Just dos anys desprès del Pacte del Tinell podem dir que aquest va ser un acord estratègic per a fer un salt en l'autogovern i alhora va ser un acord per a governar. A Catalunya tenim un govern que pren decisions, que fa obra de govern a tots els nivells. Un govern que ha encetat, en molts àmbits, una nova forma de governar: buscant la màxima eficàcia i eficiència i alhora una radical transparència. Un govern entre forces diferents, quina diversitat l'enriqueix i el fa més fort.

El Pacte del Tinell és, doncs, un acord estratègic entre forces diverses per a superar la política tradicional dels governs de CiU de "peix al cove" (de "morralla al cove" com diu el Conseller Huguet) i de "venda d'influències" a amics, coneguts i saludats. Amb tres objectius fonamentals: primer, impulsar un nou Estatut que suposés un salt quantitatiu i qualitatiu en l'autogovern de Catalunya. Segon, incloure dintre del nou Estatut un model de finançament propi ("el model català"), tot i que pugui ser generalitzable, potent i ambiciòs. Un model amb una major bilateralitat i transparència, que permeti avançar decididament, i en un horitzó temporal definit, en la disminució del dèficit fiscal i en una major sobirania fiscal i financera per a Catalunya. Està clar que aquests dos objectius, molt principals, ja s'han aconseguit a Catalunya amb un amplíssim consens i que ara cal mantenir la unitat i la fermesa per a aconseguir-ho, en el grau més alt possible, a Madrid. També em sembla clar que aquests dos objectius haguessin estat molt difícils d'assolir sense el Pacte del Tinell: ni el PSC a l'oposició ni CiU al govern -com ja havia demostrat- haurien arribat tant lluny. El tercer objectiu és el de impulsar una nova forma de fer política basada en les polítiques estratègiques en lloc del tacticisme del "peix al cove" i la "venda d'influències" a Catalunya i a Madrid. També en la no utilització d'un doble llenguatge segons si s'està a Catalunya o a Madrid. I finalment, amb una política de "mans netes", en la que hi tenen un paper molt principal tant l'Oficina Antifrau de Catalunya, com una nova política de finançament dels partits polítics.

El Pacte del Tinell és també un acord per a governar el dia a dia. Un acord per a fer polítiques per a les persones, polítiques socials i d'ordenació del territori. I tenim un govern que governa. Un govern que pren decisions. Per citar-ne només algunes de les més importants: les ajudes als barris a partir de la llei de Barris; la construcció de noves Escoles Bressol a partir del Mapa d'Escoles Bressol de Catalunya pactat amb els municipis; l'importantíssim augment dels recursos dels ajuntaments tant a travès del Fons de Cooperació Local de Catalunya com del Pla Únic d'Obres i Serveis; el Llibre Blanc de la Funció Pública de Catalunya que ara caldrà desenvolupar; una nova llei de Serveis Socials que amplia la societat del benestar catalana tot equiparant-los a l'ensenyament i la sanitat; l'ambiciosa estratègia d'un pla d'infrastructures basat en el transport públic, principalment per ferrocarril, i en la millora de la xarxa viària; l'aprovació del pla d'infrastructures esportives de Catalunya i les corresponents subvencions per a desenvolupar-lo; les polítiques de desenvolupament de la internacionalització de les empreses catalanes, així com del model de comerç urbà de proximitat, propi de la zona mediterrània; una política exterior decidida i solidària; l'accelaració del desplegament dels Mossos d'Esquadra a tot el territori; etc..

La diversitat de forces del govern enriqueix la unitat de la seva actuació, encara que a vegades la faci més complexa i requereixi teixir pacientment acords i complicitats. Els que des dels ajuntaments hem governat amb coalicions ho sabem prou bé. Però, això passa en qualsevol govern de coalició. Tots recordem perfectament les complicacions dels governs de la coalició entre CDC i UDC i els interminables serials que significaven sempre els canvis de govern que feia el President Pujol. Tanmateix, aquest és un govern en procès de consolidació que, sens dubte, ha de millorar aspectes del seu funcionament com a govern de coalició, així com de la seva política de comunicació.

Aquesta ha estat una setmana molt especial per les festes que s'hi acumulen. Hi ha, doncs, mes temps per descansar, per caminar, llegir, estar amb la familia i els amics, anar al cinema i al teatre, etc.. He procurat fer-ho i disfrutar-ne.

