La ratlla fronterera entre l’Alt Empordà, la Garrotxa, la Vall de Camprodon i la Cerdanya ha estat testimoni en la història de nombrosos episodis. Des d’actuacions de contraban, passant per bandolerisme, per accions de guerrilla, per accions d’invasió, fins a accions d’exili. A la Vall de Camprodon hi ha moltes persones que tenen parents a l’altre costat. L’emparentament entre gent del Vallespir o del Conflent amb gent de la vall és un fenomen important. Al llarg de la història, de les guerres, i de moments de misèria econòmica, la gent creuava la ratlla fronterera per resoldre els seus problemes. L’intercanvi de gent, no ha estat només en la direcció França-Espanya, sinó que també s’ha donat en la direcció contrària. Durant les guerres es produïen exilis, però també desercions per no haver d’anar a combatre. L’episodi més gran va ser l’exili després de la guerra civil espanyola. La fugida per les nostres muntanyes comença el mateix mes de l’alçament militar del juliol de 1936. En aquells dies molts religiosos i altra gent de la burgesia catalana es van sentir en perill. Els capellans que vivien a la comarca van sortir en dos grups, un per coll de Malrem fins La Menera i l’altre per coll Vernadell fins el Coral. Durant aquests primers temps de la guerra n’hi va haver molts que van travessar la frontera per arribar a Prats de Molló. A través de França entrarien a Espanya per Navarra al costat de Franco. Un altre grup que va creuar la frontera va ser el dels desertors, gent cridada a files que s’escapava. Aquest grup solia demanar ajuda a coneguts en el territori per poder travessar la frontera. Es coneix el cas de gent d’Olot que va travessar la frontera per la seva part més alta, cap a Mentet, o cap a Prats per darrera el Costabona, per coll del Pal, per no aixecar sospites.
La Vall de Rojà és una petita vall situada a la comarca de Conflent, a França. És coneguda pel dret de pastura que tenen els pastors d’Espinabell des de temps immemorials.
El Pic de Roca Colom (2.508 m.) no és una muntanya qualsevol. El nom prové del fet que en el pic hi ha una volada de perdius blanques; fa tants anys que hi són que ha originat la toponímia del pic amb la confusió entre perdius blanques i coloms. Però el que és més important del pic és la seva posició. En efecte, el pic divideix tres comarques. La Vall de Camprodon, la del Conflent i la del Vallespir. Això és perquè a partir del vèrtex del pic es divideixen tres aigües, les del Ritort que van al Ter, les del Tec que van al Vallespir, i les del Tet que van al conflent. Segons Corominas els noms dels rius tenen la mateixa arrel “El nom dels tres rius Ter, Tec i Tet paral·lels i pròxims geogràficament, i no menys en les formes de llurs ètimons, tots tres han de venir de la mateixa o semblant nissaga; l’arxiarrel indoeuropea TE; el Ter i el més veí Tec, vindran de la seva amplificada, arrel TEK- ‘rajar, ser corrent’,.... També seria probablement TECER-, la forma real de l’ètimon del Ter. Ibèric o sorotàptic ..., crec en la derivació TECER- en lètimon del nom del Ter (‘el riu que baixa a dolls’) es va fer per adaptació al mot significatiu Tecer/Ticer ‘senyor. Major’. El Tec i el Ter tenen arrel sorotàptica comuna TEC-, però el Ter és per dir-ho així el Tec major, el Tec poderós, cabalós a tot ser-ho, que hem anat veient en les mencions del riu.”
El Pic de Roca Colom és, des del punt de vista toponímic, tota una troballa. Des del punt de vista geogràfic també és molt curiós. Al costat sud-oest, als seus peus, hi té el circ de Concròs (“concavat, balmat” segons Coromines), l’únic circ que coneixem de cara al sud.
Us recomano la descripció de la excursió que vam fer a Mentet diumenge 10 d'agost. La fa en Joan Mora, amic meu i un enamorat del territori de la Vall de Camprodon.
Sovint ens queixem que la previsió que fa TV3 sobre la meteorologia no s'ajusta
a la realitat. Hi ha raons per les que es produeix aquest desfasament. Gairebé
totes tenen a veure amb la situació geogràfica de les nostres comarques,
sobretot amb la posició entre la carena pirinenca i el mar Mediterrani. La
distància entre el pic Costabona i el mar és només de 70 km en línia recta.
