El 5 d’abril feia en un escrit la panoràmica general de la D.O. Costers del Segre, a la qual s’acullen la major part de vins que es fan a les terres de Ponent, i explicava que dins de la D.O. s’hi havien de considerar unes subzones, entre elles les més properes a Artesa de Segre i, en concret, la Vall de Baldomà.

El Celler Vall de Baldomà és al mateix poble de Baldomà, que pertany al municipi d’Artesa de Segre. És un paratge entre el Montsec i el riu Segre, separat de les rutes tradicionals que porten cap al coll del Comiols, això fa que tingui un microclima força interessant per al conreu de les vinyes, que tenen una alçada de 500 metres sobre el nivell del mar, i que afavoreix l’obtenció de vins de qualitat. Bona part d’aquestes vinyes van ser plantades pel propietari d’aquest celler, Hermenegild Porta, sobretot varietats no tradicionals com el merlot, el cabernet, el bobal, el pinot blanc i müller thurgau, que els han permès fer una interessant gamma de vins sota la tutela del reconegut enòleg Josep Milà. (continua...)

La D.O. Catalunya ha convocat el primer concurs de blogs vitivinícoles. L’objectiu d’aquest concurs, segons diu la mateixa D.O., és premiar les iniciatives particulars que difonen els valors del món del vi i de la viticultura per mitjà de blogs, tot reconeixent els espais virtuals on s’intercanvien opinions, valoracions de vins i tastos d’aquests.

No sé si iniciatives com aquestes motivaran més persones a escriure d’aquest tema. En el meu cas, tal com he expressat molts cops, ho faig per posar en valor els vins catalans, perquè tot i ser un del millors països del món pel que fa a la producció de vins, molta part de la població no té l’estima que hauria de tenir pels vins del nostre propi país. (continua...)

La gracia de fer-te quatre coses a la terra o tenir quatre arbres fruiters, és que pots gaudir de la fruita, les tomaques, les albergínies, els enciams i els pebrots, com aquell qui diu de l’hort a l’olla.

Per altra part, després del degoteig dels primers dies, ara dues tomaques ara un enciam o un pebrot, arriba aquell moment que tot comença a madurar alhora. En aquests moments cal trucar als familiars i amics perquè t’ajudin a gaudir d’aquests regals de la terra, però el millor dels casos és veure què feien els nostres pares i avis: samfaines, conserves de tomàquet, escalivada etc.

L’altre dia parlava del préssec amb vi. Una de les coses que més aprecio en aquesta època de l’any és la tomaca. A la tomaca, que la major part de l’any té un paper complementari a les amanides, li fem agafar un paper protagonista en els plats de l’estiu, i una de les preparacions que m’agrada més de fer, és, un cop tallada en rodanxes, tirar-hi sal del tipus de cristall gros, herbes provençals i oli de les Garrigues o de la D.O. Siurana, i servir-la en un plat separat, perquè qui en vulgui agafar es vagi servint. No recordo que  mai en sobri. (continua...)

Una passejada amb la Margarida pels pobles del Priorat i els magnífics pendents amb les vinyes, on els ceps  mostren el seu fullatge verd, i si ens hi acostem més es pot veure el raïm que ja va agafant volum abans de començar a madurar,  m’ha recordat el títol d’un llibre editat dins de la col·lecció El Cullerot de Cossetània Edicions: El vi neix a la vinya. Això que no és res més que una obvietat, no deixa de tenir un sentit molt més profund i és que treballant bé la vinya, és com després en pot sortir un gran vi.

La motivació de la passejada per part meva i de la Margarida, tot i compartir el gust pels paratges del Priorat, ha estat diversa. Per part meva, volia disposar d’alguna fotografia que il·lustrés algun dels meus escrits; per la seva part, molts cops aquestes passejades serveixen, en alguns casos en altres no, per localitzar escenaris de futures novel·les. Com que això, però, són procediments molt llargs, quasi com l’elaboració d’un gran vi, de moment quedarà en incògnita.

Com que el dia era prou clar, cosa que no acostuma a ser normal durant l’estiu, hem pujat fins a l’Ermita de la Concepció, on hem pogut veure tot pujant, aquesta antiga vinya de garnatxa feliçment recuperada i que fa néixer, cada  any, un dels vins mítics del Priorat, com és l’Ermita  del celler Alvaro Palacios. La vista des de l’Ermita de la Concepció als quatre vents del Priorat és impressionat.

