Ara que està de moda carregar-se el Pacte del Tinell i el govern al que va donar lloc, és l'hora de recordar que el programa del Tinell, impulsat en gran part per Esquerra, i l'obra de govern a que ha donat lloc, mentre Esquerra va ser al govern, han estat bons i positius per a Catalunya.
En aquest període, el govern ha fet lleis importants i ha establert acords i pactes decisius amb els representants de la societat i dels ajuntaments. Així ha estat en l'àmbit social, amb el Pacte Nacional de l'Educació, la llei de Serveis Socials, la llei de prestacions econòmiques, la creació de l'Agència de la dependència, les ajudes als barris, etc.. En l'àmbit econòmic, amb l'Acord estratègic per a la competitivitat, el pla estratègic del turisme, el pla d'internacionalització del COPCA, l'establiment de la Bioregió, el Pla de recerca, etc.. En l'àmbit territorial i ambiental, amb la llei de protecció del litoral, els plans directors territorials, la millora de la xarxa viària, els avenços en el transport públic, etc.. I també en l'àmbit de l'aprofundiment de la democràcia, amb el pla de ciutadania i immigració, el pla de presons, etc..
En el període esmentat es va governar des d'una perspectiva social i nacional a l'hora. Les accions de govern, moltes i importants, han ajudat a millorar les condicions de vida de molta gent. La forma de governar vacrear il.lusió en una part important de la ciutadania. Quina diferència amb el govern bipartit posterior que només ha intentat gestionar, com si d'una diputació es tractés, sense massa èxit i sempre depenents de Madrid, els afers del dia a dia.
El proper govern de Catalunya haurà de governar amb un programa social i nacional al mateix temps. Haurà de permetre continuar millorant els serveis a les persones i la productivitat de les nostres empreses i la nostra economia. I haurà d'il.lusionar a la gent, tant perquè millorarà les seves vides com perquè es marcarà un horitzó nacional ambiciòs.
Ja fa un temps vaig recomanar la lectura d’un llibre del historiador Martí Marín, “Catalanisme, clientelisme i franquisme. Josep Mª de Porcioles”. Ara, aquest més d’agost he pogut llegir un altre llibre seu, “Història del franquisme a Catalunya”, molt més ambiciós i igualment molt interessant.
De fet, el títol del llibre no correspon ben bé al que és el seu contingut, tal com el propi autor ens reconeix: “Aquest llibre s’ha fet amb la intenció de divulgar una investigació ja molt madura.....per als primers vint anys del règim....El que hagi pogut escriure sobre la fase final del règim i el seu epíleg en la Transició està encara en l’espera d’un increment quantitatiu i qualitatiu de les investigacions” (pàgina 346). Tanmateix, crec que això no li treu gens ni mica del molt interès i la gran importància que té.
Hi ha unes quantes tesis del llibre, que sovint desmenteixen alguns mites sobre el que va ser la dictadura franquista a Catalunya, que em semblen importants de remarcar:
Primer, “de la mateixa manera que va existir un feixisme a França, hi va haver un franquisme català, no tant reduït com ens agradaria a vegades reconèixer”.
Segon, “el règim franquista fou de tipus feixista, com el nazi a Alemanya, el feixista a Itàlia o el salazarista a Portugal”.
Tercer, “la peculiaritat espanyola és que un dels més importants instruments mobilitzadors no fou un partit polític sinó l’Església Catòlica”.
Quart, “al marge de guanyar la guerra ... volien un sistema tal que permetés no només la defensa del sistema capitalista ... sinó el manteniment de l’statu quo. ... Per mantenir-ho creien que calia ... destruir la democràcia i els seus partidaris,... els revolucionaris que volien desbordar el capitalisme,... també calia destruir els nacionalistes d’altres nacions”.
Cinquè, “el franquisme es construí durant la guerra ..... Però els grups d’interessos que li donaren suport i els plans que pretenien aplicar ... s’havien anat definint amb anterioritat. ... . La seva síntesi fou el feixisme espanyol: el franquisme”.
Sisè, “el veritable origen del gruix del franquisme català a nivell més popular (fou) la participació en la repressió de la postguerra, molt més que no en la guerra”.
Setè, “el gruix de l’empresariat català abandonà el catalanisme pel clientelisme” i “sense la compensació que significà la política social no podrem arribar a entendre que l’empresariat acceptés una política (l’autarquia) que, fins i tot, actuava parcialment en contra dels seus interessos”.
Vuitè, “la repressió franquista fou brutal, però no només brutal. ... la repressió franquista fou també intel·ligent: en el sentit pervers del terme. ... el català fou allunyat de l’administració pública, de l’ensenyament, i de totes aquelles activitats que converteixen una llengua i el que vehicula en el suport possible d’un projecte polític nacional”.
Novè, “la derrota en la guerra, la dura repressió i un context internacional desfavorable foren les veritables causes del fracàs de l’oposició de postguerra, i no pas la incompetència de les direccions o els errors concrets de tal o tal dirigent (de l’oposició)”.
Desè, “cal desmentir el mite d’un règim franquista en el qual ‘es vivia millor’ ... o en el qual, almenys, l’economia marxava bé ... els especialistes en història econòmica tendeixen a pensar que l’economia catalana no tingué un èxit tant extraordinari, ni l’espanyola en conjunt tampoc”.
Onzè, “les grans diferències entre el cas espanyol i la resta d’economies d’Europa occidental foren, per tant, la situació de debilitat dels treballadors a l’hora de defensar els seus interessos per la via sindical i la impossibilitat d’aconseguir, per mitjà de la participació política, un major compromís de l’Estat en les polítiques socials”.
Dotzè, “les parts més mobilitzades de la societat catalana ..... tingueren un paper motor en l’erosió que impossibilità la continuïtat del franquisme desprès de Franco”.
Ahir al vespre vaig moderar una taula en una nova sessió de la campanya d’ERC, “Esquerra t’escolta”, celebrada a la ciutat de Vic. Hi participaren unes 200 persones, repartides en 20 taules, originàries principalment de Calldetenes, Santa Eugènia de Berga i el mateix Vic, tot i que també hi havia gent d’altres pobles de
la comarca. Aquesta
és la segona sessió que s’organitza a Osona i encara n’hi ha prevista com a mínim una tercera.