He pogut anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure "Les falses confidencies" de Marivaux. M'ha agradat molt, tant el text com el montatge i la posada en escena molt "hollywodians", que m'ha recordat les pelicules de Howard Hawks i mes especialment de Douglas Sirk.

Pel que fa al cinema, he pogut veure entre d'altres una magnifica "Gente di Roma" d'Ettore Scola al Verdi, tot aprofitant per passejar i sopar a Gracia. Sempre un plaer. Tambe m'ha agradat molt "Feliz Navidad". En canvi, tot i la seva rao objectiva respecte a Berlusconi he trobat massa planfetaria i massa egocentrica el "Viva Zapatero".

Sant Pau es va convertir al cristianisme després de caure del cavall camí de Damasc. Ara Artur Mas i CiU s'han reconvertit en el curt temps que va de l'aprovació de l'Estatut a Catalunya a la seva arribada a Madrid. De fet, és tornar més o menys al lloc de sempre: el del liberalisme conservador en el camp de les idees; el de guanyar influencia i poder a Madrid, i si pot ser a Catalunya, per a CiU i el seu entorn.

Després de vuit anys de convivencia més que pacifica amb el PP, des del Pacte del Tinell ens havíem acostumat a un Artur Mas i una CiU que no parlaven d'ideologies, i que es situaven en el radicalisme sobiranista al negociar l'Estatut i el nou model de finançament. En aquest context, ERC era acusada de massa moderada i de fer seguidisme del PSC i del PSOE.

S'aprova l'Estatut al Parlament i es presenta a les Corts. I de cop es produeix la caiguda del cavall i la reconversió. Hi ha una sobtada atracció entre Mas i Zapatero. Es produeix el discurs en que Artur Mas i CiU es situen clarament en el camp del liberalisme conservador, on mai havia gosat arribar Jordi Pujol. Mas comença a afirmar que es molt probable que no aconseguim l'Estatut que volem i que l'haurem de tenir en comodes entregues a termini, que no se sap quan acabaran. Finalment, s'ofereixen com l'element moderat i centrista que li fa falta al PSOE per guanyar credibilitat a les Espanyes. Fins i tot, Artur Mas té la gosadia, impropia d'un democrata català, de comparar a ERC -un partit amb un pedigri historic de catalanisme democratic incontestable- amb el PP pel seu radicalisme.

Fins a quin punt es fiable un partit, i el seu lider, que fa uns canvis tant importants d'una forma tant brusca?. Mentrestant, ERC no s'ha mogut ni un mil.limetre del lloc on ha estat durant tot aquest temps: la defensa de més autogovern i d'un finançament just i adequat per a Catalunya. I sense terminis, perquè ho necessitem ara mateix.

On són, ara els opinadors, abrandats defensors d'una suposada transversalitat?. Què hi diuen els que volien un "bloc nacionalista" al govern de la Generalitat?. Doncs, amb contades i honorables excepcions, fan el que han fet sempre: callar o justificar els canvis injustificables fets per CiU i continuar atacant a ERC, abans per la seva excessiva moderació i ara per massa extremista. És el seu destí fatal.

Com dèiem la "sociovergencia" encara te un poder enorme. La seva força es l'entramat d'interessos i de poder, no exclusivament politic, que tenen i mantenen. I que volen continuar mantenint. Son els principals interessats en la "gran coalició" CiU-PSC al govern de Catalunya. Però, no ho tenen fàcil. La majoria dels seus votants, simpatitzants i militants, tant d'uns com dels altres, difícilment ho entendrien.

A mes, la "sociovergencia" també te altres debilitats. Perquè a Catalunya va creixent una nova majoria social que te altres interessos i preocupacions. Una majoria social diversa i plural: generacionalment, demograficament, segons el seu origen, la seva posició econòmica i social, etc.. Es la nova majoria social de la Catalunya nacional. Una majoria nacional que creix i que fa augmentar electoralment a ERC. La que s'expressa amb claredat en la Declaració del Palau de la Musica de "Catalunya 2003". La que creu en la llibertat politica i econòmica del nostre país. La que vol un nou Estatut que ens asseguri una sobirania politica i econòmica molt mes gran. La que vol avançar decididament en el reconeixement de la nació catalana. Que vol la disminució decidida del dèficit fiscal i un model de finançament just i adequat per a Catalunya. La que vol estar a Europa com a catalans, amb tots els drets i deures. I la que vol establir també les relacions que lliurement es decideixin amb la resta de paisos de l'antiga corona d'Aragó.