Hem complementat la visita amb un reconfortant dinar al restaurant el Piró de Gratallops, acompanyat aquest cop d’un vi de La Conreria de Scala Dei, Les Brugueres, i amb conversa animada amb els comensals de la taula del costat, tots ells vinculats al celler Mas d’en Gil, elaboradors dels vins Coma Vella i Clos Fontà, dos conegudíssims vins del Priorat, dels quals caldrà parlar un dia en aquest bloc. (Continua...)

Un dels enllaços del meu bloc és el Via a Punt, que correspon a un dels promotors de la iniciativa de vendre vi d’una certa qualitat en Bag in Box, perquè el vi torni a la taula de cada dia, cosa de la qual ja vaig parlar fa un temps.

Tot i que el seu plantejament fa referència a poder beure vi de bona qualitat de forma normal i no molt costosa, he pensat que ara a l’estiu aquesta iniciativa també té altres possibilitats. Us explico com ho he descobert:

El dimecres passat, amb la Margarida, vàrem poder donar un tomb pel mercat setmanal de Valls, cosa que difícilment podem fer en altres èpoques de l’any. Hi havia una parada amb molts préssecs de Lleida de diferents mides i alguns, com deia la meva àvia, tocats del bolet, és a dir amb alguna taca o cop. Ella sempre deia “aquesta pera o aquest préssec ja me’l menjaré jo, que està una mica tocat del bolet”. Tot i així, aquesta fruita sempre acostuma a ser més gustosa que d’altres amb més bona aparença que, segurament, com que ha estat collida encara verda de l’arbre no és tan gustosa.

Després de menjar préssecs un parell de dies, i veient que el punt de maduresa posava la fruita en perill, vaig pensar, per què el vi no torna a la taula estival?, i vaig pelar els préssecs, i els vaig afegir un polsim de sucre i un raig de vi. Continua...)

Fa tres dies feia un escrit en què constatava una realitat molt estesa a l’estat francès, on hi ha moltes D.O.S. que posen el nom d’aquesta en un lloc preeminent de l’etiqueta dels seus vins, i em preguntava si això no seria important que es fes també en algunes denominacions catalanes.

Per dos llocs diferents, m’he assabentat que al Priorat, i més en concret a Gratallops, hi ha uns quants productors d’aquest poble, que és un dels més emblemàtics del Priorat, que trauran vins amb el nom de Gratallops com a principal referent en les seves etiquetes, especificant també en la mateixa el nom del productor.

Tot i no coincidir al cent per cent amb la proposta que feia, és una iniciativa que s’hi acosta. Així doncs, caldrà seguir amb atenció aquesta iniciativa, que pot ser d’un molt bon interès comercial. (continua...)

Sempre he pensat que això del futbol era una distracció i m’ho he passat bé, sobretot en aquelles èpoques que el joc és distret, com el Dream Time o aquesta època recentment passada.

No entenc la transcendència que es dóna a tot això de la moció de censura, i tot un seguit de tertúlies radiofòniques amb senyors que fan grans teories, projeccions i consideracions del president del Barça i la junta directiva, que jo no he vist mai a les alineacions de cap partit dels que he vist. Segurament ens hi devem estar jugant el futur del país amb això de la junta del Barça, i per això en lloc de saber qui jugarà la temporada que ve, quins jugadors nous vindran i quins marxaran, es veu que l’important és la junta i passar factures, nunyistes, rossellistes i tots els istes que us vinguin al cap. Per altra part, això de passar factura no és únic del món del futbol, podem veure com s’està estenent en altres activitats socials com la política,  molts cops veus com és més fàcil que la gent s’agrupi per anar a la contra que per construir alternatives en positiu.

Parlant de política, no he entès com el Sr. Laporta no ha rebut en aquests moments de mal tràngol el suport públic del Sr. Artur Mas, que tres dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya va fer la gran escenificació d’esmorzar amb el Sr. Laporta, amb tots els mitjans de comunicació immortalitzant el moment. (Continua....)