A la meva taula, els simpatitzants (6) triplicaven els militants(2) i s’hi va produir un debat molt viu, intens i apassionat sobre l’actualitat política: les posicions polítiques d’ERC; les dels altres partits actuants avui a Catalunya; les coses fonamentals que haurien de preocupar al nou govern de Catalunya. En tots els casos les opinions van ser molt interessants i entre les coses que més preocupaven a la gent de la meva taula hi havia, sens dubte, la immigració i la salut pública. Desprès varem poder comprovar que, en moltes coses coincidíem amb les conclusions de les altres taules i, en moltes d’altres, les reflexions eren complementàries. Tothom valorava molt positivament el fet que es fes una campanya d’aquest tipus, quin objectiu fonamental és el d’escoltar a la gent.
Per acabar, en Joan Puigcercós va fer una intervenció final molt aplaudida, que va ser molt fonamentada i políticament profunda, i de la que m’agradaria destacar algunes idees (a les que modestament he afegit alguns comentaris propis):
Primer, ERC ha d’anar contracorrent. En cap cas no ho fem perquè ens agradi. Ben al contrari, anar a contracorrent no és
mai còmode. Ara
bé, ERC és l’únic partit independent de Madrid, es a dir, som l’esquerra catalana independent, tal com dèiem fa pocs dies i també abans de l’estiu. De la mateixa manera, ERC és també l’esquerra catalana responsable. I ser responsable avui vol dir que a vegades has d’anar a contracorrent. Que a vegades t’has d’enfrontar al govern de Madrid o a alguns poders “fàctics” –econòmics, polítics i socials- per tal d’aconseguir el que interessa i necessita la Catalunya d’avui. El que volem i necessitem la gran majoria de les catalanes i els catalans d’avui. Unes empreses i una economia competitives i una societat del benestar i uns serveis a les persones de qualitat.
Segon, hi ha alguns temes importants que avui ens han de preocupar especialment. La deslocalització industrial i la necessitat d’un model econòmic propi adequat i productiu; això suposa més i millor formació professional, més desenvolupament de la recerca i la societat del coneixement; més i millors infraestructures, tal com hem explicat recentment. La necessitat d’una regulació i control ferms de la immigració, amb una definició clara dels drets i deures propis de la nova immigració. La disminució de la precarietat laboral i l’augment de les facilitats de l’accés a l’habitatge, molt especialment en el cas dels joves.
Tercer, som una nació i, com ja han fet palesos diversos episodis aquest estiu, l’Estatut ja ha quedat curt. La crisi de l’aeroport de la que ja varem parlar, la crisi de la immigració a la que també hem fet referència i la crisi de les adopcions al Congo n’han estat exemples molt clars.
Quart, des de que ERC està fora del govern la Generalitat ha deixat de governar. D’una banda, ha desaparegut totalment davant de Madrid quan ha calgut plantar cara al govern d’España per a defensar els interessos de Catalunya. I mentrestant, ens van prenen el pèl tal com comentàvem. D’altra cantó, com a molt s’ha dedicat a gestionar els afers quotidians que, benèvolament, Madrid ens deixava, talment com si es tractés d’una diputació provincial qualsevol. Però el govern de la Generalitat és –i ha de ser- molt més que això: ha de governar i no només gestionar, ha d’il·lusionar a la gent amb projectes de govern que resolguin els seus problemes quotidians, però també que responguin a les necessitats de Catalunya com a país; que ens permetin ser un país cada cop més ric i cada cop més lliure. Perquè, per més que alguns s’entestin en el contrari, la governança social i la governança nacional continuaran anant agafades de la mà pels segles dels segles, com ahir ens recordava en Salvador Cardús.
En Joan Puigcercós va acabar la seva intervenció recordant, recordant-nos a tots, que CiU i el PSC disposen d’un ampli ventall de suports entre els grans poders “fàctics” –econòmics, polítics i socials- als que els hi agradaria que tirés endavant la “psoevergència”. En canvi, ERC només pot comptar amb la gent, amb la bona gent del país que, com la d’ahir vespre a Vic, volem una Catalunya més rica, més plena i més lliure.
D'entre les lectures d'aquest estiu avui en voldria destacar tres. D'altres mereixeran un post específic cadascuna.
La Fundació Centre de Documentació Política, animada per Miquel Sellarés, ens ofereix per tercer any consecutiu, l'"Anuari de l'opinió publicada 2004", dirigit per Salvador Cardús. Una eina molt útil per a comprendre com es forma l'opinió pública al nostre país, en aquest cas pel que fa als temes que van ser de major interès per a Catalunya, la resta de l'estat, Europa i el món a l'any esmentat.
Una novela policíaca d'un autor suec, Henning Mankell, amb el títol de "El retorn del professor de ball". M'agraden molt les noveles de "lladres i serenos" i amb aquesta he disfrutat d'allò més. M'agrada haver conegut aquest autor a partir d'una entrevista a l'admirada Mònica Terribas i, de ben segur, en llegiré altres obres. Tanmateix, els meus autors preferits en el "thriller" continúen essent Dashiell Hammett i Raymond Chandler entre els clàssics i Philip Margolin, l'advocat de Portland, entre els més actuals.
Profund i divertit, i molt recomenable és el llibre de Josep Muñoz titulat "L'arca d'Aristòtil. Una visita al zoo del pensament a la recerca d'idees fabuloses". Un seguit de faules sobre els animals i el pensament filosòfic que sempre ens fan reflexionar a fons però de una forma molt amena.
Una altra vegada, tant o més que el 2003, és l'hora d'ERC.
Tant Artur Mas com Durán i Lleida, és a dir CiU, fan una aposta clarament conservadora: són el catalanisme conservador. Un conservadorisme que ens podria portar a una crisi de la societat del benestar a Catalunya. Al mateix temps, ja ens avisen, de forma molt clara, que si necessiten els vots del PP per a assolir la Presidència de la Generalitat els faran servir sense cap manía. És a dir, CiU és igual a catalanisme conservador més dependència de l'España del PP.
Fins que arribin les eleccions, peró, pot ser que ens facin encara algún joc de mans, com ara votar a favor dels pressupostos del PSOE de 2007. Però aixó forma part d'una partida que ja està acabada: Zapatero es comprometía a fer fora del govern a ERC i a fer que Maragall no es tornés a presentar; Mas es comprometia a acceptar el "nou estatut rebaixat" i a aprovar els pressupostos de 2007. Un empat a 2.
