El govern escocés acaba de publicar un document titulat: "Choosing Scotland's Future. A National Conversation. Independence and Responsability in the Modern World", o sigui "Per escollir el futur d'Escòcia: un debat nacional. Independència i responsabilitat en el món modern".
El Primer Ministre d'Escòcia ho deixa clar d'entrada: "és la meva responsabilitat explorar i dirigir la discusió sobre les opcions per un canvi constitucional....., per tant, proposaré la independència d'Escòcia, els seus beneficis i oportunitats. Tanmateix, també reconeixo que hi ha un espai per a altres punts de vista en el nostre país, que estan representats en el Parlament". Per això, "proposo que tinguem un debat nacional sobre el nostre futur i permetem al poble escocès el poder debatre, reflexionar i després decidir sobre el tipus de govern que ens interessa més en el futur".
Confeso que estic impressionat per la diferència amb Catalunya. Estem davant d'un document del govern d'Escòcia que diu les coses pel seu nom, d'una forma fresca, clara, natural, sense complexos.
Ells volen una Escòcia més rica, més segura, més saludable, més agradable per viure, més emprenedora, més sostenible, més forta. I, per aixó, diuen de forma planera, sense retòriques, unes quantes coses:
Què "Escòcia és una entitat reconeguda, tant des del punt de vista polític com territorial, amb el seu propi sistema legal, les seves fronteres, i altres institucions independents".
Per tant, què "Escòcia ja té alguns elements essencials per a esdevenir un estat: una extensió territorial reconeguda i una identitat política i institucional coneguda i reconeguda".
Tenen clar què una Escòcia independent "suposaria un procés de negociació (entre Governs i Parlaments) en el que els acords s'haurien de fer mitjançant un arbitratge a partir dels principis de les lleis internacionals quan no hi hagués acord entre les parts".
Què mentrestant, entre moltes altres coses, volen tenir un paper molt més important a la Unió Europea. A la que volen continuar estant en el moment de la independència, igual que a la gran majoria de la resta d'institucions internacionals.
Què mentrestant ja volen l'"autonomia fiscal", es a dir la "devolució" al Govern i al Parlament escocesos de les responsabilitats i competències en impostos i despesa pública. Que volen "la devolució de les responsabilitats en les polítiques econòmiques i fiscals" perquè "permetrien al govern d'Escòcia la definició d'un impost de societats per a fomentar la inversió a Escòcia". Hauriem d'aprendre a deixar-nos de retòriques i a dir tant clar com ells que: "Quan el govern del Regne Unit exerceix ara aquestes responsabilitats ha de considerar el Regne Unit en el seu conjunt.... i, des de la perspectiva del Regne Unit les variacions regionals en el sistema impositiu poden ser vistes com a distorsions de l'activitat econòmica, en lloc de com a instruments per a aconseguir el desenvolupament econòmic més apropiat per a les condicions locals d'Escòcia". Això que val per Escòcia i Regne Unit també val per Catalunya i Espanya: perquè no ho expressem amb la mateixa claretat??.
Finalment, una de freda i una de calenta. La calenta: "El Regne Unit no ha desenvolupat una devolució tradicional o un model federal, en el que cadascuna de les parts de l'estat té uns poders i responsabilitats similars, amb un únic i coherent conjunt de poders en mans de l'estat central (legislatiu i executiu). El que s'ha fet en el Regne Unit, que algunes vegades s'ha anomenat devolució assimètrica......reconeix la naturalesa i la història diferents de cadascun dels països". La freda: quan diu que la devolució asimètrica és "una expressió que també s'aplica al sistema espanyol"; crec que els que coneixem i patim d'aprop el sistema espanyol no podem estar d'acord amb aquesta afirmació.
El mes de juliol vaig començar una col.laboració mensual amb el "Dossier Econòmic de Catalunya". Com que m'és difícil mantenir el ritme diari del bloc, em proposo penjar periòdicament l'article corresponent per si és del vostre interès.
Política industrial i política empresarial
Des del Govern de la Generalitat ens proposem fer una política industrial i empresarial activa i atractiva per a les empreses. En la que aquestes han de ser les que portin
la iniciativa. No
creiem en les polítiques intervencionistes. Sabem que el nostre paper és estar al costat de les empreses, al seu servei. La nostra feina és donar suport, facilitar, acompanyar a les empreses en la seva tasca necessària de millorar la productivitat, d’aprofundir en la R+D+i, d’intensificar la seva internacionalització.
L’economia actual està molt internacionalitzada. Canvia molt i molt ràpidament. Per a moltes empreses es fa difícil de seguir el ritme actual de canvis. Però és imprescindible si volen continuar essent competitives. La indústria, per exemple, el que encara s’entén per sector industrial en les estadístiques oficials, està canviant d’una forma accelerada. No fa massa temps, en els establiments industrials s’hi feien una sèrie d’activitats que es considerava que formaven part plenament de l’empresa industrial: transport, logística, neteja, comptabilitat, consultoria legal, entre d’altres. Avui, una gran majoria d’aquestes activitats estan, totalment o parcialment, externalitzades en empreses especialitzades que, molt sovint, es comptabilitzen en les estadístiques oficials com a activitats de serveis; de fet, de serveis relacionats amb la producció o les empreses: el que
la Unió Europea
anomena els “Business Related Services”. Al mateix temps, estem assistint a un important creixement de noves activitats molt lligades a les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), com també al coneixement i al talent.
