jrequesens |
dijous, 20 de novembre de 2008 | 00:02h
Com qualsevol esdeveniment commemoratiu, existeix l’abans. L’anterior. El previ. Tot allò que precedeix l’acte que esdevindrà. A part de l’esdeveniment commemoratiu que informo al titular, també la resta de coses del món tenen un previ. Però això ja no ens pertoca en aquestes línies. (en tot cas, algun dia podríem parlar del primer fet que no tingué previ: qüestió gens menyspreable).
El que sí que és cert, és que (algunes ànimes xalestes) ens trobem de ple regirant mil fulles, partitures i papers per preparar el Concert del 35è aniversari de la Coral Juvenil Xalest d’Igualada. 35 anys són tres dècades i un lustre. Una data poc propicia a fer grans terrabastalls. Normalment s’aprofiten els centenaris; però això és degut exclusivament a la convenció decimal.
La raó de fixar el diumenge 21 de desembre (probablement serà a les set del vespre) per retrobar-nos cantaires, antics cantaires i directors en una gran festa va més enllà d’una data temporal. És una qüestió de necessitat vital. I de voluntat d’una junta molt engrescada que funciona a toc de rellotge.
Aquests dies anem perfilant l’acte-concert i és molt engrescador revisar partitures que tornarem a cantar, recordar bells moments que hem viscut, parlar amb antics directors i cantaires...
De moment, ens trobem el 28 de novembre a 2/4 de 8 del vespre a l’Ateneu. Assaig previ!
jrequesens |
País |
divendres, 12 de setembre de 2008 | 15:13h
Amb una mica de retard, publico quatre notes amb la crònica de la meva primera estada a la Universitat Catalana d'Estiu. El temps a Prada sembla que passi més ràpid del normal. Deu dies vivint en un microcosmos de Països Catalans independents és la millor prova que la independència és possible i que amb ella seríem més feliços. I és que hauria de ser obligatori venir a la UCE almenys una vegada a la vida! (el mínim per tenir ganes de tornar-hi l'any següent).
El dia que vaig tornar cap a Igualada tenia la sensació que estava a punt de despertar d'un somni. Haviem compartit molt bones estones al Casa Nostra vevent moscat i coneixent gent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i gaudint dels colors de la llengua. Els cursos per conéixer la realitat del país que vaig assistir em van encantar. Per una banda, "Les empreses de l'Euram" (coordinació d'Oriol Amat), fou una bona dosi d'optimisme; des del punt de vista econòmic, els Països Catalans aniriem millor independents que sotmesos a l'Estat espanyol. Els empresaris ho saben, però no ho volen dir! Per altra banda, el curs d'en Josep Guia, "40 anys d'independentisme català", tot i que fou curt ens donà l'energia i convicció necessària per continuar construnit aquest país que ens volen esquarterar. Pel que fa als tallers vaig fer Sardana amb la Teresa Vinyes i fou certament com un enamorament amb la dansa popular catalana. També vaig participar al taller de danses tradicionals. Altres actes que vaig assistir foren les presentacions (per exemple, "El Camí", un projecte molt ben fet i engrescador per unir totes les comarques tot caminant, la presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir, Sobirania i Progrés que per cert: han renunciat als Països Catalans?...), fòrums i debats, actes polítics, llibres, escoltant música d'Eïvissa (Projecte Mut fou una bona descoberta), Menorca (S'albaida), en Feliu Ventura que ens va emocionar a tots, Lax'n'busto, Els Pets, Túrnez & Sesé (una proposta genial que em va captivar), la Lídia Pujol (ens va deixar amb la boca oberta amb la seva expresivitat però la vam tancar de cop quan ens va propinar amb una peça amb espanyol!!), La Vella Dixieland, Els Mariners del Canigó, La Carrau... En fi, deu dies a Prada gaudint i amarant-nos de país, coneixent persones genials, passant moment inoblidables i, sobretot, agafant forces per continuar lluitant contra espanyols i botiflers! (que sembla que s'estan posant de moda..)
