La setmana passada vaig estar a Nova York. Allà també hi va haver una gran apagada de llum a l´agost de l´any 2003, però avui no parlaré d´això. Si vols veure una mica la ciutat, has de caminar de valent pels 1.500 km de carrers. La metròpoli sorprèn al primer impacte. No solament per l´alçada dels seus edificis, sinó pel ritme que té. Els carrers són plens de cotxes i de gent que va a tota pastilla. He calculat que la gent camina a una velocitat de 5 km/h, una velocitat molt elevada, més que la que portem quan caminem a alta muntanya. A sobre molta gent aprofita el seu trànsit d´un lloc a un altre per menjar o per beure, portant grans envasos de refrescs o grans bosses de paper amb entrepans o altres menjars. La mateixa gent camina amb els auriculars posats, configurant tota una legió, un ramat, de persones absents, que difícilment s´enteren del que passa al seu entorn. Nova York és sobretot contradicció. Caminant pels seus carrers es pot veure com surt baf d´unes tapes del mig del carrer; és vapor que s´escapa de la xarxa que la companyia ConEdison serveix a tots els edificis de la ciutat; la xarxa de vapor és la calefacció centralitzada del centre urbà. Sovint es pot veure com surt vapor des d´una tapa, però en alguns llocs es pot veure que hi han posat una xemeneia per deixar sortir la gran quantitat de vapor que s´escapa de la xarxa. Alhora, al seu costat es pot veure que hi ha bombones de nitrogen, de 0,5 o 1 m3 de nitrogen, que refrigeren altres xarxes subterrànies com les de comunicacions. Per un costat s´escapa vapor calent i per l´altre es refrigera amb nitrogen. Si aixequeu el cap per veure on acaben els gratacels podreu veure que en molts edificis (el mateix Rockefeller Center) tenen dipòsits d´aigua de 10, 20 o 30 m3, la majoria construits en fusta. Per un costat la màxima modernitat en la construcció d´edificis i per l´altra un sistema antic de servei d´aigua potable per garantir la pressió a tots els pisos.
joanvila |
diumenge, 29 de juliol de 2007 | 14:08h
E n molts articles he exposat que l´energia hidroelèctrica és la millor que podem tenir. Ho és des del punt de vista tècnic per la rapidesa amb què actua i per la possibilitat que té d´emmagatzemar energia, i ho és des del punt de vista de cost extern, de cost per l´entorn. Si l´energia elèctrica va ser inventada l´any 1879 per Tomas Edison, la primera central hidroelèctrica va funcionar el 1882 a Appleton als Estats Units. El 20 de juny passat el Sr. Antoni Tahull, expert en energia hidràulica amb una experiència de 35 anys d´exercici, va fer una ponència a la Cambra de Comerç de Girona dins el cicle Energia i Economia. A Espanya l´evolució de la potència hidroelèctrica ha passat des dels 1.350 MW que hi havia a l´any 1940, fins els 18.900 MW de l´any 2006. Però si a l´any 1940 el pes en potència de la hidràulica en el mix de generació elèctrica era del 78%, l´any 2006 era del 22,5%. A l´any 1970 el pes de l´energia hidràulica era del 60,7% i el 1980, del 43,5%. A poc a poc l´energia hidràulica ha anat perdent pes específic en la producció d´electricitat: l´any passat només va aportar el 7,8% del total d´electricitat consumida. L´energia hidroelèctrica es produeix en centrals agrupades en dos grups. Les centrals minihidràuliques i les grans centrals. Es consideren centrals minihidràuliques les que tenen una potència inferior als 10 MW. A Espanya tenim 1.758 MW de minicentrals, essent un 9,5% de la potència hidràulica total. Pel que fa a Catalunya, la potència de minicentrals és de 267,4 MW repartits en 319 centrals i amb una potència mitja de 0,84 MW, havent-hi 98 instal·lacions aturades amb una potència de 6,8 MW. Pel que fa a les centrals hidràuliques ordinàries, la seva potència és de 2.030 MW. Tot plegat significa que a Catalunya el percentatge de potència hidràulica és del 13,1%, amb una cobertura del 16% de l´energia elèctrica consumida. Per tant el pes de l´energia hidràulica és força més important que a la resta d´Espanya.
joanvila |
dimecres, 25 de juliol de 2007 | 14:33h
L´avaria elèctrica de dilluns a Barcelona va tenir la seva part positiva. Durant els debats que hem anat tenint amb la gent contrària a deixar instal·lar noves línies sovint acabo dient que de continuar així ens faran falta espelmes. Ho vaig dir en un debat amb Pascual Aguilar a TV3. Recordo que li anava donant alternatives, i quan vaig arribar a proposar-li el soterrament, llavors em va dir que això encara era pitjor, que «estava demostrat» que l´impacte era molt superior a les línies aèries. No vaig poder més i li vaig dir que el que ens feien falta eren espelmes. Encara va tenir esma per dir-me que feia demagògia. Dilluns, quan escoltava les lamentacions de la gent que s´havia quedat sense electricitat a Barcelona, vaig escoltar molta gent dient que una situació així no era explicable, que era una situació del Tercer Món. A força de no tenir situacions com aquesta no ens en recordem que pot passar. Quan fa molts anys que no patim una aturada elèctrica ens sembla que ja no pot passar mai més. I per tant, el risc sempre existeix. Una àrea s´alimenta sovint per moltes línies. S´avalua el risc de quedar sense electricitat comptant el nombre d´hores per les quals el servei elèctric pot quedar suspès si una línia d´alimentació falla, és l´n-1. També es fa el mateix compte quan fallen dues línies d´alimentació simultàniament, és l´n-2. Quan s´explica això la gent que està en contra de noves línies diu que les companyies elèctriques són conservadores en excés, establint xarxes i connexions desmesurades, fora del que és raonable. Ho diuen perquè han descomptat riscos com el de Barcelona. És probable que un cable es trenqui, arriba a passar que un camió o un cotxe s´estavellin contra una pilona, hem vist que un riu es pot desviar per descalçar una torre,... això és el que ha de preveure el protocol de subministrament elèctric definint els n-1 i els n-2. Fa dies que notem alteracions elèctriques a les línies d´alta tensió. Dilluns a 3³4 de 3 de la matinada hi ha hagut un canvi sobtat de tensió que coincideix amb altres que hi varen haver a la setmana passada. Vol dir que segurament hi ha obres de manteniment a les línies de REE, la qual cosa significa que hi deuen haver línies d´alta tensió fora de servei per manteniment. Si quan això passa hi ha un accident com el de Barcelona, llavors el risc de que caigui tot és molt alt. S´haurà de veure on és la responsabilitat, si és que n´hi ha. Però la lliçó és que no pot ser que hi hagi l´alimentació elèctrica tan justa que no es pugui fer manteniment i que un accident ens faci completament vulnerables. Ja sé que els amics de No a la MAT diran que això és fer demagògia. Només els recordo que és en aquestes ocasions quan es veu la vulnerabilitat de les xarxes elèctriques. És en aquestes ocasions quan hem de decidir si volem un territori amb traces elèctriques o si volem un subministrament del Tercer Món.
