'You've got to find what you love,' Jobs says

This is the text of the Commencement address by Steve Jobs, CEO of Apple Computer and of Pixar Animation Studios, delivered on June 12, 2005.

I am honored to be with you today at your commencement from one of the finest universities in the world. I never graduated from college. Truth be told, this is the closest I've ever gotten to a college graduation. Today I want to tell you three stories from my life. That's it. No big deal. Just three stories.

The first story is about connecting the dots.

I dropped out of Reed College after the first 6 months, but then stayed around as a drop-in for another 18 months or so before I really quit. So why did I drop out?

It started before I was born. My biological mother was a young, unwed college graduate student, and she decided to put me up for adoption. She felt very strongly that I should be adopted by college graduates, so everything was all set for me to be adopted at birth by a lawyer and his wife. Except that when I popped out they decided at the last minute that they really wanted a girl. So my parents, who were on a waiting list, got a call in the middle of the night asking: "We have an unexpected baby boy; do you want him?" They said: "Of course." My biological mother later found out that my mother had never graduated from college and that my father had never graduated from high school. She refused to sign the final adoption papers. She only relented a few months later when my parents promised that I would someday go to college.

And 17 years later I did go to college. But I naively chose a college that was almost as expensive as Stanford, and all of my working-class parents' savings were being spent on my college tuition. After six months, I couldn't see the value in it. I had no idea what I wanted to do with my life and no idea how college was going to help me figure it out. And here I was spending all of the money my parents had saved their entire life. So I decided to drop out and trust that it would all work out OK. It was pretty scary at the time, but looking back it was one of the best decisions I ever made. The minute I dropped out I could stop taking the required classes that didn't interest me, and begin dropping in on the ones that looked interesting.

It wasn't all romantic. I didn't have a dorm room, so I slept on the floor in friends' rooms, I returned coke bottles for the 5¢ deposits to buy food with, and I would walk the 7 miles across town every Sunday night to get one good meal a week at the Hare Krishna temple. I loved it. And much of what I stumbled into by following my curiosity and intuition turned out to be priceless later on. Let me give you one example:

Reed College at that time offered perhaps the best calligraphy instruction in the country. Throughout the campus every poster, every label on every drawer, was beautifully hand calligraphed. Because I had dropped out and didn't have to take the normal classes, I decided to take a calligraphy class to learn how to do this. I learned about serif and san serif typefaces, about varying the amount of space between different letter combinations, about what makes great typography great. It was beautiful, historical, artistically subtle in a way that science can't capture, and I found it fascinating.

None of this had even a hope of any practical application in my life. But ten years later, when we were designing the first Macintosh computer, it all came back to me. And we designed it all into the Mac. It was the first computer with beautiful typography. If I had never dropped in on that single course in college, the Mac would have never had multiple typefaces or proportionally spaced fonts. And since Windows just copied the Mac, its likely that no personal computer would have them. If I had never dropped out, I would have never dropped in on this calligraphy class, and personal computers might not have the wonderful typography that they do. Of course it was impossible to connect the dots looking forward when I was in college. But it was very, very clear looking backwards ten years later.

Again, you can't connect the dots looking forward; you can only connect them looking backwards. So you have to trust that the dots will somehow connect in your future. You have to trust in something — your gut, destiny, life, karma, whatever. This approach has never let me down, and it has made all the difference in my life.

My second story is about love and loss.

I was lucky — I found what I loved to do early in life. Woz and I started Apple in my parents garage when I was 20. We worked hard, and in 10 years Apple had grown from just the two of us in a garage into a $2 billion company with over 4000 employees. We had just released our finest creation — the Macintosh — a year earlier, and I had just turned 30. And then I got fired. How can you get fired from a company you started? Well, as Apple grew we hired someone who I thought was very talented to run the company with me, and for the first year or so things went well. But then our visions of the future began to diverge and eventually we had a falling out. When we did, our Board of Directors sided with him. So at 30 I was out. And very publicly out. What had been the focus of my entire adult life was gone, and it was devastating.

