Vaga de bloc per la sobirania. La meva dura només 24 hores (la vaga, vull dir).

Les tres expressions d'avui provenen d'un company de feina (les dues primeres del seu avi, la tercera d'ell mateix):

- Sílfide permanganàtica (dona de bon veure)
- Fumar-se un paper, no fa ni mal ni bé
- Ja anem ben arriats, ja! (anem bé per anar a Sants!, ho tenim clar!)

A la imatge, el ballet La sílfide, de Filippo Taglioni.

Ja tenim carnassa de sobretaula. El cuiner Santi Santamaria ha acusat altres cuiners de renom, singularment Ferran Adrià, de fer servir massa química als plats i d'amagar-ho als comensals. El que en podríem dir sector oficial de l'opinió pública ja ha reaccionat tambour battant contra les manifestacions del propietari de Can Fabes. Fins i tot el diari bilingüe de capital extremeny li ha dedicat una combativa portada.

Doncs jo crec que Santamaria té raó. Com a mínim, té raó en que caldria informar millor al client: tanta esferificació, desestructuració i experiment estrambòtic no pot ser massa bo. Que són productes químics autoritzats? Naturalment! Només faltaria que no ho fossin. Però a banda d'aquesta qüestió, ja està bé parar una mica els peus al "geni" del Bulli i imitadors, a l'elitisme i a les aixecades de camisa a l'abast de molt pocs mortals. Tot té un límit. D'acord que en un primer moment la innovació i el trencament d'aquests creatius van ser bons per donar a conèixer la cuina catalana a nivell mundial i omplir el país d'estrelletes Michelin, però crec que ja s'han passat de frenada. Per cert, els diaris estrangers es refereixen als protagonistes de la polèmica com els cuiners "espanyols": això hem aconseguit. 

Caldrà potenciar més els plats de tota la vida, amb ingredients naturals i nostrats, servits sense afectacions i cobrats a preus raonables. Dic raonables.

Víctor Alexandre ha presentat el seu llibre Nosaltres, els catalans a Tarragona. Es tracta d'un recull de setze entrevistes a altres tants catalans nascuts fora de la nostra nació, però que s'hi han integrat perfectament. N'hi ha dels cinc continents, inclosos els inevitables Mathew Tree i Asha Miró. En el procés d'integració dels immigrants és fonamental l'ús de la llengua catalana per part de tots plegats, i d'això n'ha parlat Alexandre a l'acte d'avui.

Per exemple quan ha comentat l'habitual actitud dels catalanoparlants d'origen d'adreçar-se en castellà als immigrants, fins i tot quan aquests els parlen en català. Frase contundent d'Alexandre: "(els immigrants) han après català malgrat els catalans, no gràcies a ells". Just el contrari del que passaria si, per exemple, volguéssim aprendre anglès i anéssim un mes a Londres a practicar: allí sí que aprendríem ràpidament la llengua de Shakespeare perquè tindríem oportunitat les 24 hores del dia per fer-ho.

Dues anècdotes viscudes per dos dels entrevistats al llibre. Una, la d'una professora d'universitat mexicana que dóna  les classes en català. Altres professors catalanoparlants se li adrecen en castellà "porque contigo no me sale". L'altra anècdota està protagonitzada per un iraquià català que quan un taxista li va atzibar "hábleme en cristiano", ell va continuar la conversa tranquil·lament en arameu (parlat a l'Irak). L'arameu, llengua parlada per Jesús, és la llengua cristiana per excel·lència...

Lamentablement, els taxistes no saben arameu. I alguns tampoc saben català ni tenen educació...

Rellegint l'apunt que vaig dedicar a l'empresonament del terrassenc Franki, m'hi trobo un comentari que no m'agradaria que quedés en l'oblit. El meu apunt , en sintesi, venia a criticar el fet de que quan es produeix alguna actuació política, policial o judicial, justificada o no, la reacció de certs sectors és protestar contra les seus dels partits que són percebuts, erròniament, com a responsables d'aquelles actuacions.

El comentari, signat per Sergi, diu textualment: "L'estúpid mira el dit quan li assenyalen la lluna. No hi ha peròs que valguin, senzillament. Fer el contrari no és un exercici de reflexió ni una aportació teòrica neutral: és posar ombres al cabreig que provoca tant defensor de les llibertats que campen lliurement. I no segueixo perquè la diria grossa i no ens coneixem però... no podries escriure sobre futbol o cinema?

