El PSC, Esquerra i ICV-EUA han decidit fer un acord per a un Govern d'Entesa Nacional pel Progrés.
Els resultats electorals van significar, d'una banda, que CiU va perdre el seu plebiscit contra l'anterior govern. De forma clara. D'altra banda, van suposar una nova oportunitat per a un govern catalanista i de progrés. El catalanisme de progrés (PSC, Esquerra, ICV-EUA) continua tenint la majoria social i continua sent el govern que millor garanteix la cohesió social i nacional simultàniament.
És un govern fet a Catalunya i en clau catalana. És un govern fort, que serà un equip per a fer polítiques constructives, estables i serenes. És un govern que vol la continuïtat de les mesures de l'estat del benestar que va iniciar l'anterior. És un govern valent que ha resistit les pressions del PSOE, els poders fàctics madrilenys i d'alguns barons del PSOE i del PP que volien un govern encapçalat per CiU sense la presència d'Esquerra.
Amb aquesta opció, Esquerra és coherent amb la seva aposta estratègica de l'últim congrés d'esdevenir la força hegemònica de l'esquerra catalana, de ser l'esquerra nacional. Hi ha 1,2 milions de persones a Catalunya que es declaren, simultàniament, de centre-esquerra i més (o tant) catalana com espanyola: aquesta és la gent a la que Esquerra vol arribar per a configurar una majoria social nacional i de progrés.
CiU, a més de perdre el seu plebiscit contra el govern anterior, tenia com a prioritat explícita l'acord amb el PSC, i el que és més greu, utilitzant al PSOE i els poders fàctics de Madrid per a establir una psoevergència explícita o implícita a Catalunya ("Sobre resultats i pactes"). És cert que el PSC no va més enllà de l'Estatut retallat i que va presentar esmenes a Madrid a l'Estatut del Parlament, però CiU tampoc va més enllà de l'Estatut retallat i va fer el pacte Mas-Zapatero que va traïr i enterrar l'Estatut del Parlament. Dit amb altres paraules, un govern d'Esquerra amb CiU no representa cap valor afegit ni a l'àmbit de la cohesió nacional ni a l'àmbit de la cohesió social. Al contrari, el que s'ha anomenat un "front nacional" CiU-ERC no té cap valor afegit a Catalunya i suposaria dificultats afegides pel desplegament de l'Estatut a Madrid.
Ja s'ha acabat una llarga campanya electoral, amb característiques especials i específiques, que ha estat molt ben analitzada per Saül Gordillo al seu bloc, amb "Avui toca reflexionar: crida a la participació". Per cert, felicitats a en Saül ja que Mike Ibáñez a La Vanguardia l'ha considerat com el millor bloc de la campanya, exhaustiu i plural.
La nit electoral i els resultats també han estat ja molt analitzats. Pels blocaires és molt interessant la nit electoral organitzada per Vilaweb. Pel que fa als resultats:CiU guanya, disminuint en vots, però es queda molt lluny de les seves expectatives; el PSC té un retrocès molt important, en vots, percentatge, diputats i en ciutats que són feu tradicional socialista: uns vots que en gran part van cap al nou lerrouxisme de Ciutadans; el PP també baixa en vots i percentages però manté el seu espai electoral perdent només un diputat; ICV-EUA és qui més guanya en aquestes eleccions, en escons, diputats i l'únic que puja en nombre de vots; finalment, Esquerra baixa en vots, percentatge i diputats, però molt menys del que molts volien i pronosticaven. Per cert, les enquestes que més s'han aproximat al resultat final han estat les del CIS i l'Actual/Dossier Econòmic ("L'enquesta del CIS") durant la campanya i deu n'hi dó la de TV3 a la nit electoral.
Esquerra ha consolidat l'espai de l'esquerra nacional i els seus resultats són una mostra de confiança com a força política amb capacitat d'impulsar polítiques públiques des del govern de la Generalitat al servei del conjunt de la societat catalana.
Pel que fa als possibles pactes amb reafirmo en el que vaig escriure a priori: "Sobre resultats i pactes". La qüestió clau en aquest sentit és que el nou govern es formi a partir de la voluntat de les forces polítiques catalanes, sense cap supeditació a les pressions que puguin arribar per part del govern i dels poders econòmics i mediàtics espanyols. La clau, doncs, està en mans de Montilla i el PSC: resistiràn les pressions que puguin venir del PSOE o de El País, per exemple en el seu editorial d'ahir, i faran un govern en clau catalana??. La clau està també en mans de Mas i CiU: anirà un partit que es diu "nacionalista" a demanar ajuda a l'"amic" Zapatero per a fer una "psoevergència" implícita o faran un govern només en clau catalana??.
També en això en Saül Gordillo ha estat pioner. No em fa res imitar-lo ja que crec que és d'interès pels seguidors del bloc el conèixer quines són les entrades que més visita la gent. Aquest mes d'octubre són les següents:
Escric aquesta entrada abans de saber els resultats de les eleccions al Parlament. Faré, doncs, un exercici teòric: d'una banda, apuntar quins poden ser els possibles resultats en funció de les darreres enquestes i de com ha anat la darrera setmana de la campanya; de l'altra, fer algunes hipòtesis sobre els possibles pactes i coalicions a partir del 2 de novembre.
