jordigarrigos |
dissabte, 11 d'octubre de 2008 | 12:16h
Sí, falta la cirereta del pastis. Porta el nom
de Manel i s’està retardant una
mica. Però a falta d’aquest esperat debut ja ens podem congratular tots plegats
d’un molt bon any de música en català. L’Ana
és un Koala i La Brigada són dos debuts (a banda de Manel, es clar) més que
prometedors. El d’en Roger Mas és un
altre gran disc, molt bé, també, per Guillamino
o Ix!, un altre nom a tenir en
compte. Amb el que no contava és que un bon dia de setembre em topés amb un
compacte amb el nom de Mine! escrit
en lletres petites, gairebé il·legibles.
Fa quinze dies que no paro d’escoltar el
primer disc d’aquesta banda de Barcelona. És trilingüe i porta per nom Villa Antonieta (Laura R. Perkins,
2008). El cert és que em va arribar el disc perquè havia d’entrevistar-los però
dues setmanes després segueix sonant sense parar, cosa no massa habitual amb la
de coses que van sortint. Segons em comentaven, aquest és un projecte on hi
volendedicar la vida, fet admirable en
aquests temps que corren, quan el circuit de sales és inexistent i les bandes
viuen del directe. L’aposta és arriscada però desborda, sobretot, originalitat,
fet que fa encara més difícil l’empresa.
El ventall de músiques que toquen els Mine! és ampli. Pop, grunge, garatge o
folk. Tot enmig d’una aura ambiental misteriosa i, sovint, un pel pessimista.
Per aquest motiu donen molta importància
als instruments i ens deixen amb lletres curtes i extremadament metafòriques.
Bona prova d’això és el primer tema del disc, “Senyor escorpí”, que inicien amb
ritmes semblants als del triangle i acaben amb una melodia de piano preciosa
entre pujades i baixades melacòl·liques. Quan els vaig preguntar per
influències em van citar als My bloody
Valantine i és nota al escoltar tant aquesta cançó com la quarta pista,
“This husky wants to get high”. Però no tot va d’alts i baixos, i es que “Gates
to Amstrad” ens pot recordar al pop garatgero que tant ens agrada quan el
composa Rivers Cuomo. El toc folk
arriba amb “Villa Antonieta”, això sí, sense convencionalismes, amb elements
psicodèlics i que va agafant ritme a mesura que puja fins que apareixen els
vents per completar una gran cançó.
Però l’himne del grup ha de ser, sens dubte,
“Soap Opera”. Melodia enganxosa a mig temps que la deixa com la perfecte carta
de presentació. Entenc que els Mine!
han escollit “Fumar” com a primer senzill per la llengua en que la canten
(imagino) però hauria de ser, precisament, “Soap Opera”, la seva primera referència.
Un parell de temes més fluixos (entre els que incloc aquest primer single)
donen pas a un bona cançó en castellà cantat a cor, “Cuéntale el final”. El
disc el tanca una trista “Sense títol” i una metralleta power-pop en forma de
“Whoreland”. Per acabar un tema que comença recordant a Refree, “Todo Terminó” i que acaba com només ho podia fer, amb una
explosió sonora que et deixa la cara de satisfacció típica després de descobrir
un gran disc.
Tot això són només lletres, una demostració de
que sí, m’agrada molt el debut de Mine!.
Ara falta que tothom l’escolti, i per això han penjat Villa Antonieta (que per cert, és el nom de la masia on van gravar
el disc) ells mateixos al seu myspace. Per veure’ls en directe hauré d’esperar
al proper 29 de novembre a les festes de Sant Andreu. D’altres amb més sort ho van
fer ahor nit a Sant Cugat. Com diuen els Mine!
a una de les seves lletres fetes poema, ens veurem davant les torradores.
jordigarrigos |
dimarts, 7 d'octubre de 2008 | 00:06h
Que hi ha una febre
Barack Obama a nivell mundial és evident. Que les esquerres lights occidentals
(per dir-ho d’alguna manera) practiquen l’onanisme pensant en el polític
demòcrata també es evident. Que els mitjans de comunicació europeus
suposadament progressistes somien amb el candidat de raça negra és encara més
evident. El que m'ha sorprés és la unanimitat del món de la música alhora de pocisionar-se a favor del senador. Abans que res, parlem de casa nostra on trobem pocs exemples de músics
catalans que recolzin explícitament a partits: la (gran) Núria
Feliu o la Nina amb Convergència o en Joan Reig, bateria de Els Pets, amb
Esquerra. El panorama a la resta de l’Estat espanyol tampoc és per tirar coets.
El trio de progres amb majors zeros a la conta bancària, Serrat, Belen i Victor
Manuel, sempre apareixen de la ma del PSOE, igual que el desgraciat delRamoncin (al que han dedicat una campanya al facebook més que interessant). El
PP tampoc gaudeix de masses recolzaments, tot i que en cal destacar un de
significatiu, en Raphael.
