Efectivament, una desfilada militar és un coñazo, sobretot per als que desfilen (creieu-me, sé de què parlo). En aquest sentit, podem estar d'acord amb el comentari de Rajoy. Però no és aquest el tema de fons. El que veritablement ens ha de fer meditar és constatar, una vegada més, que els polítics diuen en públic una cosa, en privat en diuen una altra, i en pensen una de tercera. I després encara s'estranyen de la desafecció, de la falta de sintonia amb la societat, de l'abstenció...

L'actual classe política... això sí que és un bon coñazo! Prefereixo veure la cabra de la Legió donant saltets: aquesta, almenys, no enganya ningú.

Tarragona serà notícia el proper diumenge dia 12 per la manifestació feixista (el neo sobra) convocada per Alianza Nacional. Dues notes.

Primera. Resulta paradoxal que grups o ideologies contraris als principis democràtics puguin beneficiar-se i fer ús d'aquests principis per fer sentir la seva veu, però aquesta és la nostra grandesa. Des d'aquest punt de vista, em sembla correcte que es permeti l'esmentada manifestació, encara que costi d'acceptar. Com a reacció a la desfilada nostàlgica s'ha convocat una concentració de rebuig, amb el conseqüent risc d'enfrontaments o de desordres públics. Això és el que voldrien ells: que se'ls prohibís la marxa (que farien igualment) i que hi haguessin disturbis, que capitalitzarien a favor seu. No els fem aquest favor, doncs.

Segona. Han aparegut uns cartells anònims enganxats pels carrers tarragonins blasmant la manifestació del 12 d'octubre i afegint que Ballesteros (l'alcalde) n'és responsable per permetre-la. Francament, s'ha de ser miserable per fer córrer aquesta desqualificació de qui ha declarat expressament estar en contra de la marxa (cosa ben lògica, d'altra banda), sense tenir competències per a impedir-la. La guerra bruta de la política arriba a aquests extrems.

La plaça Universitat de Barcelona és l'escenari d'una exposició sobre els 25 anys dels Mossos d'Esquadra com a policia autonòmica. S'hi pot veure un video explicatiu, prendes històriques, un mapa amb les comissaries (amb un error: fan dependre Montblanc de la regió de Ponent), estris d'investigació, vehicles...

Coincidint amb l'aniversari, el que fou director general de Seguretat Ciutadana i alma mater del restabliment dels Mossos com a policia autonòmica, Miquel Sellarès, ha publicat el llibre Un pas endavant, sobre algunes de les interioritats de la creació i desenvolupament de la nostra policia. Sellarès és un dels polítics més clarividents que té el catalanisme i en el seu moment va costar-li Déu i ajuda posar en marxa la maquinària policial. Ningú, ni tant sols el president Pujol, tenia clar que fos imprescindible fer-ho, atesa la tradicional malfiança dels catalans cap el que són determinades estructures d'estat. Però si volem ser-ho, les haurem de tenir, no?

Com a contrapunt a l'altura de mires de Sellarès, l'actual conseller d'Interior, Joan Saura, es despenja amb unes declaracions a La Vanguardia dient, textualment, que no hi ha política més d'esquerres que la dels Mossos. No, senyor Saura: la gestió de la seguretat ciutadana no és ni ha de ser de dretes o d'esquerres. És el que té confondre política i administració. Amb aquesta mentalitat, no ens han d'estranyar els desgavells dels dos tripartits.

[L'exposició Mossos d'Esquadra, professionals al teu costat romandrà oberta fins el 12 d'octubre, de 10 h a 20 h]

La inclusió de dos comentaris, encara, sobre el tema "Tibet llibertat", aprofitant un apunt sobre les festes de Santa Tecla, que no hi té res a veure, m'obliguen a fer algunes consideracions:

1) Jo no he de donar explicacions a ningú en el meu bloc, i menys quan se'm demanen amb exigències i falta de respecte, com és el cas del darrer dels dos comentaris. No donar explicacions no és "amagar-se com una rata" (sic). El meu bloc porta nom i dos cognoms, identificació que no dóna cap ni un dels crítics de la campanya "Tibet llibertat" de les darreres setmanes. Qui s'amaga com una rata?

2) Entrant al fons de l'assumpte, és realment sorprenent que jo, que l'únic que he fet és criticar el sistema polític de la Xina, hagi de justificar ("donar explicacions") del perquè dos restaurants tibetans de Barcelona no empren el català.

3) Si als nostres comentaristes els preocupa tant l'ús del català als restaurants tibetans de Barcelona (a mi sí, per suposat), que es preocupin també de l'ús del català als centenars, potser milers, de restaurants xinesos del nostre país.

