Per molts Manifiestos que signin, el català sempre té les de rebre i cal estar a l'aguait en tot. Per posar un exemple, Port/Puerto Tarraco.
Port Tarraco és una dàrsena interior del Port de Tarragona habilitada per atracar grans embarcacions més o menys de luxe i un espai adecentat amb bars, restaurants i algunes botigues. El lloc és maquet i al vespre ofereix una espectacular vista il·luminada de la ciutat. L'altra nit m'hi vaig acostar per escoltar-hi el grup de música celta Otherside.
Anant al tema que ens ocupa, vaig quedar al·lucinat de l'escassa presència del català. Des de la pròpia denominació del lloc en cartells i banderoles (Puerto Tarraco) fins als plànols indicatius o els rètols dels restaurants, redactats exclusivament en castellà. Només vaig saber trobar el català a les cartes dels restaurants, en lletra cursiva i més petita, en una situació subsidiària com si diguéssim.
El Port de Tarragona compta amb un Servei Lingüístic d'una certa entitat: té secció pròpia a la revista que edita. Serà interessant escriure-li quatre ratlles i preguntar-li si és coneixedor del (no) ús del català a Port Tarraco i de què pensa fer (si és que pensa fer alguna cosa) per solucionar-ho.
Entro a una granja-pastisseria a esmorzar: - un croissant de xocolata i un cafè, si us plau - que és per emportar-se? - [???] no, per menjar-m'ho aquí - que vol llet? - no, cafè sol
La pobra xica de la granja sí que necessitava un bon cafè ben carregat, però el que em porta a l'apunt d'avui no és aquest diàleg (digne de "Batalles per la llengua" si fóra en castellà), sinó una altra batalla lingüística que, em temo, he de donar per perduda. Fins fa poc, quan demanaves un cafè sense cap adjectiu se sobreentenia que es volia sol. Per influències ponentines, però, s'ha d'especificar si vols "cafè sol", "cafè amb llet", "(cafè) tallat", etc.
Cada vegada que em fan la pregunteta de marres ("cafè sol?") em venen ganes d'exhibir la meva vena més irònica: - no, amb una tassa a sota perquè no es vessi sobre la taula - no, acompanyat d'una guitarra... - si em vol fer companyia... i l'enginy podria produir més respostes.
De manera que guardaré el resistencialisme per causes més nobles i em rendiré en aquest cas concret. Alçaré la bandera blanca al demanar un cafè negre.
Les declaracions de Felip Puig, alt càrrec de Convergència, en les quals criticava el deficient català del president Montilla, fan molt més mal que bé. Són manifestament desafortunades. Després que, des de certs sectors, es critiqués el fet de tenir un president nascut fora de Catalunya i que es fes dir José ("com si un turc presidís Alemanya", Salvador Sostres dixit), ara hem de sentir comentaris despectius en el sentit de que el mateix polític no acaba d'encertar amb les esses sonores i els pronoms febles.
Doncs a mi em sembla meritori l'esforç de Montilla per anar millorant el seu català dia a dia, una llengua que no és la seva materna i que va començar a sentir habitualment quan ja era adult. D'altra banda, l'atzagaiada de Puig és un pèssim exemple per tantes persones vingudes de fora immerses en un procés de familiarització, coneixement i ús de la nostra llengua, tinguin molta o poca habilitat pels idiomes i sigui quin sigui el seu grau de voluntat d'integració. Què pensarà el magribí o el sud-americà acabats d'arribar a casa nostra si, volent o necessitant aprendre el català, escolta les crítiques que rep el mateix president? Això l'estimularà o més aviat li farà veure amb recel el contacte amb la nova llengua?
Senyor Puig, calli una estona, si us plau. Deixi la feina als guionistes de Polònia. Posats a criticar, potser que incideixi més en els locutors de TV3. Aquests sí que han (haurien) de parlar un català perfecte! És la seva obligació professional i no s'hi esmeren gens ni mica.
