En Saül Gordillo, que és un mestre posant títols, publica avui un article a El Punt, que també es pot consultar al seu bloc, sobre “L’aeroport d’una nació de preàmbul”. Com podeu veure el títol d’aquest post parteix del seu que, d’altra banda, és molt millor.

 

 

A Catalunya, “la campiona europea en autogovern” o “allà on l’estat espanyol és residual”, segons el President Maragall, la crisi de l’aeroport ens demostra, entre altres coses, i com avui ens diu Carod-Rovira a l’Avui, que “L’Estatut ja fa curt”. En Saül Gordillo encara ens ho diu més cruament: “L’executiu d’aquest país, campió europeu en autogovern –però d’una lliga internacional de clubs que no poden competir amb la pròpia samarreta-, quedava indefens i despullat públicament”.

 

 

Amb tot, ahir al Parlament de Catalunya tant pel delegat del Govern de l’Estat a Catalunya com pel PSC sembla que el 28 de juliol a l’aeroport no havia passat res. Tant l’editorial de l’Avui com Sebastià Alzamora en el mateix diari han considerat la compareixença com una burla i una desconsideració al Parlament.

 

 

Tanmateix, tot plegat no ens hauríem d’estranyar massa si tenim en compte “El gran dèficit històric català en infraestructures” del que parlàvem fa uns dies i que, en el cas dels aeroports és encara més palès. Si tornem a l’article d’Esther Sánchez a Nota d’Economia veurem que la inversió de l’estat en aeroports en els darrers 14 anys (1991-2004) s’ha concentrat bàsicament a Madrid amb un 54,5% del total i 1228 €/habitant (un 323% per sobre de la mitjana de l’estat). Canàries ha rebut el 9,9% del total i 692 €/habitant (un 138% per sobre de la mitjana estatal) i Balears el 7,2% i 1.035 €/habitant (un 256% per sobre de la mitjana estatal). Mentrestant, a Catalunya hi arribava el 14,2% del total de l’estat i 267 €/habitant (un 8% per sota de la mitjana estatal). Com ens diu Esther Sánchez, “...la política aeroportuària de l’Estat en els últims anys s’ha configurat clarament com a centralista i potenciadora de les comunicacions aèries en l’aeroport de Barajas, en detriment d’altres comunitats autònomes amb un alt potencial de demanda, com és el cas de Catalunya”.

 

 

Per tant, Catalunya necessita ja les competències plenes en aeroports, perquè els volem catalans i de primera. En aquest sentit, al mateix número de Nota d’Economia, el catedràtic Germà Bel –que va ser diputat socialista al Congrés de Diputats fa un parell o tres de legislatures i que ara havia sonat també com a possible Ministre de Indústria- i en Xavier Fageda publiquen un article sobre les “Perspectives aeroportuàries a Catalunya” en el que insisteixen en alguns punts importants: 

 

• Les avantatges per a una nació com Catalunya (o d’una àrea metropolitana) de tenir un gran aeroport internacional.

   

• La tendència a Europa i a la majoria de països desenvolupats a una gestió descentralitzada dels aeroports per les administracions públiques regionals i locals, ja que això millora la seva eficiència i facilita els mecanismes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat.

   

• Les oportunitats en el futur seran pels aeroports que siguin o bé seu de companyies de xarxa o bé seu de companyies de baix cost. En canvi, és molt possible que els aeroports purament regionals tinguin problemes.

   

Al final, la seva conclusió és moderada però molt clara: “Sigui amb titularitat autonòmica, amb titularitat local, o bé amb cotitularitat consorciada de diferents administracions, la superació del model de titularitat únicament estatal i de caixa única és imprescindible per avançar en la modernització de la gestió aeroportuària a Espanya”.

 

 

Doncs bé, com que volem uns aeroports de primera divisió, de “champions”, necessitem i volem uns aeroports catalans. Necessitem i volem la transferència de les competències plenes dels aeroports catalans a la Generalitat i a partir d’aquí ja organitzarem la gestió descentralitzada més adient, amb la cooperació dels sectors i agents públics i privats.

 

 

 

 

 

 

Lògicament, a Barcelona és fan coses bé i altres que no. Tanmateix, uns experts del Institute for Public Policy Research (IPPR) consideren que el model de ciutat de Barcelona -com el d'altres ciutats continentals- seria un bon exemple per a moltes ciutats britàniques; un exemple millor que el de les ciutats americanes en el que sovint s'emmirallen els de les Illes.

Aquests experts destaquen com a aspectes de Barcelona a ser imitats per les ciutats angleses: la integració del seu transport urbà (tren, metro, tranvies i autobusos); la inversió en cultura i creativitat; el potent lideratge de la ciutat; la inversió en noves places, parcs i espais públics; un desenvolupament urbanístic dens i mixte en els usos, amb residència, botigues i oferta cultural conjuntament.

Avui, la part catalana del diari El Pais, publicava la notícia que “Catalunya es la autonomía que ha recibido menor inversión estatal “per càpita” en 14 años. La comunidad es la única que nunca ha percibido más dinero del que supone su peso en el PIB”, tot fent un molt bon resum de l’estudi d’Esther Sánchez, de la Direcció General de Programació Econòmica, aparegut ja fa un cert temps –el primer quadrimestre de 2006- a la revista del Departament d’Economia i Finances, Nota d’Economia, de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Ens podem preguntar perquè la notícia surt ara i no just desprès que es publiqués l’ estudi esmentat. Potser, i més coneixent les bones relacions tradicionals de l’Honorable Conseller d’Economia i Finances amb la redacció catalana de El Pais, podria respondre a una tàctica per a intentar assegurar que en el proper pressupost de l’Estat es compleixi el que “diuen” que preveu el “nou” Estatut: que en els propers set anys la inversió de l’Estat a Catalunya ha de correspondre al % del PIB català a l’Estat –entre el 18 i el 19%-. Bé, a mi ja m’agradaria però, com ja hem explicat alguna altra vegada, de fet el que diu estrictament el “nou” Estatut és que la inversió haurà de mantenir la proporció esmentada, però un cop deduïdes les inversions que es destinin al Fons de Compensació Interterritorial (FCI) del total de les inversions de l’Estat. Haurem d’esperar, doncs, a saber quina és la quantitat que l’Estat dedicarà al FCI, tenint en compte que des del Ministerio de Economía y Hacienda s’ha insistit en que augmentaria substancialment, per saber quina serà la inversió de l’Estat a Catalunya. En qualsevol cas però, tenint en compte el que hem esmentat, el % de la inversió pública de l’Estat a Catalunya serà inferior que el pes de l’economia catalana en el PIB; i serà tant més inferior quan més gran sigui la quantitat que l’Estat dediqui al FCI.

 

 

Tanmateix, de l’estudi d’Esther Sánchez, sobre la distribució de la inversió estatal en infraestructures a les Comunitats Autònomes en el període 1991-2004, és important destacar les següents conclusions: 

 

 

• Primer, la inversió a Catalunya només ha representat el 11,4% del PIB espanyol, mentre que Catalunya té el 19% del PIB i el 15,5% de la població de l’Estat. I no hi ha cap d’aquests anys en que la proporció de la inversió hagi superat la del PIB o la de la població. Si agafem com a criteri la proporció del PIB, com en el “nou” Estatut, el dèficit acumulat de la inversió pública de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys hauria estat de 7.649 milions de €.