Les "sociovergencies" tenen encara molt poder. I el volen continuar tenint durant molt mes temps. Però, la nova majoria social nacional catalana va creixent amb força. I ho continuara fent en el pròxim futur. Fins que aconseguim la llibertat nacional de Catalunya. La sobirania politica i econòmica del nostre país.

La "sociovergencia" es el "oasi català". El formen els que tradicionalment han tingut el poder. Especialment des de l'arribada de la democràcia. Son els que han tingut i encara tenen el poder a Catalunya. Es un entramat d'interessos y poders -econòmics, socials i politics-. A Catalunya es parla de la "sociovergencia" per a referir-se a la confluència d'interessos i al fet de compartir el poder per part del PSC y CiU, així com per les entitats, organismes y persones de les seves respectives areas d'influència.

La "sociovergencia" tradicional es la que agrupa a les elits econòmiques, socials y politiques de sempre. Son en gran part, encara que  no exclusivament, de Barcelona. També han estat, i encara estan, ben representades a las cupules politiques, tant de CiU com del PSC. El sopar-homenatge a un insigne membre de la "sociovergencia", de fa uns mesos, n'es un molt bon exemple. En ella hi va participar el "tot Barcelona" de la politica, l'economia i la societat "oficials" (relacionats bàsicament amb el PSC i CiU). Un altre cas es el del president de la segona caixa d'estalvis mes important del país. Tots dos han estat representants destacats de CiU y del PSC (i també del PSOE) respectivament.

Tanmateix, des de el meu punt de vista, es mes correcte parlar en plural de "sociovergencias". Hi ha diferents tipus d'interessos i poders que conflueixen. També hi ha diversos tipus d'entitats, organismes i persones que hi participen. Hi ha, al menys, un altre tipus de "sociovergencia" important. Es la que durant molts anys s'ha basat en el poder dels ajuntaments (socialistes) al costat del poder de la Generalitat (convergent fins fa poc). Uns i altres han conviscut i col.laborat pacificament. Un exemple clar, entre molts altres, es el repartiment de poder, encara avui vigent, a les caixes d'estalvi. Especialment, però no unicament, les que abans, y encara ara, estaven molt lligades a les diputacions. Els consellers escollits per la corporació fundadora (diputació) o pels ens locals son majoritàriament de CiU i del PSC. En una proporció molt mes gran que la que els hi correspondria segons els electes locals o en les ultimes eleccions catalanes o espanyoles.

La "sociovergencia" encara te un poder - econòmic, politic i social- enorme. Son els que manen i han manat sempre. Aquesta es la seva força: l'entramat d'interessos i de poder, no exclusivament politic, que tenen i mantenen. I que volen continuar mantenint. Son els principals interessats en la "gran coalició" CiU-PSC en el govern de Catalunya. No ho tenen fàcil. La majoria dels seus votants, simpatitzants i militants, tant d'uns com dels altres, difícilment ho entendrien.

Estem assistint a una extensa i intensa ofensiva per a facilitar una colaboració estreta PSOE-CiU a Espanya y un govern CiU-PSC a Catalunya. Es l'anomenada "sociovergencia". Poders econòmics, politics i opinadors, especialment els relacionats amb CiU, però també amb el PSOE i, en algun cas, amb el PSC s'hi han llançat amb totes les armes. A vegades, la excusa es la recent "Grosse Koalizione" alemanya, com si hi hagués alguna relació entre la complicada situació socioeconomica i politica alemanya amb la que existeix a Catalunya o a Espanya.

En altres casos es denuncien unes suposades faltes d'experiència i de cultura de govern per part d'ERC per a demanar el canvi de parella. Però, sense necessitat de recordar la historia de cadascú, la experiència de govern d'ERC a municipis i diputacions es ja molt amplia. D'altra banda, quina experiència de govern a la Generalitat tenien el PSC i ICV-EUA ara fa dos anys?, o quina era la de CiU quan va arribar per primera vegada a aquest govern?. Finalment, comparin i escullin: els consellers/es d'ERC son tan bons/es o millors que els d'altres partits a Catalunya (ara o en època de CiU), a d'altres Comunitats Autònomes o, si ho prefereixen, que els ministres/as espanyols.