Des del nostre punt de vista, doncs, i donada l’obsolescència de la divisió sectorial tradicional, tant des del punt de vista conceptual com estadístic, avui té molt més sentit parlar de política de suport a les empreses, que actuen en fases diferents i variables de la cadena de valor, que no pas de polítiques sectorials específiques (industrial, de serveis, etc.).
La indústria catalana està en un bon moment. El millor dels darrers sis anys i mig. Així ho demostra el darrer “Informe anual sobre la indústria a Catalunya, 2006”, editat per la Secretaria d’Indústria i Empresa, com també els indicadors de que disposem per l’any 2007. El PIB industrial, l’Indicador del Clima Industrial (ICI) que mesura
el grau
de confiança empresarial, la inversió industrial, l’Índex de Producció Industrial (IPI), l’evolució de les exportacions, especialment les d’alt valor tecnològic, etc., estan en el millor moment dels darrers sis anys; fins i tot l’ocupació industrial, tot i el caràcter contradictori dels diferents indicadors, sembla tenir un comportament positiu en els darrers mesos. S’ha de destacar el comportament molt positiu de la inversió industrial com també el de les exportacions, en un moment, a més, de fortalesa de l’euro, els dos elements fonamentals de la represa industrial actual. Un comportament que permet començar a notar un nou model de creixement, més sa i més sòlid, de la indústria i de l’economia catalana.
Tanmateix, aquesta situació no ens ha de fer caure en el cofoisme. D’una banda, perquè, tot i que en termes globals la indústria catalana va bé, encara hi ha empreses i/o sectors concrets amb problemes que, en algun cas, són greus. D’altra banda, perquè el millor moment per prendre les mesures per a millorar la productivitat i la competitivitat de la indústria és quan les coses van bé com ara. Per tant, ara és justament quan cal que les empreses, que són les protagonistes, amb el suport i l’acompanyament de l’administració, prenguin les mesures necessàries per a millorar la seva productivitat i competitivitat. La innovació i la R+D+i, la intensificació de la internacionalització, l’aprofundiment de la cooperació empresarial són, doncs, els reptes principals de les empreses catalanes avui.
La mort d'en Xirinacs és un dia trist, molt trist, per a tots els independentistes que continuem creient en els valors republicans i la radicalitat democràtica.
Crec que ens hauria de fer reflexionar molt i molt i, sobretot, actuar conseqüentment amb aquesta reflexió.
Crec que en Saül té una gran part de raó. Tanmateix, m'agradaria dir que alguns dels que "hem abandonat el bloc" tenim un terrible "mono" de bloc. A mi m'agradaria continuar escrivint els meus posts el més sovint possible.
I, perquè no ho fas, em podrieu preguntar?. En el meu cas, hi ha una raó bàsica que és la manca de temps. Tanmateix, en un cas com el meu en el que no parlava de política local sinó només de política general, hi ha una altra raó important: la majoria de les coses de les que abans parlava com a militant i dirigent d'ERC o com a ciutadà, ara em seria molt difícil poder-ne parlar i, a més, no crec que "ara em toqui" parlar-ne des del meu càrrec en el Govern de la Generalitat.
Amb tot, el meu "mono" fa que sempre que pugui torni a llegir els meus blocs de referència i, fins i tot que, amb molta modèstia, parli i comenti coses amb algunes persones que continuen fent blocs més o menys actius.
Les meves noves responsabilitats al Govern de la Generalitat de Catalunya fan que em sigui difícil continuar escrivint en el meu bloc. Els blocaires que alguna vegada m'han seguit ja ho hauran notat.
Tanmateix, avui vull simplement felicitar a en Saül Gordillo pel seu imminent nomenament com a Director de l'ACN (Agència Catalana de Notícies). Ell ja sap que és una felicitació des del cor i des de l'amistat que hem anat teixint en aquests darrers anys.
En Saül té un gran repte al davant, però el superarà amb nota alta. Com ha fet sempre que li han deixat -El Punt Rubí i El Punt Maresme- o, amb la seva capacitat emprenedora, en tots els projectes que ha tirat endavant: el seu bloc -sens dubte el bloc polític de referència dels Països Catalans- i ara amb aquesta magnífica idea (compartida) que és Poliblocs, una iniciativa per la que també cal felicitar-lo.
Pels que creiem en el país i, per tant, també en una agència nacional de notícies forta, professional i de qualitat, és una magnífica notícia que la passi a dirigir un bon periodista -professional, apassionat de la seva professió, interessat i innovador en les noves formes del periodisme- que, a més, és un patriota.
Avui fa un any de la reunió Mas-Zapatero a la Moncloa que va posar fi a la ilusió de l'Estatut del Parlament. Varem pasar a un Estatut de la Moncloa que ja avui s'ha demostrat plenament insuficient en els temes estratègics i principals pel futur de Catalunya: ni nou model de finançament, ni més diners per a Catalunya, ni les competències que necessitem en aeroports o immigració, ni tampoc possibilitats reals de millora de les infraestructures que necessitem.