Dins el cicle Catalunya 2008, reflexions i esperances:

Dimarts, 27 de maig, 19 h:
Presentació de L'esquerra de la llibertat, de Jaume Renyer, company blocaire d'aquesta casa

Dimecres, 28 de maig, 19 h:
Presentació de Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre

A la Llibreria de la Rambla, de Tarragona.

La ruta madrilenya continua amb la visita a una altra instal·lació d'Andén Zero, el projecte de museïtzació del metro. Es tracta d'una nau amb els antics motors elèctrics que suministraven energia per al transport urbà, ara en desús: els han netejat i posat macos, hi han afegit uns videos explicatius i ho mostren a visitants i curiosos (pocs, tot s'ha de dir). Com a aportació al debat sobre el finançament autonòmic, diré que aquest projecte (Andén Zero) de recuperació de l'antiga estació de Chamberí i dels motors elèctrics ha suposat una inversió de 6,5 milions d'euros, l'entrada és gratuïta a les dues instal·lacions i hi vaig comptar set treballadors (entre hostesses i vigilants de seguretat). Recursos perfectament d'acord amb l'escandalós impuls que ha rebut el suburbà madrileny els darrers anys.

Dino en un restaurant: arròs de primer i ous estrellados de segon (potser seria millor dir ahogados de l'oli que hi havia). Acte seguit, entro al Museu Reina Sofía, visita que tenia pendent de fa anys. Perquè a la tarda? Doncs perquè a partir de les 14,30 l'entrada al museu és gratuïta. Malgrat les enormes despeses que suporta (manteniment, vigilància...), es pot permetre el luxe de deixar de guanyar els centenars d'entrades dels centenars de visitants que ens aprofitem de l'ocasió.

Ocasió per contemplar, per exemple, el Guernica de Picasso. És curiós veure com una multitud contempla el quadre sense dir ni piu, amb un posat gairebé religiós. Tot el museu està dedicat a l'art contemporani: abunden les pintures i escultures avanguardistes o abstractes de noms consagrats, però no falten algunes aixecades de camisa.

La visita és fatigosa, com tots els museus, i s'imposa un descans. Descobreixo un japonès completament fregit en un banc del passadís. Jo conservo les formes i surto a descansar a una mena de pati interior presidit per una enorme escultura metàl·lica abstracta, com aquelles que posen a les autopistes per "distreure" als conductors. Surto del museu i encara tinc temps d'asseure'm a una terrassa davant del museu a lligar bronze i a prendre'm una merescuda cervesa.

El TGV no espera i a l'hora exacta amb retorna al meu país, on els diners que paguem per entrar als museus i a les exposicions no són suficients per tenir un metro com Déu mana. Sort que en Montilla ens ho soluciona un dia d'aquests...

Quan escric aquestes línies està a punt d'iniciar-se el partit que enfronta la meva mare pàtria amb la meva àvia pàtria (qui no entengui què vull dir amb això, que m'ho pregunti). Ni que sigui un dia a l'any, i encara que no agradi el futbol, com és el meu cas, tenim l'oportunitat de que els nostres colors guanyin, empatin o perdin. Qualsevol resultat m'alegrarà si el camp s'omple.

Emoció que no podrem viure aquesta nit, amb Eurovisió, el gran esdeveniment euromediàtic. Descartada la representant dels catalans, només ens queda fruir de l'espectacle friqui i esperar que Espanya faci un paper a l'alçada de la seva representació, és a dir, per a oblidar.

Surto per la boca del metro de la Puerta del Sol i el primer que em crida l'atenció és el punt que assenyala el quilòmetre zero de les carreteres de l'estat. Es tracta d'un mapa de la península al terra, just a sota del rellotge de les campanades. Juraria que la part corresponent a Catalunya està més desgastada, o potser ja deliro. Pujo pel carrer de Montera, ple de pilinguis com sempre, fins arribar al famós gratacel de la Telefónica, a la Gran Via. No puc evitar sentir el comentari de dues vianants mentre esperem que el semàfor es posi verd:

- seguro que los pisos más altos se los han reservado los directivos...

Que no en fa d'anys, senyora! Passada la Gran Via, entro al barri de Chueca, tranquil i tolerant com sempre. Ja no criden l'atenció les banderes irisades o les parelles agafades de la mà de bon matí i això és bo. Prenc de nou el metro (que no falti mai) i em planto a la zona del Palau Reial, moment en què comença a guspirejar. Afortunadament, el paraigües que fins ara em feia nosa comença a fer-me servei. La plaça del Palau Reial (la famosa "de Oriente", que està a occident, on el règim congregava els fans del dictador) és avui un animat indret ple de turistes però també amb elements autòctons i castissos, ja que fa dos dies va ser Sant Isidre: nens vestits de chulapón i unes figures típicament madrilenyes: els barquilleros (a la foto).