Sabem que per l'efecte de la rotació de la Terra les masses d'aire es desplacen
des de l'oest cap a l'est. Dit això, cal remarcar que els vents no porten pas
sempre la mateixa direcció. Si bé les masses d'aire en general vénen de l'oest,
els vents giren segons si les masses d'aire són d'alta o de baixa pressió. En el
primer cas giren segons les agulles del rellotge i en el segon cas giren en el
sentit contrari. Això és molt important, ja que si els vents provenen de la
Costa Brava aporten humitat i, si vénen de l'interior, no. Com que els vents
predominants són de l'oest, són secs: per això no plou sovint. Quan una borrasca
es situa cap a Tarragona, ens aporta aire humit. Si coincideix amb baixes
pressions, o amb fred en altura, llavors plou de forma important: són les
llevantades. Aquest fenomen és relativament fàcil de predir si els models
meteorològics no s'equivoquen. Sovint les borrasques que acaben en llevantada
creuen la Península ibèrica pel mig; diem que si plou a Madrid l'endemà plourà
aquí, encara que això no sempre funciona.
Aquestes setmanes s'estan negociant els ingressos financers de la
Generalitat derivats del nou Estatut. L'Estatut, que va ser aprovat fa
dos anys per referèndum, encara es troba en el Tribunal Constitucional;
aquest està estudiant què i com el retoca. L'Estatut va ser un projecte
en el qual la societat catalana hi vam posar il·lusió fruit de ser
conscients que la nostra associació amb Espanya esdevenia un problema
per a la nostra economia. La il·lusió ens va costar la fi del govern de
Pasqual Maragall. Som conscients del problema fiscal perquè durant anys
alguns economistes, entre ells el conseller d'economia Antoni Castells,
anaven estudiant les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. Què
diuen d'important aquestes balances per engegar un procés de tanta
dificultat i amb tanta sang com el de l'Estatut? Diuen que des de l'any
1986 fins avui Catalunya té una diferència negativa entre el que paga i
el que rep de prop del 10% del seu PIB. Hi ha d'haver dèficit fiscal a
Catalunya? Sí, perquè el nostre territori és més ric que altres
d'Espanya. Una política fiscal progressiva, basada en la redistribució
de riquesa, que ajuda els més febles a sortir-se'n, ha de tenir
mecanismes de solidaritat. El dèficit actual és prou solidari? Recordo
que es proposa un 0,7% com a quota de solidaritat internacional. Una
xifra que podria ser respectable seria la del 3% com a quota de
solidaritat, molt lluny del 10% d'avui; en cap cas, com mana l'Estatut,
no pot ser que qui rebi l'ajut solidari acabi essent més ric que el
territori que l'ha donat. Mantenir aquest mecanisme, a més de ser
injust, és pervers, i porta irremeiablement a l'enfrontament entre
pobles.
Aquest divendres s'ha
acabat el termini per presentar al·legacions pel traçat de la línea de
400 kV entre Bescanó i Santa Llogaia. És una fita important dins el
projecte. Ara hem d'esperar la resolució de les al·legacions
presentades i l'execució final. Des de l'any 2005 he escrit una
vuitantena d'articles que parlaven directament o indirectament sobre la
MAT. He intentat estudiar els efectes de les línies sobre el territori,
he estudiat si hi havia altres alternatives, he participat a totes les
reunions de Mario Monti, i he assistit a totes les reunions, debats i
xerrades on m'han demanat. Sovint ho he fet en solitari, a pit
descobert, en debats on jo era l'únic que defensava la línia davant
altres ponents en contra i una assistència també contrària. En època
escolar visc a Sant Gregori, poble amb una posició unànime contra la
línia. He hagut d'aguantar els moviments en contra a Camprodon. He
passat cada dia enmig de les pintades de la República i de Besalú
contra la MAT... Hauria estat per a mi molt més fàcil posar-me al
costat del moviment contra la MAT. Imagineu la gràcia que em fa caminar
sota la línia de Vic a Baixàs que passa per Coll d'Ares, a prop de Sant
Pau de Segúries, Molló i Prats de Molló. Sabeu que m'estimo
especialment el territori de la Vall de Camprodon i de l'Alt Vallespir,
hi camino cada diumenge, gaudint del paisatge, i en faig difusió quan
puc. He après a acceptar amb resignació el pas de la línia de 400 kV,
tot i escoltant el soroll de l'efecte corona que fa el pas de
l'electricitat pels fils.