4) Per acabar, ho repetiré per tercera vegada. No tinc cap més interès en la causa tibetana que la que pugui tenir per la bretona, la quebequesa o la saharaui. La meva acció simbòlica anava destinada, únicament i exclusiva, a denunciar la manca de llibertats a la Xina, de la mateixa manera que ho fan moltes altres persones i institucions.

Després de massa anys de no fer-ho, participo a la manifestació de l'Onze de Setembre a Barcelona. Faig temps i dono una volta per la fira d'entitats instal·lada als peus de l'Arc de Triomf, on hi voleia una impactant bandera estelada. S'hi succeeixen multitud d'associacions, grups i empreses amb els més variats objectius i causes a defensar, símptoma de que la societat civil està més viva que mai en contra del què un cert "gran germà" comunicatiu ens vol fer creure. Mentre bado a la parada del CIEMEN, se sent un petard: l'incident em recorda l'època en què es feia córrer que aquesta entitat tenia lligams amb el libi Gaddafi, abans filo-terrorista i ara amic dels nord-americans.

Lentament, es van concentrant multituds a la plaça d'Urquinaona, lloc d'inici de la marxa. Gent de totes les edats i condicions, multitud de joves, profusió de simbologia (banderes, xapes, enganxines, samarretes, de tot), rètols, globus... Una pancarta ens recorda que cada dia l'estat ens roba 52 milions d'euros. Cada dia! Amb prop d'una hora de retard, s'inicia la manifestació. Sona Obrint Pas, i ens obrim pas Ronda avall, fent saber el què volem i reclamant el què ens partoca. Passem per davant una residència geriàtrica, on un ancià al balcó, saludant amb el puny enlaire, és molt aplaudit. Dos balcons més amunt, uns xinesos ho observen: la suma d'una gentada, banderes i un senyor aixecant el puny potser els fa pensar el què no és. Estan perplexos, igual que els catalans.

Baixem ja pel passeig Lluís Companys i a l'observar el fort desplegament de mossos d'esquadra davant l'edifici de Jutjats, una parella fa:

- què esperen que passi, aquests?
- doncs els aldarulls de l'Onze de Setembre...

"Els aldarulls de l'Onze de Setembre" diu, com si fos una frase feta, una marca de la casa. Com qui parla dels encierros de Sant Fermí o la tomatina de Bunyol. Però no, per alegria de molts i decepció de no pocs, no hi haurà aldarulls. El que hi ha hagut al matí és el "tradicional" intercanvi de retrets, paraules i empentes entre grups independentistes al Fossar de les Moreres. Quan passa això jo també em quedo perplex.

S'acaba l'acte amb un parlament de Feliu Formosa i la pujada a l'escenari dels organitzadors, els nous líders d'una societat que diu prou. Joel Joan, López Tena, l'Èric Bertran, Víctor Alexandre... gent significativament no vinculada o sense càrrecs a cap partit polític. Em passejo pel parc de la Ciutadella i reprenc el contacte amb la fira d'entitats. Mentre a l'escenari actua Cesk Freixes (crec que és ell), em rasco la butxaca i adquireixo un lot de dues ampolles de vi i una d'Alter-Cola. S'ha de fer país i la nostra és una nació de peatge. Encara.

Comença una nova Diada Nacional. Com a preludi, el missatge institucional del president, recomenant una apretada de cinturó. Després, pa i circ: TV3, per commemorar els seus 25 anys, ha iniciat un dels seus exercicis onanistes a què ens té acostumats, en aquest cas justificat. Sobre els 100 anys de l'estelada, ni mu als telenotícies.

Veurem què dóna de si el dia. Aquesta nit, crònica.

La notícia tarragonina del dia és la publicació, per part de l'Ajuntament, d'un informe sobre la inviabilitat del projecte inicial de l'aparcament Jaume I, a la Part Alta. No, no és la contribució de la ciutat a l'aniversari del naixement del rei, sinó d'un greu afer. El que havia de ser un equipament dotat amb la tecnologia més avançada ha resultat ser un fiasco que costarà als contribuents tarragonins 30 milions d'euros. Som prop de 150.000 habitants, feu números.

L'historial de l'obra és un compendi de potineries i avui ens la recorden els diaris. Es va decidir construir-lo a la Part Alta, quan ja es preveia que s'hi restringiria la circulació de vehicles, i en una zona rocosa, que va obligar a usar explosius, amb la lògica "alegria" dels veïns. Les obres no van tenir en compte els requeriments de la Comissió de Patrimoni Cultural sobre unes troballes arqueològiques i, a més, l'acabament exterior oculta la vista de la preciosa façana de la Universitat.