Pel que fa a la cultura de govern, el veritable problema es que la d'ERC es diferent que la de CiU i PSC (o PSOE) i, a mes, en molts casos, posa en qüestió la d'aquests partits tant a la Generalitat com als ajuntaments o diputacions. Aquest, i no cap altre, es el veritable problema. El que fa parlar de "socio peligroso", al referir-se a ERC, a algun important diari oficialista. El que converteix ara en agressius a alguns intelectuals organics de CiU, del PSC o del PSOE que, en un determinat moment, semblaven haver fet un gest de complicitat cap a las postures d'ERC. Res seriós, nomes ho semblava.

 Fins a quin punt el PSOE vol canviar d'alïats al Congrès dels Diputats?. ERC i IU-ICV deixerien pas a CiU i PNB?. Potser les coses són més sencilles, almenys de moment. Davant de l'ofensiva del PP, tàcticament el PSOE està obligat a prendre la iniciativa amb l'aprovació de lleis fonamentals del seu projecte de reforma.

Per a Catalunya, però, avui el més important és l'aprovació d'un nou Estatut, potent i ambiciòs. Una qüestió estratègica, que no pot dependre de les conjuntures tàctiques ni dels interessos partidistes. Cal anar amb compte que, tal i com assenyala l'Albert Sáez, la tàctica de Zapatero de rifar-se el suport de CiU i d'ERC, en una maniobra que preten debilitar al PP, no acabi afectant l'opció estratègica d'aprovar el nou Estatut i el nou model de finançament que ens calen. S'han de tenir les reunions informatives o deliberatives a nivell bilateral que calguin, però les reunions decisòries sobre el nou Estatut han de ser unitàries. Dels quatre partits catalanistes que el varen aprovar a Catalunya amb el PSOE. Només amb la unitat tindrem un bon Estatut i un model de finançament com cal.

He llegit el llibre de memòries de Xabier Arzallus. No se si dir-ho encara es políticament incorrecte, però l'Arzallus es un polític que sempre m'ha agradat. Home de idees i principis, d'estratègies i no de tacticismes de curta volada.

Les seves memòries tenen un gran interès ja que donen la seva visió, de fets i de persones, des de l'arribada de la democràcia fins ara. Arzallus no decepciona, al contrari. Es crític, punyent, sovint políticament incorrecte, sempre interessant. Impagable quan es tracta de desmitificar algunes persones; per exemple, al Rey o al sobrevalorat Rodríguez Zapatero.

Dreta versus esquerra?. Liberalisme versus intervencionisme?. Un debat superat que alguns intenten resucitar de forma maniquea i interessada.

La darrera conferència del líder de CiU ha resituat aquesta força política en el camp liberal i democratacristià, des del punt de vista ideològic. I en el centredreta catalanista, socialment i nacionalment moderat, des del punt de vista polític. Un ideari què és econòmicament liberal i socialment conservador, i que aposta per reformar les polítiques del benestar, per aprimar el sector públic i per potenciar l'oferta privada en ensenyament, sanitat i serveis socials. I què és diferent dels discurs pujolista, més paternalista i assistencialista, i amb una major sensibilitat social lligada a l'ideari del personalisme cristià i del humanisme comunitarista.

Però avui, com sempre, del que es tracta és d'aprofundir en la democràcia radical. Una democràcia que, tant des del punt de vista ideològic com en la política concreta, s'ha de basar en els valors republicans. Tant en els valors republicans clàssics - llibertat, igualtat i fraternitat - com en els que pertoquen a les nostres societats. És el moment de situar, de nou, els valors republicans com a eixos vertebredors de la política. Els que corresponen als nostres dies: el civisme, com a base de la llibertat i el bé comú; la cohesió social, per a la bona convivència i la qualitat de vida; la identitat, per a la integració nacional i local; i el creixement equilibrat i sostenible.

És des d'aquesta perspectiva, i no des de la visió liberal, que volem més societat i menys sector públic. Més iniciativa social i menys estructures administratives. El mínim intervencionisme i la menor regulació necessaris. Més societat del benestar i menys estat del benestar, tal com han fet els països socialment més avançats.

Cada dia m'agrada mes el que escriu el professor J. B. Culla. Avui es publica un article seu a El Pais, amb aquest mateix títol, que es insuperable.

Ens diu que entre "los obstaculos, las resistencias y los rechazos" amb que es troba avui el PSOE a España n'hi havia de "fatales, inexorables, casi geologicos", així com d'altres que, amb previsió, s'haurien pogut evitar. Entre els primers, el tipus d'oposicio que practica el PP y la dreta espanyola, las reaccions davant de la OPA de Gas Natural a Endesa,  l'actuacio de la COPE.  I conclou en Culla: "En resumen: a la vista de como gano, de con que socios gobierna y que programa aplica, que el PSOE sufra actualmente la hostilidad feroz de todas las derechas es logico, natural, hasta reconfortante; por si sola, y lejos de erosionar sus expectativas de voto dicha hostilidad las galvanizaria".