Deu minuts abans d'anar al curs d'en Josep Guia (Els darrers quaranta anys d'independentisme català), escric ràpidament quatre paraules d'aquests dies a la UCE. Una de les millors sensacions que es viuen aquí a Prada és conéixer gent de tota la nació i gaudir de tots els parlars del català. De l'Alguer, València, Tarragona, Baó, Ciutadella... He tingut la sort de fer el curs "Les empreses de l'EURAM" (coordinat per Oriol Amat) i, sincerament, després de quatre dies coneixent les fortaleses i febleses de les empreses del nostre territori, n'he sortit força optimista. Des del punt de vista econòmic, les tenim a guanyar! (amb un estat propi, les empreses estarien molt millor que amb un "anti-estat" que tenim ara...). El taller de sardanes amb la Teresa Vinyes ha estat molt bonic. Sobretot el dia que vam ballar a la plaça de Prada. Me'n vaig a classe!
jrequesens |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 13:40h
Bernat Dàmaso inicià el passat 30 de juny una vaga de fam per denunciar públicament el cas que està patint d'assetjament immobiliari contra la taverna Cal Macarró que regenta a Calaf, i tot el que això representa pel foment de la cultura catalana.
No podem permetre que els interessos immobiliaris vagin davant d'iniciatives culturals com la de Cal Macarró!
Reprodueixo les paraules de Jaume Piquer fent referència al cas:
"De moment en Bernat ja ha guanyat la batalla de la dignitat davant tants empresaris i polítics corruptes i botiflers que només es mouen per diners i se'ls en fot els sentiments i les necessitats de les persones i de la cultura.
No ens podem permetre que facin tancar un espai de referència que ens ofereix begudes de la terra, música (en directe!)i publicacions catalanes i en català, etc; en un país on la majoria de bars, ni tan sols són capaços d'atendre'ns (ni d'entendre'ns) en la nostra llengua.
Podeu ajudar a fer difusió d'aquesta injustícia imprimint i penjant en algun espai públic els cartells de seguiment del dia a dia de la vaga de fam. Que la gent se n'adoni de com van les coses (que això no ens ho solen ensenyar els mitjans de comunicació, i estem parlant d'una vag de fam; poca conya!).
Si en Bernat guanya aquesta batalla hi sortirem guanyant tots els qui estimem la cultura i el país (en Bernat també té molt clar que el país va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó)."
A la web de Cal Macarró podeu conèixer tota la història i donar-hi suport. Entre tots, fem-ne difusió!
En el dia que es compleixen 200 anys de la primera batalla del Bruc, hem tingut l'estrena dels Trabucaires d'Igualada. La colla és una magnífica aportació a la ja nodrida cultura popular de la ciutat. M'he pogut escapar un moment per poder ser partícep d'aquest dia i fer-ne un parell de fotos.
En la primera aparició, els Trabucaires han sortit de la Plaça del Bruc i s'han dirigit fins al Museu Comarcal on s'ha inaugurat l'exposició "200 anys de la batalla del Bruc. Igualada en el naixement de la Catalunya contemporània, 1808-2008". Sincerament, fan molt de goig! Endavant companys!
jrequesens |
divendres, 25 d'abril de 2008 | 00:14h
Comprar un llibre aquest Sant Jordi, era una mica pecador, tenint en compte la quantitat que en tinc pendents de llegir. Tot i així, tinc una petita tradició de comprar llibres, sobretot de caire polític, en les diades del nostre país. Així, per exemple, el Nosaltres els valencians de Joan Fuster, el vaig adquirir a València el 25 d’abril del 2004, el Digueu-li Catalunya de Josep Guia, l’11 de setembre del 2005 (que me’l vaig llegir gairebé tot la nit següent i em va impactar bastant), El Rosselló és Catalunya de Josep Dalmau el 7 de novembre de 2004 a Perpinyà, etc.. En les últimes diades pràcticament em dirigeixo de ple a la parada del PSAN per completar la col•lecció d’edicions Lluita o aconseguir alguns exemplars que resten de l’enyorada editorial El Llamp.
