   |  |
Tastets de sobirania i vivència personal
|
|
Personal i intransferible 
Em sumo a l'eufòria col·lectiva pel triomf del Joventut de Badalona a la Copa del Rei. Felicito efusivament els jugadors pel triomf, a l'entrenador pel seu "savoir faire" sense crits ni insults, i al president Villacampa i la seva junta directiva pel treball constant i callat que ha culminat amb aquest títol, després d'anys de sequera.  Ahir vam tenir una nova reunió de la comissió organitzadora del sopar-homenatge als professors Ruiz i Omedas per part de tota la promoció de l'escola La Caixa dels anys 60-61 (nascuts en aquestes dates). La convocatòria oficial per al sopar ja està enviada i tot va sobre rodes. Abans del sopar farem una visita a l'escola, que molts no trepitgem des que tenim 14 anys i que a la majoria ens fa força il·lusió. També hem aconseguit que vingui en Miguel Omedas, que actualment viu i treballa al Baix Terol (ell és d'Alcorisa, prop d'Alcañiz). Estem fent unes plaques i d'altres obsequis, projectarem fotos, portarem objectes d'aquella època... ai, ai, la nostàlgia, com s'apodera de nosaltres.  La seva veu, clara, nítida, amb accent de les comarques centrals del País Valencià, ja em va sobtar quan vaig veure la pel·lícula "Dies d'agost", d'en Marc Recha, dedicada al nostre admirat Barnils. Però no vaig preguntar qui era i ja no n'havia sentit a parlar mai més, tampoc no l'havia sentida a cap emissora de ràdio. Però avui, passant pel bloc de la Bel Zaballa, he vist que hi havia posat un vídeo i que es diu Clara Andrés. Així és que me n'he anat ràpidament al seu web, una preciositat de pàgina, he vist que és una cantautora emergent, nascuda a Oliva (la Safor), que va ser finalista del darrer concurs Sona 9 i que fa pocs mesos que ha publicat el seu primer disc (titulat Dies i dies), on inclou la cançó de la pel·lícula (Hui fa vent). Total, que m'he passat tota la tarda escoltant les seves cançons, mentre treballava, al despatx. Us la recomano intensament. Una veu dolça, unes melodies agradables, unes lletres suggerents... configuren la seva força. Enderrock va publicar l'agost passat aquesta entrevista amb ella. Vaig veure ahir al vespre el Barça-Osasuna en un bar de l'avinguda Gaudí, amb els amics Fernando i Eduard, i el fill d'aquest darrer, en Jordi. Vaig recordar moments de fa un parell d'anys, quan seguiem el Barça per tots els bars del barri, convençuts de la seva força per guanyar la Lliga. El d'ahir va ser un partit intens, viscut amb nervis, amb il·lusió, amb recança per si finalment no eren capaços de marcar un gol als navarresos.(N'hi ha més)  Hi ha persones que van ser importants en la meva vida i amb les qui he perdut totalment el contacte. Alguns cops penso en elles i em dóna la impressió que se les ha engolit la terra, perquè no hi he coincidit mai enlloc, en els últims anys. Com que Internet té això, que de vegades la gent es troba per casualitat, vull provar a veure si sona la flauta. Potser algú els coneix i em sap dir alguna cosa d'ells. A continuació parlo d'aquests vells amics i amigues que m'agradaria retrobar o, si més no, saber on són i què fan,saber que estan bé i que són feliços.(N'hi ha més)  De tant en tant, va bé fer una pausa en la rutina quotidiana de la feina i compartir una estona de conversa amb gent amb qui habitualment no tens l'ocasió de fer-ho. Això m'ha passat avui: he dinat amb tres persones de Gavà, amb qui vaig compartir alguns moments intensos de la meva vida professional, quan vaig estar treballant-hi gairebé set anys, entre el 1997 i el 2003. Hem recordat alguns instants irrepetibles d'aquella època, hem parlat molt de les nostres vides, dels nostres fills o filles i del pas del temps, que ens arrossega sense adonar-nos-en. Hem repassat noms, molts noms, de gent amb qui vam coincidir i que ara són en altres llocs. La meva etapa gavanenca sempre la tinc present: va ser molt gratificant professionalment i personalment. Va significar un