Des del meu punt de vista, força escèptic respecte a les enquestes com ja he comentat altres vegades, la del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) té una cosa que m’agrada i que, crec, la fa relativament creïble: al fer l’estimació de vot i d’escons ens diu explícitament i clarament que “ha fet cuina” i que, per tant, “amb una altra cuina” sortirien uns altres resultats. L’enquesta es va fer abans de començar la campanya electoral però és, de llarg, la que té una mostra més gran: 2.000 entrevistes. A diferència de pràcticament totes les altres enquestes, en aquesta hi ha més gent que aprova la política de la Generalitat actual que no pas que la desaprova. El CIS també sembla preveure que hi haurà una participació superior a la d’altres enquestes: un 65,3% diu que anirà a votar amb total seguretat i un 17% que probablement hi anirà. Unes xifres que, de fet, serien coherents amb l’augment important que hi ha hagut del vot per correu. D’altra banda, en aquesta enquesta una tercera part (33,5%) dels que pensen anar a votar encara no tenia decidit, quan es va fer l’enquesta, a quin partit votarà.
Pel que fa als resultats previstos, l’enquesta de l’Actual/Dossier Econòmic, la segona més important pel número de persones entrevistades, s’assembla molt a la del CIS, tot i que més en escons que no en percentatge de vots. D’altra banda, en el cas de CiU, el PSC i el PP els percentatges de vots i els diputats previstos són considerablement semblants en aquestes dues enquestes i en les darreres que han fet tant El Periódico com La Vanguardia. Per cert, uns percentatges de vot i un nombre d’escons que van a la baixa, especialment en el cas de CiU i una mica menys en el del PSC, respecte a les enquestes d’aquests darrers mitjans de comunicació al començar la campanya. Pel que fa a ERC les enquestes del CIS i de l’Actual/Dossier Econòmic donen una estimació de vots i d’escons superior a la dels mitjans de comunicació esmentats, al contrari que en el cas de ICV-EUA en que l’estimació de vots i d’escons és inferior en el primer cas que en el segon. Així doncs, un possible resultat en escons a partir de les enquestes esmentades podria ser: CiU, 49-50; PSC, 39-40; ERC, 20-21; PP, 13-14; ICV-EUA, 11-12.
Personalment, vista l’evolució de la campanya en els darrers dies, crec que Esquerra traurà un resultat millor i, com a mínim, repetirà els resultats de 2003. Estem amatents. Esquerra és, avui, l’únic partit que pot evitar que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid, sigui del PSOE o sigui del PP. Només uns bons resultats d’ERC faran que CiU i el PP no sumin prou escons per a pactar. Només uns bons resultats d’ERC faran que el PSC no estigui sotmès als dictats del PSOE. Només tindrem un govern catalanista i de progrés, de forma simultània, si Esquerra està present en el proper govern de la Generalitat desprès de l’1 de novembre. Per tant, tots els que volem un govern independent de Madrid, tots els que volem un govern catalanista i de progrés, d’esquerres i catalanista hem de votar Esquerra. Hem de parlar amb els nostres familiars i amics perquè votin també Esquerra. Perquè ara toca, "Ni Mas ni Montilla: Catalunya i progrés". Perquè ara és l'hora d'Esquerra, de l'esquerra catalana independent, de l'esquerra catalana responsable.
Tanmateix, amb els resultats abans esmentats no seria possible una majoria CiU-PP. Si que ho serien matemàticament però no políticament, crec, les majories CiU-PSC-ERC o CiU-ERC-ICV. Per tant, les majories possibles, almenys en principi, tant matemàticament com políticament serien: CiU-PSC, CiU-ERC i PSC-ERC-ICV. Anem a pams. La possibilitatd’una sociovergència explícita, amb un govern de coalició CiU-PSC em sembla molt poc probable (i en aquest sentit coincideixo amb Vicenç Sanchís): ni els militants i simpatitzants d’uns i altres ho acceptarien de bon grat (altra cosa són alguns votants i sobretot molts poders fàctics), ni és fàcil que algun dels dos caps de llista accepti ser el conseller en cap de l’altre. Una altra cosa és una psoevergència implícita, amb un govern amb minoria de CiU, que sembla clar que guanyarà les eleccions, amb un cert suport del PSC impulsat pel PSOE i per l’”amic” Zapatero; en aquest cas, tot dependrà de la capacitat de resistència del PSC i Montilla davant de les pressions del PSOE i Zapatero, sabent que a aquests darrers els hi podria anar bé de cara a les eleccions municipals, autonòmiques i generals a Espanya, però que significaria la desaparició de la singularitat del PSC, i podria tenir importants i desconegudes conseqüències pel PSC a les eleccions municipals i a les espanyoles a Catalunya. Els altres dos governs de coalició (CiU-ERC i PSC-ERC-ICV) són, ara com ara, tant matemàticament com políticament possibles; tots dos tenen avantatges i inconvenients des del punt de vista polític i de la possibilitat d’arribar a acords programàtics i de govern; en tots dos casos hi ha ferides polítiques importants entre els partits que han de pactar, algunes més recents (entre PSC, ERC i ICV) i d’altres que venen de més lluny (CiU i ERC) i, en tots els casos, es poden haver fet més greus en aquesta llarga campanya electoral. Ens espera una feinada.
El Barça és el que és i significa el que significa. No es mereix un president que el polititzi d'una forma tant barroera com ho ha fet en Joan Laporta. Pel seu interès personal??. Pel seu interès polític futur??. Ell ho sabrà. Crec que molta gent, independentment de a qui votaran el dimecres, li ha perdut una bona part de l'autoritat i el respecte que li tenien. Ha perdut capacitat de lideratge.
Avui, en Xavier Sala i Martin, que va ser també president en funcions del Barça, explica les conclusions de les seves entrevistes a La Vanguardia, amb el títol de "Mis entrevistas". Desprès de llegir-lo estic francament satisfet de l'anàlisi que jo mateix en vaig fer - "Les entrevistes de Sala i Martin" - fa uns dies. Modestament, crec que vaig encertar-la força.
Davant de les eleccions al Parlament de Catalunya, tant CiU com el PSC han predicat de forma insistent -tant que han arribat a fer-se pesats- que el que ara ens cal és un govern que gestioni bé. Ara bé, que gestioni què??; i amb qui??.
