En el camí cap al desmantellament del transport públic ferroviari, Adif deixar sense personal l'estació d'Ascó i el lloc de comandament de Tarragona i deixa sota mínims Flix i Riba-roja. La CGT del tren organitza xerrades, tancades i concentracions per demanar que no es reculi més i que el tren sigui public i social. Llegiu el comunicat del Sindicat Federal Ferroviari de CGT:
Voler la màxima de les llibertats possibles, individus sense frens ni
mesura però alhora ponderats i ben apamats, mai emmidonats. I ser alhora
col·lectivitat, munt de gent que estimem i amb qui compartim tot el que ens fa
ser persones humanes.
(aquest és el començament del meu primer article per a la nova temporada, renovada i nova de trinca en el disseny, de la "Directa")
Ara m'aixeco. Avui hem dinat fort al Llagut, especialistes en arròs. Aròs negre i amanida de bacallà, vi blanc de la URV i postres diverses, jo de xocolata calenta. He anat a dinar-hi amb el Xavi de l'exClaxon i ens hem posat les botes sense portar-ne. Al final, un Chartreuse amb granisat de llimona a la plaça de la Font, arreglat tipus mamadeta, ha tancat un migdia bo de veritat. Ara tinc sopar i demà, dinar. Petaré, però de gust. L'arròs no era com aquest però no hi faltava poc.
El proper divendres 5 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre, la
Biblioteca Pública Salvador Estrem i Fa (c/ de Baix, 41, Falset), acollirà la presentació del llibre "Joaquim Llorens Abelló", de Pere Audí i Toni Orensanz. La presentació anirà a càrrec de Joan Maria Thomàs,
professor d’història contemporània de la URV.
Lorens va ser un destacat dirigent prime de la CNT i després d'ERC al Priorat. A poc a poc, el Toni i el Pere van desgranant part de la història d'aquestes terres.
Personalment, jo no coneixia l'existència de cap organització ni grup organitzat del catalanisme popular (ja m'enteneu, suposo) al nord de Catalunya, a la Catalunya del Nord. A Prada, el bar del tendal i bona part de la festa de la nit, és en mans de les noies i els nois de l'Agasalla, que tenen una samarreta amb aquest lema que m'és tan prèxim. Editen la revista mensual "Diguem-ho!" i suposen una renovació total, seguint camins nacionals ben coneguts per als qui llegiu aquest bloc sovint, per al catalanisme del nord del país. Tal com em deia una de les seves membres, "triar parlar català al nord i ser jove ja és una opció ben determinada i mai no va sola". La seva seu seu es troba al Casal Jaume I de Perpinyà i el seu bloc, que us recomano que visiteu, el podeu trobar aquí, des d'on també us podeu baixar els deu primers números de la seva publicació: http://agasalla.blogspot.com/
El Moisès es un independentista de la CGT de Manresa, treballador de Pirelli i membre d'ERC, que té uns quants blocs activats (entre els qusl un canal en això del Youtube, http://www.youtube.com/user/llibertats). A Prada em va entrevistar perquè jo parlés sobre anarquisme i alliberament nacional i això és el que vaig dir:
http://www.youtube.com/watch?v=Q2-oR3PyBQU
Per cert, la senyera anarquista no era a la meva habitació, o sigui que com a mínim érem dos.
La Festa Major alternativa de Tarragona, altrament coneguda com a Barraques, arriba un any més al voltant de la Tecla. Enguany, el cartell ha quedat molt bonic i, tot i que algun dia morirem d'empatx de grups i actes, sembla ser que tornem a gaudir d'espai comú i únic per als moviments socials que hi participem. Que sigui per molts anys i que les mínimes diferències no matin les moltes semblances que tenim!!!
Mentre els especuladors i criminals que han convertit la vida d'una àmplia majoria de la població dels Països Catalans en un infern quan arriba final de mes continuen rebent diners públics perquè "la crisi" no els faci perdre tant com han guanyat espoliant-nos als treballadors i a les treballadores en els darrers anys, els qui els planten cara són perseguits pels agents de la llei (ara Mossos d'Esquadra). Una llei que protegeix qui destrueix el territori i en fa un negoci propi i persegueix qui defensa la terra, ara com fa tres-cents anys. Llegiu el cas del Jona i adheriu-vos a la campanya de solidaritat si ho creieu convenient. Mireu la pàgina que conté la informació sobre el cas i mireu el còmic que teniu com a material adjunt. http://www.joveseixample.cat/absoluciojona/index.html
Aquesta fotografia d'una turista prenent el sol a prop de la central nuclear d'Ascó ha estat la darrera mentida, no per petita menys fastigosa, de les empreses Iberdrola i Endesa que gestionen l'energia que surt de la central nuclear d'Ascó. Descarregueu-vos el pdf adjunt i "gaudiu" de la immundícia dels amos de la cafetera nuclear d'Ascó, de què es lucra una colla d'indecents a costa de la nostra salut.
Toni Manonelles és, segons els programa de Prada, un cantador membre de l'esquadra de caramellers de Sant Josep de sa Talaia. Pràcticament, és un cantador de primera que ens va iniciar en els gèneres cantats de les Pitiüses, les gloses i el cant redoblat, i ens va fer gaudir del seu cant. A classe, els fidels de tots els dies, la Caterina, jo i el Claudi, vam fer el que vam poder i jo hi vaig descobrir aquest cantar en català en què la veu esdevé instrument i turment per a qui,com jo, no en té ni idea.