Montilla està reconvertint, de forma ràpida, el PSC en el Partit Socialista Andalús (PSA-PSOE), és a dir en el PSOE pur i dur. Ha entrat en una vía ràpida de progressiva dependència del PSC del nacionalisme español del PSOE. I aixó podria provocar un trencament nacional a Catalunya. És a dir, Montilla i PSC és igual a dependència de l'España del PSOE.
També en aquest cas podria ser que Montilla ens fés algun joc de funambulisme, com ara un acord descafeinat sobre la gestió de l'aeroport o algunes inversions en infraestructures que figura que negociaria el candidat-diputado español en el proper Pressupost de l'estat.
Per tant, només votant ERC el proper 1 de novembre podrem evitar ser cada cop més depenents d'España, sigui l'España del PSOE o sigui l'España del PP. Perqué només amb ERC serem independents de qualsevol partit espanyol. Perqué només ERC és l'esquerra catalana independent.
Ah, per cert, "JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI", tot seguint la campanya que ha iniciat en Xavier Mir.
Qualsevol que hagi anat seguint aquest bloc, encara que només sigui una mica, entendrà perfectament que m'adhereixi a la campanya iniciada per en Xavier Mir.
No hi ha dubte, i cada día que passa es fa més palès que molts dels problemes del nostre país només es podran solucionar si tenim un Estat propi.
El tema de la immigració i el dels vots dels immigrants són temes molt seriosos i importants. Ens cal urgentment una política catalana, pròpia i global, sobre
la immigració. Tanmateix, com que hem perdut la oportunitat d’aconseguir-ho en el “nou” Estatut, ara hem de començar a demanar-ne el seu traspàs, de forma immediata, mitjançant l’article 150.2 de la constitució espanyola.
La gran majoria dels països europeus han anat digerint l’arribada d’importants quantitats d’immigrants durant 40 o 50 anys. Nosaltres només en portem 10 o 15. Necessitem temps per a assimilar-ho i competències pròpies i exclusives per a marcar les directrius polítiques i de govern per a gestionar el fenomen.
Per això, també crec com Salvador Cardús que en la proposta de vot als immigrants per a les properes eleccions municipals “hi ha d’haver molt oportunisme o molta irresponsabilitat –o bé totes dues coses alhora-“, o com Joan B. Culla que “me parece una irresponsabilidad tan bienintencionada como frívola”. Pròpia de, com apunta Salvador Cardús, “una formació política que abusa de la defensa celestial, a satisfacció de votants incauts, de grans principis i causes justíssimes, sempre devota a les finalitats però sense parar atenció als mitjans, guiats més per l’ètica religiosa de la convicció que per l’ètica política de la responsabilitat”.
De fet, la qüestió de fons en relació al dret de vot dels immigrants és, tal com planteja Salvador Cardús, “si cal entendre’l com un punt de partida en un procés d’incorporació a la comunitat política o si ha de ser el punt d’arribada. Dit d’una altra manera, si els immigrants tenen el dret de votar pel fet de ser-ho o si el vot, precisament, ha de contribuir a dissoldre definitivament la seva condició d’immigrants”. En aquest sentit, em sembla molt apropiada la conclusió de Joan B. Culla: “frente al mantra buenista de derecho al voto para todos,......, opino que lo sensato sería abrir un debate político y social reposado y pedagógico sobre este importante tema, para luego traducir sus conclusiones en reformas legales aplicables de manera paulatina a partir de 2011, en función del arraigo y la reciprocidad”.
Catalunya és una nació sense Estat. De moment. Però, a més, l'Estat del que depén, ara com ara, la major part del nostre territori, és a dir l'Estat espanyol, ens pren el pèl. I la gran majoria de les nostres classes dirigents -econòmiques, polítiques i socials- se'l deixen prendre.
L'espoli fiscal, és a dir, el dèficit fiscal està situat en un 9/10% del PIB anual. El dèficit històric en infraestructures és brutal i amb el "nou" Estatut no arribarem, en el millor dels casos, ni a recuperar el que hi ha hagut en els 14 darrers anys. Però, a més, com ens explica avui el diari Avui això passa un any darrera l'altre: l'Estat s'oblida de Catalunya en la seva política inversora. A partir del seguiment que en fà la Cambra de Contratistes de Catalunya resulta que en l'últim any l'Estat només ha licitat a Catalunya obres públiques per un total de 729,5 milions de €, un 16,3% menys que l'any passat, en el que ja hi havia hagut una disminució del 3,8%.
Com diu Rafael Romero, el president de la Cambra de Contratistes de Catalunya, "les licitacions que s'adjudiquen aquest any formen part del gran gruix de les inversions que es realitzaran l'any que ve; amb unes licitacions a la baixa, les inversions només poden disminuir". I conclou Romero, "El ministeri de Foment i empreses públiques com AENA (aeroports) i ADIF (ferrocarrils) tenen en l'oblit Catalunya". Almenys el Sr. Romero ho denuncia, des de ja fa temps i, per tant, sembla que no en vol ser còmplice passiu.
Ahir al vespre es va fer el primer acte de la campanya d'ERC, "Esquerra escolta" al Maresme, i concretament a les 9 del vespre al Casal Nova Aliança de Mataró, amb la presència i intervenció de Josep Lluís Carod-Rovira. Erem unes 170 persones, repartides en 13 taules cadascuna amb un ponent, que erem bàsicament persones de l'Executiva Nacional i també de l'Executiva comarcal.
Jo vaig fer de ponent en una taula amb el doble de simpatitzants que de militants del partit. La discussió sobre el paper d'ERC en el proper futur i sobre els principals missatges i propostes de govern que hauria de fer va ser viva, dinàmica i molt enriquidora. Jo en vaig quedar molt content i crec que la gent que estava a la taula també. Desprès, els 13 ponents varem exposar breument les conclusions de cada taula: pràcticament a totes varen sortir temes prou importants i interessants i a moltes d'elles coïncidents.