Aquesta vegada però, tenia un llibre el cap que volia comprar per necessitat pura i dura: L’escoltisme i Montserrat d’Andreu Soler, mort recentment com vaig escriure en aquest post. Aquest Sant Jordi, sabia que com cada any passaria per les Rambles de Barcelona i, ja vaig reservar la data per desplaçar-me a la llibreria Claret, cosa primera que vaig fer. Rambla avall, a la parada d’Esquerra vaig poder agafar l’exemplar número 2 d’EINES que em faltava i abans d’arribar al carrer Ferran vaig topar amb un llibre que feia molt temps que buscava: Escoltisme per a nois de Robert Baden-Powell, podríem dir-ne el llibre fundacional de l’escoltisme (escrit el 1908) amb pròlegs d’Antoni Tort i Salomó Marquès que completen molt bé l’edició. Aquest desembre, l’Editorial EUMO en féu una nova edició de la traducció catalana que actualment no es podia trobar enlloc. N’he llegit un bon grapat de pàgines ja i realment és tota una aventura!
Abans de marxar cap a Igualada vaig arribar-me a la parada del PSAN on vaig comprar-hi el llibre A vosaltres, joves catalans! de Josep Dalmau. Amb la butxaca sense ni un ral vaig tornar cap a casa. La veritat, és que, com heu vist, no sóc massa de novetats editorials...
Ahir, mentre cantàvem a l'altar de la Basílica de Santa Maria (en el Concert de Sant Jordi) les obres de Puccini, Mozart i Verdi, entre altres, hi havia milers de persones pendents del Barça i les seves vicissituds europees. Mirava el públic i, de futboleros autèntics no n'hi havia cap. Les emocions (?) del Barça, havien guanyat les emocions corals. Però no a tothom perquè l'església hi havia força públic. Finalment, i mentre ens retiràvem enmig dels aplaudiments vaig preguntar al primer banc notícies futboleres però, sortosament, ningú havia portat una ràdio amagada a l'orella. Sabent el resultat final, vaig creure que, les corals Mixta i Xalest havíem guanyat la nostra partida particular.
jrequesens |
dimecres, 23 d'abril de 2008 | 00:22h
Avui, diada deSant Jordi, a 2/4 de 10 del vespre, la Coral Juvenil Xalesti la Coral Mixta farem el tradicional concert a la Basílica de Santa Maria d'Igualada. La cita conjunta es recupera després d'uns anys celebrant la diada per separat.
Com a cantant de coral vitalici (gairebé no hi ha any de la meva vida sense haver cantat en una coral) un dia de concert és de satisfacció, i aquesta vegada més, davant de l'ambiciós repertori que el nostre estimat director, Pep Mindan, ens ha reptat a cantar. Des del Pater Noster de Verdi, algunes peces de la Flauta Màgica de Mozart, Ave Maria de Rossini, el mític Coro di schiavi ebrei de Nabucco de Verdi o fins i tot alguns dels coneguts compassos del Turandot de Puccini. Tot plegat amb orgue inclòs. Per la seva banda, la Mixta interpretarà obres de Charles Villiers Stanford, Edward Elgar, Ralph Vaughan Williams i Gustav Holst dins del programa "el camí del Romanticisme a la Gran Bretanya". I finalitzarà amb obres de Manel Oltra.
Aquest diumenge passat, la Xalest ja vam fer un tast del repertori en el concert que vam oferir junt amb elCor Albada a l'Auditori de l'Ajuntament de la Vila de Gràcia. Un concert, amb una sala terriblement seca que, cal dir, ens va fer patir bastant. Escoltar el Cor Albada després fou un plaer. Per la Xalest fou una fita important cantar al costat dels joves del Madrigal, sobretot, amb el públic de qualitat que porten (aquest diumenge s'hi podia veure en Manuel Cabero, la Maria Martorell -germana de l'Oriol Martorell-, alumnes de l'ESMUC...). Demà, la crònica del concert. Salut!
El passat dilluns 14 d'abril ens deixà en Germà Andreu M. Soler, fundador l'any 1959 dels Nois del Servei d'Odre-Escoltes de Montserrat que portà al capdavant durant 42 anys.
El Germà Andreu era monjo de Montserrat i portà una vida molt activa que ressonà més enllà de les parets monàstiques. Fou fundador de la Penya Barcelonista Montserrat-Monistrol i també fou responsable de joves de l'Hospitalitat de Barcelona que porta malalts a Lourdes i fundador de les Trobades de Joves d'Hospitalitats a nivell estatal. L'any passat publicà el llibre "L'escoltisme i Montserrat" (amb pròleg de Jordi Pujol) que recull més de cinquanta anys de vivències, des dels orígens dels Nois de Servei d’Ordre, que nasqueren a partir de l’esperit i l’obra de l’escoltisme.