Els poders fàctics espanyols pressionant a Zapatero i al PSOE, la falta de convenciment, de voluntat política i de valentía de Zapatero i del seu partit, d'una banda, la desaparició del PSC darrera el PSOE a Madrid i la claudicació d'Artur Mas a les presions d'alguns empresaris catalans i a les seves ànsies de recuperar el poder a Catalunya, de l'altra, ens varen portar a aquesta lamentable situació.
En contra del que ens diu Joan Oliver a les seves Engrunes d'avui, al contrari del que permetia l'Estatut del Parlament, el de la Moncloa no significava cap canvi en el model de finançament, ni cap seguretat de més diners per a Catalunya, ni tampoc massa possibilitats de negociar-ho amb posterioritat, fós quin fós el govern de Catalunya. De fet, Artur Mas es va vendre l'Estatut del Parlament per un plat de llénties: la suposada Presidència de la Generalitat desprès de les seguents eleccions. En Zapatero ha actuat com ho sol fer: sense complir les seves promeses; i en Mas en el pecat ha tingut la seva penitència.
L'actual govern de la Generalitat no és capaç de negociar amb força l'aplicació de l'Estatut i un govern amb en Mas si que ho seria??. No ho crec pas. Perquè en Mas, quan va poder, no va fer cap proposta a ERC per a retirar l'Estatut rebaixat??. Perquè Mas volia pactar amb el PP, si hagués pogut, amb el PSC o governar en solitari abans de pactar amb ERC desprès de les darreres eleccions??. On era la seva voluntat de pactar amb ERC per a un desenvolupament a l'alça de l'Estatut??.
Els màxims responsables que avui tinguem un estatut massa retallat a Catalunya i que les possibilitats de millorar-lo a Madrid siguin molt limitades son, sens dubte, Artur Mas i CiU d'una banda, i Zapatero i el PSOE, de l'altra.
El professor d’història contemporània Joan B. Culla és, sens dubte, un dels més qualificats opinadors del moment, especialment en relació al nacionalisme espanyol. Fa uns dies ens explicava la reacció de Fernando Savater al Manifest de 150 juristes catalans en suport al procés de pau a Euskadi, així com les opinions d’una colla d’intel·lectuals espanyols en una trobada de
la Fundación José Ortega
y Gasset. A partir d’això, apuntava a "Catalanadas" un comentari molt preocupant: "creo que los ambientes universitarios españoles, sus think thank y sus intelectuales orgánicos vuelven a destilar con intensidad i desenvoltura crecientes un discurso neounitario, reductor de las autonomías y potenciador de los atributos del Estado. Más pronto que tarde, este discurso impregnará la política institucional y la legislación: seguramente tras las próximas elecciones generales, tanto si las gana el PP como si gobierna un PSOE liberado de sus actuales servidumbres parlamentarias".
El fracàs de Zapatero en el procés de pau a Euskadi ha estat fruit de la seva falta d’iniciativa i de decisió política, com apuntàvem a "Euskalherria, Zapatero i Catalunya". Aquesta setmana hi insistia el mateix Joan B. Culla a "Gana el PP" tot dient que "la conducta del Gobierno en la búsqueda de un final dialogado de la violencia se ha caracterizado por la timidez, por el acomplejamiento, por la inacción ante las interferencias dolosas y las maniobras saboteadoras. ... ¿Por miedo, por cálculo, por falta de convicción en lo que estaba haciendo?". En el mateix sentit, Salvador Cardús apuntava a "Talante contra riesgo" que Zapatero i el PSOE no havien calculat gens bé el que significava l’aposta pel procés de pau a Euskadi; no podien pretendre que el "talante" solucionaria un problema que requereix arriscar-se, i per això
el seu
fracàs.
Mentrestant, la manca d’un canvi de model en el sistema de finançament de Catalunya, es a dir el manteniment del model LOFCA que, a més, el vicepresident Solbes vol retardar fins el 2009, juntament amb el fet que "no garanteix cap increment de recursos, i molt menys els 5.000 milions anuals que CiU ha afirmat que es perdran" porta a
la professora Elisenda Paluzie a parlar de "El miratge de l'Estatut". Tot plegat, i donades les creixents necessitats de les famílies i les empreses catalanes pot portar a un increment de la pressió fiscal a Catalunya -encara que sigui per camins molt tècnics-, mentre a d’altres comunitats autònomes que estan sobrefinançades poden disminuir la pressió fiscal, tant a les persones com a les empreses, com ens apuntava el professor Ramon Tremosa a "Nou any, més impostos". Aquesta situació podria dificultar l’assoliment dels principals reptes de l’economia catalana avui: més productivitat i més competitivitat; especialment si no es soluciona urgentment el retard existent en infraestructures, no es fa un esforç en la interrelació universitats-empreses i no es posen en marxa nous centres de producció d’alt valor afegit i de serveis avançats (un camp aquest en el que s’estan fent esforços i avenços prou importants), com ens deia un recent editorial de La Vanguardia titulat "El reto de Catalunya".
Per a tots els demòcrates està clar: l'única responsable de la bomba a la T-4 de Barajas, i de les dues tràgiques morts que ha provocat, és ETA. Amb aquesta actuació ETA dificulta enormement el diàleg i qualsevol avenç en el procès de pau a Euskalherria.
