Els amics em diuen que la gent de Balaguer som uns pesats. Potser tenen raó. Es veu que quan arriba la Transsegre estem molt contents. I és veritat! Aquest cap de setmana fem una festassa que no us podeu perdre!! La Transsegre, amb l'excusa que fem barques casolanes per baixar pel riu, és un cap de setmana fantàstic en el que Balaguer s'omple de gent de tot arreu, i on muntem concerts, concursos, sopars amb la colla, havaneres, piromusicals, zona d'acampada, paellada popular.. i sobretot, molta molta festa tota la nit!!!
Enguany hi ha dos novetats que m'han cridat l'atenció perquè són bones notícies. La primera: la festa ja s'avança a divendres, amb un concert a baix al riu que té com a protagonistes els grans Antònia Font!!!! El pop més cool a Balaguer!!
L'altra novetat: com que som molt moderns també tindrem programa paral·lel: les festes alternatives. El Casal Pere IIIcelebra el seu 5è aniversari amb una jornada de festa, trobada i debat polític. Esteu convidats a un sopar popular amb cassolada de tros, i un concert del tot recomanable: l'alter ego del TitotJosep M. Cantimplora i el gran Carles Belda i el Conjunt Badabadoc. No és conegut però és molt bo: aquest gran acordionista es dedica a fer versions reagge dels grans clàssics de la cançó i el pop-rock catalans: brutal!
Bona Festa!!!!
...I que consti que el tema de la 3a hora, el tancament d TV3 al sud, el pla per carregar-se al Laporta, les multes per cremar banderes o el dèficit fiscal m'amoïnen, però la Transsegre és la Transsegre!!!! I el festival del Grec quina decepció!! Ja us ho explicaré!!
jaumemarva |
dissabte, 5 de juliol de 2008 | 12:22h
No us càpigui cap mena de dubte: darrere la moció de censura contra l'actual direcció del Barça només hi ha una cosa: nacionalisme espanyol. Si algú encara ho dubtava, gent com la Clara Simó, el Vicent Partal, el Joel Joan, l'Eliseu Climent o el Pep Munné ho veuen molt clar. No us perdeu el vídeo!!
Això de les identitats és una cosa complicada. Molts ho haurem viscut aquestos dies en parlar de l'eurocopa de futbol. Els espanyols, que finalment han guanyat, són incapaços d'entendre que hi hagi gent que no s'identifiqui amb el seu projecte nacional i la seua selecció. Si no ets espanyol et veuen anti-espanyol: una malaltia que es cura viatjant..
Tot això vé a tomb del 28 de juny, dia de reivindicació de la pròpia identitat per a tothom qui no se sent inclòs en el model hètero-sexual dominant. Perquè les identitats són complexes. I només tindrem un país lliure si tothom s'hi sent lliure.
En l'orientació sexual, la igualtat legal avança. A tot arreu. A l'estat espanyol fruit dels canvis legals impulsats inicialment per ERC al Congrés dels Diputats. Però amb això n'hi ha prou? La societat ha assumit amb normalitat qualsevol tipus d'opció sexual? Jo diria que no. Només cal mirar la ficció del cinema, les novel·les o la televisió. El món que s'hi reflecteix és gairebé exclusivament hètero. I a l'escola? i als instituts? Quants anys hauran de passar perquè aquest dia no s'hagi de celebrar?
L'Antoni Bassas deixarà de presentar els matins de Catalunya Ràdio. D'entrada això és una bona notícia: ho ha fet durant tretze anys i tant al seu futur professional com a l'emissora els pot anar bé un canvi d'aires. Quan el Cuní se'n va anar als EEUU inicialment semblava que ningú ompliria el seu buit, i no va passar res!