joanvila |
diumenge, 22 de juliol de 2007 | 06:46h
A finals de l´any passat la Conselleria de Medi Ambient va fer públiques les mesures per reduir la contaminació atmosfèrica de l´àrea metropolitana de Barcelona. Vaig fer un article repassant les 77 mesures previstes per la Conselleria. Ara el Consell Executiu de la Generalitat ha aprovat les mesures i la polèmica sobre la circulació a 80 km/h ha tornat a sorgir amb força. Medi Ambient ha triat aquesta mesura com la més mediàtica del paquet del pla, tot i no ser la més important. En aquell primer article d´enguany deia que la reducció d´una velocitat màxima de 120 km/h a 80 km/h significava una reducció de la capacitat màxima de les carreteres del 33%. Una lectora, ambientalista, em va corregir dient que la màxima capacitat de circulació no s´assoleix a 120 km/h, sinó a velocitats entre 70 i 80 km/h pel fet que a aquesta velocitat el conductor se sent més segur i evita frenar i accelerar indegudament. En el cas de la contaminació atmosfèrica a l´àrea de Barcelona el que cal és disminuir els gasos d´òxids de nitrogen i les partícules. El CO2 no és rellevant en aquest cas. La màxima quantitat d´òxid de nitrogen i de partícules es genera amb els motors dièsel, que alhora són els que tenen millor consum i generen menys CO2. Quan el combustible és injectat dins un cilindre d´un motor dièsel, l´aire s´ha comprimit de forma que amb aquesta compressió tingui una temperatura elevada. El combustible es projecta en fines gotes sobre la massa d´aire calent; la polvorització realitza un con de fines gotes de forma que al seu interior la barreja d´aire amb combustible no és la millor. El contacte entre l´aire i el combustible promou l´oxidació, la combustió; en l´interior del con de polvorització, però, una part del combustible no reacciona cap a combustió, sinó formant partícules. La millora dels rendiments dels motors es fa augmentant la temperatura de l´aire (incrementant la compressió) i augmentant la pressió de la injecció per millorar la polvorització (fins a 200 bar); gotes més petites, millor facilitat de combustió. El motor dièsel és un generador de partícules nat. Quan el motor augmenta o baixa velocitat, la quantitat d´aire i de combustible al motor han de variar. Durant aquestes transicions el motor no té la quantitat d´aire idònia per al seu millor funcionament i genera encara més partícules. És el que veiem quan un camió o autobús acceleren. Una cosa semblant passa amb els motors de gasolina, encara que de forma menys aparatosa. El millor rendiment d´un motor és quan té el parell més alt, sovint al voltant de 1.500 rpm. Per això la discussió de la mesura d´anar a 80 km/h es fa sobre si augmentarà o disminuirà la congestió a l´entrada a Barcelona. Si la mesura propicia un augment de congestió anirà en sentit contrari; si la congestió resta igual, la mesura pot millorar la contaminació de l´àrea.
joanvila |
diumenge, 15 de juliol de 2007 | 06:38h
El mes de novembre vaig explicar que la marmota s´havia aletarguit. Va ser durant la primera nevada del mes d´octubre. He estat atent a la primavera quan es despertaria. L´hivern d´enguany ha estat un hivern suau i sec, molt sec, a diferència de l´any passat. Els mesos de gener, febrer i març varen ser sense aigua. El primer episodi important de pluja va ser el 3 d´abril, aquell dia que va coincidir el decret de sequera amb l´aiguat a l´Ebre. El segon episodi de pluja va ser el 2 de maig. A alta muntanya això va ser en forma de neu, amb una acumulació de més d´un metre. L´observació de les marmotes ens va definir que havien sortit del cau entre els dos episodis de neu. Mirant els registres del mes d´abril, es pot veure que el temps va canviar des de la nevada del dia 3 i que han millorat a poc a poc les temperatures mínimes. A partir del dia 16 ja no va gelar a la nit, fins arribar al dia 24, quan la temperatura mínima es va enfilar a 4,4 graus. El desgel era considerable. M´atreveixo a pensar que va ser durant aquests dies de fort desgel que les marmotes varen sortir del cau. La seva situació no era gaire bona, aflaquides pel pas de l´hivern. Des del 10 d´octubre que varen entrar al cau fins el 20 d´abril hi van 192 dies, una mica més de mig any; tot aquest temps vivint del greix acumulat abans d´entrar al cau. És el cas més sorprenent d´estalvi energètic: la marmota necessita només la meitat d´energia que cap altre animal del seu voltant. El despertar de la marmota deu ser frustrant. Amb la gana que porta, amb el temps que ha de recuperar, i quan es desperta es troba el paisatge nevat, amb el seu menjar d´herbes gramínies colgat per la neu. Aquest any va tenir treball doble, ja que una vegada havia sortit van caure 105 cm. de neu.