Avui, dimecres 16 d’abril, monjos, familiars, amics i escoltes (i antics escoltes) de Montserrat ens hem retrobat per dir-li l’últim adéu.
El germà Andreu el vaig conèixer l’any 1997 quan vaig entrar als Nois del Servei d’Ordre – Escoltes de Montserrat.
Els records més potents són les xerrades que teníem els vespres abans d’anar a dormir. Ell seia al cap de la taula i anàvem desgranant les diferents qüestions, reflexions i tasques que havíem de realitzar l’endemà. Eren reunions llargues i si no acabàvem massa tard, encara teníem temps d’anar al “revolt del vent” o al “Pax Vobis”, allà on ens retrobàvem sota la muntanya de Montserrat, al ras de la nit i al vent, lluny de la cabòries de ciutat.
El germà Andreu, a vegades, ens agafava sols i parlàvem de la nostre vida, problemes o qüestions. S’interessava per nosaltres i ens volia nois ferms, educats, valents i amb esperit de servei. Un dia vaig descobrir que teníem dos punts en comú: el sant i l’aniversari. Resulta que el seu nom de pila era Joan (quan entrà de monjo adoptà Andreu M.) i que nasqué tal dia com el 6 de novembre, igual que jo!
En aquell moment, els escoltes de Montserrat érem els Nois del Servei, o sigui, que encara no hi havia noies. I el funcionament es basava en una estructura dels quatre equips del moment: Llorenç Satorras (nom del primer coordinador dels nois) amb camisa grisa, Mossèn Batlle (camisa vermella), Mestral (camisa blava) i Serra d’Or (camisa verda).
Les tardes dels dissabtes escoltes montserratins amb el meu equip (Llorenç Satorras) tenien una significació especial quan anàvem a les xerrades de monjos (Pare Alexandre Oliver, Pare Adalbert Franquesa, en Pare Lluís Planas o en Pare Josep Maria Sanromà) amb aquells silencis i sacsejades de transcendència.
Certament, d’aquells anys en tinc el record de l’olor d’incens que a tothora perfuma el cenobi. O la guàrdia pel monestir en la nit de la Vetlla de Montserrat, els acudits del germà Carles, algunes tardes de repòs al jardí dels monjos (desconec si podíem anar-hi!), les dutxes que enrampaven, el paper on hi havia el mapa i els llocs de la basílica on cadascú havia de controlar i aquella mà del germà Andreu que t’agafava al braç quan t’havia dir alguna cosa insistentment important.
Avui, en el seu repòs li hem deixat un fulard. Aquell que ens feia posar amb tota cura. Amb la camisa per sota els pantalons i botó de dalt cordat. Ben polits, bona imatge i el sempre a punt per rebre els pelegrins de la muntanya. La muntanya que ja l’acull. Ara ens queda el seu record i allò que ens va donar.
PD: Avui, justament, quan he arribat a casa tenia una carta amb el meu nom picat a màquina; a darrera hi deia “Monestir de Montserrat” i escrit a mà: Andreu Soler. Una carta de l’Associació dels Antics Escoltes de Servei a Montserrat convocant la 4a Trobada. M’he quedat pensatiu i trasbalsat per la casualitat.
jrequesens |
País |
dimarts, 15 d'abril de 2008 | 02:46h
Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la presentació al Palau de la Música del disc "Què fas, polissó? Algunes cançons de Xesco Boix" que recentment ha enregistrat el Grup de Folk. Amb un Palau ple de gom a gom, la vetllada fou esplèndida (més de dues hores) i del més petit fins el més gran vam gaudir plenament tot cantant de la primera a la última cançó. I és que el repertori és d'aquell que hem sentit des de que no aixecàvem 5 pams de terra i que encara cantem (aquest cap de setmana passat mateix, armats amb la guitarra i l'harmònica vam fer una bonica nit a Pujalt cantant alguns d'aquest temes amb escoltes de la Demarcació de Manresa).