Pels mal pensats, caldrà veure fins a quin punt l'Antoni Bassas plega per pressions polítiques, i fins a quin punt el seu final s'ha de relacionar amb les crítiques desacomplexades de destacats personatges del Psoe local. Jo us proposo, però, que ho mirem pel costat positiu:
Mònica Terribas, modestament, deixa'ns fer-te un suggeriment: ara que la graella televisiva de la temporada que vé no està tancada, tenim una oportunitat fantàstica d'omplir el buit que vas deixar en plegar de 'la nit al dia'!!! Sigui el mateix programa o un de nou que n'ocupi l'espai, aprofitar l'experiència professional d'aquest gran comunicador seria una sort i un luxe! I potser en pocs mesos agraïrem el gest del Bassas d'aquest matí!
Demà dimecres omplirem el TNC. Un acte unitari
ple de catalanistes. I cridarem in-de-pen-dèn-cia unes quantes vegades, i
aplaudirem parlaments patriòtics posant-nos drets. Molt bonic. Com la manifestació del 18-Febrer, o la de l'1-Desembre. Però, i de què servirà, tot
això? De res. De què van servir les multitudinàries manifestacions?
Absolutament de res. Mentre siguem una colònia tot això no servirà de res. I
som una colònia perquè quan toca votar votem als de la metròpoli.
Els d'Òmnium són molt optimistes. Reclamen que
es respecti la voluntat del poble. Quina? La del Parlament quan el 90% dels
seus diputats van pactar l'estatut del 30-Setembre? La voluntat al referèndum
de l'etatut retallat, amb una participació del 50%? La voluntat de
les darreres eleccions, on majoritàriament es va donar suport al Psoe local, partit
que s'ha desmarcat absolutament de l'acte de demà?
Està molt bé que demà uns quans -tampoc tants- diguem una
obvietat: En un conflicte entre dos parts una d'elles no pot fer d'àrbitre. I si volem generar un conflicte Espanya-Països Catalans els únics tribunals que no són de la primera
part són –i s'ha de veure- els europeus. Però tot això no servirà de res mentre
l'àmplia majoria de la gent que viu aquí no s'alliberi de l'espanyolitat
obligatòria que ens imposen des de tot arreu: de l'escola fins a TV3.
El futbol no m'agrada. Gens. El trobo un espectacle avorrit. Els castellers són molt més emocionants: ens tenen amb l'ai al cor pendents de si faran llenya. Potser per això sempre em vanto de ser absolutament indiferent al futbol. Però no és veritat. Avui ho he comprovat:
Aquesta tarda en tornar de la platja feien un reportatge al 33 sobre el Pep Guardiola. M'ha agradat. El personatge em semblava proper, un dels meus. Fins i tot l'he enregistrar per poder-ne treure alguna foto. En canvi, aquesta nit, quan els veïns que simpatitzen amb la causa espanyola han començat a tirar petards per celebrar els gols de la seua selecció, em resultava del tot indiferent! Fins al punt que inicialment no sabia a què responia tanta eufòria!
Ja ho veieu: prenent consciència de ser del Barça, ni que sigui per exclusió, a partir de les emocions del dia a dia. Per cert, què se'n van fer del mig milió de signatures a favor d'unes seleccions nacionals? Sort que tenim nou estatut...
I si us agraden els castellers, dimarts Diada Castellera de Sant Joan a la mítica Plaça del Blat de Valls. Sí, la que surt a la tele!!
Sempre m'ha agradat molt escoltar la ràdio. Sobretot, fer zàpping pel dial i escotar de tot una mica: des de Ràdio Estel a Flaix FM, de RAC105 a la COM, de Ràdio 4 a les emissores locals, però sens dubte les emissores de la corpo han estat les de casa, amb les que hi he anat teixint més complicitats.
L'altre dia, a Balaguer, vaig fer una cosa que feia anys que no feia: un repàs del mapa radiofònic: trist i decebedor! El número d'emissores del dial s'ha multiplicat en pocs anys per tres, però gairebé totes les noves emissores ho fan exclusivament en castellà. Realment molt preocupant. I si això passa a Balaguer, no em vull imaginar què passa a València o a Menorca..
