Diumenge passat feia una excursió amb els nens de l'Eixam des de la Fageda d'en Jordà fins al volcà de Santa Margarida. Quan passàvem per La Cot li vaig explicar al meu fill que la nostra família provenia d'aquí. El nostre arbre genealògic acaba en aquest registre a primers del segle XIX. Li vaig explicar que el recorregut de la família va ser La Cot, Sant Joan les Fonts, Banyoles i Girona, la ruta del paper. Li deia que era gairebé la mateixa ruta que van fer els Torras, des de Ripollet passant per Sant Joan les Fonts, fins a Sant Julià i Sarrià amb derivacions a Bonmatí i Flaçà. És la ruta del paper durant el període de la revolució industrial a les comarques de Girona. Van arribar a haver-hi més de trenta molins paperers a finals del segle XIX que un segle més tard conformarien les 25 màquines de paper al nostre territori. Finalment quedaran cinc màquines no sé per quants anys.
Al voltant de la indústria de paper dels Torras s'ha desenvolupat un teixit industrial important. Durant molts anys les fàbriques de Torras han estat una autèntica locomotora industrial, difonent tecnologia pel territori a través dels seus proveïdors. El cas de la nostra família és un exemple de seguiment industrial darrere l'estela tecnològica de la família Torras. Ja fa temps, però, que les fàbriques han deixat de ser locomotores pel fet que les inversions, o bé no es fan, o bé es fan claus en mà amb proveïdors multinacionals.

Através de la sèrie d'articles sobre la crisi he intentat aportar alguns arguments que poden ajudar a entendre per què la crisi que patim és més profunda que la d'altres països i més intensa del que ens imaginàvem. Però, malgrat que la meva anàlisi és pessimista, no m'agrada ser catastrofista de mena.
Sabem que Espanya compra el 85% de l'energia que consumeix a l'exterior. Aquest fet suposa la importació del 2,1% del PIB sobre un dèficit comercial exterior total del 10%. Alhora els augments del petroli afecten la inflació suposant una pèrdua de riquesa de prop del 0,4% anual. Per tant, treballar per disminuir la dependència energètica de l'exterior és una molt bona manera d'impulsar l'economia en aquests moments. És més fàcil aquesta via que no pas impulsar l'exportació de productes a mercats saturats per assolir els mateix valor sobre el PIB o que haver de desenvolupar productes, mercats i processos nous.
De fet, si us ho explico és perquè forma part de la meva recepta per sortir de la crisi. Una recepta que nosaltres la vam aplicar l'any 1992 arran de la crisi d'aquell moment. Aquell any invertirem en la construcció d'una central de cogeneració; enlloc de reduir personal com es fa ara amb els ERO, varem destinar-ne una part a la construcció de la planta. Ens va sortir bé. L'any 1999 la central es va ampliar amb un motor de gas i avui estem començant les gestions per transformar a gas el primer motor, constituint tota una renovació de la central. Quinze anys després, amb una nova crisi, tornem a emprar la mateixa recepta.
Resoldre els problemes del món de l'energia pot aportar dues vessants. Una en el camp de l'estalvi d'energia, per exemple reformant habitatges amb l'aplicació de millors aïllaments i nous tancaments de vidre, amb l'aplicació de nous sistemes d'escalfament d'aigua i de climatització obviant l'ús de combustibles, i amb l'aplicació de sistemes de protecció exterior del sol. En aquesta direcció també hi ha la millora de processos a la indústria per disminuir el consum d'energia, la incorporació de variadors de velocitat, l'entrada de millores en automatització i la modernització de sistemes de logística, fent-la més automàtica. Tot plegat repercuteix en menys consum d'energia.

