la il·lusió de saber que la setmana entrant la cultura catalana serà una mica  - molt poc - més coneguda arreu del món. Una gota en un oceà. Però una gota. I hi aniré també, sabent que aquest país nostre necessita com el pa que mengem un grau de reconeixement internacional superior al que ara tenim. Sabent, també, que aquest país nostre necessita afecte. Sí, afecte. Necessita que de tant en tant, algú que no siguem nosaltres mateixos ens lloi i ens estimi. Algú que ens digui que fem les coses bé. Algú que no ens menyspreï per ser el que som o , més ben dit, perquè no som el que voldrien que fóssim. Només així s'explica el desplegament il·lusionant de tanta i tanta gent a la Fira. No és pels alemanys. No és pels editors. És per nosaltres.

Ja ho va dir Supertramp l'any 1975. Crisis? What crisis ?  Si no fos perquè el que ens hi juguem és prou important, realment n'hi hauria per llençar el barret al foc.  La meva idea de fons sobre el que caldria fer ara ja la vaig esmentar en unes anotacions els passats 28 de gener i 5 de febrer ( ho sento no em funciona l'editora dels enllaços i no us hi puc remetre). Tornant a Supertramp, enlloc de la cançó de l'enfadós en que semblem estar instal·lats, un servidor creu que el que ens convindria seria tenir una actitud més Logical   ( www.youtube.com/watch?v=pBAasek8NR4 )

1.- Ahir, Josu Jon Imaz, a l'Escola d'Estiu de CDC digué una cosa que gairebé passà inadvertida: digué que la Declaració de Barcelona, fou el màxim nivell de compromís amb l'estat que mai no havia assumit el PNB. Crec que, a més,  - Imaz no ho digué  però ho pensà - que fou un de les darrers intents per part del nacionalisme català, basc i gallec de construir alguna cosa semblant a un estat plurinacional. Crec que ara ens trobem precisament en aquest punt: el nacionalisme espanyol no ha començat mai a creure en un estat plurinacional, i el nacionalisme català i basc hi han deixat de creure.

2.-És evident que si el nacionalisme català ha deixat de creure en l'estat plurinacional, és que ha començat a creure en un estat nacional propi. Com arribar-hi, ja forma part del que Imaz deia camí de la confrontació o camí de la cooperació. Un i l'altre no són purs, de blanc i negre, sinó que en la confrontació hi pot haver momnets de diàleg, i en  el de cooperació no està extent de tensió. Dues raons aconsellen escollir el segon dels camins: la necessitat de fer aquesta ruta acompanyats de la majoria social del poble de Catalunya i, en segon lloc, el fet de que, de seguir el primer dels camins, tindríem tots els números per sortir-ne vençuts.

3.- La moderació s'ha de predicar del camí, no de l'objectiu. L'objectiu ha de ser ambiciós, digne i radical. El camí, l'actitud, per aconseguir-lo ha de ser moderada, ferma, democràtica, cordial i, fins i tot, comunitarista.

Tradueixo, matusserament, dos paràgrafs dels discurs que Eamon de Valera féu a Dublín el 10 d'abril de 1966, en el 50 è aniversari de l'Easter Rising.

"La llibertat política per si sola no és l'objectiu últim. Hauria de ser, més aviat, la condició que possibilités la construcció gradual d'una comunitat en la que, cada vegada més i més dels seus membres, alliberats de la pressió de les seves necessitats econòmiques immediates, se sentissin lliures per dedicar-se al cultiu del les coses de la ment i de l'esperit i, per tant, capaços de sentir-se feliços en una vida plena."

"... En la consecució de tot això, la nostra llengua nacional hi té un paper vital. La llengua és la característica principal de la nacionalitat, l'encarnació de la personalitat nacional i el lligam més íntim entre la seva gent. Cap nació amb una llengua pròpia l'abandona voluntàriament. Els pobles de Dinamarca, Holanda o Noruega, per exemple, aprenen i saben molt bé una o més altres llengües - com hauríem de fer nosaltres - per raó del món de la comunicació, del comerç o els objectius culturals; però ells mai no abandonaran la seva llengua nadiua, la llengua dels seus avantpassats, la llengua que comprèn tota la memòria de la seva història. Saben que, sense ella, caurien en un cosmopolitisme amorf, sense un passat o un futur singular."