   

• Segon, a Catalunya s’ha invertit molt menys que al conjunt de l’Estat - un 37% menys en termes de PIB (el 0,7% a Catalunya i el 1,1% del PIB a l’Estat) i un 23% menys en termes de inversió per càpita (2.057 €/habitant a Catalunya i 2.676 €/habitant al conjunt de l’Estat) – i menys també que a totes les Comunitats Autònomes –excepte Balears- segons aquests dos indicadors. Si agafem com a criteri el % del PIB el dèficit acumulat de la inversió pública de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys hauria estat de 7.351 milions de €. Si agafem com a criteri la inversió per càpita, el dèficit acumulat de la inversió pública de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys hauria estat de 8.666 milions de €.

   

• Tercer, tot i que són unes estimacions molt i molt aproximades, a partir dels tres indicadors esmentats, el dèficit històric acumulat de la inversió de l’Estat a Catalunya en aquests 14 anys estaria entre els 7.300 i els 8.700 milions de €. Molt superior, en qualsevol cas a les estimacions fetes sobre l’augment en la inversió que suposarà la inversió en infraestructures prevista en el “nou” Estatut en els propers set anys. Ni tant sols recuperem el dèficit històric dels darrers 14 anys!!!!. (Per cert, en el mateix número de la revista Nota d’Economia, hi ha un article de Xavier Raurich i Hèctor Sala en el que estimen que el dèficit total, històricament acumulat, és de 17.748 milions de € del 1995, es a dir un 17,7% del PIB català).

   

A les conclusions del seu estudi, Esther Sánchez és molt clara: “... tenint en compte la importància estratègica de les grans infraestructures com a factor bàsic per al desenvolupament econòmic, la política inversora duta a terme per l’Estat entre els anys 1991 i 2004, bàsicament centralista.... i de reequilibri territorial, ha perjudicat especialment Catalunya, provocant en aquesta comunitat autònoma deficiències d’infraestructures que representen un llast per a la competitivitat de l’economia catalana i frenen l’atracció de noves inversions i que, per tant, limiten el paper de Catalunya com a motor de l’economia espanyola”.

 

 

 

No hi ha cap dubte que el principal repte polític d’aquesta tardor, almenys a curt termini, són les eleccions al Parlament de Catalunya i les conseqüències que tindran els seus resultats en la composició del govern de Catalunya, i en les relacions entre aquest govern i els diferents partits catalans amb el govern de Madrid.

 

 

Tanmateix, si ens ho mirem amb una mica més de perspectiva a llarg termini, alguns dels reptes principals del proper futur són, justament, molts dels temes que han estat d’actualitat durant aquest estiu especialment polititzat: l’inici del desplegament del “nou” Estatut; els aeroports i les inversions en infraestructures; la necessitat d’una política global respecte a la immigració; la necessitat de passar de la gestió, a vegades sectària, a la governança/govern de les “coses públiques”. N’hi ha, però, des del meu punt de vista, d’altres que també ens han de preocupar, i molt, en els propers mesos: el desplegament del capítol de finançament de l’Estatut i de la nova LOFCA que, com ja he insistit moltes vegades, crec que no ens permetrà solucionar cap dels problemes importants del benestar dels/de les catalans/nes, ni de la productivitat de les nostres empreses i la nostra economia en el seu conjunt; el problema de la baixa productivitat, i del seu lent ritme de creixement, de la nostra economia, que hipoteca el nostre futur i que, òbviament, està molt relacionat amb molts dels temes esmentats anteriorment.

 

 

Tots ells són temes dels que caldrà parlar molt i en detall en les properes setmanes i mesos. Tanmateix, i com a comentari general cal destacar, en primer lloc, l’”acudit” del President Maragall, que només es deu creure ell mateix, que, amb el nou Estatut, Catalunya és el país sense Estat que té més Estat del món: un mal “acudit” que pot arribar a ser insultant per a la intel·ligència i el sentit comú. Segon, la crisi de l’aeroport i la crisi de la immigració –deixant a banda, de moment, la utilització demagògica i partidista del tema del vot- ens demostren almenys quatre coses:

 

 

• • Primer, com ja va dir ERC i molta altra gent, el “nou” Estatut no és el que necessita Catalunya avui. Ara vèiem com des del Govern de Catalunya no es pot fer res, o quasi res, davant de dos problemes vitals per a la nostra economia i la nostra societat, a diferència del que es preveia en l’Estatut de 30 de setembre de 2005.

     

  • Segon, hi ha hagut un manifest mal govern, i fins i tot desgovern, davant d’aquests dos temes per part dels que en tenen les competències: fonamentalment el govern del Sr. ZP sense que, de moment, hi hagi hagut cap assumpció de responsabilitats, ni polítiques ni de gestió.

     

  • Tercer, és d’una extrema urgència per a Catalunya trobar solucions polítiques –de governança-, i les corresponents solucions de gestió a aquestes dues qüestions. D’una banda, el traspàs de la gestió dels aeroports i altres infraestructures a la Generalitat. De l’altra, l’establiment d’una política global sobre la immigració i el traspàs a la Generalitat de les competències què es preveien a l’Estatut del Parlament. Totes dues coses es poden fer a través de l’article 150.2 de la Constitució espanyola.

     

  • Quart, aquests problemes, i molts altres, no són una qüestió purament de millor o pitjor gestió, encara que a vegades també; són un problema polític, de govern o com ara es diu de governança. No es tracta només de gestionar, sinó que el tema és fer política, governar –tot gestionant bé, això si- i, per tant, quin tipus de polítiques es fan i com es governa. Es tracta de tirar endavant projectes que il·lusionin a la gent, almenys a la implicada més directament en els temes, tal com va fer ERC, per exemple, amb el Pacte Nacional de l’Educació, amb l’Acord Nacional per a la creació de 40.000 places d’escoles bressol, amb el projecte de Llei de Serveis Socials, amb la Llei d’Equipaments Comercials i amb el Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials (PTSEC).

     

   

   

En aquests últims anys, una part molt important de les meves lectures fan referència al govern/governança i a la gestió públiques.

De les més recents em sembla especialment destacable, "Se acabó la diversión. Ideas y gestión para la cultura que crea y sostiene ciudadanía" de Toni Puig. El títol ja és molt expressiu de les intencions i del contingut del llibre de l'admirat Toni Puig, però també va molt més enllà ja que, sens dubte, hi ha moltes (i bones) idees per a la governança i la gestió públiques en general -i no només per a la cultura-, i per a tots els nivells de l'administració pública, i sempre amb els ciutadans i ciutadanes. Un altre encert de l'autor de "La gestión municipal, cómplice con los ciudadanos", que en el seu moment ja vaig recomenar de forma entusiasta.

També ha estat d'un enorme interès, especialment ara que estem bastint el projecte de gestió d'un nou equipament cultural important a Argentona, "La gestió de les arts escèniques en temps difícils", de Jaume Colomer; una eina molt útil per a la correcta gestió d'aquest tipus d'equipaments.

Per als que ens interessen els temes d'estratègia és una joia el llibre, "Strategy bites back. It is far more, and less, than you ever imagined..." de Henry Mintzberg, Bruce Ahlsrtand i Joseph Lampel; l'estratègia vista des de molts angles diferents però amb una perspectiva àmplia i profunda però també creativa i emocional, en definitiva la estratègia com a art. En aquests temes també té un interès, bàsicament acadèmic, "Gestión estratègica para el sector público. Del pensamiento estratégico al cambio organizacional" de David Arellano Gault.