Finalment, en Josep-Lluís Carod-Rovira va cloure l'acte amb una intervenció profunda, brillant, intensa i amb molt sentit de l'humor. Va anar desgranant moltes idees, però jo en voldria destacar dues. Primera, tenim un país sense un poder econòmic i polític potent i independent; la majoria dels dirigents, econòmics i polítics del país, no tenen la consciència -ni la voluntat- de la importància i la necessitat de que siguem un país normal, es a dir, amb capacitat lliure i independent per decidir el nostre present i el nostre futur. Segona, la gent d'ERC podem anar amb el cap ben alt, hem d'anar amb el cap ben alt, pel que hem fet, tant en el govern com també com a partit, amb independència que s'hagin pogut cometre alguns errors: perquè, qui és que no en comet i molt més greus -Carmel, política agrària, vaga de metges, aeroport, immigració,...- sense que n'assumeixin les responsabilitats, que moltes vegades tampoc s'els hi demanen com es fa amb ERC??; anem doncs a les eleccions al Parlament de Catalunya amb la voluntat d'aconseguir uns grans resultats i, òbviament, esperant que en Mas i en Montilla estiguin disposats a votar el nostre candidat a President de la Generalitat. Perquè, a qui pensa votar en Mas??, a en Carod o a en Montilla??; i, a qui pensa votar en Montilla??, a en Carod o a en Mas??. Aquestes són les preguntes que cal començar a fer-lis.
En Saül Gordillo, que és un mestre posant títols, publica avui un article a El Punt, que també es pot consultar al seu bloc, sobre “L’aeroport d’una nació de preàmbul”. Com podeu veure el títol d’aquest post parteix del seu que, d’altra banda, és molt millor.
A Catalunya, “la campiona europea en autogovern” o “allà on l’estat espanyol és residual”, segons el President Maragall, la crisi de l’aeroport ens demostra, entre altres coses, i com avui ens diu Carod-Rovira a l’Avui, que “L’Estatut ja fa curt”. En Saül Gordillo encara ens ho diu més cruament: “L’executiu d’aquest país, campió europeu en autogovern –però d’una lliga internacional de clubs que no poden competir amb la pròpia samarreta-, quedava indefens i despullat públicament”.
Amb tot, ahir al Parlament de Catalunya tant pel delegat del Govern de l’Estat a Catalunya com pel PSC sembla que el 28 de juliol a l’aeroport no havia passat res. Tant l’editorial de l’Avui com Sebastià Alzamora en el mateix diari han considerat la compareixença com una burla i una desconsideració al Parlament.
Tanmateix, tot plegat no ens hauríem d’estranyar massa si tenim en compte “El gran dèficit històric català en infraestructures” del que parlàvem fa uns dies i que, en el cas dels aeroports és encara més palès. Si tornem a l’articled’Esther Sánchez a Nota d’Economia veurem que la inversió de l’estat en aeroports en els darrers 14 anys (1991-2004)s’ha concentrat bàsicament a Madrid amb un 54,5% del total i 1228 €/habitant (un 323% per sobre de la mitjana de l’estat). Canàries ha rebut el 9,9% del total i 692 €/habitant (un 138% per sobre de la mitjana estatal) i Balears el 7,2% i 1.035 €/habitant (un 256% per sobre de la mitjana estatal). Mentrestant, a Catalunya hi arribava el 14,2% del total de l’estat i 267 €/habitant (un 8% per sota de la mitjana estatal). Com ens diu Esther Sánchez, “...la política aeroportuària de l’Estat en els últims anys s’ha configurat clarament com a centralista i potenciadora de les comunicacions aèries en l’aeroport de Barajas, en detriment d’altres comunitats autònomes amb un alt potencial de demanda, com és el cas de Catalunya”.
Per tant, Catalunya necessita ja les competències plenes en aeroports, perquè els volem catalans i de primera. En aquest sentit, al mateix número de Nota d’Economia, el catedràtic Germà Bel –que va ser diputat socialista al Congrés de Diputats fa un parell o tres de legislatures i que ara havia sonat també com a possible Ministre de Indústria- i en Xavier Fageda publiquen un article sobre les “Perspectives aeroportuàries a Catalunya” en el que insisteixen en alguns punts importants:
Les avantatges per a una nació com Catalunya (o d’una àrea metropolitana) de tenir un gran aeroport internacional.
La tendència a Europa i a la majoria de països desenvolupats a una gestió descentralitzada dels aeroports per les administracions públiques regionals i locals, ja que això millora la seva eficiència i facilita els mecanismes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat.
Les oportunitats en el futur seran pels aeroports que siguin o bé seu de companyies de xarxa o bé seu de companyies de baix cost. En canvi, és molt possible que els aeroports purament regionals tinguin problemes.
Al final, la seva conclusió és moderada però molt clara: “Sigui amb titularitat autonòmica, amb titularitat local, o bé amb cotitularitat consorciada de diferents administracions, la superació del model de titularitat únicament estatal i de caixa única és imprescindible per avançar en la modernització de la gestió aeroportuària a Espanya”.
Doncs bé, com que volem uns aeroports de primera divisió, de “champions”, necessitem i volem uns aeroports catalans. Necessitem i volem la transferència de les competències plenes dels aeroports catalans a la Generalitat i a partir d’aquí ja organitzarem la gestió descentralitzada més adient, amb la cooperació dels sectors i agents públics i privats.
Lògicament, a Barcelona és fan coses bé i altres que no. Tanmateix, uns experts del Institute for Public Policy Research (IPPR) consideren que el model de ciutat de Barcelona -com el d'altres ciutats continentals- seria un bon exemple per a moltes ciutats britàniques; un exemple millor que el de les ciutats americanes en el que sovint s'emmirallen els de les Illes.
Aquests experts destaquen com a aspectes de Barcelona a ser imitats per les ciutats angleses: la integració del seu transport urbà (tren, metro, tranvies i autobusos); la inversió en cultura i creativitat; el potent lideratge de la ciutat; la inversió en noves places, parcs i espais públics; un desenvolupament urbanístic dens i mixte en els usos, amb residència, botigues i oferta cultural conjuntament.
Avui, la part catalana del diari El Pais, publicava la notícia que “Catalunya es la autonomía que ha recibido menor inversión estatal “per càpita” en 14 años. La comunidad es la única que nunca ha percibido más dinero del que supone su peso en el PIB”, tot fent un molt bon resum de l’estudi d’Esther Sánchez, de
la Direcció General
de Programació Econòmica, aparegut ja fa un cert temps –el primer quadrimestre de 2006- a la revista del Departament d’Economia i Finances, Nota d’Economia, de la Generalitat de Catalunya.