punt d'inflexió dràstic respecte el que havia estat fent fins aleshores. I em va permetre obrir els meus contactes periodístics a àmbits aliens a la professió. Però sobretot em va permetre conèixer gent molt maca, a qui encara avui, malgrat la distància, recordo i estimo. M'agradaria cridar l'atenció sobre un parell de coses interessants que he trobat voltant per la Catosfera avui. En primer lloc, un excel·lent article de Joan Alcaraz sobre el cantautor Joan Isaac, publicat el 23 de gener al seu bloc A la brasa i al caliu. Crec que és molt interessant el que explica sobre les dues etapes de la carrera artística d'Isaac, un cantant de qui sempre he cregut que es va fer poca justícia als anys 70, quan emergia a l'ombra de Lluís Llach -però amb un estil i una personalitat força diferent- i encara se li n'està fent menys en els darrers anys, durant els quals ha tret ja una colla de bons discs, però continua sent molt menys punxat que d'altres cantants a les ràdios (i no diguem ja a les teles). Alcaraz opina -i estic d'acord amb ell- que la cançó "A Margalida", dedicada a la companya de Puig Antich, hauria d'haver figurat en la selecció feta pels lectors de l'AVUI a partir de la interessantíssima antologia de La Nova Cançó que va promocionar el diari. És una cançó que a mi em porta molts bons records i que musicalment és preciosa. Cada cop que la sento, no puc evitar que se m'humitegin els ulls. La segona recomanació és el bloc poètico-visual d'en Daniel Márquez Cavallé.(N'hi ha més)  Han estat dues hores i mitges de gran intensitat, en un bar sorollòs i inhòspit d'un polígon industrial de Sant Feliu de Llobregat. En Jaume Plensa, un gran artista del nostre país amb renom internacional, ha compartit amb un grup de sis persones -cinc andorrans i jo- una conversa tranquil·la, profunda, distesa i agradable. El sentit de l'art en l'espai públic, la concepció de l'escultura com a impacte sensorial, les limitacions dels polítics a l'hora de gestionar encàrrecs als creadors... han estat alguns dels temes tractats durant la trobada, animada també per les nombroses anècdotes que ha explicat de la seva experiència artística arreu del món. (N'hi ha més)  Aquesta foto és de l'estiu passat. La vaig fer des del castell de Montjuïc, un dia que hi vaig pujar a peu des del port. Està tirada amb un teleobjectiu digital, per això no és gaire nítida, però té gràcia. Si us fixeu bé, és veu l'edifici d'El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, a primer terme a la dreta. Al mig de la foto, l'estructura imponent de la Sagrada Família destaca en el mar d'illes de l'Eixample. Al fons, probablement el Montseny, s'albira ja ben lluny de la ciutat. Aquest matí he passejat una estona prop de la Sagrada Família. Com sempre, era envoltada de centenars de turistes. M'agrada passejar al voltant del temple: sempre miro amunt a veure què hi descobreixo, de nou. Me l'estimo i, al contrari que molta gent, estic d'acord que s'estigui completant. Vull veure-la acabada, algun dia. (N'hi ha més)  Avui fa cinquanta dies que vaig començar aquest bloc. I he publicat, amb aquest 41 posts: això fa una mitjana de gairebé un comentari per dia. Ho reconec: fer un bloc enganxa. Tot el dia estic pensant què publicaré, que si un comentari sobre la situació política, que si alguna cosa personal, que si una reflexió sobre l'àmbit periodístic... I després, apa, troba una foto que s'hi adigui. Sort que últimament vaig més sovint amb la càmera i tendeixo a fer més fotos, perquè si no, toca buscar per Internet aviam què es troba a la xarxa... De moment, només puc fer balanç positiu de l'experiència de fer un bloc: m'ajuda a centrar-me, m'impulsa a llegir el que escriu altra gent, em relaciona amb persones que pensen com jo, em manté visible en un món cada cop més compartimentat... Ho reconec: estic enganxat. Per cert, el post més visitat d'aquest mes i mig, sabeu quin és? El dels Obrint Pas, molt per sobre dels