Avui parlarem del segrest de CO2. Sabem que la producció d´energia amb combustibles fòssils genera escalfor i CO2 que va a l´atmosfera. Sembla demostrat que aquesta acumulació de CO2 produeix un efecte hivernacle que impedeix a bona part dels raigs solars sortir de l´atmosfera una vegada reflectits a la terra; com a conseqüència d´això, la temperatura del nostre planeta puja any a any. D´aquí la necessitat urgent d´estalviar energia i de trobar sistemes que no generin CO2. Sabem que l´energia fotovoltaica, l´eòlica, la de les ones, la de les marees del mar, la geotèrmica o la nuclear, no generen CO2. Altres sistemes, com els combustibles vegetals o la biomassa en produeixen, essent però, el mateix que necessita la planta pel seu creixement; així doncs amb els combustibles vegetals no s´incrementa la concentració de CO2 a l´atmosfera. Finalment els combustibles fòssils, petroli, gas natural i carbó, produeixen CO2 quan es cremen per produir energia, augmentant-ne la concentració a l´atmosfera actual; de fet alliberen el CO2 que les plantes fossilitzades en combustible varen necessitar per créixer a la prehistòria. Per això el sistema es desequilibra. El dia 20 de Juny a la Cambra de Comerç de Girona va tenir lloc una jornada del cicle d´energia i economia en la qual va participar Jordi Martínez, director tècnic d´enginyeria d´Endesa. Va parlar a bastament de segrest de CO2. Va exposar els plans de la Unió Europea en la política energètica: Seguretat en el subministrament, competitivitat, i minimització de l´impacte ambiental i del canvi climàtic. Per sustentar aquesta estratègia cal treballar per millorar l´eficiència energètica, les inversions en noves tecnologies i en I+D, augmentar el diàleg amb productors de matèries primes, desenvolupar nous mercats, diversificar noves tecnologies i desenvolupar les interconnexions entre països.
Quan em trobo amb italians, francesos o alemanys, sovint em pregunten les raons per les quals Espanya ha crescut tant durant els darrers anys. Els explico que l´estabilitat de l´euro ha propiciat un fenomen inversor en habitatges però, per sobre de tot, els dic que a Espanya hi ha la mateixa política monetària des de l´any 1993. Catorze anys amb la mateixa política! Aquesta política econòmica va ser posada en pràctica per Pedro Solbes l´any 1993. Pedro Solbes havia estat ministre d´Agricultura en el govern anterior en què Carlos Solchaga era el ministre d´Economia; el moment era molt difícil, amb una pesseta sobrevalorada en excés, amb un dèficit de pressupost insostenible i un deute extern fora de lloc. La indústria i l´agricultura estaven a punt de tancar en la seva totalitat. Recordeu les cues per anar a comprar a l´Auchan? Pedro Solbes va canviar radicalment la política econòmica, fent-la ortodoxa, devaluant la pesseta (de 18 pessetes/ franc francès a 25), frenant el dèficit públic i corregint el deute extern. Després d´aquell govern va venir un govern del PP, amb Rodrigo Rato com a ministre. El camí econòmic va ser el mateix que havia començat Solbes, contenció pressupostària i control d´inflació. Finalment, l´any 2004 va tornar a canviar de color el govern i Pedro Solbes va tornar a ser ministre, càrrec des del qual insisteix en el model econòmic. Explico als estrangers que la persona clau en tot aquest procés és l´actual ministre. Queda palès que em mereix un profund respecte. Per això mateix em va decebre quan va fer les declaracions el dia que es va saber que el TAV no arribaria fins al 2012. No puc entendre que un ministre amb una visió tan àmplia de l´economia no vegi el mal que l´endarreriment farà al sistema econòmic català.
Aquesta setmana he acabat el curs escolar. Per qüestions de feina vivim a Sant Gregori, però només en període escolar. Això vol dir que a partir d´ahir vivim a Llanars fins el proper 11 de setembre. Des que el meu fill Pau va a l´escola he estat pendent de la mateixa. Per un costat perquè afecta el meu horari i destí, però òbviament perquè l´ensenyament d´un fill és una tasca important; també perquè estic casat amb una mestra i tinc molts mestres amics i coneguts. Vàrem elegir viure a Sant Gregori perquè era prop de Girona, de fàcil accés i perquè l´escola reunia bones condicions. El CEIP Agustí Gifre és una escola de 18 unitats amb un ambient escolar i de pares molt positiu. Els cursos d´en Pau han tingut una mitjana de 17 alumnes per classe, essent el nivell del grup raonablement homogeni. Aquesta setmana ha estat l´última setmana d´escola a Sant Gregori. Després de sisè anirà a l´institut IES Narcís Xifra. Aquests dies han estat dies de comiat, de festes i emocions. Diumenge passat les famílies vàrem regalar als nens un documental dels 9 anys a l´escola de Sant Gregori, i abans d´ahir, en el sopar de comiat a l´escola, elsvàrem fer entrega d´un fotomuntatge. Tot plegat molt emotiu. Durant aquests anys unes quantes famílies del curs hem anat organitzant sortides. Hem anat a caminar, a esquiar, a la platja, gairebé sempre en albergs de la Generalitat. Hem arribat a anar a Londres i a Sardenya. Això ha enfortit el grup del curs dels nostres fills. El resultat del pas d´en Pau per l´escola ha estat molt bo. Quan jo tenia la mateixa edat que ell comptava amb molt menys nivell de coneixement en totes les matèries, siguin Matemàtiques, Geografia, Història, Català, Castellà, Anglès o Música. No parlem de la Informàtica! L´única matèria en què es troba en inferioritat és en Religió. Però és que també és molt més madur que jo no era, amb més capacitat per prendre decisions i amb més mètode per estudiar. Valgui això per enaltir l´escola pública. Almenys aquesta.