No hi ha massa llibres de divulgació, però seriosament científics, que es dediquin al tema de les enquestes. I menys encara que dediquin més d'una quarta part de les seves quasi 270 pàgines a la importància que té la forma de fer les preguntes a l'hora de fer una enquesta; o encara més, quan fàcil és -volgudament o no- preguntar les qüestions errònies o equivocades i, per tant, treure'n -intencionadament o no- les respostes inadequades. Per tot això crec què és altament recomenable el llibre "The Power of Survey Design. A User's Guide for Managing Surveys, Interpreting Results, and Influencing Respondents" de Giusseppe Iarossi, un expert del Banc Mundial en el tema.

Altres llibres d'interès, més relatiu o més específic, en aquests àmbits són: "Tècniques participatives per al debat grupal" de Joel Martí; "Communicating Sustainability. How to produce effective public campaigns" del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient; "El diálogo estratégico. Comunicar persuadiendo: técnicas para conseguir el cambio" de Giorgio Nardone i Alessandro Salvini; "Què ens expliquen?. Com interpretar la informació?" de varis autors; "El libro de la gestión municipal. Claves de éxito para políticos y directivos locales" de Pedro Asensio Romero; "Viure i conviure. Una experiència de persona a persona" de Mercè Pérez Salanova i Joan Subirats.

 

 

Aquest any hem pogut fer un petit viatge de 10 dies a Astúries, amb una petita estada final a Euskal Herria. Anàvem molt ben aconsellats per uns bons amics catalans: la Sacha, nascuda a Pola de Lena, i el Tomás, nascut a Càdis però que coneix molt bé Astúries.

La gent.

Hi ha de tot, com a tot arreu, però darrera de l'aparença seriosa i, a vegades, fins i tot sorruda, ens hem trobat, en general amb una gent molt amable i carinyosa. Hi hem estat, amb comptades excepcions, francament molt bé.

Els llocs.

Hem fet una bona visita, tot i que encara ens queda molt per veure.

A l'anada varem parar a dormir a Carrión de los Condes, a Palència, famosa perquè hi passa el Pisuerga, amb una ribera molt maca, i perquè és on va nèixer (i on encara hi té un carrer dedicat) Girón de Velasco, el conegut franquista i feixista. Cal dir que també tenen un parell d'esglèsies romàniques d'interès.

A Astúries, la primera parada va ser a Oviedo, on varem visitar el seu magnífic centre històric-monumental, així com les esglèsies prerromàniques de Santa Maria del Naranco -que molts defensen que era una construcció civil- i de San Miguel de Silos.

D'allà cap el primer lloc d'estada a Astúries, al poble de El Pitu en el municipi-concejo de Cudeiru-Cudillero. A part del port i el poble de Cudeiru, d'un notable interès, varem tenir ocasió de visitar als voltants, la platja d'Aguilar, la platja de la Concha de Artero i el Cabo Vidio. Tots ells són uns llocs d'una extraordinària bellesa.

Un dels dies varem fer una llarga visita cap a la costa més occidental d'Astúries: Lluarca, amb un esplèndid port i set ponts sobre la ría, la Reserva Natural de Berayo amb una platja de somni, Puerto Veiga, la Platja de Pormenande d'una gran bellesa, Puerto Via Vélez, petit però encantador, Tapia de Casariego i Castropol amb la ría d'Eo en el llindar de Galícia. A destacar que a l'arribar a Lluarca pel camí del far la vista és realment impresionant, però en aquest cas ho va ser també per la gran quantitat de banderes espanyoles que hi havia als balcons. Eren festes, plé de banderes espanyoles, alguns que també hi posàven l'asturiana i molt poquets que només hi posséssin aquesta última.

Al día següent varem visitar la costa dels voltants del Cabo de Peñas: Candás, amb un port molt maco, Luanco, Buñugues, la platja de Xagó, a més del Cabo de Peñas pròpiament dit que és molt impressionant. Tot i que, pel meu gust té més gràcia el Cabo Vidio a prop de Cudeiru.

 També varem visitar alguns pobles de l'interior d'aquesta zona: Cornellana, amb un monestir interessant però molt deixat; Salas amb una col.legiata i un castell medievals molt interessants, així com amb mostres d'arquitectura popular importants; Mallecina i Malleza amb grans cases d'"indianos".

De camí cap a Peruyes, a prop de Ribadesella, vàrem passar per la joia preromànica de San Salvador de Valdediós, així com per l'esglèsia de romànic tardà de San Juan d'Amandi, les dues a prop de Villaviciosa. Desprès cap a Tazones i Lastres, dos pobles molt macos, amb uns ports encantadors.

L'endemà cap a la muntanya, los Picos de Europa. Primer als llacs de Covadonga, l'Enol i l'Ercina, un lloc d'una bellesa abrumadora, com també ho era la gran quantitat de gent que hi havia. Desprès cap a Arenas de Cabrales, un poble maco on, òbviament, verem comprar formatge de Cabrales.

Una altra visita va ser a Cangas de Onís, amb el famós pont romà que resulta que és medieval, un poble totalment bolcat al turisme de Covadonga i de les baixades per la ría de Sella. Desprès cap al Mirador de El Fito, amb una magnífica vista tant dels Picos de Europa com del Cantàbric; a destacar que a dalt del Mirador hi ha un monument dedicat als que varen lluitar per la democràcia i la república. Finalment, varem acabar a Ribadesella, on s'ha de destacar el Passeig de la Marina amb la seva platja i les seves cases senyorials, a més del port.

Llanes és també un poble magnífic, tant el port com la part medieval com la que és més moderna, a més de les seves 30 platges. Santillana del Mar, ja a Cantàbria, és maco però fred, sense vida amb comparació amb molts dels pobles asturians que hem visitat.

El menjar: els plats i els restaurants.

A Astúries es menja molt bé, i a uns preus molt bons: la relació qualitat preu és extraordinària.

És pot menjar bon marisc (llamàntol, percebes, "santiaguiños", "andaricas"/nècores, bou de mar, "oricios",...), bon peix (pixin/rap, lluç, "cabratxo"/escòrpora, bonítol, caldereta,...), bona cuina de muntanya (embotits, "Pitu"/pollastre de l'era, conill, xai,...), a més de la fabada, els formatges, o les postres (arrós amb llet, "carbayon",...). I tot a molt i molt bon preu. 

D'entre els restaurants, hem trobat excel.lents, el "Restauranre Mariño" a la Concha de Artedo a prop de Cudeiru, "La Parrilla" a Ribadesella i "Al Son del Indiano" a Malleza. Com a molt notables destacaríem, "Casa Fermín" a Oviedo, "Casa Elías" a Boñugues, "Casa Morán" a Benia de Onís, el chigre "La Tortuga" de Tazones i el "Restaurante Azpiazu" a la playa de Aguilar a prop de Cudeiru. I tots, tots ells, a molt bon preu i a una relació qualitat preu immillorable.

On hem dormit?.

A Astúries són molt típiques les "Casonas" Nosaltres hem estat magníficament a la "Casona Selgas" a El Pitu, al costat de Cudeiru durant quatre nits, i a la Casona "Aultre Naray" a Peruyes, entre Ribadessella i Cangas de Onís durant tres nits. Voldria resaltar, a més del bon hospedatge que ens han ofert, que la seva disposició a orientar-nos i ajudar-nos per fer més agradable i millor la nostra visita ha estat molt remarcable. A l'anada vàrem dormir al Hotel "Monasterio San Zoilo" a Carrión de los Condes, també maco i agradable.

...I, final d'etapa a Euskal Herria.

Finalment, varem estar quasi dos dies a Euskal Herria, amb base d'estada a Donostia. Sempre m'hi he sentit molt bé, com a casa, i aquesta vegada també.