Dimarts el conseller Antoni Castells va venir a Tribuna Girona. Va venir a donar un missatge d'esperança, a donar moral. Va explicar que, malgrat les dificultats que hi ha ara, Catalunya té una estructura econòmica forta basada en un intangible emprenedor que ajudarà a sortir de la crisi. També va insistir que el que s'ha de fer és millorar la productivitat i la competitivitat. Durant el debat li vaig dir que feia bé de donar moral des del pont de comandament, on es troba ell, però que els que érem a la trinxera teníem la percepció que, el ruixat que ell veia, nosaltres el percebíem com un huracà. Que aquest intangible que ell diu que ens diferencia de la resta d'Espanya és un intangible en retrocés. Que el teixit productiu ha disminuït en els darrers anys de borratxera immobiliària. Que el que cal és proposar mesures concretes per refer aquest intangible empresarial. La seva resposta va ser que la meva visió era en excés pessimista, que ell té tota la informació, bona i dolenta, i que cal donar moral a la societat perquè l'optimisme també fa rutllar l'economia.
El conseller fa el seu paper per augmentar l'optimisme en el món econòmic. Però és bo que sàpiga que s'han de resoldre moltes coses per retornar massa al teixit empresarial, per fer possible que els empresaris tornin a invertir. I, encara més difícil, per facilitar que sorgeixin nous empresaris.
Hem explicat que la millora de productivitat es fa per augment de la inversió, per augment del capital humà i per factors externs, la PTF (productivitat total de factors). Aquests factors vénen influenciats per la societat en la que es troba l'empresa. No és igual fer una inversió d'una indústria a Catalunya, que a Andalusia, o a Alemanya; els serveis i proveïdors que es troben a cada àrea són molt diferents. L'administració, com la societat, té molta importància en aquests components externs. Afecten les infraestructures viàries, energètiques i de telecomunicacions, afecten els tràmits burocràtics, afecten la formació...

Diumenge passat deia que el capital humà és fonamental per assolir una elevada productivitat que ens faci competitius en el mercat global. Escrivia sobre els problemes més trivials, com l'absentisme i el presentisme. Quan parlava de formació, opinava que la formació contínua és necessària, però no suficient: podem millorar el coneixement d'un treballador, adaptar-lo a la feina. Però difícilment podrem augmentar la seva capacitat intel·lectual, difícilment podrem suplir la formació que havia d'assolir quan era alumne de l'escola. És cert que, coincidint amb la publicació de certs estudis, sovint es qüestiona el resultat del nostre sistema d'ensenyament. Ja fa massa temps que es qüestiona i els resultats no milloren, perquè no s'arriba al fons del problema i/o perquè no li donem el valor adient, no dedicant-hi els mitjans que cal. També perquè no fem prou debat. Els següents titulars són de les darreres setmanes. "Educació considera magnífic l'ensenyament públic i qualifica d'inútils alguns estudis". "El major dèficit d'Espanya no és ni públic ni exterior". "Els instituts catalans es troben a la cua de l'OCDE en ciències i lectura". "Això és una emergència: es necessiten enginyers". N'hi ha per donar i per vendre. Però el que em sembla més destacat és el d'una carta d'un lector que titulava "Treballar menys". S'hi llegia que tenir més temps per a un mateix és una filosofia de vida que es va obrint camí poc a poc. Acabava explicant que malauradament la crisi no li deixa aplicar la doctrina. Tinc la impressió que aquesta filosofia és la que s'ha carregat el sistema d'ensenyament. La que diu que l'estat natural de l'home és el d'estar ajagut. La que diu que hem d'ensenyar persones, no treballadors, com si fossin individus diferents. La que diu que no hem de posar deures als nens perquè es cansen. La que diu que no hem de posar notes als alumnes perquè es frustren. La que diu que els alumnes no han de repetir curs perquè queden marcats. La que diu que l'escola no ha de ser una guarderia, impedint horaris compatibles amb els del treball dels pares. La que diu que no hem de fer els nens competitius per no angoixar-los...

La suspensió de pagaments d’Aconda és una de les pitjors notícies de les comarques de Girona. El perill de supervivència d’una empresa que fins fa poc donava feina a 320 persones és una molt mala notícia. Conec força tècnics que hi treballen i em sap molt greu el moment que passen. Em poso a la seva pell i només em porta mals records.