Ens podem preguntar perquè la notícia surt ara i no just desprès que es publiqués l’ estudi esmentat. Potser, i més coneixent les bones relacions tradicionals de l’Honorable Conseller d’Economia i Finances amb la redacció catalana de El Pais, podria respondre a una tàctica per a intentar assegurar que en el proper pressupost de l’Estat es compleixi el que “diuen” que preveu el “nou” Estatut: que en els propers set anys la inversió de l’Estat a Catalunya ha de correspondre al % del PIB català a l’Estat –entre el 18 i el 19%-. Bé, a mi ja m’agradaria però, com ja hem explicat alguna altra vegada, de fet el que diu estrictament el “nou” Estatut és que la inversió haurà de mantenir la proporció esmentada, però un cop deduïdes les inversions que es destinin al Fons de Compensació Interterritorial (FCI) del total de les inversions de l’Estat. Haurem d’esperar, doncs, a saber quina és la quantitat que l’Estat dedicarà al FCI, tenint en compte que des del Ministerio de Economía y Hacienda s’ha insistit en que augmentaria substancialment, per saber quina serà la inversió de l’Estat a Catalunya. En qualsevol cas però, tenint en compte el que hem esmentat, el % de la inversió pública de l’Estat a Catalunya serà inferior que el pes de l’economia catalana en el PIB; i serà tant més inferior quan més gran sigui la quantitat que l’Estat dediqui al FCI.
Tanmateix, de l’estudi d’Esther Sánchez, sobre la distribució de la inversió estatal en infraestructures a les Comunitats Autònomes en el període 1991-2004, és important destacar les següents conclusions:
Primer, la inversió a Catalunya només ha representat el 11,4% del PIB espanyol, mentre que Catalunya té el 19% del PIB i el 15,5% de la població de l’Estat. I no hi ha cap d’aquests anys en que la proporció de la inversió hagi superat
la del PIB
o la de
la població. Si
agafem com a criteri la proporció del PIB, com en el “nou” Estatut, el dèficit acumulat de la inversió pública de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys hauria estat de 7.649 milions de €.
Segon, a Catalunya s’ha invertit molt menys que al conjunt de l’Estat - un 37% menys en termes de PIB (el 0,7% a Catalunya i el 1,1% del PIB a l’Estat) i un 23% menys en termes de inversió per càpita (2.057 €/habitant a Catalunya i 2.676 €/habitant al conjunt de l’Estat) – i menys també que a totes les Comunitats Autònomes –excepte Balears- segons aquests dos indicadors. Si agafem com a criteri el % del PIB el dèficit acumulat de la inversió pública de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys hauria estat de 7.351 milions de €. Si agafem com a criteri la inversió per càpita, el dèficit acumulat de la inversió pública de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys hauria estat de 8.666 milions de €.
Tercer, tot i que són unes estimacions molt i molt aproximades, a partir dels tres indicadors esmentats, el dèficit històric acumulat de la inversió de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys estaria entre els 7.300 i els 8.700 milions de €. Molt superior, en qualsevol cas a les estimacions fetes sobre l’augment en la inversió que suposarà la inversió en infraestructures prevista en el “nou” Estatut en els propers set anys. Ni tant sols recuperem el dèficit històric dels darrers 14 anys!!!!. (Per cert, en el mateix número de
la revista Nota
d’Economia, hi ha un article de Xavier Raurich i Hèctor Sala en el que estimen que el dèficit total, històricament acumulat, és de 17.748 milions de € del 1995, es a dir un 17,7% del PIB català).
A les conclusions del seu estudi, Esther Sánchez és molt clara: “... tenint en compte la importància estratègica de les grans infraestructures com a factor bàsic per al desenvolupament econòmic, la política inversora duta a terme per l’Estat entre els anys 1991 i 2004, bàsicament centralista.... i de reequilibri territorial, ha perjudicat especialment Catalunya, provocant en aquesta comunitat autònoma deficiències d’infraestructures que representen un llast per a la competitivitat de l’economia catalana i frenen l’atracció de noves inversions i que, per tant, limiten el paper de Catalunya com a motor de l’economia espanyola”.
No hi ha cap dubte que el principal repte polític d’aquesta tardor, almenys a curt termini, són les eleccions al Parlament de Catalunya i les conseqüències que tindran els seus resultats en la composició del govern de Catalunya, i en les relacions entre aquest govern i els diferents partits catalans amb el govern de Madrid.
Tanmateix, si ens ho mirem amb una mica més de perspectiva a llarg termini, alguns dels reptes principals del proper futur són, justament, molts dels temes que han estat d’actualitat durant aquest estiu especialment polititzat: l’inici del desplegament del “nou” Estatut; els aeroports i les inversions en infraestructures; la necessitat d’una política global respecte a la immigració; la necessitat de passar de la gestió, a vegades sectària, a la governança/govern de les “coses públiques”. N’hi ha, però, des del meu punt de vista, d’altres que també ens han de preocupar, i molt, en els propers mesos: el desplegament del capítol de finançament de l’Estatut i de
la nova LOFCA
que, com ja he insistit moltes vegades, crec que no ens permetrà solucionar cap dels problemes importants del benestar dels/de les catalans/nes, ni de la productivitat de les nostres empreses i la nostra economia en el seu conjunt; el problema de la baixa productivitat, i del seu lent ritme de creixement, de la nostra economia, que hipoteca el nostre futur i que, òbviament, està molt relacionat amb molts dels temes esmentats anteriorment.
Tots ells són temes dels que caldrà parlar molt i en detall en les properes setmanes i mesos. Tanmateix, i com a comentari general cal destacar, en primer lloc, l’”acudit” del President Maragall, que només es deu creure ell mateix, que, amb el nou Estatut, Catalunya és el país sense Estat que té més Estat del món: un mal “acudit” que pot arribar a ser insultant per a la intel·ligència i el sentit comú. Segon, la crisi de l’aeroport i la crisi de la immigració –deixant a banda, de moment, la utilització demagògica i partidista del tema del vot- ens demostren almenys quatre coses:
Primer, com ja va dir ERC i molta altra gent, el “nou” Estatut no és el que necessita Catalunya avui. Ara vèiem com des del Govern de Catalunya no es pot fer res, o quasi res, davant de dos problemes vitals per a la nostra economia i la nostra societat, a diferència del que es preveia en l’Estatut de 30 de setembre de 2005.
Segon, hi ha hagut un manifest mal govern, i fins i tot desgovern, davant d’aquests dos temes per part dels que en tenen les competències: fonamentalment el govern del Sr. ZP sense que, de moment, hi hagi hagut cap assumpció de responsabilitats, ni polítiques ni de gestió.