Però, com ens diu, aquest no es pas el problema. El problema es que, davant d'aquesta situació, els articulistes, columnistes i opinadors afins a la política socialista no l'estan defensant en alguns aspectes crucials: Estatut, OPA,... Al contrari, estan utilitzant pràcticament els mateixos arguments que el PP. I aquesta posició de molts intelectuals, universitaris i electors espanyols "que se tienen por progresistas, es hijo de un prejuicio ideologico, de una determinada construccion de la idea de España; una construccion de factura derechista a la que la izquierda, cuando pudo, no quiso o no supo presentar alternativas". Per exemple entre 1982 i 1990 amb la seva majoria absoluta quan va ser incapaç de potenciar una cultura realment federalista o entre 2000 i 2003 quan va fer seguidisme del PP amb els famosos "pactos de Estado" o amb la política antivasca a Euzkadi i a la resta d'España.

I conclou en Culla: "Si los partidos politicos son maquinas capaces de virar el rumbo con rapidez, las concepciones ideologicas se mueven mucho mas despacio. Hoy, entre el Gobierno del PSOE y sus proveedores de doctrina existe un gap muy serio, y esta por ver quien se ajustara a quien".

D'altra banda, em permeto recomanar el darrer llibre de Francesc-Marc Alvaro, "Els assassins de Franco". Una critica ferotge a la progresia, suposadament heroica, que varen ser "suposats" opositors a la dictadura franquista. Bàsicament d'acord amb l'Alvaro, llàstima que no ampliï també la seva critica, a part de petites referències a Miquel Roca i Junyent, als "suposats" opositors "progres" que han acabat còmodament instalats al pujolisme. També n'hi ha un bon grapat amb els que es podria edificar una tesi semblant o paral.lela.

Diuen que el Govern de la Generalitat no governa. Això no és cert. Hi ha molts exemples i el pressupost previst pel 2006 n'és el darrer. Es diu que el "soroll" de les picabaralles dels partits que governen no deixen veure l'important obra de govern que es fa. Es cert, i l'episodi de la llei de l'Oficina Antifrau n'és el darrer exemple.

L'Oficina Antifrau és un projecte que sorgeix del Tinell i què es reafirma a les conclusions de la Comissió del Carmel. És, juntament amb la reforma de l'estatut i el nou model de finançament, un projecte emblemàtic d'un nou govern que vol governar per millorar i per canviar. Per millorar la qualitat de vida i la competitivitat. Per canviar les formes de governar: fent-ho a partir dels interessos públics i governant per a la majoria de la gent, amb transparència i rigor.

Al projecte de llei, queda totalment clar que l'Oficina és un ens independent, que depèn d'una Comissió del Parlament, que és la que la controla i ratifica el nomenament del seu director. El paper del Conseller Primer és únicament el d'assegurar la seva relació amb el Govern. On és, doncs, el problema?. Potser que el Conseller Primer és d'un partit que aposta clarament per una nova forma de governar amb transparència i rigor?.

Segons el projecte, l'Oficina tindrà competències per investigar també a ajuntaments i diputacions. Amb respecte a l'autonomia local, d'acord amb l'Estatut i la Constitució, amb la màxima discreció i confidencialitat. Potser es podria afinar més, especialment en el mon local, perquè no hi hagi una utilització política de les actuacions de l'Oficina. Tanmateix, la negativa a que la Oficina pugui investigar també als ens locals, només s'entén des de la perspectiva dels que no volen que el règim i el finançament local depenguin de la Generalitat, com a tots els països federals. En canvi, no tenen cap inconvenient a que continuïn depenent de Madrid.

Aquests darrers temps he pogut viure en directe un grapat de moments i processos històrics. En primer lloc, ha estat un honor poder participar en primera persona, i en nom d'ERC, en la negociació del model de finançament inclòs a l'Estatut. Crec que es un bon model i es molt important personalment haver pogut participar directament en un tema que considero tant cabdal per Catalunya. Ara a Madrid encara haurem de continuar lluitant per que el model final de finançament de Catalunya sigui el millor possible. Com sempre, estic a disposició d'ERC per participar-hi des de on sigui mes convenient i mes útil.