Però la febre amb Obama va més enllà, ja no només són en Bruce
Springsteen, REM, Will I Am o el vomitiu Alejandro Sanz sinó que la llista
s’amplia cap alguns dels grups indie de major reputació. Bé, tot això perquè
a JeNeSaisPop han publicat una llista de 100 bandes que donen suport a Obama. Val
a dir que aquesta està agafada una mica amb calçador ja que els Vampire
Weekend, per posar un exemple, apareixen a la llista per sol fet d’haver dit
que el preferien a McCain. Sense investigar sobre el tema cal aclarir que
d’aquí a recolzar hi ha un món. Sembla que des d'aquest web madrileny els ha costat completar la llista.
Fixem-nos que inclouen a Noel Gallagher (resident a Anglaterra) o a Rage
Against de Machine, que es veu que van tocar contra la guerra d’Irak però que
segurament deuen donar suport, si es que en donen a algú, a Ralph Nader. Aparicions significatives són les de
Nada Surf, Yo la tengo o les Breeders, que han fet concerts en benefici del
polític nord-americà. Però això no és tot, sorprèn l’exemple dels Fleet Foxes,
que van cedir un cover del Bob Dylan que només podies escoltar si et
registraves a votar o els Arcade Fire, que van publicar un article al seu bloc
on donaven suport a Obama enfront Hillary durant les primaries demòcrates.
Finalment, i
dirigit als més morbosos, explicar que algunes de les bandes més hooligans del
Obamaisme són els Death Cab For Cutie, que van escriure una ensabonada cap al
Partit demòcrata a Rolling Stone digne d’un periodista de El País, en Morrisey,
que va apareixer a un concert amb la cara del polític a la samarreta o, com no,
en Chris Martin de Coldplay, un supporter ja habitual d’aquestes tendències.
jordigarrigos |
divendres, 3 d'octubre de 2008 | 20:52h
Segurament per molts serà una bona notícia. De
fet, pot arribar a ser una notícia acceptable si es confirmen els rumors que
apunten cap a una tornada dels The Libertines. El cas és que els Dirty
Pretty Things (un dels grups tòtem d’aquest bloc) es separen. Així doncs
faran bo el títol del seu èxit: “Bang Bang, you’re dead”. Broma fàcil –i
espantosa- a banda, el cert és que segons explica Carl Barac a NME, el grup
s’autodisol per dedicar-se a altres projectes. Segons el portal electrònic de
la revista en Barac explica que “the members of the band would be pursuing new
musical projects, but that these would not involve The Libertines”. Això
ve a dir que agrupar-se de nou al voltant de la figura d’en Pete Doherty no
entra, de moment, dins els seus plans.
Bé, doncs fins sempre als Dirty
Pretty Things. Ens queda d’ells un gran disc anomenat Whaterloo to
Anywhere (Vertigo, 2006), un àlbum de debut excessivament infravalorat per aquestes contrades i que es
va veure una mica ofuscat per la bomba de l’any 2006 en forma d’Arctic
Monkeys entre d’altres.
Com va dir un dia en Fidel Castro, “la historia me absolverá”.
Potser també es fa justícia amb aquesta banda. (mare meva quina exageració de
comparació m’ha sortit eh!)
[Vaig parlar del segon disc dels DPT aquí]
Darrer senzill dels Dirty Pretty Things: Tired in England
jordigarrigos |
dimecres, 24 de setembre de 2008 | 16:27h
S'acaba la Mercè, demà
tornem a la facultat i la vida continua igual. Ahir vaig veure el
concert de La Brigada al MACBA malgrat l'amenaça de
pluja. Els de vilanova van anar de més a menys i ens van
obsequiar amb una magnífica versió en català del
clàssic de Morrisey “We hate it when our friends become
succesfsful” i una altra, aquesta en anglès, dels Kinks,
“Animal farm”. Vaig arribar massa tard a Russian Red
(per cert, riuada de gent per escoltar -i veure- la madrilenya) i una
petita estona dels The Long Winters, que després de
sentir-los a ells i altres grups de la Plaça Reial he arribat
a la conclusió que el BAM aconsegueix transformar grups
melòdics en bandes de garatge gràcies al patètic
so d'alguns escenaris. Després de tots aquests dies de
concerts i milers de persones als carrers em quedo, segurament, amb
un dels concerts més íntims de la setmana, el de Manel
als Jardinets de Gràcia , curiosament el primer al que
vaig anar.
Però vaja, que no havia començat a
escriure per fer una crònica d'ahir. Darrerament sembla que hi
ha una malaltia mundial al voltant de la xarxa social Facebook.
Sembla que ara per ara tothom té un perfil i quan més
mires més sorpreses t'endús. Amics de l'escola, família
i demès fauna que et vas trobant per, un cop fet "amics"
dir: i ara què? Doncs poca cosa, però que hi farem,
tots tenim un facebook. Una de les aplicacions de la plana
"queningúsapperquèserveix" és la
d'enllaçar articles, vídeos, cançons i d'altres.
En una d'aquestes m'arribava ahir un
article de La Vanguardia que em va fer somriure. El penjava en
Dani, company de la discogràfica Propaganda pel fet i s'hi
podia llegir el següent:
"Finalmente Llueven
Catximbes presentarán 'Telescopio' su celebrado segundo
disco que ha sido sobradamente elogiado por la crítica."