Durant milions d'anys l'impacte de la
vida a la Terra fou neutral des del punt de vista energètic: animals i plantes
coexistien en un cicle continu. Quan l'home primitiu va descobrir el foc, el
balanç de la natura començà a canviar irreversiblement. Amb el foc fou possible
coure carn, aturar els depredadors, fondre metalls formant estris i armes, i
allargar la jornada laboral. En les dues últimes centúries el gènere humà ha
descobert com convertir el calor en electricitat, la forma d'energia més
versàtil i convenient. L'electricitat ha fet possible avanços impressionants en
la ciència i l'enginyeria, transformant la civilització i fent-nos la vida molt
més confortable que la dels nostres predecessors. Malgrat això, en el procés
s'ha creat una societat de consum que tracta l'electricitat i les altres formes
d'energia com articles que s'han de disposar sota demanda. En el període
relativament curt que comença en la revolució industrial (la segona meitat del
segle XVIII) i arriba fins ara, una fracció significativa de les reserves
fòssils del planeta, les quals havien tardat milions d'anys a formar-se, s'han
esgotat significativament. L'emissió de diòxid de carbó i altres productes de la
combustió tenen ara un impacte notori en el clima global.
Aquest rètol és el que acompanya els anuncis de la companyia de telèfons O2 d'Anglaterra. Sovint les grans companyies fan servir aquests recursos com a política de creació d'imatge. Forma part de l'orgull de pertinença a un col·lectiu, una mena de nacionalisme. En aquest cas la pertinença pot ser de part del treballador, de l'accionista o del client. Jo no m'hi sento pas copsat.Vist així, ser client de Telefónica, en lloc d'enorgullir-me, m'avergonyeix. Per això em va sobtar l'anunci arrogant ... a Telefónica company. Podria dir el mateix de moltes grans companyies espanyoles, com Iberia, El Mundo, Telecinco, Antena 3. El que passa és que d'aquestes no en sóc client i, per tant, les ignoro.Des de fa anys observo la desgràcia pel país de tenir una companyia com Telefónica. Una companyia que hauria de ser la impulsora de les noves tecnologies, la que té la responsabilitat de construir una xarxa de dades forta i a bon preu per poder fer possible aquest desenvolupament tecnològic. Sempre que veig una furgoneta de la companyia amb l'escala al damunt dic, mira, ara passa la tecnologia. No heu demanat mai el servei d'avaries a domicili? No heu hagut de saber que la línia que us alimenta està feta pols i que no hi ha cap intenció d'arreglar-la? No us heu quedat mai sense telèfon o sense Internet? No us han atès uns operaris amb un coneixement tecnològic i cultural fora de lloc?
El dia 4 de juny vaig ser en un debat sobre la MAT a Banyoles. Hi era amb en Xavier Llorente i en Francesc Xavier Quer. En aquell debat va quedar definitivament clar que la plataforma No a la MAT resta immòbil amb el lema Ni aquí ni enlloc, sigui quina sigui la solució i les raons que justifiquen la línia. L'any 2005 Xavier Llorente em comentava que una assemblea difícilment pot arribar a fer pactes. Per tant, queda clar que no hi ha res a fer i cap a una altra cosa. Les campanes toquen a mort, deia en Joan Martí... En canvi els alcaldes de l'associació AMMAT tenen una altra actitud. S'han d'oposar a la línia, defensant els seus ciutadans, però han de ser pragmàtics i negociar quan no hi hagi més remei. Quan s'acabava el debat em vaig oferir a trobar un plantejament de consens. El meu compromís amb els alcaldes és el de trobar una solució realitzable que els serveixi a ells i alhora puguem presentar amb les patronals. No és fàcil després de tot el que s'ha dit trobar una solució que beneficiï a tothom. No ens enganyem, és impossible. Qualsevol solució té una part negativa per algú. Per tant, he intentat conèixer les raons que ha aportat CESI durant la intermediació de Mario Monti, llegir la documentació sobre l'impacte ambiental de la línia entre Bescanó i Santa Llogaia, veure en el terreny els punts més difícils, posar objectivitat en l'elecció i, a partir d'aquí, treure una possible solució que agradi al màxim de gent.
Per fi sembla que tothom accepta que l'economia espanyola ha entrat en crisi. El Govern deixa de fer equilibris semàntics, s'oblida del que va dir en època electoral, i l'oposició deixa les batalletes internes per començar a preparar guerres més importants. Tots els analistes econòmics, tots, comencen a expressar el seu pessimisme. Hi havia recel a fer veure certa desesperació per por de contagiar-la i aprofundir encara més la crisi. Vista la fondària del forat, ha prevalgut el realisme acceptant la gravetat de la situació. Les xifres comencen a ser preocupants. En pocs trimestres ens haurem cruspit el famós superàvit espanyol, s'apunten situacions de creixement nul amb inflació elevada, es calcula un atur de l'11% (diu un ministre optimista), s'entreveu un augment de la morositat important i un cicle de caiguda d'empreses,...