Expressions sentides a la meva mare quan era petit (respecto els barbarismes):
"Au, vinga'n, va!": per donar pressa a algú, especialment si es tenen tres fills petits, com era el seu cas
"Tinc ganes de no tenir ganes de lo que tinc ganes": perogrullada que deia de tant en tant, quan arribava a un límit; no volia dir res concret, però se li entenia tot
"Clinc, caixa, cobri!": quan algú es donava un cop, treia aquesta expressió en to burleta
Avui comença una altra edició del Sónar, el festival de música electrònica. El diari Avui en destaca l'accent català, referint-se, suposo, a la major presència de grups musicals del país respecte altres anys. En canvi, si es refereix a l'accent gràfic del nom, caldria discutir-ho.
Juraria que a les primeres edicions s'escribia i es pronunciava Sònar, amb l'accent greu, però la influència evident de la llengua veïna va fer que s'acabés anomenant Sónar. Els organitzadors, molt hàbils, ja fa anys que sobre la o del logotip oficial hi col·loquen una ratlla vertical, com fan els estudiants als exàmens de català quan no saben cap a quin cantó s'ha d'inclinar el signe gràfic. Si passa, passa.
El perquè de tot plegat és molt simple. Ja fa anys que la primera institució que hauria de donar exemple al gran públic a l'hora de pronunciar les paraules, em refereixo a TV3, practica una política d'absoluta descurança. És així com dels llavis dels periodistes surten pronúncies com ópera o dólar per referir-se a òpera i dòlar. I això s'enganxa, és clar. Farà quelcom al respecte la Mònica Terribas o està massa ocupada amb fer pujar l'audiència al preu que sigui?
Per què una empresa alemanya, se suposa que potent, seriosa i ben documentada, permet la publicació d'un article ple de falsedats i insults? Per què el directiu que el signa s'ha reiterat en la seva postura sabent l'oposició que ha generat? Aquesta és la seva política d'empresa envers els clients que se n'han de servir?
Per què és tan gran el desconeixement del què significa la nostra llengua, que porta a casos com el d'Air Berlin? No són prou eficaços els nostres polítics i els nostres lobbys davant les empreses o els líders d'opinió internacionals? Per cert, Frankfurt està situat a Alemanya, no?
Què han fet les institucions espanyoles en el present cas per fer complir l'article 3.3 de la Constitució que tan diuen defensar? El cito textual: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció" (la negreta és meva).
Per què l'ex-diputat Joan Puig ha reaccionat amb desqualificacions al seu bloc? Ara no s'ha banyat a cap piscina: simplement s'ha ficat de peus a la galleda. Quina necessitat hi havia de fer servir aquest to? Per què quan no actuem porugament ens passem de rosca, com en el present cas?
No, l'apunt no va de recursos hídrics (sic) ni de primàries als partits: va de llengua.
Aigües tèrboles que cal fer tornar al seu curs: així titulava el seu post d'ahir en Raül Romeva. L'he hagut de corregir, ja que pel context de l'article, quedava clar que volia dir "aigües turbulentes", igual que el meu bloc. De fet no és la primera vegada que es produeix aquesta confusió: ja en una ocasió algú anònim va qüestionar-me la catalanitat de l'adjectiu turbulent i, prèvia consulta del DIEC per estar-ne segur, li vaig contestar que efectivament tots dos qualificatius existeixen i estan degudament beneïts pel mestre Fabra i els nois del IEC, però no signifiquen el mateix:
Tèrbol -a Dit d'un fluid que té en suspensió partícules d'una substància estranya que li lleven la limpidesa, la transparència.
Turbulent -a Agitat violentment; inclinat a torbar l'ordre, a la insubordinació.
Aprofito per agrair a l'eurodiputat els minuts que ha tret del seu preciós temps per contestar la meva observació i per modificar el títol del seu apunt, que ha quedat de la salomònica manera següent: "Aigües tèrboles (i turbulentes) que cal fer tornar al seu curs".