Tercer, és d’una extrema urgència per a Catalunya trobar solucions polítiques –de governança-, i les corresponents solucions de gestió a aquestes dues qüestions. D’una banda, el traspàs de la gestió dels aeroports i altres infraestructures a
la Generalitat. De l’altra, l’establiment d’una política global sobre la immigració i el traspàs a la Generalitat de les competències què es preveien a l’Estatut del Parlament. Totes dues coses es poden fer a través de l’article 150.2 de la Constitució espanyola.
Quart, aquests problemes, i molts altres, no són una qüestió purament de millor o pitjor gestió, encara que a vegades també; són un problema polític, de govern o com ara es diu de governança. No es tracta només de gestionar, sinó que el tema és fer política, governar –tot gestionant bé, això si- i, per tant, quin tipus de polítiques es fan i com es governa. Es tracta de tirar endavant projectes que il·lusionin a la gent, almenys a la implicada més directament en els temes, tal com va fer ERC, per exemple, amb el Pacte Nacional de l’Educació, amb l’Acord Nacional per a la creació de 40.000 places d’escoles bressol, amb el projecte de Llei de Serveis Socials, amb la Llei d’Equipaments Comercials i amb el Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials (PTSEC).
En aquests últims anys, una part molt important de les meves lectures fan referència al govern/governança i a la gestió públiques.
De les més recents em sembla especialment destacable, "Se acabó la diversión. Ideas y gestión para la cultura que crea y sostiene ciudadanía" de Toni Puig. El títol ja és molt expressiu de les intencions i del contingut del llibre de l'admirat Toni Puig, però també va molt més enllà ja que, sens dubte, hi ha moltes (i bones) idees per a la governança i la gestió públiques en general -i no només per a la cultura-, i per a tots els nivells de l'administració pública, i sempre amb els ciutadans i ciutadanes. Un altre encert de l'autor de "La gestión municipal, cómplice con los ciudadanos", que en el seu moment ja vaig recomenar de forma entusiasta.
També ha estat d'un enorme interès, especialment ara que estem bastint el projecte de gestió d'un nou equipament cultural important a Argentona, "La gestió de les arts escèniques en temps difícils", de Jaume Colomer; una eina molt útil per a la correcta gestió d'aquest tipus d'equipaments.
Per als que ens interessen els temes d'estratègia és una joia el llibre, "Strategy bites back. It is far more, and less, than you ever imagined..." de Henry Mintzberg, Bruce Ahlsrtand i Joseph Lampel; l'estratègia vista des de molts angles diferents però amb una perspectiva àmplia i profunda però també creativa i emocional, en definitiva la estratègia com a art. En aquests temes també té un interès, bàsicament acadèmic, "Gestión estratègica para el sector público. Del pensamiento estratégico al cambio organizacional" de David Arellano Gault.
No hi ha massa llibres de divulgació, però seriosament científics, que es dediquin al tema de les enquestes. I menys encara que dediquin més d'una quarta part de les seves quasi 270 pàgines a la importància que té la forma de fer les preguntes a l'hora de fer una enquesta; o encara més, quan fàcil és -volgudament o no- preguntar les qüestions errònies o equivocades i, per tant, treure'n -intencionadament o no- les respostes inadequades. Per tot això crec què és altament recomenable el llibre "The Power of Survey Design. A User's Guide for Managing Surveys, Interpreting Results, and Influencing Respondents" de Giusseppe Iarossi, un expert del Banc Mundial en el tema.
Altres llibres d'interès, més relatiu o més específic, en aquests àmbits són: "Tècniques participatives per al debat grupal" de Joel Martí; "Communicating Sustainability. How to produce effective public campaigns" del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient; "El diálogo estratégico. Comunicar persuadiendo: técnicas para conseguir el cambio" de Giorgio Nardone i Alessandro Salvini; "Què ens expliquen?. Com interpretar la informació?" de varis autors; "El libro de la gestión municipal. Claves de éxito para políticos y directivos locales" de Pedro Asensio Romero; "Viure i conviure. Una experiència de persona a persona" de Mercè Pérez Salanova i Joan Subirats.
Aquest any hem pogut fer un petit viatge de 10 dies a Astúries, amb una petita estada final a Euskal Herria. Anàvem molt ben aconsellats per uns bons amics catalans: la Sacha, nascuda a Pola de Lena, i el Tomás, nascut a Càdis però que coneix molt bé Astúries.
La gent.
Hi ha de tot, com a tot arreu, però darrera de l'aparença seriosa i, a vegades, fins i tot sorruda, ens hem trobat, en general amb una gent molt amable i carinyosa. Hi hem estat, amb comptades excepcions, francament molt bé.
Els llocs.
Hem fet una bona visita, tot i que encara ens queda molt per veure.
A l'anada varem parar a dormir a Carrión de los Condes, a Palència, famosa perquè hi passa el Pisuerga, amb una ribera molt maca, i perquè és on va nèixer (i on encara hi té un carrer dedicat) Girón de Velasco, el conegut franquista i feixista. Cal dir que també tenen un parell d'esglèsies romàniques d'interès.
A Astúries, la primera parada va ser a Oviedo, on varem visitar el seu magnífic centre històric-monumental, així com les esglèsies prerromàniques de Santa Maria del Naranco -que molts defensen que era una construcció civil- i de San Miguel de Silos.
D'allà cap el primer lloc d'estada a Astúries, al poble de El Pitu en el municipi-concejo de Cudeiru-Cudillero. A part del port i el poble de Cudeiru, d'un notable interès, varem tenir ocasió de visitar als voltants, la platja d'Aguilar, la platja de la Concha de Artero i el Cabo Vidio. Tots ells són uns llocs d'una extraordinària bellesa.
Un dels dies varem fer una llarga visita cap a la costa més occidental d'Astúries: Lluarca, amb un esplèndid port i set ponts sobre la ría, la Reserva Natural de Berayo amb una platja de somni, Puerto Veiga, la Platja de Pormenande d'una gran bellesa, Puerto Via Vélez, petit però encantador, Tapia de Casariego i Castropol amb la ría d'Eo en el llindar de Galícia. A destacar que a l'arribar a Lluarca pel camí del far la vista és realment impresionant, però en aquest cas ho va ser també per la gran quantitat de banderes espanyoles que hi havia als balcons. Eren festes, plé de banderes espanyoles, alguns que també hi posàven l'asturiana i molt poquets que només hi posséssin aquesta última.
Al día següent varem visitar la costa dels voltants del Cabo de Peñas: Candás, amb un port molt maco, Luanco, Buñugues, la platja de Xagó, a més del Cabo de Peñas pròpiament dit que és molt impressionant. Tot i que, pel meu gust té més gràcia el Cabo Vidio a prop de Cudeiru.