El 22 de maig hi va haver una jornada sobre energies renovables a la Cambra de Comerç. Aquest dia formava part d´un cicle sobre energia que es realitza enguany a la Cambra, organitzat peraquesta i per les patronals FOEG i Pimec i pels dos col·legis Industrials; es va centrar en les energies renovables solar, eòlica i biomassa. L´energia solar va ser presentada per Joan Rosell, de la Universitat de Lleida. Va exposar la quantitat d´energia que ens subministra el sol. L´ús d´aprofitament del sol amb plaques tèrmiques per produir aigua calenta és de 115 milions de m2 al món, amb 60 milions de m2 a Xina i 22 milions de m2 a Europa, dels quals 10 milions de m2 són a Alemanya, 3,8 milions de m2 a Àustria i 3,5 milions de m2 a Grècia, país on es genera el 25% de l´aigua calenta sanitària amb plaques solars. Pel que fa a l´energia fotovoltaica, a Europa hi ha instal·lats 1780 MW de potència elèctrica solar, dels que 1540 MW ho són a Alemanya, uns 200 MW a Espanya, 52 MW a Holanda i 36 MW a Itàlia. Va ressaltar en la possibilitat que es pot generar tota l´energia que necessitem a partir del sol, en el fet que Catalunya té 32.000 km2, que amb una insolació diària de 4 kWh/m2., dóna una energia total de 46.720.000 GWh/any. Va dir que, tot i que és possible generar tota l´energia procedent del sol, hi ha dificultats per la poca densitat dels sistemes solars (ocupació d´espai), per la forma discontínua del sol i per la necessitat de mantenir sistemes convencionals per mantenir l´alimentació de la xarxa. Va explicar que hi ha en construcció tres centrals termoelèctriques a Espanya, una a Sanlúcar la Mayor, a Sevilla, de 10 MW, i dues a Granada, Andasol, de 50 MW cada una. El que més em va sorprendre va ser quan va fer notar que actualment hi ha plaques fotovoltaiques que a laboratori donen rendiments del 40% i a camp del 30%. Això ho aconsegueixen amb concentradors amb lents de Fresnel (lents de plàstic amb cèrcols concèntrics fresats) i amb plaques amb diverses capes que absorbeixen selectivament diferents freqüències de la llum. Va afegir que en el futur és possible que s´arribi a rendiments de plaques del 60%.
Les eleccions del passat 27 de maig ens han ensenyat unes quantes coses. La més manifesta és que la política cada vegada interessa menys a la gent i com a conseqüència augmenta l´abstenció. Uns diuen que la culpa és del clima d´enfrontament continu entre els grans partits. Altres, que és el resultat d´un excés de demagògia i de tacticisme. Tots hi tenim part de culpa, és evident, però uns hi aporten més pes ponderat que altres, al problema. El president Montilla diu que «ningú té la vareta màgica...la participació no depèn dels governs». Contràriament, crec que ell i el cap de l´oposició hi tenen molt a veure, «...existeix una dificultat de comunicació entre els candidats i la ciutadania», diu ell mateix. L´abstenció és el menyspreu per la política, és el desinterès pels afers col·lectius, la tranquil·litat que els altres ja ho arreglaran,... una badallera col·lectiva. Per a mi, però, és el resultat de la manca de lideratge moral i intel·lectual a la política. És el producte de convertir la política en una mera gestoria, és el resultat de l´administració del silenci. El president i la resta de líders polítics són els culpables de la manca de direcció. Sense lideratge no es pot pretendre que enfoquem els temes en un mateix sentit i l´únic resultat és la dispersió d´idees i la creació d´opinions diferents. Un exemple per mostra; heu escoltat gaires comentaris del president sobre el descrèdit dels Mossos d´Esquadra? No hauria de fer ell la major defensa del cos? No sap, no contesta. La millor gestió és no parlar per no fer errors. Tampoc es pot admetre que es digui que l´abstenció és el resultat de la frivolització de la política en programes com Polònia. És cert que alguns periodistes fan un treball demagògic de baix nivell, com Xavier Rius, però culpar la premsa és matar el missatger per no acceptar les pròpies culpes.
Ahir es va acabar la presó per a la Nuri Pòrtulas. Ha estat una presó inútil, contra el principi més elemental de presumpció d´innocència. La mateixa presumpció d´innocència que ara demanen els Mossos davant el descrèdit que pateixen.