De fet, actualment hi ha un ampli consens en que el mon, els països, les empreses, els governs o les organitzacions es troben en una situació en la que cal que estiguin (estiguem) preparats per a canvis importants i de forma contínua. Efectivament, els canvis tecnològics, els processos d'integració econòmica internacional, les transformacions dels mercats i dels sistemes econòmics han propiciat un procés generalitzat de competència i globalització; conseqüentment, s'han incrementat exponencialment el nombre d'amenaces i també d'oportunitats a les que cal fer front, les quals, a més, estan canviant contínuament i a una gran velocitat.
Aquests canvis requereixen gestió, s'han de gestionar bé. Però sobretot requereixen lideratge. Tant en el sector privat com en el sector públic i també en la política. De fet, els experts ens diuen que l'èxit en els canvis requereix en un 70-90% lideratge i només en un 10-30% bona gestió. És lògic si tenim en compte que per poder fer bona gestió primer ens cal saber què hem de gestionar i amb qui: i això darrer suposa lideratge.
Primer, necessitem lideratge per a definir una visió del futur raonable, atractiva i il.lusionadora. Per a establir les estratègies que ens han de permetre aconseguir-la. Per a reunir els equips i les aliances necessàries per a impulsar-la. Per a engrescar i motivar a la gent, a la majoria social més gran possible, per a avançar en la consecució d'aquest futur. En definitiva, hem de saber que volem aconseguir en el futur, a llarg i a curt termini, i amb qui, amb quins suports, ho volem i ho podem aconseguir.
Només quan sapiguem això ens podrem posar a gestionar-ho adequadament, de forma eficient. Només desprès de tenir clares la visió de futur i les estratègies per a aconseguir-la podrem establir els plans més adequats - es a dir, les passes concretes i el calendari- per a fer-les realitats, els recursos econòmics necessaris, l'organització més convenient i la manera de controlar els resultats i les actuacions fetes.
Com dèiem abans, Mas i Montilla, CiU i PSC només ens parlen de que cal gestionar bé. No ens diuen, però què és el que ens cal gestionar i amb qui (o afavorint/desafavorint a qui). Massa gestió i gens de lideratge.
En canvi, com ja varem comentar fa uns dies, "Catalunya-nació i Catalunya-estat",Carod-Rovira i Esquerra s'han preocupat molt i molt de definir quin és el futur, a curt i a llarg termini, que volem per a Catalunya, i amb quina majoria social ho volem tirar endavant. Essent plenament conscients que, a més, ens caldrà gestionar molt bé. Perquè governar bé vol dir lideratge i gestió. En aquest sentit, Carod i Esquerra proposen, de forma clara, lideratge i gestió, conjuntament però per aquest ordre.
Una de les novetats més comentades de la campanya, des del punt de vista mediàtic, han estat sens dubte les entrevistes als candidats fetes per l'economista Xavier Sala i Martin.
Tanmateix, hi ha hagut moltes altres entrevistes als candidats tant per part de tots els principals mitjans de comunicació escrita, com per les ràdios i televisions. S'han fet també interessants entrevistes a les parelles dels candidats que, com assenyala avui Sebastià Alzamora, ens donen visions inèdites dels candidats -i també de les parelles- i obren noves perspectives suggerents per a properes campanyes electorals.
Alguns han criticat l'"intrusisme" de Sala i Martin en el mon de les entrevistes; jo no comparteixo aquesta crítica més aviat "corporativa". D'altres diuen que els periodistes de La Vanguardia estan queixosos perquè ells també són gent capacitada per a fer entrevistes d'aquest tipus, però que la direcció del diari no els deixa: només els hi permet fer entrevistes molt més encotillades; en aquest cas, des del meu punt de vista, tenen raó, però no en poden fer responsable a Sala i Martin.
Crec que ho ha dit molta gent, però en el mon del periodisme hi va insistir molt l'admirat i enyorat Ramon Barnils: l'objectivitat no existeix, però precisament per això és absolutament necessari el màxim rigor i també el tractament equitatiu als contrincants o a les diverses postures. En Sala i Martin és independentista i liberal, de forma radical, i simpatitza amb Artur Mas. Mai se'n ha amagat i sempre ho ha deixat clar; en aquest sentit segueix les pautes de Max Weber quan demanava que els científics socials deixessin clar d'entrada quins eren els seus valors i les seves creençes. D'altra banda, Sala i Martin és un economista molt reconegut internacionalmentque actua amb el màxim rigor en la defensa de les seves idees i els seus punts de vista que, lògicament, es poden compartir o no, totalment o parcialment.
Des del meu punt de vista, si alguna cosa es pot criticar de les entrevistes de Sala i Martin amb els candidats és que no se'ls hi ha donat un tractament equitatiu. En Saül Gordillova qualificar, crec que molt encertadament, d'entrevista-trampa la que va fer a Montilla i d'entrevista-massatge la que va fer a Mas (1, 2). Amb tot, crec que el comportament de Montilla va ser totalment inapropiat i, fins i tot, poc professional. Ara bé, perquè no li va preguntar, per exemple, a Mas també si tenia el nivell C de català i/o no va anar furgant en alguna de les possibles contradiccions del candidat com va fer especialment en el cas de Montilla??.
En l'entrevista amb Saura (1, 2) hi va haver també força tensió, segurament per les grans diferències entre un liberal radical com Sala i Martin i un anti "neoliberal" com en Saura. Tant Montilla com Saura van estar molt a la defensiva i sovint no acabaven de contestar les preguntes. Tanmateix, en aquests casos crec que Sala i Martin va estar més agressiu i més punyent que en els altres.