Com es pot explicar que una dotzena d'emissores privades espanyoles que fa no massa anys no tenien freqüència ara en tinguin, sense complir cap requisit lingüístic, i emetent en xarxa la programació que fan des d'Espanya, mentre la Generalitat només pot tindre freqüències per 4 de les 9 emissores que té? Em direu que totes ho fan per internet, i està molt bé, però la ràdio en català no ha de ser clandestina!
De vegades em pregunto quin poder té, realment, la Generalitat!
Ja em perdonareu que insisteixa a parlar d'Esquerra i el seu congrés. Teniu raó: podem arribar a cansar. Només una pregunta oberta: qui creieu que va guanyar i qui va perdre? Tinc la sensació que va guanyar la divisió i va perdre la confiança. No sabria posar-hi noms, potser qui va guanyar va ser el tal Carretero, un dels més ovacionats, conjuntament amb la Paluzie i el López-Bofill; i potser qui va perdre va ser Puigcercós, qüestionat fins al final, i incapaç d'incorporar d'altres sensibilitats a l'executiva. Com ho vau veure, vosaltres?
Qui ha malmès la credibilitat pot liderar la renovació? Ens podem autodescriure com independentistes i dedicar-nos a gestionar les institucions que emanen del marc consitucional, sense generar cap oposició o conflicte polític amb l'estat? Es pot fer polítiques d'esquerres si no tens recursos, i les infraestructures que haurien de fer funcionar el país, se'n planifica la seua inoperància des de la metròpoli? Es pot fer polítiques de reconstrucció nacional en un govern on el soci majoritari és el principal partit unionista, també dit nacionalista espanyol?
La renovació no va guanyar. Però cada vegada hi ha més gent convençuda que és del tot imprescindible. Fins ara els militants no ho han vist així. Si no ho fan ells ho faran els electors, com de fet ja han fet. També podria ser que estés del tot equivocat, temps al temps.
jaumemarva |
divendres, 13 de juny de 2008 | 21:04h
Amb poques ganes d'escriure us poso un vídeo que potser dóna pistes de què podria passar demà al Congrés d'Esquerra. No ho crec. Per cert, militants: la meua candidatura a conseller nacional NO es retira!!
(i em consta que la del Moisés Martí tampoc, i diuen que és un crac)
En aquest país hi ha una categoria que són els modernos, també dits els cosmopolites. Són gent que llegeix El País o El Periódico, i a la tele són fans de Cuatro, de la Otero i del Buenafente. Si són joves escolten los cuarenta, i si són grans la Nierga i el Francino. Els agrada veure cinema subtitolat (al castellà, clar!) i es deleixen pel Woody Allen i per viatjar a Nova York. Ah, i quan viatgen sempre diuen «I am from Barzelona» (pronunciat amb z de zp).
Un dels plaers que m'ocasiona conviure amb els modernos és veure la cara que posen quan els dic que ballo sardanes, que m'encanten les sardanes!! Que les trobo una conjunció harmònica de bellesa i art! Veure l'equilibri i elegància estètica d'una rotllana, aquella elegància que només conserven les danses més antigues d'Europa, les més reposades i serenes, les més teatrals. Tot un plaer pels sentits que, evidentment, els modernos estan impedits genèticament a gaudir.
Per cert, que la sardana d'antiga res, eh! M'havien explicat a casa que fins a principis del segle XX a Balaguer es ballaven jotes, i les sardanes no es coneixien, no se n'havia ballat mai. I quan algú va intentar impulsar-les es veu que a la Plaça Mercadal les disputes entre uns i altres havien acabat a cops! Quan l'amic Santapau em feia de professor de literatura m'explicà que l'expansió de la sardana responia al model noucentista. Visca l'Eugeni d'Ors! Ja ho veieu, fa 100 anys els modernos eren els de la sardana, els que van afavorir l'invent del Pep Ventura i es van carregar la jota!
En sardanes ja fa anys que es respira molta frescor. Apareixen propostes renovades de fusió, com la sardanova i els punts lliures. I músics de totes les tendències incorporen la sonoritat de la cobla en les seues composicions, des de la Dharma fins al Roger Mas, del Guillamino a la Principal de la Nit. Una de les iniciatives més mediàtiques és el sarda-xou, una proposta de musicar a ritme de sardana temes coneguts per tothom. Us agrada el cinema? Segur que us sonarà!!