ES CULPA LA NURI de tenir anotades adreces de llocs oficials. Com si tenir una adreça anotada, que podia ser per fer una pintada o un poema, posem-hi per cas, havia de ser forçosament interpretat que era per enviar-hi un obús. Se li ha trobat documentació per fabricar un còctel Molotov. No ho puc pas defensar, però qui no es creu que un dia el conseller Saura no va tenir un manual per fabricar-ne. Boada és un nouvingut al comunisme, però el conseller va passar per les catacumbes de la clandestinitat i de la marginació. La mateixa marginació on era la Nuri. Tenen raó els mossos quan diuen que és un error desprestigiar el cos policíac. No convé a ningú. Però això ha de fer veure d´una vegada que el model actual de policia a Catalunya és un model que el ciutadà no esperava. Un model distant de la gent, fins arribar al punt de ser mal educat, un model més proper als homes de Harrelson nord-americà, quan nosaltres esperàvem un model proper als Bobbies anglesos. Un model que ajuda al ciutadà quan té un problema a la carretera o quan té un problema d´Alzeimer, i no el deixa tirat en mans del destí. El problema dels Mossos no és un petit problema. Un cos amb un creixement massa ràpid, amb incorporacions que han d´abaixar el llistó del nivell; un cos que va néixer amb una bona acceptació social i amb un sou comparativament alt, ara perduts; un cos, repeteixo, amb un model equivocat. Massa complexitat per a un conseller i per a un secretari que durant els mesos que la Nuri ha estat a la presó han dit mentides per no acceptar que va ser el cos dels Mossos qui va començar la investigació i qui la va completar. Necessitem una policia de Catalunya. Necessitem que l´ordre i la seguretat no siguin discutides a casa nostra. Però també necessitem sentir la policia més propera, ni que sigui per poder-hi col·laborar. I sobretot necessitem uns comandaments polítics de la policia decents, que defensin el cos, no mentiders i amb el nivell que ha de ser adient. Senyor president de la Generalitat, a veure si és veritat que es prenen més decisions des del silenci.
T otes les persones tenim dret a tenir aigua. Així de contundent és aquest dret que el podríem incorporar dins els Drets Humans. El dret a l´aigua està contemplat en nombrosos tractats internacionals, sobretot pel Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) de l´ONU. El dret a l´aigua conté cinc components: disposar de prou aigua per a ús personal i domèstic, tenir qualitat suficient, ser accessible, i no ser discriminatori. Els estats han de vetllar pel compliment d´aquests drets i participar en àmbits internacionals per ajudar als que no el poden satisfer. A partir d´aquest dret s´extreu el deure de solidaritat. Solidaritat de les zones que tenen aigua amb les que no en tenen. Això que és tan senzill, ja no ho és tant quan hi profunditzem; el nord d´Espanya és més humit que el sud. Vol dir que el dèficit d´aigua del sud s´ha de treure del nord? No. Perquè no és possible donada la quantitat de la demanda, ni tècnico-econòmicament pel seu transport. Aquesta pregunta genera més interrogants. Quina quantitat d´aigua és la que hem de creure que equilibra el dret de tenir aigua amb el deure de solidaritat? De fet és la mare dels ous. El dret a tenir aigua és un dret per a viure i per a la higiene personal i domèstica. I prou. El deure a subministrar aigua no contempla satisfer el regadiu, ni l´aigua per a ús industrial, ni l´aigua per les floretes dels parterres públics o de les cases. Això s´oblida correntment, amagant darrera aquest principi de solidaritat una autèntica espoliació econòmica. Durant el debat del transvasament de l´Ebre es va veure com els pagesos d´Aragó i de les Terres de l´Ebre es negaven a treure aigua de l´Ebre perquè això implicava que l´aigua que anava a regar a Múrcia era aigua que deixava de regar en el futur la conca de l´Ebre. L´aigua és font de vida per a les plantes i per als animals, és font d´energia, és indispensable per generar certs espais paisatgístics, és bàsica pel turisme i per molta part de la indústria. A través de l´aigua es genera una part important de l´economia. Hi ha la temptació d´aplicar a l´aigua els mateixos principis que a l´electricitat. No em refereixo a les lleis físiques, em refereixo a considerar-la un bé universal, a considerar que estigui tota englobada en una xarxa d´alta pressió on tindria el mateix preu per tot arreu. He llegit sovint aquest principi, i si no es porta a la pràctica és perquè l´aigua ha de ser un dret i perquè no hi ha prou quantitat per poder constituir aquesta xarxa universal. La limitació de l´aigua ve del règim de pluges que tenim al Mediterrani i del fet que les conques fluvials necessiten un cabal mínim per no provocar la mort dels rius.
Dijous de fa dues setmanes es va fer públic el veredicte del judici per l´incendi del Bages ocorregut l´any 1998. El jurat popular va considerar responsable de l´incendi a dos directius de l´empresa Fecsa-Endesa, l´Agustí López i en Francesc Archs. El resultat del veredicte ha estat una sorpresa, primer perquè el fiscal del cas no imputava els dos directius i sí que imputava dos piròmans confessos, segon per la unanimitat de la resolució, i tercer pel poc temps que va tardar el jurat popular a prendre la resolució, un dia i mig. El cas té tota l´aparença d´un linxament popular, d´una resolució per un jurat que malauradament ha estat influït per l´opinió pública. Haurem d´esperar els propers recursos dins l´administració de justícia per veure el final del judici. Estic convençut de la innocència dels dos directius de la companyia elèctrica. És impossible pretendre que un directiu (l´Agustí feia només 17 dies que treballava a la zona) conegui pam a pam totes les instal·lacions on és responsable. El mecanisme que la nostra societat imposa per resoldre fets com aquest és el compliment d´una normativa oficial; normativa que s´ha generat històricament amb l´experiència i els coneixements acumulats amb el temps. Normativa que preveu uns projectes a realitzar, uns protocols a seguir i unes inspeccions periòdiques. No s´hi val dir que la línia era de l´any 1913, ja que totes les normatives obliguen a posar al dia tècnicament les instal·lacions. És pura demagògia per influir en un jurat. Les línies de les quals es pretén culpabilitzar els responsables de la companyia elèctrica complien la normativa vigent. On és la negligència d´aquestes persones imputades? On es pot veure l´abús de responsabilitat? Si el fiscal no hi veia delicte, si els informes externs i de la Generalitat afirmaven que la línia elèctrica no va originar el foc, no és cert que estem davant un mal funcionament d´un jurat popular? No deu ser que el cas és excessivament complex per aquest tipus de jurat? Sortosament l´administració de justícia té mecanismes per revisar errors comesos en judicis; el recurs a estaments judicials superiors fa que la justícia no sigui arbitrària ni excessivament depenent del subjecte que pren la resolució.