Tanmateix, "això no pot ocultar que la gestió del procés de pau del president del govern espanyol ha estat deficient: manca de lideratge, passivitat, falta de gestos concrets que ajudessin el procés i absència de pes polític específic. El pànic al que pogués dir el PP ha mostrat un líder de poca entitat. Xabier Arzalluz diu que ZP és un líder sense columna vertebral", com ha assenyalat el professor Tremosa a "ZP i Euskadi".
Perquè, en definitiva, "no és menys cert que si el PSOE, i particularment Rodríguez Zapatero, creien que el procés de pau era una via desitjable per acabar el més ràpidament possible amb la violència armada d'ETA, haurien d'haver estat tant agosarats com exigia aquest camí", con ens comentava Salvador Cardús a "Una debilitat explosiva". Perquè, "la posició de Zapatero era débil,...Zapatero no portava l'estat al darrera: no el seguien el poder judicial, ni el principal partit de l'oposició ni una bona colla de poders fàctics,...I tant bon punt ETA ha atemptat, s'ha vist que tampoc no comptava amb el suport ideològic en el qual el PSOE sempre s'ha recolzat: el diari El País.... Massa ambició per a tanta debilitat".
En resum, "per a un producte d'aquesta envergadura cal una visió i unes complicitats que l'Espanya eterna encara no permet. Però, per sobre de tot cal l'esforç d'un home d'Estat. No pas d'un saltimbanqui" ens apunta Xavier Roig a "Mai va ser possible". Perquè segons Roig, "des del principi del seu mandat tinc la convicció que l'inquilí de la Moncloa no reuneix les condicions per construir res tangible. No és amic dels resultats precisos fruits d'un acte de responsabilitat concret... És un nacionalpopulista, el típic producte de verbositat inflamada que massa sovint destil.la l'Espanya tradicional".
En definitiva, ZP i el PSOE han volgut repetir a Euskalherria la mateixa jugada que a Catalunya amb l'Estatut: moltes bones paraules, moltes promeses, però sense canvis reals. Però, en una situació molt més complexa. Han oblidat, a més, que Euskalherria no és Catalunya (sortosament per a Catalunya on no hem de patir a cap grup terrorista); però sobretot que el PNB no és CiU, que va a rebaixar a Madrid el que s'aconsegueix unitàriament a Catalunya. Quin exemple d'iniciativa política la convocatòria de manifestació del Govern Basc amb el lema "Per la pau, pel diàleg", a la que ja s'ha sumat el PSE-EE !!!.
Mentrestant, el Vicepresident Solbes ja ens fa saber que del finançament no cal parlar-ne fins el 2009 i que no hi haurà més diners per a les autonomies perquè, segons ell, no hi ha cap problema de finançament autonòmic. Això si, es prorroga per un any més el cupo basc actual que afavoreix clarament a Euskadi. Al mateix temps, la Cambra de Comerç torna a queixar-se de les deficiències infraestructurals del país mentre el govern central només ha licitat un terç de l'obra pública prevista a Catalunya el 2006. Però, a Catalunya continuem tenint un dèficit fiscal astronòmic que afecta negativament la nostra productivitat i la nostra qualitat de vida. Tanmateix, diuen (!?) que amb el nou any molt aviat tindrem una ferma (que ve de fermesa) iniciativa política i social per trobar solucions a aquesta situació per part de la societat catalana.
Com deia ("Estatut, aeroports i ports de peix al cove (I)"), estic molt d’acord amb les tesis fonamentals -des del punt de vista de l’anàlisi econòmica, tècnica- del darrer llibre del professor Ramon Tremosa. En canvi, estic força lluny de les seves conclusions polítiques, algunes explícites i la majoria implícites.
Primer, no crec que "la política de peix al cove" hagi donat resultats espectaculars, tenint en compte que el que es va aconseguir va trigar un total de 25 anys, i va ser especialment nefasta els darrers 8 anys del pujolisme. En general, només el
President Pujol
i alguns fidels pujolistes la continuen defensant. Abans de les eleccions de 2003 tots els partits polítics de tradició democràtica defensaven una reforma a fons de l'Estatut i del model de finançament per superar, justament, la política de "peix al cove".
Segon, alguns, massa influïts per la Il·lustració i el despotisme il·lustrat, ens diuen que no calia tot l’esforç de la passada legislatura per a reformar l'Estatut i el model de finançament, perquè ja sabíem "a priori" fins a on podia arribar el PSOE. No hi estic d’acord. Si del que es tracta, com jo crec, és de construir una majoria social per a la sobirania del nostre país, no n'hi ha prou en que uns quants il·lustrats o il·luminats ja sapiguem que el PSOE no es capaç d’anar més enllà. Del que es tracta, justament, és que la majoria de la gent, que la major quantitat de persones possible, prenguin consciència d’aquesta realitat. Per a avançar en la creació d’aquesta majoria social sobiranista. Crec que aquest procés, llarg, dolorós i a vegades frustrant, hi ha, tanmateix, contribuït.
Tercer, no comparteixo la visió que el suport d'ERC al PSOE a Madrid en aquesta legislatura hagi estat gratis. Són moltes les coses que s'han aconseguit, en infraestructures, immigració, suport al català, inversions pels municipis, etc., en unes circumstàncies complicades en que sovint el PSOE preferia pactar amb CiU o el PNB.