Un altre moment històric va ser viure l'aprovació de la proposta al Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Les emocions de l'aprovació i pel com es va aprovar, amb el 90% dels diputats, varen ser molt altes. Com va ser emocionant la felicitat compartida amb tants amics, amigues, companys i companyes, un cop acabat l'acte formal del Ple del Parlament.

Finalment, per ara, vaig tenir també la sort i el privilegi de poder assistir a la tribuna del Congreso de los Diputados, el dia 2 de novembre, a l'aprovació de la presa en consideració de la proposta de reforma. Hi ha molts sentiments i moltes emocions d'aquest dia. Tanmateix, després de les intervencions dels representants catalans, sobretot vaig sentir un gran orgull de ser català. Crec que es un sentiment compartit per la majoria de catalans i catalanes que hi érem, com també els que ho varen sentir o veure o llegir amb posterioritat.

A Catalunya el municipalisme és plural i divers, i això l'enriqueix. Tradicionalment a la FMC hi eren sobretot els municipis grans i mitjans amb alcaldes del PSC i de ICV. A l'ACM hi eren fonamentalment els municipis petits i mitjans amb alcaldes de CiU. Tanmateix, darrerament han guanyat importància les opcions simultàniament catalanistes i d'esquerra, i especialment ERC. Cada cop som més els alcaldes/alcaldesses i regidors/regidores de l'esquerra nacional. Que volem que aquestes característiques es desenvolupin conjuntament en un organisme unitari del municipalisme català.

Hi ha alguns partits i dirigents municipalistes que, incomprensiblement, prefereixen que els ens locals depenguin de Madrid abans que de la Generalitat, tant en les seves competències com especialment pel que fa al seu finançament. Alguns alcaldes socialistes metropolitans encara estan en la dinàmica de la reivindicació municipalista, dels municipis grans i metropolitans, contra la Generalitat. Això ja ha passat a la història.

És, doncs, totalment injustificada i deslleial, la crítica dels principals representants dels alcaldes socialistes en contra de tres consellers d'ERC. No entrarem en comparacions, però no té cap justificació, a part de la partidista. Mai s'havia tingut tant en compte el mon local ni se l'havia dotat de tants recursos com ara amb el Conseller Carretero, malgrat que els mateixos alcaldes que el critiquen siguin contraris al traspàs de competències i recursos financers des de l'Estat a la Generalitat. Mai s'havia concretat l'acord, entre les entitats municipalistes i el Departament d'Educació, per subvencionar les escoles bressol municipals, tant en la seva construcció com pel seu funcionament. Tampoc mai s'havia avançat tant en les ajudes socials de la Generalitat als municipis o en una política d'immigració que els té molt en compte.

M'he tornat a llegir "La pell freda" d'en Sánchez Piñol. M'ha agradat mes que la primera vegada però, per mi, es molt millor "Pandora al Congo". Tanmateix, l'estil narratiu, la imaginació, les reflexions que traspuen de les seves noveles m'encanten.

També m'he llegit el seu llibre d'historia antropològica (?) "Pallassos i monstres" sobre els dictadors africans. Interessant a mes de ben escrit.

Darrerament, he vist dues pelicules que m'han encantat: "Una vida por delante" i "Una historia de violencia". No arriben al nivell de "Million Dollar Baby" d'en Clint Eastwood, per mi el millor que he vist últimament, però estan francament be. En canvi, "Flores rotas" no m'ha agradat gens, malgrat les bones critiques. Tampoc val la pena "La leyenda del zorro". Com podeu veure soc un dels "antics" als que encara ens agrada el cinema americà. L'altra dia, vaig tornar a disfrutar de valent a la TV  amb "Damas de teatro" de Gregory la Cava i "Historias de Filadelfia" de Howard Hawks.

Per cert, des de la mort del malaguanyat crític de La Vanguardia, Jose Luis Guarner, vaig molt despistat, ja que no trobo cap crític de cinema amb el que coincideixi en un percentatge elevat de pelicules.

Tots ho sabíem. Ara nomes s'ha confirmat una vegada mes a partir del dictamen dels experts a la Comision Ejecutiva Federal del PSOE. El tema mes important i el que plantejara mes problemes a Madrid serà el del model català de finançament.