En el cas de Piqué (1, 2) crec que hi va haver molta complicitat en l'aspecte liberal del candidat, i no en el seu espanyolisme, com és lògic, tot i que tampoc va furgar massa en aquesta ferida. Tant en aquest cas, com encara molt més en el de Mas, el caràcter intrèpid, punyent, amb un punt d'agressivitat de Sala i Martin va desaparèixer quasi per complert. Els seus entrevistats es van sentir, en aquests dos casos, en general còmodes.
Finalment, l'entrevista amb Carod-Rovira (1, 2) va ser una entrevista relativament més equilibrada, en la que tant l'entrevistat com l'entrevistador varen mantenir en una forma clara les seves respectives postures, tot respectant - i fins i tot acceptant certs aspectes de- les de l'altre, i defensant de forma argumentada el que cadascú creia. Tanmateix, en cap cas va ser una enquesta-massatge com la de Mas, sinó que Sala i Martin va estar molt més punyent en els temes relatius al govern tripartit o a la necessitat i/o possibilitat de fer una "esquerrovergència", com diu el professor Tremosa.
Des del meu punt de vista, clarament escèptic respecte a les enquestes com ja he manifestat alguna vegada, la del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) té una cosa que m'agrada molt i que la fa relativament creïble: a l'hora de fer l'estimació de vot i d'escons ens diu clarament que "ha fet cuina" i que, per tant, "amb una altra cuina" sortirien uns altres resultats. Efectivament, ens confessa que "en este anexo se recogen los resultados de aplicar un model de estimación a los datos directos de opinión proporcionados por la encuesta. Obviamente, la aplicación a los mismos datos de otros modelos podria dar lugar a estimaciones diferentes".
La enquesta es va fer abans de començar la campanya electoral però és, de llarg, la que té una mostra més gran, 2.000 entrevistes. Sembla interessant constatar que, a diferència de pràcticament totes les altres enquestes, en aquesta hi ha més gent que aprova la política de l'actual Generalitat que no pas que la desaprova. El CIS també sembla preveure que hi haurà una participació superior a la d'altres enquestes: un 65,3% diu que anirà a votar amb total seguretat i un 17,0% que probablement hi anirà. D'altra banda, en aquesta enquesta una tercera part (33,5%) dels que pensen anar a votar encara no tenia decidit, quan es va fer l'enquesta, a quin partit votarà.
Curiosament, en el cas de CiU, el PSC i el PP els percentatges de vots i els diputats previstos són considerablement semblants en l'enquesta del CIS i en les que han fet aquesta darrera setmana tant El Periódico com La Vanguardia. Per cert, uns percentatges de vot i un nombre d'escons que van a la baixa, especialment en el cas de CiU i una mica menys el PSC, respecte a les enquestes d'aquests mitjans de comunicació abans de començar la campanya.
Pel que fa a ERCel CIS dona una estimació de vot (14,8%) i d'escons (21) superior a la dels mitjans de comunicació esmentats (tenint en compte que el 2003 li donava 18 escons i Esquerra en va treure 23), al contrari que en el cas de ICV-EUA en que l'estimació de vots i d'escons és inferior.
Tanmateix, una enquesta que s'acosta molt a la del CIS, més en escons que en percentatge, és la que varen fer la setmana passada el grup Actual /Dossier Econòmic.
En qualsevol cas, en les quatre enquestes esmentades -CIS, El Periódico, La Vanguardia, Actual/Dossier Econòmic- no seria possible una majoria CiU-PP. Si que ho serien, en canvi, les majories CIU-PSC, PSC-ERC-ICV i CiU-ERC. Podem tornar a fer, doncs, la pregunta: "Qui ha de dir amb qui pactarà???".
Sembla “la cançó de l’enfadòs”: amb qui pactarà ERC??; a qui votarà ERC com a president de Catalunya, a Mas o a Montilla??. CiU i el PSC, així com els mitjans mediàtics al seu servei, insisteixen una i altra vegada en el tema. Però, la pregunta realment important a fer-nos és una altra. La qüestió que ens hem de fer avui els catalans i catalanes, és: volem que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid o bé volem que en sigui independent ??.
CiU i Mas són els que varen pactar la gran retallada de l’Estatut del Parlament amb el Sr. Zapatero, per deixar-nos un “nou” Estatut que avui ja s’ha demostrat insuficient: en aeroports, rodalies, immigració, etc.. Són els que han acceptat que no es compleixi l’Estatut pel que fa a les inversions de l’estat a Catalunya. I ara estan esperant “en candeletes” els vots del PP per a recuperar el govern de la Generalitat. CiU i Mas són, doncs, igual a dependència dels partits de Madrid, si convé el PP i sinó el PSOE.
El PSC i Montilla són els que voten contra el trapàs, avui ja absolutament necessari, dels aeroports catalans a la Generalitat; els que es fan còmplices de la nefasta política d’immigració del PSOE; els que no diuen ni piu davant del dèficit fiscal, de la no publicació de les balances fiscals, del dèficit històric en capital públic a Catalunya, o de la presa de pel de la inversió de l’estat en infraestructures als darrers anys i que continúa de cara al 2007. Són també els que varen donar suport al PSOE en el pacte Mas- Zapatero per a fer la gran retallada a l’Estatut del Parlament. El PSC i Montilla són igual a dependència del PSOE de Madrid.
Esquerra és, doncs, l’únic partit que pot evitar que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid, sigui del PSOE o sigui del PP. Només uns bons resultats d’ERC faran que CiU i el PP no sumin prou escons per a pactar. Només uns bons resultats d’ERC faran que el PSC no estigui sotmés als dictats del PSOE. Només tindrem un govern catalanista i de progrés, de forma simultània, si Esquerra està present en el proper govern de la Generalitat desprès de l’1 de novembre.