Quart, el President Zapatero no va complir la seva paraula d’acceptar l'Estatut que s’aprovés al Parlament de Catalunya. Dit això, deixem-nos estar de punyetes, Zapatero, el PSOE (amb els Guerra, Rubalcaba, Solbes, MAFO, Chaves,...) van fer la seva feina i la van fer bé: defensar els poders i els privilegis fonamentals i essencials de l’estat espanyol centralista, del seu estat, davant de l'intenció de Catalunya de recuperar-ne o aconseguir-ne una part. Era en part ingenu esperar-ne una altra cosa. Recordo perfectament aquella reunió a Madrid entre representants d'ERC i del PSOE, per parlar del model de finançament, en que aquests darrers ens van dir dues coses que em varen quedar gravades: primera, "el Estado espanyol no os va a dar nunca un modelo de financiación como el que proponeis en l'Estatut del Parlament"; segona, "nosotros no somos federales ni creemos en el estado federal para España". Tanmateix, calia que la majoria més àmplia possible de la gent -els de la manifestació pel "dret a decidir", els que varen votar no en el referèndum de l'Estatut, molts dels que es varen abstenir, varen votar en blanc o fins i tot dels que varen dir que si amb desgana- prengués consciència de fins a on és capaç d’arribar el PSOE i l’estat espanyol en la seva relació amb Catalunya. I cal que això ho anem recordant, cal que la gent no se’n oblidi, cal que la gent en mantingui la consciència i l’escampi perquè d’altra gent també en prengui: per anar avançant en la construcció d’una majoria social per a la sobirania de Catalunya.
Cinquè, a l’endemà del 30 de setembre de 2005 el PSC pràcticament va desaparèixer per amagar-se a darrera el PSOE; tanmateix, tots sabíem que el PSC no ha estat mai, ni és sobiranista. Si les coses no anaven bé en el tràmit del Congrés a Madrid hi havia la possibilitat de retornar amb l'Estatut del Parlament cap a casa, esperar temps millors i, com a mínim, no malgastar una oportunitat. Tanmateix, això només ho podien fer ERC i CiU de forma conjunta; existia la possibilitat legal, però calia la voluntat política. Al contrari, però, i desprès de dinars i sopars amb alguns poders fàctics, la nit del 20 de gener de 2006 Artur Mas pacta amb Zapatero la gran retallada a l'Estatut del Parlament: apareix l'Estatut de
la Moncloa. Com hem vist abans, Zapatero fa el que més li convé des del punt de vista de l’estat espanyol centralista i també del PSOE; Artur Mas, en canvi, pacta la gran retallada a canvi d’un plat de llenties. Això al nostre país té un nom: botifler. Ell, que immediatament rep el suport de CiU, PSC i ICV-EUA, és el màxim responsable de la traïció a l'Estatut del Parlament, que incloïa un nou model de finançament força adequat per a Catalunya. Ara, ni ell ni CIU poden demanar al govern de Catalunya ni a Esquerra que vagin més enllà de l'Estatut esquifit i del mal model de finançament que varen pastelejar. Ara, malauradament, ens tocaran uns quants anys de desenvolupar el migrat Estatut de la Moncloa, intentant portar-lo al màxim, procurant anar fins i tot més enllà, quan sigui possible; i això voldrà dir pactar una bona LOFCA, un bon grapat d'inversions en infraestructures per a Catalunya, la màxima sobirania catalana en la gestió dels nostres ports i aeroports, i el màxim que es pugui en les lleis que han de desenvolupar les competències exclussives, compartides o executives que preveu l'Estatut de la Moncloa.
Sisè, Catalunya no és Euzkadi, CiU està molt lluny de ser el PNB i ICV-EUA igualment d'Ezker Batua. No crec, doncs, que el "pacte nacional" o l'"esquerrovergència" en paraules del mateix Tremosa sigui la millor solució, en les condicions actuals, per a governar Catalunya o per a desenvolupar el nou Estatut. Primer, perquè quan tocava, com hem vist, CiU va pactar la gran retallada en lloc de plantejar la retirada de l'Estatut del Parlament de Madrid. Segon, perquè la primera opció de CiU era governar en solitari amb la complicitat del PSOE, la segona pactar amb el PSC i, només la tercera era pactar amb ERC. Tercer, perquè la màxima preocupació d’alguns dels seus dirigents, especialment dels que estan a Madrid, no és teixir complicitats amb ERC o desenvolupar l'Estatut, sinó entrar al govern de Madrid.
Aquests dies he llegit el llibre del professor Ramon Tremosa, coïncidint pel que veig amb Saül Gordillo. És un llibre que es llegeix d'una tirada, malgrat la seva especialització, escrit en l'estil sempre entenedor i pedagògic dels textos del professor Tremosa.
Estic d'acord en tot el que és fonamental, en les tesis essencials del llibre, tant pel que fa al model de finançament de l'Estatut -un model que no ha canviat en absolut respecte al que hi havia abans i que, a més, difícilment significarà més diners per a Catalunya- com en els perills i les amenaces que representen els models actuals de poder i de gestió dels sistemes d'aeroports i de ports tant a Catalunya com al conjunt de la euroregió mediterrània dels Països Catalans, el que s'ha anomenat l'EURAM. Tot plegat, una situació ben galdosa per a la competitivitat i la productivitat de l'economia del nostre país i, per tant, pel benestar i la qualitat de vida dels seus ciutadans i ciutadanes.