Bé,
sí, el seu disc Telescopi (Propaganda pel Fet, 2008) ha
rebut molt bones -i merescudes- crítiques. Però es
diuen Plouen tio!.
A l'article en qüestió
hi ha una altra perla, aquesta:
"Este espacio acogió
mucho de público para sentir en grupos como la fusión
del Puchero del Hortelano, la rumba del Jueves Sartén o
la ska festivo de los valencianos Svaters"
Després
de llegir com anomenen al grup Dijous Paella un no sap si
riure i plorar...
jordigarrigos |
dimarts, 23 de setembre de 2008 | 01:24h
Després d'una setmana llarga desconnectat del món virtual, cosa que evidentment inclou aquest bloc, he tornat a Barcelona amb les piles més o menys recarregades gràcies a una estada a Menorca. La illa en sí està molt bé tot i que una mica més de sol hagués ajudat a tornar més moreno i no haver de sentir aquella frase que fa tanta ràbia: "Vens de Menorca i estàs blanc?" Però vaja, no començo a escriure per tal d'explicar les meves vacances, que tot i que estaria molt bé fer-ho, no interessarien a gaire gent. De fet, no interessarien a ningú tret de mi i la persona que m'hi acompanyava (L). Potser la meva mare ho llegiria si aconseguís encendre l'ordinador i anar fer el doble click sobre la icona de la guineu envoltada en flames, però això ja seria un miracle.
Així que he tornat amb ganes d'anar al BAM, i així ho vaig fer el dissabte però no el divendres, dia que tocava The New Raemon, al que tenia moltes ganes de veure. El motiu és que em vaig comprar un Vaio Vermell, em vaig posar unes ulleres de policia nord-americà i em va caure repentinament el cabell. Així em vaig convertir en EvaRisto Mejide per un dia per anar a fer de jurat a la final del concurs D.O. Catalunya que celebrava a les Festes de Santa Tecla de Tarragona. Cinc grups en total per una marató de més de quatre hores seguides de concert de bandes que es movien entre el death metal, heavy metal, hard-rock dels 80, folk i el pop. Bé, la cosa va estar perfectament organitzada i a hores d'ara no sé si puc dir qui va guanyar (cosa que no explicaré, no fos cas que la liï).
Total, que poques hores després de baixar de l'avió vaig agafar el cotxe per anar Tarragona, on dormiria poques hores la nit de divendres. Però dissabte era un dia especial, arribava a casa a les 17 de la tarda i hi havia coses per fer. Farem un símil estil combat de boxa: a l'esquerra i a dos carrers de casa, amb un pes de molts quilos (que deuen cobrar tots plegats): Mishima, Antònia Font i Primal Scream. I a la dreta, a dos carrers de casa, amb un pes de pocs quilos però sense saber quina cara fan: Manel. Evidentment vaig tirar cap a la dreta (ho sento Ovidi). Bàsicament per dos motius ben senzills però de força pes, al escenari de la Damm hi havia grups que he vist moltes vegades i massa gent
Arribem aviat als Jardinets de Gràcia, potser plourà i els Manelencara fan proves de so. Només uns curiosos rondant la frontera entre Gràcia i Barcelona quan giro el cap. El que veig és una silueta fràgil que surt de l'hotel de la plaça. És un cos menut, vestit d'una manera molt carrinclona amb una maleta a la ma i un barret de pescador. Molts fotògrafs l'acompanyen. Ei, que és en WoodyAllen. Soc fan d'algunes de les seves pel·lícules i, què coi, és una llegenda viva a pocs metres meu. El mirem però no el cridem, no som tan grupies i ell marxa, ràpidament, amb un cotxe de luxe, que poques hores després presentava el seu llargmetratge-postal sobre Barcelona. En fi, que va fer il·lusió i ens vàrem apropar un punt més dels sis graus de separació mundial que tant es parla darrerament (llegenda molt extesa). I de pas us apropo a tots els que em coneixeu un punt més, que més voleu?
Mare meva, quina manera de donar voltes abans d'arribar al que volia explicar avui, que és Manel. Aviam, a dia d'avui ja hi ha diverses cròniques del concert que van oferir a Gràcia (per exemple aquí o aquí) però cal parlar una mica més sobre el grup del moment de les catacumbes de la música en català. Però el que he escrit sobre Manel ho trobareu dins l'article que vaig escriure a l'Accent de la setmana passada i que adjunto dins aquesta entrada. Així que res, he escrit una bona estona per acabar fent un copiar-enganxar d'un text que vaig escriure fa uns dies.