L'historial econòmico-financer ha estat un sainet que ha produït la multiplicació per sis del pressupost inicial. El sistema robotitzat de distribució dels vehicles era "intel·ligent" i ho era tant que en moments puntuals s'hagués tardat cinc hores (!) per disposar del cotxe. Ara els treballs segueixen sense estar conclosos, una part de l'estructura s'ha rovellat per falta d'ús i es tardarà encara dos anys per posar-lo en funcionament, amb menys places i amb el sistema de tota la vida, és a dir, rampes.

El bunyol haurà costat a cada tarragoní 200 euros, del primer a l'últim, inclòs l'anterior alcalde, Joan Miquel Nadal, principal responsable polític que, prudentment i significativament, guarda sepulcral silenci sobre l'afer.

Amb aquesta pregunta, referida a l'actual conflicte a Geòrgia, iniciava Vicent Sanchis el seu article de diumenge passat a l'Avui. Qui són els dolents? Qui té raó? S'autorresponia dient que tots i ningú. Aquesta és la conclusió més lògica davant dels conflictes mundials, almenys aquells en què s'enfronten minories o interessos nacionals i ètnics. Però hi ha qui no pensa així: cert sector d'opinadors insisteix en establir dues vares de medir, segons quina és la nació en dificultats i segons quin és la potència que hi ha al darrera.

En el contenciós osseta-georgià, determinats maîtres a penser ho tenen clar: si Estats Units està darrera Geòrgia, els "bons" han de ser, forçosament, els altres. Malgrat els excessos de tots plegats i malgrat el desconeixement que tenen -tenim- de la realitat sociopolítica de la zona.

Sembla talment que no haguem superat la guerra freda ni els seus plantejaments maniqueus, explotats intensament durant molts anys pels Estats Units, dit sigui de passada. No es pot ser tan simplista. No dic que no es pugui prendre partit, sinó que es faci després d'un esforç de comprensió, a partir d'una anàlisi objectiva dels fets concrets i no basant-se en prejudicis ideològics o antipaties personals.

A la tornada del pont Mare de Déu d'Agost + Sant Magí em topo amb una nova aportació al debat "Tibet llibertat", signat per "Josep" i farcit d'agosarades afirmacions sobre la meva persona.

Comença elucubrant sobre les simpaties ideològiques d'un servidor a partir dels meus cognoms "totalment catalans". Aquest plantejament el trobo molt etnicista i, com ell mateix diria, pujolista ("els catalans de veritat", "la Catalunya catalana" i coses per l'estil) i, des del meu punt de vista, a superar. Com a tirador de cartes li espera a Josep un futur magre perquè no n'encerta ni una: milito a Esquerra, si bé al sector crític (no sé si això és significatiu per a ell), llegeixo l'Avui i crec que Laporta és el millor president que ha tingut el Barça.

Com ja havia fet el blocaire "català", també Josep m'encoloma una simpatia especial pels pobles asiàtics oprimits, en detriment dels més propers. No tinc cap preferència pel poble tibetà, ni m'apunto a cap moda budista progre, ni res d'això, simplement aprofito els disset dies de Jocs Olímpics a Pequín per recordar un dels molts contenciosos del règim polític xinès.

Pel que fa a "empassar-se la merda mediàtica", no val la pena comentar grolleries. Crec tenir suficient criteri per destriar el gra de la palla dels nostres mitjans de comunicació. No és fàcil, i tampoc ho és per Josep, segur. Si Espanya és una democràcia? Home, hi ha la suficient democràcia com per permetre lliurement debats als blocs de Vilaweb. Debats que Josep em "convida a deixar" (eufemisme per "fer fora"). Això al meu poble es diu censura i es practica sistemàticament a molts països. La Xina, per exemple.

Però no hem de patir pel gegant asiàtic: els xinesos aviat tindran tots cotxe, televisor i ordinador. Cotxe per contaminar (més) l'atmosfera, televisor per veure anuncis, grans germans i salses roses, i ordinador amb accés limitat a internet. Això era la revolució promesa? Això ja s'ho va inventar Franco, el dictador: ni una casa sin lumbre, ni un español sin pan.

Fidel al seu títol, aquest bloc ha vist com les aigües estancades de l'estiu es tornaven una mica turbulentes, i tot gràcies a alguns comentaris en relació a "Tibet llibertat". De tots els participants, el que destaca més és, sens dubte, "català" (no té cap nom més concret). Una valuosa peça de museu, una autèntica troballa, un "residu maoista post-68", en recargolada i divertida definició d'un altre comentarista.