Fa cosa d´un parell d´anys, la Conselleria d´Economia i Finances de la Generalitat de la que era, i és, conseller Antoni Castells, va encarregar a una universitat un estudi dels diferents clústers de Catalunya. L´objectiu de l´estudi era impulsar mesures per enfortir el teixit dels clústers i fer-los més competitius. Un clúster és una àrea amb activitats afins. Els clústers es van fer populars arran de veure com s´havien comportat certes empreses italianes en temps de crisi competint amb grans multinacionals. L´observació va ensenyar que l´especialització de les empreses dintre un clúster permetia tenir millors costos i desenvolupament tecnològic davant grans organitzacions. Casos de clústers famosos a itàlia són el dels productes d´alimentació, el de les industries gràfiques, el de la indústria del tissú, el del calçat,... A les comarques de Girona hi ha clústers diferenciats com els del sector carni i el del muntatge d´autobusos. Un clúster és una agrupació d´empreses complementàries interconnectades. D´aquesta manera, els clústers són concentracions geogràfiques d´empreses i institucions que es troben interrelacionades actuant en un determinat sector. Inclouen a proveïdors importants (components, maquinària, serveis). No tenen res a veure amb els gremis; un clúster és un concepte modern, de conjunció d´interessos en xarxa, mentre que el gremi va néixer a l´època feudal. L´exemple de clúster més important que tenim a casa nostra és el carni. Fa poc es van fer públics alguns dels èxits d´aquest clúster quan Metalquimia, Embotits Casademont i el centre IRTA de Monells varen presentar un nou sistema per curar embotit tallat a llesques. Aquest cas és un exemple clar de com ha de funcionar un clúster. Una idea que desenvolupa un centre d´investigació, una empresa constructora de maquinària que estudia el procés, i una altra empresa que estudia la viabilitat del producte i la seva comercialització. La taca del clúster no acaba aquí, perquè darrera Metalquimia hi ha altres empreses que construeixen peces per confeccionar la màquina. El clúster, quan existeix, és doncs una eina a desenvolupar per ajudar al conjunt del sector. Aquest dijous passat el clúster carni de les nostres comarques ha decidit fer una Agrupació d´empreses innovadores per donar empenta al grup. Quan es varen fer públics els clústers de les nostres comarques, publicats per Diari de Girona, em va sorprendre no veure-hi el del paper i arts gràfiques. En Jordi Xargayó em va confirmar que el treball era l´encarregat per la Conselleria. La mateixa cosa em van dir al Cidem. Vaig pensar que l´oblit havia passat perquè qui va fer l´estudi no era d´aquí i havia obviat les fàbriques de paper de Torras Papel i d´Aconda que tenen la seva seu a Barcelona; també perquè no havia sigut capaç de relacionar impressió flexogràfica, confecció de paper i de bosses de plàstic. Em vaig proposar fer l´estudi i fer-lo públic.
D iumenge passat hi havia eleccions a França, la segona volta de les presidencials. Aquell dia vàrem fer l´excursió de Rocabruna fins La Menera, a França; en paraules de la Vall de Camprodon vàrem anar França endins. És una excursió una mica llarga, de 20 km, una pujada raonable de 950 m. i molt agradable de fer durant la primavera i la tardor. El recorregut passa pel Santuari del Coral i, enmig de grans boscos de faig, es travessa fins arribar al poble de La Menera. Dalt la carena, al creuar la frontera pel coll Vernadell, el vent era fort; havia llegit una previsió de ràfegues de 50 km/h. Des d´allà es podia observar la rufa que hi havia al Canigó, un núvol en forma de barda situat sobre tot el massís. Els faigs estaven en un moment magnífic, amb el verd brillant de les fràgils fulles acabades de sortir. El nom de la Menera ve de mena, «lloc de mines», diu en Coromines. S´arriba al bell mig del poble. En arribar, vàrem veure sortir un senyor de la Mairie. Ens hi varem apropar per demanar-li si el cafè era obert. Aquell home, baixet, rodonet, jubilat, es va posar content quan va sentir-nos parlar en català. Ens va explicar que la seva mare va venir de Beget. Beget i La Menera es troben a 8,7 km de distància, enllaçats per un camí molt emprat en la història pel contraban i per les conseqüències de les guerres. Vaig treure el cap dins la Mairie per veure el lloc on es votava. En una sala petita hi havia una taula amb una urna de plàstic transparent mida XXL amb unes quantes paperetes en el seu fons. Al voltant de la taula cinc persones que parlaven. A la sortida vaig preguntar a l´home baixet quants habitants hi havia al poble. Uns cinquanta, em va respondre. Quan marxàvem vàrem passar davant d´un lloc on hi havia les fotos de Nicolas Sarkozy i de Ségolène Royal. Què, guanyarà en Sarkozy? Vaig preguntar-li. Em va respondre amb una ganyota. Com que no es mullava, llavors li vaig dir, és un xic dur aquest, no? «Beeeeh... Vós sabeu... a França fa falta molta mà dura per arreglar-la». Ens vàrem acomiadar i enfilàrem el camí de tornada amb els quatre quilòmetres de pujada fins el coll de Malrem, a les envistes del castell de Rocabruna. Aquella resposta la vaig recordar tot el vespre a la fi de les eleccions. Em va semblar que el 53% dels votants a Sarkozy pensaven la mateixa frase de l´home de La Menera. He escrit abans que els francesos tenen una administració excel·lent que ha mort d´èxit; el seu perfecte funcionament ha propiciat que l´individu francès abaixi els braços i no treballi gaire. El model ha funcionat fins que ha arribat la globalització i han transferit part de la seva riquesa als països més pobres. Llavors l´estat francès no ha tingut prou recursos per continuar amb baixes productivitats. El deute de les finances franceses és insostenible i convé un gir important.