A la primera tarda-nit varem tenir ocasió de passejar per a la inigualable Kontxa, on a més varem poder veure una posta de sol magnífica, incloint-hi el famós "raig verd" que es veu just en el moment en que el sol s'amaga darrera de l'horitzó del mar. També varem visitar amb calma i tranquilitat el Museu Chillida-Leku, que transmet pau i benestar, i a la nit Hondarribia, que sempre té molt encant, malgrat que cada vegada hi ha més i més apartaments turístics. Al migdia, desprès de la visita al Leku varem anar a dinar a un lloc a prop, cap a la zona de Billabona. Aduna, Zizurkil, etc; és impressionant l'ambient independentista que s'hi viu: "ikurriñas", pancartes amb l'anagrama de "presoak kalera", declaracions de "municipi independent" a l'entrada del poble, etc..

 

Aquests últims temps també he llegit alguns llibres sobre el nacionalisme, Catalunya i sobre el nacionalisme català.

He trobat molt recomenable "Nacionalisme i reforma constitucional" de Josep Moll Marquès, un menorquí del PSOE però nacionalista català. També, "Grans imperis, petites nacions" de Josep Mª Colomer, tot i que haig de reconèixer que no l'he trobat tant excepcional com alguns crítics.

"La formació dels Països Catalans" de Josep Mª Salrach és un magnífic llibre de divulgació, però molt rigoròs, sobre el tema esmentat. "Catalunya demà" de Josep Gimeno, amb les opinions de 10 personalitats sobre el futur del nostre país té també un gran interès.

També he llegit, referents a l'època franquista, "El Fons MIL. Entre el record i la història" del Centre d'Estudis Històrics Internacionals i el "Estimar Catalunya. Homenatge a Josep Espar", amb l'opinió d'un ampli vental de diferents persones relacionades amb el catalanisme sobretot, encara que no exclussivament, conservador.

 

 

Últimament no he pogut llegir massa llibres de ficció. Tanmateix, m'ho he passat bé amb l'"Antón Chejov" de la Natalia Ginzburg, amb el molt divertit "El senyor Re sostingut i la senyoreta Mi bemoll" de Jules Verne. També he llegit una novel.la políciaca, un dels meus gèneres favorits, de la Donna Leon, "Vestit per morir"; tot i que són una mica repetitives, les aventures de l'inspector Guido Brunetti, amb les relacions amb la seva dona Paola i demés protagonistes, són sempre atractives pels que estimem Itàlia, en particular Venècia, i el caràcter i la manera de ser dels italians.

Amb "Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna", Marta Pessarrodona aconsegueix una rèplica femenina dels Homenots de Josep Pla que m'ha interessat molt i molt.

En el moment actual, crec que és del màxim interès i d'una extrema importància el llibre entrevista amb Arnaldo Otegui, "Mañana, Euskal Herria", fet per Iñaki Iriondo i Ramón Sola. Entre moltes altres coses, l'Otegui ens deixa clar del que es tracta: "...aquí hay un pueblo que tiene derecho a decidir. Lo que hay que acordar son las fórmulas que posibiliten el ejercicio de este derecho", ja que "...hoy día, los vascos no podemos decidir sobre el futuro ni sobre el presente". O per deixar-ho encara més clar: "La solución al conflicto en Euskal Herria pasa primero porque el Estado español reconozca al país en toda su dimensión, que en este Estado no es de tres territorios, sino de cuatro..... En segundo lugar, es evidente que esos territorios deberían ser reconocidos como nación. Y en tercer lugar, debería reconocerse el derecho a decidir de esos ciudadanos. A partir de ahí,..., nadie plantea un escenario independentista para el día siguiente".

 

Sense cap mena de dubte la Festa Major i la Fira de la Ceràmica i la Terrissa d'aquest any a Argentona han estat les millors dels últims anys.

S'ha aconseguit que tres activitats molt potents, i amb molta personalitat pròpia, considerades individualment -la Festa Major, la Garrinada i la Fira- funcionin molt bé cadascuna separadament, però també de forma coordinada i conjunta, amb un resultat final que, tant quantitativament com qualitativament, és encara molt millor.

Tot plegat és el resultat del treball de molta gent durant molt de temps: des dels regidors responsables, als tècnics i treballadors de l'ajuntament, i a una gran quantitat de persones que, de forma voluntària i desinteressada, participen molt activament a la Comissió de Festes, a l'Assemblea de la Garrinada o com a col.laboradores del Museu del Càntir i de la Fira.

Tot plegat per a aconseguir una Festa i una Fira per a la gent, la del poble i també la molta que ens visita. Una Festa i una Fira participatives, en la que la gent s'ho passi bé, la disfruti, la faci seva, la consideri seva. No hi ha dubte que aquest any s'ha aconseguit tot aixó en un grau molt i molt elevat. Només calia passejar-se pels carrers o anar a les múltiples activitats i veure les cares de la gent, adonar-se de la seva elevada participació activa, escoltar els seus comentaris, xerrar una estona amb ells.

Un model de Festa i de Fira que funciona i que funciona molt bé. Molta gent pel carrer ens deia que calia continuar per aquest camí en els propers anys. Continuant millorant-la encara més. Perquè, òbviament, encara hi ha coses que es poden millorar. Continuarem en aquest camí.

Avui comença a Argentona la Festa Major d'Estiu. També es dóna el tret de sortida a la Fira de Ceràmica i Terrissa que ja arriba a la seva 56ena edició. Tant la Festa com la Fira tenen la seva pròpia personalitat però, al mateix temps, es complementen de forma magnífica. Es potencien l'una a l'altre i al final totes dues hi surten guanyant. Per això, cada any, entre 75.000 i 100.000 persones passen per Argentona entre el 3 i el 6 d'agost.

Hi ha molts actes i moltes activitats a fer. Per això només en voldria destacar algunes per la seva tradició o per la seva singularitat. Això no vol pas dir, en cap cas, que la resta d'actes no siguin també importants. Avui, crec que cal destacar l'obertura de la Fira amb la inauguració d'un Espai Picasso, amb 4 càntirs de l'artista, al Museu del Càntir a 2/4 de 8 de la tarda, i amb la probable assistència de Palau Fabré; també és important el Correfoc que comença a les 11  i la subseguent Nit Boja.

Demà, dia 4, Festa del patró Sant Domingo/Sant Domènec, al matí hi ha l'ofici amb el vot de poble i seguidament la benedicció de les aïgues, els jocs i l'aixecada de càntirs. A la tarda-vespre, concert de Festa Major, Castell de focs i Ball de Festa Major amb la Principal de la Bisbal. El dia 5 a les 11 del matí, presentació del mapa del terme municipal editat per l'editorial Alpina i a 2/4 d'11 de la nit, teatre. El diumenge dia 6 la repicatronada a la 1 del migdia i havaneres i cremat a 2/4 d'11 de la nit.

Cada dia hi ha altres actes, tant de la Festa Major com de la Fira. Dels primers, els espectacles infantils, els gegants, les sardanes, activitats esportives, ball, etc. De la Fira, es poden destacar la Mostra de cinema i video de ceràmica, les exposicions, les xerrades i la possibilitat de passejar-se tot el dia entre terrissaires i ceramistes.

També hi ha un programa molt interessant a la Garrinada, un conjunt d'actes organitzats per un grup de joves i destinat a tothom, però especialment a la gent jove.

