Avui fa dotze mesos que vaig començar aquest bloc. El primer post està escrit poques hores abans de la manifestació sobiranista de l'1 de desembre de 2007 (per això el subtítol parla de "tastets de sobirania"), però no el vaig publicar aquí fins al dia 3, a les 12:53 del migdia, ja que prèviament el vaig tenir penjat en un bloc gratuït, que no em va acabar de convèncer. Per tant, ara que ja és dia 3 de desembre del 2008, per uns minuts, crec que puc compartir amb vosaltres el primer aniversari del meu bloc de Vilaweb.En aquests 365 dies, he publicat 198 posts (199 si comptem aquest), els quals han provocat 315 comentaris (incloent, és clar, les meves respostes als fets pels visitants que han volgut afegir o matisar coses), i he tingut 20.791 visites a les entrades (16.660 a la portada). No és un mal balanç, penso! Però més enllà de les xifres, us sóc ben sincer si us dic que encetar, mantenir i renovar periòdicament aquest bloc és una de les coses més positives que he fet darrerament.
Per il·lustrar-lo, la meva filla gran Núria m'ha demanat que posés una foto de quan ella va fer un any, retocada digitalment, i importada del seu fotolog.
(Si teniu interès a veure quins han estat els posts més visitats en aquests 365 dies de presència a la catosfera, cliqueu a "Vull llegir la resta de l'article")
Aquesta nit he vist la golejada del Barça a l'Sporting Clube de Portugal en el bar de sota casa. En el que portem de temporada, he vist gairebé tots els partits dels blaugrana, ja sigui al Camp Nou (només un, el de Copa davant del Benidorm), ja sigui a casa per la tele o ja sigui al bar, quan el partit el retransmeten pel Canal Plus (com avui) o pel sistema del "pay per view". Només me n'he perdut un o dos perquè s'han jugat mentre conduïa (amb la qual cosa l'he sentit per la ràdio, amb la transmissió d'en Puyal). Doncs bé, enguany, amb el bon joc que està desplegant el Barça, el millor lloc per veure els partits és al bar.
Aquesta setmana he estat unes hores a la capital tarragonina, amb l'objectiu de visitar les noves instal·lacions del Canal Català, situades en un edifici d'oficines dins del port, i entrevistar-me amb el seu director, en Joan Martínez Vergel. La seu d'aquesta emissora privada de televisió només fa un parell de setmanes que va ser inaugurada oficialment, però aquell dia -en ple trasllat de les oficines de Comunicàlia-, em va ser impossible assistir a l'acte. Així que, uns dies després, vaig trucar en Joan Martínez, a qui no coneixia personalment, i vaig anunciar-li que baixaria a visitar-lo al cap de pocs dies. Canal Català Tarragona està iniciant ara una nova etapa, plena d'il·lusió, després d'uns darrers anys una mica convulsos, amb dos canvis de nom (de Tarracovisió a Més TV Tarragona i després a CC Tarragona), dos canvis de directors i una certa deriva de continguts, per dir-ho suaument. Les noves instal·lacions són modestes en superfície, però molt modernes; i han editat una revista de gran qualitat per donar a conèixer la nova programació, basada sobretot en els espais de producció pròpia i en incrementar l'arrelament a la ciutat i la comarca. 
Al contrari que molts amics meus (us recomano aquest 
He acabat de llegir El principi satànic, novel·la de l'Hèctor López Bofill publicada per Proa fa cosa d'un any i presentada a la contraportada com a "proposta d'alt voltatge eròtic servida amb exquisida elegància". No havia llegit cap llibre d'aquest admirat professor de Dret, jurista i lluitador independentista, només el conec dels seus articles a la premsa, i per tant, ignorava del tot què m'hi trobaria, quan vaig començar-lo. Si bé la novel·la no m'ha acabat de convèncer com a unitat literària, en canvi hi ha certs fragments que m'han semblat força reeixits des del punt de vista de l'erotisme i amb els quals m'ho he passat francament bé. Per exemple, l'inici del capítol 2 (El cranc i la família), que descriu l'aventura sexual del professor universitari i protagonista principal de la novel·la, en Roger, amb dues de les seves alumnes, l'Alba i l'Estel. Esperant comptar amb el vist-i-plau de l'autor, us en reprodueixo un petit fragment, que considero una mostra d'erotisme ben escrit.
La setmana que avui s'acaba ha estat una de les més dures, professionalment parlant, dels últims mesos. El motiu: Comunicàlia s'ha traslladat de local, del 5è 3a al 2n 2a del mateix edifici de l'Eixample, al carrer de València, 231. Tot i no haver-nos de moure d'escala, el trasllat ha estat complicat i durant dos dies (dimecres i dijous), el ritme laboral habitual ha quedat totalment trasbalsat. Hem hagut d'empaquetar tot el que se sol guardar en mobles, calaixos i estanteries (que és molt més del que es necessita) i quan tots els mobles han estat abaix, tornar-ho a desempaquetar tot. Això, que sembla senzill, es complica quan s'ha de conviure amb electricistes, pintors, fusters, tècnics dels equips informàtics, tècnics dels equips de transmissió per satèl·lit i altres professionals d'àmbits diversos que intentaven acabar tots els detalls en poques hores (passar cables, posar endolls, etc, etc.). Avui, divendres, sembla que ja tot comença a rutllar, però, com sempre, falla un petit detall: encara no ens van els telèfons (sí l'Internet, per sort, si no, no podria estar enviant aquest post), i, com sempre, Telefònica, "no sabe, no contesta".