Modestament, he parlat de tot plegat en un sentit molt semblant tant en aquest bloc com a la revista Actual. Així, si s'em permet, ja he parlat del que significava (així com de les conseqüències de) el "nou" model de finançament i de les inversions en infraestructures previstes a l'"Estatut de la Moncloa" a:
Fa cinc setmanes que no escrivia al bloc. En aquest període han canviat moltes coses a la meva vida, el que, almenys en part, explica aquesta absència.
El 18 de novembre tenia la primera notícia en ferm de la possibilitat d'incorporar-me al nou govern de Catalunya. Des d'aleshores les coses han anat molt ràpides. L'elecció del President Montilla, el nomenament del nou govern, i el meu propi nomenament el 30 de novembre com a Secretari d'Indústria (ara ja Secretari d'Indústria i Empresa) del nou departament d'Innovació, Universitats i Empresa, encapçalat per l'Honorable Conseller Josep Huguet. El dia 1 de desembre al vespre acabava la meva etapa de set anys i mig com a alcalde d'Argentona i passava a ser el Secretari d'Indústria i Empresa del govern del meu país. D'un repte molt important, ser alcalde del meu poble, a un altre d'igualment important, tenir un càrrec en un sector estratègic del govern del país. Un honor i una gran responsabilitat en ambdós casos.
Així doncs, desprès d'un període agitat, avui torno a rependre l'escriptura del meu bloc amb la voluntat de fer-ho almenys un parell de cops per setmana. L'amic i mestre de blocaires Saül Gordillo ja fa dies que insistia i finalment li faig cas i hi torno. Espero ser capaç de complir en les noves circumstàncies.
En contra del que ha predicat CiU i els seus "intelectuals orgànics", a l'Europa occidental són molt normals els governs de coalició. A les Comunitats Autònomes de l'estat espanyol també. D'altra banda, a molts països sovintejen també els governs de coalició sense la participació del partit que ha obtingut més escons.
Des de 1945 això ha passat moltes vegades als països nòrdics (Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Suècia) i també als de l'Europa central (Holanda, Irlanda, Bèlgica, Alemània). També hi ha hagut, o encara hi ha, governs d'aquest tipus a les Comunitats Autònomes de Aragó, Galícia, Astúries, Navarra, Canàries, Cantàbria, Madrid i Euskadi. Tot plegat queda molt clar a l'articledels professors Josep Mª Reniu i Jordi Matas, del Grup de Recerca en Coalicions, i publicat fa uns dies a El Periódico.
No hi ha cap dubte, doncs, de la legalitat i de la legitimitat de l'Acord per a un Govern de l'Entesa pel Progrés ("Legitimitat total. ... I sense enganyar a ningú") per a constituir el nou Govern de Catalunya. I, a més, com acabem de veure, és una situació força comuna en els països del nostre entorn europeu.
Quan és va anunciar el nou pacte de govern entre el PSC, Esquerra i ICV-EUA ja es va dir que l’electorat ens havia donat una nova oportunitat per a fer un nou govern, amb l’objectiu de fer noves polítiques, socials i de desplegament de l’Estatut, però aprofitant tot allò de bo que havia endegat el govern anterior, que havia estat molt. És una qüestió de fons, però és també un tema de formes. Per això, tots hem pogut comprovar que es dóna molta importància a que el nou govern tingui un nou estil, unes noves formes d’actuació, uns nous comportaments, unes noves relacions entre els socis de la coalició.
Com ha assenyalat Joan Puigcercós, si el govern anterior s’havia caracteritzat, en excés, per un estil modernista a vegades massa escandalós, amb gran riquesa de formes i una enorme explosió de colors, el nou govern ha de venir definit, especialment encara que no únicament, per un estil ordenat i racionalista com el que va ser el Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona. Per això és tant important marcar unes regles del joc clares pel que fa als comportaments, les formes d’actuació i les relacions entre els socis de la coalició. Crec que és evident que, a més dels programes i de l’organigrama del nou govern, també s’ha donat una gran importància a aquest nou estil en la manera de fer del govern. I això es nota. La gent ho nota. Crec que és molt significatiu, en aquest sentit, el grau elevat de discreció amb el que s’estan desenvolupant les negociacions, tant a l’àmbit del programa, com al de l’organigrama, com també al de les persones que formaran part del govern als seus diferents nivells. No hi ha filtracions, ni xafarderies, ni mullader. I això la majoria de la gent, independentment del seu color polític, ho valora positivament.
Anem pel bon camí. Comencem bé. La bona coordinació del govern ja s’ha fet palesa abans de la seva constitució. Durant el procés de negociació, ja ha quedat molt clar quina serà la seva actuació. Un estil que ha de continuar, i que es vol que continuï, des de que comenci a funcionar com a govern. Un bon principi que augura un bon govern.