Fa unes setmanes parlava de la importància de la tercera dimensió a l'hora d'establir les posicions polítiques, i també del vot, d'una part molt important de la ciutadania. Una vegada més, deia, els resultats de les eleccions de la propera tardor vindran condicionats per la posició dels ciutadans i ciutadanes del país en relació als eixos catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta. Però molt especialment hi jugarà un paper fonamental la capacitat dels diferents partits i candidats d'obrir-se a la societat i de generar il·lusió col·lectiva. La tercera dimensió tornarà a ser decisiva.

La política "tradicional", la del programa i el poder, avui ja no funciona. Ja no interessa a la gent. (Tot i que encara tingui un cert paper). Avui la política ha de posar-se al servei de la gent. Les persones han de notar que la política els hi pot permetre canviar, els hi ha de fer més fàcil adaptar-se als canvis, els ha d'emocionar, il.lusionar, entusiasmar. Els programes perden pes, mentre que en guanyen les persones que encapçalen els projectes. Avui la política suposa que els líders han de tenir capacitat de comunicar-se amb la gent, han d'utilitzar bé l'art de la seducció de les persones.

Seduir a la gent vol dir escoltar-los a fons i de veritat, conversar amb ells sense preses. Vol dir oferir-lis, de forma convincent, oportunitats i possibilitats de futur. Hi aixó suposa que hi ha d'haver "química" amb els demés, el que sens dubte suposa traspuar passió i emoció. I tot plegat s'ha de fer tranquilament, amb paciència, deixant que les coses vagin fluint, essent conscients que la seducció requereix l'establiment d'una real interacció amb els altres.

Quan arriba aquesta època és hora de posar ordre en els papers i de fer endreces. Tot fent-ho, he trobat un article que vaig escriure el maig de 1999 al diari El Punt, i que desprès es va reproduir al meu llibre (excuseu la propaganda) "Economia política i sobiranisme", editat per Mediterrània el juliol de 2001 (per cert, si algú hi té interès encara en tinc algún exemplar).

Des d'aleshores han passat moltíssimes coses i, en aquest tema, molt especialment totes les que van relacionades amb la discusió sobre les infraestructures, i sobretot sobre l'aeroport del Prat. En funció de tot el que ha passat, doncs, i de l'evolució del que jo penso sobre el tema, ara no escriuria pas exactament el mateix. Amb tot, crec que moltes de les idees i arguments essencials són de plena actualitat, malauradament, en particular en un moment de crisi com l'actual. Per aixó m'atraveixo a reproduir-lo 7 anys desprès.

Aquí el teniu, doncs: 
 

"Aquestes últimes setmanes, el caos als aeroports de l'Estat espanyol, i especialment als aeroports de Barajas-Madrid i El Prat-Barcelona, ha posat en primer pla dues qüestions interelacionades que afecten a les infrastructures aero-portuàries catalanes: qui ha de controlar els aeroports catalans?; quina ha de ser la gestió d'aquests aeroports i qui la de dur a terme?.

 

El partit al govern a Catalunya, anant al més fàcil, ha aprofitat la circumstància per demanar la descentralització a la Generalitat de la gestió dels aeroports catalans, o millor dit que la Generalitat pugui participar conjuntament amb el Ministeri, que ho fa a través de AENA, en aquella gestió. La qüestió es, però, si n'hi ha prou amb demanar això i deixar que el govern de Madrid continuï sent el titular dels aeroports. Per què, si el govern de Madrid en continua essent titular, es a dir en té el control, qui ens assegura que d'aquí un temps no canviarà de pensament i en voldrà recuperar la gestió o hi voldrà establir una altra forma de funcionament?.

 

 

Abans de tot es bo donar fe de la situació. Primer , el bon estat i l'adequat funcionament dels aeroports, com els d'altres infrastructures, es una condició essencial i necessària, encara que no suficient, perquè Catalunya pugui ser una nació competitiva, un país de primera línia a la Unió Europea. El perquè es ben clar, ja que només així es podran satisfer adequadament les necessitats de les empreses que treballen al nostre país, com també les dels consumidors, catalans o d'altres nacionalitats, dels nostres productes, serveis turístics o altres.

 

 

Segon, actualment el titular dels aeroports catalans i, per tant, qui en té el control es el govern de Madrid, el qual al mateix temps en porta la gestió i n'és responsable del seu funcionament a través de AENA. Els aeroports catalans depenen, doncs, del govern central i el seu funcionament es decideix en una entitat centralitzada a Madrid que, sovint, considera la gestió dels aeroports catalans en funció de l'aeroport principal de la seva xarxa, que es el de Barajas-Madrid. Des d'aquest punt de vista, per exemple, l'aeroport de El Prat-Barcelona ha estat considerat com un aeroport secundari del anteriorment esmentat. No fa massa un diari econòmic fet a Madrid ho deia ben clar: "el potencial económico de Barcelona y Cataluña como emisores de tráfico ya podría justificar la concepción de El Prat como un segundo hub, no sólo para Iberia sino para el resto de compañías presentes en el mercado español". Moltes gràcies i de res, home!.

 

 

Tercer, no se sap ben bé perquè, però com en tants altres casos, el més clar el del finançament autonòmic, en aquest tema els nacionalistes bascos ens han tornat a donar una lliçó. Així, el seu Estatut d'Autonomia preveu que ports, aeroports i autopistes de peatge d'interès general seran competències autonòmiques sempre que l'Estat no se'n reservi la gestió directe. En canvi, a l'Estatut català es fa constar explícitament que l'administració central té la competència en els aeroports qualificats legalment com d'interès general. No se sap si per què els nostres "pares de la pàtria" van voler ser diferents i més moderns que els bascos o per alguna raó lligada a la dimensió desconeguda; el que es ben clar, però, es que no feia cap falta fer-ho constar d'aquesta manera i que ara complicarà notablement qualsevol tipus de negociació.

 

 

La qüestió central i prèvia, doncs, es qui ha de ser el titular de l'aeroport, es a dir qui l'ha de controlar i en funció de quins interessos. Per aconseguir que els aeroports catalans responguin als interessos generals de Catalunya, per tal de tenir unes infrastructures que li permetin ser una nació europea de primera divisió, el titular i per tant qui té el control sobre els aeroports catalans ha de ser el organisme representatiu de Catalunya, es a dir, la Generalitat. Això es necessari perquè a Catalunya puguem tenir uns aeroports catalans que ens permetin, a més, aconseguir ser una nació de primera línia en el conjunt de la Unió Europea.

 

 

A més i simultàniament, els aeroports catalans han de ser eficaços i eficients, han de funcionar adequadament, han de satisfer les necessitats de les empreses i els consumidors de la millor manera possible i amb els menors costos econòmics, socials i ambientals possibles. En definitiva han de ser gestionats com cal.

 

 

Ara bé, hi ha diferents possibilitats de gestió, almenys quatre. La primera, que no està de moda, es que se'n fes càrrec el sector públic català; com que intento no ser fonamentalista, ni a favor ni en contra del sector públic, crec què es una opció a considerar si es capaç de funcionar. Una segona possibilitat es que el finançament passi a mans d'un consorci o alguna figura semblant) amb participació i cooperació del sector públic i privat com als països nòrdics o un aeroport tant important com el de Frankfurt, on hi participa el Land per exemple. En tercer lloc, la gestió dels aeroports catalans podria passar a mans d'un consorci ( o figura semblant) d'institucions privades, com ara la Cambra de Comerç, associacions professionals, etc., com passa a països com França. Finalment, hi ha la possibilitat de la gestió per part d'una empresa privada, com es el cas dels aeroports de Berlín, Schipol (Amsterdam) i altres.

