Sospito que l'apunt d'avui serà un calc del que vaig escriure l'any passat, per aquestes mateixes dates, referit al començament de temporada (conegut també com a rentrée o "Sant Tornem-hi"). No és estrany que això passi, ja que és aquell moment de l'any en què tornen inexorablement una sèrie d'indicis que desenvoquen en un nou cicle vital: les notícies sobre el què val equipar un alumne, la rematada final de les rebaixes d'estiu, la reincorporació dels nostres polítics bronzejats i relaxats, les estrenes (ai!) televisives...
Però els senyals infal·libles del començament de la normalitat (llegiu rutina) són dos: la primera jornada de la lliga futbolística i la invasió publicitària de fascicles i andròmines col·leccionables. Justament ambdós fenòmens es combinen aquests dies amb l'oferta (agafeu-vos) del joc de ganivets de cuina del Barça, per part d'un conegut diari esportiu. Increïble. Què tindran a veure els estris casolans amb un equip de futbol?
Com a mínim, el pijama del Barça, que és el que ofereix el diari de la competència, permet als afeccionats fins i tot dormir amb els colors blaugrana. Té una certa lògica. Però ganivets del Barça? Com no sigui per tallar-se les venes a final de temporada, al comprovar que "aquest any... tampoc" (esperem que no).
Una de les micropolèmiques d'aquest enganxós estiu es refereix al grau de formalitat en el vestir a la feina. Tot va començar amb el ministre de la cosa energètica quan es va presentar al Congrés sense corbata, fet que va provocar que el president de la Cambra tragués el "fill de falangista" que porta a dins i li comminés a posar-se la peça masculina per excel·lència.
L'argument oficial és que sense corbata bé es pot treballar en una oficina amb un o dos graus més de temperatura, amb el corresponent estalvi energètic i econòmic d'aire condicionat. No sembla mala idea. Fet i fet, la mesura ja funciona a ple rendiment de fa temps al Japó. D'altra banda, i sense tants escarafalls, el conseller en cap Bargalló ja havia adoptat aquesta moda, tot i que en el seu cas va prevaler la necessitat imperiosa de ser fidel al seu capteniment progressista.
Fins on ha d'arribar la comoditat en el vestir a l'estiu, en un ambient laboral formal, s'entèn? Ja hi ha qui pensa que, pel mateix raonament, no hi ha d'haver inconvenient en què els homes es presentin a les oficines amb bermudes i xancletes. Les dones, per raons de tots conegudes, no tenen tantes dificultats per anar fresques (en el bon sentit de la paraula, és clar). De fet, determinades grans empreses més "enrotllades" o a l'última ja permeten als seus empleats anar vestits de qualsevol manera, a banda d'altres privilegis que els fan la vida més fàcil (estances per gaudir d'estones d'oci, serveis de guarderia, etc.).
No acabo d'estar d'acord amb aquestes familiaritats. Francament, no tracto de ser massa rígid amb aquesta qüestió, però si tan còmodes podem anar a la feina, què ens haurem de posar a les nostres estones d'oci? A la vida van molt bé algunes imposicions o limitacions, pel plaer d'alliberar-se'n després. Això em recorda un acudit de l'Eugenio. El saben aquel d'un que va per la selva africana amb una viga pesada a l'espatlla? Quan li pregunten perquè tragina aquell pes contesta:
- és que si em trobo un lleó, llenço la viga a terra i puc córrer més ràpid...
Avui, petita sessió d'humor negre. M'he creuat amb un noi cec, conegut de fa molts anys, i hem fet un curt trajecte junts. Tot i que està més que acostumat a anar sol amunt i avall només amb l'ajuda d'un bastó i de la intuïció, no li ha anat malament caminar acompanyat d'algú altre per sortejar els mil obstacles que patim a diari, almenys a Tarragona: senyals de trànsit, papereres, mobiliari urbà, cadires i taules, motos aparcades on no toca, rajoles trencades, brutícies diverses a la vorera...
Aquest noi té un envejable sentit de l'humor, negre en aquest cas donada la seva deficiència. Conversant sobre el seu lloc de treball actual (punt en comú que explica la nostra coneixença) ha deixat anar:
- això no sé si ho veurem algun dia...
I també:
- a la feina on estic veiem de tot...
Inconscientment, li he seguit el joc una mica després. Quan una criatura s'ha interposat en el seu camí li he indicat:
- Ojo! Hi ha un nen i s'entrebancarà amb el bastó...
Ja he dit que fa gala d'una fina ironia, però igualment m'ha sabut greu fer servir aquesta expressió: és un barbarisme! Jordi, molt malament: s'ha de dir compte!