Si no vaig errat, el Grup de Folk actual són en Jaume Arnella, Montse Domènech, Eduard Estivill, Isidor Marí, Jordi Pujol, Oriol Tramvia, Montse Soler). Les peces de la vesprada foren Una dona llarga i prima, Caragol, El Gripau blau, Que se n’ha fet d’aquelles flors? La Monja de Moià, Si no em trobes al fons de l’autobús, Les capsetes, Meu Manuel, 5 Ampolles, Vull ser lliure, Les pometes, Els temps estan canviant, Els macarrons, Dunlai, Bella Ciao, Puff el drac màgic, Les rondes del vi, Kumbaià, Adeu Irene... En fi, com feia broma l’Eduard Estivill des de l’escenari, cançons d’estrena mundial.
L’acte, plenament participatiu i amb el públic amb moltes ganes de recordar en Xesco, fou rodó (hi hagué també la participació dels Ara va de Bo) i es complí plenament la força que transmet la música i que en Xesco Boix recordava quan deia: “Cantar, per a mi és una teràpia, com un remei. M’ha tret de moltes cabòries. Ho recomanaria a tothom. La gent de les corals diu que qui canta, estima. És veritat: cantar esponja el cor i ajuda a estimar”.
Us deixo amb un article d’en Xesco Boix que he realitzat per el número 3 de la revista El Cauet (publicació del Cau d’Igualada) que aquest Sant Jordi sortirà al carrer. (segueix..)
Amb tota sinceritat, haig de confessar que en aquests dies d’intensos debats d’Esquerra m’ho estic passant força bé. Tenim la gran sort que bastants actors d’aquesta contesa disposen del seu bloc i llegir els seus articles (i també els comentaris de tots colors que s’hi deixen, allà on els hi permeten...) és viure a primera línia de foc aquesta alegra batalla. Escric batalla per seguir la metàfora però hi hagués posat “període de debat constructiu”. Avui fins hi tot, estava nerviós perquè en bloc de l’Uriel Bertran roman quiet des de l’Aberri Eguna i necessitava una dosi urielistíca de la situació.
Els homes tristos d’Esquerra necessitàvem algun revulsiu com aquest. Una mica de sang, emoció, ganes de canviar les coses, aire fresc... o sigui, recuperar la il•lusió. La freda nit electoral del 9 de març, certament ens deixà glaçats. De fet, els 2, 3, 5 o 8 diputats que podíem treure m’importaven ben poc (que hi volem anar a fer a Espanya?). El que dolia era el càstig dels electors. Però ben mirat, tenien raó. I per això estem aquí, per retrobar el rumb, el bon rumb d’Esquerra cap a la independència. Per saber interpretar els desitjos vehements del poble català.
Tenim uns llargs dies per anar debatent com a bons republicans. Desitjo que al congrés de juny tinguem una Esquerra més forta i decidia que mai. I perquè això passi, hem d’escollir un bons dirigents amb les idees clares, ferms, reflexius, treballadors i amb caràcter. I és que si volem un bon país, necessitem bons dirigents. De moment, no em decanto per cap. Continuo observant com des de dalt d’un balcó succeeixen fets i paraules.
jrequesens |
dimarts, 19 de febrer de 2008 | 19:07h
Curiosament, es dona el fet que els primers de voler fer del català llengua espanyola, en són els partits que diuen ser-ne els primers defensors.
Definitivament, en política, es compleix el FACTA NON VERBA. El fet és que, es propaga la mania d'implantar el català a Espanya. Si som coherents amb el país, no podem anar a les Cortes Españolas (ara en diuen Congreso de los Diputados) i imposar-hi el català. No té sentit demanar que el català esdevingui llengua de les Cortes. Perquè les Cortes són espanyoles. I a Espanya parlen l'espanyol. O si ho voleu, a Castella, parlen el castellà.
Voler parlar al Congreso de los Diputados en català, és acceptar que el català és llengua espanyola.
La proposta d'una política espanyola d'obrir una escola pública a Madrid amb el català com a llengua vehicular n'és un exemple clar. La bona dona, espanyola de cap a peus i coherent amb les seves idees, defensa el català a Madrid tal i com defensarà l'espanyol com a llengua vehicular a les escoles catalanes: si les dues llengües són espanyoles, és normal que a la seva Espanya, a tot arreu s'implantin tals parlars.
Però des d'un punt de vista autocentrat, la nostra preocupació ha de ser el català al nostre territori. Per què carai volem que a les espanyes parlin en català? Si no es pas la seva llengua!
I és que ni la llengua ni la independència ni res dels Països Catalans ha de passar per Madrid.