Després dels barcelonins vaig baixar fins al centre a escoltar els Love Of Lesbian. Els gurus del pop en castellà fet a Catalunya estan, a hores d'ara, una mica massa escoltats per qui escriu aquestes línies. A més, cal sumar que el so de la plaça Reial no era l'ideal. Tot i això, no ens enganyem, com sempre vàrem acabar cantant a pulmó aquell shiwa shiwa en català que tan ens agrada quan diuen adéu. Realment les cançons dels seus darrers dos discs estan molt sentides, però segueixen sent genials. Per acabar la nit i la setmana Los Niños Mutantes. Al loro amb aquest grup i al loro amb el discurs en català que van fer al començar el concert (i al loro final, que són de Granada). El soroll que sortia de l'equip de so va millorar i el concert va estar molt bé, versió de la Rocio Jurado inclosa (per cert, millor en directe que en disc). [Això he escrit sobre Manel]
jordigarrigos |
dimecres, 10 de setembre de 2008 | 12:54h
Un divendres d'octubre de 1999 en Nicholas White va sortir a fer una
cigarreta mentre acabava un article per la revista News Week, amb seu a
Nova York. Evidentment l'home va tornar a la feina, un cop ingerit fum
i nicotina, amb ascensor, cosa normal si tenim en compte que la
redacció es troba a la planta 45. Cap a la planta 39 l'ascensor es para
i per en Nicholas comença l'odissea. Al ser divendres, i tard, ja
quedava poca gent al gratacels de la Big Apple així que va començar a
tocar el timbre d'emergència i a cridar aviam si algú l'escoltava. El
resultat va ser nul i el pobre Nicholas es va passar ni més ni menys
que 41 hores atrapat dins l'ascensor, fins que dilluns van tornar els treballadors i el van trobar (Thank's god is monday, que cantaven els Nofx). El cas va sortir a la llum
l'abril d'aquest mateix any després que les càmeres de seguretat
difonguessin el vídeo per Internet. (Ho explicava, per exemple, la Cadena Ser)
Va ser un tall molt visitat al youtube, un resum de tres minuts on es
veia el pobre home passant l'estona, dormint, provant de sortir,
agobiant-se, avorrint-se... dins un recinte de dos metres quadrats
tirant llarg. Ara els Travis li posen la cirereta final musicant el
famós video amb un avançament del que serà el seu nou (i esperat...bé,
esperat per mi almenys) treball que portarà per nom Ode to J.Smith (Red
Telephone, 2008). Diuen a jenesaispop (on he vist el vídeo) que el disc
serà més rocker que els seus darrers treballs, sobretot que el darrer i
magnificament melòdic The Boy with no name (Red Telephone, 2007). El tema de Travis en qüestió es diu "J. Smith" i és el segon que escoltem després de "Something Anything" (les dues al seu myspace). En
teoria el nou disc havia de sortir aquest mes així que estarem atents (filtració
ja!).
jordigarrigos |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 13:36h
Sona estrany escriure
això després d’haver passat completament d’anar al concert de Coldplay. La
veritat és que no em diuen gran cosa en Chris Martin i companyia, tot i que
reconec que els seus dos primers discs estan força bé, els darrers no em tiren
gaire. Una altra cosa és en Joan Miquel Oliver, que el dia 10 de setembre toca
a la Biblioteca Jaume Fuster de Gràcia. Em queda prop de casa i a Figueres ja
va estrenar un repertori pràcticament nou. Tot i això, es possible que mentre
el mestre illenc estigui tocant al meu barri jo em trobi pescant sèpies pel litoral
mediterrani (no es broma). El que no em penso perdre és el BAM, torno de
Menorca un dia abans que comenci i hi ha coses marcades a l’agenda. A banda
dels clàssics i coneguts per tothom (Love
Of Lesbian, Long Winters i sobretot Teenage
Fanclub entre d’altres) hi ha perles més o menys amagades que, tot i no
sortir en lletres grans al cartell, valdrà la pena acostar-s’hi. Aquí van tres
apunts:
El dimarts és el
darrer dia de BAM, aquell dia amaga dues de les bandes que més ganes tinc de
veure ara mateix: Russian Red i La Brigada. La primera és una madrilenya
elegant i folki que ha fet un primer àlbum més que interessant amb un curiós títol,
I love your glasses (Eureka, 2008).
Ara mateix aquesta noia està robant cors arreu de l’estat per la seva combinació
de veu i guitarra amb un saber fer que sorprèn escoltar a un debut. De nom real
una mica menys glamouros, Lourdes Hernàndez presenta un disc amb dotze cançons
que aconsegueixen abstraure’t del que fas per entrar en un univers molt
particular i imaginar. Russian Red és
la revelació del món del pop estatal i tocarà a dos quarts d’onze a la Plaça
Reial, un emplaçament ideal per una actuació que promet una llarga xifra de
pitets per metre quadrat.
Una mica abans i a
l’altra punta del Raval haurà actuat La
Brigada, una banda que de moment no es prodiga gaire en directe tot i la
basta atenció que ha rebut per part dels mitjans. La Obligació de ser algú (Outstanding, 2008)és un gran primer disc que serveix als de Vilanova per obrir-se
camí dins l’escena pop en català després del seu primer projecte, The Light Brigade. “Com fulles mortes”,
“La sort que sempre tinc” o “Una imatge més” són grans cançons en disc que cal
escoltar d’una vegada per totes en directe després de no passar per la [2]de l’Apolo
ni l’Heliogabal.