Per més que hi penso - que hi penso - no acabo de veure cap a on anirà el desllorigador de la situació política a Catalunya i, més en concret, del catalanisme. Més aviat tinc la sensació que tots els moviments, contactes, plataformes, fòrums i reflexions que tots anem fent formen part  d'una ànsia, d'una passió i d'una preocupació que no acaba de trobar el camí adequat i idoni per  a expressar-se. Ens movem entre la ingenuïtat i la bona fe, la impotència i la gesticulació. El catalanisme és, ara, un vesper: no en l'accepció clàssica de l'expressió, sinó en el sentit que molta gent es mou, molta gent va amunt i avall, se sent una remor de fons constant, però el vesper continua sempre al mateix lloc. Que els catalanistes ens movem no vol dir que el catalanisme es mogui, però és evident que el catalanisme no es mourà sense que ens moguem els catalanistes.

Torno de deu dies de vacances i topo amb la mort de Xirinacs. Si a Xirinacs els temps polítics i vitals li haguessin anat diferents, hauria pogut ser Macià. Trajectòria indiscutible, dignitat nacional, suport popular,... potser Xirinacs fou Macià l'any 1977.  Com Macià fou Macià l'any 1931.  Però Macià morí el 1933, dos anys després i la seva mort engrandí el mite, mentre que Xirinacs sobrevisqué trenta anys al  Xirinacs mite. I les societats no sempre saben trobar el reconeixement i el lloc per aquells que un dia els varen liderar i representar.

Descansi en pau aquell que un dia fou l'home que se situà al capdavant de tots nosaltres i que s'exigí a ell mateix una dignitat i una coherència que la societat catalana no estava disposada a exigir-se col·lectivament.

Gairebé fa quaranta anys que la humanitat va arribar a la lluna i més d'una setmana que se'n va anar el llum a bona part de la ciutat. Com pot ser que algú digui encara que no és un problema d'inversió ? Què és, un problema tècnic ? És que potser ens enfrontem a una tecnologia nova, sense cap experiència arreu del món ? Què és, un problema de manteniment ? O tampoc ?

Recordo, de petit, quan ens quedàvem sense llum, que els meus pares, després de mirar els ploms deien: "És d'ells". Al sentir-ho, ja sabíem que l'avaria venia de fora i que res no estava a les nostres mans per arreglar-ho. Avui, aquests "Ells" (http://www.endesa.es/Portal/es/gobierno_corporativo/estructura_gobierno/Consejo_de_Administracion.htm ) i també aquests" Ells" (http://www.ree.es/index_quien.html ) continuen regint els nostres destins. Ens resignarem a que res continuï estant a les nostres mans per arreglar-ho ?

Mentre, tenim la ciutat esquitxada de generadors que fan fum, consumeixen diesel, soroll i esclafor. Quin trist paper el del nostre govern !

Recordo un periodista esportiu que en la pitjor etapa Van Gaal com a entrenador del Barça deia que a les fotos que publicaven els diaris dels gols que li feien al Barça sempre sortia Frank de Boer , en segon pla,  mirant-se impotent com la pilota entrava a la porteria. He recordat aquesta imatge avui que fa un any hi hagué el caos a l'aeroport i que hem patit - i encara estem patint - l'apagada a la ciutat de Barcelona. Miro les fotos i els titulars dels diaris i tant en un cas com en l'altre hi veig , en un segon pla, les cares de Montilla i Clos que, impotents i conscients que no han fet bé la feina, miren com el país i la ciutat es col·lapsa i esgota les poques gotes d'autoestima que encara li quedaven.