I really didn't know what to do for a few months. I felt that I had let the previous generation of entrepreneurs down - that I had dropped the baton as it was being passed to me. I met with David Packard and Bob Noyce and tried to apologize for screwing up so badly. I was a very public failure, and I even thought about running away from the valley. But something slowly began to dawn on me — I still loved what I did. The turn of events at Apple had not changed that one bit. I had been rejected, but I was still in love. And so I decided to start over.

I didn't see it then, but it turned out that getting fired from Apple was the best thing that could have ever happened to me. The heaviness of being successful was replaced by the lightness of being a beginner again, less sure about everything. It freed me to enter one of the most creative periods of my life.

During the next five years, I started a company named NeXT, another company named Pixar, and fell in love with an amazing woman who would become my wife. Pixar went on to create the worlds first computer animated feature film, Toy Story, and is now the most successful animation studio in the world. In a remarkable turn of events, Apple bought NeXT, I returned to Apple, and the technology we developed at NeXT is at the heart of Apple's current renaissance. And Laurene and I have a wonderful family together.

I'm pretty sure none of this would have happened if I hadn't been fired from Apple. It was awful tasting medicine, but I guess the patient needed it. Sometimes life hits you in the head with a brick. Don't lose faith. I'm convinced that the only thing that kept me going was that I loved what I did. You've got to find what you love. And that is as true for your work as it is for your lovers. Your work is going to fill a large part of your life, and the only way to be truly satisfied is to do what you believe is great work. And the only way to do great work is to love what you do. If you haven't found it yet, keep looking. Don't settle. As with all matters of the heart, you'll know when you find it. And, like any great relationship, it just gets better and better as the years roll on. So keep looking until you find it. Don't settle.

My third story is about death.

When I was 17, I read a quote that went something like: "If you live each day as if it was your last, someday you'll most certainly be right." It made an impression on me, and since then, for the past 33 years, I have looked in the mirror every morning and asked myself: "If today were the last day of my life, would I want to do what I am about to do today?" And whenever the answer has been "No" for too many days in a row, I know I need to change something.

Remembering that I'll be dead soon is the most important tool I've ever encountered to help me make the big choices in life. Because almost everything — all external expectations, all pride, all fear of embarrassment or failure - these things just fall away in the face of death, leaving only what is truly important. Remembering that you are going to die is the best way I know to avoid the trap of thinking you have something to lose. You are already naked. There is no reason not to follow your heart.

About a year ago I was diagnosed with cancer. I had a scan at 7:30 in the morning, and it clearly showed a tumor on my pancreas. I didn't even know what a pancreas was. The doctors told me this was almost certainly a type of cancer that is incurable, and that I should expect to live no longer than three to six months. My doctor advised me to go home and get my affairs in order, which is doctor's code for prepare to die. It means to try to tell your kids everything you thought you'd have the next 10 years to tell them in just a few months. It means to make sure everything is buttoned up so that it will be as easy as possible for your family. It means to say your goodbyes.

I lived with that diagnosis all day. Later that evening I had a biopsy, where they stuck an endoscope down my throat, through my stomach and into my intestines, put a needle into my pancreas and got a few cells from the tumor. I was sedated, but my wife, who was there, told me that when they viewed the cells under a microscope the doctors started crying because it turned out to be a very rare form of pancreatic cancer that is curable with surgery. I had the surgery and I'm fine now.

This was the closest I've been to facing death, and I hope its the closest I get for a few more decades. Having lived through it, I can now say this to you with a bit more certainty than when death was a useful but purely intellectual concept:

No one wants to die. Even people who want to go to heaven don't want to die to get there. And yet death is the destination we all share. No one has ever escaped it. And that is as it should be, because Death is very likely the single best invention of Life. It is Life's change agent. It clears out the old to make way for the new. Right now the new is you, but someday not too long from now, you will gradually become the old and be cleared away. Sorry to be so dramatic, but it is quite true.