M'agrada molt l'estiu. No dic que sigui la millor estació de l'any, però el fet de combinar vacances, sensació de més llibertat, hores de claror i allò que convencionalment diem "bon temps" fa que el període de Sant Joan a Santa Tecla m'agradi.
Ara bé, se m'ocorren alguns factors que fastiguegen. Me'n surten cinc, però podrien ser moltes més:
1) Els aparells d'aire condicionat i les bafarades d'aire calent que deixen anar quan camines pel carrer.
2) La programació televisiva, pretesament "refrescant" i que en realitat és un refregit de reposicions i sèries d'altres temporades.
3) El soroll de les motos i de la música dels cotxes quillos (que val per les quatre estacions de l'any, amb l'avantatge que a les altres tres tanques les finestres i l'evites en part).
4) L'espectacular aprimament dels diaris, sense els articles dels periodistes més interessants però amb abundància de notícies innòqües. I juraria que la publicitat manté la seva obsessiva presència.
5) El triangle xafogor - nervis - mosques. No falla: si s'ajunten dos elements de seguida apareix el tercer, en eficaç col·laboració que ja voldria el tripartit...
No, no diré res de xancletes, guiris, paelles i sangries. Tinguem la festa en pau.
Avui s'ha tornat a posar en servei el metro de Palma, una vegada solucionats els defectes de construcció que van ocasionar-ne el seu tancament provisional. Poques vegades trobaríem un cúmul de despropòsits com aquest. La conjunció d'una urgència electoral amb la tradicional potineria en l'execució de les obres públiques (quatre palatades i tira que te vas), orquestrat tot plegat per un govern del PP, han donat com a resultat la privació d'un servei públic bàsic durant una bona colla de mesos i una respectable quantitat de milions d'euros enterrats.
jordicc |
Societat |
diumenge, 27 de juliol de 2008 | 19:30h
Relliscada en una reunió a la feina: la xifra en euros que estava aportant era incomprensiblement baixa (hi mancaven ben bé un milió d'euros!). Afortunadament, tot era sobre paper i aviat vaig descobrir l'error. Una de les quantitats de la suma havia estat introduïda a l'ordinador amb una coma en lloc d'un punt i, en conseqüència, el sumatori d'Excel no l'havia tingut en compte al considerar-lo un text i no una quantitat. No sé si m'explico.
De la importància de la puntuació, i en concret de posar o no una coma, s'explica una famosa anècdota en el sentit de que un condemnat a mort va salvar la vida gràcies a una coma (allò del perdón imposible i perdón, imposible). Però com que no ens hi va mai la vida, no som prou curosos (alguns gens) a l'hora de redactar textos i així llegim el que llegim. Especialment deplorables són els papers enganxats de qualsevol manera als carrers, als fanals i a les portes de les cases, amb anuncis, ofertes o avisos. Per no parlar dels comentaris que es pengen en notícies i apunts de blocs: deixant de banda insults i argumentacions fora de lloc, hi abunda la redacció "tal com es parla", amb absència de puntuació i faltes d'ortografia.
No cal ser primmirat, és clar, però no es podria posar una mica més l'accent en aquestes qüestions a l'hora de dissenyar plans d'estudi? O no és prou progressista?
[imatge extreta de la web Proyecto Carteles; val la pena entrar-hi per riure una estona]
jordicc |
Societat |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 19:10h
[Ring, ring!] - sí? - Jordi Casadevall? - sí - bon dia, sóc [fulana de tal] de [empresa], vostè té... - no, gràcies, no m'interessa - però vostè té aire condicionat a casa? - [cridant] QUE NO M'INTERESSA!!! [clac]
La d'avui parlava en català (Laus Deo) i ha pronunciat el meu cognom correctament, però això no l'eximeix de ser el blanc de les meves invectives. La d'avui s'afegeix a les innombrables trucades que tots rebem a casa un moment o altre. Ho he provat tot, de bones i males maneres, demanant que no truquin més, criticant-los quan no entenen el català, utilitzant la ironia, penjant sense dir res... Continuen, però, amb constància de gota malaia, oferint-me ADSL, internet, gas amb companyies elèctriques, llum amb companyies de gas... i sempre a l'hora de la migdiada. Quins collons! No hi ha res a fer?
Tele 5, en una decisió empresarialment incomprensible, s'ha adherit al Manifiesto en defensa del castellà, versió 6.0. Circulen per la xarxa crides al boicot a l'esmentada cadena. Pel que fa a mi, aquestes crides arriben una mica tard. No he fet ni faré boicot a Tele 5 (no crec massa en els boicots), però sí que puc assegurar que la veig poquíssim. El seu nivell de qualitat és baixíssim, tracta als televidents de rucs i per cada cinc minuts de tomate o reality hi ha deu minuts de propaganda. Els programes s'autoalimenten els uns als altres, en un exercici d'endogàmia incestuosa difícil de superar.