Finalment, la meva
tercera tria és The New Raemon, tot
i que també podria haver escollit als Vetusta
Morla, (lo:muêso) o Espaldamaceta. Tot el que fa Ramon
Rodriguez acostuma a sortir bé, per més mostres escoltar als imprescindibles Madee o el projecte Ghouls’n Ghost. Aquest bon home té la virtut
de sonar sempre molt bé en directe i fer concerts molt rodons tècnicament
parlant. Aquest projecte de cantautor que ara presenta al BAM trenca amb el que
havíem escoltat d’ell fins ara per entrar a entorns més calmats i refelxius que
enganxen molt. The New Raemon toca divendres a dos quarts d’onze a la Plaça del Rei
i ho farà acompanyat de banda.
jordigarrigos |
divendres, 5 de setembre de 2008 | 12:36h
Si et diguessin que
existeix un festival i/o programació de Festa Major que només en música gasta
un pressupost aproximat de 600.000 euros i presenten els grups només tres
setmanes abans de celebrar-se t’ho creuries? Si a més et diuen que hi toquen 78
grups en 13 escenaris entre aquests hi ha els The Long Winters, Teenage FanClub, David Bazan, Love Of Lesbian,
Sidonie, La Casa Azul, Facto Delafé y las Flores Azules, La Brigada (!!!), Antònia Font, Russian Red, Sisa i Joanmi Oliver, The New Raemon, Vetusta Morla o
Primal Scream entre d’altres? La programació del BAM d’enguany la vàrem conèixer
oficialment fa un parell de dies, cosa totalment surrealista. Fins ara hem
hagut d’anar guiant-nos per myspace, facebook i algun que altre bloc despert.
Sense més, dins l’article trobareu la meva llista particular d’aquesta setmana
de música a Barcelona.
jordigarrigos |
divendres, 29 d'agost de 2008 | 13:19h
Ja ho vaig comentar a la crònica
del Summercase. Si existeix una grup que es diu Interpol,
podria haver-n'hi un que es digués Mossos d'Esquadra? Aquest
va ser un comentari fet mentre escoltàvem a la banda de Paul
Banks a l'escenari gran del Fòrum divendres de matinada.
Reformulo la pregunta: Podria existir un grup que es digués
Xarxa Joan Lluís Vives? No imagino ningú suficientment
freak per posar-s'ho. Però bé, el cas és que a
Nova York (casa, també, dels Interpol) hi ha una banda que es
diu This is Ivy League, que ve a ser la xarxa d'universitats
de la zona (Harvard, Yale, Columbia o Princeton -si si, aquella on
volia anar en Carlton Banks de Fresh Prince- entre d'altres). Bé,
noms surrealistes al marge, els This is Ivy League presenten
disc de debut després d'un EP anomenat London Brige
(Twentyseven records, 2006).
Alex Suarez i Ryland
Blackinton, així es diuen els dos membres d'aquesta
formació que ha signat un excel·lent primer disc. Pop
clàssic, elegant i amb reminiscències folk. Fora
distorsions i bateries pesades i benvingudes les melodies dolces i
les cançons cantades a duo a l'estil Simon & Garfunkel.
I és que aquesta, junt amb els magnífics (mai em
cansaré de repetir-ho) Belle & Sebastian, és
la major influència d'una banda que tira de l'acústic i
la tranqui·litat sòbria. Amb elements que recorden,
també, al primer disc de l'Albert Hammond Jr (“Don't
waste your love on me” la podria haver compòs el guitarra
dels Strokes), aquest This is Ivy League (Twentyseven
records, 2008) és de lo milloret que ha sortit aquest any. “A
Summer Chill”, que aquesta si, recorda moltíssim a la banda
d'Stuart Murdoch, “London Bridge”, “Celebration”, “The
Richest Kids” o “Love is Impossible”, on s'afegeixen
instruments de vent, són mostres que ens trobam davant una
banda que sap el que vol i com ho vol. De fet, no es surten un
mil·limetre de la línia marcada.
Aquest duet de Brooklyn, per cert, eren
companys de classe dels Vampire Weekend, possiblement la banda
més de moda a nivell mundial actualment. Escoltats els discs
de debut d'ambdós grups cal agrair aquesta elitista
universitat nord-americana la revitalització de l'escena de
Nova York.
Si hi ha un segell estatal que engloba aquest moviment d'ulleres amplotes, estètica seixantera i un amor incomprensible pels dibuixets i les figures ridícules és Elefant. Aquests madrilenys són els responsables d'editar discos de bandes tant representatives (opinions per tots els gustos) com Nosoträsh, Le Mans o els imprescindibles La Casa Azul ara presenten The School, grup resident a Cardiff. La marca de la casa Elefant són melodies enganxoses i happy-pop d'aquell que fa ràbia. El problema és que hi ha vegades que surten uns The School qualssevol i fan una cançó que sona, sona i no para de sonar.
