jmateuimarti |
dilluns, 8 de desembre de 2008 | 09:07h
dels desposseïts, tothom en fa estels.
Bé ho saben els licantrops quan udolen a la lluna i als
devots a les pel·lícules de por.
És clar: feim d’extres de films de sèrie B, que sempre
acaben com cal: amb el bo ben pentinat i besant la dona bleda amb els llavis
closos.
Així, no ha d’estranyar que necessitem dosis elevades de
narcòtics per espantar l’angúnia de viure ran dels penya-segats i de la
displicència.
Per molts de turons d’espígol que somniem; per moltes
cascades de codonyat que ens entabanin la raó, ens adonam, tanmateix, que no és
cert que el viure valgui la pena: és el penar que es mereix tenir una mort
digna.
jmateuimarti |
diumenge, 7 de desembre de 2008 | 09:55h
Cap paraula no li quedava per afrontar amb garanties la derrota.
Què en diuen d’això, els falziots?, es demana amb les mans balbes. Recorda que
varen ser els darrers que veieren la seva veu córrer el xoquí rere les rates.
Retornà feta un Llàtzer, la veu, sense cap ferida greu ni infectada però sense
grapa, incapaç de seduir insectes. D’ençà d’aquesta cuita per descobrir els
ordits de la por irracional, que li costà perdre inútilment el bo i millor del
seu vocabulari, s’enrodilla com una somereta del Bon Jesús a una de les
butaques de la sala d’estar i es passa hores comptant miloques. Adesiara
decanta la cortina per mirar si algun nigul és capaç de retornar-li alguna
paraula substanciosa i tanmateix acabada anant a mil per les autovies de
l’oradura com un infant d’ué perseguint una andròmina.
jmateuimarti |
divendres, 5 de desembre de 2008 | 11:44h
Què són aquests crits? D’on ve tanta lulea? Que
calli l’al·lotada, que el cap em rebentarà. Davallau, per favor, i foteu-los
dos crits perquè se’n vagin, per l’amor de Déu, que ni curar al llit les
maldecapades puc! Si en Nasi fos aquí ja ho hauria resolt. Amb un xit els faria
fugir. Bo era ell, per fer-se respectar sense aixecar ni la veu ni la mà. I si
em veiés així d’alisa, ell que sempre em sortia a camí ... Em duia així, cor
què vols, cor què desitges, sense deixar-me tocar en terra. I ara què, rei meu?
Què se n’ha fet de tu i que se’n fa de mi? Tu, a liorna, mort i sepultat, i jo
amb el cap ple de perdigons. Recordes quan fèiem net els barrals, que per
descrostar el baixos del suc hi posàvem aigua calenta i una grapadeta de bolles
de plom, i els sacsàvem de valent una bona estona? Idò així tenc jo el cap, ben
sacsat i ple de perdigons que me’l reblaneixen, que me’l maten, rei meu.
jmateuimarti |
dijous, 4 de desembre de 2008 | 18:23h
El debat sobre el finançament dit autonòmic, en el nostre territori d’illes, no ha calat en la
ciutadania com seria desitjable; no ha entrat a les llars i així no anam.
Costa, encara, fer arribar a la població les dades que indiquen de forma clara
el maltractament fiscal que ens infringeix l’Estat. Ha calat molt més el
sentiment que som rics i, per això, afortunats, raó per la qual no tenim dret a
la queixa. Això de les balances fiscals
sonen més a estri d’argenter que a la prova del greuge.
jmateuimarti |
dimecres, 3 de desembre de 2008 | 09:05h
S’entorcilla el mirar com el fum dels senyals que
no presagien bonances. I mira que s’hi afanyen, els xamans i altres
endevinadors, a obrir pas a taumaturgs novençans en l’art miracler.
S’entorcilla la pensa quan venç la calabruixada i el vent que ve de baix fa
estralls en els sementers. O quan veu l’esbaldrec del marge que no es refà –i
fa anys que cedí- perquè allí s’hi han projectat uns habitatges que no arriben
perquè el promotor no deixa de fer surets.