Boicot a Tele 5? Ja feu tard.
[A la imatge, un dels friquis que pul·lulen per la cadena]
Aquest matí, el meu primer dia de vacances, m'ha tocat anar a la comissaria de policia (espanyola, of course) per signar la denúncia pel sinistre que va patir el meu vehicle (vegeu apunt). Ells mateixos m'havien dit que la fes per telèfon i que avui anés a signar-la i així no tiene que hacer cola. Sí, sí, i un be negre. Dues hores he hagut d'esperar, ja que l'oficina era plena de gent que també havia fet una denúncia per telèfon i també els havien dit que no tindrien que fer cua.
Passen els anys i certes coses no canvien. El personal, mig altiu, mig indiferent a les queixes (no pase hasta que se lo digan!); les parets de l'oficina, plenes d'avisos diversos, fotos d'etarres i desapareguts, notes informatives sindicals... enganxats sense ordre ni concert; la nota de color la dóna la varietat de públic que et trobes en aquests llocs: una mare amb la seva criatura a qui ha tingut que canviar els bolquers, una senyora gran engoixada perquè he tenido que dejar a mis nietos solos en casa, una parella d'argentins prenent-se mate tranquil·lament, un noi que ha resultat ser un "segurata" implicat en alguna baralla la nit passada...
L'espera s'ha fet llarga i avorrida (no tenia ni el diari) i tot han estat incovenients. Serà una seqüela de la maledicció de l'escarabat? o simplement és que els funcionaris policials continuen la vaga de zel que van iniciar no fa gaire? El novembre arriba el desplegament de mossos al Camp de Tarragona: esperem que millorin aviat els sistemes d'atenció i informació al ciutadà.
Al marxar, he passat per la plaça Imperial Tarraco, que estava col·lapsada de cotxes: tots entraven a la rotonda i cap en podia sortir. Una bona imatge del moment que ens ha tocat viure. En sabrem sortir, nosaltres?
Quan s'enlairen els coets tots es posen a badar i sentint els seus xiulets acostumen a exclamar: aaaaaaaah!
Així feia un cuplet de principis del segle XX. La setmana que ve, tarragonins i gent forastera (benvinguts tots i totes) tindrem sis nits seguides, sis, per fer aaaaah! Té lloc el 19è Concurs Internacional de Focs Artificials. Enguany voldran lluir-se (i mai millor dit) empreses de Suècia, del País Valencià, d'Alemanya, de Portugal, d'Itàlia i d'Euskadi.
L'esdeveniment té un èxit de públic considerable (és de franc, lògicament). Riuades de gent conflueixen a tots els llocs més o menys privilegiats per contemplar-los: el Balcó, el Passeig de les Palmeres, la platja del Miracle... Hi acudeixen famílies senceres, algunes amb la taula, les cadires, els tuperwares amb la truita de patates, el tintorro i la cocacola: tot molt popular i un punt "cutresalchichero".
No tots els castells de focs tenen la mateixa qualitat: n'hi ha de francament avorrits, sense ritme, ni tant sols a la traca final. Altres tenen més gràcia i sorprenen el respectable públic amb alguna originalitat. Per passar l'estona i prendre la fresca, però, ja està bé. L'espectacle continua després dels focs, quan la turbamulta intenta fugir del lloc convenientment motoritzada: els embussos que es formen són antològics i no serveixen per dissuadir ningú de que es millor deixar el cotxe a casa.
De les vegades que he contemplat els focs, recordo un dia que vaig pescar al vol aquests curiosos comentaris d'unes noies pijes:
- mira, fuegos azules, el color que se lleva este verano...
I l'altre:
- desde luego, esos chinos son únicos inventando cosas...
Una notícia tendenciosa a la web Libertad Digital ("El Consejo de Mallorca crea una 'policía' para vigilar el uso del catalán en restaurantes") i la reacció precipitada d'una companya de feina ("És que amb aquestes imposicions de la llengua no aconseguirem mai res!) han fet que em sortís avui el "pronto" i li recriminés que fes cas, acríticament, a una web que es distingeix per la desinformació, especialment pel que fa a notícies relacionades amb Catalunya, les llengües, els símbols o les identitats territorials.
Efectivament, la notícia de LibertadDigital manipulava la decisió del Consell de Mallorca de promoure l'ús del català en restaurants, en tant que dret dels consumidors i afegit de qualitat empresarial. Aquesta promoció la duran a terme dinamitzadors, terme que Libertad Digital posa perversament entre cometes.