Català, que diu que porto un xip imperialista a dins, afirma que Xina no és socialista però que té unes estructures socialistes. Unes "estructures socialistes" que no eviten (ni evitaran, desgraciadament) que s'hi hagi instal·lat el pitjor del capitalisme (treball en condicions deplorables, productivisme d'alta quantitat i baixa qualitat, urbanisme massificat, agressions al medi ambient...).

Diu que que el comunisme no és l'enemic del socialisme, sinó la seva continuació. No: ha estat la seva perdició, a l'intentar exercir-lo amb "duresa" (l'eufemisme és d'ell). Doncs què es pensa? Que el bloc soviètic va caure per la pressió "imperialista"? No, home, va caure per una combinació d'ineficàcia econòmica, corrupció governamental i violació continuada de drets humans.

Faré campanya pels sioux i els maorís si això ha de fer feliç al nostre maoista, que no es preocupi. Amb una puntualització: ja voldrien els tibetans que Xina fos en l'actualitat com Estats Units, Austràlia o Nova Zelanda, tant per bo com per dolent. Recalco actualitat. No m'ha entès quan he mencionat la història. És clar que m'interessa i molt, però quan dic que és història allò dels lames i els nazis vull dir simplement que només vull comentar l'actualitat. En el meu apunt d'abans d'ahir no feia anàlisi de la història (passatemps preferit dels marxistes) sinó que opinava i prou. I la meva opinió segueix essent la mateixa: Xina té avui un règim condemnable per moltes raons, i el Tibet és una d'elles. 

Queden altres dos opinadors. Marc retreu que les actuals campanyes a favor de la llibertat del Tibet siguin molt més contundents que les que hi va haver quan la razzia d'independentistes ordenada per Garzón el 1992. Les situacions no són comparables, però crec recordar que l'estat espanyol va ser condemnat per aquelles accions. Bacus, finalment, treu a col·lació aquella famosa sentència dels gats i els ratolins, adaptació xinesa (que fa més exòtic) del nostre "la fi justifica els mitjans". Aquest és el problema de la Xina: que ja només l'importa caçar ratolins, res més.

Déu-n'hi-do com fa durar Vilaweb l'anècdota dels jugadors de bàsquet fent el xinet per a un anunci. Perquè és això: una anècdota. Una anècdota que determinats mitjans anglosaxons, sempre tant políticament correctes, han elevat a la categoria de gran ofensa racista.

Home, doncs no! No és racista, ni molts menys. Més aviat és, i amb això dono la raó a Vicent Partal, una nova mostra d'un cert menyspreu dels espanyols per tot allò que els és aliè o llunyà. Ja ho deia el poeta:

Castilla miserable
ayer dominadora
envuelta en sus andrajos
desprecia cuanto ignora.

El poeta era Antonio Machado i el darrer vers segueix tant vigent com el primer dia. Només cal parar atenció a com els locutors pronuncien els cognoms en altres llengües, catalana inclosa (recordeu el pobre "Sex Fàbregas"). Un cert menyspreu per tot el que no els és propi, siguin llengües veïnes o trets orientals.

Un blocaire anònim (s'autodenomina "català") em fa un comentari criticant-me que encapça-li els apunts d'aquests dies amb la llegenda "Tibet llibertat". Diu que es tracta d'una moda ridícula i snob. No sé si ho és, però en tot cas la meva iniciativa no és per seguir cap moda, ni segueixo cap consigna ni pretenc seguir les passes de Richard Gere.

Diu que aquesta moguda es fa per afeblir Xina i altres països socialistes. Perdó? Xina és socialista en l'actualitat? Primera notícia. Jo tenia entès que era un mix dels dos principals enemics del socialisme: el capitalisme salvatge i el comunisme opressor (valgui el pleonasme).

Diu també que a Occident no li importen les nacions ni les cultures. A Occident no sé. A mi sí, i per això he pres la iniciativa simbòlica i intranscendent d'iniciar els apunts amb la llegenda "Tibet llibertat". També podia haver fet referència a altres contenciosos xinesos: el ventall és ampli, desgraciadament. I això no treu que m'impliqui més decididament per les causes nacionals més properes, des de la nostra fins a l'escocesa, a la qual vaig dedicar un dels primers apunts del meu bloc.