Potser una altra setmana hauria escoltat aquest primer EP -Let it Slip (Elefant, 2008)- dels galesos i els hagués odiat. La cosa és que ara per ara, i sense saber perquè no paro d'escoltar aquest "I want you back", que mira, és un temazo. Bé, a tot això, millor escolteu les quatre cançons del disc, valen totes bastant la pena
jordigarrigos |
dimarts, 26 d'agost de 2008 | 10:50h
Si la resposta és afirmativa recordaràs que el bateria titular de la
banda, Oscar D'Aniello, no estava tocant amb els seus companys sinó que
ho feia la Merche, a qui ja havíem vist, per exemple, al concert de
l'Auditori. Per si no hi erets, aclarir-te que en Caraben va explicar
que a D'Aniello se li havia caigut tot un joc de llums a sobre i tenia
les cervicals (diria que era això) malament i per això no tocava
aquella nit a la plaça Rovira.
Doncs he tirat una mica de youtube per trobar el vídeo de l'accident.
Concert de Facto Delafe y Las Flores Azules a Donosti. Sona "Gigante",
de fet, el vinil ja s'acaba i els dos cantants saluden quan una ràfega
de vent (?) tira l'enllumenat a sobre de la banda. Mireu el vídeo, de
baixa qualitat, a partir del minut 3:00.
Parlant de Mishima, un estiu prolífic, més que prolífic. Sense parar a
mirar per la xarxa em ve al cap: Carpa Movistar, Auditori, PopArb,
FaraDay, Summercase, Festes de Gràcia, Altaveu, Acustica i per acabar
d'arrodonir-ho, un BAM a la Damm. Només s'han deixat el Primavera Sound
(que no hi van per raons obvies) i el MasiMas...
jordigarrigos |
dimecres, 20 d'agost de 2008 | 19:10h
Ara que s'acaben els Jocs Olímpics parlaré d'esports, relativament. Si
en alguna cosa destacaven les antigues repúbliques socialistes de l'est
era per la seva facilitat per jugar al basquet. De la CCCP va sortir en
Vladimir Tachenko, un pivot de 2'20 d'alçada i un 56 de peu que
atemoria els pivots rivals a mitjans dels 80 amb la seva fortalesa i
fidelitat a la mare pàtria (mai va marxar a l'NBA tot i les ofertes que
va rebre). Una mica més aprop ens queden els Balcans. També eren
socialistes (o més o menys) abans de la guerra que va destruïr la zona
i va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Allà, a Split (acutal Croàcia) va
aparèixer un equip que es deia Jugoplastika i que a principis de la
passada dècada es va dedicar a guanyar copes d'Europa (sempre a costa
del Barça, per cert) amb jugadors com Tony Kukoc o Dino Radja. Entre
l'esquerranisme més o menys ben entès i el basquet, Tachenko i
Jugosplastika tenen un altre tret en comú: Són el nom de dues de les
millors bandes de pop-indie estatal.
Aquest parell han fet, de moment, els dos millors discs de
pop en castellà de l'any. El primer en sortir va ser Esta vida pide ser
otra (Limbo Star, 2008) dels Tachenko, ex-Niño Gusano i provinents de
Saragossa. La tercera referència dels aragonesos confirma el que ja sabíem
després d'escoltar el seu Las Jugadas Imposibles (Limbo Starr,
2006): Són una de les bandes amb més futur de l'indie estatal. Navegant
més per la melodia que per l'aire power que utilitzen sovint, es
dediquen al pop fet amb bon gust i l'elegància que els dona semblar que
fan cançons fàcils quan en realitat no ho són. Això vol dir no caure en
la cursileria tant corrent en aquest estil mentre escoltes cançons
romanticones com "Medio Normales" o "Hacía el Huracan", segurament les millor cançons del disc. Potser possar-lo tot seguit pot semblar
monoton si està de fil musical, sensació que canvia al sentir les
pistes una per una i parar per cançons com "Ella es la primera" o
"Palabras celebres".
D'una confirmació a una sorpresa en forma de power-pop més garatgero.
Escoltar el The 6th is the 7 (Astro Discos, 2008) dels Jugoplastika és
recollir el millor de l'escola indie-rock de bandes com Corn Flakes, El
Inquilino Comunista, Australian Blonde o fins i tot els primers
Unfinished Sympathy a nivell estatal o als Nada Surf (època pre-pop),
YolaTengo o Dinosaur Jr. Un segon disc molt complet el que signen
aquests gallecs amb una llista de temes que enganxen. És el cas de la
perfecte "Nicholas Pheenter" (on la veu del cantant recorda
especialment als Built to Spill), "Polinice", "Send Oil"o "By your
side". Si estem a la recerca de hypes, no hem de dubtar que
Jugoplastika és el hype amb un hit darrera l'altre.
jordigarrigos |
diumenge, 17 d'agost de 2008 | 17:41h
Un agost gos, això és aquest agost. Poca activitat fins ara, a principis de mes vàrem veure el directe (insípid) d'Unfinished Sympathy en format duet i acústic i els, aquest molt bé, Madee.