Coincideixo plenament amb el darrer article de Pere Martí a l'Avui, "Madrilenyització política", a l'hora de referir-se a l'anàlisi dels resultats de CiU -jo n'he parlat d'una forma molt semblant a "Legitimitat total. ... I sense enganyar a ningú"- així com a la seva solitud política desprès de tres anys d'oposició molt dura i destructiva i d'una campanya electoral jugant al "tot o res".
A més, com diu Pere Martí, "la reacció que ha tingut la federació desprès de les eleccions no apunta precisament cap a l'autocrítica, sinó a un enduriment de les seves posicions". CiU ja fa temps que ha abraçat, amb la fe dels conversos, les estratègies i tàctiques de l'oposició dels "neocon" americans i del PP a España -d'això els que estem als municipis en podem parlar molt i llargament-: oposició agressiva, de caràcter destructiu, del "tot o res", del "amb mi o contra mi", etc.. Per això, com diu Pere Martí "el clima polític català -i el de molts ajuntaments hi podriem afegir- corre el risc de madrilenyitzar-se acceleradament si CiU continua sense acceptar els resultats, i aquesta situació només pot beneficiar aquells que viuen de l'antipolítica i que des del passat 1 de novembre ja tenen 3 escons al Parlament". Una situació que, des de ja fa un cert temps, està passant també als ajuntaments.
Divendres passat la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya (CCOC)ens feia saber que l'Administració Central havia disminuit la seva licitació d'obres a Catalunya en els 10 primers mesos de l'any 2006, que només havia estat de 983,5 M€, en un 15% en termes monetaris i en un 20% en termes reals. És la xifra més baixa del període comprés entre 1999 i 2006.
El President de la CCOC va avisar de la dificultat que el 2007, primer any de vigència de l'Estatut, la xifra d'inversions de l'Estat a Catalunya pugui superar la de 2006 perquè no hi haurà projectes contractats, donada la baixa licitació d'aquest any 2006. Al mateix temps, reclamava una millor programació i continuitat en les inversions de les administracions públiques per a poder disminuir el dèficit d'infraestructures de Catalunya.
En canvi, tant la licitació d'obres de la Generalitat com de les corporacions locals (ajuntaments, consells comarcals, diputacions) han augmentat de forma molt important de gener a octubre de 2006 en relació al mateix període de l'any anterior.
Malgrat les contínues insinuacions dels dirigents de CiU i dels seus "apòstols" mediàtics, és totalment clar que el futur nou Govern de Catalunya és plenament legal i totalment legítim des del punt de vista polític. També ha de quedar ben clar que aquí ningú ha enganyat a ningú, i Esquerra tampoc.
Com si fos la cançó de l'enfadós, els dirigents de CiU i els poderosos mitjans de comunicació i els opinadors que els hi riuen les gràcies continuen insistint en posar en qüestió la legitimitat del futur nou govern de Catalunya. Que si no els deixen governar en el seu país, com si no fos també de la resta!. Que si el guanyador de les eleccions hauria d'estar al govern!. Que si no hi cap altra país on el guanyador de les eleccions no formi el govern!. Etc, etc, etc.. Tanmateix, les regles del joc estan molt clares. I els demòcrates de debò les han de respectar sempre. No estem en un sistema presidencialista sinó en un de parlamentari. Per tant, aconsegueix ser president i formar govern el que és capaç de reunir una majoria dels diputats i diputades. I punt.
El que abans de les eleccions i durant la campanya electoral es tanca les portes, tant a la seva dreta (PP) amb el tema del notari, com a la seva esquerra amb el tema del DVD, per no parlar de les immenses diferències programàtiques de CiU amb la resta, ho té molt difícil per pactar amb ningú un cop coneguts els resultats electorals. Segur que s'ho ha de fer mirar. No hi ha dubte que CiU va guanyar les eleccions clarament -en vots, percentatge, escons i territoris- des d'un punt de vista numèric. Però, tampoc hi ha cap dubte que va perdre les eleccions des del punt de vista polític, almenys per tres raons: perquè va quedar molt i molt per sota de les seves expectatives; perquè va perdre el seu plebiscit contra el governanterior (68 escons de CiU contra 70 de PSC-ERC-ICV); perquè no s'havia deixat cap marge de maniobra per a poder pactar.
L'altra història d'aquests dies és que Esquerra ha enganyat a la gent perquè no va dir abans amb qui pactaria desprès de celebrades les eleccions. Ja vaig explicar en el seu dia - "Qui ha de dir amb qui pactarà???" - que no entenia perquè se li exigia a Esquerra el que no s'exigia ni a CiU ni al PSC, que ja es veia que quedarien primer i segon en els resultats electorals. CiU no va dir en cap moment amb qui pactaria desprès de les eleccions. Només va dir que no pactaria amb el PP, però en cap cas va deixar clar si pactaria amb el PSC o amb ERC. Així doncs, CiU va enganyar a la ciutadania??. Només un cop coneguts els resultats va dir que les seves prioritats eren, per aquest ordre, pactar amb el PSC, governar en solitari o, com a tercera possibilitat, pactar amb Esquerra. I el mateix podríem dir del PSC. Perquè, doncs, se li exigeix a Esquerra una cosa que no s'exigeix als altres partits??. Perquè s'acusa a Esquerra d'haver enganyat a la ciutadania i no s'acusa d'haver-ho fet ni a CiU ni al PSC??.