Coses de viure en una colònia: la metropoli
ens administra amb les seues lleis, que ens recorden cada dia què som. N'és un
bon exemple l'obligació de tindre sempre hissada la seua bandera als nostres
ajuntaments. Hi ha alcaldes que no la pengen mai, i són jutjats. D'altres que
només la pengen per la Festa Major i després la porten a la tintoreria.
Finalment hi ha els que la pengen sempre. Com diu Puigcercós (???) «el debat sobre la
bandera no va durar ni trenta segons, perquè, ni que només en tingui una,
la llei és la llei».
Afortunadament no tothom actua igual. Durant
la Festa Major de Terrassa del 2002 es va fer una cercavila per denunciar
precisament la presència de la bandera espanyola al consistori, i uns joves van
intentar treure-la amb un pal. Com que els jutges són part del sistema colonial, l'Audiència
Provincial no va tindre cap problema en condemnar per aquells fets un dels
joves. Per ultratge a la bandera ja no es pot empresonar, i per això el jutge
militar que va dictar sentència hi va afegir sense cap prova desordres públics
i atemptat a l'autoritat, assegurant-se que el càstig seria exemplar.
Tot i la trista reacció de polítics, opinadors
i intel·lectuals de l'status quo, la societat civil no ha parat de mobilitzar-se.
Gent penjada tot un matí al pont de TV3, o a la Sagrada Familia, talls a l'autopista,
vagues en campus universitaris, concentracions davant de la model o del psc,
manifestacions massives pel centre de bcn, i per tot el país. Avui el Francesc
Argemí ha obtingut el tercer grau: una llibertat parcial i vigilada que l'obligarà
a anar a dormir a la Model de dilluns a dijous. Per cert,
el mateix dia que el Tribunal Suprem dicta que els delictes d’estafa i falsedat
de los Albertos –el paradigma dels xoriços espanyols- està prescrit. Tot plegat molt trist!
Com que ja sabeu què ha passat no insistiré gaire en els arguments. Les actituds de menyspreu cap a la llengua catalana d'Air-Berlin estan portant polseguera. De moment ja hi han intervingut representants del Govern de les Illes i de la Generalitat, mentre el govern amic (zp) mira cap a un altre lloc. Paradoxalment, la companyia en comptes de disculpar-se ha anunciat que portarà als tribunals (???) l'ex-diputat Joan Puig per haver insinuat al seu bloc que l'actitud d'Air-Berlin és pròpia de mentalitats feixistes.
També hi ha convocada una concentració aquest dimarts a les 20:00h davant del Consolat d'Alemanya a Barcelona (Pg. de Gràcia 111). Els convocants diuen que "no és una concentració antialemanya sinó tot el contrari: una
concentració perquè a Alemanya, poble amic del català, coneguin les
vileses comeses per aquesta empresa".
Finalment, hi ha dues campanyes més d'enviament massiu de correus als responsables d'Air Berlin. La primera, i anònima consisteix en signar des del web de Catalunya Acció. La segona, individual i firmada, és promoguda per e-criteri. Es tracta de copiar el text que segueix i enviar-lo per correu electrònic a les següents adreces de l'staff de l'empresa alemanya. Em sembla una bona idea per fer pedagogia contra la ignorància i el mensypreu. El missatge s'adreça a la Sra. Ana Baschwitz, responsable de relacions públiques. Us passo el text en català i en alemany.
Al congrés d'Esquerra tothom ha estat pendent de les primàries, (a Sants ha guanyat el Carretero de president, i un empat entre el Ridao i l'Uriel de secretari), i ningú pels debats i votacions del dissabte que vé.
El dia 14 al Fòrum s'hauran de triar entre d'altres l'estratègia i la resta de direcció. També s'escolliran 30 membres del consell nacional, i llegeixo que serem 133 aspirants. Em pregunten si amb tanta gent tinc possibilitats? I és clar que sí!! Ja ho veureu!!