Les tres expressions d'avui provenen d'un company de feina (les dues primeres del seu avi, la tercera d'ell mateix):
- Sílfide permanganàtica (dona de bon veure) - Fumar-se un paper, no fa ni mal ni bé - Ja anem ben arriats, ja! (anem bé per anar a Sants!, ho tenim clar!)
A la imatge, el ballet La sílfide, de Filippo Taglioni.
Víctor Alexandre ha presentat el seu llibre Nosaltres, els catalans a Tarragona. Es tracta d'un recull de setze entrevistes a altres tants catalans nascuts fora de la nostra nació, però que s'hi han integrat perfectament. N'hi ha dels cinc continents, inclosos els inevitables Mathew Tree i Asha Miró. En el procés d'integració dels immigrants és fonamental l'ús de la llengua catalana per part de tots plegats, i d'això n'ha parlat Alexandre a l'acte d'avui.
Per exemple quan ha comentat l'habitual actitud dels catalanoparlants d'origen d'adreçar-se en castellà als immigrants, fins i tot quan aquests els parlen en català. Frase contundent d'Alexandre: "(els immigrants) han après català malgrat els catalans, no gràcies a ells". Just el contrari del que passaria si, per exemple, volguéssim aprendre anglès i anéssim un mes a Londres a practicar: allí sí que aprendríem ràpidament la llengua de Shakespeare perquè tindríem oportunitat les 24 hores del dia per fer-ho.
Dues anècdotes viscudes per dos dels entrevistats al llibre. Una, la d'una professora d'universitat mexicana que dóna les classes en català. Altres professors catalanoparlants se li adrecen en castellà "porque contigo no me sale". L'altra anècdota està protagonitzada per un iraquià català que quan un taxista li va atzibar "hábleme en cristiano", ell va continuar la conversa tranquil·lament en arameu (parlat a l'Irak). L'arameu, llengua parlada per Jesús, és la llengua cristiana per excel·lència...
Lamentablement, els taxistes no saben arameu. I alguns tampoc saben català ni tenen educació...
La ràdio-despertador de casa va decidir ahir deixar de complir definitivament amb les seves obligacions tècniques i m'he vist obligat a substituir l'aparell si vull llevar-me a l'hora que em toca.
Entro a una botiga xinesa de "tot a cent" i m'atenen simultàniament dues noies:
- tenen despertadors? - ...? - tenen despertadors? - des-per-ta-dós? - tienen despertadores? - ah! despertadores! sí!
Opció A: per a un xinès, el català i el castellà són dues llengües diametralment allunyades l'una de l'altra. Opció B: tothom s'adreça als xinesos directament en castellà. Premi, heu guanyat.
La resta de l'episodi ha tingut un moment graciós:
- cómo lo quiere, bueno o sencillo? - lo quiero de cama... - se m'ha ocorregut dir
No rigueu. Algun dia, fabricaran despertadors de dutxa o de cadira, però abans que això passi, els despertadors "de llit" dels "tot a cent" es vendran i es compraran en català. Fem-ho possible?
Aquesta exposició mostra un recull d'etiquetes de productes de gran consum editades en diferents llengües d'estats plurilingües o bé amb un nombre de parlants igual o inferior al català. L'objectiu és mostrar quin ús fan d'aquestes llengües algunes multinacionals en l'etiquetatge dels seus productes comercials, i quina és la situació comparativa del català respecte aquests mateixos productes en el territori de parla catalana.
La llengua en l'etiquetatge de les grans marques està fent un recorregut per tot el territori catalanoparlant, i ja ha passat per més d'una quarantena d'indrets després d'inaugurar-se l'any 2004 al Centre Comercial El Triangle de Barcelona. La Universitat Catalana d'Estiu a Prada, Lleida, Palma de Mallorca o Gandia, per exemple, són alguns dels llocs on s'ha pogut veure aquesta exposició.