No em sorprèn el que publica aquesta web, cosina germana d'El Mundo i de la COPE. El que m'indigna és que a base de tergiversar, manipular o directament mentir s'aconsegueixi, a la goebbeliana manera, anar transformant els cervells dels pobres ciutadans. Si la meva companya de feina, d'altra banda instruïda, culta i lectora d'informació ideològicament variada, ha tret la conclusió que ha tret, quina no treuran tota la caterva de gent semianalfabeta que ens rodeja?
Com si ho hagués previst (però no), aquesta tarda m'he posat el DVD Citizen Kane. Com se sap, l'excel·lent pel·lícula d'Orson Wells va d'un empresari nord-americà, inspirat en Hearst, que fa la primera fortuna deformant notícies i publicant-les als seus diaris amb titulars d'impacte i amb lletra per miops. Res no ha canviat en cent anys, més aviat anem a pitjor.
El 28 de juny parlava dels premis que va concedir l'Associació de Gais i Lesbianes de les Terres de l'Ebre. Faltava esmentar els que ha lliurat H2O, del Camp de Tarragona, les "Ploma Daurada" i "Ploma de Plom": els afortunats van ser, respectivament, la sèrie de TV3 "Ventdelplà", representada per un dels seus actors, i l'arquebisbe Jaume Pujol. Aquest, per les mateixes raons que el seu col·lega Xavier Salinas.
Parlant d'H2O, aquesta associació GLBT del Camp de Tarragona organitza, juntament amb Amnistia Internacional, un acte demà dijous 3 de juliol, a les 20 h., a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta d'una xerrada a càrrec de Donny Reyes, activista gai hondureny.
El 28 de juny, a part de ser sant Ireneu, bisbe, és el dia de l'alliberament gai, lesbià, bisexual i transexual (GLBT, unes inicials que ja haurien de ser més familiars a la població). Sobre el tema, no em cal afegir res a l'apunt meu de fa just una any. Tots els dubtes d'una societat (ara planxem, ara arruguem...) es concreten aquests dies, per posar un exemple, en un anunci britànic de maionesa agosarat al presentar un petó entre dos homes i que ha estat immediatament retirat de la circulació.
A prop nostre, l'Associació per la Igualtat de Gais i Lesbianes de les Terres de l'Ebre ha concedit els seus premis "Riu de Llibertat" i "Riu d'Opressió". El primer, positiu, ha anat a parar al blocaire d'aquesta casa Emigdi Subirats ("Lletres Ebrenques"), al qual felicitem des d'aquí. El segon, negatiu, ha correspost al bisbe d'allà Xavier Salinas, per la conegudíssima posició de l'església sobre el tema. Quan baixaran del burro?
Nova mala notícia, ja no ve d'una. Antoni Bassas deixa els matins de Catalunya Ràdio per no estar prou d'acord amb les "condicions" que se li imposen des del mitjà. Trobarem a faltar un gran professional fidel al país (ara veiem que allò de dimonitzar la "crosta" no eren només paraules), molt correcte en les formes (ell mai no insultaria algú per anar a favor d'Espanya al futbol) i moderador de les cinc millors tertúlies de la ràdio, una per dia de la setmana, que garantien la presència de tot l'arc ideològic.
Baula a afegir al procés d'anestèsia dels mitjans de comunicació públics catalans. Ja s'ho trobaran en termes d'audiències. Després, però, que no es queixin.
Existeix la llei de Murphy? Avui una incidència familiar ha causat que em calgués fer unes quantes trucades amb el mòbil a algunes persones. Dissortadament, el mòbil és nou d'ahir i no hi tenia memoritzats els números més habituals. O sigui, per una vegada que realment necessito fer unes quantes trucades, no he pogut fer-les. Això és com carregar cada dia un paraigües quan fa sol i deixar-se'l a casa un dia de pluja torrencial: la llei de Murphy.
Jo no sabia què era això de la llei de Murphy (per si algú no ho sap: si quelcom pot anar pitjor, hi anirà) fins que un dia un professor d'informàtica la va esmentar dient que un programa informàtic mai no surt a la primera degut a aquesta llei. Al preguntar-li què deia (pensant-me que era realment un principi científic) em contestà:
- tu no has sentit parlar mai de la torrada i la mantega?
I tant que n'havia sentit parlar! I de les cues del supermercat que corren més que la pròpia o de la taca a la camisa en un dia de compromís.