La pluja moderada es transforma de sobte en torrencial i em refugio al primer edifici que trobo. Es tracta de la catedral de l'Almudena, d'estil pseudogòtic, equivalent de la Sagrada Família per les dècades que va costar acabar-la. L'interior de les naus ofereix algunes emocions estètiques: pintures de sants (mediocres, les pintures, no els sants), vitralls de coloraines pintats pel fundador d'una cosa que es diu "Los Kikos" (horrorosos, els vitralls vull dir) i una estatua d'Escribá de Balaguer (sense comentaris). Estan dient missa i preguen per la "auténtica familia", el "amor puro entre los jóvenes" i la "unidad de España", entre altres. Déu n'hi do.

Continuarà la crònica.

El flamant TGV arriba puntualment a Atocha i m'encamino a Andén Zero, objectiu principal del meu viatge. Que què és Andén Zero? Doncs enfilant-se a la moda de la memòria històrica i de la recuperació del patrimoni industrial, les autoritats competents han museïtzat l'antiga estació de metro Chamberí, ara en desús (per entendre'ns, com l'estació barcelonina de Fernando, també clausurada fa anys). L'han restaurada tal i com era als anys seixanta, moment del tancament. El més curiós és veure com per les vies passen veloçment els trens moderns mentre les parets de l'estació llueixen rètols antiquats i anuncis de, per exemple, l'aigua de Carabaña. Un vídeo amb informació sobre la història del metro completa el muntatge.

Al sortir de la instal·lació passejo pel barri del mateix nom que l'estació i em sorprèn el seu ambient tranquil, decadent i molt respectuós amb el comerç tradicional. En efecte, els carrers són plens de colmados, barberies, mantequerías, freidurías, tahonas (forns de pa), etc. on no sembla que passi el temps. S'hi observa un respecte pel paisatge urbà que ja m'agradaria a Barcelona, sempre obsessionada per ser més moderna que ningú. 

Continuarà la crònica del viatge.

Avui fa quaranta anys exactes que vaig venir a viure a Tarragona, procedent de Barcelona. El contrast entre les dues ciutats va ser brutal. La Tarragona dels seixanta era petita i provinciana. Com deia el tòpic, plena de funcionaris, militars i capellans, amb un comerç estancat (els productes que no eren de subsistència els anàvem a comprar a Reus) i una vida cultural mediocre. Les coses han canviat (democràcia i autonomia, creixement de la ciutat, Universitat, Port...) però continua faltant-li una certa trempera, una embranzida... el cnak, com deien els de Sau.

Seria injust, però, parlar malament de la meva ciutat d'adopció. Tarragona és preciosa, millora dia a dia en tots els sentits (ara tenim un alcalde com Déu mana) i ja som Patrimoni de la Humanitat: un respecte! Convido tothom a visitar-la.

La il·lusió d'estrenar el TGV (AVE, com en diuen ells) i la intenció de visitar un lloc concret que ja explicaré més endavant em van decidir a viatjar a Madrid el passat dissabte, anar i tornar en un dia.

La primera incidència del viatge és la novatada a la mateixa estació. Passo el detector de bombes (o com es digui) dels equipatges, i quan arribo al mostrador i ensenyo el meu resguard d'haver pagat el viatge per internet em diuen que no, que he de treure el bitllet de les màquines que hi ha al vestíbul, la qual cosa m'obliga a sortir, imprimir-me els bitllets i tornar a passar el detector de bombes (o com es digui) dels equipatges. Ja ho sé per una altra vegada.

El tren ja espera i m'instal·lo al meu seient de classe preferent (que dóna dret a aparcar gratuïtament el cotxe que has de fer servir per arribar a l'estació, teòricament de Tarragona, situada on Déu Nostre Senyor va perdre les espardenyes). Només iniciar el trajecte, un exèrcit de noiets atents i servicials posen en marxa l'operatiu planificat per servir al viatger de classe preferent: tovalloleta calenta, esmorzar, premsa del dia (tota cervantina, com les salutacions del personal). L'esmorzar és tipus avió i la proliferació de safatetes de plàstic, gots, tasses i productes diversos obliga a un delicat equilibri a l'hora de menjar, sota pena de vessar la melmelada, el suc o el cafè a la immaculada moqueta del tren.