 

 

En qualsevol dels casos, però, es important que la Generalitat, un cop sigui titular i, per tant tingui el control sobre els aeroports catalans, posi unes certes condicions respecte a la seva gestió. Concretament, que no n'hi ha prou amb que els aeroports catalans siguin gestionats de forma eficaç i eficient, que evidentment que ho han de ser, sinó que també han de respondre als interessos de Catalunya per tal de ser una nació de primera línia a la Unió Europea. Es a dir, no n'hi ha prou amb millorar la gestió, si això fa que com que depenem de la mateixa empresa o institució que gestiona un altre (o altres) aeroport europeu, els aeroports catalans es considerin de segona classe o complementaris.

 

 

Un bon amic em diu que el més important es que els aeroports catalans funcionin bé i que, per aconseguir-ho val més ser el segon aeroport de Amsterdam, Frankfurt, Londres o París que no pas el segon aeroport de Madrid. Potser fins a cert punt té raó, però tanmateix jo encara crec que es possible intentar tenir uns aeroports catalans, eficients i de primera. Segur que soc un ingenu".

 

 

 

 

 

La democràcia és la forma menys dolenta d'organització política dels pobles. No en tinc cap dubte.

Els partits polítics, tot i les seves limitacions i errades, són absolutament imprescindibles a la democràcia. Tampoc en tinc cap dubte.

Tanmateix, són capaços els partits polítics d'acceptar i promocionar a la gent formada i amb criteri propi?. Som capaços els dirigents polítics d'acceptar les crítiques i que no ens donin sempre la raó?. Crec que tots hi hauriem de pensar i de donar una resposta sincera i, sobretot, actuar en conseqüència.

Són reflexions que m'han vingut estimulades per la lectura de l'article de Marta Lasalas a l'Avui: "Però on és Joan Carretero?".

Per cert, tot i ser companys de partit, vaig conèixer Joan Carretero ja com a Conseller, essent jo alcalde. No tinc cap dubte que ha sigut el millor Conseller de Governació i Administracions Públiques des de la Generalitat restaurada, almenys pels ajuntaments. No sé si puc dir que som amics, però almenys si que hi ha hagut, des del primer moment, una bona sintonia. Compartim moltes idees i projectes; d'altres no. Ja li vaig fer saber el mateix dia el greu que em sabia la seva sortida del govern. No crec que fos la millor solució, ni en el fons ni en la forma. Això ha donat lloc desprès a certs posicionaments polítics que no comparteixo. Des d'aleshores no hem parlat a fons, però m'agradaria fer-ho.

Els ponts, tant en sentit estricte com figurat, són un element essencial de la vida i també de la política. "Fer de pont", "establir ponts" és, a vegades, fonamental. En la política catalana crec que ara és un d'aquests moments. Us recomano avui el magistral article del mestre de mestres Narcís-Jordi Aragó al diari El Punt.

 

La obra feta pel govern sorgit del Pacte del Tinell ha estat molt important i la gran majoria dels Departaments han funcionat bé, i fins i tot molt bé. En aquest sentit, és interessant explicar-la en comparació amb la que va fer CiU en els seus 8 darrers anys. Tanmateix, hi ha hagut, com és lògic, disfuncions. Les més importants han estat les de coordinació i comunicació.

 

 

Vist en perspectiva s’ha de reconèixer que segurament era massa agosarat intentar encetar una nova forma de govern a la Generalitat i, simultàniament, plantejar la reforma político-institucional que suposava fer un nou Estatut adequat a les necessitats de Catalunya avui. Des del cantó positiu, tanmateix, tenim un text potent i ambiciós, l’Estatut de Parlament, com a punt de referència del que Catalunya vol i necessita avui. En canvi, el nou Estatut no és bo ni és el que necessitem, especialment en finançament i en infraestructures. Tanmateix, s’ha d’aplicar i ERC és el partit que li pot treure més suc. Aquesta és la posició central a Catalunya i ens situa a la centralitat de la política catalana.

 

 

La tasca principal, ara, passa a ser la construcció d’una majoria social nacional pel sobiranisme. I, en aquest àmbit, hi té un paper central el partit. Mentrestant, als governs s’han de tirar endavant les polítiques públiques, les polítiques pròpies de la societat del benestar: educació, sanitat, serveis socials, habitatge, integració de la immigració, seguretat pública, etc..

 

 

En aquest sentit, ERC ha de marcar el seu perfil propi, diferenciat, la seva singularitat. ERC és l’esquerra catalana independent. Hem d’articular: un projecte polític útil i atractiu, un catalanisme ambiciós en front del catalanisme conformista, el catalanisme de destí enfront del catalanisme d’origen, un catalanisme del benestar per a la majoria de la població, un projecte nacional inclusiu, un catalanisme de convivència i integració, un projecte de regeneració democràtica, una visió nacional del territori.

 

 

 

 

 

Aquests dies he tingut una mica oblidat el bloc. Del divendres 14 al dimarts 18 de juliol vaig estar de vacances a Menorca. Desprès he hagut de posar-me al dia a més de tenir una agenda molt carregada. Conclusió: el bloc s'en ha ressentit.

Com cada any per aquestes dates una colla d'amics anem uns dies a Menorca: a Port d'Addaia, a prop d'Alaior i també de Maó. Hem descansat, ha fet molt bon temps, hem pogut anar en barca (a Montgofre, l'illa Colón, la cala Tusqueta, a prop de l'Arenal) i també a sopar bé (a Na Macaret, Ciutadella, el magnífic port del Castell).

Ens ho hem passat molt bé, com cada any, hem pogut compartir moltes emocions, sentiments i vivències i, en el meu cas, he pogut agafar una mica d'aire i força per a la Festa Major i la Fira del Càntir d'Argentona del 3 al 6 d'agost. Si hi voleu venir hi sereu molt benvinguts¡¡.

1 -. Pel que fa a l’Estatut crec que :  

 

• En tot el procés des d’ERC s’han fet algunes errades, però han estat equivocacions de partit. Mentrestant, altres han fet errades que afecten a Catalunya com a país: CiU i PSOE/PSC retallant l’Estatut de Parlament fins a deixar-lo net com una patena.

   

   

• El nostre problema no és haver fet una opció pel No, que hauríem de tornar a fer, sinó que actualment se’ns ha volgut associar amb la inestabilitat. Tanmateix, la última "maragallada" en la convocatòria de les eleccions és una demostració més que no ha estat ERC la causant de les possibles crisis en el govern.

   

   

• La gran majoria dels nostres votants (i també els d’altres partits) que van optar pel Sí o l’abstenció, no haurien entès cap altre postura d’ERC que no hagués estat el No.

   

   

• L’Estatut no és bo ni és el que necessitem, especialment en finançament i en infraestructures. Tanmateix, s’ha d’aplicar i nosaltres en som els garants, com ja ha passat amb la llei de política lingüística. ERC és el partit que li pot treure més suc a l’Estatut. Aquesta és la nostra posició què ens sitúa en la centralitat de la política catalana.  

 

 

2 -. De cara al futur ERC és la única força de l’esquerra nacional independent i independentista. Aquest és un actiu que fa el nostre discurs més vigent que mai. Especialment després de la defenestració de Pascual Maragall i de l’ànima catalanista del PSC.  

 

3 -. Cal recuperar els valors (republicans) de la política catalana des d’una perspectiva de l’esquerra nacional enfront de la seva progressiva  emadrilenyització” i  eamericanització” (neocons).  

 

4 -. És necessari un treball estratègic en tots els sectors essencials de la societat catalana: sectors econòmics; empresaris, directius i professionals; mitjans de comunicació; àmbit sindical; immigració; etc...  