Abans no comencem a estar tots saturats de tant de debat, on tothom fa propaganda però ningú escolta als altres, aprofito per penjar la meua candidatura tal com figurarà als llibrets:
Ja ho veieu a la foto: protagonitzant un vídeo pre-electoral que no va agradar a tothom: modern i agosarat per uns, frívol i contradictori per d'altres. http://youtube.com/watch?v=etIsvlIcnIo
Els Economistes pel no van ser una de les
sorpreses més agradables de fa un parell d'anys, com a reacció a l'estatutet que
van encolomar-nos les forces de l'status quo i que ens hipoteca el futur. (Ja
sabeu que el poden retallar tant com vulguin, o tan poc com vulguin, q estarem
igual: el marc autonòmic no és cap solució.) El cas és que dos dels impulsors són
ex-professors meus, i sortosament, gent amb qui he pogut reprendre el contacte
un cop acabada la carrera. I cada cop són uns referents més importants, per a
mi i per molta altra gent.
Amb l'Elisenda Paluzie ens hem trobat sobretot
a la Universitat Catalana d'Estiu –coordinava fins enguany els seminaris d'economia-,
però també als sopars-tertúlia del Club Fnec o darrerament en actes de rellançament d'ERC
des de la candidatura renovadora esquerra independentista. Amb el Ramon Tremosa
hi he tingut menys contactes, tot i seguir-lo habitualment per les seues
col·laboracions periodístiques.
Aquest dijous (foto) vam coincidir amb el Tremosa a
la festa dels blocs amb estrella de suport al Carretero, i vam poder valorar la marxa de l'economia,
del país i de l'Esquerra. Penso que quan personalitats tan rellevants i tan
potents pel país com el Tremosa i la Paluzie es comprometen públicament en un
projecte polític i n'impulsen la renovació vol dir que anem molt bé. I ens
il·lusionen als altres a acompanyar-los en aquest viatge!
Avui deixeu-me que us proposa un joc! Molt fàcil! Es tracta de mesusrar els vostres coneixements en geografia catalana: no cal saber el nom dels rius, dels ports i de les muntanyes: només relacionar les comarques i les seues capitals. I per fer-ho encara més fàcil, amb un mapa on ja estan dibuixades al seu lloc cada comarca!
Els espanyols celebren la guerra del francès, que ells en diuen d'una altra manera, com un esdeveniment patriòtic on ells són els bons, i guanyen als francesos, que són els dolents. És normal i no sorprèn ningú. El que no entenc és que el discurs oficial català sigui reproduir la versió espanyola: res més lluny de la realitat!
Com recorda Vilaweb, sota l'imperi napoleònic el Principat recuperava les institucions d'autogovern perdudes el 1.714. Des de París es creava un estat satèl·lit que protegís la seua frontera meridional: s'instaurava la senyera com a bandera nacional, es creava la peceta i es decretava el català única llengua oficial i de l'estat. Per no parlar de Menorca, que amb la caiguda de l'imperi napoleònic s'annexionaria per primer cop a Espanya, acabant amb un segle excepcional en els camps científic i artístic, que no es tornaria a repetir.
L'especialista Gustau Adzerias diu que el projecte napoleònic s'inspirava en el model confederal de l'Imperi català medieval, i era formar
els Estat Units d’Europa amb tots els reialmes, principats i grans
ducats amb identitat històrica. El pensament polític de Napoleó recolliria la tradició de Còrsega, oposada a la cultura política de castellans i francesos: jacobina i unitarista.
S'atansa el superdissabte i em diuen que a Esquerra hi pot haver sorpreses: com que podran votar fins a 10.000 militants el resultat és del tot incert. I no hi entenc gaire però detecto una forta onada de canvi, que ens trobem al final d'una etapa. Em sembla que els militants estem cansats i desconcertats, però amb moltes ganes de tornar-nos a il·lusionar i de tindre uns dirigents i líders que ens els puguem creure!