Recordem que la primera batalla ja va ser si calia o no calia incloure el model de finançament a l'Estatut. Ara, ja tothom ho te clar: era i es imprescindible per garantir un finançament just, per disminuir el dèficit fiscal i, amb ell, les principals debilitats i limitacions actuals de l'economia i la societat catalanes a l'actualitat. Nomes amb un nou model de finançament es podran exercir realment les competències i drets necessaris per assegurar, d'una banda, la modernització econòmica i de les infrastructures i equipaments i, de l'altra, la millora del benestar de les persones i les famílies de Catalunya.

Un model que, segons el Consell Consultiu es plenament constitucional. Els dos únics detalls que varen ser considerats no constitucionals s'han eliminat. A mes, en contra del que sosté el dictamen esmentat, una lectura política (ja que no n'hi ha d'exclussivament tècniques) oberta de la Constitució permet, sens dubte, que a l'Estatut es reguli el sistema de finançament de Catalunya. Com passa, per exemple, a Navarra i a Euzkadi.

Volem un model de finançament propi: el que hi ha al projecte de reforma de l'Estatut, el model català. No tenim cap inconvenient en que aquest model sigui diferent dels altres, del de les comunitats de regim comú i de les forals. Però tampoc necessitem tenir cap exclusiva. També ens semblaria be que altres comunitats autònomes volguessin aplicar el nostre model o agafar-lo com a base per a definir el seu.

Molts en diuen una "maragallada". De fet, és un malentès del President de la Generalitat. Ningú discuteix que ell és qui té la iniciativa per fer els canvis de govern. Però, Catalunya no té un sistema presidencialista i el govern que proposi el President ha de tenir, en tot moment, el suport de una majoria parlamentària i dels partits que la formen. Així funciona el nostre sistema polític.

El govern actual sorgeix d'un acord estratègic entre tres forces polítiques, catalanistes i progressistes i és concreta en el Pacte del Tinell. Un acord que estableix de forma molt detallada i precisa les línies estratègiques de l'acció del nou govern, almenys durant aquesta legislatura. El Pacte del Tinell va establir també el repartiment de les responsabilitats de govern entre els partits que el firmaven. Com passa sempre, i de forma normal i lògica, en qualsevol govern de coalició. O es que no ha passat així en el recent pacte a Alemania?.

La iniciativa del President Maragall es va fer totalment al marge d'aquesta lògica i d'aquestes coordenades. Pel que sembla només ho sabia ell i alguns dels col.laboradors del seu entorn immediat. De la forma en que es va plantejar, ara sembla del tot improbable un canvi de govern amb l'abast que se li volia donar. Tant pel que fa a l'estructura i les competències de les diferents àrees del govern, com per la quantitat de persones que, segons sembla, hi estaven implicades.

De fet, el PSC ha dit molt clarament que ara no és el moment oportú per a aquesta remodelació. En el cas d'ERC també s'ha deixat clar que no es considerava convenient i que, a més, ja havia fet dos canvis en les persones del govern (Josep Lluís Carod Rovira i Pere Esteve) i que dona suport a tots els seus consellers i conselleres perquè estan fent una bona feina. Tampoc ICV-EUA sembla estar entusiasmada, en absolut, amb la remodelació gubernamental.

Com ja avisava, ja fa quasi un any, l'historiador Joan B. Culla, en un article de El Pais: "... existen en la antropologia política peninsular algunos reflejos inveterados, ciertas reacciones instintivas que se disparan cuando Catalunya trata de ganar poder y reconocimiento..... Ahora, en la medida que la reforma del Estatuto y de la financiacion progresen de forma sustantiva, esos reflejos regresaran con fuerza y sin complejos.....aquello que los nutre... es..... la mayoritaria voluntad catalana de ampliar el autogobierno". Paraules profètiques, o previsibles per un bon historiador que abans ens havia explicat les diferents campanyes de boicot a Catalunya i als productes catalans, especialment als anys 30s.

El gener de 2005, el mateix Culla, en un altre article a El Pais, ens donava una mostra de "La histeria" de la caverna mediàtica madrilenya davant de la presentació del Pla Ibarretxe, i acababa preguntant-se: ..."¿son o no son legitimas todas las ideas, siempre que se defiendan sin violencia?....¿no esta hoy la reforma constitucional sobre la mesa?. ¿Es normal que esta democracia presuntamente madura y consolidada reaccione de un modo tan histerico, tan paranoico, tan apocaliptico ante una propuesta politica transmitida por los cauces legales?".