Your time is limited, so don't waste it living someone else's life. Don't be trapped by dogma — which is living with the results of other people's thinking. Don't let the noise of others' opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary.

When I was young, there was an amazing publication called The Whole Earth Catalog, which was one of the bibles of my generation. It was created by a fellow named Stewart Brand not far from here in Menlo Park, and he brought it to life with his poetic touch. This was in the late 1960's, before personal computers and desktop publishing, so it was all made with typewriters, scissors, and polaroid cameras. It was sort of like Google in paperback form, 35 years before Google came along: it was idealistic, and overflowing with neat tools and great notions.

Stewart and his team put out several issues of The Whole Earth Catalog, and then when it had run its course, they put out a final issue. It was the mid-1970s, and I was your age. On the back cover of their final issue was a photograph of an early morning country road, the kind you might find yourself hitchhiking on if you were so adventurous. Beneath it were the words: "Stay Hungry. Stay Foolish." It was their farewell message as they signed off. Stay Hungry. Stay Foolish. And I have always wished that for myself. And now, as you graduate to begin anew, I wish that for you.

Stay Hungry. Stay Foolish.

Thank you all very much.

L'anunci fet per Jordi Hereu de que dilluns anirà a La Moncloa a que li lliurin les claus del Castell de Montjuïc a 26 dies de les eleccions municipals és un insult a la intel·ligència dels barcelonins i les barcelonines. Un insult a la societat catalana que al llarg de molts anys ha reivindicat el ple domini sobre aquest espai. Un insult a tots aquells que foren empresonats o afusellats al Castell. Des de Ferrer i Guàrdia a Lluís Companys. Un insult a tots els que creiem en les institucions. Un insult a tots aquells que creiem en la paraula. És una manca de respecte a la democràcia com a sistema. Com es pot ser tant sectari ? Com es pot tenir un sentit tan patrimonial - en el sentit d'apropiació - de les institucions ? Com es pot ser tant desvergonyit ? Com es pot creure que tens impunitat per actuar així ? Com pots pensar que faràs una pirueta d'aquestes característiques i en sortiràs indemne ?

Canviem-los. Per dignitat. Perquè no es pot jugar partidàriament amb els símbols. Perquè s'ho mereixen. Perquè s'han passat quatre anys jugant amb els sentiments, els símbols i la dignitat de tots nosaltres. Perquè amb aquest gest han volgut, a més, humiliar-nos. Com en el seu moment varen humiliar el President de la Generalitat. Com ara humilien també el País Valencià. Perquè són uns prepotents.

S'han volgut beure l'últim glop de cafè i s'han trobat amb el marro del fons de la tassa als llavis. Però s'han passat de frenada. A les properes eleccions del 27 de maig, Barcelona els ha de respondre. Junts podem. La societat, les organitzacions, entitats, persones, els partits de l'oposició i també els del govern hem de dir prou a tant menyspreu.

Canviem-los !

Vinc de l'homenatge a Max Cahner que ha organitzat la Fundació Trias Fargas. Per què, després de 300 anys, continuem dempeus ? Perquè a cada generació hi ha tres o quatre Max Cahners que fan més petita la distància que separa la nostra quotidianitat del somni.

Gràcies Max.

A mesura que les eleccions municipals s'acosten, els dies guanyen intensitat, es tornen densos, cada segon és important i l'adrenalina generada va pujant de forma sostinguda i imparable... I és clar, el blog se'n ressent. Tot i això, intentaré anar-lo actualitzant i mantenir la relació fluïda, directa i franca amb els que teniu la paciència de llegir-lo periòdicament.