Tinc gairebé decidit el vot: si no hi ha canvis ho acabaré fent per Carretero i Uriel Bertran, que són de 2 candidatures diferents. Penso que és bo que l'executiva sigui plural, que hi hagi renovació al màxim, però amb tranquilitat i bons aliments: gent amb experiència al govern i gent sense, gent partidària del Puigcercós i gent del Carod, gent jove i gent no tant jove, els qui fa temps que reclamen un canvi de rumb i noves maneres, i els que abans eren de la direcció i s'hi han apuntat més tard, els metropolitans i els de la resta del país: un canvi tranquil i plural!
L'alcalde de Bellver de Cerdanya i mà esquerra de Carretero ens confessava l'altre dia en un sopar que no li preocupava si de Reagrupament només sortia el Carretero: ell sol tenia prouta força com per marcar una nova manera de fer. També Renyer a Sants ens va fer una crida a votar indistintament a qualsevol membre de qualsevol de les dues candidatures renovadores: a veure si entre tots podem redreçar ERC!
Descobreixo que la Universitat Catalana d'Estiu ja ha pubicat el programa oficial: hi he entrat i no he pogut evitar cursar la matrícula on-line al moment: sort que ja fa dies que vaig demanar vacances la setmana del 18 al 24 d'agost!
Si no heu anat mai a la UCE és necessari que ho feu algun cop a la vida: és millor que qualsevol altra universitat d'estiu perquè té elements únics:
els alumnes no s'inscriuen en un curs sinó a tota la universitat, cada classe es planteja com una sessió independent: es pot anar cada dia a un curs diferent, o fins i tot, de 9 a 10 fer una classe d'art i d'11 a 12 d'astronomia
els professors d'un curs són alumnes en els altres, i conviuen tots en la resta d'àmbits del campus, generant un intercanvi inter-disciplinar, inter-territorial i inter-generacional poc habituals
al marge del programa oficial hi ha un extens i fresc programa paral·lel, ple de conferències, presentacions de llibres, debats polítics i socials i activitats d'allò més variades, generat per la pròpia iniciativa dels alumnes: en qualsevol moment es pot sol·licitar una aula buida i convocar un acte
Del programa d'enguany em crida l'atenció el nivell dels concerts: Els Pets, la Carrau, Feliu Ventura, Lax'n'Busto, Lídia Pujol o Túnez & Sesé entre d'altres: déu n'hi dó! En cinema hi ha els darrers films del Ventura Pons, l'Isabel Coixet, el Jaume Balagueró i el Pere Portabella, i podré veure Coronel Macià que se'm va passar! i tot això de franc!
El programa de cursos i tallers és -pel meu gust- massa contunuïsta, però detecto sorpreses molt interessants: segur que em passaré pel curs que dirigirà l'Oriol Amat sobre el món de l'empresa. A part dels que repeteixen que sempre és bo tornar a escoltar, hi ha d'altres novetats que caldrà seguir: cursos sobre l'islam, l'antàrtida, la sequera o sobre salut sexual! I també la primera Jornada de Blocaires dels Països Catalans.
L'amic Santapau m'encomana el dubte: sequera o inundacions? a qui hem de fer cas? Aprofitant una escapada ràpida a Balaguer he tirat quatre fotos que encara fan més gran el meu desconcert..
Ja fa anys, quan Santi Santamaria va rebre per primer cop les tres estrelles Michelin, el van anar a entrevistar d'un dels diaris més prestigiosos del món anglosaxó. Pel que sembla en aquesta entrevista va explicar-los que ell formava part de la Catalan Cooking, i no de la Spanish Cooking, i això als espanyols no els va agradar. Em diuen gent informada que des de llavors revistes, teles i diaris han potenciat sospitosament el Ferran Adrià per intentar fer ombra al cuiner de Sant Celoni i desacreditar-lo.
No sé què hi ha de cert en tot això, però en qualsevol cas l'edició d'El Periòdico d'avui és com a mínim poc professional, per no parlar ja d'escandalosa: el patufet barceloní ha dedicat la portada sencera, de la pàgina dos a la cinc i l'editorial a criticar i desacreditar el xef d'el Racó de can Faves, com si al món no hagués passat res.