També varem visitar alguns pobles de l'interior d'aquesta zona: Cornellana, amb un monestir interessant però molt deixat; Salas amb una col.legiata i un castell medievals molt interessants, així com amb mostres d'arquitectura popular importants; Mallecina i Malleza amb grans cases d'"indianos".
De camí cap a Peruyes, a prop de Ribadesella, vàrem passar per la joia preromànica de San Salvador de Valdediós, així com per l'esglèsia de romànic tardà de San Juan d'Amandi, les dues a prop de Villaviciosa. Desprès cap a Tazones i Lastres, dos pobles molt macos, amb uns ports encantadors.
L'endemà cap a la muntanya, los Picos de Europa. Primer als llacs de Covadonga, l'Enol i l'Ercina, un lloc d'una bellesa abrumadora, com també ho era la gran quantitat de gent que hi havia. Desprès cap a Arenas de Cabrales, un poble maco on, òbviament, verem comprar formatge de Cabrales.
Una altra visita va ser a Cangas de Onís, amb el famós pont romà que resulta que és medieval, un poble totalment bolcat al turisme de Covadonga i de les baixades per la ría de Sella. Desprès cap al Mirador de El Fito, amb una magnífica vista tant dels Picos de Europa com del Cantàbric; a destacar que a dalt del Mirador hi ha un monument dedicat als que varen lluitar per la democràcia i la república. Finalment, varem acabar a Ribadesella, on s'ha de destacar el Passeig de la Marina amb la seva platja i les seves cases senyorials, a més del port.
Llanes és també un poble magnífic, tant el port com la part medieval com la que és més moderna, a més de les seves 30 platges. Santillana del Mar, ja a Cantàbria, és maco però fred, sense vida amb comparació amb molts dels pobles asturians que hem visitat.
El menjar: els plats i els restaurants.
A Astúries es menja molt bé, i a uns preus molt bons: la relació qualitat preu és extraordinària.
És pot menjar bon marisc (llamàntol, percebes, "santiaguiños", "andaricas"/nècores, bou de mar, "oricios",...), bon peix (pixin/rap, lluç, "cabratxo"/escòrpora, bonítol, caldereta,...), bona cuina de muntanya (embotits, "Pitu"/pollastre de l'era, conill, xai,...), a més de la fabada, els formatges, o les postres (arrós amb llet, "carbayon",...). I tot a molt i molt bon preu.
D'entre els restaurants, hem trobat excel.lents, el "Restauranre Mariño" a la Concha de Artedo a prop de Cudeiru, "La Parrilla" a Ribadesella i "Al Son del Indiano" a Malleza. Com a molt notables destacaríem, "Casa Fermín" a Oviedo, "Casa Elías" a Boñugues, "Casa Morán" a Benia de Onís, el chigre "La Tortuga" de Tazones i el "Restaurante Azpiazu" a la playa de Aguilar a prop de Cudeiru. I tots, tots ells, a molt bon preu i a una relació qualitat preu immillorable.
On hem dormit?.
A Astúries són molt típiques les "Casonas" Nosaltres hem estat magníficament a la "Casona Selgas" a El Pitu, al costat de Cudeiru durant quatre nits, i a la Casona "Aultre Naray" a Peruyes, entre Ribadessella i Cangas de Onís durant tres nits. Voldria resaltar, a més del bon hospedatge que ens han ofert, que la seva disposició a orientar-nos i ajudar-nos per fer més agradable i millor la nostra visita ha estat molt remarcable. A l'anada vàrem dormir al Hotel "Monasterio San Zoilo" a Carrión de los Condes, també maco i agradable.
...I, final d'etapa a Euskal Herria.
Finalment, varem estar quasi dos dies a Euskal Herria, amb base d'estada a Donostia. Sempre m'hi he sentit molt bé, com a casa, i aquesta vegada també.
A la primera tarda-nit varem tenir ocasió de passejar per a la inigualable Kontxa, on a més varem poder veure una posta de sol magnífica, incloint-hi el famós "raig verd" que es veu just en el moment en que el sol s'amaga darrera de l'horitzó del mar. També varem visitar amb calma i tranquilitat el Museu Chillida-Leku, que transmet pau i benestar, i a la nit Hondarribia, que sempre té molt encant, malgrat que cada vegada hi ha més i més apartaments turístics. Al migdia, desprès de la visita al Leku varem anar a dinar a un lloc a prop, cap a la zona de Billabona. Aduna, Zizurkil, etc; és impressionant l'ambient independentista que s'hi viu: "ikurriñas", pancartes amb l'anagrama de "presoak kalera", declaracions de "municipi independent" a l'entrada del poble, etc..
Aquests últims temps també he llegit alguns llibres sobre el nacionalisme, Catalunya i sobre el nacionalisme català.
He trobat molt recomenable "Nacionalisme i reforma constitucional" de Josep Moll Marquès, un menorquí del PSOE però nacionalista català. També, "Grans imperis, petites nacions" de Josep Mª Colomer, tot i que haig de reconèixer que no l'he trobat tant excepcional com alguns crítics.
"La formació dels Països Catalans" de Josep Mª Salrach és un magnífic llibre de divulgació, però molt rigoròs, sobre el tema esmentat. "Catalunya demà" de Josep Gimeno, amb les opinions de 10 personalitats sobre el futur del nostre país té també un gran interès.
També he llegit, referents a l'època franquista, "El Fons MIL. Entre el record i la història" del Centre d'Estudis Històrics Internacionals i el "Estimar Catalunya. Homenatge a Josep Espar", amb l'opinió d'un ampli vental de diferents persones relacionades amb el catalanisme sobretot, encara que no exclussivament, conservador.
Últimament no he pogut llegir massa llibres de ficció. Tanmateix, m'ho he passat bé amb l'"Antón Chejov" de la Natalia Ginzburg, amb el molt divertit "El senyor Re sostingut i la senyoreta Mi bemoll" de Jules Verne. També he llegit una novel.la políciaca, un dels meus gèneres favorits, de la Donna Leon, "Vestit per morir"; tot i que són una mica repetitives, les aventures de l'inspector Guido Brunetti, amb les relacions amb la seva dona Paola i demés protagonistes, són sempre atractives pels que estimem Itàlia, en particular Venècia, i el caràcter i la manera de ser dels italians.