Ahir però vàrem viure una jornada magnífica, exultant. A la Rambla de Catalunya, en l'estona que vaig ser a la parada de CIU, l'ambient era espectacular.  Qui diu que la política - i els polítics - no són valorats positivament per la gent ? Ahir, en Xavier Trias, l'Artur Mas i el President Pujol provocaren un col·lapse brutal  de la gentada que volia acostar-se'ls-hi. Gent gran, gent jove, famílies senceres... paraules d'agraïment, paraules d'esperança, paraules d'estimació, paraules de disposició, paraules encoratjadores... Això és l'autèntica eròtica del poder: sentir-te poderós no per la capacitat de decisió o d'intimidació que tens, sinó per la capacitat de rebre amor i tendresa dels que t'envolten.

De petit, em va fascinar la pel·lícula de Dersú Uzalà. Avui, encara, de tant en tant penso en la influència que aquella pel·lícula tingué en la conformació del meu pensament mediambiental, és a dir, de la manera que tenim els humans de relacionar-nos amb el nostre entorn. Ara fa unes setmanes vaig llegir-ne el llibre de Vladímir Arseníev, traduït magníficament al català per Miquel Cabal, en que es basà la pel·lícula.

És per això que, coincidint amb la proximitat del dia de Sant Jordi, us el vull recomanar i destacar-ne un paragraf que lliga perfectament amb la preocupació que tenim sobre la necessitat de salvar els mot per salvar la nació.

Vaig trobar una vella que recordava la seva llengua materna. Vaig convèncer-la que compartís els seus coneixements amb mi. Fent molts esforços, va poder recordar només onze paraules. Vaig anotar-les, semblaven udegué. Cinquanta anys abans, quan en tenia vint, no sabia ni una sola paraula de xinès. Ara havia perdut completament tot el que era propi de la seva nació, fins i tot la llengua.

Vladímir Arseníev. Dersú Uzalà

Bon Sant Jordi !

Quan el 1979 el PSC guanyà les eleccions i Narcís Serra fou proclamat alcalde de Barcelona, gairebé tothom es pensava que el President de la Generalitat  que vindria després de Tarradellas seria Joan Raventós, el Naranjito encara no havia ofès la nostra estètica, ningú no sabia qui era Tejero, Gorbatxov  era un disciplinat membre de la direcció del PCUS,  els socialistes encara s'oposaven a l'entrada a l'OTAN, totes les benzineres eren de la Campsa, TV3 no existia, Mitterand no havia arribat a President de França, Jimmy Carter presidia els EUA, s'estava redactant l'Estatut de Sau i no cal dir que encara no s'havia implantat el microones a les cuines de casa nostra i que el mòbil no era res més que ciència-ficció... el PSC però, ja manava i continua fent-ho.

A aquesta ciutat li convé un canvi... 

Avui, més que fer un enllaç al blog Xocolata suïssa, per si algú no el clica i s'ho perd, en reprodueixo, completa, la seva darrera anotació. Espero que en gaudiu tant com ho he fet jo:

La poma i el barret (dedicat a tots els bons amics convergents)

L'altre dia, per raons que ara no venen al cas, vaig assistir a una classe magistral del Dr. Viader a la Facultat d'Enologia de la Universitat Rovira i Virgili que portava com a títol "L'olfacte traïdor". De la dissertació, em va cridar l'atenció el concepte de "realitat ingènua"  que s'aplica per descriure la  creença que tenim que allò que el nostre cervell descodifica dels estímuls que ens arriben a través de la nostra percepció sensorial coincideix amb la realitat absoluta. És a dir, quan confonem la nostra realitat amb la realitat.

Hi pensava al valorar els darrers moviments - o espasmes - de la política catalana. Tots tenim, vivim i actuem segons la nostra realitat ingènua. I ho fem perquè pensem segons la nostra realitat ingènua. I tots treballem i lluitem perquè la realitat s'assembli el màxim a la nostra realitat ingènua. Perquè és en la nostra realitat ingènua i no en l'absoluta en la que ens sentim confortables. Quan entra en crisi el model ? Hi entra quan només uns - normalment els nacionalistes catalans - accepten que la seva realitat és ingènua i actuen en conseqüència mentre que els altres - els nacionalistes espanyols - confonen la seva realitat ingènua amb l'absoluta.