Un 38% dels catalans i catalanes veuen la immigració com un problema, el principal problema, del país; un 22,5% dels catalans i catalanes consideren que és el problema més important que tenim avui a Catalunya. Aquestes són dades de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya. No hi ha cap dubte, doncs, que el tema ha de ser al centre de les nostres preocupacions en els propers anys. Evidentment, aquesta situació està lligada a l'acceleració de la nova immigració en els darrers anys, que explica un 90% del creixement de la població catalana en els darrers sis anys. Però també al fet que des de Catalunya no hem pogut gestionar ni l'arribada dels immigrants ni els seus efectes.
Tanmateix, hem de veure la nova immigració com un resultat de les desigualtats econòmiques i socials a l'àmbit mundial, però també com un potencial factor d'enriquiment del país, tant des del punt de vista econòmic, com social, com cultural.
Com ha explicat a bastament i exhaustivament la Consellera Anna Simó la feina feta pel govern de Catalunya en el període que Esquerra hi va ser -començant pel Pla de ciutadania i immigració 2005-2008- ha estat molta i de bona qualitat. No ho repetiré perquè ho podeu trobar en aquesta entrada del seu bloc.
De cara al futur, el Pla de ciutadania i immigració apuntava alguns principis bàsics fonamentals: primer, la ciutadania resident a partir dels valors del pluralisme/laïcitat, igualtat i civisme (drets i deures dels immigrants); segon, el foment de la interculturalitat com a cultura dinàmica i oberta; tercer, la llengua i la cultura catalanes han de ser unes oportunitats per als nous immigrants; quart, ens cal la coordinació, cooperació i corresponsabilitat amb tots els sectors i els agents socials implicats; cinquè, es imprescindible que la política sobre la immigració tingui un caràcter transversal; sisè, cal tenir molt en compte les experiències locals i el rol dels ajuntaments a l'hora de definir i de dur a terme les polítiques d'immigració.
Més concretament, de nou la Consellera Anna Simó fa unes propostes específiques i completes en aquesta altra entrada del seu bloc. Unes propostes que s'han de situar i relligar amb el Pacte nacional pel civisme i la societat responsable proposat per Carod. En definitiva, Esquerra aposta per una política d'integració que faci que l'estatus d'immigrant sigui només un moment de la vida, quan un deixa la seva terra, però que quan arriba aquí ja ha de ser un ciutadà català. I Catalunya ha de ser capaç d'integrar-lo. S'ha d'evitar, en tots els casos, la creació de "guetos socials" o de "guetos culturals", que només poden ser font de conflictes.
"Som republicans, independentistes, d'esquerres. I volem ser d'un país com els altres i que puguem considerar nostre. Ara fa un segle els nostres avant-passats volien fer la Catalunya-ciutat. Nosaltres volem fer la Catalunya-nació i la Catalunya-estat. ... La construcció de la Catalunya-nació ... es caracteritza per dues afirmacions fonamentals: l'opció per incorporar i compartir el màxim de les tradicions diverses d'origen de cadascú,...; l'opció per donar continuïtat a la tradició popular catalana ..., bàsicament la llengua. ... La Catalunya-estat es formula com el resultat d'un procés nou de legitimació a partir de la sobirania popular. ..., com l'expressió moderna, en un món profundament interrelacionat i interdependent, de la voluntat majoritària, democràtica, d'un conjunt de persones, complex i divers, que es pensen i se senten i volen ser un sol poble, igual que els altres pobles".
Aquesta era la conclusió de l'important conferència que Josep-Lluís Carod-Rovira va fer a Cosmocaixa el passat 3 d'octubre, amb el títol de "El futur que ens interessa". Una conferència molt elaborada, en la que hi ha un clar projecte de país, de nació, d'estat per a Catalunya. Un projecte propi, personal, de Carod-Rovira però al mateix temps compartit amb molta altra gent -molt especialment els militants, simpatitzants i votants d'Esquerra- i que aspira a ser compartit amb molts més, fins a arribar a ser l'opció majoritària al nostre país, fins a aconseguir construir una majoria social nacional. Aquesta dialèctica, i també sintonia, entre projecte personal-projecte col.lectiu queda clar quan un es llegeix amb atenció la conferència i també el programa electoral d'Esquerra (1, 2, 3, 4). Un projecte i un programa per a liderar el país, i no només per a gestionar-ne les polítiques, cosa que tanmateix també s'ha de fer.
Hi ha moltes idees importants a la conferència, però m'agradaria destacar-ne algunes. Per exemple, la necessitat que a Catalunya tinguem un interès nacional, que "per sobre de les diferències ideològiques i de partit, hi hauria d'haver, en temes essencials, l'interès col.lectiu, el general de tota la societat, allò que en altres latituds anomenen l'interès nacional". I que, aquest "interès nacional exigeix actituds nacionals, objectius nacionals, pràctiques nacionals que tinguin una mirada llarga, una utilitat perdurable".
I aquest interès nacional només es pot defensar mitjançant grans pactes nacionals. En Carod en va proposar cinc: un que ja està en marxa com és el Pacte Nacional per l'educació; i quatre més que caldria implementar, el Pacte Nacional per la salut i el benestar que impulsi un pla de xoc d'atenció domiciliària i la llei de serveis socials, un Pacte Nacional per la modernització per potenciar l'economia i l'empresa catalanes, un Pacte Nacional per la cultura i un Pacte nacional pel civisme i la societat responsable que inclogui els temes de la nova immigració.
Una altra idea important és que el nostre futur no pot ser només el de la millora del país en termes quantitatius, sinó que "una Catalunya amb futur, amb el futur que ens interessa, és un país de qualitat", "aquella que és capaç de pensar-se, projectar-se endavant i redefinir-se".