Diumenge passat hi va haver la fira del paper a Sarrià. Allà em van dir que la màquina 4 de la fàbrica de Flaçà estava aturada per manca de matèria prima. Allà també hi va anar el conseller d’indústria, universitats i turisme, Josep Huguet a inaugurar l’exposició sobre els papers de Salamanca. En el seu parlament, al conseller no se li va acudir res més que dir que el sector del paper era com el tèxtil, que estava abocat a la desaparició. Que en tot cas el que podria quedar seria el final de la cadena, la impressió i la distribució. Quan m’ho van explicar vaig quedar de pedra. D’on deu haver tret tantes bestieses el conseller? Fa anys que lluito per constituir un clúster de paper i embalatge flexible a Girona i ara el conseller ens surt per petaneres.

El sector del paper és un sector intensiu en capital, en energia i en tecnologia. A diferència del sector tèxtil, el sector paper no té un pes de la mà d’obra excessiu en la confecció de costos. La competència de països com Indonèsia o Xina és una competència tecnològica, on les màquines que s’han instal·lat allà són de l’última tecnologia. Si les nostres fàbriques no poden competir amb aquelles és per manca de mitjans humans (de nivell) i per manca d’actius (màquines). A la Península Ibèrica la producció de paper no ha parat de pujar; mentrestant, les fàbriques van tancant. És el resultat de la mort de les fàbriques que no s’han modernitzat i el naixement de noves unitats més grans.

El conseller veu que se li moren les fàbriques de paper. Però no s’ha preguntat per què. Almenys això sembla deduïr-se de les seves paraules. Si no neixen noves màquines de paper a Catalunya és perquè no hi ha els condicionants per fer-ho. Bé que se’n fan de noves a Aragó, Madrid o Portugal. Si no es fan noves fàbriques de paper a Catalunya és perquè costa trobar terrenys adequats, perquè no hi ha personal qualificat que hi vulgui treballar, perquè és molt difícil trobar crèdits a més de deu anys, i perquè les administracions, enlloc d’ajudar, es dediquen a fer la vida impossible. Ho dic per experiència.

Un altre factor que cal remuntar és la baixa moral dels emprenedors. No ens podem resignar davant la pèrdua de teixit industrial. El conseller Subirà es va resignar amb la pèrdua del tèxtil sense lluitar i ara ho fa Huguet. La resignació només aporta desmoralització al teixit industrial quan el que fa falta és superar els moments difícils i lluitar.

La crisi d’Aconda s’ha de veure des d’aquesta perspectiva. Si els condicionants de la nostra societat haguessin ajudat, no hauríem arribat fins aquí. Ara més que mai s’ha d’empènyer per superar el moment i enfocar cap el futur.

La crisi va agafant caires desconeguts cada dia que passa. Ens trobem enmig d'una gran tempesta de rufa. Si no fos pel dramatisme i el perill de la situació que estem vivint, de la qual no sabem si en sortirem ben parats, els fets d'aquestes setmanes són molt interessants. Assistim a la fi d'un període amb una determinada manera de fer. Ara ho estem veient amb la banca i el sistema financer. Més endavant veurem com es qüestionen més coses, com el comerç internacional, el valor del treball, les àrees d'inversió,... Jo veig en els fets un costat positiu, però farà falta una mica de sort per poder arribar a bon port. Que el sistema financer caigui, fruit de la seva fartaneria, és una cosa que havia de passar. Són les regles de l'economia. Si se'n fa un excés, l'economia te la torna. Sort n'hi ha encara que dos i dos sumen quatre, perquè hi ha un munt d'economistes intentant capgirar les regles bàsiques. Ja va passar a l'any 2001 amb la bombolla tecnològica; "xip or bric" deien, com si l'única cosa important a l'economia fos el món de l'ordinador i de les telecomunicacions, menyspreant tots els altres sectors. Llavors va ser el xip, ara ha estat el bric, el rajol. Tan erroni era dir "xip o bric", com ho seria que ara diguéssim "ni xip ni bric"; en el món econòmic es necessiten tots els sectors. Els economistes que treballen en el sistema financer d'elit, sota la frase "enginyeria financera", s'han fet un tip d'amagar autèntics moviments de corrupció fiscal i d'estafa. La borsa ha deixat de ser el canal per vehicular els estalvis de tothom cap a inversions en les empreses per esdevenir un món virtual amb tota classe de martingales i productes ficticis.