Evidentment, el català sí que ha d'estar a la Unió (?) Europea. Perque el català sí que és llengua europea. Perquè nosaltres formem part d'Europa i no d'Espanya! Llàstima que el discurs espanyolista guanyi sovint la partida!
jrequesens |
dimarts, 5 de febrer de 2008 | 00:04h
Mentre les paraules d’Across The Univers (The Beatles) fan el seu camí a través de l’univers, dormo profundament somiant en la tarda llarga pedalejant pels carrers de Barcelona. A plaça Universitat un home seriós llegeix l’article ¿Independència per accident? de Joan Vergés, publicat a La Vanguardia. M’acosto a poc a poc i tinc temps de tastar-ne quatre paraules: “Últimament es parla molt del moviment in crescendo de l’independentisme català..”. Sí, ja ho sé, el meu somni no és del tot terrenal i llegeix La Vanguardia en català.
Baixant pel carrer Pelai arribo a Plaça Catalunya. En un banc, seu una noia que llegeix El Temps ignorant la fressa constant d’individus estranys que es barregen amb coloms i llengües de tots colors. A la portada, en rei Jaume I fa el crit de guerra. A dins, en Francesc Ribera, sense brams es mostra optimista mentre ja diu adéu a Espanya.
A Urquinaona, els mots d’”El camí cap a nosaltres” d’en Cesk Freixas llisquen d’un balcó fins les meves orelles obertes. Baixo per la vorera de la Ronda de Sant Pere fins al passeig de Lluís Companys.
Dono repòs a la bicicleta i entro al Parc de la Ciutadella. Obro les primeres pàgines d’un llibre en blanc i hi escric una història alegre sense polítics dèspotes i mentiders, amb persones que caminen lliure i fermament cap a la independència...
jrequesens |
País |
dissabte, 2 de febrer de 2008 | 10:26h
Avui 2 de febrer es compleixen 800 anys del naixement de Jaume I. Per commemorar l'efemèride em sumo a la proposta d'en Vicent Partal amb un fragment del Llibre dels Fets i una reproducció del Penó de la Conquesta.
115. E vengren a nós en Barcelona, e dixeren que uolien parlar ab nos, e quens dirien bones noves. E dixem los, que be fossen els venguts, e quels escoltariem, e que rebriem lurs bones noves. E dixeren nos, que pensassem de passar a Maylor, que sol que la nostra persona, hi fos ques retrien a nos, que aixi ho hauien empres ab els. E nos dixem los, que ben fossen venguts, que bones noves aduyen, e que hi passariem. E fo lur acort dels qui venien della que cavallers ni altres homens non calia passar sino nostra persona e nostres homens per servir-nos: que tant havien els de nostra persona ab aquels qui eren dellà per conquerir les muntanyes com de mil cavallers. E dix en Bernat de Sancta Eugènia:
- Senyor, manats armar dues o tres galees, e metets uos sus, que nos riem ab vós: sempre que els sarraïns vos vegen, retran-se a vós.
Com qualsevol esdeveniment commemoratiu, existeix l’abans. L’anterior. El previ. Tot allò que precedeix l’acte que esdevindrà. A part de l’esdeveniment commemoratiu que informo al titular, també la resta de coses del món tenen un previ. Però això ja no ens pertoca en aquestes línies. (en tot cas, algun dia podríem parlar del primer fet que no tingué previ: qüestió gens menyspreable).
Amb una mica de retard, publico quatre notes amb la crònica de la meva primera estada a la 
Comprar un llibre aquest Sant Jordi, era una mica pecador, tenint en compte la quantitat que en tinc pendents de llegir. Tot i així, tinc una petita tradició de comprar llibres, sobretot de caire polític, en les diades del nostre país. 
Avui, diada de
El passat dilluns 14 d'abril ens deixà en Germà Andreu M. Soler, fundador l'any 1959 dels Nois del Servei d'Odre-Escoltes de Montserrat que portà al capdavant durant 42 anys.
Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la presentació al Palau de la Música del disc "Què fas, polissó? Algunes cançons de Xesco Boix" que recentment ha enregistrat el Grup de Folk. 
Avui 2 de febrer es compleixen 800 anys del naixement de Jaume I. Per commemorar l'efemèride em sumo a la proposta d'en 