Mentre endrapo, observo que la pantalla instal·lada a l'efecte marca els 300 km/hora exactes de velocitat. Moment emocionant, mai no havia anat tant depressa a peu pla. Com ja m'havia passat en altres trens ràpids, la sensació és de que va molt més lent. Però no, el convoi s'atura amb puntualitat suïssa a Lleida, Saragossa i Guadalajara. Aquesta darrera estació, pel que tinc entès, és poc usada perquè la ciutat està molt a prop de Madrid i perquè tot obeeix a un "pelotazo" rústico-immobiliari del qual s'han beneficiat parents de coneguts polítics. Efectivament, la zona està plena de grues i de cases fotocopiades les unes a les altres. Ho vendran?

Apunt final, pel que fa al TGV. La megafonia anuncia en tres llengües la proximitat de cada estació. La del mig s'assembla força al català.

Continuarà la crònica.

Malgrat haver acabat diumenge, la Setmana del Còmic encara belluga: ahir vaig poder visitar, finalment, l'exposició de caricatures del Napi al Bar El Refugi, que diumenge vaig trobar tancat. Els dibuixos, que ocupen les parets de l'establiment, reflecteixen la maestria del Napi a l'hora d'exagerar amablement i amb gràcia els trets físics de gent ben diversa, des de polítics nacionals fins a personatges coneguts localment, amo del bar inclòs. Admiro fins a l'enveja els que dominen el difícil art de la caricatura. Confesso que una de les meves frustracions a la vida ha estat no saber-ne fer. Ho vaig probar amb els professors de l'escola, amb un cert èxit entre companys de classe, però no vaig passar d'aquí.

En temps recents hi ha hagut grans caricaturistes, per exemple Gin, d'El Jueves i El Papus o Ortuño. Dels actuals, em quedo amb Ferreres (els seus dibuixos de La Vanguardia abans i d'El Periódico ara diuen molt més que un bon article d'opinió) i El Gat Invisible (la seva tècnica és molt més simple, però el seu dibuix de la pàgina 3 d'El Temps dóna a la diana de l'actualitat setmanal, amb més mala llet del que sembla).

[A la imatge, acudit de Ferreres sobre uns dibuixants d'El Jueves que van tenir un petit "problema" fa algun temps]

Avui, i abans del que esperava, he rebut per missatgeria la primera remesa de vuit Patates i creïlles que m'he "autocomprat" per atendre compromisos familiars i amicals. Es tracta de l'edició definitiva (la que vaig fer en un primer moment tenia la lletra massa petita, no apta per vistes cansades, i la vaig corregir substituint Arial 12 per Arial 14).

Al mateix paquet de www.lulu.com hi anaven dues adquisicions més: Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC, de Xavier Mir, i La CAL opina. Llengua i cultura vers la normalitat, de David Vila. Fa uns dies vaig rebre El crim del caixer automàtic, de Pere Meroño. S'ha de ser solidari amb els companys que autoediten...

Per acabar, també avui he tingut la satisfacció de dedicar el primer Patates i creïlles, concretament al blocaire d'aquesta casa Jaume Renyer. Me'n falten molts per arribar al rècord del Zafón, però almenys no tinc tendinitis al canell...


Patates i creïlles, recull d'apunts del bloc "Les aigües turbulentes", a la venda a:

http://www.lulu.com/content/2460765

La ràdio-despertador de casa va decidir ahir deixar de complir definitivament amb les seves obligacions tècniques i m'he vist obligat a substituir l'aparell si vull llevar-me a l'hora que em toca.

Entro a una botiga xinesa de "tot a cent" i m'atenen simultàniament dues noies:

- tenen despertadors?
- ...?
- tenen despertadors?
- des-per-ta-dós?
- tienen despertadores?
- ah! despertadores! sí!

Opció A: per a un xinès, el català i el castellà són dues llengües diametralment allunyades l'una de l'altra. Opció B: tothom s'adreça als xinesos directament en castellà. Premi, heu guanyat.

La resta de l'episodi ha tingut un moment graciós:

- cómo lo quiere, bueno o sencillo?
- lo quiero de cama... - se m'ha ocorregut dir

No rigueu. Algun dia, fabricaran despertadors de dutxa o de cadira, però abans que això passi, els despertadors "de llit" dels "tot a cent" es vendran i es compraran en català. Fem-ho possible?