Em recorda que el Dalai Lama va ser aliat dels nazis abans de la Revolució Cultural. No m'interessa en aquests moments el que fessin els tibetans fa setanta anys: això és història i els Jocs Olímpics de Pequín es celebren el 2008. Però si hem de parlar d'història, li demano a "català" que no cometi la imprudència d'esmentar la Revolució Cultural. Sap realment el que va representar aquell règim per Xina? És possible que encara algú defensi aquell període?

Acaba dient que els que defensem la llibertat del Tibet "semblem  babaus". No entraré a valorar aquest qualificatiu; només remetré els lectors a imatges, no tant antigues en el temps, de mils i mils de xinesos uniformats i aixecant, acríticament, el famós llibre vermell.

Ja tenim els Jocs Olímpics de Pequín en marxa. La cerimònia d'inauguració ha estat prou vistosa i original. Comencen ara unes proves esportives oficialment alienes a la política però presidides per banderes i himnes. Preparem-nos per una nova torrentada de "no nacionalisme" espanyol. Com a mostra, la retransmissió televisiva de la inauguració d'avui: el moment en què desfilava la selecció estatal, segons els locutors, ha fet paralitzar el món per la seva càrrega d'emotivitat i transcendència. D'altra banda, la resta del programa ha estat una contínua especulació sobre les possibilitats d'Espanya: que si el medaller, que si guanyaran aquí o allà... Un hipotètic enfrontament en bàsquet entre Estats Units i Espanya seria la final soñada. Friso perquè arribi el moment. Sort que no són nacionalistes.

Els Jocs Olímpics transcorreran, com se sap, enmig de protestes a tot el món contra el règim polític xinès. Fa ràbia que la diplomàcia i els diners ho acabin tapant (o dissimulant) tot. Com a testimoni purament simbòlic, afegiré al títol dels meus apunts la llegenda "Tibet llibertat". Podria haver escollit altres motius (els drets humans, la pena de mort, el nacionalisme uigur, les restriccions informatives...), però Tibet ens és més familiar.

I que guanyin els millors, siguin d'on siguin.

Ara resulta que cal demanar perdó a Extremadura. La inclusió d'una gracieta al bloc del regidor Lluís Suñé, possiblement desafortunada o de poc gust però de cap de les maneres insultant o delictiva, ha disparat l'artilleria de tots coneguda, en forma d'airades protestes, amenaça de denúncia (quin article del Codi Penal caldria aplicar? ho ignoro), petició de perdó per part de l'autor i retirada de la foto de marres.

En entrevista televisiva, el regidor ha fet molt bé en recalcar que el fons de la qüestió (l'injust sistema de finançament autonòmic) és el que és i això no ho esmentaran pas les autoritats d'aquella regió. Per cert, que les formacions polítiques afectades s'han ben lluït: Iniciativa li ha fet saber que si tenia problemes judicials "ja t'apanyaràs" i Esquerra Unida i Alternativa s'ha apressat a recordar que Suñé mai no ha militat en aquesta formació. Com es pot comprovar, tot un exercici de solidaritat per part de qui més la predica.

Extremadura s'ha sentit ofesa, potser sincerament, ha posat el crit al cel i en vint-i-quatre hores ha aconseguit tres coses: la humiliació catalana de demanar perdó, la retirada de la brometa origen del conflicte i l'autoafirmació mitjançant el victimisme, aquella cosa que sempre ens critiquen.

Què no hauríem de fer des de Catalunya davant no d'una sinó d'infinites burles i faltes de respecte a la xarxa, en forma d'opinions, comentaris, dibuixos, muntatges fotogràfics, etc.? Sincerament, potser comença a ser hora de deixar d'anar amb el lliri a la mà.

El vicepresident ha designat el seu germà nou delegat de la Generalitat a París. Tota la patuleia d'opinadors i comentaristes, professionals o no, s'ha llançat a l'uníson a posar de chupa de dómine als dos polítics. Especialment vergonyosos són els comentaris apareguts en algunes webs de notícies, sector betum (p.ex. E-notícies).

No s'està fent un gra massa amb Carod-Rovira? Qualsevol decisió que prengui està viciada d'origen a parer d'una opinió pública que absorbeix tota quanta pseudoinformació li arriba. Col·locar un familiar en un nivell públic important no és massa estètic, admetem-ho, però és una situació que es dóna a tots els partits i a tots els nivells. A més, el càrrec al qual s'ha destinat Apel·les Carod és polític i de confiança, no tècnic ni burocràtic. En qui confiar més que en un parent? Si de cas, ja jutjarem més endavant la seva trajectòria.

I si no agrada aquesta manera de procedir, caldrà canviar les lleis per impedir-ho en un futur. Però, si us plau, deixem de linxar gratuïtament a la gent per aquestes nimieses.