Amb la visita de divendres de la setmana passada s'han acabat les visites que Mario Monti ha fet a Girona per ajudar a trobar una solució a la MAT. Han estat 5 visites. També hi va haver una trobada a Barcelona amb els contraris i els que estem a favor de la línia, per separat. En la primera i la segona trobada, Mario Monti va explicar el paper que faria per intentar resoldre el desacord en la connexió de la línia de 400 kV entre Espanya i França. A partir d'aquí, a cada reunió va venir acompanyat de dos membres de l'enginyeria CESI, en Bruno Cova i en Michele de Nigris. Tots tres són italians i parlen el francès, tot i que Mario Monti entén i parla el castellà. Les reunions s'han fet sempre amb un traductor. Les dues primeres amb una persona que es situava darrere seu i les següents, més complexes amb presentacions, es van fer amb traducció simultània.
La vaga de camions ha estat el tema estrella de la setmana i continuarà sent-ho la vinent. Una vaga de camions té una incidència important sobre el nostre entramat econòmic. Com més oberta és l'economia més dependència té del transport i en els darrers decennis no hem parat d'obrir l'economia a l'exterior. La situació del país cada vegada és més complexa i es va embolicant a mesura que passa el temps. Els propietaris dels camions pensen que tenen tot el dret a demanar que es facin excepcions amb ells, que se'ls ha d'ajudar a remuntar una situació que s'ha fet insostenible. El mateix pensen els agricultors, els pagesos, els taxistes, molts industrials, les aerolínies... en fi, tots els que tenen en el seu negoci al combustible com a primer cost. Ja ho vaig dir diumenge passat. No es pot abaixar l'impost dels combustibles. Abaixar l'IVA, tal i com proposa CiU, és una altra bajanada. Si Europa ha tingut els cotxes amb menys consum del món és perquè fa temps que hi ha l'impost de combustible. Això ens ha avançat lleugerament (encara que no prou) en les mesures d'estalvi en el consum als vehicles. Cal repercutir l'augment del cost del combustible en els preus dels serveis. I si això no es pot fer perquè hi ha massa oferta al mercat, com és el cas dels camions, el que s'ha d'ajustar és l'oferta, disminuint el nombre de camions. És dur, però és el camí.
Aquest any 2008 està sent un any delicat. No només perquè el canvi de cicle econòmic ens agafa sense haver fet els deures, sinó perquè entrem en un cicle diferent, desconegut. La demanda de matèries primes ha encarit els preus fins a valors que obliguen a canviar les maneres de fer de tothom. El fort augment de la demanda de matèries primes de la part de països com la Xina o l'Índia ha deixat el comerç internacional completament desequilibrat. Com sempre passa, això és perquè ningú ha anticipat el moviment, perquè no hi ha previsió de cap mena. Algú dirà,... són les lleis del mercat. Sí senyor i s'han d'acceptar, però per a alguna cosa es va inventar la història de l'economia, per no caure en els errors del passat, preveure els fets, i minvar els efectes de les crisis. El cas és que fem curt d'aliments, d'aigua, d'acer, de coure, de plàstics, de combustibles... No és que no n'hi hagi per poc temps, no. Fem curt per sempre. En algun element el cas esdevé especialment greu, com en el cas dels aliments o dels combustibles. Pel que fa als aliments és més greu perquè afecta milions de persones que tenen fam i cada vegada ho tenen més difícil per resoldre-ho; alguns que ja se'n sortien ara han tornat a veure que no poden menjar el que necessiten. Quant als combustibles, el desequilibri esdevé letal pel fet que l'excés de demanda accelera l'esgotament de tots els combustibles fòssils, petroli i gas natural. No sé si és greu, com el cas dels aliments, però com a mínim hi haurà un abans i un després. Així com el problema dels aliments s'ha de resoldre augmentant la producció, el 50% diu la FAO, en el cas dels combustibles el problema s'ha de resoldre estalviant. Tenim prou experiència en les dues crisis energètiques dels anys 1973 i 1978 per saber que no s'hi val fer trampa i amagar el cap sota l'ala; cal actuar deixant que els preus pugin i d'aquesta manera baixi el consum. Durant el darrer mes de maig el consum de gasoil va baixar un 10%. No hi ha més camí que aquest. És dur. Fa mal. Però és el camí. No tenen raó els pescadors, els transportistes i els agricultors quan demanen que s'abaixin els impostos de combustible. No només no tenen raó, sinó que han de saber que aquests s'aniran apujant per equilibrar-se als dels altres països de la Unió Europea. Més augments en els preus de les gasolines faran encara disminuir més el consum, fins que l'augment sigui de prou quantitat que obligui a canviar alguns dels hàbits que encara tenim. Fa un parell d'articles deia que el preu de la gasolina pel qual decidirem passar a cotxes elèctrics es troba entre 2 i 2,5 €/litre. Doncs això. Des del 1,3 €/l. d'avui fins arribar a 2€/l, aquest és el camí per córrer. Pel que fa als transportistes, agricultors i pescadors, igual com passa als altres sectors de l'economia, cal que facin coses per disminuir el consum de combustibles, que augmentin per altres costats la productivitat, i finalment repercuteixin els augments en els productes. Només així el consumidor decidirà si continuarà menjant peix, patates, o aliments que vénen d'aquí o amb transport llunyà de l'Argentina o d'Austràlia.