E n molts articles he exposat que l´energia hidroelèctrica és la millor que podem tenir. Ho és des del punt de vista tècnic per la rapidesa amb què actua i per la possibilitat que té d´emmagatzemar energia, i ho és des del punt de vista de cost extern, de cost per l´entorn. Si l´energia elèctrica va ser inventada l´any 1879 per Tomas Edison, la primera central hidroelèctrica va funcionar el 1882 a Appleton als Estats Units.
L´avaria elèctrica de dilluns a Barcelona va tenir la seva part positiva. Durant els debats que hem anat tenint amb la gent contrària a deixar instal·lar noves línies sovint acabo dient que de continuar així ens faran falta espelmes. Ho vaig dir en un debat amb Pascual Aguilar a TV3. Recordo que li anava donant alternatives, i quan vaig arribar a proposar-li el soterrament, llavors em va dir que això encara era pitjor, que «estava demostrat» que l´impacte era molt superior a les línies aèries. No vaig poder més i li vaig dir que el que ens feien falta eren espelmes. Encara va tenir esma per dir-me que feia demagògia.
A finals de l´any passat la Conselleria de Medi Ambient va fer públiques les mesures per reduir la contaminació atmosfèrica de l´àrea metropolitana de Barcelona. Vaig fer un article repassant les 77 mesures previstes per la Conselleria. Ara el Consell Executiu de la Generalitat ha aprovat les mesures i la polèmica sobre la circulació a 80 km/h ha tornat a sorgir amb força. Medi Ambient ha triat aquesta mesura com la més mediàtica del paquet del pla, tot i no ser la més important.
El mes de novembre vaig explicar que la marmota s´havia aletarguit. Va ser durant la primera nevada del mes d´octubre. He estat atent a la primavera quan es despertaria. L´hivern d´enguany ha estat un hivern suau i sec, molt sec, a diferència de l´any passat. Els mesos de gener, febrer i març varen ser sense aigua. El primer episodi important de pluja va ser el 3 d´abril, aquell dia que va coincidir el decret de sequera amb l´aiguat a l´Ebre. El segon episodi de pluja va ser el 2 de maig. A alta muntanya això va ser en forma de neu, amb una acumulació de més d´un metre. L´observació de les marmotes ens va definir que havien sortit del cau entre els dos episodis de neu. Mirant els registres del mes d´abril, es pot veure que el temps va canviar des de la nevada del dia 3 i que han millorat a poc a poc les temperatures mínimes. A partir del dia 16 ja no va gelar a la nit, fins arribar al dia 24, quan la temperatura mínima es va enfilar a 4,4 graus. El desgel era considerable. M´atreveixo a pensar que va ser durant aquests dies de fort desgel que les marmotes varen sortir del cau. La seva situació no era gaire bona, aflaquides pel pas de l´hivern. Des del 10 d´octubre que varen entrar al cau fins el 20 d´abril hi van 192 dies, una mica més de mig any; tot aquest temps vivint del greix acumulat abans d´entrar al cau. És el cas més sorprenent d´estalvi energètic: la marmota necessita només la meitat d´energia que cap altre animal del seu voltant.
Avui parlarem del segrest de CO2. Sabem que la producció d´energia amb combustibles fòssils genera escalfor i CO2 que va a l´atmosfera. Sembla demostrat que aquesta acumulació de CO2 produeix un efecte hivernacle que impedeix a bona part dels raigs solars sortir de l´atmosfera una vegada reflectits a la terra; com a conseqüència d´això, la temperatura del nostre planeta puja any a any. D´aquí la necessitat urgent d´estalviar energia i de trobar sistemes que no generin CO2. Sabem que l´energia fotovoltaica, l´eòlica, la de les ones, la de les marees del mar, la geotèrmica o la nuclear, no generen CO2. Altres sistemes, com els combustibles vegetals o la biomassa en produeixen, essent però, el mateix que necessita la planta pel seu creixement; així doncs amb els combustibles vegetals no s´incrementa la concentració de CO2 a l´atmosfera. Finalment els combustibles fòssils, petroli, gas natural i carbó, produeixen CO2 quan es cremen per produir energia, augmentant-ne la concentració a l´atmosfera actual; de fet alliberen el CO2 que les plantes fossilitzades en combustible varen necessitar per créixer a la prehistòria. Per això el sistema es desequilibra.
Quan em trobo amb italians, francesos o alemanys, sovint em pregunten les raons per les quals Espanya ha crescut tant durant els darrers anys. Els explico que l´estabilitat de l´euro ha propiciat un fenomen inversor en habitatges però, per sobre de tot, els dic que a Espanya hi ha la mateixa política monetària des de l´any 1993. Catorze anys amb la mateixa política! Aquesta política econòmica va ser posada en pràctica per Pedro Solbes l´any 1993. Pedro Solbes havia estat ministre d´Agricultura en el govern anterior en què Carlos Solchaga era el ministre d´Economia; el moment era molt difícil, amb una pesseta sobrevalorada en excés, amb un dèficit de pressupost insostenible i un deute extern fora de lloc. La indústria i l´agricultura estaven a punt de tancar en la seva totalitat. Recordeu les cues per anar a comprar a l´Auchan? Pedro Solbes va canviar radicalment la política econòmica, fent-la ortodoxa, devaluant la pesseta (de 18 pessetes/ franc francès a 25), frenant el dèficit públic i corregint el deute extern. Després d´aquell govern va venir un govern del PP, amb Rodrigo Rato com a ministre. El camí econòmic va ser el mateix que havia començat Solbes, contenció pressupostària i control d´inflació. Finalment, l´any 2004 va tornar a canviar de color el govern i Pedro Solbes va tornar a ser ministre, càrrec des del qual insisteix en el model econòmic. Explico als estrangers que la persona clau en tot aquest procés és l´actual ministre. Queda palès que em mereix un profund respecte.