En el meu últim escrit i fent referència a l’entrevista de Jean-Pierre Perrin i la seva explicació sobre les D.O.S. que van possibilitar donar prestigi a moltes zones productores de vi, després del meu últim viatge a la Provença i en concret a Castell Nou del Papa (Châteauneuf  du Pape), vaig estar pensant en una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció,  com és que moltes D.O.S. franceses posen en una part preferent de la seva etiqueta el nom de la D.O.

A l’anterior citada de Châteauneuf  du Pape, afegiria la major part de les altres D.O.S. de les Costes del Roîne, com són Gigondas, Cornas, Hermitage, Côte Rôtie, Condrieu i Saint  Joseph, o altres com el blancs de Chablis a la Borgonya o a la Vall del Loire els Vouvray o el Sancerre. Si algú busca vins d’aquestes zones veurà que, en l’etiqueta, la major part de productors remarquen la seva D.O., i el nom del productor o la marca pròpia figuren amb lletra més petita.

Això que fa molts anys que tenia visualment assimilat, no ho havia pensat mai, i ara em plantejo que potser seria també interessant de fer servir en algunes D.O.S. de casa nostra. Potser no té tanta importància per al consum proper, però sí que crec que fóra important per a la projecció internacional. (continua...)

Casualitats de la vida han fet que coincidís la meva tornada de la Provença, i en concret de Castell Nou del Papa (Châteauneuf du Pape), amb una entrevista a la contra de La Vanguardia amb el propietari de Beaucastel, Jean-Pierre Perrin, que al mateix temps és el president de l’Académie du Vin de France.

D’aquesta entrevista, hi ha moltes coses interessants, però sobretot és molt indicativa l’explicació de com van arrencar de la crisi de la fil·loxera i amb la serietat amb què es va fer front al desprestigi posterior en el frau del vi, potenciant les denominacions d’origen (D.O.) que garantien la protecció de les zones vinícoles amb productes molt particulars.

L’altra reflexió que fa és sobre els rics i famosos i les multinacionals financeres que s’han llançat a invertir en el món del vi, arrencant l’ànima del que ha de ser l’esperit d’una família productora de vins.

Acaba l’entrevista fent una defensa del terreny (terroir), que possibilita la diversitat, i defensa alhora els gustos mediterranis (oli i vi ) en contra de la mantega i la cervesa, que cada cop més colonitzen el planeta. (continua...)

Fa un setmana  parlava  dels vins clàssics i els definia com aquells que segueixen uns procediments més tradicionals, que tenen l’avantatge de satisfer un públic que els reconeix fàcilment i se sent còmode amb aquesta classe de vins.

També deia que jo els trobava molt adients per segons quins menjars, i posava l’exemple del be al forn, i que no cal dir que la recomanació es pot fer extensiva a molts altres rostits.

Un exponent prioratí d’aquests vins, tot i que en podem trobar molts altres que ja aniran sortint, és el que elabora la Masia Duch, a la Morera de Montsant, en una finca molt a prop de Scala Dei, on de la mà de Delfí Duch s’hi elaboren dos vins que reuneixen aquest condicionant de clàssic.

Tornant de la petita escapada a la Provença, tornem en la cançó de l’enfadós, el manifiesto por la lengua, la tercera hora del castellà, mira que ho tenen fàcil i encara no saben que avui dia això del divorci es fa amb tota naturalitat.

El que sí que he pogut constatar és que els que només volen fer servir el castellà tenen un problema a Europa, ja ho havia comprovat molts cops i m’hi he trobat un altre cop en aquest viatge, i és que amb el castellà no vas enlloc. Són molts els llocs que he visitat del centre d’Europa, i el castellà hi és absent. Això, que ho tenia pràcticament oblidat, ho he pogut constatar aquests dies en visitar el teatre romà d’Orange, tal com es pot veure a la fotografia.

Afeccionat com sóc a la musica clàssica, i com que tenia molta musica d’aquesta amb discs de vinil, vaig decidir al començament dels CD, comprar una col·lecció d’aquelles que feien una oferta de 100CD de música clàssica a pagar en petits terminis. La meva sorpresa va ser en rebre-ho, quan vaig veure que els llibretons estaven en varies llengües, francès, anglès, italià, alemany i neerlandès, i no en castellà, tot i que l’empresa que feia l’oferta era de Madrid, però els segells discogràfics eren de cases molt conegudes. Vaig pensar, i segueixo pensant, que potser el castellà no té el reconeixement per a certes manifestacions culturals. (continua...)