Llegeixo una excel·lent entrevista a Mario Capecchi, premi Nobel de medicina 2007. Diu, "els gens són intel·ligència (capacitat d'adaptació) emmagatzemada i transmesa per aquells que van reeixir sobreviure". Quan ho llegia em vaig dir, mira, la definició de gens és la mateixa que la de polítics, el que té capacitat d'adaptació sobreviu. Em ve al cap això quan penso com s'ha portat el tema de l'aigua. No ha estat, diríem, un camí gaire intel·ligent. Per entendre-ho hem de començar a fer el relat als anys 90, amb el govern de Pujol. Hi havia prou estudis que ensenyaven que l'alimentació d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona estava en estat precari, que calia aportar-ne més; es va proposar portar-la del Roine i de l'Ebre. L'oposició (els que ara estan al govern), es va tirar a la jugular. L'Executiu no va gosar continuar el projecte del transvasament. El següent govern, el de Maragall, proposà resoldre el dèficit amb dessaladores, però el conseller Milà, responsable del tema, dubtà i retardà la decisió per por del consum energètic. El govern Montilla va activar el decret de sequera el maig de 2007 coincidint amb les inundacions anuals de l'Ebre. Aquest decret ja no es desactivarà fins no se sap quan. El pas dels dies sense ploure va començar a posar nerviosos els responsables de planificació de l'aigua i començà una dinàmica de por a quedar-se'n sense que ha estat nefasta. Aquesta dinàmica és volguda per un sector ecologista que li sembla que amb ella assolirà fites en estalvi, i resoldrà així el problema.
Vallespir o del Conflent amb gent de la vall és un fenomen important. Al llarg de la història, de les guerres, i de moments de misèria econòmica, la gent creuava la ratlla fronterera per resoldre els seus problemes. L’intercanvi de gent, no ha estat només en la direcció França-Espanya, sinó que també s’ha donat en la direcció contrària. Durant les guerres es produïen exilis, però també desercions per no haver d’anar a combatre. L’episodi més gran va ser l’exili després de la guerra civil espanyola. La fugida per les nostres muntanyes comença el mateix mes de l’alçament militar del juliol de 1936. En aquells dies molts religiosos i altra gent de la burgesia catalana es van sentir en perill. Els capellans que vivien a la comarca van sortir en dos grups, un per coll de Malrem fins La Menera i l’altre per coll Vernadell fins el Coral. Durant aquests primers temps de la guerra n’hi va haver molts que van travessar la frontera per arribar a Prats de Molló. A través de França entrarien a Espanya per Navarra al costat de Franco. Un altre grup que va creuar la frontera va ser el dels desertors, gent cridada a files que s’escapava. Aquest grup solia demanar ajuda a coneguts en el territori per poder travessar la frontera. Es coneix el cas de gent d’Olot que va travessar la frontera per la seva part més alta, cap a Mentet, o cap a Prats per darrera el Costabona, per coll del Pal, per no aixecar sospites.
Descripció de l'excursió d'UlldeTer a 
Us recomano la descripció de la excursió que vam fer a Mentet diumenge 10 d'agost. La fa en Joan Mora, amic meu i un enamorat del territori de la Vall de Camprodon.