Any rere any el nombre de morts a muntanya augmenta. A tot Espanya, durant el primer semestre de l'any hi ha hagut 50 morts, durant tot l'any 2007 n'hi va haver 84, el 2006 van ser 97, el 2004 foren 103,... Imprudències? Inexperiència? Desconeixement del territori? Mal equipats? Riscos innecessaris? Excés de confiança? Mala sort? És difícil trobar una única explicació als accidents de muntanya. Possiblement les causes no són les mateixes en el Pirineu central, més inaccessible, que no pas en el nostre Pirineu oriental, molt més proper i en teoria més fàcil. M'atreviria a dir que allà els accidents es deuen més a la relaxació i a la mala sort, mentre que aquí es deuen més a la inexperiència, a la imprudència, al desconeixement i a assumir riscos innecessaris. És clar que això també és diferent si l'accident és a l'estiu o a l'hivern. En el darrer any s'ha comptabilitzat com a mort a muntanya l'accident del trineu amb una pilona a Vallter, una autèntica imprudència, o els morts per l'allau a Esterri d'Àneu, on no es pot parlar de desconeixement i en tot cas es pot pensar en un risc innecessari.

Escric en un avió de Spanair direcció a Estocolm. No és un MD 82, és un avió Airbus 320. Avui a la premsa surt la hipòtesi que l'avió que es va estavellar a Madrid no portava els flaps i els slats oberts, que podria ser un oblit de la tripulació o un defecte del sistema que avisa.
Els avions s'enlairen perquè la forma de les ales, associades a una velocitat, generen una força inferior, força de sustentació, que els aixeca. Les ales no són estàtiques, són dinàmiques. Quan un avió de reacció s'enlaira, o aterra, les ales es fan més grans, creixent cap endavant i cap enrere guanyant superfície de sustentació, son els flaps i els slats. Quan l'avió ja és a dalt els pilots endrecen aquests postissos de les ales a fi i efecte de fer-les lliscar suaument en l'aire, tenir menys turbulències i consumir menys energia. Sorprèn, i molt, que pugui haver un aparell com aquest que permeti al pilot assajar l'enlairament sense que un avís o un impediment li prohibeixi.
Els avions són màquines delicades. Com totes, tenen risc d'espatllar-se. Recordo allò que hem dit alguna vegada que el risc zero no existeixÉ què us he d'explicar jo amb l'accident de vessament de fuel l'any 2004. Per això hi ha màquines i sistemes (els més delicats) que, conscients del risc, tenen redundància en molts elements. Vol dir que si una bomba hidràulica, un sensor, o un centre de control, fallen, n'hi ha un altre que fa la seva feina. Els avions estan plens de sistemes redundants, doblats, i expliquen que no hi ha vol sense que hi hagi alguna incidència. La mateixa cosa es pot aplicar a les centrals nuclears i a moltes màquines i processos. La redundància aporta seguretat, així mateix com el disseny, la bona operació i el manteniment.
Els enginyers, que dissenyem, construïm i mantenim ginys i màquines, tenim clar el concepte de risc. Quan calculem la talla d'un rodament d'una màquina de paper, ho fem per 100.000 hores; en un cotxe es calcula per 200.000 o 300.000 quilòmetres. Sabem que la vida és relativa, que hi som perquè hi ha una probabilitat que ens ho permet. La probabilitat que caigui un avió en un any és d'un cada 2 milions de vols, la d'un accident en un tren és d'un cada 3 milions de viatges, la d'un autobús d'un cada 10.000 i la d'un cotxe d'un cada 20.000. La d'una moto és d'una cada 200, la que et caigui un llamp d'un de cada 10 milions, la que hi hagi una explosió nuclear d'una de cada 10 milions, la de tenir càncer és d'un cada 250.000, la que hi hagi foc un de cada 200.000 i la que caigui un meteorit un de cada 600.000 milions. Ens acostumem a viure amb aquest risc, a vegades no en som conscients i altres ho assumim amb resignació, quan no amb impotència.