Fins ara, la política catalana perseguia una realitat absoluta. Ara, potser, persegueix dues realitats ingènues: una societa dual.

Tinc un amic savi del que ja he parlat en alguna altra ocasió que em fa arribar aquest comentari en relació a l'anotació d'ahir:

El teu últim comentari és original i ben trobat. No vol dir això que els anteriors no ho siguin, eh!  Ara bé, vull qüestionar-te el terme adoptat. El contrari del prefix auto- és al·lo-. Auctòcton, al·lòcton. Ja sé que al·lodeterminació seria poc atractiu. Aleshores, crec que hauries de recórrer a alter- i no pas a altre-. Alterdeterminació s'entén perfectament, encaixa amb el to del comentari i remet a un altre mot ja d'ús habitual com altermundialisme, de manera que t'aporta un doble significat. No només és la "determinació pels altres" sinó que és "una altra forma" de determinació, però determinació al capdavall. Aquesta és per a mi la clau del teu invent: l'alternativa a l'autodeterminació no és la manca de determinació sinó una altra forma de determinació, la que et fan els altres.

Doncs això, alterdeterminació.

Els contraris a l'exercici del dret a l'autodeterminació, deuen ser partidaris del deure a  l'altredeterminació. És a dir, que sigui un altre poble el que determini el  futur del teu. Quan Iceta diu que el dret a l'autodeterminació és una amenaça, hauria de precisar per a qui. Qui és el que se sent amenaçat per l'exercici d'un dret democràtic ?

Ja està, ja hem fet el Ple de la Diputació de Barcelona. I efectivament, el PSC, ICV i PP s'han oposat a debatre la moció que hem presentat donant suport a l'alcalde de Matadepera ( ERC ) pel contenciós penal que té obert per fer onejar únicament la bandera catalana al seu Ajuntament. 

Montjuïc, Escola Judicial, comissaries de la Policia Nacional, casernes de la Guardia Civil, instal·lacions militars,... perquè la llei no és igual per a tothom ?

Avui, des del Grup de CIU a la Diputació presentem al Ple una moció donant el nostre suport a l'alcalde de Matadepera, d'ERC, davant el procés penal que té obert per penjar únicament la bandera catalana a la façana de l'Ajuntament de la que és alcalde. Veurem que fan el PSC, IC i ERC. El PP, que són els que varen fer la denúncia, ja intuïm que s'hi oposarà. Caldrà primer apreciar-ne l'urgència, al nostre entendre plenament justificada tota vegada que el procés està pendent de decisió judicial i que, per tant, és ara el moment d'expressar el recolzament del món local de Catalunya a aquest alcalde i als altres 86 alcaldes i ajuntaments catalans que han estat imputats - si bé a diferència del de Matadepera, no penalment - per aquest afer. Si el PSC no aprecia l'urgència i, per tant, no ens deixa defensar el fons de la moció, ja es retratarà.

Mentre tot això passa, llegeixo avui a La Vanguardia que el Consell General del Poder Judicial ha rebutjat la proposta del seu membre a proposta de CIU, el bon amic Alfons López Tena, de posar la bandera catalana a l'Escola Judicial de Barcelona. Els hi obriran un procés penal als membres del CGPJ - escollits a proposta del PP i del PSOE - per aquest fet ?

Si Catalunya fos França, ara canviaríem de República. Amb paraules i gestos solemnes, faríem una constitució nova, escolliríem uns nous lideratges, recuperaríem les complicitats entre governants i governats, i construiríem un nou somni nacional. Ens aplegaríem sota l'ombra d'una mateixa bandera - crec que la imatge és de J.V. Foix - i ens dedicaríem a bastir una societat potent, integradora i cohesionada.