 

 

5 -. A curt termini no es pot tornar a plantejar la reforma jurídico-política de les relacions entre Catalunya i Espanya. Tanmateix, hi ha la possibilitat d’obrir negociacions parcials o per temes: finançament, LOFCA, infraestructures, aeroports,...  

 

La tasca principal, doncs, passa a ser la construcció d’una majoria social nacional pel sobiranisme. I, en aquest àmbit, hi té un paper central el partit.  

 

Mentrestant, als governs – i hem de tenir clar que, sempre que es pugui, es fonamental ser-hi - s’han de tirar endavant les polítiques públiques, les polítiques pròpies de la societat del benestar: educació, sanitat, serveis socials, habitatge, integració de la immigració, seguretat pública, etc..  

 

6 -. ERC ha de marcar el seu perfil propi, diferenciat, la seva singularitat. ERC és l’esquerra catalana independent que ha d’articular:

 

• un projecte polític útil i atractiu,

   

   

• un catalanisme ambiciós en front del catalanisme conformista,

   

   

• el catalanisme de destí enfront del catalanisme d’origen,

   

   

• un catalanisme del benestar per a la majoria de la població,

   

   

• un projecte nacional inclusiu, un catalanisme de convivència i integració;

   

   

• un projecte de regeneració democràtica,

   

   

• una visió nacional del territori. 

 

7 -. ERC ha de tenir vocació de majoria, vocació de govern. ERC ha de ser decisiva.  

 

 

8.- Tradicionalment, la política catalana s’ha analitzat a partir de dos eixos (o dimensions) fonamentals: l’eix catalanisme-espanyolisme i l’eix esquerra-dreta.  

 

Hi ha, però, la dimensió obertura-tancament cap a la societat, la tercera dimensió, que inclou també l’eix capacitat de generar il·lusió de canvi-manteniment del  estatu quo”, que ha tingut i continua tenint una gran importància a l’hora de definir les posicions polítiques, i conseqüentment el vot, d’una part molt important de la ciutadania.  

 

No hi ha dubte que durant molts anys la figura de Jordi Pujol ha representat per a molta gent una obertura cap a la societat i una capacitat de generar il·lusió col·lectiva que anava molt més enllà del que representava el seu partit o la seva coalició, CiU. El 1999, Pasqual Maragall va representar molt bé aquests valors, amb diverses plataformes ciutadanes de suport, i va aconseguir uns magnífics resultats. El 2003 és Josep-Lluís Carod-Rovira i ERC qui aconsegueixen ser els màxims exponents de l’obertura i de la il·lusió col·lectiva de la ciutadania, amb l’inestimable suport de  eCatalunya 2003” i  eCarod president”, tot arribant als millors resultats del partit des de la República.  

 

Una vegada més, els resultats de les eleccions de la propera tardor vindran condicionats per la posició dels ciutadans i ciutadanes del país en relació als eixos catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta. Però molt especialment hi jugarà un paper fonamental la capacitat dels diferents partits i candidats d’obrir-se a la societat i de generar il·lusió col·lectiva. La tercera dimensió tornarà a ser decisiva.  

 

9.- Des d’aquesta perspectiva, que suposa també avançar cap a la majoria social per a l’autodeterminació/sobirania, són molt importants i urgents l’obertura i la capacitat de generar il·lusió a la societat.

 

10 .- ERC ha de fer una campanya de proximitat amb l’objectiu fonamental d’escoltar a la gent i de incorporar les seves aportacions tant al programa com als missatges fonamentals de la campanya. Es tracta de mobilitzar a tot el partit, als seus militants, simpatitzants i votants, per a arribar al màxim número possible de persones.

 

Sobre els comentaris al bloc.

A més de no estar d'acord amb el meu anterior bloc, m'han fet saber que un lector es queixa perquè en aquest bloc no s'hi poden fer comentaris. Sobre aquesta qüestió m'agradaria precisar el seguent:

1.- Tothom té la llibertat d'obrir un bloc amb comentaris o no. Només faltaria!!!.
2.- Si algú té interès en fer comentaris pot obrir el seu propi bloc.
3.- Si hi ha algú al que no li agrada un determinat bloc sempre té la llibertat de no llegir-lo.
4.- I sobretot, obrir un bloc que admet comentaris vol dir, per respecte als que fan els comentaris, tenir el temps de llegir-los i/o contestar-los. Jo no disposo d'aquest temps actualment i per aixó, per respecte als demés, el meu bloc no és, avui encara, interactiu

 

Hi ha alguns temes als que, des d’ERC, un cop feta l’anàlisi i l’autocrítica corresponent, convé que hi posem el punt i final i que, per tant, a partir d’ara ens preocupem només del futur.

 

 

Sobre el Pacte del Tinell i el Govern catalanista i d’esquerres.

 

1 -. El Pacte de Tinell i el GCE van ser una opció estratègica d’ERC que crec que va ser correcte. Es tractava d’acabar amb la identificació entre Catalunya i el nacionalisme conservador que, durant massa anys, s’havia instal·lat en l’imaginari col·lectiu de molts catalans i catalanes. El catalanisme és molt més que el nacionalisme conservador; és també l’independentisme/sobiranisme i el federalisme/confederalisme. Calia, doncs:
 

 

• un canvi de règim polític per tal que participessin en el govern de Catalunya les forces catalanistes que no són el nacionalisme conservador;

   

• una alenada d’aire fresc en el Govern de la Generalitat;

   

• fer aparèixer les contradiccions entre l’ànima catalanista i l’ànima espanyolista del PSC.

   

 

2 -. Quan es va formar el GCE alguns intel·lectuals del nacionalisme conservador van augurar que a la política catalana desapareixeria l’eix catalanisme-espanyolisme i que només quedaria l’eix dreta-esquerra. Res més lluny de la realitat. En el procés de negociació de l’Estatut s’ha aguditzat el conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya, l’eix catalanisme-espanyolisme, fins a límits mai coneguts en el postfranquisme.

 

 

3 -. La obra de Govern feta ha estat molt important i la gran majoria dels Departaments d’ERC han funcionat bé, i fins i tot molt bé, tot i que amb diferències quantitatives, qualitatives i, també, de  etempo” polític.

 

 

En aquest sentit, cal explicar la nostra obra de govern en comparació amb la que va fer CiU en els seus 8 darrers anys.

 

 

Tanmateix, hi ha hagut, com és lògic, problemes i disfuncions. Els més importants, des del meu punt de vista, han estat els de la coordinació en el govern, la coordinació govern-partit i la política de comunicació d’ERC tant al govern com al partit.

 

 

4 -. També ha estat molt important la feina feta a Madrid. Només el retorn del papers de Salamanca i els avenços en el català a la Unió Europea ja són un actiu molt important. Tanmateix, s’han aconseguit moltes altres coses bàsicament en polítiques socials i en infraestructures.

 

 

Hem d’explicar, també, la feina feta a Madrid en comparació amb la que va fer CiU en els seus 8 darrers anys.

 

 

5 -. Vist en perspectiva -i ara és molt fàcil dir-ho- hem de reconèixer que, essent només la tercera força política al Parlament, segurament era massa agosarat intentar encetar una nova forma de govern a la Generalitat i, simultàniament, plantejar la reforma político-institucional que suposava fer un nou Estatut adequat a les necessitats de Catalunya avui.