Ahir va ser l’últim dia d’estada a la Provença, i com que l‘hostalet era a Castellnou dels Papes, he fet el que durant un parell de dies només feia amb la vista: visitar i tastar en una petita botiga de les moltes que tenen els mateixos productors de vi, l’avantatge és que es pot tastar tot, i la veritat és que hi ha coses molt interessants, el  problema és que els preus tot i justificats no ho són tant, i que el cotxe no està en disposició d’encabir-hi gaire vi quan hi vas quatre persones. Al final m’he firat aquest cop amb unes vinyes velles de Côte de L’Ange, un vi que vaig conèixer gràcies a un regal que em va fer fa  molts anys el físic Antoni Lloret, que per aquell temps residia a París. Com que aquest vi va fer una molt bona evolució, en guardava un molt bon record.

No podia faltar un bon recorregut per algun mercat, i ahir era mercat a Orange, a dotze quilòmetres de Castellnou. Aquest cop no ha pogut ser una visita molt reeixida, ja que ha començat a ploure amb ganes una bona estona i les parades han sobreviscut com han pogut.

Una bona passejada per Pont de Gard, aquesta magnífic aqüeducte construït pels romans per fer arribar l’aigua a la ciutat de Nîmes, ha esta la penúltima etapa d’aquest petit viatge, l’última era per una curta visita a Serge Baux, de Canet del Rosselló, per fer encabir al cotxe alguna de les ampolles dels boníssims vins de Mas Baux, ja que tot i la incomoditat d’anar amb el cotxe carregat, es compensava per la bona compra feta i els pocs kilòmetres que quedaven fins a casa. (continua...)

Tot i que a Sault, la població de la Vaucluse considerada la capital de la Lavanda de la Provença (i d’Europa), han preparat la festa anyal de la Lavanda per al proper diumenge, dia 6 de juliol, enguany la florida s’ha fet esperar i hauran de fer la festa amb els camps a mig florir.

De bon matí hem arribat a la Vaucluse, hem recorregut el flanc sud del Mont Ventoux, des de Bédoin, i fins a arribar a Sault. Hi havíem estat sempre a la tardor o a l’hivern. Havíem comprat postals on es veu aquest extraordinari esclat de colors quan, solament per quinze dies a l’any, els camps d’espígol floreixen. El blau del cel, d’una intensitat estrictament mediterrània, provençal, el verd de les vinyes i els alzinars i carrasques a les muntanyes, en contrast amb el color torrat dels camps de gra segats, el roig de les flors boscanes, el groc impactant dels girasols, algun ramat d’ovelles, el color ocre i tendre de la pedra centenària de les cases rurals... i el blau lilós d’extensions llarguíssimes de lavanda florida, tot això volíem veure al natural.

Els cops que he estat a la Provença sempre m’havia quedat una cosa pendent, que és veure els camps de lavanda florits, els motius eren sempre estacionals, els meus anteriors viatges o havien estat a l’hivern o a la tardor, i aquestes plantes estan florides de mig juny a mig juliol. Així doncs, amb uns amics hem dit que el d’aquest any no ens ho perdem, i hem triat la data del mig, el començament de juliol, per fer una breu escapada.

Com que el viatge ha estat mig improvisat, no hem trobat allotjament al lloc on havíem pensat fer sojorn, en una antiga sederia convertida en casa rural a prop d’Oppede, al Luberon, i hem hagut de tirar més amunt, hem anat a parar ni més ni menys que a Castellnou del Papa, és a dir a un dels pobles més importants del món pel que fa al vi. Només perquè us en feu una petita idea, al llibre del gurú mundial, pel que fa a marcar tendències en aquest món, que és en Robert Parker, dels cent millors cellers del món, només de tot l’estat espanyol en pren en consideració sis, d’aquests, dos són del Priorat, doncs bé de Castellnou del Papa (Chateauneuf-du-Pape), ja en pren en consideració set. De fet, si mai en teniu l’oportunitat, veureu un petit poble en què tot gira a l’entorn del vi, només he trobat un altre poble una mica més gran amb una certa semblança, que és Saint Emilion. Seria doncs extraordinari que algun poble de casa nostra, com Gratallops, posem per cas, amb el temps agafés una semblança amb aquests dos pobles, segur que es convertiria en referent mundial.(continua...)