D'altra banda, considero un menyspreu a la intel ligència dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya dir que han estat enganyats perquè els partits no diuen amb qui pactaran abans de les eleccions. La gent és intel.ligent i quan emet el seu vot ja fa els seus càlculs respecte als possibles pactes que es preveuen i en relació amb qui pactarà el partit al que pensen anar a votar. Dit amb altres paraules, la immensa majoria de la gent que ha votat a Esquerra (o a CiU o al PSC) li han fet confiança i no han posat cap mena de condicions al seu vot. Els que tenien dubtes sobre de quina forma podia ser utilitzat el seu vot, o bé s'han quedat a casa (abstenció, vots en blanc), o bé ja han votat directament al partit amb el que volien que es pactés; o sigui, per exemple, si algú volia que Esquerra pactés amb CiU, o viceversa, i no estava segur de amb qui pactaria Esquerra, ja ha votat, com és lògic, directament a CiU, o viceversa.
Fa molt temps que conec en Julià de Jòdar. Des d'abans de la mort del dictador, quan ens reuníem per fer alguna cosa per a salvar a en Salvador Puig Antich. O desprès de la mort del dictador, per a lluitar contra una constitució espanyola que, tant aleshores com ara, ens semblava totalment insuficient. No ens hem tornat a trobar des de finals dels anys 70 o principis dels 80 del segle passat. Però sempre l'he continuat llegint: perquè escriu bé i perquè escriu coses que trobo importants i interessants.
Avui, de nou, fa un article molt interessant a Vilaweb, "No costa gens somiar?", que crec molt recomanable. Estic molt d'acord amb la seva anàlisi exhaustiva de "mirar la jugada d'ERC pel cantó positiu, d'ordre intern i extern". Això és, justament, el que pretén Esquerra i, per tant, el que ha fet i el que pensa fer Esquerra.
Per tant, primer, no només som capaços de creure en tot això (el que diu el seu article) els d'Esquerra, sinó que és justament el que creiem. Segon, evidentment el que pretenem és que el poble se'ns cregui de debò, perquè nosaltres ens ho creiem i perquè pensem que és bo pel país i per a la majoria de la seva gent; treballarem de valent per aconseguir-ho. Tercer, crec modestament que els d'Esquerra ja hem demostrat a molts ajuntaments, consells comarcals, diputacions i també al govern de la Generalitat que sabem manar de debò; tanmateix, som conscients que hem de millorar, contínuament. Quart, estem decidits a que ens deixin manar de debò, tenint en compte, però, que tenim 21 diputats i el 14% dels vots. Cinquè, Esquerra manarà de debò en el nou govern de Catalunya, tenint en compte les limitacions objectives esmentades abans.
Tanmateix, hauríem de precisar que vol dir exactament manar de debò. Esquerra podrà manar més i de debò quan més capaços siguem de crear junts una majoria social nacional, una majoria social per a la sobirania i el progrés del nostre país, entès en un sentit ampli.
El PSC, Esquerra i ICV-EUA han decidit fer un acord per a un Govern d'Entesa Nacional pel Progrés.
Els resultats electorals van significar, d'una banda, que CiU va perdre el seu plebiscit contra l'anterior govern. De forma clara. D'altra banda, van suposar una nova oportunitat per a un govern catalanista i de progrés. El catalanisme de progrés (PSC, Esquerra, ICV-EUA) continua tenint la majoria social i continua sent el govern que millor garanteix la cohesió social i nacional simultàniament.
És un govern fet a Catalunya i en clau catalana. És un govern fort, que serà un equip per a fer polítiques constructives, estables i serenes. És un govern que vol la continuïtat de les mesures de l'estat del benestar que va iniciar l'anterior. És un govern valent que ha resistit les pressions del PSOE, els poders fàctics madrilenys i d'alguns barons del PSOE i del PP que volien un govern encapçalat per CiU sense la presència d'Esquerra.
Amb aquesta opció, Esquerra és coherent amb la seva aposta estratègica de l'últim congrés d'esdevenir la força hegemònica de l'esquerra catalana, de ser l'esquerra nacional. Hi ha 1,2 milions de persones a Catalunya que es declaren, simultàniament, de centre-esquerra i més (o tant) catalana com espanyola: aquesta és la gent a la que Esquerra vol arribar per a configurar una majoria social nacional i de progrés.
CiU, a més de perdre el seu plebiscit contra el govern anterior, tenia com a prioritat explícita l'acord amb el PSC, i el que és més greu, utilitzant al PSOE i els poders fàctics de Madrid per a establir una psoevergència explícita o implícita a Catalunya ("Sobre resultats i pactes"). És cert que el PSC no va més enllà de l'Estatut retallat i que va presentar esmenes a Madrid a l'Estatut del Parlament, però CiU tampoc va més enllà de l'Estatut retallat i va fer el pacte Mas-Zapatero que va traïr i enterrar l'Estatut del Parlament. Dit amb altres paraules, un govern d'Esquerra amb CiU no representa cap valor afegit ni a l'àmbit de la cohesió nacional ni a l'àmbit de la cohesió social. Al contrari, el que s'ha anomenat un "front nacional" CiU-ERC no té cap valor afegit a Catalunya i suposaria dificultats afegides pel desplegament de l'Estatut a Madrid.