Comencem per la negativa. Després de tres mesos de represa del projecte comunicacional de SaMeua (http://www.meua.cat/), on jo participava com a col·laborador, els redactors han decidit aturar-se. La feinada que suposa fer un diari digital els ha superat, deixant darrere una bona feina feta que segur que revertirà en algun altre projecte. Salut i endavant!
La primera bona és que l'Associació de Veïns de la Part Alta de Tarragona ja té bloc operatiu a internet: http://partaltatgna.blogspot.com/
I la segona bona, la que veureu si desplegueu aixo:
L’Amadeu
Casellas Ramón és un anarquista que porta 22 anys a la presó per diferents
atracaments a bancs als anys 70 i 80 per tal de finançar les lluites obreres
que s’estaven donant en aquell moment.
Ara fa seixanta-set dies que està en va de fam. A diversos llocs han fet concentracions de suport, però la jutgessa es nega a aplicar la llei i fer-lo anar cap a casa. Llegiu el comunicat de la gent de Lleida que avui s'ha concentrat en suport seu. Podeu trobar més informació a: http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/ www.lahaine.org www.kaosenlared.com barcelona.indymedia.org www.suportponent.net
Frics es diuen els 'freaks' en català. A la UCE de Prada n'hi ha molts, tot i que, què és un/una fric? Jo no ho se. Sí que sé, però, que una de els nits mítiques de Prada els tres homes de la taula i la dona de larxiu adjunt, junt amb un o doa afegits espontanis, va protagonitzar el Concurs de Frics de Prada, convocat cada dos anys. L'Abel hi va fer demostració que sap de memòria codis postals de tots els Països Catalans i la resta, del que van poder, alguns amb coneixements realment curiosos. De totes maneres, els més frics no hi van participar. Per cert, al final no se sap qui va guanyar, tot i que el públic, nombrosíssim, els podia tirar aglans si no els agradaven o flors de paper si els agradaven. Si voleu veure els participants, obriu l'arxiu adjunt.
El segon dia d'estada a Prada, en una de les interminables cues per anar a dinar (el menjar, per cert, ha millorat força respecte a les edicions a què havia anat), una professora d'institut de català se suposa que amb formació em va taladrar el cap mentre feia un discurs a dues amigues seves explicant-los la dolenteria innata i imprescindible per a la seva existència dels immigrats.
A Prada, al costat de banderetes, festa i catalanistes regionals, hi ha moltes coses més. Entre elles, com que és una universitat, classes d'execel·lència contrastada. Un dels cursos que vaig fer va ser "El rei Jaume I: història, literatura i llegenda". La primera sessió la va fer el Pujol, el Josep Maria, no el Jordi, i em va tornar a entusiasmar.
Suo mentre arribo de Reus. Ahir vaig arribar de Prada, de la Universitat Catalana d'Estiu, i no sé com posar-m'hi. Tinc una feinada per fer, per variar, però una feina prèvia: enllestir tot el que he portat i he fet; i ordenar el cap una mica. Algunes consideracions prèvies: el catalanisme està malament, en mans de la burgesia i dels amics de l'ordre; les nits de Prada continuen prometent i donant; els principatins, en general, són avorrits, avorrits; els capellans deixen petja; hi ha esperança, la insubmissió hi continua present; la música, en general, no m'ha entusiasmat amb algunes excepcions; hi ha bona gent arreu, i a Prada encara més... Així que els propers dies, us fotré una mica la tabarra amb el que hi he vist i m'ha suggerit, o sigui que si no us interessa el tema, no ho llegiu.
No entenc la mania que tenen alguns de passar l'estiu fent coses lleugeres, decansant o no fent res, no per decisió pròpia sinó per sistema. Jo m'agafo els llibres més 'totxos', la música més complexa, els assajos més inabastables, la poesia més closa... i ara que tinc temps m'hi dedico.
El Ricard Vilaregut és un amic vigatà resident a Gràcia molt treballador que fa uns mesos va treure en castellà un llibre que he acabat de llegir aquests dies, la "Breve guía del independentismo catalán", fet per a l'editorial basca Gakoa i destinat al públic d'aquell país. És un llibre que hauríem de tenir en català, ja que fa accessible el món independentista al gran públic i alhora ajuda a conèixer els seus voltants als qui hi viuen dintre.
Aquest cap de setmana, a banda d'anar a Marçà, a Guiamets, a Reus i a la Figuerosa a veure el Pau Riba, m'he llegit un llibre que, entre els que tracten el mateix tema, penso que és imprescindible.
Es tracta d'"El saqueo de la imaginación. Cómo estamos perdiendo el sentido de las palabras" (Debate), de la periodista Irene Lozano. Segons la meva humil opinió, l'assaig de la Irene és l'intent més reeixit entre els que conec d'explicar com el Poder ens ha robat paraules bàsiques per tenir un sistema econòmic, polític i, en definitiva, social més just i democràtic, en el món sencer i específicament en aquest tros que compartim entre la Unió Europea i els EUA i voltants.
Comencem per la negativa. Després de tres mesos de represa del projecte comunicacional de SaMeua (http://www.meua.cat/), on jo participava com a col·laborador, els redactors han decidit aturar-se. La feinada que suposa fer un diari digital els ha superat, deixant darrere una bona feina feta que segur que revertirà en algun altre projecte. Salut i endavant!