De la victòria del Barça ahir a Basilea vull destacar un detall que crec que ha passat per alt a la majoria d'observadors (almenys, jo no l'he vist a cap diari ni mitjà digital). És la vistositat del segon uniforme, aquest groc llampant que fa que els jugadors es vegin molt més damunt la gespa verda que quan duen el blaugrana clàssic (que, per cert, era el que vestien els suïsos). Les boniques jugades trenades per la davantera blaugrana encara destacàven més perquè els grocs "lluïen" d'una forma escandalosament llampant. Ja sé que altres vegades, l'equip ha anat de groc i, en canvi, ha perdut. Ja ho sé que pot ser una casualitat, però, no ho sé, aquesta vegada ho he vist molt clar: passava pel carrer i em vaig quedar clavat mirant una tele gegant d'un bar, on només veia que jugadors grocs abraçant-se. I em vaig dir: sembla que els senta molt bé, aquest color "fosforescent". Això no vol dir que haguem de renunciar als colors de sempre, ni molt menys, ara que ningú no em malinterpreti. Però, si el dia de la final de la Champions, ens hem de posar el groc, com em sembla que va passar a Wembley (que vam guanyar de "taronja"), doncs no estaria malament...
A més de la visita a les comarques gironines, que explicava en el post anterior, aquesta setmana també he estat un dia a les Terres de l'Ebre, per conèixer en persona la realitat de les televisions i ràdios locals en aquesta part del Principat, tant allunyat físicament i "mentalment" del centre barceloní. Amposta (foto) va ser el punt neuràlgic del viatge, ja que allà vaig visitar tant els locals de la ràdio municipal, 
Per motius professionals, he passat el dia a les comarques gironines. Des que vaig arribar a la direcció de Comunicàlia, és el primer dia que l'he dedicat a conèixer directament les necessitats de les televisions locals adherides, visitant-ne els responsables i vient-ne les instal·lacions en persona. A mig matí he estat a Banyoles, la capital del Pla de l'Estany (foto), on he vist per primer cop la seu de l'antiga Banyoles TV, ara rebatejada com a 
Ahir vaig començar el curs com a professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. De fet, havia d'haver començat l'altre divendres, 26 de setembre, però em vaig despistar completament, perquè sempre haviem començat les classes l'1 d'octubre i aquest any van passar una circular avisant, que jo vaig llegir en diagonal i no vaig copsar de forma precisa. De totes maneres, no va ser greu perquè, segons m'han explicat els altres dos professors que fan l'assignatura de Programes informatius televisius amb mi, la majoria d'alumnes encara no s'havia matriculat i va haver-hi un petit caos, que va inutilitzar de fet aquesta primera classe. Sigui com sigui, ahir vaig tornar a posar-me davant d'una trentena d'alumnes de quart curs, els més veterans de la Facultat, per tant també els més bregats i en teoria, els que més profit poden treure de les classes. Dic en teoria, perquè aquest curs és quan la majoria estan fent les pràctiques externes, que els ocupen la meitat de la jornada, i alguns fins i tot treballen en petits mitjans de comunicació, a més del fet d'estar ja en el darrer curs, tot plegat fa que de vegades sigui més complicat que t'assisteixin i s'impliquin en les classes pràctiques que no pas els alumnes del cursos més baixos.
Porto dues setmanes treballant a Comunicàlia. Han estat dues setmanes molt intenses, perquè m'he hagut de posar al dia tant de la situació interna de l'empresa com de l'evolució del sector audiovisual local en els últims dos anys, època que no he viscut des de dins. La imatge, extreta d'una portada de la revista "Antena Local", que editem precisament a Comunicàlia, expressa molt bé com és de complicat aquest sector i que fer que quadrin certes coses és tan difícil com solucionar el trencaclosques de color del cub de Rubik. 
És dimarts, vigília de la Mercè. No plou, però la ciutat està humida; tot el dia que fa aquest xiu-xiu que no arriba ni a mullar-te. Barcelona està de festa, però no ho sembla. Ara mateix estic escribint aquest post, amb la porta de la terrassa oberta, i no m'arriba cap so que m'indiqui que la ciutat celebri res. No sento ni més ni menys sorolls que una nit qualsevol. D'aquí una estona, hauré de sortir obligat: la meva filla gran ha anat amb les seves amigues al Parc del Fòrum i em tocarà recollir-les amb el cotxe, cap a les dues de la nit. Potser llavors me n'adonaré que sí, que hi ha molta gent jove pels carrers. De moment, sóc sol i intento evocar el que han significat per a mi les Festes de la Mercè. Molt, han significat. Durant anys, van ser dies intensos: els primers anys de la transició, quan Barcelona recuperava els correfocs i els concerts a l'aire lliure. Recordo quan es feien els espectacles nocturns al Moll de la Fusta, acabats d'enderrocar els vells magatzems que ens impedien l'accès a l'aigua del port. Recordo masses humanes amunt i avall, respirant llibertat i bon rotllo. 