Diuen els psicòlegs entesos que aquesta llei no existeix, naturalment, i que tot obeeix a una percepció personal, de manera que quan una cosa surt bé no li donem importància perquè ja estava prevista, i en canvi quan surt malament tendim a magnificar-la i sobredimensionar-la. No puc evitar pensar, una vegada més, en el nostre país i en les seves vicissituds: no serà que una llei de Murphy ens deforma la percepció de la realitat, a la manera d'unes lents, ens augmenta els aspectes negatius i ens impedeix veure els positius?
Sospito que l'apunt d'avui serà un calc del que vaig escriure l'any passat, per aquestes mateixes dates, referit al començament de temporada (conegut també com a rentrée o "Sant Tornem-hi"). No és estrany que això passi, ja que és aquell moment de l'any en què tornen inexorablement una sèrie d'indicis que desenvoquen en un nou cicle vital: les notícies sobre el què val equipar un alumne, la rematada final de les rebaixes d'estiu, la reincorporació dels nostres polítics bronzejats i relaxats, les estrenes (ai!) televisives...
Una de les micropolèmiques d'aquest enganxós estiu es refereix al grau de formalitat en el vestir a la feina. Tot va començar amb el ministre de la cosa energètica quan es va presentar al Congrés sense corbata, fet que va provocar que el president de la Cambra tragués el "fill de falangista" que porta a dins i li comminés a posar-se la peça masculina per excel·lència.
Avui, petita sessió d'humor negre. M'he creuat amb un noi cec, conegut de fa molts anys, i hem fet un curt trajecte junts. Tot i que està més que acostumat a anar sol amunt i avall només amb l'ajuda d'un bastó i de la intuïció, no li ha anat malament caminar acompanyat d'algú altre per sortejar els mil obstacles que patim a diari, almenys a Tarragona: senyals de trànsit, papereres, mobiliari urbà, cadires i taules, motos aparcades on no toca, rajoles trencades, brutícies diverses a la vorera...
M'agrada molt l'estiu. No dic que sigui la millor estació de l'any, però el fet de combinar vacances, sensació de més llibertat, hores de claror i allò que convencionalment diem "bon temps" fa que el període de Sant Joan a Santa Tecla m'agradi.
[Ring, ring!]
Aquest matí, el meu primer dia de vacances, m'ha tocat anar a la comissaria de policia (espanyola, of course) per signar la denúncia pel sinistre que va patir el meu vehicle (vegeu 
Una notícia tendenciosa a la web Libertad Digital ("El Consejo de Mallorca crea una 'policía' para vigilar el uso del catalán en restaurantes") i la reacció precipitada d'una companya de feina ("És que amb aquestes imposicions de la llengua no aconseguirem mai res!) han fet que em sortís avui el "pronto" i li recriminés que fes cas, acríticament, a una web que es distingeix per la desinformació, especialment pel que fa a notícies relacionades amb Catalunya, les llengües, els símbols o les identitats territorials. 
El 28 de juny parlava dels premis que va concedir l'Associació de Gais i Lesbianes de les Terres de l'Ebre. Faltava esmentar els que ha lliurat H2O, del Camp de Tarragona, les "Ploma Daurada" i "Ploma de Plom": els afortunats van ser, respectivament, la sèrie de TV3 "Ventdelplà", representada per un dels seus actors, i l'arquebisbe Jaume Pujol. Aquest, per les mateixes raons que el seu col·lega Xavier Salinas. 
El 28 de juny, a part de ser sant Ireneu, bisbe, és el dia de l'alliberament gai, lesbià, bisexual i transexual (GLBT, unes inicials que ja haurien de ser més familiars a la població). Sobre el tema, no em cal afegir res a l'
Nova mala notícia, ja no ve d'una. Antoni Bassas deixa els matins de Catalunya Ràdio per no estar prou d'acord amb les "condicions" que se li imposen des del mitjà. Trobarem a faltar un gran professional fidel al país (ara veiem que allò de dimonitzar la "crosta" no eren només paraules), molt correcte en les formes (ell mai no insultaria algú per anar a favor d'Espanya al futbol) i moderador de les cinc millors tertúlies de la ràdio, una per dia de la setmana, que garantien la presència de tot l'arc ideològic. 
Existeix la llei de Murphy? Avui una incidència familiar ha causat que em calgués fer unes quantes trucades amb el mòbil a algunes persones. Dissortadament, el mòbil és nou d'ahir i no hi tenia memoritzats els números més habituals. O sigui, per una vegada que realment necessito fer unes quantes trucades, no he pogut fer-les. Això és com carregar cada dia un paraigües quan fa sol i deixar-se'l a casa un dia de pluja torrencial: la llei de Murphy.