[Informació extreta de la web de la Plataforma per la Llengua]
Més expressions familiars suministrades per l'amiga blocaire de "Noves Flors" (el bloc de la qual he incorporat als meus enllaços, en agraïda correspondència amb el que ella ha fet amb el meu):
"Anar de fil de vint" (anar elegantment vestit)
"Anar mudat com un margalló" (ídem)
"A tu et dic, filla: entén-te, nora (es diu amb la intenció de que es doni per al·ludida una tercera persona)
El culebrot dels darrers dies està protagonitzat, sens dubte, per l'aigua. Per la seva escassetat i per la cerca de solucions per obtindre'n. El títol d'aquest bloc, ara que me n'adono, va com anell al dit a aquest tema, però no vull estendre-m'hi perquè és un tema que ja fatiga. El que sí m'ha interessat és el pudor político-administratiu en evitar la paraula "transvasament" al qualificar la solució d'emergència que s'està pensant fer a la capçalera del riu Segre: n'han dit "captació puntual".
Ah, els eufemismes! M'encanten! Sempre he pensat que algun dia em posaré a col·leccionar-ne, com si fossin cromos o sobrets de sucre. N'hi ha de francament divertits de tant rebuscats. Ve't aquí uns quants:
- Centre penitenciari (presó) - Actualització de tarifes (pujada de preus) - Arquitecte tècnic (aparellador) - Empleat públic (funcionari) - Tercera edat (vells)
Molt corrents tots ells i integrats per tant a la parla quotidiana. La correcció política, les ganes d'edulcorar la realitat o d'aparentar més del que s'és han fet bona feina.
Com que encara estem en Setmana Santa (mal que li pesi al company blocaire de "Prendre la paraula"), és el moment oportú de publicar dues expressions que, pel que m'han explicat, feia servir la meva àvia materna:
- "anar de Rodes a Pilat" (per "anar d'Herodes a Pilat")
- "passar les set calces d'amargura" (per "passar els set calzes d'amargura")
Gracioses totes dues i que reflecteixen una època amb una cultura religiosa basada en molta oralitat (sermons, resos, lletanies... sovint en llatí) i poca lectura. Avui el problema és un altre, s'ignora directament tota la cultura religiosa i... Santes Pasqües! (mai millor dit). El periodista Salvador Alsius se'n va fer ressò en la seva obra Hem perdut l'oremus (Edicions La Campana, 1998). No és bona cosa perdre aquesta cultura que trascendeix àmpliament els límits del fet religiós. Sabrem ser-ne conscients?
Entro a una granja-pastisseria a esmorzar:
Les declaracions de Felip Puig, alt càrrec de Convergència, en les quals criticava el deficient català del president Montilla, fan molt més mal que bé. Són manifestament desafortunades. Després que, des de certs sectors, es critiqués el fet de tenir un president nascut fora de Catalunya i que es fes dir José ("com si un turc presidís Alemanya", Salvador Sostres dixit), ara hem de sentir comentaris despectius en el sentit de que el mateix polític no acaba d'encertar amb les esses sonores i els pronoms febles.
Expressions sentides a la meva mare quan era petit (respecto els barbarismes):
Avui comença una altra edició del Sónar, el festival de música electrònica. El diari Avui en destaca l'accent català, referint-se, suposo, a la major presència de grups musicals del país respecte altres anys. En canvi, si es refereix a l'accent gràfic del nom, caldria discutir-ho. 
Per què una empresa alemanya, se suposa que potent, seriosa i ben documentada, permet la publicació d'un article ple de falsedats i insults? Per què el directiu que el signa s'ha reiterat en la seva postura sabent l'oposició que ha generat? Aquesta és la seva política d'empresa envers els clients que se n'han de servir?
No, l'apunt no va de recursos hídrics (sic) ni de primàries als partits: va de llengua. 
Les tres expressions d'avui provenen d'un company de feina (les dues primeres del seu avi, la tercera d'ell mateix):
Més expressions familiars suministrades per l'amiga blocaire de "Noves Flors" (el bloc de la qual he incorporat als meus enllaços, en agraïda correspondència amb el que ella ha fet amb el meu):