altres... Increible! Aquesta tarda, amb tres dels meus ex-companys d'escola, en Fernando, en Tino i en Manel, hem anat a visitar un mestre que vam tenir a l'EGB. Es diu Gregorio Ruiz Correa i és el millor mestre que hem tingut mai, en això coincidim tots quatre. Té ja 88 anys, a punt de fer-ne 89 i, malgrat l'edat i alguns problemes de memòria, es conserva molt bé. Veure'l somriure i explicar-nos coses d'aquella època (dels primers anys 70), acompanyat de la seva simpàtica esposa, Angelines, ha estat un goig, una glopada d'humanitat. La foto que veieu aquí al costat és del juny del 1975, quan ens va portar de campaments a la Vall de Boí per acomiadar la nostra estada a l'escola. Li vaig fer sense que se n'adonés, prim i esportista com sempre, amb el seu bastó de muntanyenc, amb l'estany Negre al darrere. Quina il·lusió m'ha fet tornar-lo a veure i poder compartir una estona amb ell després de tants anys! (N'hi ha més) El bon amic Xavier Capdevila, que té un magnífic bloc aquí mateix a MesVilaweb, que us recomano de totes totes, està aquests dies a Santiago de Xile treballant en un reportatge sobre l'estada dels Castellers de Vilafranca a aquell país sudamericà. Segons explica, l'exportació d'aquest "esport" a terres xilenes és un fet, amb la creació de dues colles a barris humils dels afores de Santiago. A més, sembla que la visita de la colla vilafranquina està tenint un ampli ressó als mitjans de comunicació xilens, al contrari que als d'aquí (sembla que TV3 encara no n'ha dit ni "mu": són tan urbanites que deuen trobar que aquesta moguda és "antropològica", comenta en Xavi en una de les respostes als comentaris del seu darrer post). A la foto, teniu en Capde, a la dreta, amb els seus col·legues xilens, Pablo i Antonio, que li estan fent el suport local per a la gravació d'imatges. (N'hi ha més) M'he auto-aplicat el test de barcelonitis que publica aquesta setmana la revista "Time Out" i he quedat una mica decebut. Només he pogut marcar la creueta en 55 dels 101 apartats o ítems del test. Això vol dir que no em conec tant la ciutat com en penso o que el test està pensat per a malalts de la ciutat.(N'hi ha més) 
No havia anat a veure encara l'Exposició "Catalunya i la guerra de Successió" al MHC. De fet, no havia anat mai al Museu, des que el van obrir. Sí que havia estat a la seva terrassa (vista excel·lent sobre el port) el dia de la festa del desè aniversari de l'Associació Catalana de Professionals. Però era de nit i el Museu estava tancat. Ahir, sabent que em quedava només una setmana per poder visitar l'exposició dedicada a la guerra de principis del segle XVIII que tanta influència va acabar tenint en el destí de la nostra nació, vaig decidir-me a gastar unes hores del matí grisós i anar-hi. La mostra em va semblar contundent i aclaridora, plena de detalls curiosos: no sabia que la Geperudeta havia estat un símbol maulet ni que les primeres òperes a Barcelona s'havien representat en aquell breu període en què l'arxiduc Carles va actuar com a rei dels catalans.  En tenia moltes ganes. Per Nadal i Sant Esteve fa il·lusió; per Cap d'Any, arribes ja una mica justet de marxa; però els Reis són el punt final, on ja vas amb la llengua fora: prou, prou! Ja no tinc més ganes de torrons, ni de regals, ni d'àpats copiosos, ni de brindar a tothora, ni de res. Oh! que bé, quan et lleves al matí i veus que torna a ser un dia feiner normal i corrent, que tornen les rutines de sempre (anar a comprar el diari i el pa de bon matí, per exemple). Sí, ja sé que d'aquí a un parell de setmanes ja em trobareu dient que la rutina és avorrida, que quina lata que no hi hagi cap pont i desitjant que la Setmana Santa arribi com més aviat millor. Però, avui dilluns 7 de gener, deixeu-me gaudir del retorn a la tranquil·litat, de la derrota definitiva de les festes nadalenques. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS MEUS AMICS
WEBS DE REFERèNCIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