De la mateixa manera que a al final del franquisme es parlava de la necessitat de crear "espais de llibertat" ara Carod ens parla de guanyar "espais de sobirania", catalana naturalment, "de preservar espais de decisió catalana a les intromissions i ingerències externes de tota mena". Hem d'exercir les nostres competències fins el límit, amb la màxima decisió, fins a forçar la legalitat vigent per a interpretar-la i aplicar-la a favor nostre. Al mateix temps, aquests "espais de sobirania" han de ser "identificats per tothom com espais d'eficiència, de benestar, d'utilitat, ..., que es revesteixin amb el valor afegit de l'excel.lència i que, a més de ser competitius amb els de l'estat, siguin clarament millors que aquests".
De la conferència de Carod i del programa d'Esquerra s'en dedueixen un projecte personal (de Carod) i col.lectiu (d'Esquerra), amb la mirada llarga, per a liderar el canvi i la millora que el país necessita a llarg i mig termini, sense oblidar la necessitat de gestionar bé el dia a dia, com ja ha demostrat Esquerra al govern de la Generalitat i de tants i tants ajuntaments.Sincerament, no crec que cap altre partit ni cap altre líder ho hagin plantejat amb tanta claredat i tanta consistència.
Quasi cada dia al matí una de les primeres coses que faig es connectar-me al "Bloc sense fulls" de Saül Gordillo. Durant el dia sempre m'hi connecto alguna altra vegada. Per mi, sens dubte, és el millor bloc de política, de periodisme polític, del país. El seu "Observatori internauta" és el millor i més complet "bloc de blocs polítics". Un bloc de referència indiscutible per a tots els que ens interessa el món de la bloquesfera política als Països Catalans.
Divendres al vespre no vaig poder veure el debat dels candidats perquè fins avui a la tarda he estat representant a l'Ajuntament d'Argentona a l'Occitània. Avui, desprès d’haver llegit els diaris i d’haver parlat amb diferents persones crec que l’entrada d’en Saül sobre el debat en resumeix i interpreta magistralment, des del punt de vista del periodisme polític, els aspectes més interessants i importants, començant pel seu títol.
D’altra banda, aquest cap de setmana publica un interessant reportatge al setmanari Presència, justament sobre els "Polítics a la xarxa" en el que ha tingut l’amabilitat d’incloure-hi el meu bloc.
Saül, ànims i endavant per a continuar millorant la bloquesfera política catalana.
Les dues característiques principals de la campanya de CiU són la malícia i la prepotència.
La primera té la seva màxima expressió en el DVD, del que ja n'hem parlat tots molt, massa fins i tot. Pel que fa a la prepotència es manifesta en moltes coses: les formes utilitzades, el tipus de discurs, l’agressivitat, la seva actitud de "perdonavides" molt especialment per part del Sr. Mas, etc..
Tanmateix, aquests últims dies han fet encara un pas més en aquesta actitud prepotent: ara ja comencen a repartir càrrecs a tort i a dret, donant per fet que governaran en solitari, com si ja governessin ara, vaja!!. L’altre dia filtraven que els dos independents que acompanyaven als responsables de l’àrea econòmica del partit serien els responsables de l’agència tributària catalana i d’implementar la supressió de l'impost de successions respectivament. Ahir un amic advocat, especialitzat en temes urbanístics, sorprès i bocabadat, m’avançava el nom que circula com a nou Director General d'Urbanisme en un govern de CiU. Es a dir, no és que parlin de possibles Consellers, no, pel que es veu es tracta d’anar repartint ja càrrecs de director general o de responsable de tal o qual cosa!!!.
Massa prepotència. Massa poc respecte als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el proper 1 de novembre ens expressarem a les urnes. Massa poc respecte al Parlament de Catalunya i als nous parlamentaris/parlamentàries que hauran d’escollir el nou President de Catalunya i hauran de donar suport a un govern que tingui la majoria parlamentària o almenys el suport d’una majoria per a governar.
CiU ha fet, com ja ens té acostumats, una altra passa enrere, com els crancs: amb la retirada de la seva esmena a la totalitat dels pressupostos estatals de 2007 ha passat de la política de "peix al cove" a la política de "paraules al cove".
Efectivament, la única raó per a justificar aquesta retirada, desprès de denunciar aferrissadament que la inversió en infraestructures dels pressupostos incomplia l'Estatut, ha estat les "bones paraules" del ministre Solbes. Les paraules potser van ser "solemnes" com deia en Duran, però en cap cas van ser ni "clares" ni "transparents" com sostenia també el mateix Duran. Ens ho explica Ferran Casas: "l’acord que va servir per retirar l’esmena era en boca de Duran de molt més abast que no pas en
la de Solbes. El
ministeri mantenia que el mètode era bo i que es tractava només de "convèncer" l’altra part". I ens ho confirma també el diari El Pais: "a cambio de un compromiso vago del vicepresidente y ministro de Economia, Pedro Solbes, CiU accedió a retirar su veto a las cuentas del Estado para el año próximo".
De fet, davant d’una pregunta de Joan Puigcercós, Solbes va afirmar que no hi ha marge per revisar el concepte d’infraestructures en la disposició addicional tercera de l'Estatut. "No defugim cap debat, però el que són infraestructures està definit i hi ha elements no regionalitzables" va dir Solbes, que ja s’ha encarregat que aquests elements no regionalitzables hagin augmentat molt més que els regionalitzables en el pressupost de 2007.
Desprès de ser protagonistes de la retallada de l'Estatut del 30 de setembre amb el pacte Mas-Zapatero, ara CiU accepta que no es compleixi l'Estatut retallat de La Moncloa en el tema de les inversions de l'Estat a Catalunya a canvi de res. Perdó. a canvi de "bones paraules". Per part de CiU hem entrat a l’època de la política de "paraules al cove". Com es pot confiar en una gent que es capaç de fer aquestes coses??. No es estrany que ja ningú tingui confiança en les seves paraules i que, per tant, hagin de certificar les seves promeses davant de notari!!!.