Amb "Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna", Marta Pessarrodona aconsegueix una rèplica femenina dels Homenots de Josep Pla que m'ha interessat molt i molt.
En el moment actual, crec que és del màxim interès i d'una extrema importància el llibre entrevista amb Arnaldo Otegui, "Mañana, Euskal Herria", fet per Iñaki Iriondo i Ramón Sola. Entre moltes altres coses, l'Otegui ens deixa clar del que es tracta: "...aquí hay un pueblo que tiene derecho a decidir. Lo que hay que acordar son las fórmulas que posibiliten el ejercicio de este derecho", ja que "...hoy día, los vascos no podemos decidir sobre el futuro ni sobre el presente". O per deixar-ho encara més clar: "La solución al conflicto en Euskal Herria pasa primero porque el Estado español reconozca al país en toda su dimensión, que en este Estado no es de tres territorios, sino de cuatro..... En segundo lugar, es evidente que esos territorios deberían ser reconocidos como nación. Y en tercer lugar, debería reconocerse el derecho a decidir de esos ciudadanos. A partir de ahí,..., nadie plantea un escenario independentista para el día siguiente".
Sense cap mena de dubte la Festa Major i la Fira de la Ceràmica i la Terrissa d'aquest any a Argentona han estat les millors dels últims anys.
S'ha aconseguit que tres activitats molt potents, i amb molta personalitat pròpia, considerades individualment -la Festa Major, la Garrinada i la Fira- funcionin molt bé cadascuna separadament, però també de forma coordinada i conjunta, amb un resultat final que, tant quantitativament com qualitativament, és encara molt millor.
Tot plegat és el resultat del treball de molta gent durant molt de temps: des dels regidors responsables, als tècnics i treballadors de l'ajuntament, i a una gran quantitat de persones que, de forma voluntària i desinteressada, participen molt activament a la Comissió de Festes, a l'Assemblea de la Garrinada o com a col.laboradores del Museu del Càntir i de la Fira.
Tot plegat per a aconseguir una Festa i una Fira per a la gent, la del poble i també la molta que ens visita. Una Festa i una Fira participatives, en la que la gent s'ho passi bé, la disfruti, la faci seva, la consideri seva. No hi ha dubte que aquest any s'ha aconseguit tot aixó en un grau molt i molt elevat. Només calia passejar-se pels carrers o anar a les múltiples activitats i veure les cares de la gent, adonar-se de la seva elevada participació activa, escoltar els seus comentaris, xerrar una estona amb ells.
Un model de Festa i de Fira que funciona i que funciona molt bé. Molta gent pel carrer ens deia que calia continuar per aquest camí en els propers anys. Continuant millorant-la encara més. Perquè, òbviament, encara hi ha coses que es poden millorar. Continuarem en aquest camí.
Avui comença a Argentona la Festa Major d'Estiu. També es dóna el tret de sortida a la Fira de Ceràmica i Terrissa que ja arriba a la seva 56ena edició. Tant la Festa com la Fira tenen la seva pròpia personalitat però, al mateix temps, es complementen de forma magnífica. Es potencien l'una a l'altre i al final totes dues hi surten guanyant. Per això, cada any, entre 75.000 i 100.000 persones passen per Argentona entre el 3 i el 6 d'agost.
Hi ha molts actes i moltes activitats a fer. Per això només en voldria destacar algunes per la seva tradició o per la seva singularitat. Això no vol pas dir, en cap cas, que la resta d'actes no siguin també importants. Avui, crec que cal destacar l'obertura de la Fira amb la inauguració d'un Espai Picasso, amb 4 càntirs de l'artista, al Museu del Càntir a 2/4 de 8 de la tarda, i amb la probable assistència de Palau Fabré; també és important el Correfoc que comença a les 11 i la subseguent Nit Boja.
Demà, dia 4, Festa del patró Sant Domingo/Sant Domènec, al matí hi ha l'ofici amb el vot de poble i seguidament la benedicció de les aïgues, els jocs i l'aixecada de càntirs. A la tarda-vespre, concert de Festa Major, Castell de focs i Ball de Festa Major amb la Principal de la Bisbal. El dia 5 a les 11 del matí, presentació del mapa del terme municipal editat per l'editorial Alpina i a 2/4 d'11 de la nit, teatre. El diumenge dia 6 la repicatronada a la 1 del migdia i havaneres i cremat a 2/4 d'11 de la nit.
Cada dia hi ha altres actes, tant de la Festa Major com de la Fira. Dels primers, els espectacles infantils, els gegants, les sardanes, activitats esportives, ball, etc. De la Fira, es poden destacar la Mostra de cinema i video de ceràmica, les exposicions, les xerrades i la possibilitat de passejar-se tot el dia entre terrissaires i ceramistes.
També hi ha un programa molt interessant a la Garrinada, un conjunt d'actes organitzats per un grup de joves i destinat a tothom, però especialment a la gent jove.
Fa unes setmanes parlava de la importància de la tercera dimensió a l'hora d'establir les posicions polítiques, i també del vot, d'una part molt important de la ciutadania. Una vegada més, deia, els resultats de les eleccions de la propera tardor vindran condicionats per la posició dels ciutadans i ciutadanes del país en relació als eixos catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta. Però molt especialment hi jugarà un paper fonamental la capacitat dels diferents partits i candidats d'obrir-se a la societat i de generar il·lusió col·lectiva. La tercera dimensió tornarà a ser decisiva.
La política "tradicional", la del programa i el poder, avui ja no funciona. Ja no interessa a la gent. (Tot i que encara tingui un cert paper). Avui la política ha de posar-se al servei de la gent. Les persones han de notar que la política els hi pot permetre canviar, els hi ha de fer més fàcil adaptar-se als canvis, els ha d'emocionar, il.lusionar, entusiasmar. Els programes perden pes, mentre que en guanyen les persones que encapçalen els projectes. Avui la política suposa que els líders han de tenir capacitat de comunicar-se amb la gent, han d'utilitzar bé l'art de la seducció de les persones.
Seduir a la gent vol dir escoltar-los a fons i de veritat, conversar amb ells sense preses. Vol dir oferir-lis, de forma convincent, oportunitats i possibilitats de futur. Hi aixó suposa que hi ha d'haver "química" amb els demés, el que sens dubte suposa traspuar passió i emoció. I tot plegat s'ha de fer tranquilament, amb paciència, deixant que les coses vagin fluint, essent conscients que la seducció requereix l'establiment d'una real interacció amb els altres.