Aquest és el títol del primer llibre amb què Arola Editors enceta la col·lecció He mirat aquesta terra, on es vol donar una visió artística del nostre territori, agermanant els poetes de la llum  ( fotografies ) amb els poetes de la paraula (poemes), tot dialogant en cada llibre sobre un paisatge dels Països Catalans.

Terres de llicorella és el primer exemplar i agermana les fotografies de Toni Vidal amb els versos d’August Bover. Les fotografies en blanc i negre són dels anys 70, abans de la represa vitivinícola de la comarca, tal com la vaig poder conèixer al Priorat.

La presentació, que es va fer al Castell de Falset, va ser organitzada pel Centre Quim Soler, que té la seva seu a El Perxe del Molar, amb gran poder de convocatòria. No sé si és la casualitat, però sempre que he anat a actes al Priorat organitzats pel centre Quim Soler, hi ha hagut molta concurrència, cosa que xoca amb el fet que molts altres actes de ciutats grans compten molts cops amb assistències molt migrades.

La part fotogràfica fou comentada pel també fotògraf Rafael López-Monné i els poemes de l’August Bover per la Margarida Aritzeta, que té el text de la presentació al seu bloc La maleta sarda , per això és innecessari comentar els escrits del llibre i el llibre en general, ja que tenim l’alternativa de la reproducció de la presentació. (continua...)

A començament dels anys setanta, quan vaig començar a agafar afició al món dels vins, el panorama estava força estàtic. Els Riojas eren els vins embotellats de més prestigi i a casa nostra la gran marca era Torres. Naturalment hi havia més coses: blanc del Penedès, Alella, Castell de Peralada, Castell del Remei,  i tot un seguit de vins que s’embotellaven per presentar a taula més que per ser vins embotellats. I els vins francesos només es podien trobar en llocs molt concrets, ja que les fronteres feien difícil importar vins de fora .

La irrupció dels primers nous cellers es va fer buscant estàndards similars a les elaboracions dels riojas i les seves classificacions: criances, reserves i grans reserves. I això ha estat així fins que tota una nova tendència, que conviu amb la tradicional, s’ha dedicat a potenciar el que donen de si les diferents varietats de raïm, el sol i la climatologia, aplicant la tècnica adient en cada cas,  per buscar un millor resultat. Aquestes noves tècniques han posat en valor moltes varietats que no tenien gaire protagonisme en el món del vi i els n’ha donat molt, de protagonisme, com les garnatxes del Priorat i Montsant i també les carinyenes, o en un altre nivell, les garnatxes blanques o el trepat de la Conca de Barberà.

No cal dir que jo sóc un defensor d’aquesta nova filosofia, això no es contradictori amb el fet que de tant en tant també m’agradin vins de tall més clàssic. (continua....)

 Aquests dies, entre la revetlla de Sant Joan i el castell de focs que ahir a la nit va tancar la festa major de Valls, m’ha vingut a la memòria el començament de la novel·la de la Margarida Emboscades al Gran Nord, on la protagonista comença a moure’s mentre comença el castell de focs d’aquesta petita ciutat de les més septentrionals del Quebec, a la desembocadura del Riu Sant Llorenç, en ple territori dels indis muntanyesos.

El fragment diu així: “L’esclat de llum, però, va ser breu. El coet es va extingir en la nit de juny tan furtivament com havia aparegut. Marina va passar el dors de la mà pel seu front xop i mirà cap a la zona del port. Havia d’anar de pressa, ara que el castell de focs havia començat, perquè en qualsevol moment s’enlairaria un altre coet, i un altre, i dotzenes d’altres, i podrien fer un petit dia d’aquella nit del solstici d’estiu. Era perillós i ella ho sabia. Sobretot perquè ell, un cop s’hagués acabat tot, tornaria a la rutina habitual i potser la trobaria a faltar immediatament. (continua una mica més...)