La conclusió a la qual els sociòlegs catalans van arribar, quan van definir l'estat de desconcert català, serà recordada per la història. Tot i ser evident que a Catalunya és difícil entendre certes coses que passen, em temo que el mateix succeeix a la resta d'Espanya i d'Europa. El desconcert es produeix quan no es pot entendre el que ocorre, quan efectes que passen contradiuen lleis o estructures socials establertes; en fi, arriba quan ningú explica clarament aquestes contradiccions.
Amb la crisi econòmica esdevé una cosa d'aquestes. Els polítics del govern de Madrid s'han enrocat a no acceptar la gravetat de la crisi econòmica en la qual hem entrat. Encara aquesta setmana el president Zapatero es resistia a acceptar la previsió de recessió feta per la Unió Europea, dient que "...la comisión se equivoca a menudo". Però la no acceptació de la gravetat la fa gairebé tothom. Llegeixo una editorial d'un altre diari de les nostres comarques dient que aquesta crisi ens agafa més previnguts que l'anterior del 93; també llegeixo un article on un empresari important es consola dient "...que nos quiten lo bailao"; fins i tot en Ramon Iglesias en el seu Dietari sembla estar tip del tema predint que tanta saturació del problema portarà al desinterès de la gent.
No estic d'acord amb aquesta resistència a veure la gravetat de l'assumpte: fins que no s'accepti no es podrà començar a trobar-hi la solució.
Venim d'un període en què la bombolla immobiliària ha destrossat literalment el teixit productiu del país. La facilitat amb la qual es guanyaven diners ha malversat el sistema financer, mostrant la seva ludopatia, ha canviat la cultura del treball per la de l'especulació, s'ha carregat el teixit industrial i ha posat el turisme en una situació de mala competitivitat en el seu entorn pròxim. Deu anys d'anar fent això pot comportar deu anys més per refer-ho, tot dependrà de l'energia que hi posem per rectificar: si ens entossudim a no acceptar els fets hi estarem més.

L'any 1981 vaig tenir el meu primer ordinador personal, un Apple II. L'havia vist a França i m'havia fascinat la idea dels fulls de càlcul, el fet que en una taula de fórmules els valors canviessin quan es modificava una casella. L'ordinador alhora feia servei com a tractament de text, com a petita base de dades i com a eina per escriure senzills programes d'ajuda en llenguatge Basic. També va arribar a haver-hi un joc de pilota rebotant en les parets de la pantalla.
L'ordinador va començar a fer-se vertaderament personal, a introduir-se en les cases, quan va aparèixer el fenomen Internet, ja a l'any 1995. A partir d'aquest moment l'entrada a les llars i la difusió dels seus continguts ha estat exponencial, moviment que encara no ha parat i no sabem on ens portarà.
Mai no he jugat en un ordinador, ni amb la pilota que rebotava en l'Apple II, ni al Tetris de la meva PDA. Confesso que he arribat a tenir curiositat pel joc de simulació de vol d'avions, sobretot quan vaig descobrir que hi havia la possibilitat de posar-hi paisatges del Pirineu, però no he arribat més lluny.
Vaig fer els meus estudis sense ordinador. La primera calculadora va arribar just quan feia tercer a l'escola d'enginyeria, quan fins i tot ja tenia la regla de càlcul. Per la meva formació, veig l'ordinador com una eina útil, capaç de manejar molta informació al mateix temps, imprescindible per a l'automatització de tasques,... però em costa adjudicar-li l'etiqueta de màquina. És normal que em costi, primer per la meva formació sense tenir-ne, però sobretot perquè a la meva feina m'he acostumat a peces grosses, algunes de 100 tones, a eixos i coixinets de gran dimensió, fins a 800 mm de diàmetre, a màquines de potència considerable, de 6 MW... davant aquest panorama com voleu que doni l'etiqueta de màquina a una caixa plena de targetes de plàstic de nyigui-nyogui per on se suposa que circula la informació amunt i avall a velocitats increïbles!