Però com que no ho som, fem calçotades.

Llegeixo a la pàgina 36 de l'Avui - adjunto el PDF -  que una doctora, Anna Vegué, del Prat de Llobregat ha estat acomiadada per parlar en català. No sé res més que el que diu el diari i per tant, desconec si hi ha altres raons que puguin justificar la decisió de l'acomiadament al marge de l'actitud lingüística de la doctora. Però em sembla molt gros. Algú s'imagina què passaria si fos al revès ? Si se l'hagués acomiadat per parlar en castellà ?  Sotiria a la pàgina 36 d'un diari o a la portada de tots ?

Qui és aquesta empresa que menysprea la dignitat dels catalans ? Llegeixo a la seva web: 

"L'any 1985, un col·lectiu d'ensenyants de natació i mestres d'educació primària, vinculats al moviment de renovació pedagògica Rosa Sensat, es constituïren com a col·lectiu de treball amb l'objectiu de transformar els mètodes d'ensenyament aquàtic tradicionals, tot desenvolupant una metodologia basada en el respecte per l'evolució natural dels infants.

Un grup inicial de 6 persones va donar peu a la creació d'una modesta cooperativa de treballadors sota les sigles de Servei d'Ensenyament i Assessorament Esportiu (SEAE). La evolució com a empresa ha portat Seae a créixer fins a la vintena de socis amb més de 600 treballadors contractats.

L'any 2002 l'antiga cooperativa va modificar la seva personalitat jurídica per l'actual, esdevenint una societat limitada. "

No és una empresa de Madrid, francesa o de qualsevol altre lloc remot del món. No, una empresa d'aquí, concessionària d'un ajuntament governat per ICV. Una empresa que acomiada una professional per no voler parlar en castellà. Per  practicar allò que s'anomena el bilingüisme passiu. Increïble ! Si Rosa Sensat aixequés el cap i veiés el que es fa utilitzant el seu nom ! No hem quedat, a més, que amb el nou Estatut tots els ciutadans de Catalunya tenen el deure de conèixer el català ? Algú sap d'algun altre país del món on s'acomiadi a la gent de la feina per emprar la llengua oficial del país ?

Espero que el  l'empresa SEAE rectifiqui, demani perdó públicament i que Govern de la Generalitat actuï i, si s'escau,  sancioni l'esmentada empresa per la seva actitud. Caldrà tornar a recuperar La Crida ? 

El PP valencià, el PSOE i els seus ministres i exministres catalans Clos i Montilla han decidit commemorar els 300 anys de la batalla d'Almansa refregant-nos per la cara que ens varen guanyar i que nosaltres vàrem perdre. Gràcies, però ja ho sabíem. Ja sabíem que des d'aleshores ençà la cultura del país, la llengua del país, els referents del país no han fet més que recular.

En el transcurs dels anys, gràcies a la indomable voluntat d'Acció Cultural del País Valencià i a la complicitat i els recursos del Govern de la Generalitat de Catalunya, TV3 ha pogut fer de vincle entre el Principat i el País Valencià. I ara, què passa ? Per què aquest silenci ? On és Montilla ? Quan els socialistes li atribuïen fama de bon gestor es referien a això ? A  que aconseguiria eliminar les emissions de TV3 al País Valencià , gairebé sense soroll ?  I Clos, on és ? El nostre problema és que encara ens resistim a creure el que és evident: que pels socialistes, de país, només n'hi ha un i no és precisament el nostre.  I ERC ? Quina decepció !

Algú dirà - ha dit - , Oh, és que no tenim competències, no hi podem fer res.... ! On és el lideratge moral de la catalanitat que es pot exigir al President de la Generalitat ? Enlloc, no és enlloc. I el Vicepresident ? NS/NC

Els 300 anys de 1714, també pretenen celebrar-los així ?