 

 

Des del cantó positiu, tanmateix, tenim un text potent i ambiciós, l’Estatut del Parlament, com a punt de referència del que Catalunya vol i necessita avui. Per tant, sabem el que hem d’anar aconseguint en la negociació entre Catalunya i Espanya. Ja hem vist que no era possible tenir-ho de cop i, per tant, es tracta d’intentar aconseguir-ho per parts, a trossos, al mateix temps que anem avançant en la creació i consolidació d’una majoria social de caràcter nacional i sobiranista. És el punt de coincidència a curt termini d’aquesta majoria social nacional catalana.

 

 

Algunes reflexions sobre l’Estatut i el paper d’ERC.

 

 

1 -. En el procés d’elaboració i negociació de l’Estatut – i és fàcil dir-ho ara quan tot ja ha passat - s’han comés algunes errades importants.

 

 

Unes són el producte d’un excés de confiança a l’hora d’analitzar la situació política:

 

 

• Pensar que el PSOE i Rodríguez Zapatero podien ser federalistes o plurinacionals.

   

• Confiar en que CiU podria ser sobiranista, aguantar el tipus a Madrid o retirar l’Estatut.

   

 

D’altres són el resultat d’una incorrecta gestió del  etempo” polític:

 

 

• Confiar durant massa temps en que el PSOE (Zapatero- Rubalcaba) anirien més enllà desprès del pacte Mas-Zapatero. Si una cosa que val 100 algú els hi rebaixa a 25, difícilment en pagaran més.

   

• No aprofitar l’onada de la manifestació del 18 de febrer per a prendre posició clarament pel No, tenint en compte les postures anteriorment esmentades de CiU i PSOE.

   

• Massa dubtes a l’hora de definir la posició davant el referèndum.

   

 

2 -. Tenint en compte aquestes consideracions hi havia un nombre important de dificultats objectives pel No a l’Estatut:

 

Sempre és més fàcil dir Si que dir No, en política i en la vida en general.

 

El cansament i les ganes d’acabar tot el procés de l’Estatut.

• L’estímul al vot de la por per part dels partits del Sí: la por al PP i la por al  ebuit” si no s’aprovava l’Estatut.

   

• La posició clarament favorable al Sí dels mitjans de comunicació tradicionals (televisions, ràdios, premsa escrita,...), així com del  eestablishment” econòmic, polític, mediàtic i cultural. (En canvi, les posicions critiques a l’Estatut eren clarament majoritàries a la xarxa, un mitjà que encara és molt minoritari, però).

   

• El desencant i el desconcert de molta gent davant de l’Estatut retallat i de les actuacions dels dirigents polítics.

   

• El conformisme pragmàtic de molta gent:  eÉs una petita millora...”;  eVal més això que res...”, etc.

   

• La inèrcia fatalista a partir del que preveien les enquestes:  eIgualment guanyarà el Sí...”

   

 

3 -. La campanya del PSC ( eSí, guanya Catalunya; No, guanya el PP”, o també  eSi guanya Catalunya, no guanya el PP”) va ser, crec, magnífica des del punt de vista tàctic (PP contra Catalunya) i en clau espanyola (Rajoy contra Zapatero), però òbviament no des del punt de vista estratègic i a llarg termini dels que creiem en la necessitat de crear una majoria social nacional a Catalunya.

 

 

Una campanya que no va mobilitzar a una part important dels votants del PSC però sí als votants de CiU i també a una part dels d’ERC cap al Sí. ERC no va ser capaç d’arrastrar a tots els seus votants cap al No, tant per les causes objectives esmentades com per errades pròpies, però amb la seva explicació argumentada de les limitacions de l’Estatut de la Moncloa va aconseguir que una part significativa s’abstingués o votés en blanc.

 

 

4 -. Sembla clar que el 18 de juny, a més dels vots nuls, en blanc i els No, hi ha molts Si  ecrítics” i abstencions  ecrítiques”. Tots ells saben que l’Estatut de la Moncloa no és el que volem i, encara més, no és el que necessitem els catalans i les catalanes avui.

 

 

És un vot del desencant i el desconcert, del conformisme pragmàtic i de la inèrcia fatalista.

 

 

Quina diferència amb la il·lusió, l’orgull, l’emoció i l’esperança de la majoria de catalans i catalanes quan el 30 de setembre de 2005 s’aprova l’Estatut del Parlament o quan el 2 de novembre de 2005 aquest es defensa a Madrid de forma unitària per tots els partits catalans de tradició democràtica.

 

 

5 -. Tanmateix, des del punt de vista d’ERC:

 

 

• El No al referèndum ens ha fet perdre l’exclusivitat en la basa de fré al PP de la que fins ara gaudíem.

   

• El No al referèndum ha suposat una certa ruptura emocional amb una part del nostre electorat.

   

• No hem sabut treure tot el rendiment de la tasca d’ERC respecte a l’Estatut.

   

 

 

La setmana passada ens vàrem reunir a Barcelona més de 600 càrrecs electes i directius públics en el II Congrès de Gestió Pública de Catalunya. Tot un èxit, tant per la nombrosa i variada assistència com pels continguts i conclusions. Particularment vaig assistir als treballs del grup que va tractar les relacions entre política i administració o, si voleu, entre polítics i directius de les administracions públiques. Unes relacions complexes, a vegades complementàries i d’altres contradictòries, però sempre positives quan l’objectiu comú és el d’aconseguir més valor afegit de caràcter públic; quan del que es tracta és d’establir una estratègia conjunta per a ser més eficaços i més eficients a l’hora de donar serveis públics a la ciutadania.

 

 

 

La importància d’unes administracions públiques amb una estratègia clara de recerca de més valor públic, en un marc d’eficàcia i eficiència al servei dels ciutadans i ciutadanes, és fa molt palesa quan comparem la situació al nostre país, Catalunya, -o encara més a l’estat espanyol- amb la d’altres democràcies més madures del nostre entorn. A aquestes, siguin les mediterrànies, les nòrdiques o les dels païssos baixos, per exemple, el més normal són els governs de coalició. Unes coalicions a vegades molt complexes, fins i tot en els propis partits o grups d’esquerres o de dretes (pensem en França o Itàlia, però també en molts altres països). Els conflictes i les crisis dels governs de coalició són viscuts amb absoluta normalitat pels polítics, la premsa, la ciutadania i, molt especialment, les pròpies administracions públiques. La gran majoria de les coses que han passat darrerament (però també a la època de les coalicions entre CDC i UDC) al Govern de la Generalitat són  epecata minuta” en comparació amb moltes de les que passen en aquests països. Allà es viuen amb una absoluta normalitat per part de la majoria, aquí en canvi es converteixen en una  etragèdia nacional”. Crec que una de les principals raons que explica aquesta diferència és que a les democràcies més madures tenen unes administracions públiques potents, consolidades, amb una visió estratègica, i que continuen funcionant passi el que passi en el mon polític. Aquí encara ens falta molt per a arribar a aquest nivell.

 

 

 

La familia Bernat s'ha venut Chupa Chups. Les ràdios i els diaris ens anuncien que Agbar i altres es venen Applus+. Hi tenien dret. Avui a La Vanguardia hi ha un llistat de les principals empreses familiars catalanes que s'han venut en els darrers anys. Totes hi tenien dret. D'altra banda, a la llista n'hi falten algunes.

Una bona ocasió per reflexionar, tal com fa avui Francesc Marc Alvaro a La Vanguardia sobre la diferència, clarament injusta crec, què es fa a l'hora de tractar als polítics i als empresaris del nostre país. Als primers se'ls hi fa una crítica despiatada per qualsevol de les seves actuacions. Els segons sembla que no tinguin cap obligació amb el país. Els seus interessos particulars ho justifiquen tot. Potser ha de ser així, però jo "no sóc d'eixe mon".