Escoltar el darrer "A lack of bravery" va deixar un bon gust de boca
després d'avorrir-nos amb l'Èric Fuentes. Algú hauria d'explicar-nos on
s'han quedat aquells potents Unfinished que tant agradaven. Fora de tot això avui aniré a veure Mishima (un
altre cop...prou!) a les Festes de Gràcia. Concert amb el cap pensant
en que dilluns -demà- torno a la redacció per acabar la meva primera
etapa com a becari. Per si no n'he tingut prou, al març en començaré
una de nova, que no ha estat res. També s'inicia la compta enrere pels meus
dos exàmens de setembre (un d'ells injust, la professora em té mania...
crec) i ja hauria d'estar estudiant. Espero que això de que quedi
escrit m'ajudi a posar-mi, que està costant.
Però ben pensat, potser
aprovar Teories de la Comunicació m'ajudarà a ser millor periodista. Ho
dubto, però estaria bé que, de tant en tant, estigués més atent a les
coses que pasen al món musical més enllà de les nostres fronteres.
Potser així m'estalviaria algunes sorpreses desagradables. Avui
diumenge, dia tradicional per no fer i escoltar música mentre mires el
sostre he pensat en el Dog Problems (Vanity Label, 2006) dels The Format.
Volia sentir de nou "I'm actual" o "She doesn't get it", cançons molt
escoltades a aquest mateix ordinador ara fa un any aproximadament.
Inclòs fa una setmaneta vaig gravar el disc a un amic. El problema és
que amb això dels discs durs externs acabes per no saber on tens les
coses i acaba sent més productiu passar pel myspace de la banda, encara
que sigui per mandra a aixecar-se del sofa. Entro i la primera notícia
és que en Nate Ruess, vocalista del grup, té un nou projecte.
Molt bé, genial. El problema és que la segona exclusiva era la
separació definitiva del grup. Doncs sí, els d'Arizona ho deixen sense
motiu aparent. Començo a cercar les causes a la xarxa i trobo aquesta
entrada a Indiespot. Llegeixo que la cosa ve del febrer d'aquest mateix
any així que faig tard amb The Format. Una llàstima, portàvem un any molt bo, tant com aquell Dog Problems...
jordigarrigos |
dimecres, 13 d'agost de 2008 | 13:50h
“Avui és 14, la festa ja és aquí...” Bé, és
demà, però ja em val per posar-me a escriure. Un any més arriba la Festa Major
de Gràcia: 6 dies de carrers guarnits, activitats pels crios, balls de gèneres
diversos i sobretot concerts. Desenes i desenes d'actuacions en directe per a
tots els gustos i colors. Enguany sense un gran cap de cartell general però amb
bons noms que, com sempre, plenaran la Vila de Gràcia d'un ambient massificat
però festiu. Són dates que ens omplen d'orgull a tots els que vivim dins aquest
poble engolit per la gran ciutat. Arriben hores de molta feina, nervis i
cansament però també de marcar-se un calendari per deixar-se caure als diversos
escenaris que es reparteixen pels nostres carrers. Segur que entre arreglar els
trossos de decorats trencat i els torns de barra traurem moments per
apropar-nos-hi.
jordigarrigos |
dimecres, 6 d'agost de 2008 | 12:00h
Avui diuen que serà
un dels dos dies més calorosos de l’any. Certament no és cap consol saber que
el segon serà demà. Haig de reconeixer que està costant molt actualitzar
aquests dies. Visc entre dues cases i a Barcelona, com a tot el país, asseure’s
acostuma a ser sinònim de començar un procés de deshidratació que s’acompanya d’una
fusió entre l’esquena i la cadira que s’enganxa
a tu. Tot i això al carrer s’hi està encara pitjor que a casa, es clar. Per això
una visita al centre de la capital acaba, irremeiablement, amb una petita però
segura estada al FNAC, on tenen el millor aire acondicionat de la ciutat. Era
dilluns quan corria per allà, acompanyat, mentre miràvem jocs per la Wii, que
el Super Mario Galaxy està gairebé
finiquitat (L). Semblava que teníem un substitut pel lampista passat de pes
quan vaig recordar que feia temps que volia comprar una pel·lícula. De lluny
visualitzo l’apartat de comèdies però no hi és. Pregunto a un d’aquells dependents
plens de xapetes i em condueix fins la secció de Cinema d’Autor. Uauh! en Kevin Smith té una secció pròpia a l’FNAC
per ell solet. Sí, el dvd hi és i val 6 euros. Ahir a la nit, i amb el
ventilador apagat pel soroll, vaig tornar a escoltar Weezer, All, Elastica, Bush o Girls Against Boys.
Algunes de les millors bandes indies dels 90 que posen la música a Mallrats (Kevin Smith, 1995).
Sí, falta la cirereta del pastis. Porta el nom
de Manel i s’està retardant una
mica. Però a falta d’aquest esperat debut ja ens podem congratular tots plegats
d’un molt bon any de música en català. L’Ana
és un Koala i La Brigada són dos debuts (a banda de Manel, es clar) més que
prometedors. El d’en Roger Mas és un
altre gran disc, molt bé, també, per Guillamino
o Ix!, un altre nom a tenir en
compte. Amb el que no contava és que un bon dia de setembre em topés amb un
compacte amb el nom de Mine! escrit
en lletres petites, gairebé il·legibles.