La gent està perplexa i cansada desprès del procés estatutari, així com d’alguns comportaments polítics, tant del govern com de l’oposició, en el darrer període. La política de "paraules al cove" pot agreujar encara aquesta situació. Però, cada dia som més els ciutadans i ciutadanes que prenem consciència que l'Estatut retallat no ha servit per a solucionar les relacions entre Catalunya i España: un 52,4% dels enquestats al darrer estudi d’opinió del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) consideren que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia, i un 46,9% que Catalunya hauria de ser un Estat, o independent (14,0%) o dins d’una España federal (32,9%).
Ara és un bon moment per recordar que el Pacte del Tinell tenia un caràcter estratègic i que era un bon pacte. Conseqüentment, va donar lloc a moltes actuacions de bon govern, en molts casos en col.laboració amb els municipis. Desprès de l'expulsió d'Esquerra del govern, malauradament, no sempre s'ha actuat en aquest sentit.
Fa uns dies, els tretze ajuntaments que estem al voltant de l'Hospital de Mataró, i que en depenem, varem signar, a Can Palauet de Mataró, amb la Consellera de Salut, Marina Geli, el Conveni pel govern territorial de Salut del Maresme (central).
Significa anar concretant en aquest territori el que ja preveia el Pacte del Tinell: "Crear l'Agència de Salut Pública de Catalunya amb descentralització en els territoris ... ", així com sobretot que "l'administració local tindrà un paper clau en el nou model, estarà present en la presa de decisió de la planificació en tots nivells. ... ". Això es va desenvolupar, precisar i concretar en el Pla de Govern de la Generalitat de Catalunya 2004-2007, en el que es pretenia: "Crear l'Agència de Salut Pública de Catalunya amb descentralització en els territoris", així com "potenciar ... el paper dels protagonistes del sistema sanitari" que en el cas de l'administració local ha de "cooperar i participar en la planificació i avaluació de l'assistència sanitària, sociosanitària i de salut pública, mitjançant la seva participació en els ens de gestió/coordinació".
Es tracta, en definitiva, i tot complint els compromisos d'un govern de coalició, el govern catalanista i d'esquerres, d'organitzar el govern del sistema de salut amb la participació dels seus protagonistes: els ciutadans/danes, els professionals i les administracions locals. Tal com preveien el Pacte del Tinell i el Pla del govern tripartit amb això hem avançat en aquest sentit. És una pràctica de bon govern amb la cooperació de la Generalitat i els municipis, amb tots els municipis.
El mateix podem dir en el camp de l'educació, tant amb el Pacte Nacional per a l'Educació -en el que el Pacte del Tinell preveia un acord amb els ajuntaments, juntament amb les famílies, el professorat, les escoles finançades amb fons públics, la comunitat educativa-, com en l'acord amb les entitats municipalistes per a la creació de 30.000 places d'escola bressol. Ambdues coses es varen desenvolupar, precisar i concretar, també, en el Pla de Govern 2004-2007, juntament amb els compromisos de "impulsar un acord amb els ajuntaments per cooperar en l'educació de la ciutadania", així com "reestructurar l'organització administrativa de l'educació vers un model més descentralitzat i amb participació de les administracions locals i altres entitats".
Uns avenços clars, doncs, i tot complint els compromisos d'un govern de coalició, el govern catalanista i d'esquerres, d'organitzar el govern del sistema d'educació amb la participació dels seus protagonistes, i també de les administracions locals. Tal com preveien el Pacte del Tinell i el Pla del govern tripartit, en els temes educatius hem avançat clarament en aquest sentit. És una altra pràctica de bon govern amb la cooperació de la Generalitat i els municipis, amb tots els municipis.
En el cas de les polítiques de Benestar i Família, en el Pacte del Tinell només es preveia l'elaboració de "una nova Llei de Serveis Socials de Catalunya (amb la participació del món local, els sectors professionals i les entitats d'iniciativa social) ... ", per tal de definir "els nivells competencials, amb una aposta decidida vers la municipalització (fer efectiu el principi de subsidiarietat i traspassar als ajuntaments les oficines de serveis socials, els casals d'avis, els serveis comunitaris i d'acció cívica, etc.) i el finançament adequat". En el Pla de Govern 2004-2007, aprovat pel govern tripartit, s'insisteix en l'elaboració d'una nova llei de Serveis Socials i sobretot es desenvolupen molt més tots els aspectes relatius a la descentralització dels serveis socials "amb una aposta decidida vers la seva municipalització". Tanmateix, es concretava clarament la "transferència de les Oficines de Benestar i Família, ... , als Serveis Territorials del Departament, facilitant així la col laboració amb el món local" i es precisava molt més que calia el "estudi de les funcions i serveis per traspassar en 4 o 6 anys al món local" i, al mateix temps, que "pel que fa als equipaments cívics (ludoteques, hotels d'entitats, casals de gent gran, ...), en un termini màxim de 6 anys es procedirà a traspassar concertadament la seva gestió al món local".
En aquest sentit estava treballant l'equip de la Consellera Anna Simó quan Esquerra va ser expulsada del govern: ja havia estat aprovada pel govern la nova Llei de Serveis Socials i s'estava definint la Xarxa Única d'Equipaments Cívics i de proximitat (XUEC) tal com explicavaAnna Simó fa poc. El Pla de Govern (es tracta del tripartit, eh!) preveia un termini de fins a 6 anys per al traspàs concertat de la gestió dels equipaments cívics al món local , i de 4 a 6 anys per a estudiar les funcions i serveis a traspassar. A que vénen les presses del govern bipartit i les pressions en el Parlament dels alcaldes del PSC i ICV en el Parlament, especialment els dels grans ajuntaments metropolitans, per a fer-ho de forma immediata i malament, i en contra del que establia el Pla de Govern esmentat??, com javarem comentar.