Finalment, fa pocs dies, el mateix Culla, en un altre article a El Pais tornava a fer un "Muestrario" de les "joies" amb les que la caverna mediàtica ha rebut l'Estatut de Catalunya a Madrid, per acabar demanant als progresistas espanyols: "No, no pido que aplaudan la propuesta catalana, ni siquiera que la comprendan. Pido que defiendan el derecho de Catalunya a plantearla, a ser escuchada y a participar en una discusion serena, respetuosa. Pido que condenen sin ambages los insultos, las amenazas y las mentiras proferidas -en nombre de España- por los enemigos de la paz civil. ¿Es mucho pedir?".

El que dèiem: ara cal seny, calma i tranquilitat. I explicar-nos sense desmai.

Avui hem tornat a veure i sentir al Josep Lluís Carod Rovira de les millors ocasions. El seu ha estat un discurs de President. De President d'ERC per suposat, però encara mes un discurs de President de Catalunya, i no nomes de Conseller Primer com alguns han apuntat. De fet, el Molt Honorable Pascual Maragall en la seva resposta, llarga, s'ha limitat pràcticament a dir que estava d'acord, amb algun molt petit matis, amb tot el que havia dit i proposat en Carod.

Carod ha parlat clar i català, i en la mesura justa, de la possible remodelació del govern. Ha situat de forma clara la importància per a Catalunya de l'Estatut i del model de finançament aprovats pel Parlament i del difícil camí que ens espera a Madrid. Ha marcat les grans línies de la que hauria de ser la política del govern catalanista i progressista en aquesta segona part de la legislatura. Ha estat definitiva i incontestable la seva diferenciació entre la cultura catalana i la cultura que es fa a Catalunya, que no es ni molt menys el mateix.

Per cert, felicitar a en Saul Gordillo pel seu seguiment del debat en el Parlament a traves del seu bloc. Un exemple a seguir.

"El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res".

S'ha donat la casualitat que s'ha produït aquesta crisi? (autocrisi?, crisi de família?, preparació per a la verdadera crisi final?, crisi davant d'una invasió dels tecton?, o ves a saber que....) just quan he acabat de llegir "Pandora a Catalunya", vull dir "Pandora al Congo" d'Albert Sánchez Piñol.

"Pandora al Congo" m'ha agradat molt. Haig de reconèixer que "La pell freda" no em va entusiasmar, però aquesta darrera l'he trobat sensacional. Ara em tornaré a llegir "La pell freda" per segona vegada.

Tanmateix, fins i tot l'Albert Sánchez Piñol, novelista, i l'Albert Sánchez Piñol, antropòleg i autor de "Pallassos i monstres. La historia tragicòmica de 8 dictadors africans" ho te francament difícil per competir amb la "novela"?? o amb la "historia antropològica"??, que ens esta tocant viure aquests darrers dies a la política catalana.

" 'Catalunya'. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res".

L'Estatut ja esta a Madrid. Oficialment a partir del 2 de novembre. I ara, que passara?.

Evidentment, avui encara no podem saber que passara exactament en la negociació de l'Estatut a Madrid. Tanmateix, hi ha algunes coses que crec que des del catalanisme sobiranista hem de tenir molt clares:

1.- Hem d'estar molt orgullosos del paper jugat pel sobiranisme en tot el procés. Ni el PSC a oposició, ni CiU al govern haurien anat tant lluny com s'ha anat. sense la fermesa de la postura d'ERC a l'hora de negociar el nou Estatut i el nou model de finançament.

2.- Hem de mantenir un optimisme realista i positiu de cara al proper futur de la negociació. Que faran el PSC i el PSOE després de l'aprovació de l'Estatut per una aclaparadora majoria al Parlament?. Pactaran ara amb el PP, enlloc de amb catalans, bascos i gallecs?.

3.- Hem d'explicar, i explicar, i explicar l'Estatut a tothom, sense descans i sense desmai. Hem d'explicar-nos i comunicar-nos adequadament.

4.- Hem de mantenir-nos ferms. La fermesa en la defensa de l'Estatut aprovat es essencial. Com ho es també, amb la mateixa importància, el manteniment de la unitat d'accio dels partits catalanistes -nacionalistes, federalistes i sobiranistes- que varem aprovar l'Estatut.

5.- Ens hem de mobilitzar, els partits polítics i les entitats econòmiques i socials, la societat en definitiva (no cal afegir-hi "civil") per defensar el nostre Estatut i el nostre model de finançament.

Ara, el nostre Estatut. Per tenir mes autogovern i un finançament just !!!.