S'acaba la Mercè, demà
tornem a la facultat i la vida continua igual. Ahir vaig veure el
concert de La Brigada al MACBA malgrat l'amenaça de
pluja. Els de vilanova van anar de més a menys i ens van
obsequiar amb una magnífica versió en català del
clàssic de Morrisey “We hate it when our friends become
succesfsful” i una altra, aquesta en anglès, dels Kinks,
“Animal farm”. Vaig arribar massa tard a Russian Red
(per cert, riuada de gent per escoltar -i veure- la madrilenya) i una
petita estona dels The Long Winters, que després de
sentir-los a ells i altres grups de la Plaça Reial he arribat
a la conclusió que el BAM aconsegueix transformar grups
melòdics en bandes de garatge gràcies al patètic
so d'alguns escenaris. Després de tots aquests dies de
concerts i milers de persones als carrers em quedo, segurament, amb
un dels concerts més íntims de la setmana, el de Manel
als Jardinets de Gràcia , curiosament el primer al que
vaig anar. 
Després d'una setmana llarga desconnectat del món virtual, cosa que evidentment inclou aquest bloc, he tornat a Barcelona amb les piles més o menys recarregades gràcies a una estada a Menorca. La illa en sí està molt bé tot i que una mica més de sol hagués ajudat a tornar més moreno i no haver de sentir aquella frase que fa tanta ràbia: "Vens de Menorca i estàs blanc?" Però vaja, no començo a escriure per tal d'explicar les meves vacances, que tot i que estaria molt bé fer-ho, no interessarien a gaire gent. De fet, no interessarien a ningú tret de mi i la persona que m'hi acompanyava (L). Potser la meva mare ho llegiria si aconseguís encendre l'ordinador i anar fer el doble click sobre la icona de la guineu envoltada en flames, però això ja seria un miracle.
Ja ho vaig comentar a la crònica
del Summercase. Si existeix una grup que es diu Interpol,
podria haver-n'hi un que es digués Mossos d'Esquadra? Aquest
va ser un comentari fet mentre escoltàvem a la banda de Paul
Banks a l'escenari gran del Fòrum divendres de matinada.
Reformulo la pregunta: Podria existir un grup que es digués
Xarxa Joan Lluís Vives? No imagino ningú suficientment
freak per posar-s'ho. Però bé, el cas és que a
Nova York (casa, també, dels Interpol) hi ha una banda que es
diu 
Si hi ha un segell estatal que engloba aquest moviment d'ulleres amplotes, estètica seixantera i un amor incomprensible pels dibuixets i les figures ridícules és 
Si la resposta és afirmativa recordaràs que el bateria titular de la
banda, Oscar D'Aniello, no estava tocant amb els seus companys sinó que
ho feia la Merche, a qui ja havíem vist, per exemple, al concert de
l'Auditori. Per si no hi erets, aclarir-te que en Caraben va explicar
que a D'Aniello se li havia caigut tot un joc de llums a sobre i tenia
les cervicals (diria que era això) malament i per això no tocava
aquella nit a la plaça Rovira.
Ara que s'acaben els Jocs Olímpics parlaré d'esports, relativament. Si
en alguna cosa destacaven les antigues repúbliques socialistes de l'est
era per la seva facilitat per jugar al basquet. De la CCCP va sortir en
Vladimir Tachenko, un pivot de 2'20 d'alçada i un 56 de peu que
atemoria els pivots rivals a mitjans dels 80 amb la seva fortalesa i
fidelitat a la mare pàtria (mai va marxar a l'NBA tot i les ofertes que
va rebre). Una mica més aprop ens queden els Balcans. També eren
socialistes (o més o menys) abans de la guerra que va destruïr la zona
i va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Allà, a Split (acutal Croàcia) va
aparèixer un equip que es deia Jugoplastika i que a principis de la
passada dècada es va dedicar a guanyar copes d'Europa (sempre a costa
del Barça, per cert) amb jugadors com Tony Kukoc o Dino Radja. Entre
l'esquerranisme més o menys ben entès i el basquet, Tachenko i
Jugosplastika tenen un altre tret en comú: Són el nom de dues de les
millors bandes de pop-indie estatal.
Un agost gos, això és aquest agost. Poca activitat fins ara, a principis de mes vàrem veure el directe (insípid) d'Unfinished Sympathy en format duet i acústic i els, aquest molt bé, Madee.
Escoltar el darrer "A lack of bravery" va deixar un bon gust de boca
després d'avorrir-nos amb l'Èric Fuentes. Algú hauria d'explicar-nos on
s'han quedat aquells potents Unfinished que tant agradaven. Fora de tot això avui aniré a veure Mishima (un
altre cop...prou!) a les Festes de Gràcia. Concert amb el cap pensant
en que dilluns -demà- torno a la redacció per acabar la meva primera
etapa com a becari. Per si no n'he tingut prou, al març en començaré
una de nova, que no ha estat res. També s'inicia la compta enrere pels meus
dos exàmens de setembre (un d'ells injust, la professora em té mania...
crec) i ja hauria d'estar estudiant. Espero que això de que quedi
escrit m'ajudi a posar-mi, que està costant.