El dia 7 de novembre de 1659 França i Espanya signen el tractat dels Pirineus. Arran d’aquest tractat, els comtats catalans del nord de la carena queden lligats al reialme francès. Així, el Vallespir, el Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya canvien de rei. Era el resultat d’un període convuls després de la guerra dels Trenta Anys i de la guerra dels Segadors a Catalunya. El llibre d’Alain Ayats “Les guerres de Josep de la Trinxeria” és un recull de dades que permet fer-se una idea del que va passar. El tractat significà canvis fiscals als comtats segregats. El Vallespir, al ser una comarca fronterera d’alta muntanya, amb dificultats econòmiques per sobreviure, estava acostumada al comerç per contraban. En aquell temps el comerç es feia amb la sal, la llana i el ferro. A molts pobles hi havia teixidors de llana, ferrers a les fargues, fabricants de claus i traginers que movien el material. A Sant Llorenç de Cerdans, per exemple, el 44% de la població activa treballava en el ferro. La sal era necessària per alimentar el bestiar i per conservar la carn. Al ser un element vital era habitual que hi hagués un impost que gravava el seu consum. Els comtats nordcatalans, però, havien comprat a perpetuïtat aquest impost el 1311. El canvi de domini va suposar tornar a tenir l’impost sobre la sal, l’anomenada gabelle. Aquest impost va ser la causa d’una revolta que va durar ben bé deu anys, amb episodis greus d’enfrontament entre la població i el poder francès. Així, després del cànon sobre la sal i de la imposició de consumir sal francesa, els habitants del Vallespir varen continuar consumint sal provinent d’Espanya, dels Alfacs i de Cardona, sal que no tenia impostos. L’administració francesa, al no ingressar fiscalment per la gabelle va dissenyar un cos de policia de la sal, els gabellous, inspectors que anaven per les cases i pels camins vigilant la procedència de la sal. L’enfrontament entre el territori i els inspectors va anar creixent fins que va aparèixer un moviment armat, els Angelets de la terra. La revolta es va originar en la part més alta del Vallespir, entre La Menera, Serrallonga, Sant Llorenç de Cerdans, Costoja i Prats de Molló. Cal dir que en aquell temps l’ordre social l’havia d’assegurar el sometent, manat pel batlle del poble. També que bona part dels bandolers que havien rondat pel territori s’havien reconvertit en soldats mercenaris, anomenats Miquelets, llogant-se ara al rei de França, ara al rei d’Espanya.

La ratlla fronterera entre l’Alt Empordà, la Garrotxa, la Vall de Camprodon i la Cerdanya ha estat testimoni en la història de nombrosos episodis. Des d’actuacions de contraban, passant per bandolerisme, per accions de guerrilla, per accions d’invasió, fins a accions d’exili. A la Vall de Camprodon hi ha moltes persones que tenen parents a l’altre costat. L’emparentament entre gent del Vallespir o del Conflent amb gent de la vall és un fenomen important. Al llarg de la història, de les guerres, i de moments de misèria econòmica, la gent creuava la ratlla fronterera per resoldre els seus problemes. L’intercanvi de gent, no ha estat només en la direcció França-Espanya, sinó que també s’ha donat en la direcció contrària. Durant les guerres es produïen exilis, però també desercions per no haver d’anar a combatre. L’episodi més gran va ser l’exili després de la guerra civil espanyola. La fugida per les nostres muntanyes comença el mateix mes de l’alçament militar del juliol de 1936. En aquells dies molts religiosos i altra gent de la burgesia catalana es van sentir en perill. Els capellans que vivien a la comarca van sortir en dos grups, un per coll de Malrem fins La Menera i l’altre per coll Vernadell fins el Coral. Durant aquests primers temps de la guerra n’hi va haver molts que van travessar la frontera per arribar a Prats de Molló. A través de França entrarien a Espanya per Navarra al costat de Franco. Un altre grup que va creuar la frontera va ser el dels desertors, gent cridada a files que s’escapava. Aquest grup solia demanar ajuda a coneguts en el territori per poder travessar la frontera. Es coneix el cas de gent d’Olot que va travessar la frontera per la seva part més alta, cap a Mentet, o cap a Prats per darrera el Costabona, per coll del Pal, per no aixecar sospites.

Descripció de l'excursió d'UlldeTer a Núria feta per en Joan Mora