Ahir de matinada vaig acabar de llegir L'exiliada, d'Artur Bladé i Desumvila. L'obra és un dietari dels anys 1939 i 1940 centrat, sobretot, en les vivències de l'autor a Montpeller en els mesos que seguiren a l'enfonsament institucional, anímic i material de tota una generació de catalans com a conseqüència de la desfeta en la Guerra d'Espanya. Bladé, com tants d'altres, hagué de marxar a l'exili, separar-se de la família i sobreposar-se a les penúries de tot ordre que s'anaren trobant en aquells anys de mort i destrucció. Potser per la proximitat familiar del que s'hi explica - el meu avi hi surt citat tres vegades - , potser per la simpatia política que em desperta la generació nacionalista de la República, potser per la força emocional del relat i, ben segur, per la qualitat literària del llibre, he de dir que m'ha captivat i fascinat.

Coneixia la personalitat de Bladé per les referències familiars, per haver llegit un llibre seu sobre Francesc Pujols - també exiliat a Montpeller -  i també, evidentment, per la difusió que n'ha fet un company blogaire ( http://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi) - segueix sense funcionar-me l'editora- però la lectura del llibre me l'ha fet redescobrir amb tota la seva qualitat literària.

Us el recomano.

No sé si s'acabarà confirmant la notícia de la dimissió irrevocable de Josep Piqué al capdavant del PP català. Si es confirma, voldrà dir que, malgrat tot, Catalunya continua tenint un sistema de partits propi, que configura una societat política distinta. Fins i tot les successives crisis i escisions a Ciutadans tenen el seu origen en una posició, diguem-ne, autòctona de la direcció enfront dels escindits que propugnaven la dissolució del partit en un projecte nacional español, por supuesto. És a dir, fins i tot els no nacionalistes catalans acaben sent víctimes de la visió unitarista dels nacionalistes espanyols. Quan tots els partits polítics catalans tinguin les estructures de poder i desició a Catalunya, s'haurà fet un pas importantíssim cap a la sobirinització de la societat catalana.  Hom diu que el comportament electoral d'un país és conseqüència de l'existència d'un determinat sistema de partits i no a l'inversa. És a dir, no és el comportament electoral el que determina els resultats dels partits, sinó que són els partits els que determinen el comportament electoral.

Cal veure les conseqüències del  pas d'en Piqué. Potser queda en no res, en una sortida personal, o en un petit terratrèmol a la política catalana. El debat de l'Estatut s'ha endut, de moment, dos presidents de partits: en Maragall i en Piqué. En ambdós casos, per massa catalanistes.  Ni un ni l'altre eren ni són independentistes ni nacionalistes. No era doncs, el seu catalanisme el que molestava. És, simplement, la seva catalanitat.

"... I ara penso també que potser anaven una mica errats de comptes els homes distingits que, en temps de pau, conreaven, en cercles tancats, determinades formes de cultura i potser oblidaven que el punt més alt de civilització en una societat digna d'aquest nom, consistia, simplement, a practicar la convivència i el respecte mutu; i que no hi ha cap moral superior a la de viure i deixar viure:"

Artur Bladé i Desumvila. L'exiliada

Sàvies paraules escrites en temps de guerra per aplicar en temps de pau.

En Carles Campuzano em convida a un mem: vet-lo aquí

Recomana’m un blog en català: el de l'Enric Faura ( http://muntanyanet.blogspot.com/) - no sé perquè l'editora del blog no em permet avui inserir adreces web ni tampoc canviar el color de la lletra -. Cultura, sensibilitat i passió per la muntanya. La meva excursió de cada dia.

Recomana’m un post d’especial interès: qualsevol anotació d' El Llibreter (http://llibreter.blogspot.com/)

Recomana’m un web d’especial interès: n'hi ha moltíssimes ! N'hi ha una que no és pel contingut sinó per la plataforma i la idea, que he descobert fa poc i trobo original: www.slideshare.net , una mena de YouTube de PowerPoints.

Recomana’m una eina d’Internet: els blogs, i si ho considerem una eina d'internet, el correu electrònic, que crec que és el que realment ha revolucionat les relacions personals, comercials i culturals del món.

Recomana’m un vídeo: el discurs d' Steve Jobs a Stanford. ( http://www.youtube.com/watch?v=D1R-jKKp3NA)

Recomana’m un àudio: El de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià: (http://www.xtec.cat/aulanet/viatge/credit1/medies/054960s1.wav)