I us preguntareu: quina una n'ha fet aquest senyor per meréixer aquest privilegi: doncs simplement ha gosat qüestionar en públic l'ús i abús d'additius i demés productes químics que -al seu parer- fa el seu col·lega. I és evident que
aquesta picabaralla és infinitament més important que la sequera, el preu del petroli, el finançament, els abusos dels cascos blaus o la moció de censura al Laporta.
Tot un exemple de bon periodisme! No hi dediqueu més temps i gaudiu d'aquesta perla del youtube:
Els amics em diuen que la gent de Balaguer som uns pesats. Potser tenen raó. Es veu que quan arriba la Transsegre estem molt contents. I és veritat! Aquest cap de setmana fem una festassa que no us podeu perdre!! La Transsegre, amb l'excusa que fem barques casolanes per baixar pel riu, és un cap de setmana fantàstic en el que Balaguer s'omple de gent de tot arreu, i on muntem concerts, concursos, sopars amb la colla, havaneres, piromusicals, zona d'acampada, paellada popular.. i sobretot, molta molta festa tota la nit!!!
a el seu 5è aniversari amb una jornada de festa, trobada i debat polític. Esteu convidats a un sopar popular amb cassolada de tros, i un concert del tot recomanable: l'alter ego del Titot Josep M. Cantimplora i el gran Carles Belda i el Conjunt Badabadoc. No és conegut però és molt bo: aquest gran acordionista es dedica a fer versions reagge dels grans clàssics de la cançó i el pop-rock catalans: brutal!
L'Antoni Bassas deixarà de presentar els matins de Catalunya Ràdio. D'entrada això és una bona notícia: ho ha fet durant tretze anys i tant al seu futur professional com a l'emissora els pot anar bé un canvi d'aires. Quan el Cuní se'n va anar als EEUU inicialment semblava que ningú ompliria el seu buit, i no va passar res!
El futbol no m'agrada. Gens. El trobo un espectacle avorrit. Els castellers són molt més emocionants: ens tenen amb l'ai al cor pendents de si faran llenya. Potser per això sempre em vanto de ser absolutament indiferent al futbol. Però no és veritat. Avui ho he comprovat:
Ja em perdonareu que insisteixa a parlar d'Esquerra i el seu congrés. Teniu raó: podem arribar a cansar. Només una pregunta oberta: qui creieu que va guanyar i qui va perdre? Tinc la sensació que va guanyar la divisió i va perdre la confiança. No sabria posar-hi noms, potser qui va guanyar va ser el tal Carretero, un dels més ovacionats, conjuntament amb la Paluzie i el López-Bofill; i potser qui va perdre va ser Puigcercós, qüestionat fins al final, i incapaç d'incorporar d'altres sensibilitats a l'executiva. Com ho vau veure, vosaltres?
Com que ja sabeu què ha passat no insistiré gaire en els arguments. Les actituds de menyspreu cap a la llengua catalana d'Air-Berlin estan portant polseguera. De moment ja hi han intervingut representants del Govern de les Illes i de la Generalitat, mentre el govern amic (zp) mira cap a un altre lloc. Paradoxalment, la companyia en comptes de disculpar-se ha anunciat que portarà als tribunals (???) l'ex-diputat 
Al congrés d'Esquerra tothom ha estat pendent de les primàries, (a Sants ha guanyat el Carretero de president, i un empat entre el Ridao i l'Uriel de secretari), i ningú pels debats i votacions del dissabte que vé.
Els espanyols celebren la 
S'atansa el superdissabte i em diuen que a Esquerra hi pot haver sorpreses: com que podran votar fins a 10.000 militants el resultat és del tot incert. I no hi entenc gaire però detecto una forta onada de canvi, que ens trobem al final d'una etapa. Em sembla que els militants estem cansats i desconcertats, però amb moltes ganes de tornar-nos a il·lusionar i de tindre uns dirigents i líders que ens els puguem creure!