 Parlava en l’escrit anterior de la poca importància que donem a aquest producte que en aquesta part del planeta tenim tan a l’abast i que ha estat fonamental per a l’alimentació de moltes generacions.

Molta de la gent que vivia de l’agricultura, tenia en alguna de les seves terres oliveres plantades pel perímetre de la finca, recordo els paisatges propers a Vallbona de les Monges, poble originari del pare de la Margarida i que es troba a la part més meridional de l’Urgell, amb un magnífic monestir de monges del Cister, on les paradetes de sembrat estan acompanyades d’oliveres. Els paisatges són molt semblants a la Segarra i a les Garrigues.

La dura climatologia hivernal fa que recollir aquests fruits entre finals de tardor i començaments de l’hivern sigui una tasca molt dura que no es veu reflectida al preu final d’aquest producte. Però això no vol dir que no se l’hagi apreciat sempre, ja que era molt freqüent, en les visites d’algun familiar, rebre una garrafeta d’aquest magnífic oli, cosa que significava un bon regal.

En moltes cases hi havia la tina de terra cuita on es guardava l’oli necessari per tot l’any, el solatge que quedava es feia servir, junt amb altres olis reciclats, per fer sabó. (continua....)

Molts cops no donem importància a la riquesa que tenim al nostre abast. Una de les riqueses més singulars que tenim al nostre país és l’oli, aquest producte que ha esdevingut emblemàtic i significatiu del que alguns han teoritzat com la dieta mediterrània, a mi m’agrada més dir cuina que dieta, però no hi faré cap teoria, tenint com tenim a la blogosfera persones tan solvents com el Jaume Fàbrega  i el seu bloc Bona Vida entre altres.

L’olivera és aquest arbre tan entranyable que arrela a les nostres comarques de secà i que ha estat motiu poètic i musicat al mateix temps. Serrat canta: “ per el pujol on surt el sol, desafiant grop i llevant, hi trobareu una olivera”, o el Quico el Cèlio i el mut de Ferreries: “ pregunteu-li a l’olivera”,  i molts més motius de cant popular. Això ens dóna un dimensió d’aquest arbre entranyable de poca  producció, però molt  lligat a la nostra cultura, tan culinària com simbòlica, començant pel bíblic “hort de les oliveres”.

L’oli d’oliva ha jugat i juga un paper importantíssim a la nostra civilització,  grecs i romans ens aboquen al vi i l’oli, aquests dos productes que han donat una certa alegria als menjars de centenars d’anys, on la varietat en el menjar només és podia trobar en les èpoques de l’any amb millor clima, la resta de l’any la verdura bullida només trobava una certa alegria amb l’oli o l’all i oli. (continua...)

Aquests dies, arran del congrés d’ERC, s’han posat de moda aquestes paraules: posar ratlles vermelles. Sense ànim de polemitzar o de controvèrsia, crec que és un error publicitar-se o projectar-se de forma prohibitiva o resistencialista.

Esquerra sempre ha tingut el problema d’explicar-se i quan ho pot fer és bo que ho faci en positiu, explicant quines aportacions fa al govern, com pensa fer de punta de llança per estirar les altres formacions polítiques i a la societat en general cap als objectius que defensa ERC. Crec que l’objectiu 2014, ben treballat i amb la complicitat d’amplis sectors de la societat, pot ser un objectiu engrescador per posar-nos en camí, però anunciar ratlles vermelles és donar massa avantatge als adversaris, que, en un moment determinat, coneixent el teu joc, poden moure millor les cartes.

No pretenc tenir la raó, però vaig pensar aquests dies en un savi consell que em va donar el geògraf Robert Casadevall, quan es feia el planejament del centre històric de Valls i volíem concretar fins i tot si un determinat carrer havia de ser només de vianants o no. Va dir: no ho poseu al planejament, ho feu i ja està, perquè si un dia per necessitat o força major no us interessa que continuï essent de vianants, haureu de fer un llarga i complexa tramitació urbanística, que allargarà innecessàriament posar en pràctica la nova decisió. No sé per què m’ha vingut a la memòria que molts cops ens compliquem la vida innecessàriament. Si es tenen les idees clares, no són necessaris aquests acotaments. (continua...)