Aquesta setmana he acabat el curs escolar. Per qüestions de feina vivim a Sant Gregori, però només en període escolar. Això vol dir que a partir d´ahir vivim a Llanars fins el proper 11 de setembre. Des que el meu fill Pau va a l´escola he estat pendent de la mateixa. Per un costat perquè afecta el meu horari i destí, però òbviament perquè l´ensenyament d´un fill és una tasca important; també perquè estic casat amb una mestra i tinc molts mestres amics i coneguts.
El 22 de maig hi va haver una jornada sobre energies renovables a la Cambra de Comerç. Aquest dia formava part d´un cicle sobre energia que es realitza enguany a la Cambra, organitzat peraquesta i per les patronals FOEG i Pimec i pels dos col·legis Industrials; es va centrar en les energies renovables solar, eòlica i biomassa.
Les eleccions del passat 27 de maig ens han ensenyat unes quantes coses. La més manifesta és que la política cada vegada interessa menys a la gent i com a conseqüència augmenta l´abstenció. Uns diuen que la culpa és del clima d´enfrontament continu entre els grans partits. Altres, que és el resultat d´un excés de demagògia i de tacticisme. Tots hi tenim part de culpa, és evident, però uns hi aporten més pes ponderat que altres, al problema. El president Montilla diu que «ningú té la vareta màgica...la participació no depèn dels governs». Contràriament, crec que ell i el cap de l´oposició hi tenen molt a veure, «...existeix una dificultat de comunicació entre els candidats i la ciutadania», diu ell mateix. 
Ahir es va acabar la presó per a la Nuri Pòrtulas. Ha estat una presó inútil, contra el principi més elemental de presumpció d´innocència. La mateixa presumpció d´innocència que ara demanen els Mossos davant el descrèdit que pateixen. 
Dijous de fa dues setmanes es va fer públic el veredicte del judici per l´incendi del Bages ocorregut l´any 1998. El jurat popular va considerar responsable de l´incendi a dos directius de l´empresa Fecsa-Endesa, l´Agustí López i en Francesc Archs. El resultat del veredicte ha estat una sorpresa, primer perquè el fiscal del cas no imputava els dos directius i sí que imputava dos piròmans confessos, segon per la unanimitat de la resolució, i tercer pel poc temps que va tardar el jurat popular a prendre la resolució, un dia i mig. El cas té tota l´aparença d´un linxament popular, d´una resolució per un jurat que malauradament ha estat influït per l´opinió pública. Haurem d´esperar els propers recursos dins l´administració de justícia per veure el final del judici. Estic convençut de la innocència dels dos directius de la companyia elèctrica. És impossible pretendre que un directiu (l´Agustí feia només 17 dies que treballava a la zona) conegui pam a pam totes les instal·lacions on és responsable. El mecanisme que la nostra societat imposa per resoldre fets com aquest és el compliment d´una normativa oficial; normativa que s´ha generat històricament amb l´experiència i els coneixements acumulats amb el temps. Normativa que preveu uns projectes a realitzar, uns protocols a seguir i unes inspeccions periòdiques. No s´hi val dir que la línia era de l´any 1913, ja que totes les normatives obliguen a posar al dia tècnicament les instal·lacions. És pura demagògia per influir en un jurat. Les línies de les quals es pretén culpabilitzar els responsables de la companyia elèctrica complien la normativa vigent. On és la negligència d´aquestes persones imputades? On es pot veure l´abús de responsabilitat? Si el fiscal no hi veia delicte, si els informes externs i de la Generalitat afirmaven que la línia elèctrica no va originar el foc, no és cert que estem davant un mal funcionament d´un jurat popular? No deu ser que el cas és excessivament complex per aquest tipus de jurat? Sortosament l´administració de justícia té mecanismes per revisar errors comesos en judicis; el recurs a estaments judicials superiors fa que la justícia no sigui arbitrària ni excessivament depenent del subjecte que pren la resolució.
Fa cosa d´un parell d´anys, la Conselleria d´Economia i Finances de la Generalitat de la que era, i és, conseller Antoni Castells, va encarregar a una universitat un estudi dels diferents clústers de Catalunya. L´objectiu de l´estudi era impulsar mesures per enfortir el teixit dels clústers i fer-los més competitius.
D iumenge passat hi havia eleccions a França, la segona volta de les presidencials. Aquell dia vàrem fer l´excursió de Rocabruna fins La Menera, a França; en paraules de la Vall de Camprodon vàrem anar França endins. És una excursió una mica llarga, de 20 km, una pujada raonable de 950 m. i molt agradable de fer durant la primavera i la tardor. El recorregut passa pel Santuari del Coral i, enmig de grans boscos de faig, es travessa fins arribar al poble de La Menera. Dalt la carena, al creuar la frontera pel coll Vernadell, el vent era fort; havia llegit una previsió de ràfegues de 50 km/h. Des d´allà es podia observar la rufa que hi havia al Canigó, un núvol en forma de barda situat sobre tot el massís. Els faigs estaven en un moment magnífic, amb el verd brillant de les fràgils fulles acabades de sortir.