En aquesta actuació del govern bipartit, esperonat per alguns ajuntaments, no podem parlar ni de bona pràctica ni de bon govern, ni de col laboració i cooperació adequada entre la Generalitat i els ajuntaments. Més aviat tot el contrari.
He vist la "películ.la" de CiU per fer boca abans de la campanya electoral. M'ha semblat un pamflet, bàsicament dedicat als seus creients i convençuts, que pràcticament ja estan tots mobilitzats. En canvi, dubto que convenci a algú que encara estigui dubtant. Més aviat pot fer reaccionar a l'important nombre de votants o simpatitzants de ERC i PSC que encara no s'han mobilitzat.
En Miquel Sellarés ja ha dit el que li semblava però, en la meva opinió és massa tou en el fons del discurs tot i que la forma sembli molt contundent. Crec que a l'amic Miquel el continúa perdent la seva "transversalitat", un concepte que, avui dia ja pràcticament només defensa ell i quatre amics més.
Em semblen molt interessants, també, les interpretacions de Joan Oliver, que explica "el perquè de tot plegat" des d'una posició clarament favorable al DVD, i d'en Pere Martí que n'apunta les avantatges i també els possibles inconvenients, en una línia molt semblant a la de Saül Gordillo que, com ja he dit, bàsicament comparteixo.
M'ha semblat entre patètic i divertit que, desprès del gran protagonisme de Duran i Lleida i Pelegri en el DVD, ara Unió Democràtica de Catalunya ens vulgui fer creure que no hi està del tot d'acord i, el que encara és pitjor, que la majoria de mitjans de comunicació els hi facin cas.
La setmana passada es va presentar la Plataforma "Sobirania i Progrés" de la que aquí podeu trobar el seu bloc i el seu manifest fundacional. En pocs dies ja ha recollit més de 4.000 firmes de suport. Jo ja m'hi he adherit. Us encotarjo a fer-ho.
Tal com es va dir en el seu acte de presentació, els seus primers objectius, un cop aconseguits els primers 10.000 adherits/adherides són:
La Iniciativa Legislativa Popular (500.000 signatures) al Parlament de Catalunya per fer un referèndum d'autodeterminació.
L'objecció fiscal a l'Estat espanyol per aconseguir que la Generalitat recapti tots els nostres impostos i posi fí a l'espoli fiscal.
La internacionalització del procés cap a la sobirania dels Països Catalans i el suport d'altres nacions (Montenegro, Escòcia, Quebec,...).
Tots ells em semblen molt clars tot i què, pel que fa al segon, crec que cal concretar-lo molt més, considerar molt bé totes les seves avantatges i inconvenients i, sobretot, estudiar molt bé com s'ha de fer des del punt de vista de la tàctica a seguir, per tal de no generar cap tipus de frustració entre els que hi participin.
Crec que estem davant d'una iniciativa magnífica pel futur de Catalunya i els Països Catalans.
Ahir a la tarda vaig anar a veure l'obra de teatre Adreça desconeguda, basada en la novel.la del mateix nom, publicada el 1938 per Katherine Kressmann Taylor. Una obra, en part visionària, sobre l'ascens del nazisme i sobre les seves repercusions tràgiques en l'amistat, les formes de ser i les relacions personals dels dos protagonistes, que es poden trasl.ladar a l'àmbit de tota la societat alemanya de l'època.
En Jordi Bosch i en Ramon Madaula fan una gran interpretació del jueu Max i l'alemany Martin, un liberal reconvertit al nazisme desprès de la seva tornada a Alemania des dels Estats Units. Una durada justa, una bona escenografia i el paper clau de la música acompanyen els protagonistes.
Una gran obra sobre el que va significar la tragèdia del nazisme sobre la vida de les persones i també per a la societat. Us la recomano. Val la pena.
Aquest és el títol de la darrera novela d'Hèctor López Bofill que he llegit amb plaer i d'una tirada. Com un thriller polític el defineix la contraportada, centrat en un conflicte polític i militar que afecta a Catalunya i Euskalherria respecte a España. I la contraportada continúa dient-nos que "amb les aventures d'aquests personatges que lluiten entre el tedi d'una situació estancada i el somni d'una decisió col.lectiva trascendent es va descabdellant l'argument que planteja Neopàtria, una mirada directe als ulls dels pitjors horrors que planen en l'imaginari del present: el ressorgiment, entre nosaltres, del monstre de la violència".
El llibre m'ha interessat, i molt, i com dèia l'he llegit d'una tirada. M'agrada el gènere, el thriller polític. M'interessen els temes que si tracten, bàsicament el conflicte polític entre Catalunya i Euskadi amb España, el tema de la violència, les complexes relacions personals que s'estableixen entre els personatges. La trama és àgil i interessant i, des del meu punt de vista de no expert, crec que està molt ben escrit.
M'agradaria, a més, destacar-ne algunes frases en una tria molt personal:
"La seva influència no venia de transitar per cap laberint d'intrigues, ni de sotmetre's a cap obediència que el convertís en un titella polític; la seva grandesa es trobava en la fidelitat cap a ell mateix" (pág. 37).
"Les decisions es prenien per acontentar les dues pitjors baixeses humanes: el ressentiment i la por" (pág. 73).
" ... els grans conflictes s'encenen quan una atzagaiada passa a convertir-se en l'essència del sentit comú" (pág 254).
"Estem fets d'allò que odiem, i en l'agressió de la mentida suprema es troba la pietat de la veritat profunda" (pág 293).
"En els extrems de la diferència només hi ha espai per a la destrucció mútua. Per què havíem d'estar junts amb gent que ens repugnava?" (pág 338).
"Al final del naufragi sempre queda el mar" (pág 376).
